dissabte, 21 de maig del 2022

La política és encontre, reflexió i acció (Francesc)


Discurs del papa Francesc

als membres de la Fraternité Politique du Chemin Neuf

Sala Clementina
Dilluns, 16 de maig de 2022

[Multimèdia]


Benvolguts amics,

És una alegria per a mi acollir-vos, estimats jóvens membres de la Fraternité Politique du Chemin Neuf. En la nostra reunió de l'any passat, vau confiar a la meua pregària la vostra participació en l'esdeveniment Changemakers, a Budapest. Allí heu tingut moments per a l'encontre, per a la formació, però també per l'acció, entre les associacions locals. La manera en què heu viscut este esdeveniment és, al meu entendre, una bona aplicació del significat verdader de la política, molt especialment per als cristians: la política és encontre, reflexió, acció.

La política és, en primer lloc, l'art de l'encontre. Per descomptat, este encontre es viu amb l'acolliment de l'altre i amb l'acceptació de la seua diferència, en un diàleg respectuós. Com a cristians, tanmateix, hi ha més: ja que l'Evangeli ens demana «estimar els nostres enemics» (cf. Mt 5, 44), no puc conformar-me amb un diàleg superficial i formal, com estes negociacions sovint hostils entre partits polítics. Se'ns demana que visquem l'encontre polític com un encontre fraternal, sobretot amb aquells que estan menys d'acord amb nosaltres, cosa que significa veure en qui dialoguem un verdader germà, i un fill benvolgut de Déu. Este art de l'encontre comença, doncs, per un canvi de mirada sobre l'altre, per un acolliment i un respecte incondicional de la seua persona. Si este canvi del cor no té lloc, la política corre el risc de transformar-se en una confrontació sovint violenta per fer triomfar les nostres idees, en una recerca dels interessos particulars més que del bé comú: contra el principi que «la unitat preval sobre el conflicte» (cf. Evangelii Gaudium, 226-230).

Des d'un punt de vista cristià, la política també és una reflexió, és a dir, la formulació d'un projecte comú. Un polític del segle XVIII, Edmund Burke, va explicar als electors de la ciutat de Bristol que no podria acontentar-se a defensar els seus interessos particulars, sinó que era més aviat enviat en el seu nom per a elaborar amb els altres diputats del Parlament una visió pel bé del conjunt del país, pel bé comú. Com a cristians, comprenem, doncs, que la política, després de l'encontre, prosseguix amb una reflexió en comú, a la recerca d'este bé general, i no simplement amb la confrontació d'interessos contradictoris i sovint oposats. En suma, «el conjunt és superior a la part» (ibíd., 234-237). I la nostra brúixola per a elaborar este projecte comú és l'Evangeli, que aporta al món una visió profundament positiva de l'home estimat de Déu.

Finalment, la política també és acció. Em complau que la vostra Fraternitat no sols siga un espai de debat i intercanvi, sinó que també vos porte a un compromís concret. Com a cristians, sempre hem de confrontar les nostres idees amb el gruix de la realitat, si no volem construir sobre arena que tard o d'hora acaba cedint. No oblidem que «la realitat és més important que la idea» (cf. ibíd., 231-233). Per tant, celebre el vostre compromís amb els immigrants i l'ecologia. Així, he aprés que alguns de vosaltres heu optat per viure junts en el cor d'un barri popular de París per a viure a l'escolta dels pobres: esta és una manera cristiana de fer política! No oblideu estes paraules, que la realitat és més important que la idea: no es pot fer política amb una ideologia. Tot és superior a la part, i la unitat és superior al conflicte. Busqueu sempre la unitat i no vos perdeu en els conflictes.

Encontre, reflexió, acció: heus ací un programa de política en el sentit cristià. Crec que vosaltres realment teniu experiència, sobretot en les vostres reunions de diumenge a la nit: pregant junts al Pare de qui tot procedix, imitant Jesucrist, i posant-vos a l'escolta de l'Esperit Sant, la vostra preocupació pel bé comú adquirix una força interior molt poderosa i estimulant. Perquè així és com es practica la política com «la forma més alta de la caritat», tal com l'havia definida el papa Pius XI.

