dimecres, 20 d’abril del 2022

Laudato si' (1-2.66-68)

De l'encíclica Laudato si', del papa Francesc


1. «Laudato si’, mi Signore» - «Alabat sigueu, Senyor meu», cantava sant Francesc d’Assís. En este formós càntic ens recordava que la casa de tots és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços: «Alabat sigueu, Senyor meu, per la germana terra, la qual ens sosté, i governa i produïx diversos fruits amb acolorides flors i herbes». (1)

2. Esta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim en el sòl, en l’aigua, en l’aire i en els éssers vivents. Per això, entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra, que «gemega i sofrix dolors de part» (Rm 8,22). Oblidem que nosaltres mateixos som terra (cf. Gn 2,7). El nostre cos està constituït pels elements del planeta, el seu aire és el que ens dona l’alé i la seua aigua ens vivifica i restaura.

[...]

66. Els relats de la creació en el llibre del Gènesi contenen, en el seu llenguatge simbòlic i narratiu, ensenyaments profunds sobre l’existència humana i la seua realitat històrica. Estes narracions suggerixen que l’existència humana es basa en tres relacions fonamentals estretament connectades: la relació amb Déu, amb el proïsme i amb la terra. Segons la Bíblia, estes tres relacions vitals s’han trencat, no sols externament, sinó també dins de nosaltres. Esta ruptura és el pecat. L’harmonia entre el Creador, la humanitat i totes les coses creades va ser destruïda per haver pretés ocupar el lloc de Déu, negant-nos a reconéixer-nos com a criatures limitades. Este fet desnaturalitzà també el mandat de «dominar» la terra (cf. Gn 1,28) i de «treballar-la i tenir-ne cura» (cf. Gn 2,15). Com a resultat, la relació originàriament harmoniosa entre l’ésser humà i la natura es transformà en un conflicte (cf. Gn 3,17-19). Per això és significatiu que l’harmonia que vivia sant Francesc d’Assís amb totes les criatures haja sigut interpretada com una curació d’aquella ruptura. Sant Bonaventura deia que, per la reconciliació universal amb totes les criatures, d’alguna manera Francesc retornava a l’estat d’innocència primitiva. (2) Lluny d’este model, hui el pecat es manifesta amb tota la seua força de destrucció en les guerres, les diverses formes de violència i maltractament, l’abandó dels més fràgils, els atacs a la natura.


67. No som Déu. La terra ens precedeix i ens ha sigut donada. Açò permet de respondre a una acusació llançada al pensament judeo-cristià: s’ha dit que, des del relat del Gènesi que invita a «dominar» la terra (cf. Gn 1,28), s’afavoria l’explotació salvatge de la natura presentant una imatge de l’ésser humà com a dominant i destructiu. Esta no és una correcta interpretació de la Bíblia com l’entén l’Església. Si és veritat que algunes vegades els cristians hem interpretat incorrectament les Escriptures, hui hem de rebutjar amb força que, del fet de ser creats a imatge de Déu i del mandat de dominar la terra, se’n deduïsca un domini absolut sobre les altres criatures. És important llegir els textos bíblics en el seu context, amb una hemenèutica adequada, i recordar que ens conviden a «treballar i tenir cura» del jardí del món (cf. Gn 2,15). Mentre «treballar» significa conrear, llaurar o forjar, «tenir cura» significa protegir, custodiar, preservar, guardar, vigilar. Açò implica una relació de reciprocitat responsable entre l’ésser humà i la natura. Cada comunitat pot agafar de la bondat de la terra el que necessita per a la seua supervivència, però també té el deure de protegir-la i de garantir la continuïtat de la seua fertilitat per a les generacions futures. Perquè, en definitiva, «la terra és del Senyor» (Sl 24,1), a ell pertany «la terra i tot el que conté» (Dt 10,14). Per això, Déu nega tota pretensió de propietat absoluta: «La terra no es pot vendre a perpetuïtat, perquè la terra és meua, i vosaltres sou forasters i hostes a la meua terra» (Lv 25,23).


