Identificació amb Jesús

Esperit de Déu, concediu-me el do
d’identificar-me totalment amb Jesús
de tal manera que
vulga i opte per més pobresa amb Crist pobre
que per riquesa.
Que vulga i opte per oprobis amb Crist ple d’ells
que per honors.
Concediu-me també de desitjar més
ser tingut per va i per boig per Crist,
que el tingueren per tal,
que per savi i prudent en este món.

Inspirat en els Exercicis Espirituals de sant Ignasi de Loiola.

• Altres pregàries ignasianes.

Eixir de mi mateix

Esperit sant, concediu-me
el do de comprendre
que per a elegir el camí de Jesús,
he d'eixir de mi mateix,
superar el meu amor propi
i els meus desigs i interessos.

Inspirat en els Exercicis Espirituals de sant Ignasi de Loiola.

• Altres pregàries ignasianes.

Invocació de l'Esperit Sant

Concili IV de Toledo (633)

Ací ens teniu, Senyor, Esperit Sant, ací ens teniu,
bé que baldats humanament pel pecat,
però especialment congregats en el vostre nom.

Veniu, sigueu amb nosaltres,
digneu-vos a purificar els nostres cors.
Ensenyeu-nos què hem de fer,
mostreu-nos per on hem de caminar,
obreu allò que hem de fer.

Sigueu el nostre únic inspirador
i l’autor de les nostres decisions,
Vós, l’únic que posseïu un nom gloriós

amb Déu Pare i el Fill.

No permeteu que faltem a la justícia,
Vós que estimeu en gran manera l’equitat.
Que la ignorància no ens desencamine,
ni la simpatia ens doblegue.
Que no ens corrompen ni els regals
ni l’accepció de persones.

Al contrari, uniu-nos eficaçment a Vós,
per do de la vostra sola gràcia,
perquè siguem una sola cosa en Vós
i en res no ens desviem de la veritat,
reunits com estem en el vostre nom.

Que de tal manera mantinguem en tot la rectitud
junt amb la pràctica de la pietat
que les nostres decisions,
ara no discorden en res de vós
i, en el futur, obtinguem el premi etern
per les nostres bones accions.

Amén.

Veni, Creator Spiritus

 U dels himnes usats més amplament a l'Església, Veni, Creator Spiritus, és atribuït a Ràban Maur (776-856). És emprat en Vespres, Pentecosta, Dedicació d'una Església, Confirmació i Ordes Sagrades, i sempre que l'Esperit Sant és solemnement invocat. Es concedix indulgència parcial al fidel que el recita. Es concedix indulgència plenària si és recitat el dia de Cap d'Any o en la solemnitat de Pentecosta.

Himne en llatí

Veni Creátor Spíritus,

mentes tuórum vísita:

imple supérna grátia,

quae tu creásti, péctora.

Qui díceris Paráclitus,

altissimi donum Dei,

fons vivus, ignis, cáritas,

et spiritális únctio.

Tu septifórmis múnere,

dígitus patérnae déxterae,

Tu rite promíssum Patris,

sermóne ditans gúttura.

Accénde lumen sénsibus,

infúnde amórem córdibus,

infírma nostri córporis,

virtúte firmans pérpeti.

Hostem repéllas lóngius,

pacémque dones prótinus;

ductóre sic te praevio,

vitémus omne nóxium.

Per te sciámus da Patrem,

noscámus atque Fílium;

teque utriúsque Spíritum

credámus omni témpore.

Deo Patri sit glória,

et Fílio, qui a mórtuis

surréxit, ac Paráclito

in saeculórum sáecula.

Amen.

Versió de mossén Sorribes

Esperit Creador, vine

a visitar tes ànimes;

els cors que formares, ompli’ls

de ta sobirana gràcia.

Tu, qui ets do del Déu altíssim

i t'anomenes Paràclet;

que ets foc, caritat, font viva

i unció d’ànimes cristianes.

Tu, que tens set dons diversos,

dit de la dreta del Pare;

Tu, que segons la promesa

dones riquesa al llenguatge.

Nostres sentits il·lumina,

ton amor siga amb nosaltres,

reforçant nostre cor feble

amb ta fortalesa santa.

El nostre enemic allunya,

i envia'ns prompte ta calma;

i servint-nos Tu de guia

evitem tota acció mala.

Fes-nos gaudir i conéixer

el Fill i son etern Pare;

fes que sempre pugam creure

en Tu, Esperit d'un i l’altre.

Tinga el Déu Pare sa glòria,

tinga el Déu Fill sa lloança,

per tots els segles de segles,

juntament amb el Paràclet.

Amén.

Font: Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 123-124 i 653.

Veni, Sancte Spiritus

Presentem cinc versions del Veni, Sancte Spiritus, la seqüència gregoriana del dia de Pentecosta; la versió llatina i quatre versions en valencià: les dos de mossén Sorribes, la del Llibre del Poble de Déu i la d'Amunt el cor. La segona de l'Eucologi de mossén Sorribes és quasi idèntica a la del Llibre del Poble de Déu. Entre les lectures del dia de Pentecosta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua han posat una seqüencia que és una versió del Veni, Creator Spiritus, i no del Veni, Sancte Spiritus.

Veni, Sancte Spiritus, coneguda com la Seqüència Daurada, és comunament considerada una de les obres mestres de la poesia sagrada escrita en llatí. La seua bellesa i profunditat han estat alabades per molts. L'himne ha estat atribuït a tres autors diferents, al rei Robert II el Piadós de França (970-1031), al papa Innocenci III (1161-1216), i a Stephen Langton (+ 1228), arquebisbe de Canterbury (este últim és l’autor més probable).

1. Versió en llatí

Veni, Sancte Spíritus,
et emitte caelitus
lucis tuae rádium.

Veni, pater páuperum,
veni, dator múnerum,
veni, lumen córdium.

