MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV
PER A LA LXIII JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA
PER LES VOCACIONS
IV Diumenge de Pasqua - 26 d'abril de 2026
El descobriment interior del do de Déu
Benvolguts germans i germanes, benvolguts jóvens,Guiats i custodiats per Jesús ressuscitat, en el IV Diumenge de Pasqua, anomenat Diumenge del Bon Pastor, celebrem la LXIII Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. És un moment de gràcia per a compartir algunes reflexions sobre la dimensió interior de la vocació, entesa com a descobriment del do gratuït de Déu que florix en la profunditat del cor de cada u de nosaltres. Recorregam, per tant, junts, el camí d’una vida verdaderament bonica, que el Pastor ens mostra.
El camí de la bellesa
En l’evangeli de Joan, Jesús es definix literalment com ‘pastor bell’ (ὁ ποιμὴν ὁ καλός) (Jo 10,11). L’expressió fa referència a un pastor perfecte, autèntic, exemplar, pel fet que està disposat a donar la vida per les seues ovelles, manifestant així l’amor de Déu. És el Pastor que captiva; qui el mira descobrix que la vida és realment bonica si el seguix. Per a conéixer esta bellesa no són suficients els ulls del cos o criteris estètics; cal contemplació i interioritat. Només qui para, escolta, resa i acull la seua mirada pot dir amb confiança: «Me’n fie, amb Ell la vida pot ser bonica de veritat, vullc recórrer el camí d’esta bellesa». I el més extraordinari és que, convertint-nos en els seus deixebles, ens tornem “bells”, la seua bellesa ens transfigura. Com escriu el teòleg Pável Florenski, l’ascètica no fa l’home bo, sinó que el fa bell (1). El tret que distingix els sants, a més de la bondat, és la bellesa espiritual enlluernadora que irradia qui viu en Crist. Així, la vocació cristiana es revela en tota profunditat: participar de la seua vida, compartir la seua missió i irradiar la seua bellesa mateixa.
Esta comunicació interior de vida, de fe i de sentit va ser també l’experiència de sant Agustí, el qual, en el llibre tercer de les Confessions, mentres declara i confessa els seus pecats i errors juvenils, reconeix a Déu «més interior que el més íntim meu» (2). Més enllà de la consciència de si mateix, descobrix la bellesa de la llum divina que el guia en la foscor. Agustí entreveu la presència de Déu en el més interior de la seua ànima, i això implica haver comprés i vixcut la importància de cuidar la interioritat com a espai de relació amb Jesús, com a camí per a experimentar la bellesa i la bondat de Déu en la seua vida.
Esta relació es construïx en la pregària i en el silenci, i, si es cultiva, ens obri a la possibilitat d’acollir i viure el do de la vocació, que mai no és una imposició o un esquema prefixat al qual adherir-se, sinó un projecte d’amor i de felicitat. Cuidar la vida interior: este és el punt de partida urgent en la pastoral vocacional i en el compromís sempre nou de l’evangelització.
En este esperit, convide a tots —famílies, parròquies, comunitats religioses, bisbes, preveres, diaques, catequistes, educadors i fidels laics— a comprometre’s cada vegada més a crear contextos favorables amb la finalitat que este do puga ser acollit, alimentat, custodiat i acompanyat per a donar fruit abundant. Només si els nostres ambients brillen per la fe viva, l’oració constant i l’acompanyament fraternal, la crida de Déu podrà sorgir i madurar, convertint-se en camí de felicitat i salvació per a cada u de nosaltres i per al món. Recorrent el camí que Jesús, el Pastor bell, ens indica, aprenem a conéixer-nos millor a nosaltres mateixos i a conéixer més de prop a Déu que ens ha cridat.
Coneixement mutu
El Senyor de la vida ens coneix i il·lumina el nostre cor amb la seua mirada d’amor (3)». Tota vocació, efectivament, sorgix de la consciència i de l’experiència d’un Déu que és Amor (cf. 1Jo 4,16). Ell ens coneix profundament, ha comptat els cabells del nostre cap (cf. Mt 10,30) i ha pensat un únic camí de santedat i de servici per a cadascú. Però este coneiximent ha de ser sempre mutu; som cridats a conéixer a Déu per mitjà de la pregària, de l’escolta de la Paraula, dels sagraments, de la vida de l’Església i de l'entrega als germans i a les germanes. Com el jove Samuel, que, durant la nit, potser de manera inesperada, va sentir la veu del Senyor i va aprendre a reconéixer-la amb l’ajuda d’Elí (cf. 1Sa 3,1-10), també nosaltres hem de crear espais de silenci interior per a intuir allò que el Senyor té en el seu cor per a la nostra felicitat. No es tracta d’un saber intel·lectual abstracte o d’un coneixíment acadèmic, sinó d’un encontre personal que transforma la vida (4). Déu habita en el nostre cor; la vocació és un diàleg íntim amb Ell, que ens crida —a pesar del soroll a vegades ensordidor del món— i ens convida a respondre amb alegria i generositat verdaderes.
«Noli foras ire, in te ipsum redi, in interiore homine habitat veritas» ‘No isques de tu mateix; torna dins de tu, perquè en l’home interior habita la veritat (5).’ Una volta més, sant Agustí ens recorda que és molt important aprendre a parar i a construir espais de silenci interior per a poder escoltar la veu de Jesucrist.