68. Esta responsabilitat davant d'una terra que és de Déu implica que l’ésser humà, dotat d’intel·ligència, respecte les lleis de la natura i els delicats equilibris entre els éssers d’este món, perquè «ell ho ordenà i foren creats, ell els fixà per sempre, pels segles, i els donà una llei que mai no passarà» (Sl 148,5b-6). D’ací que la legislació bíblica s’ature a proposar a l’ésser humà diverses normes, no sols en relació amb els altres éssers humans, sinó també en relació amb els altres éssers vius: «Si veus l’ase o el bou del teu germà caiguts en el camí, no te’n desentengues […]. Si fent camí trobes un niu d’ocells en un arbre o per terra, amb la mare covant els ous o protegint els seus petits, no t’emportes la mare amb la cria» (Dt 22,4.6). En esta línia, el repòs del seté dia no es proposa sols per a l’ésser humà, sinó també «perquè reposen el teu bou i el teu ase» (Ex 23,12). D’esta manera advertim que la Bíblia no dona lloc a un antropocentrisme despòtic que es desentenga de les altres criatures.

(1) Càntic de les criatures: Fonti Francescane (FF) 263.

(2) Cf. Legenda maior, VIII, 1: FF 1134.

Homilia en el VII centenari de la mort del rei Jaume I

Josep Maria Cases i Deordal (†)

Bisbe de Sogorb-Castelló

Amb ocasió del VII centenari de la mort del rei Jaume I, el bisbe Josep Maria Cases demanà al rector del Seminari Major de la diòcesi que li facilités un guió per a l'homilia que havia de pronunciar a la basílica de Lledó el mes d'octubre de 1976. Este és el text que acabà pronunciant i que reproduí la revista quinzenal Documents d'Església, de l'abadia de Montserrat:

Germans, ens reunim per recordar aquell gran home que fou Jaume I. La diòcesi de Sogorb-Castelló vol unir-se al record i a l'agraïment per l'obra d'un gran rei. Al santuari de la Mare de Déu de Lledó venim a donar gràcies pels beneficis que la nostra terra ha rebut a través d'ell. I també volem reflexionar mirant la seua vida en un moment important de la nostra història.

Els textos de la missa que acabem d'escoltar ens hi ajuden de veritat: "Escolta, Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic". "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces". El segon és: "Estima els altres com a tu mateix".

Comencem recordant Jaume I com el polític que té com a guia la llum de la fe. Només cal obrir la primera pàgina de la seua Crònica per trobar-nos amb esta afirmació de principis:

"Retrau monsenyor sant Jaume que fe sens obres morta és; esta paraula volc nostre Senyor complir en los nostres feits ... E quan nostre Senyor Jesucrist, que sap totes coses, sabia que la nostra vida s'allongaria tant que faríem ajustament de bones obres amb la fe que nós havíem ... no volc encara que moríssem tro açò haguéssem complit ... E la mercè del Senyor de glòria ha feit a nós en aquesta semblança perquè es cumple la paraula de sent Jaume: que, a la darreria de nostres anys, vol complir que l'obra s'acordàs amb la fe".

Efectivament Jaume I, home passional tota la vida, buscava l'amistat amb Déu. I així [davant la conquista de Múrcia] demanà confessió al bisbe de Barcelona [que l'acompanyava] i prometé deixar de mantenir vida marital amb dona Berenguera: "E nos dixem-li que amb aquella fe entraríem en la batalla, que eixiríem de pecat mortal o per una guisa o per altra; que serviríem tant Déu en aquell dia e en aquella conquista, que ens perdonaria".

Totes les conquistes del rei Jaume I són inspirades per la seua fe, amb la clara intenció de guanyar noves terres per a la fe catòlica. És particularment emotiva la descripció de l'entrada que feu a la ciutat de València, segons la tradició de la ciutat, el dia 9 d'octubre de 1238, fet atribuït totalment a la gràcia de Déu [com refereix la mateixa Crònica]:

