MISSATGE DEL SANT PARE
FRANCESC
PER A LA CELEBRACIÓ DE LA
55a JORNADA MUNDIAL DE LA PAU
1 DE GENER DE 2022
Diàleg entre generacions, educació i treball:
instruments per a construir una pau duradora
- «¡Que bonics són, per les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau!» (Is 52,7).
Les paraules del profeta Isaïes expressen el consol, el sospir d’alleujament d’un poble exiliat, esgotat per la violència i els abusos, exposat a la indignitat i la mort. El profeta Baruc es preguntava sobre això: «¿Com és, Israel, que vius en un país enemic, que et fas vell en una terra estrangera? ¿Per què et tenen per impur com si fores un cadàver? ¿Per què et posen entre els qui baixen al país dels morts?» (3,10-11). Per a este poble, l’arribada del missatger de la pau significava l’esperança d’un renaiximent de les runes de la història, el començament d’un futur prometedor.
Encara hui, el camí de la pau, que sant Pau VI va anomenar amb el nou nom de desenvolupament integral,[1] roman desafortunadament allunyat de la vida real de molts hòmens i dones i, per tant, de la família humana, que està totalment interconnectada. A pesar dels nombrosos esforços encaminats a un diàleg constructiu entre les nacions, el soroll ensordidor de les guerres i els conflictes s’amplifica, mentre es propaguen malalties de proporcions pandèmiques, s’agreugen els efectes del canvi climàtic i de la degradació del medi ambient, empitjora la tragèdia de la fam i la set, i seguix dominant un model econòmic que es basa més en l’individualisme que en el compartir solidari. Com en el temps dels antics profetes, el clamor dels pobres i de la terra[2] seguix alçant-se hui, implorant justícia i pau.
En cada època, la pau és tant un do que ve del cel com el fruit d’un compromís compartit. Hi ha, en efecte, una “arquitectura” de la pau, en què intervenen les diverses institucions de la societat, i hi ha una “artesania” de la pau que ens involucra a tots.[3] Tothom pot col·laborar en la construcció d’un món més pacífic: partint del propi cor i de les relacions en la família, en la societat i amb el medi ambient, fins a les relacions entre els pobles i entre els Estats.
Ací m’agradaria proposar tres camins per a construir una pau duradora. En primer lloc, el diàleg entre les generacions, com a base per a la realització de projectes compartits. En segon lloc, l’educació, com a factor de llibertat, responsabilitat i desenvolupament. I, finalment, el treball per a una plena realització de la dignitat humana. Ests tres elements són essencials per a «la gestació d’un pacte social»,[4] sense el qual tot projecte de pau és insubstancial.
- Diàleg entre generacions per a construir la pau
En un món encara tenallat per les urpes de la pandèmia, que ha causat massa problemes, «alguns miren de fugir de la realitat refugiant-se en mons privats, i altres l’afronten amb violència destructiva; però, entre la indiferència egoista i la protesta violenta, sempre hi ha una opció possible: el diàleg. El diàleg entre les generacions».[5]
Tot diàleg sincer, encara que no estiga exempt d’una dialèctica justa i positiva, requerix sempre una confiança bàsica entre els interlocutors. Hem de recuperar esta confiança mútua. L’actual crisi sanitària ha augmentat en tots la sensació de solitud i el replegament sobre un mateix. La solitud de les persones grans va acompanyada en els jóvens d’un sentiment d’impotència i de la falta d’una idea comuna de futur. Esta crisi és certament dolorosa. Però també pot fer emergir el millor de les persones. De fet, durant la pandèmia hem vist generosos exemples de compassió, col·laboració i solidaritat arreu del món.
Dialogar significa escoltar-se, confrontar-se, posar-se d’acord i caminar junts. Fomentar tot això entre les generacions significa llaurar la dura i estèril terra del conflicte i l’exclusió per a cultivar-hi les llavors d’una pau duradora i compartida.
Encara que el desenvolupament tecnològic i econòmic haja dividit sovint les generacions, les crisis contemporànies revelen la urgència que s’alien. D’una banda, els jóvens necessiten l’experiència existencial, sapiencial i espiritual de la gent gran; de l’altra, els majors necessita el suport, l’afecte, la creativitat i el dinamisme dels jóvens.
Els grans reptes socials i els processos de construcció de la pau no poden prescindir del diàleg entre els dipositaris de la memòria ―els majors― i els continuadors de la història ―els jóvens―; tampoc poden prescindir de la voluntat de cadascú de nosaltres de donar cabuda a l’altre, de no pretendre ocupar tot l’escenari perseguint els propis interessos immediats com si no hi haguera passat ni futur. La crisi global que vivim ens mostra que l'encontre i el diàleg entre generacions és la força propulsora d’una política sana, que no s’acontenta amb administrar la situació existent «amb pegats o solucions ràpides»,[6] sinó que s’oferix com a forma eminent d’amor a l’altre,[7] a la recerca de projectes compartits i sostenibles.