Consolator óptime,
dulcis hospes ánimae,
dulce refrigérium.

In labore réquies,
in aestu tempéries,
in fletu solátium.

O lux beatíssima,
reple cordis íntima
tuorum fidélium.

Sine tuo númine
nihil est in hómine,
nihil est innóxium.

Lava quod est sórdidum,
riga quod est áridum,
sana quod est sáucium.

Flecte quod est rígidum,
fove quod est frígidum,
rege quod est dévium.

Da tuis fidélibus
in te confidéntibus
sacrum septenárium.

Da virtutis méritum,
da salutis éxitum,
da perenne gáudium.

Amen. Alleluia.

2. Mossén Sorribes A

Veniu, oh Esperit Sant,
raigs de vostra virtut
porteu del cel estant,
amb dons de la salut.

Veniu, Sol d'indigents,
veniu, llum de les gents,
dolç consol del sofrit,
amic del nostre cor.

Repòs ple de dolçor
i llum de l'esperit,
oreig del dia ardent,
del plor alleujament.

Benaurada llum del cel,
ompli el cor del teu fidel,
de la llum de vostra amor.

Sense el teu gran ben voler,
res en l'home no ha d'haver,
que no siga freturer.

Renta ço que és maculat,
rega ço que és assecat,
i guarix la infermetat.

Vincla al dur i al que és dolent,
i abrusa amb ton foc ardent,
al qui va desgarriat.

Dona als teus súbdits fidels
el teu septiforme do
i per purs i sants anhels
dona’ns de virtuts guardó.

Dona’ns el pa sens recel
i a tots per mèrits el cel.

Amén. Al·leluia.

Font: Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 344 i 345.

3 i 4. Mossén Sorribes B i Llibre del Poble de Déu

Veniu, oh Sant Esperit,

des del cel al nostre pit

amb un raig de llum divina.

Pare de pobres, veniu,

dau-nos els dons que teniu,

oh Sol que el cor il·lumina.

Vós sou el Consolador,

de l'ànima Habitador,

i dolcíssim refrigeri.

En els treballs sou confort,

en les penes sou conhort,

en la calor sou temperi.

Oh Divina Claredat,

visiteu la intimitat

del cor que ja vos ansia. (1)

Res tindrà l'home si Vós

no li dau vostre socors (2)

divinal, que bé li sia.

Tot lo que no és net renteu;

tot lo que és marcit regueu; (3)

cureu tota malaltia.

Tot lo indòmit endolciu;

tot lo fred, encalentiu;

regiu lo que s'esgarria. (4)

Dau als fidels confiats

dels vostres dons esperats

la sacrosanta Setena;

el mèrit de la virtut,

el camí de la salut,

la joia immortal i plena.

Amén. Al·leluia.

Fonts: Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, p. 669; Pere RIUTORT MESTRE: Llibre del Poble de Déu, Gorg, València 1975, pp. 457 i 458.

(1) "us ansia" en el LPD.

(2) "socós" en Sorribes.

(3) "tot lo que ja és sec" en LPD.

(4) "el qui" en LPD.

5. Amunt el cor

Vine, oh Sant Espirit,

des del cel al nostre pit

ab un raig de llum divina.

Vine, Pare d’indigents,

dona’ns els dons que tens,

oh Sol que el cor allumena.

Eres tu, Consolador,

de l’ànima Habitador

i dolcíssim refrigeri;

en els treballs, el confort,

en les penes, el conhort

i en la calor, la saonada.

Oh divina Claritat:

visita l’intimitat

del cor que tant t'ansia.

L’home no seria res

si de Tu no haguera obtingut

l’ajuda que li calia.

Llava lo que no està net,

calfa tot lo que està fret,

cura tota malaltia.

Lo indòmit, domestica-ho,

tot lo que està sec, aigua-ho,

i rig lo que se desvia.

Als teus fidels benamats

dels teus dons tan esperats

dona’ls la Santa Setena,

el mèrit de la virtut,

el camí de la salut

i la joya eterna i plena.

Amén. Aleluya.

Font: Leccionari en llengua valenciana per als dumenges i festes del Senyor, Amunt el cor, Valéncia 1980, pp. 217 i 218.

¡Gloriós sant Pasqual!

Joan Antoni Reig i Pla
Bisbe

La Sagrada Congregació per al Culte Diví i Disciplina dels Sagraments en virtut de les facultats concedides pel Summe Pontífex, el papa Joan Pau II, va honrar el dia 25 de març de 1996 amb el títol i dignitat de Basílica, amb tots els drets i concessions litúrgiques, al Santuari Eucarístic Internacional de Sant Pasqual Bailon, de Vila-real. El 17 maig del mateix any i des del cambril del sant, el bisbe Reig, que presidia per primera vegada la festivitat del patró de la diòcesi, va llegir una súplica, en què demanava a sant Pasqual protecció i ajuda per a tota la ciutat i fidels diocesans.

Fa més de quatre-cents anys que els vostres devots vénen a postrar-se davant el vostre sepulcre. Hui d'una forma especial, perquè un 17 de maig de 1592, en la Pasqua de Pentecostés, i des d'ací mateix, vàreu córrer a l'encontre del Senyor, al que tant vàreu estimar.

Des d'esta cel·la, senzilla i humil, com havia sigut la vostra vida, vos vàreu llançar als braços del Pare, que vos cridava a compartir la seua glòria.

Ara, benaventurat Sant Pasqual, sou al cel protector nostre i intercessor.

Beneïu la nostra diòcesi de Segorbe-CasteIló, de la qual sou el seu Patró Principal. Beneïu este bisbe, que ara té l'encàrrec de presidir-la i pasturar-la des del servici i la caritat; que hui, per primera vegada en una festa vostra, ve a postrar-se davant el vostre sepulcre.