"E quan açò fo feit, e haguem menjat e begut e dormit en un reial que era prop de la nostra albergada, enviam per l'arquebisbe e els bisbes e els rics hòmens e l'arquebisbe de Narbona que hi fo. E, quan tots foren denant, nos dixem-los com nostre Senyor nos havia feites moltes gràcies; e, entre les altres, havia'ns-en feita ara una que nós e ells devien molt [a]grair; e quant en aquest bé nostre [ells] havien gran part, volíem-los-ho fer saber per tal que ells se n'alegrassen: que València era nostra ... E dix l'arquebisbe de Tarragona: 'Açò és obra de Déu, e jo no creu que de tres coses que en vós no n'haja una: o que vós hajats servit Déu, o que ara lo sirvats o que·l servirets'. E dix Ramon Berenguer d'Àger: Molt devem [a]grair a nostre Senyor l'amor que·ns mostra, car ço que vostre llinatge e vós havets desitjat, e que ara·s comple per vós, molt ho devem [a]grair a nostre Senyor ... E, quam vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita".

Dins l'estil politicoguerrer del nostre rei conqueridor, la pau també hi juga un paper important. En ell es podrien complir les paraules evangèliques que auguren la felicitat als qui treballen per la pau. I, així, des del començament, [Jaume I] procura restaurar la pau amb l'Església que potser podia haver-se sentit ferida pel comportament de son pare, el rei Pere I el Catòlic; per ell es fan també els tractats amb Castella i amb França sobre els límits de les fronteres dels propis dominis i les futures conquestes. La mateixa conquesta del nostre país fou bàsicament una marxa pacífica a la recerca de tractats de pau amb els sarraïns. I, a la seua Crònica, Jaume I refereix l'entrevista que manté amb el papa Gregori X, el qual projectava iniciar una croada per reconquerir els sants llocs. Jaume I es mostra partidari dels plans del pontifex, i li promet ajuda, dient-li coratjosament: "Us anagaré [animaré] los altres que no han cor de servir nostre Senyor, e dir-hi he tant jo e hi faré que per açò s'hauran a anagar [animar]". És curiosa la reacció del papa i els cardenals davant les paraules del monarca: "E de aquesta paraula preseren-se a riure l'apostoli e els cardenals, per ço car ho havíem tan bé dit".

Jaume I pot ser tingut com un pare del nostre país que constituí en regne independent i amb personalitat pròpia davant les aspiracions de la noblesa aragonesa; li donà uns furs propis sobre el model del dret canònic i dels Usatges de Barcelona. Des d'aquell moment, València començà a formar unitat, dins la confederació catalano-aragonesa, presidida per un sol monarca; unió no mai trencada, ni tan sols a la seua mort, en què es dividiren els territoris peninsulars i insulars. Esta unió política, dins una diversitat expressament volguda, tingué també expressió en la vida eclesiàstica del país que, des del principi, formà unitat amb la província eclesiàstica Tarraconense fins que el papa Alexandre VI, el 1492, constituí la seu metropolitana de València. Fins i tot aleshores, però, les comarques del nord del regne de València continuaren integrades dins la província tarraconense amb la diòcesi de Tortosa, i així encara hi continua integrada part del territori, després de la constitució del nou bisbat de Sogorb-Castelló.

La connexió dels valencians amb Catalunya, des dels orígens, és constant, tant en l'ordre cultural (sobretot lingüístic), com en l'espiritual i polític. Així ho predicava l'il·lustre fill de Castelló, Josep Climent Avinent, el dia de la presa de possessó del bisbat de Barcelona, el primer diumenge d'Advent de 1766:

"Tu nombre, juntament con tu voz apostólica, resonó por todas partes. Tu lengua, la lengua valenciana que comunmente hablamos, y que entonces era la lengua de nuestra corte, se hizo lengua verdaderamente universal pues, hablándola Vicente [Ferrer], la entendían naciones de diferentes lenguas. Y, al oir al apóstol valenciano, todos hablaban de tí, ciudad ilustre, con el mayor aprecio, todos aplaudían tu felicidad, bien lejos de envidiarla, te agradecían el bien que les habías hecho dándoles un bienhechor tan insigne ... Fuera de estos motivos, hermanos míos, encuentro otro particular, y muy poderoso, para amaros en el beneficio que vuestros mayores hicieron a Valencia, mi patria, librándola de la dura esclavitud de los mahometanos, en la memoria de que la poblaron sus gloriosos conquistadores. Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y, con cortas diferencias, son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias".