Em detindré en una frase d'este simpàtic brasiler: ha parlat de memòria, d'esperança i d'asombro -això era, no és això? Asombro: La vida cristiana no és possible sense este asombro, sense la meravella. La meravella és el que em fa sentir que estic en Jesús, amb Jesús. La meravella de veure la grandesa del Senyor, la grandesa de la seua persona, la grandesa del seu programa, de percebre la grandesa de les Benaurances com a programa de vida. I després esta altra paraula... memòria... Memòria, esperança, meravella. El passat, el futur i el present: no hi ha futur sense el present, i no hi ha esperança sense la meravella. Cultiveu la pregària amb l'Evangeli per a sentir la meravella de l'encontre amb Jesucrist.

La meua pregària vos acompanya en este camí! Vos agraïsc la vostra escolta, vos beneïsc i, per favor, no vos oblideu de pregar per mi.

I ara, tots junts en l'oració, demanem al Senyor que ens beneïsca. Senyor Jesús, beneïu-nos a tots els que treballem prop de Vos. Beneïu les nostres idees, beneïu els nostres cors, beneïu les nostres mans. Amén.

dijous, 12 de maig del 2022

Rafael Sanus i Abad

RAFAEL SANUS ABAD 

BISBE AUXILIAR DE VALÈNCIA (1988-2000)
HONOR PENTECOSTA 2001 

Avel·lí Flors i Bonet

Nascut a Alcoi (l'Alcoià, 1931), el jove Rafael Sanus cursà els estudis eclesiàstics al seminari metropolità de València, després d'haver completat els estudis de dret civil. Llicenciat en teologia per la universitat Gregoriana de Roma, s'ordenà prevere (1958). Durant molts anys fon professor a la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer de València, després d'exercir de director del col·legi de Sant Joan de Ribera, de Burjassot (l'Horta, 1960-1969), de rector del seminari metropolità de València (1969-1976), de rector de col·legi-seminari del Corpus Christi de València (1985-1989) i després de ser ordenat bisbe auxiliar, primer de l'arquebisbe mallorquí de València Miquel Roca Cabanelles (1988), i, després, de l'arquebisbe Agustí Garcia-Gasco, el qual el condemnaria a l'ostracisme. 

El bisbe Rafael Sanus era un home lliure, dialogant, amable i afable, que sabia escoltar i aconsellar amb seny i prudència. La majoria del clero valencià el tenia pel seu pare espiritual. Allunyat de postures intransigents i actituds fonamentalistes, va ser un bisbe que, en paraules de Rafa Roca (periodista del consell de redacció de la revista Saó) era una referència obligada per a tots els qui ens estimem una església valenciana. Fon rector del seminari major de València i col·laborador de les revistes Saó i Cresol, que defensen la necessitat de fer valenciana l'església del País Valencià. 

Home d'una gran noblesa i bonhomia, destacava per la necessitat d'aconseguir la independència entre l'església i l'estat. I així, en un article (2005) escrivia: "L'estat confessional no solament no constitueix un ideal per a l'església, sinó que fàcilment esdevé un obstacle". I per això, en sintonia amb allò que havia defensat el cardenal Vicent Enrique i Tarancon, demanava que l'església fes "un esforç per canviar la mentalitat i assumir les conseqüències de l'aconfessionalitat de l'estat". La postura del bisbe Sanus era valenta i plenament evangèlica, i es preguntava així: "Què passaria si l'església renunciava a l'ajuda econòmica de l'estat? Res: que estaria més a prop de la primera de les benaurances i guanyaria en llibertat". I continuava: "Si l'església vol ser lliure, ha de tallar els llaços que la lliguen a l'estat". 

Amb un llenguatge senzill i pròxim, i gens autoritari, el bisbe Sanus sabia transmetre l'Evangeli amb una veu lliure. Era conscient que el document Dignitatis humanae sobre la llibertat religiosa, del concili II del Vaticà, havia de provocar en l'església un gir de 180º en la seua relació amb la societat civil, plural i democràtica; i creia fermament que calia "despertar els bisbes espanyols, embolcallats en el núvol del nacionalcatolicisme, del seu somni dogmàtic". Per a Rafael Sanus, el document conciliar sobre la llibertat humana contenia el nucli essencial de l'antropologia moderna: la dignitat de la persona humana, fonamentada en la llibertat. I és que, per a ell, el problema de l'església, no era la moral sexual, ni la bioètica, ni la defensa de la vida, sinó despertar la set de Déu que tenen els hòmens del nostre temps". 

