Cridats a edificar la família humana

Missatge del Sant Pare Francesc

per a la 59a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions

(8 de maig de 2022)

Cridats a edificar la família humana

Benvolguts germans i germanes,

En este temps, mentre els gèlids vents de la guerra i de l'opressió encara continuen bufant, i presenciem sovint fenòmens de polarització, com a Església hem començat un procés sinodal. Sentim la urgència de caminar junts cultivant les dimensions de l'escolta, de la participació i del compartir. Juntament amb tots els hòmens i dones de bona voluntat volem contribuir a edificar la família humana, a curar les seues ferides i a projectar-la cap a un futur millor. En esta perspectiva, per a la 59a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, desitge reflexionar amb vosaltres sobre l'ampli significat de la "vocació", en el context d'una Església sinodal que es posa a l'escolta de Déu i del món.

Cridats a ser tots protagonistes de la missió

La sinodalitat, caminar junts, és una vocació fonamental per a l'Església, i només en este horitzó és possible descobrir i valorar les diverses vocacions, els carismes i els ministeris. Al mateix temps, sabem que l'Església existix per a evangelitzar, eixint de si mateixa i escampant la llavor de l'Evangeli en la història. Per tant, esta missió és possible precisament posant en sinergia tots els àmbits pastorals i, abans encara, involucrant tots els deixebles del Senyor. Efectivament, «en virtut del Baptisme rebut, cada membre del Poble de Déu s'ha convertit en deixeble missioner (cf. Mt 28,19). Cada un dels batejats, qualsevol que siga la seua funció en l'Església i el grau d'il·lustració de la seua fe, és un agent evangelitzador» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 120). Cal anar amb compte amb la mentalitat que separa els preveres dels laics, considerant protagonistes els primers i executors els segons, i tirar endavant la missió cristiana com a únic Poble de Déu, laics i pastors junts. Tota l'Església és comunitat evangelitzadora.

Cridats a ser custodis els uns dels altres, i de la creació

La paraula "vocació" no s'ha d'entendre en sentit restrictiu, referint-la només a aquells que seguixen el Senyor en el camí d'una consagració particular. Tots estem cridats a participar en la missió de Crist de reunir la humanitat dispersa i reconciliar-la amb Déu. Més en general, tota persona humana, fins i tot abans de viure l'encontre amb Crist i d'abraçar la fe cristiana, rep amb el do de la vida una crida fonamental. Cadascú de nosaltres és una criatura volguda i estimada per Déu, per a la qual Ell ha tingut un pensament únic i especial; i esta espurna divina, que habita al cor de tot home i de tota dona, estem cridats a desenvolupar-la en el curs de la nostra vida, contribuint al creiximent d'una humanitat animada per l'amor i l'acolliment recíproc. Estem cridats a ser custodis els uns dels altres, a construir llaços de concòrdia i intercanvi, a curar les ferides de la creació perquè la seua bellesa no siga destruïda. En definitiva, a ser una única família en la meravellosa casa comuna de la creació, en l'harmònica varietat dels seus elements. En este sentit ampli, no només els individus, sinó també els pobles, les comunitats i les agrupacions de diferents classes tenen una "vocació".

Cridats a acollir la mirada de Déu

A esta gran vocació comuna s'hi afegix la crida més particular que Déu ens adreça a cadascú, arribant a la nostra existència amb el seu Amor i orientant-la al seu últim objectiu, a una plenitud que supera fins i tot el llindar de la mort. Així Déu ha volgut mirar i mira la nostra vida.

A Miquel Àngel Buonarroti se li atribuïxen estes paraules: «Tot bloc de pedra té al seu interior una estàtua i la tasca de l'escultor és descobrir-la». Si la mirada de l'artista pot ser així, encara més ho serà la mirada de Déu, que en aquella jove de Natzaret va veure-hi la Mare de Déu; en el pescador Simó, fill de Jonàs, hi veié Pere, la roca sobre la qual edificaria la seua Església; en el publicà Leví hi va reconéixer l'apòstol i evangelista Mateu; i en Saule, dur perseguidor dels cristians, hi va veure Pau, l'apòstol dels gentils. La seua mirada d'amor sempre ens arriba, ens commou, ens allibera i ens transforma, fent-nos persones noves.

Esta és la dinàmica de tota vocació: som atrapats per la mirada de Déu, que ens crida. La vocació, com la santedat, no és una experiència extraordinària reservada a uns quants. Així com existix la "santedat de la porta del costat de casa" (cf. Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 6-9), també la vocació és per a tothom, perquè Déu ens mira i ens crida a tots.

Diu un proverbi de l'Orient Llunyà: «Un savi, mirant un ou, és capaç de veure-hi una àguila; mirant una llavor hi percep un gran arbre; mirant un pecador hi entreveu un sant». Així ens mira Déu, en cadascú de nosaltres hi veu potencialitats, que fins i tot nosaltres mateixos desconeixem, i actua incansablement durant tota la nostra vida perquè puguem posar-les al servici del bé comú.