De fet, catalans foren tots els reis que governaren la nostra confederació fins que, pel compromís de Casp, entraren a presidir la corona d'Aragó reis de la dinastia castellana dels Trastámara.

Especialment important seria la influència dels frares dominicans el quals, juntament amb els mercedaris i els franciscans, foren els evangelitzadors de les noves terres que marcaren amb un esperit d'estricta romanitat, ortodòxia i mesura. Sant Ramon de Penyafort i sant Pere Nolasc, dos sants que són a la base del nostre poble, marcat per l'esperit evangèlic. La nostra terra, que havia conegut la fe cristiana ja en temps de les persecucions (com ho demostra el martiri de sant Vicent a València), reviscola ara amb la florida de nous sants: des de sant Pere Pasqual, fill (pel que sembla) d'una família mossàrab de València, fins a sant Vicent Ferrer que encengué la nostra terra amb el foc abrandat de la seua paraula, plena de gràcia i d'esperit.

Castelló de la Plana aleshores passava més aviat desapercebuda a recer de la ciutat de Borriana. Aviat, però, pren embranzida i se situa al front del concert de les terres del nord del regne de València. Al cap d'una centúria, Castelló de la Plana figura al costat de les millors viles del Regne formant part de les Corts i la Generalitat Valenciana. Espiritualment Castelló esdevé capaç d'edificar una bellíssima església gòtica i un campanar renaixentista que encara hui desperta pertot admiració. I un estol d'ordes religiosos hi venen a obrir convents i monestirs.

Cada any Castelló commemora, a les festes de la Magdalena, el tradicional romiatge al bressol original dels seus pares. Segons la seua tradició, el mateix Jaume I donaria [1252] l'ordre de traslladar el vell Castelló de la Magdalena al pla, que esdevindria així el nou Castelló de la Plana, hui cap i casal de moltes i fecundes terres al nord del país, territori de trobada entre Catalunya i València. Jaume I poblà el país de focus irradiadors de vida espiritual. En primer lloc, el monestir de Benifassà, que dotà de monjos cistercencs vinguts de Poblet; i el Puig de Santa Maria, lloc on Jaume I, posat en peu, feia la solemne promesa que refereix en la seua Crònica:

"Nos prometem ací a Déu e a aquest altar, que és de la sua mare, que nós no passarem Terol ne·l riu de Tortosa, tro que València hajam presa; e enviarem per la regina [Violant d'Hongria], nostra muller, e per nostra filla [Violant d'Aragó i d'Hongria], que és ara regina de Castella [muller del rei Alfonso X el Sabio], que vinguen per ço que entenats que major volentat hinc havem d'aturar e de conquerre aquest Regne que sia a servici de Déus"...

En esta solemne commemoració del VII centenari de la mort del nostre rei Jaume I, ens trobem reunits en un temple dedicat a la Mare de Déu. Tot el nostre país està sembrat d'ermites, capelles i esglésies en honor a la Mare de Déu, aquella devoció que apareix en totes les pàgines de les memòries, en la Crònica del nostre rei. És meravellós de retrobar-nos, la generació actual, que viu del fruit de la conquesta dels nostres pares, reunits en la mateixa fe que donà força al seu braç i intel·ligència a la seua política. Som continuadors de la seua fe; amb estricta fidelitat als orígens, al projecte inicial de la conquesta. Tenim un deure sagrat que cal complir: mantenir la llàntia encesa de la fe del nostre rei, obrir la nostra terra que perilla de negar-se en el materialisme, als valors pels quals lluitaren els guerrers i els sants en aquella bella edat mitjana.

Potser el cos d'infant que engendraren ells, aquell segle XIII, ara s'ha tornat adolescent i es rebel·la contra els orígens que en marquen l'estructura com a poble. L'Església, al nostre país, té el deure de mantenir la serenor i la fidelitat més estricta a aquella fe amb obres que agermanà Jaume I, i que anà completant humilment al llarg de la seua vida.

