Prevere
(1) Potser cal llegir ací «fundacional».
Nota. Sobre l’autor remetem a Antoni López Quiles: «Joan Benavent», en Cresol, 89 (2009), pp. 49-51. El periòdic Acció es públicà entre 1934 i 1936.
En Acció, publicació quinzenal valencianista d’inspiració cristiana, trobem “estes flors de dogma” mariològic del canonge Joan Benavent i Benavent (Quatretonda 1900-València 1976). Amb la recuperació d’este text ens unim a la celebració del centenari de la coronació de la Mare de Déu dels Desamparats. L’autor fou un dels predicadors més famosos de la seua època. No podia faltar en unes festes patronals de prestigi. També va destacar, però, en l’oratòria profana; i en esta solia fer-ho en valencià. Fou cridat a diversos llocs per a ser mantenidor de Jocs Florals. En este article no solament podem observar la precisió i la concisió del teòleg (es va doctorar en la Gregoriana) sinó també la proximitat i l’adequació del seu valencià escrit, un model de valencià apte per a la divulgació teològica i, alhora, acostat a la parla dels lectors. Suggerent el concepte de «teologia dels valencians eterns». Xavier Martí.
Com si volguera el sentit del nostre poble sintetisar les seues intuïcions teològiques en una sola invocació, l’ha nomenada i l'invoca Mare de Déu dels Desamparats. Ben mirat, són dos títols; però no pot oblidar-se que per a nosatres, una, Mare de Déu, o Maredeu, o Maredeueta, és tant com Maria, la Verge Maria, la Senyora, Ella, i per això ve a ésser Mare de Déu dels Desamparats, sinònim en el significat de Verge dels Desamparats. Però esta menuda imprecisió terminològica dóna peu, a més a més tractant-se d'un predicador, i valencià, per a fer vore, una vegada més, com el sentit popular alcança els cims de les elevacions teològiques en les seues invocacions.
Que dir Mare de Déu i dels Desamparats és interpretar el cor de la Mariologia que fa brollar totes les glòries i els privilegis de Maria del cabdalíssim de Mare de Déu. En dir Mater Dei està dit tot. Este títol resumix tots els atres i per ell s’explica la maternitat humana de Maria. Jesucrist vingué. Siguent Déu, i sense deixar de ser-ho, es féu Home i Cap de tota la nova generació dels justificats per a sempre; dels Desamparats fills d’Adam. I sa Mare Santíssima havia d'ésser ensems Mare de Déu i Mare dels hòmens per a omplir el paper de nova Eva, Corredemptora, tan estretament junta ab l’Home nou com la primera Eva ho estigué [a] l’home primer, el vell Adam.
El Criador ha volgut que en el llinatge humà sempre es vera fusa l'acció de l'home i de la dona. I este principi persevera i perseverarà: l'home i la dona són necessaris. En les lleis, en els costums, en les famílies, en els pobles i en les nacions; en lo menut i en lo gran. La dona influïx en les lletres, en la política, en la indústria i sobretot en la moralitat, en la fe, en la suavitat de les relacions humanes. Per això, així com influïx en l'ordre natural, també en l'espiritual i sobrenatural, fins [a] l'extrem de fer entrar Déu a Maria en el concert divinal de la Redempció; com després, passant els segles, havien d’ajuntar-se els noms de Sant Benet i Santa Escolàstica, Sant Francesc i Santa Clara, Sant Domingo i Santa Catarina de Siena, en lo riu portador de les aigües cristianes…
Per estes raons que venen a la ploma, i per moltes atres més que no és possible esmentar, Maria és el verdader auxiliar (adjutorium) de Jesús, simile sibi; principalment en els misteris que formen el gran dogma de la nostra redempció:
A) En l’Encarnació, quan la paraula de la Verge: Ací està l’esclaveta del Senyor, és l'expressió d'un consentiment del qual depén la salvació del món.
B) En el sacrifici de Jesús, moment decisiu de la redempció, reconciliació i destrucció del pecat, la paraula del Fill a Sant Joan: Ahí tens a ta Mare, és la fórmula expressiva de l’auxiliaritat de Maria.
I C) En la fundació de l’Església o vinguda de l’Esperit Sant, Ella presidix el Col·legi Apostòlic i ses íntimes relacions de Mitjanera, entre l'obra nacional (1) del Sant Esperit i Ella, a manca de paraules, ben paleses estan en l’apel·lació dels Pares i de la Litúrgia: sponsa Spiritus Sancti. Esposa del Sant esperit.
Estes flors del dogma, estilisades, com voran els lectors d'Acció, són la meua menuda ofrena que des d'estes pàgines valencianíssimes vol un humil teòleg que tot ho deu i tot ho consagra a sa Mare dels Desamparats, triar-li a l’hora del seu Trasllat. Que no siga tot entusiasme febrós d’un moment, sinó que quede, enraïlat en l’etern camp de la teologia dels valencians eterns que, quan tot vola i se’n va, saben que les raons eternes són incommovibles i donen suc vital als pobles.
Mare de Déu dels Desamparats! El poble aplaudix i canta i plora. Jo vullc donar-vos lo que tinc! I també plore! Qui no plora tenint una Mare de Desamparats que és Mare de Déu!
Acció: periòdic setmanal al servici de la Pàtria Valenciana, 50 (1935, maig 11), p. 1. Article íntegre. Només hem corregit errors d’impremta.
(1) Potser cal llegir ací «fundacional».
Nota. Sobre l’autor remetem a Antoni López Quiles: «Joan Benavent», en Cresol, 89 (2009), pp. 49-51. El periòdic Acció es públicà entre 1934 i 1936.