Rafael Sanus patia per la situació de l'església, perquè "alguns bisbes parlen amb una arrogància i seguretat i amb un to autoritari que produeixen al·lèrgia en aquells que els escolten. Sembla que sempre parlen contra algú! No és eixe l'estil de Jesús en la paràbola de l'ovella perduda!"

Lamentablement, Rafael Sanus, per la seua llibertat evangèlica, va haver de dimitir, després de huit anys de "relació tempestuosa amb l'arquebisbe Garcia-Gasco, encara que ell no va revelar els detalls d'esta desavinença". La seua dimissió, com ell explicava en privat, va ser deguda al fet que havia de triar "entre la fe i el bisbat; i decidí quedar-se amb la fe". Mentrestant hagué de patir humiliacions i injustícies, com recordava el periodista Alfons Garcia. L'any 2000, després de Nadal, l'any que va dimitir, va rebre la notificació que havia de deixar el col·legi-seminari del Corpus Christi, on vivia feia més de vint anys. Una altra humiliació que patí fon l'any 2002 quan el PP valencià, amb Eduardo Zaplana al capdavant, rebutjà la candidatura del bisbe per al Consell Valencià de Cultura en una llista de consens. Bisbe del diàleg i la solidaritat, el bisbe Rafael Sanus fon un home del poble que sofrí injustament moltíssim. 

I, naturalment, Rafel Sanus defensà clarament la celebració de la litúrgia en la llengua del poble. En el seu últim article públic (Saó, 2001), demanava a l'arquebisbe Osoro que reunís els bisbes de les diòcesis valencianes per aprovar el missal valencià, tot demanant-li, també, que no seguís l'exemple d'indiferència envers la llengua del poble de l'etapa de (l'indigne madrileny) Agustín Garcia-Gasco (i, caldria afegir, de l'indigne mallorquí Miguel Roca Cabanelles). 

Rafel Sanus fon un home ple de bondat que somiava una església valenciana oberta a l'esperança, que fes possible un camí de diàleg i d'entesa. Somiava una església allunyada de la crispació, de la connivència amb un partit polític concret i de la confrontació sistemàtica amb la societat. Passats tants anys després de la seua mort, ja deu ser hora que l'arquebisbat de València protagonitzàs un homenatge a aquest bon pastor que fon fidel a la seua conciència, i que sabé acollir i encoratjar molts preveres en moments difícils; com seria també interessant que, encara que no fos més que a títol pòstum, la Generalitat Valenciana li atorgàs la més alta distinció per haver estat un servidor fidel i prudent, home i conseller comprensiu, amic dels seus amics, fidel servidor de l'Evangeli i dels hòmens. 

En aquell context tumultuós que hagué de patir, la nostra associació Josep Climent decidí proclamar el bon bisbe Rafael Sanus Abat Honor Pentecosta 2001. Amb esta ocasió, vingué a Castelló i presidí la Missa de les Onze del dia de Pentecosta, a la cocatedral de Santa Maria, on pronuncià una preciosa homilia.

Publicat en Pentecosta, 116 (2021), pp. 66-67.

* * * * * * * *

Per a saber més (a cura de F. Xavier Martí)  


Publicacions del bisbe Sanus

- Positivismo y ciencia positiva en el siglo XIX español, Burjasot, Colegio Mayor de San Juan de Ribera, 1962.

- «Algunos aspectos de la apologética española en la segunda mitad del siglo XIX», Almena, 1963, pp. 11-32.

- «Teodor Úbeda, un obispo conciliar», [en línia], El País, 21 de maig de 2003.

- «Decadencia y futuro», [en línia], El País, 21 de desembre de 2003, p. 16.

- «El fet de creure», fragments d'una entrevista en Cresol (2004)

- «La Iglesia en un estado aconfesional», [en línia], conferencia pronunciada el 14 de febrero de 2005 en el Club Encuentro Manuel Broseta de Valencia.

- «La Iglesia en un Estado aconfesional», [en línia], El País, 14 de març de 2005, p. 4.

Bibliografia sobre el bisbe Sanus

- Un home lliure, València, Saó, 2002.

- Pere FULLANA: «L’Església i la por a la llibertat», [en línia], 27 de febrer de 2005.

- Emili MARÍN: «Ha mort un bisbe», [ en línia], Levante-EMV, 15 de maig de 2010.