La Mare de Déu del Lledó ens dona la lliçó: a l'arrel d'un arbre es troba la petita imatge d'una Verge; com si diguéssem que, en els orígens del nostre poble, hi havia la fe. Maria fon la dona creient, la verge fidel, la mare fecunda. El nostre país té ara una doble tasca: la de mantenir la virginitat i la puresa de la seua personalitat històrica que comporta la fe, i la d'esdevenir constantment mare fecunda que infante un nou país, cada volta més humà, lliure i fort. En l'arrel del nostre poble, la humil mare de Jesús continua mostrant-nos Jesús, fruit beneït del seu ventre. Només per Crist, amb ell i en ell, el nostre poble serà plenament gloriós.

Una gran força desperta en el cos social del nostre país; l'Església s'alegra de tota vida. "L'home ple de vida és la glòria de Déu", proclamava sant Ireneu, bisbe de Lió, aquell llunyà segle III. L'Església, ara i ací, vol aportar a la nova vida la llum de la fe que la història demostra ser capaç de grans empreses. "Poble valencià, posa't a caminar", cridava un eslògan entre joves valencians. Sí, cal posar-se a caminar humilment, al costat de tots aquells que volen un poble Valencià millor. Cal que els creients estiguen presents en tot moviment noble, just i bo; cal que, com a creients, repetim la voluntat de Jaume I d'animar molts perquè s'acaben decidint a fer un poble al servici de Déu.

Continuem l'eucaristia, per a la qual trobe plenament adient el text de Moisés que hem llegit a la primera lectura:

"Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dona, tant tu com els teus fills i els fills dels teus fills. Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mane. Així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regala llet i mel, tal com el Senyor va prometre als teus pares".

Font: Pentecosta, 116 (2021), pp. 58-61.

Valencians, cristians, ciutadans

Josep Maria Cases i Deordal (†)

Bisbe de Sogorb-Castelló

Per a la publicació diocesana Hoja parroquial de 9 d'octubre de 1988, el bon bisbe Josep Maria Cases escrivia este editorial que reproduïm:

El 9 d'Octubre celebra l'entrada triomfal de Jaume I, el Conqueridor, a la ciutat musulmana de València. La crònica dels seus fets ressalta l'interés que tingué el rei perquè "sabessen los cristians que nostra era València ... i que metessen nostra senyera en la torre que és ara del Temple". I continua, emocionadament: "I, quan vérem nostra senyera dalt en la torre, descavalcàrem del cavall, i ens giràrem cap orient, i ploràrem amb els nostres ulls, i besàrem la terra per la gran mercé que Déu nos havia feta". Era el compliment del pla aprovat a Alcanyís de conquistar el regne musulmà de València per a la fe cristiana "a servici de Déu".

Així, amb aquesta conquesta terminava el regne musulmà de València, i se n'iniciava un altre de nou, netament orientat a Europa i fonamentat en la fe cristiana. La fe es troba íntimament vinculada a aquests fets d'armes que anomenem la conquista del regne de València. I des d'aleshores, la nostra col·lectivitat s'ha vist amerada de sentit religiós o, si més no, de sovintejades referències culturals cristianes. Per a constatar-ho, només cal escoltar com parla la nostra gent, per saber com està teixida, la llengua del poble, de referències a Déu, als sants, a l'església, a les festes religioses, etc.

Els catòlics valencians, en la festa del 9 d'Octubre, ens hem de preguntar: quina és la nostra missió dins d'aquesta realitat social que hui anomenem Comunitat Valenciana? La resposta és ben senzilla: els catòlics valencians som els més directes hereus de la conquista cristiana. València fou conquistada per tal de reinstaurar-hi la fe cristiana "a servici de Déu". Però la fe descansa sobre un poble concret. No pot haver-hi poble de Déu, com ha ensenyat el concili Vaticà II, si no tenim una comunitat humana que se sent poble diferenciat. En aquest sentit, els valencians, gràcies a Jaume I, vam nàixer com a poble diferenciat, fill d'Aragó i de Catalunya, però no un nou Aragó o una nova Catalunya. Els catòlics valencians d'ara hem de ser fidels al nostre fet diferencial. La conquista serví també per a dotar el nou estat d'una mateixa llengua que encara hui compartim amb les altres comunitats de l'antiga corona d'Aragó. Els actuals valencians no podem malbaratar aquesta gloriosa herència cultural; l'hem de valorar i fer servir en la vida de cada dia, i, també, en la celebració de la fe i en la transmissió d'aquesta als nostres fills.