Si sabem practicar este diàleg intergeneracional enmig de les dificultats, «podrem estar ben arrelats en el present, i des d’ací freqüentar el passat i el futur: freqüentar el passat, per a aprendre de la història i per a curar les ferides que a vegades ens condicionen; freqüentar el futur, per a alimentar l’entusiasme, fer germinar somnis, suscitar profecies, fer florir esperances. D’esta manera, units, podrem aprendre els uns dels altres».[8] Sense arrels, ¿com podrien els arbres créixer i donar fruit?
Només cal pensar en la qüestió de la cura de la nostra casa comuna. De fet, el mateix medi ambient «és un préstec que cada generació rep i ha de transmetre a la generació següent».[9] Per això, hem d’apreciar i encoratjar els nombrosos jóvens que s’esforcen per un món més just i atent a la salvaguarda de la creació, confiada a la nostra cura. Ho fan amb preocupació i entusiasme i, sobretot, amb sentit de responsabilitat davant de l’urgent canvi de rumb[10] que ens imposen les dificultats derivades de la crisi ètica i sòcioambiental actual.[11]
D’altra banda, l’oportunitat de construir junts camins cap a la pau no pot prescindir de l’educació i el treball, llocs i contextos privilegiats per al diàleg intergeneracional. És l’educació la que proporciona la gramàtica per al diàleg entre les generacions, i és en l’experiència del treball on hòmens i dones de diferents generacions es troben ajudant-se mútuament, intercanviant coneiximents, experiències i habilitats per al bé comú.
- La instrucció i l’educació com a motors de la pau
El pressupost per a la instrucció i l’educació, considerades com una despesa més que com una inversió, ha disminuït significativament a nivell mundial en els últims anys. No obstant això, constituïxen els principals vectors d’un desenvolupament humà integral: fan la persona més lliure i responsable, i són indispensables per a la defensa i la promoció de la pau. En altres paraules, la instrucció i l’educació són les bases d’una societat cohesionada, civil, capaç de generar esperança, riquesa i progrés.
Les despeses militars, en canvi, han augmentat i superen el nivell registrat al final de la “guerra freda”, i semblen destinades a créixer de manera exorbitant.[12]
Per tant, és oportú i urgent que tots els qui tenen responsabilitats de govern elaboren polítiques econòmiques que prevegen un canvi en la relació entre les inversions públiques destinades a l’educació i els fons reservats als armaments. D’altra banda, la recerca d’un procés real de desarmament internacional no pot sinó causar grans beneficis al desenvolupament de pobles i nacions, alliberant recursos financers que s’utilitzen de manera més apropiada per a la salut, l’escola, les infraestructures i la cura del territori, entre altres.
M’agradaria que la inversió en l’educació estiguera acompanyada per un compromís més consistent orientat a promoure la cultura de la protecció.[13] Esta cultura, davant les fractures de la societat i la inèrcia de les institucions, pot convertir-se en el llenguatge comú que trenque les barreres i construïsca ponts. «Un país creix quan les seues diverses riqueses culturals dialoguen de manera constructiva: la cultura popular, la universitària, la juvenil, l’artística, la tecnològica, la cultura econòmica, la cultura de la família i dels mitjans de comunicació».[14] Per tant, cal forjar un nou paradigma cultural a través d’«un pacte educatiu global per a i amb les generacions més jóvens, que involucre en la formació de persones madures a les famílies, comunitats, escoles i universitats, institucions, religions, governants, a tota la humanitat».[15] Un pacte que promoga l’educació en l’ecologia integral segons un model cultural de pau, de desenvolupament i de sostenibilitat, centrat en la fraternitat i en l’aliança entre el ser humà i el seu entorn.[16]
Invertir en la instrucció i en l’educació de les generacions jóvens és el camí principal que les conduïx, per mitjà d’una preparació específica, a ocupar de manera profitosa un lloc adequat en el món del treball.[17]
- Promoure i assegurar el treball construix la pau
El treball és un factor indispensable per a construir i mantindre la pau; és expressió d’un mateix i dels dons propis, però també és compromís, esforç, col·laboració amb altres, perquè es treballa sempre amb o per algú. En esta perspectiva marcadament social, el treball és el lloc on aprenem a oferir la nostra contribució per un món més habitable i bonic.