- Sal·lus HERRERO: «Don Rafael Sanus», [en línia], Levante-EMV, 17 de maig de 2010.

- Martín SCHEUCH: «El obispo manco», [en línia], 21 d’abril de 2013.

- J.M. BAUSSET: Rafael Sanus: un bisbe del Vaticà II (2020)

dissabte, 7 de maig del 2022

Any Jubilar del Centenari de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats

 L'arxidiòcesi de València celebrarà este diumenge, 8 de maig [de 2022], durant la Missa d'Infants, l'obertura de l'Any Jubilar Marià amb motiu del Centenari de la Coronació Canònica de la Mare de Déu dels Desemparats concedit per la Santa Seu a petició del cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares.

D'esta manera, el segon diumenge de maig, dia de la Festa de la Patrona dels valencians, en la Missa d'Infants, que tindrà lloc a les 8 hores en l'altar de la plaça de la Mare de Déu, es procedirà a la lectura del decret pel qual la Penitencieria Apostòlica de la Santa Seu, en virtut de la facultat atorgada pel papa Francesc, concedix, en este any Jubilar, la indulgència plenària des del 8 de maig de 2022 fins al 14 de maig de 2023 als fidels que complisquen les condicions habituals: confessió sacramental, comunió eucarística i oració per les intencions del Summe Pontífex.

El decret establix que esta indulgència plenària la podran obtindre els pelegrins que visiten la Reial Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, temple jubilar en este any Marià, si participen dels ritus jubilars o dediquen, davant de la imatge de la Patrona, una meditació concloent amb l'oració del Parenostre, Credo i invocacions a la Mare de Déu Mare dels Desemparats.

També podran lucrar-la "els ancians, malalts i els que per causa greu no poden eixir de casa" si, amb la intenció de complir les condicions habituals, "s'associen espiritualment a les celebracions jubilars", indica el decret signat pel Cardenal Major Penitenciari Mauro Piacenza i el Regent, monsenyor Krzysztof Nykiel.

A més, este diumenge, en acabar la Missa d'Infants, l'arquebisbe impartirà la Benedicció Papal juntament amb la indulgència plenària a tots els fidels presents, segons estipula, també per decret, la Penitencieria Apostòlica de la Santa Seu.

Este any Jubilar que ara comença culminarà el maig de 2023, quan es complirà el centenari de la Coronació Pontifica de la imatge de la patrona de València, cerimònia que va tindre lloc el 12 de maig de 1923 en el Pont del Real davant d'una multitud de valencians. Va ser una iniciativa del llavors arquebisbe de València, cardenal Enric Reig i Casanova, autoritzada per Benet XV el 15 d'octubre de 1921.

divendres, 6 de maig del 2022

Cridats a edificar la família humana


Missatge del Sant Pare Francesc

per a la 59a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions

(8 de maig de 2022)

Cridats a edificar la família humana


Benvolguts germans i germanes,

En este temps, mentre els gèlids vents de la guerra i de l'opressió encara continuen bufant, i presenciem sovint fenòmens de polarització, com a Església hem començat un procés sinodal. Sentim la urgència de caminar junts cultivant les dimensions de l'escolta, de la participació i del compartir. Juntament amb tots els hòmens i dones de bona voluntat volem contribuir a edificar la família humana, a curar les seues ferides i a projectar-la cap a un futur millor. En esta perspectiva, per a la 59a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, desitge reflexionar amb vosaltres sobre l'ampli significat de la "vocació", en el context d'una Església sinodal que es posa a l'escolta de Déu i del món.

Cridats a ser tots protagonistes de la missió

La sinodalitat, caminar junts, és una vocació fonamental per a l'Església, i només en este horitzó és possible descobrir i valorar les diverses vocacions, els carismes i els ministeris. Al mateix temps, sabem que l'Església existix per a evangelitzar, eixint de si mateixa i escampant la llavor de l'Evangeli en la història. Per tant, esta missió és possible precisament posant en sinergia tots els àmbits pastorals i, abans encara, involucrant tots els deixebles del Senyor. Efectivament, «en virtut del Baptisme rebut, cada membre del Poble de Déu s'ha convertit en deixeble missioner (cf. Mt 28,19). Cada un dels batejats, qualsevol que siga la seua funció en l'Església i el grau d'il·lustració de la seua fe, és un agent evangelitzador» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 120). Cal anar amb compte amb la mentalitat que separa els preveres dels laics, considerant protagonistes els primers i executors els segons, i tirar endavant la missió cristiana com a únic Poble de Déu, laics i pastors junts. Tota l'Església és comunitat evangelitzadora.