Beneïu i protegiu el poble de Vila-real, que ha guardat les vostres relíquies durant segles en esta Reial Capella. Ensenyeu-nos a estimar a Déu i als germans. Mostreu-nos, en l'exemple de la vostra vida, com hem de seguir i imitar a Jesús, el nostre pastor, mestre i Salvador. Sobretot, gloriós Sant Pasqual, ensenyeu-nos a tindre un amor gran als sagrats misteris del Cos i de la Sang del Senyor, que afavorirà, en paraules del Papa, una més activa participació en la vida litúrgica i caritativa de l'Església i un major compromís en la vida apostòlica i familiar.

Hui, patró sant Pasqual, també estem contents per un altre motiu ben especial. Perquè el nostre Santuari Eucarístic Internacional ha sigut reconegut pel Papa com a Basílica.

Roma reconeix d'esta manera una llarga història d'amor i devoció de milers de peregrins i adoradors eucarístics, que ve de segles, congregats ací vora el vostre sepulcre, en el lloc on vàreu nàixer a la vida que no acaba.

Que tot això ens ajude a estimar més a l'Església i al sant Pare. Que esta santa basílica i la comunitat cristiana ací congregada siga imatge de la Jerusalem celestial, a la qual estem cridats.

Tota la diòcesi s'alegra. Els vostres devots ho celebren. I nosaltres, unint-nos a esta alegria vos felicitem i demanem a Déu que siga motiu també d'una major comunió eclesial i d'un augment de la nostra vida cristiana.

Gràcies, sant Pasqual, per ser el nostre patró. Gràcies per haver-nos deixat l'exemple de la vostra vida cristiana i del vostre amor a l'Eucaristia. Gràcies perquè al vostre costat ens reconeixem germans, fills d'un mateix Pare i membres d'una mateixa família, la família dels fills de Déu.

Joan Antoni, bisbe de Segorbe-Castelló

San Pascual, 311 (Vila-real 1996), p. 2.

A sant Pasqual Baylon

Oració col·lecta actual

Oh, Déu, que infonguéreu a sant Pasqual Bailon
un amor extraordinari als misteris del Cos i de la Sang del vostre Fill,
concediu-nos la gràcia d'aconseguir les riqueses divines que ell va rebre
de la taula sagrada que pareu per als vostres fills.
Per Jesucrist, Senyor nostre.

Font: Del Propi dels sants.

Oració col·lecta antiga

Oh Deú, que adornàreu el vostre benaurat confessor Pasqual
amb una amor meravellosa envers els sagrats misteris del vostre Cos i Sang,
concediu-nos, propici,, que merescam rebre nosaltres d'este diví àpat
la mateixa dolcesa d'esperit que ell va assolir.
Que viviu i regneu.

Font: Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, p. 451.

Sant Pasqual Bailon

17 de maig

Patró de la diòcesi de Sogorb-Castelló, patró de Vila-real i del Genovés, patró de les obres i congressos eucarístics.

Festa a la diòcesi de Sogorb-Castelló, mem. obligatòria a les diòcesis de València, Oriola-Alacant, Tarassona i Sigüenza-Guadalajara, mem. lliure a la resta.

(Imatge: Sant Pasqual Bailon en èxtasi, de J. Jacint d'Espinosa, 1661)

Va nàixer el 16 de maig de 1540, dia de Pentecosta, a Torrehermosa (Aragó), i va morir a Vila-Real el 17 de maig de 1592, també dia de Pentecosta. Els seus pares eren molt pobres i, des de molt menut, el van enviar a treballar. A 18 anys va fer la petició d'entrada al convent de Santa Maria de Loreto dels Franciscans reformats, però va ser rebutjat. La fama de la seua santedat i d'alguns prodigis que havia realitzat li van obrir més tard les portes del convent, on va fer els vots el 2 de febrer de 1564, com a "germà laic", perquè no se sentia digne d'aspirar al sacerdoci.

Pasqual Bailon, illetrat, va passar els anys de la seua vida religiosa exercint l'humil ofici de porter, però se'l considera "el teòleg" de l'Eucaristia, no només per les disputes que va sostenir amb els calvinistes de França, durant un viatge que va fer a París, sinó també pels escrits que va deixar, i que són una espècie de compendi dels grans tractats sobre este tema. A més de les dissertacions, l'Eucaristia va ser el centre de la seua intensa vida espiritual, per la qual cosa el papa Lleó XIII el va proclamar patró de les obres eucarístiques i, més tard. patró dels congressos eucarístics internacionals.

Va morir jove, a l'edat de 53 anys. Vint-i-sis anys després, el 29 d'octubre de 1618, va ser proclamat beat. Va ser canonitzat per Alexandre VIII el 1690. Lleó XIII el va nomenar patró de les associacions i congressos eucarístics pel breu apostòlic Providentissimus de 28 de novembre de 1897.

• Oracions a sant Pasqual Bailon.
• Enric BENAVENT, bisbe de Tortosa: Sant Pasqual Bailon (2015)
• Joan Antoni REIG, bisbe valencià: ¡Gloriós sant Pasqual! (1996)
• Enric DOBÓN: El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual, San Pascual, 273 (1989, juliol-agost), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11.
• Enric DOBÓN: El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual (II), San Pascual, 274 (1989, setembre-octubre), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11.
• Esther ESPEJO del PINO: Art barroc a Badalona: Sant Pasqual Bailon
• Sant Pasqual i Llorens Poy: inspiració i devoció (2017)

---

Enllaços externs:

• J.M. Bauset: Sant Pasqual (2015)

Mare de Déu dels Desamparats!