Benvolgudes i benvolguts jóvens, ¡escolteu eixa veu! Escolteu la veu del Senyor que vos convida a viure una vida plena, realitzada, fent fructificar els vostres talents (cf. Mt 25,14-30) i clavant en la creu gloriosa de Crist els vostres límits i debilitats. Per tant, dediqueu temps a l’adoració eucarística, mediteu assíduament la Paraula de Déu per a viure-la cada dia, participeu activament i plenament en la vida sacramental i eclesial. D’esta manera coneixereu el Senyor i, en la intimitat pròpia de l’amistat, descobrireu com vos heu d'entregar als altres, en el camí del matrimoni o del presbiterat, o del diaconat permanent, o en la vida consagrada, religiosa o seglar: tota vocació és un do immens per a l’Església i per a qui l’acull amb alegria. Conéixer el Senyor significa sobretot aprendre a confiar en ell i en la seua Providència, que sobreabunda en tota vocació.
Confiança
Del coneiximent naix la confiança, actitud que és filla de la fe, essencial tant per a acollir la vocació com per a perseverar-hi. La vida, en efecte, es revela com un continuat confiar i encomanar-se al Senyor, encara que els seus plans canvien els nostres.
Pensem en sant Josep, que, a pesar de l’inesperat misteri de la maternitat de la Mare de Déu, va confiar en el somni diví i va acollir Maria i l’Infant amb cor obedient (cf. Mt 1,18-25; 2,13-15). Josep de Natzaret és una icona de confiança total en el designi de Déu: va confiar-hi fins i tot quan tot al seu voltant semblava ser tenebra i negativitat, quan les coses semblaven caminar en direcció oposada al que estava previst. Ell es va fiar de Déu i va confiar, segur de la bondat i de la fidelitat del Senyor. «En cada circumstància de la vida, Josep va saber pronunciar el seu fiat, com Maria en l’Anunciació i Jesús a Getsemaní (6)».
Com ens ha ensenyat el Jubileu de l’Esperança, cal cultivar una confiança ferma i estable en les promeses de Déu, sense cedir mai a la desesperació, superant pors i incerteses, amb la certesa que el Ressuscitat és Senyor de la història del món i de la nostra història personal. Ell no ens abandona en les hores més fosques, sinó que ve a dissipar totes les nostres tenebres amb la seua llum. I precisament gràcies a la llum i a la força del seu Esperit, també travessant proves i crisis, podem vore madurar la nostra vocació, reflectir cada vegada més la bellesa d’Aquell que ens ha cridat, una bellesa feta de fidelitat i de confiança, a pesar de les ferides i les caigudes.
Maduració
La vocació, en efecte, no és una meta estàtica, sinó un procés dinàmic de maduració, afavorit per la intimitat amb el Senyor. Estar amb Jesús, deixar actuar l’Esperit Sant en els cors i en les situacions de la vida i rellegir-ho tot a la llum del do rebut significa créixer en la vocació.
Com el cep i els sarments (cf. Jo 15,1-8), tota la nostra existència ha de constituir-se com un vincle fort i essencial amb el Senyor, per a convertir-se en una resposta cada vegada més plena a la seua crida, a través de les proves i de les podes necessàries. Els “llocs” on es manifesta majoritàriament la voluntat de Déu i es fa experiència del seu amor infinit són sovint els vincles autèntics i fraternals que som capaços d’instaurar durant la nostra vida. Que valuós és tindre un bon guia espiritual que acompanye el descobriment i la maduració de la nostra vocació. Que importants són el discerniment i el seguiment a la llum de l’Esperit Sant, a fi que una vocació puga realitzar-se en tota la seua bellesa.
La vocació, per tant, no és una possessió immediata, una cosa “donada” una vegada per sempre; és més aviat un camí que creix anàlogament a la vida humana, en el qual el do rebut, a més de ser cuidat, ha d’alimentar-se d’una relació quotidiana amb Déu per a poder créixer i donar fruit. «Açò és important, perquè situa tota la nostra vida de cara al Déu que ens estima, i ens permet entendre que res no és fruit d’un caos sense sentit, sinó que tot es pot integrar en un camí de resposta al Senyor, que té un pla preciós per a nosaltres (7)».
Estimats germans i germanes, estimats jóvens, vos anime a cultivar la vostra relació personal amb Déu per mitjà de la pregària quotidiana i la meditació de la Paraula. Detingueu-vos, escolteu, confieu; d’esta manera, el do de la vostra vocació madurarà, vos farà feliços i donarà fruits abundants per a l’Església i per al món.
Que la Mare de Déu, model d’acollida interior del do diví i mestra de l’escolta orant, vos acompanye sempre en este camí.
Vaticà, 16 de març de 2026
LLEÓ PP. XIV
_____________________________
1 «I de fet, l’ascètica no està adreçada a formar un home “bo”, sinó bell; el tret característic dels sants ascetes no és de cap manera la “bondat”, que es troba també en hòmens carnals, fins i tot en pecadors habituals: és la bellesa espiritual, la bellesa enlluernadora d’una persona resplandent, portadora de llum. Esta bellesa és inaccessible per a la inèrcia de l’home carnal» (P. FLORENSKI: La colonna e il fondamento della verità, Roma 1974, 140-141).
2 St. AGUSTÍ: Confessions, III, 6, 11: CSEL 33, 53.
3 Carta ap. Una fidelitat que genera futur (8 desembre 2025), 5.
4 Cf. BENET XVI: Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 1.
5 ST. AGUSTÍ: De vera religione, XXXIX, 72: CCSL 32, 234.
6 FRANCESC: Carta ap. Patris corde (8 desembre 2020), 3.
7 FRANCESC: Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 248.