Cridats a ser custodis els uns dels altres, i de la creació

La paraula "vocació" no s'ha d'entendre en sentit restrictiu, referint-la només a aquells que seguixen el Senyor en el camí d'una consagració particular. Tots estem cridats a participar en la missió de Crist de reunir la humanitat dispersa i reconciliar-la amb Déu. Més en general, tota persona humana, fins i tot abans de viure l'encontre amb Crist i d'abraçar la fe cristiana, rep amb el do de la vida una crida fonamental. Cadascú de nosaltres és una criatura volguda i estimada per Déu, per a la qual Ell ha tingut un pensament únic i especial; i esta espurna divina, que habita al cor de tot home i de tota dona, estem cridats a desenvolupar-la en el curs de la nostra vida, contribuint al creiximent d'una humanitat animada per l'amor i l'acolliment recíproc. Estem cridats a ser custodis els uns dels altres, a construir llaços de concòrdia i intercanvi, a curar les ferides de la creació perquè la seua bellesa no siga destruïda. En definitiva, a ser una única família en la meravellosa casa comuna de la creació, en l'harmònica varietat dels seus elements. En este sentit ampli, no només els individus, sinó també els pobles, les comunitats i les agrupacions de diferents classes tenen una "vocació".

Cridats a acollir la mirada de Déu

A esta gran vocació comuna s'hi afegix la crida més particular que Déu ens adreça a cadascú, arribant a la nostra existència amb el seu Amor i orientant-la al seu últim objectiu, a una plenitud que supera fins i tot el llindar de la mort. Així Déu ha volgut mirar i mira la nostra vida.

A Miquel Àngel Buonarroti se li atribuïxen estes paraules: «Tot bloc de pedra té al seu interior una estàtua i la tasca de l'escultor és descobrir-la». Si la mirada de l'artista pot ser així, encara més ho serà la mirada de Déu, que en aquella jove de Natzaret va veure-hi la Mare de Déu; en el pescador Simó, fill de Jonàs, hi veié Pere, la roca sobre la qual edificaria la seua Església; en el publicà Leví hi va reconéixer l'apòstol i evangelista Mateu; i en Saule, dur perseguidor dels cristians, hi va veure Pau, l'apòstol dels gentils. La seua mirada d'amor sempre ens arriba, ens commou, ens allibera i ens transforma, fent-nos persones noves.

Esta és la dinàmica de tota vocació: som atrapats per la mirada de Déu, que ens crida. La vocació, com la santedat, no és una experiència extraordinària reservada a uns quants. Així com existix la "santedat de la porta del costat de casa" (cf. Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 6-9), també la vocació és per a tothom, perquè Déu ens mira i ens crida a tots.

Diu un proverbi de l'Orient Llunyà: «Un savi, mirant un ou, és capaç de veure-hi una àguila; mirant una llavor hi percep un gran arbre; mirant un pecador hi entreveu un sant». Així ens mira Déu, en cadascú de nosaltres hi veu potencialitats, que fins i tot nosaltres mateixos desconeixem, i actua incansablement durant tota la nostra vida perquè puguem posar-les al servici del bé comú.

D'esta manera naix la vocació, gràcies a l'art del diví Escultor que amb les seues "mans" ens fa eixir de nosaltres mateixos, per tal que es projecte en nosaltres esta obra mestra que estem cridats a ser. En particular, la Paraula de Déu, que ens allibera de l'egocentrisme, és capaç de purificar-nos, il·luminar-nos i recrear-nos. Posem-nos aleshores a l'escolta de la Paraula, per obrir-nos a la vocació que Déu ens confia. I aprenguem a escoltar també els germans i les germanes en la fe, perquè en els seus consells i en el seu exemple s'hi pot amagar la iniciativa de Déu, que ens indica camins sempre nous per a recórrer.

