Goig de desemparat

Joan Fuster

I

No sé si encara em queda, vida endins,
algun silenci ver, algun conhort;
ja no sé si són foc o són camins
les coses que m'aboquen al record. 

 

No sé si em venç la por o el cansament
de sentir-me arrel nova d'amargor,
ni sé si visc o visc furtivament,
ni si els ossos em pesen o l'amor. 

 

Només, sobre els afanys i el cor partit,
trobe ma força unida a un vol suau:
tal rosa, esculpida pel neguit,
sosté entremig del vent sa dura pau. 

 

Car junt a Vós, Senyora, ¿qui no ha fet
de sa desemparança un goig secret?

II

N'ha fet un goig despert, un pensament
repartit entre el somni i el respir.
L'àmbit de l'esperança va creixent,
com un miracle a punt d'esdevenir. 

 

Aquell qui busca un glop de claredat
per a la seua carn o el seu anhel,
Vós el preneu, i obriu en son costat
una gràcia forta i sense vel. 

 

Oh quin fruit gloriós, quin bé segur!
Oh quin recer, el vostre braç feliç!
En la ribera del misteri pur
es remeia aquest món enyoradís.

Car junt a Vós, senyora, ¿no guanyem
en la desemparança el goig extrem?

III

Guanyem el goig sencer, el dolç destí
de saber-nos alçats arran de Déu.
Les ungles abandonen llur verí
i en la boca ens respon un angel lleu.

Si la lluita no para ni la mort,
Vós sobre el crit poseu la vostra mà:
ens oferiu la lleialtat d'un port
on calmar el dolor quotidià.

Apliqueu a la nostra solitud
una ajuda de dons i de saó!
Tot el que caminant havem perdut
se'ns multiplicarà en alta cançó.

Car junt a Vós, Senyora, no hi ha nit
sense un estel constant o un prec florit.

Font: «Corona Poética en loor de Nuestra Señora de los Desamparados», Levante, Valencia 1952, abril 27.