Joan Benavent i Benavent

Prevere

En Acció, publicació quinzenal valencianista d’inspiració cristiana, trobem “estes flors de dogma” mariològic del canonge Joan Benavent i Benavent (Quatretonda 1900-València 1976). Amb la recuperació d’este text ens unim a la celebració del centenari de la coronació de la Mare de Déu dels Desamparats. L’autor fou un dels predicadors més famosos de la seua època. No podia faltar en unes festes patronals de prestigi. També va destacar, però, en l’oratòria profana; i en esta solia fer-ho en valencià. Fou cridat a diversos llocs per a ser mantenidor de Jocs Florals. En este article no solament podem observar la precisió i la concisió del teòleg (es va doctorar en la Gregoriana) sinó també la proximitat i l’adequació del seu valencià escrit, un model de valencià apte per a la divulgació teològica i, alhora, acostat a la parla dels lectors. Suggerent el concepte de «teologia dels valencians eterns». Xavier Martí. 

Com si volguera el sentit del nostre poble sintetisar les seues intuïcions teològiques en una sola invocació, l’ha nomenada i l'invoca Mare de Déu dels Desamparats. Ben mirat, són dos títols; però no pot oblidar-se que per a nosatres, una, Mare de Déu, o Maredeu, o Maredeueta, és tant com Maria, la Verge Maria, la Senyora, Ella, i per això ve a ésser Mare de Déu dels Desamparats, sinònim en el significat de Verge dels Desamparats. Però esta menuda imprecisió terminològica dóna peu, a més a més tractant-se d'un predicador, i valencià, per a fer vore, una vegada més, com el sentit popular alcança els cims de les elevacions teològiques en les seues invocacions. 

Que dir Mare de Déu i dels Desamparats és interpretar el cor de la Mariologia que fa brollar totes les glòries i els privilegis de Maria del cabdalíssim de Mare de Déu. En dir Mater Dei està dit tot. Este títol resumix tots els atres i per ell s’explica la maternitat humana de Maria. Jesucrist vingué. Siguent Déu, i sense deixar de ser-ho, es féu Home i Cap de tota la nova generació dels justificats per a sempre; dels Desamparats fills d’Adam. I sa Mare Santíssima havia d'ésser ensems Mare de Déu i Mare dels hòmens per a omplir el paper de nova Eva, Corredemptora, tan estretament junta ab l’Home nou com la primera Eva ho estigué [a] l’home primer, el vell Adam. 

El Criador ha volgut que en el llinatge humà sempre es vera fusa l'acció de l'home i de la dona. I este principi persevera i perseverarà: l'home i la dona són necessaris. En les lleis, en els costums, en les famílies, en els pobles i en les nacions; en lo menut i en lo gran. La dona influïx en les lletres, en la política, en la indústria i sobretot en la moralitat, en la fe, en la suavitat de les relacions humanes. Per això, així com influïx en l'ordre natural, també en l'espiritual i sobrenatural, fins [a] l'extrem de fer entrar Déu a Maria en el concert divinal de la Redempció; com després, passant els segles, havien d’ajuntar-se els noms de Sant Benet i Santa Escolàstica, Sant Francesc i Santa Clara, Sant Domingo i Santa Catarina de Siena, en lo riu portador de les aigües cristianes… 

Per estes raons que venen a la ploma, i per moltes atres més que no és possible esmentar, Maria és el verdader auxiliar (adjutorium) de Jesús, simile sibi; principalment en els misteris que formen el gran dogma de la nostra redempció: 

A) En l’Encarnació, quan la paraula de la Verge: Ací està l’esclaveta del Senyor, és l'expressió d'un consentiment del qual depén la salvació del món. 

B) En el sacrifici de Jesús, moment decisiu de la redempció, reconciliació i destrucció del pecat, la paraula del Fill a Sant Joan: Ahí tens a ta Mare, és la fórmula expressiva de l’auxiliaritat de Maria. 

I C) En la fundació de l’Església o vinguda de l’Esperit Sant, Ella presidix el Col·legi Apostòlic i ses íntimes relacions de Mitjanera, entre l'obra nacional (1) del Sant Esperit i Ella, a manca de paraules, ben paleses estan en l’apel·lació dels Pares i de la Litúrgia: sponsa Spiritus Sancti. Esposa del Sant esperit. 

Estes flors del dogma, estilisades, com voran els lectors d'Acció, són la meua menuda ofrena que des d'estes pàgines valencianíssimes vol un humil teòleg que tot ho deu i tot ho consagra a sa Mare dels Desamparats, triar-li a l’hora del seu Trasllat. Que no siga tot entusiasme febrós d’un moment, sinó que quede, enraïlat en l’etern camp de la teologia dels valencians eterns que, quan tot vola i se’n va, saben que les raons eternes són incommovibles i donen suc vital als pobles. 

Mare de Déu dels Desamparats! El poble aplaudix i canta i plora. Jo vullc donar-vos lo que tinc! I també plore! Qui no plora tenint una Mare de Desamparats que és Mare de Déu! 

Acció: periòdic setmanal al servici de la Pàtria Valenciana, 50 (1935, maig 11), p. 1. Article íntegre. Només hem corregit errors d’impremta.

(1) Potser cal llegir ací «fundacional».

Nota. Sobre l’autor remetem a Antoni López Quiles: «Joan Benavent», en Cresol, 89 (2009), pp. 49-51. El periòdic Acció es públicà entre 1934 i 1936.

A la Mare de Déu dels Desemparats

Marcel·lí Olaechea

Oració a la

Mare de Déu dels Desemparats

composta per

l'Excm i Rvdm. Sr. Arquebisbe de València

    Empara'ns, Senyora i Mare nostra.
    Empara les nostres famílies, els nostres pobles, la nostra Pàtria, el nostre món actual.
    Allunya guerres i discòrdies.
    Uneix els cors dividits amb la joia de sentir-se, junt a Tu, fills teus.
    Dona, als qui tenen i poden, ulls de misericòrdia i cor obert.
    Dona a tots pa, abric i amorosa llar.
    Dona salut als malalts, paciència en el dolor als qui sofreixen, il·lusió als qui l'han perduda.
    Aparta de les ments l'error, i dels cors la debilitat.
    Mou els pecadors a retornar, i els justs a virtut més alta.
    Feu que visquem cantant-te i que anem, amb el teu nom els llavis, a contemplar-te en la Glòria junt al teu Fill Jesucrist, que amb el Pare i l'Esperit Sant viu i regna Déu pels segles dels segles.
Amén.