Cridats a respondre a la mirada de Déu

La mirada amorosa i creativa de Déu ens ha arribat d'una manera totalment única en Jesús. Parlant del jove ric, l'evangelista Marc diu: «Jesús se'l mirà i el va estimar» (10,21). Esta mirada plena d'amor de Jesús es posa sobre cadascuna i cadascun de nosaltres. Germans i germanes, deixem-nos interpel·lar per esta mirada i deixem-nos portar per Ell més enllà de nosaltres mateixos. I aprenguem també a mirar-nos els uns als altres perquè les persones amb qui vivim i que trobem —siguen les que siguen— puguen sentir-se acollides i descobrir que hi ha Algú que les mira amb amor i les convida a desenvolupar totes les seues potencialitats.

Quan acollim esta mirada. la nostra vida canvia. Tot esdevé un diàleg vocacional, entre nosaltres i el Senyor, però també entre nosaltres i els altres. Un diàleg que, viscut en profunditat, ens fa ser cada vegada més allò que som: en la vocació al sacerdoci ordenat, ser instrument de la gràcia i de la misericòrdia de Crist; en la vocació a la vida consagrada, ser alabança de Déu i profecia d'una humanitat nova; en la vocació al matrimoni, ser do recíproc, i procreadors i educadors de la vida. En general, tota vocació i ministeri en l'Església ens crida a mirar els altres i el món amb els ulls de Déu, per a servir al bé i difondre l'amor, amb les obres i amb les paraules.

En este sentit, vull esmentar ací l'experiència del doctor Gregorio Hernández Cisneros. Mentre treballava com a metge a Caracas, Veneçuela, va voler ser terciari franciscà. Més tard va pensar a ser monjo i prevere, però la salut no li ho va permetre. Va entendre aleshores que la seua crida era precisament la seua professió com a metge, a la qual es va entregar, particularment per als pobres. De manera que es va dedicar sense reserves als malalts afectats per l'epidèmia de grip anomenada "espanyola", que en aquella època es propagava arreu del món. Va morir atropellat per un automòbil, mentre eixia d'una farmàcia on havia aconseguit medicaments per a una de les seues ancianes pacients. Este metge, testimoni exemplar del que significa acollir la crida del Senyor i adherir-s'hi en plenitud, va ser beatificat fa un any.

Convocats per a edificar un món fratern

Com a cristians, no només som cridats, és a dir, interpel·lats personalment per a una vocació, sinó també con-vocats. Som com les tessel·les d'un mosaic, boniques fins i tot si se les pren una per una, però que només juntes componen una imatge. Brillem, cadascú i cadascuna, com una estrella al cor de Déu i en el firmament de l'univers, però estem cridats a formar constel·lacions que orienten i aclarisquen el camí de la humanitat, començant per l'ambient en què vivim. Este é()ota la humanitat. Per això l'Església ha de ser cada vegada més sinodal, és a dir, capaç de caminar unida en l'harmonia de les diversitats, en què tothom té alguna cosa per a aportar i pot participar activament.

Per tant, quan parlem de "vocació" no es tracta només d'escollir una forma de vida o una altra, de dedicar la pròpia existència a un ministeri determinat o de sentir-nos atrets pel carisma d'una família religiosa, d'un moviment o d'una comunitat eclesial; es tracta de realitzar el somni de Déu, el gran projecte de la fraternitat que Jesús tenia al cor quan suplicà al Pare: «Que tots siguen u» (Jo 17,21). Tota vocació en l'Església, i en sentit ampli també en la societat, contribuïx a un objectiu comú: fer que l'harmonia dels nombrosos i diferents dons que només l'Esperit Sant sap realitzar ressone entre els hòmens i dones. Preveres, consagrades, consagrats i fidels laics caminem i treballem junts per a testimoniar que una gran família unida en l'amor no és una utopia, sinó el propòsit pel qual Déu ens ha creat.

Preguem, germans i germanes, perquè el Poble de Déu, enmig de les dramàtiques vicissituds de la història, responga cada vegada més a esta crida. Invoquem la llum de l'Esperit Sant perquè cadascuna i cadascun de nosaltres puga trobar el seu lloc i donar el millor de si mateix en este gran designi diví.

Roma, Sant Joan del Laterà, 8 de maig de 2022, IV Diumenge de Pasqua.

Francesc

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

entrada destacada

Mare de Déu del Lledó

Francesc Cantó i Blasco: « La aparició de Madona Sancta Maria, la Mare de Déu del Lledó », en Corona poética ofrecida por varios amantes de ...