De manera més específica, però, els actuals cristians valencians ens hem de sentir, dins la complexa societat valenciana, com a sal i llum dels nostres compatriotes. I això, oferint-los un triple servei: el de la veritat per no enganyar els altres amb falsejaments enganyosos; el de la justícia per promoure sempre i en tot lloc el naixement d'un home i d'una societat lliure; i, sobretot, el servei de l'amor per mostrar als germans l'amor mateix del Déu i pare de nostre Senyor Jesucrist. Si els cristians valencians prestàvem a la nostra societat aquest triple servei, mai no faríem nosa a la societat, sinó que hi seríem indispensables. I, a més, demostraríem allò que l'home d'ara s'entesta a posar en dubte: que Déu existeix i que el Crist ressuscitat viu en la seua església. Amb aquest desig us encoratge a viure el nostre 9 d'Octubre com a ciutadans de la Comunitat Valenciana i com a fidels del Senyor.

Josep Maria, bisbe.

FontPentecosta, 116 (2021), p. 57.

Josep Maria Cases i Deordal

JOSEP MARIA CASES D'ORDAL

BISBE DE SOGORB-CASTELLÓ [1972-1996]

HONOR PENTECOSTA 1996 i 2019

Avel·lí Flors i Bonet

Josep Maria Cases d'Ordal naix a Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona, Catalunya, 1919). Feu els seus estudis eclesiàstics al seminari de Vic. Ordenat prevere a Roma [1943] i destinat a diverses parròquies, exercí durant anys el càrrec de director espiritual al seminari de Girona; i, finalment, el papa Pau VI el nomenà per a presidir la diòcesi de Sogorb-Castelló [1972].

Reestructurà el bisbat de Sogorb-Castelló en zones pastorals [1973] després d'un període de reflexió comunitària suscitada per les ponències del doctor Boulard, canonge pastoralista de París, i després d'escoltar el dictamen de la comissió que ell mateix creà per estudiar la reforma, dividí la diòcesi en quatre zones pastorals, al davant de les quals, hi instituí la figura del vicari episcopal territorial.

El bisbe Cases es caracteritzà per ser un home molt pròxim a la gent, especialment als més pobres i necessitats, amb particular dedicació als malalts. Home de profunda i sincera espiritualitat, primà en ell la dedicació prioritària a la pregària; en aquest sentit, abans de ser destinat al bisbat de Sogorb-Castelló, havia instituït [1969] els Grups d'Oració i d'Amistat que tingueren una discreta expansió a les diòcesis de Girona i de Castelló (i, també, a altres diòcesis de l'estat) d'acord amb l'estil modest del seu fundador. 

Profundament arrelat en la cultura del seu país, no desdenyà mai la llengua del poble en què predicava quan la situació ho permetia o aconsellava. En aquest sentit, seria favorable a l'adaptació dels textos catalans a la litúrgia en la versió del Llibre del Poble de Déu [1975] i tingueren discreta repercussió les seues declaracions sobre l'autonomia del País Valencià i la seua llengua, així com el sermó que dedicaria al rei Jaume I en la celebració del VII centenari de la seua mort [1976]. Al final del seu pontificat [1996] aprovà els tres catecismes valencians per a infants i facilità l'edició de la Bíblia Valenciana Interconfessional.

La presència d'un bisbe català, però, incomodava l'església espanyola. I la Roma del papa Joan Pau II, plegada davant la política conservadora de l'estat espanyol, en mans del partit popular [1996], forçà el seu cessament, amb l'excusa del compliment de la seua edat reglamentària de jubilació. Lamentablement, el seu successor, complint ordes politicoreligioses de dalt, entre altres mesures, posà tots els entrebancs possibles a l'obra del seu antecessor, prohibí l'ús dels catecismes que ell havia aprovat el seu antecessor i frenà l'expansió de la versió valenciana de la Bíblia Valenciana Interconfessional.