(200 dies d'indulgència)

Dipòsit legal: V. 2.644 -1963

A la Verge dels Desemparats

Francesc Puig Espert (València 1892 - Asnières-sur-Seine, França 1967) va ser un professor, polític i escriptor que hagué d’exiliar-se a França a causa del seu republicanisme i nacionalisme. No té qualitat literària, però és curiosa esta pregària en què demana devotament la protecció de la Mare de Déu dels Desemparats per als exiliats. Amb ella va obtindre l'áccèssit a la Viola d'Or i Argent en els Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Cambridge l'any 1956. La composició té partitura per a ser cantada. Ja en 1923 va escriure un poema per a la Corona oferta per la societat Lo Rat Penat a la Mare de Déu dels Desamparats ab motiu de la seua canònica coronació (València 1923).

A la Verge dels Desemparats
Pregària
de Puig Espert

Mare de Déu sobirana,
Mare dels Desemparats,
protegiu els desterrats
de la pàtria valenciana!

Pels àngels esculpida,
volguéreu fer el miracle
d’obrir-nos el tabernacle
de vostre amor, font de vida.
I, amb son anima ferida,
vostres fills, en dol bolcats,
vos confessen els pecats
de la malvestat profana.

Perdoneu als bandejats
de la pàtria valenciana,
Mare dels Desemparats!

Dolor d’Amor; Verge nostra;
gran i torbador misteri;
lira, amb plectre d’or; psalteri...
doneu-nos del cel la mostra!
I, a dolls, obriu-los la vostra
gràcia als pobres enlluernats
que, de pàtria embolcallats,
senten la pàtria llunyana.

Doneu vista als encegats,
per la seua vida insana,
oh Mare dels exiliats!

Quan l’onada de follia
capitombà en nostra terra
i, entre fums d’incendi i guerra,
la santa capella ardia
i en mos braços vos prenia,
per la blamor sufocats,
semblaven de plor mullats
vostres ulls de Sobirana.

Aixequeu als que tombats
jauen sens la fe cristiana,
Mare dels Desemparats!

Flor d’ametler olorosa;
bell esclat d’alba xamela;
port de salvació i estrela
en aquesta vall fangosa;
mare, donzella i esposa;
gai conhort dels malaurats
en amarg plor ofegats
del dolor que ens agermana.

Feu tornar els exiliats
de la pàtria valenciana,
Mare dels Desemparats!

Tot el món és una ruïna
i l’esperit en revolta;
l’infern s’és donada solta
i l’home al pecat s’inclina.
Oh Verge, Santa i Divina,
doneu la fe als renegats
que es veuen arrossegats
en llur fosquedat pagana!

Obriu el cel als forçats
de la vil galera humana,
oh Mare dels exiliats!

Raig de sol; claror de lluna;
aigua transparent i fresca;
rajolí de mel de bresca,
pura i dolça com ninguna...
Nostres penes, una a una,
vos plorem els desgraciats,
abatuts i condemnats
en llur condició inhumana.

Reviviu els ofegats
de la pàtria valenciana,
Mare dels Desemparats!

De les valls fins les muntanyes
i de la mar fins a l’erme,
no hi ha monjoia ni terme
on vostres llums són estranyes.
Vetleu sobre les Espanyes
perquè vostres fills plegats
tornen a esser inflamats
en llur pietat casolana.

Perdoneu els anguniats
per qui la pàtria us demana,
Mare dels Desemparats!

Mare de Déu Sobirana,
oh Mare dels exiliats!,
protegiu els desterrats
de la pàtria valenciana!

Fonts: Francesc PUIG ESPERT: Hortolans, Sicània, València 1967, pp. 50-54; Santi CORTÉS: «Setze poemes valencians d'exili», Caplletra, 36 (2004), pp. 117-152.

Mare dels valencians

Mossén Vicent Sorribes i Gramatge
Rector de Rocafort

Mare dels valencians, reina i patrona,
gemma de les muntanyes i dels cels,
València vos ofrena sa corona,
feta llum de la terra: flors i estels.

Per vós, Mare, l'esclat de poesia
en mi es fa carn i fruita en prec fidel.
Mes, ai!, que això sols jo assolir podia
lluint, ànima endins, el ver estel.
Que mai ma santa Mare no fon Lia
sinó la bella i dolça na Raquel.

Reina de les nostres vides
alletades per ton pit,
reina de les exquisides
flames del nostre esperit.
Emmantella, oh Verge santa,
este poble que és sagrat,
que t'estima i que te canta
amb son cor d'enamorat.

València hui vos corona
amb poesia d'amor.
Rebeu la meua, Madona,
feta amb espurnes del cor.

Font: «Corona Poética en loor de Nuestra Señora de los Desamparados», Levante, Valencia 1952, maig 10.

La Mare de Déu dels Desemparats a la diòcesi de Terol

Ramon Arnau i Garcia (†)

Degà de la Seu de València

Aquest estiu, com ho faig cada any quan arriba la calina d'agost, m'he refugiat a Bronchales. Es tracta d'un poble menut de la província de Terol. Durant l'hivern, 414 veïns; a l'estiu, ple de gent i de vida. Uns deu mil valencians adoptem al poblet com a casa nostra.

El reclam del seu excel·lent clima, 24° de màxima i 14° de mínima; la seua notable altitud, 1.500 metres a la mateixa porta de l'església; les moltes fons que hi ha per tota la rodalia; i els meravellosos pinars, amb milers i milers de pins, fan de Bronchales un lloc d'ensomni per passar la calidesa.