D'esta manera naix la vocació, gràcies a l'art del diví Escultor que amb les seues "mans" ens fa eixir de nosaltres mateixos, per tal que es projecte en nosaltres esta obra mestra que estem cridats a ser. En particular, la Paraula de Déu, que ens allibera de l'egocentrisme, és capaç de purificar-nos, il·luminar-nos i recrear-nos. Posem-nos aleshores a l'escolta de la Paraula, per obrir-nos a la vocació que Déu ens confia. I aprenguem a escoltar també els germans i les germanes en la fe, perquè en els seus consells i en el seu exemple s'hi pot amagar la iniciativa de Déu, que ens indica camins sempre nous per a recórrer.

Cridats a respondre a la mirada de Déu

La mirada amorosa i creativa de Déu ens ha arribat d'una manera totalment única en Jesús. Parlant del jove ric, l'evangelista Marc diu: «Jesús se'l mirà i el va estimar» (10,21). Esta mirada plena d'amor de Jesús es posa sobre cadascuna i cadascun de nosaltres. Germans i germanes, deixem-nos interpel·lar per esta mirada i deixem-nos portar per Ell més enllà de nosaltres mateixos. I aprenguem també a mirar-nos els uns als altres perquè les persones amb qui vivim i que trobem —siguen les que siguen— puguen sentir-se acollides i descobrir que hi ha Algú que les mira amb amor i les convida a desenvolupar totes les seues potencialitats.

Quan acollim esta mirada. la nostra vida canvia. Tot esdevé un diàleg vocacional, entre nosaltres i el Senyor, però també entre nosaltres i els altres. Un diàleg que, viscut en profunditat, ens fa ser cada vegada més allò que som: en la vocació al sacerdoci ordenat, ser instrument de la gràcia i de la misericòrdia de Crist; en la vocació a la vida consagrada, ser alabança de Déu i profecia d'una humanitat nova; en la vocació al matrimoni, ser do recíproc, i procreadors i educadors de la vida. En general, tota vocació i ministeri en l'Església ens crida a mirar els altres i el món amb els ulls de Déu, per a servir al bé i difondre l'amor, amb les obres i amb les paraules.

En este sentit, vull esmentar ací l'experiència del doctor Gregorio Hernández Cisneros. Mentre treballava com a metge a Caracas, Veneçuela, va voler ser terciari franciscà. Més tard va pensar a ser monjo i prevere, però la salut no li ho va permetre. Va entendre aleshores que la seua crida era precisament la seua professió com a metge, a la qual es va entregar, particularment per als pobres. De manera que es va dedicar sense reserves als malalts afectats per l'epidèmia de grip anomenada "espanyola", que en aquella època es propagava arreu del món. Va morir atropellat per un automòbil, mentre eixia d'una farmàcia on havia aconseguit medicaments per a una de les seues ancianes pacients. Este metge, testimoni exemplar del que significa acollir la crida del Senyor i adherir-s'hi en plenitud, va ser beatificat fa un any.

Convocats per a edificar un món fratern

Com a cristians, no només som cridats, és a dir, interpel·lats personalment per a una vocació, sinó també con-vocats. Som com les tessel·les d'un mosaic, boniques fins i tot si se les pren una per una, però que només juntes componen una imatge. Brillem, cadascú i cadascuna, com una estrella al cor de Déu i en el firmament de l'univers, però estem cridats a formar constel·lacions que orienten i aclarisquen el camí de la humanitat, començant per l'ambient en què vivim. Este é()ota la humanitat. Per això l'Església ha de ser cada vegada més sinodal, és a dir, capaç de caminar unida en l'harmonia de les diversitats, en què tothom té alguna cosa per a aportar i pot participar activament.

Per tant, quan parlem de "vocació" no es tracta només d'escollir una forma de vida o una altra, de dedicar la pròpia existència a un ministeri determinat o de sentir-nos atrets pel carisma d'una família religiosa, d'un moviment o d'una comunitat eclesial; es tracta de realitzar el somni de Déu, el gran projecte de la fraternitat que Jesús tenia al cor quan suplicà al Pare: «Que tots siguen u» (Jo 17,21). Tota vocació en l'Església, i en sentit ampli també en la societat, contribuïx a un objectiu comú: fer que l'harmonia dels nombrosos i diferents dons que només l'Esperit Sant sap realitzar ressone entre els hòmens i dones. Preveres, consagrades, consagrats i fidels laics caminem i treballem junts per a testimoniar que una gran família unida en l'amor no és una utopia, sinó el propòsit pel qual Déu ens ha creat.

Preguem, germans i germanes, perquè el Poble de Déu, enmig de les dramàtiques vicissituds de la història, responga cada vegada més a esta crida. Invoquem la llum de l'Esperit Sant perquè cadascuna i cadascun de nosaltres puga trobar el seu lloc i donar el millor de si mateix en este gran designi diví.

Roma, Sant Joan del Laterà, 8 de maig de 2022, IV Diumenge de Pasqua.

Francesc

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)