El bisbe Josep Maria Cases, jubilat, dedicà els seus darrers cinc anys de vida a l'espiritualitat, a la propagació dels seus Grups d'Oració i d'Amistat i a un humil servei a una comunitat de religioses clarisses a Fortià (Alt Empordà). Moria en la pau del Senyor a Figueres (Alt Empordà) un 21 d'abril de 2002 a huitanta-dos anys. El seu cos reposa ara a la cripta de la cocatedral de Castelló de la Plana, on foren sepultades les seues venerables restes, després d'una celebració multitudinària en què el poble de Castelló mostrà tota l'estima i admiració que sentia per ell, tant en vida com en mort.

Publicat en Pentecosta, 116 (2021), pp. 53-54.

* * * * * * * *

Per a saber més (a cura de F. Xavier Martí)  


Publicacions del bisbe Cases

- «Museo del Seminario Diocesano de Gerona», en Memoria de los Museos Arqueológicos Provinciales 1947, VIII. Madrid, Aldus, pp. 198-200.

- La muerte no se improvisa: esbozo biográfico de José María Camps Doménech, Gerona, D.C.P., 1959.

- Nuestros caminos, Madrid, Lux Mundi, 1961.

- i Álvaro CAPELLA RIERA: Hombres de caqui (Diario de un soldado en la paz), Madrid, Lux Mundi, 1962.

- Grupos de oración, Castelló de la Plana 1972.

- Carta pastoral: nuestra pastoral diocesana hoy, Segorbe 1973.

- Cuaresma y Año Santo en nuestra diócesis: exhortación pastoral, Segorbe, 1974.

- Grupos de oración y de amistad, Castelló de la Plana 1974 (2a edició).

- «Homilia en el VII centenari de la mort del rei Jaume I», Documents d'Església (1976, octubre)

- Grupos de oración y de amistad, Castelló de la Plana 1977.

- «L’ús de la nostra llengua a la litúrgia», Saó, 10 (1978), pp. 19-21.

- El valencià a la diòcesi de Sogorb-Castelló (1978)

- L'autonomia del País Valencià (1978)

- Maria orante: modelo y ayuda de orantes: exhortación pastoral, Segorbe 1988.

- «Valencians, cristians, ciutadans», Hoja parroquial, Diòcesi de Sogorb-Castelló, 1988, octubre 9.

- «La veu del nostre bisbe», Pentecosta, 5 (1994), p. 9.

- «Evocació de Jaume I», Pentecosta, 6 (1994), pp. 17-20.

- Entrevista en Saó, 176 (1994), pp. 486-491.

- Apuntes sobre el pontificado del obispo D. José Mª Cases (1971-1996), [Castellón de la Plana], Seminario Mater Dei, 1996.

- Pensamiento y testimonios, Fortià, Grupos de Oración y Amistad, 2007.

Arxius sonors

- Entrevista al bisbe Cases sobre la Mare de Déu del Lledó al Grau, [arxiu sonor], Radio Castellón Cadena SER, 1974, maig 18.

- Entrevista al bisbe Josep Maria Cases i Deordal, pel 75 aniversari de la fundació de la parròquia de la Trinitat, de Castelló [arxiu sonor], Radio Castellón Cadena SER, 1979, juny 16.

Bibliografia sobre el bisbe Cases


- Ritual de l’ordenació episcopal, Catedral de Girona, 6 de febrer del 1972, Girona, Ajuntament de Girona, 1972.

- Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, Generalitat de Catalunya, 1998, vol. I, p. 468.

- Pere SABORIT BADENES: «Un bisbe gironí a la Seu de Sogorb-Castelló: Josep Maria Cases Deordal (1972-1996), Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, [en línia], 52 (2011), pp. 861-866.

- J. M. BAUSSET: Centenari del bisbe Josep Maria Cases (2020)

- Manel CARCELLER: «"Som País Valencià", la històrica homilia del bisbe Cases al santuari del Lledó el 31 d'octubre del 1976», Nosaltres La Veu, [en línia], 2021, octubre 31.

entrada destacada

Mare de Déu del Lledó

Francesc Cantó i Blasco: « La aparició de Madona Sancta Maria, la Mare de Déu del Lledó », en Corona poética ofrecida por varios amantes de ...