Com ja he dit, la major part de quants estiuegen en aquest poblet som valencians, i, com no podia ser d'altra manera, a l'església hi ha un altar dedicat a la Mare de Déu dels Desemparats. Per a comprovar fins a quin punt la presència dels valencians s'ha identificat amb la gent del poble hem de tindre present que l'últim dia de les festes locals adquireix un ambient netament valencià, ja que se celebra la nostra festa. Al matí, despertà amb volteig de campanes; al migdia, la missa solemne a la Mare de Déu dels Desemparats; i a la vesprada, la processó a l'estil valencià, vull dir, amb ciris i banda de música. I en aquests actes ens trobem tots, els del poble i els forasters, els de Bronchales i els de València. Tant és així, que en l'últim acte de les festes, tots junts canten primer l'himne a Bronchales i després el nostre regional.

La impressió que rep el valencià, quan aplega a Bronchales, és molt plaent, en adonar-se que la devoció a la Mare de Déu dels Desemparats està tan arrelada al poble, fins a formar part de la vida de la comunitat cristiana parroquial.

Si aquest és un fet —fins a un cert punt normal— donat el gran nombre de valencians que ací hi som, prou més curiosa em va resultar una altra experiència mariana a Terol. Aquest cas concret va donar-se a la Seu.

Em vaig desplaçar de Bronchales a Terol, tan sols per poder vore, amb l'atenció que es mereix, el sostre mossàrab de la catedral. Quan arribí, els canonges —per cert, molt pocs— es trobaven cantat la missa conventual. Com que era dissabte, celebraven la de la Mare de Déu, i en acabar entonaren la Salve Regina, que els clergues cantaren amb el poble. En tot açò res em cridà l'atenció. La sorpresa arribà després. Quan el celebrant entonà el verset per a l'oració i va dir: Ora pro nobis, Mater Desertorum. Jo em quedí un poc torbat. ¿És possible que haja dit això que a mi m'ha paregut sentir? Sí, ho era. Acabava d'invocar la Mare de Déu dels Desemparats. I després, el degà de la Seu em digué el perquè. Des de fa anys, tal volta alguns segles, la Mare de Déu dels Desemparats era la patrona dels beneficiats. Quan aquests van desaparéixer de la Seu, el capítol féu propi el patronatge i el culte a la nostra Mare de Déu, a qui cada dissabte saluden amb la Salve i li tenen dedicat un preciós altar a la Seu. Ara es comprén per què he parlat de la presència de la Mare de Déu dels Desemparats a Terol. Perquè en un poble i a la Seu està present d'una manera molt fonamental.

I, per acabar aquesta curta reflexió, una recomanació. Quan pugau, i procureu que siga prompte, aneu a Terol per visitar el meravellós sostre de la Seu. Pense que es tracta d'un exemplar únic. Es pot dir —més encara, cal dir— que és una vertadera joia de l'ornamentació. Tan sols per poder contemplar la bellesa de les moltes figures amb el seu colorit brillant dins dels vuit panells, separats per altres tantes bigues, allà dalt en el cel de la Catedral, fa que Terol haja de ser visitat.

Publicat en Cresol, 21 (2001, novembre).

La terra valenciana i la Mare de Déu dels Desamparats

Manuel Milian i Boix (1908-1989)

Prevere, arxiver i historiador

Tota la terra valenciana, que inclou la Regió d’este apel·latiu, és a dir, lo que fou el Regne de València amb les seues províncies Alacant, Castelló i València històrica i geogràficament entés, gaudeixen fervent amor a la Verge i Mare de Déu dels Desamparats des de l'origen mateix, allà pel quatre-cents, quan lo Pare Jofré va fundar l'Hospital dels Innocents i dels Folls, fins al present.

Testimoni fidedigne tenim
 d'aquesta afirmació, en les esglésies,
 ermites, santuaris, altars i retaules
 de carrer dedicats a Ella pels pobles 
i en tot indret de la nostra terra valenciana; son nom que porten mils de
 valencians; confraries i hospitals
 sots la seua advocació, i nombroses deixes que tot testador marmessora per l'Hospital dels Desamparats de València.

Junt a l'antiga Patrona del Regne, la Verge del Puig, hi esclata la rosa vermella i perfumada de la devoció a la Verge deis Desamparats, arrelada dintre del cor dels valencians per miracle d’amor de la «Mareta».

Aspiració dels autèntics valencians de segles passats fou tenir-la, a la Verge dels Desarnparats, per sa Patrona. En aqueix sentit, de Patrona Regional, ja, en 1885, es projectà fent-hi campanya esgotadora en diaris, cartes i aplecs per l'entusiasta valencià en Damas Tello, «Las Provincias» i lo «Rat Penat». Amb motiu de la Coronació Canònica va reproduir-se aquest desig que es sufocà per bon acord, sens claudicar-ne.

Recentment les diputacions provincials d'Alacant, Castelló i València, és a dir, les entitats i autoritats més representatives del Regne de València i de la Terra Valenciana amb l'aprovació dels prelats respectius, presentaren al Sant Pare la petició esmentada, recollint les aspiracions dels avantpassats i el sentir del present. Açò que fou il·lusió afalagadora de les darreries del huit-cents hi té avui veritable realitat. Lo 28 d'abril d'enguany lo Sant Pare Joan XXIII, feliçment regnant, per mig de la Sacra Congregació de Ritus, proclama a nostra Mare, la Santíssima Verge dels Desamparats PATRONA PRINCIPAL I PRIMÀRIA de la Terra Valenciana, amb les seqüències litúrgiques en lo Breviari i en lo Missal.

Aconteiximent religiós i patriòtic que ha estat rebut solemnialment per tots els bons valencians. L'anunci d'esta concessió pontifícia ha estat feta per l’arquebisbe de València i pels bisbes de Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant. Els pobles, les parròquies i les esglésies del Regne de València celebraren la gojosa novetat, amb volteig de campanes el dissabte dia 29 d'abril, i clero i autoritats i poble, fent un cos, es congregaren a les parròquies cantant la Salve, en acció de gràcies.

Coralment ens alegrem, i «VINAROZ» recull la data per gratitud al Sant Pare i per goig de veritables i ferms valencians.

Publicat en Vinaroz, nº 215 (1961, maig 6), p. 1.

Text lleugerament adaptat

Mare de Déu dels Desemparats

Vicent Sorribes i Gramatge

Patrona principal de la ciutat de València

En el bell començament del segle XV, fra Joan Gelabert Jofré, fundà a València un hospital sota el títol de «Santa Maria dels Innocents», per tal d'acollir els folls que escampats per la ciutat, en orri, jeien pels carrers i feien grans estralls. Poc després sorgí la Confraria sota el mateix títol i amb la imatge que hui és patrona de València. La Confraria es traslladà a una capella de la plaça de la Seu, donada pel Capítol, a espatles de Sant Antoni Abat. La devoció s'estén arreu de tot el poble valencià, i en acabar les obres de la capella de hui, la Verge és proclamada canònicament patrona de València. En 1701, el Capítol féu l'altra imatge que ix a les processons; en l'any 1923 fon coronada la primitiva imatge, i recentment, amb motiu del XXV Aniversari de la Coronació, la diada del 21 d’abril de 1948, el pontífex Pius XII, a instància del nostre arquebisbe, excel·lentíssim senyor Marcel·lí Olaechea Loizaga, concedí la Capella de la Verge el títol de Basílica Menor. El 26 d'abril de 1950 la capella fon consagrada per l’arquebisbe de la diòcesi.

Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, p. 445.

Plaça i basílica de la Mare de Déu dels Desemparats (València 1915)

Puix eres nostra mare...

Joaquim Sais i Navarro

D'una «Pàgina valenciana» del Diario de Valencia rescatem este text fervorós de Joaquim Sais i Navarro (València 1898-1966). Hem censurat unes referències als jueus i a la maçoneria. L'autor, prevere, va ser vicari de Relleu, ecònom de Beniatjar, vicari de Sant Pere i Sant Nicolau, de València, beneficiat d'esta última parròquia des de 1940, capellà de la Beneficiència des de 1944 i oficial de la Cúria des de 1942. Va escriure en valencià un himne a Beniatjar: «Poble nostre, Beniatjar». Hem regularitzat l'accentuació, l'apostrofació i l'ortografia.

Era l'hora transcendental de la història de la humanitat.

Jesús estava en la creu [...] i l'angúnia de la mort s'apoderà d'Ell. Obrí sos ulls pietosos i, al veure a sa Mare juntament amb el fill del Zebedeu, digué referint-se a Joan: «Dona, veus aquí el teu fill»; i després, a Joan: «Veus aquí la teua Mare».

En aquesta hora va rebre la humanitat com a Mare a la Verge Santíssima, i en el transcurs dels temps veem com les generacions i pobles de tota mena rendixen culte i adoració filial a la Pura, Casta i Immaculada Maria, baix distintes advocacions.

El poble que es distingix més en mostrar son filial fervor és València, baix el títol, que és tot amor i tendresa, de Verge dels Desamparats. Però si tot l'any el poble valencià passa per sa capella, on està plena de majestat i nimbada de goig, per a ofrenar-li l'amor de filial efecte i carinyo, i de pas contar-li les penes per les quals nostres cors glatixen de tristor amarga, perquè ella, com a Mare, nos done el bàlsam conhortador, hui, en el dia solemne de sa festa major, eixe amor es desborda d'entusiasme, que fa glatir a l'uníson els cors de tots els fills de València, fent al mateix temps brollar de sos ulls llàgrimes, que són l'expressió més ferma i sincera de l'amor que allà dintre de lo més fons de tot pit valencià se sent.

Mareta nostra! Sobirana Verge dels Desamparats! Puix ja que en este dia gojós València bolca son entusiasme d'amor i tendresa de fills, rememorant el títol més preuat que va rebre de ton Fill Jesucrist, no oblideu el prec que el poble valencià vos fa des del fons del seu cor.

Puix eres nostra Mare..., volem nostra llibertat, aquella llibertat que en Jaume I el Conqueridor entregà a tots els valencians, fonamentà en la doctrina de Déu i sa Església, puix volem ja trencar el jou d'esclaus ab què estem oprimits, i d'esta manera passejar per tot arreu, a fi que la pluja de roses fines de nostres vergers flairosos, enramades pels carrers de ta volguda València, siga com alfombra ab què les teues virginals plantes passegen triomfalment.

Puix eres nostra Mare..., doneu-nos forces per a lluitar ab tota fermesa i coratge, per a aconseguir nostres llibertats.

Puix eres nostra Mare..., [...] no apartes ta pietosa mirada d'este poble que t'acarona sempre i en tot moment, I així, en fita no llunyana, pugam vore el far potent de vivíssim fulgor que desfaça les tenebres, i de la fosca nit esclate el migdia.

Puix eres nostra Mare..., ampareu-nos, Verge Sobirana, de greus perills.

Diario de Valencia, 7253 (1933, maig 14), p. 12.

Als que parlen valencià

Pep de l’Horta

Del Diario de Valencia de 1922 rescatem este text signat pel mític Pep de l'Horta. L'autor ja reclama una ampliació de la capella de la Mare de Déu. Hem regularitzat l'accentuació, l'apostrofació i l'ortografia.

Fa anys, molts anys, que la meua veu no s'ha escoltat per les terres en què se parla la nostra antiga llengua.

Mes per això no ha faltat mai el meu crit quan l’ocasió ho ha demanat: per llunt que estiga, la força de la història me porta sempre a posar les meues paraules en mig de les aspiracions del poble valencià.

¿No em coneixeu?

En els moments en què les llibertats regionals han perillat, als dies crítics d’invasions de gents estranyes o de costums antivalencianes, parlant pel bon sentit dels llauradors, l’espasa o el canó dels soldats o el soroll fester o irat de les multituds Valentines, l'ànima valenciana ha expressat per ma boca son sentir.

Ara, en una imatge d’aquelles que portaran los companys del pobre Palleter que declarà la guerra a Napoleó, han vingut a cridar-me.

I ací estic, cridant una volta més: «¡Vixca la Mare de Deu dels Desamparats!»

¿És veritat que aneu a coronar-la?

¿És cert que un Arquebisbe valencià no vol anar-se’n sense fer eixa ofrena a la Mare de Déu?

Afanyeu-se, que li deveu donar la prova de voler més gran que ha donat jamai la nostra terra.

Digau-me; i a tal Regina, ¿la voleu tindre en la mateixa Capella que fa tres segles?

Si es corona funeral la que li aneu a fer, bé està: reliquiari de glòries d’altres temps, esplèndida mortalla d’una devoció que desapareix, joia històrica i artística, tot això pot ser la Capella si no feu res més.

Ara, si es corona de Regina que seguix manant sobre els caps i els cors, vides i béns dels que parlem la dolcíssima llengua valenciana, tingau en compte que tal penyora i de tal Senyora requerix un marc digne. ¿No el sabeu fer? ¿No podeu? ¿No voleu?...

Un jorn volgué València portes i alçà les torres de Serrans i les de Quart; per a penjar les campanes, feu sortir de terra el Micalet; en quinze anys fon bastida la Llonja, fa prop de cinc-cents anys. ¿Tan a menys ha vingut la raça que no hi ha espenta per a fer cosa semblant en grandea i proporcionada a la València de hui i al voler que dieu tindre a la Mare de Déu?

Una volta, lo gran comte castellà En Ferran González fon fet presoner per son senyor, lo Rei de Lleó; òrfens del que els duia a la victòria, posaren dalt d’una carreta de bous una pedra en representació del comte i anaren a rescatar-lo. Lo Rei lleonés li donà la llibertat. Això sabé fer un poble per un Capità i Senyor estimat de veres.

¿Què fareu vosatros, contant en les vostres autoritats? Si no alceu en flames amoroses tota la terra valenciana, si no feu que de Tortosa a Múrcia ardixca sencer el Regne en lluita per a vore quina ciutat, quina vila, quin poble o quin racó va davant en servei de la Senyora; si no ompliu de joies sa Capella, si ab esforç gegantí no li doneu una amplària i cabuda molt més gran que ara; si de la vostra època no ha de permanéixer més record que el mereixcut pels que no saben quedar ni ratllar a l’alçada que els pertoca, entonses no digau que sou un poble d’artistes, ni de treballadors, ni d’aimadors de la Regina dels Desamparats.

Enrecordeu-se dels castellans. Porteu la imatge de vostra Mare per tot lo Regne, dels palmerars d'Elx fins als pins i carrasques del Maestrat, no en carreta, en automòbil, en aeroplà, en ales del pensament i en flames de carinyo, en vostres converses i en vostres cartes. Aixina voreu fer-se més gran i més rica sa Corona, eixamplar-se la Capella, potser fins que arribe a ser Basílica...

En nom de molts segles de pietat i generositat, en nom de cors que no tenen por i pensaments que jamai oblidaran a sa Mare, vos prega i creu ser atés,

Pep de l’Horta

(Diario de Valencia, núm. 3855 (1922, maig 26, p. 1)

Mare de Déu dels Desemparats

 

Patrona principal de la ciutat de València i de la Comunitat Valenciana.

Patrona d'Alcoleja, Benissivà (Vall de Gallinera), el Campello, Dénia (raval de la Mar), Desamparados (Oriola), Ibi, la Llosa de Camatxo, Moraira (Teulada), Muro de l’Alcoi, Orba, Senija, la Vall d’Ebo.

Alcalà de Xivert, els Ibarsos (la Serra d’en Galceran), Vilamalur.

Alfarp, Algímia, Alginet, Atzeneta d’Albaida, Bunyol, Gandia, Llanera de Ranes, Paiporta, la Pobla Llarga, Tavernes Blanques, Torrent i Tossalnou (Rafelguaraf).

Protectora especial de Montcada.

• Als que parlen valencià (Pep de L'Horta, 1922)
  
• Puix eres nostra Mare... (Joaquim SAIS i NAVARRO, 1933)
• Mare de Déu dels Desamparats (Joan Benavent i Benavent, 1935)
• Mare de Déu dels Desemparats (Vicent SORRIBES i GRAMATGE, 1951)
• La terra valenciana i la Mare de Déu dels Desamparats (Manuel MILIAN, 1961)
  
• La Mare de Déu dels Desemparats a la diòcesi de Terol (Ramon ARNAU i GARCIA, 2001)
• La Mare de Déu dels Desemparats (Jordi Bort, 2014)
• Les campanes van dient Ave Maria: l' Ave Maria de Romeu (Jaume Ferrando, en Lilia, 2018).
• La Mare de Déu dels Desemparats (J. M. Bausset, 2020)

Poemes i pregàries

• Gojos a la Santíssima Verge Maria (Teodor Llorente)
• Poema de la Verge dels Desemparats (Carles Salvador, 1948)
• Mare dels valencians (Vicent Sorribes i Gramatge, 1952)
  
• Goig de desemparat (Joan Fuster, 1952)
  
• A la Verge dels Desemparats (Francesc Puig i Espert, 1956)
  
• A la Mare de Déu dels Desemparats (Arquebisbe Olaechea, 1963)
• Himne Oficial a la Mare de Déu dels Desemparats, patrona d'Atzeneta d'Albaida (Ricard Sanmartí, 1966)