La situació del món del treball, que ja estava afrontant múltiples desafiaments, s’ha vist agreujada per la pandèmia de Covid-19. Milions d’activitats econòmiques i productives han fet fallida; els treballadors precaris són cada vegada més vulnerables; molts d’aquells que desenvolupen servicis essencials es mantenen encara més ocults a la consciència pública i política; la instrucció a distància ha provocat en molts casos una regressió en l’aprenentatge i en els programes educatius. Així mateix, els jóvens que s’incorporen al mercat professional i els adults que han caigut en la desocupació afronten actualment perspectives dramàtiques.
L’impacte de la crisi sobre l’economia informal, que sovint afecta els treballadors migrants, ha estat particularment devastador. A molts d’ells les lleis nacionals no els reconeixen, és com si no existiren. Tant ells com les seues famílies viuen en condicions molt precàries, exposats a diverses formes d’esclavitud i privats d’un sistema d’assistència social que els protegisca. A això s’agrega que actualment només un terç de la població mundial en edat laboral gaudix d’un sistema de seguretat social, o pot beneficiar-se’n només de manera restringida. La violència i la criminalitat organitzada augmenten en molts països, sufocant la llibertat i la dignitat de les persones, enverinant l’economia i impedint que es fomente el bé comú. La resposta a esta situació només pot vindre a través d’una oferta més gran de les oportunitats de treball digne.
El treball, en efecte, és la base sobre la qual es construïxen en tota comunitat la justícia i la solidaritat. Per això, «no ha de buscar-se que el progrés tecnològic reemplace cada vegada més el treball humà, amb la qual cosa la humanitat es faria mal a ella mateixa. El treball és una necessitat, part del sentit de la vida en esta terra, camí de maduració, de desenvolupament humà i de realització personal».[18] Hem d’unir les idees i els esforços per a crear les condicions i inventar solucions, per tal que tot ser humà en edat de treballar tinga l’oportunitat de contribuir amb el seu propi treball a la vida de la família i de la societat.
És més urgent que mai que es promoguen arreu del món condicions laborals decents i dignes, orientades al bé comú i a la cura de la creació. Cal assegurar i sostenir la llibertat de les iniciatives empresarials i, alhora, impulsar una responsabilitat social renovada, per tal que el benefici no siga l’únic principi rector.
En esta perspectiva cal estimular, acollir i sostindre les iniciatives que insten a les empreses al respecte dels drets humans fonamentals de les treballadores i els treballadors, sensibilitzant en este sentit no només les institucions, sinó també els consumidors, la societat civil i les realitats empresarials. Estes darreres, com més conscients són de la seua funció social, més es convertixen en llocs en els quals s’exercita la dignitat humana, participant així alhora en la construcció de la pau. En este aspecte la política està cridada a exercir un rol actiu, promovent un just equilibri entre la llibertat econòmica i la justícia social. I tots aquells que actuen en este camp, començant pels treballadors i els empresaris catòlics, poden trobar orientacions segures en la doctrina social de l’Església.
Benvolguts germans i germanes: mentre intentem unir els esforços per a eixir de la pandèmia, voldria renovar el meu agraïment a tots els qui s’han compromés i continuen dedicant-se amb generositat i responsabilitat a garantir la instrucció, la seguretat i la tutela dels drets, per a oferir l’atenció mèdica, per a facilitar la trobada entre familiars i malalts, per a brindar ajuda econòmica a les persones indigents o que han perdut el treball. Assegure el meu record en la pregària per totes les víctimes i les seues famílies.
Faig una crida als governants i a tots els qui tenen responsabilitats polítiques i socials, als pastors i als animadors de les comunitats eclesials, així com també a tots els hòmens i dones de bona voluntat per tal que continuem avançant junts amb valentia i creativitat per estos tres camins: el diàleg entre les generacions, l’educació i el treball. Que siguen cada vegada més nombrosos els qui, sense fer soroll, amb humilitat i perseverança, es convertisquen cada dia en artesans de pau. I que sempre els precedisca i acompanye la benedicció del Déu de la pau.
Vaticà, 8 de desembre de 2021
FRANCESC
(Versió de F. Xavier Martí)
____________________
[1] Cf. Carta enc. Populorum progressio (26 de març de 1967), 76ss.
[2] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 49.
[3] Cf. Carta enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020), 231.
[4] Ibíd., 218.
[5] Ibíd., 199.
[6] Ibíd., 179.
[7] Cf. ibíd., 180.
[8] Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 de març de 2019), 199.
[9] Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 159.
[10] Cf.ibíd., 163; 202.
[11] Cf.ibíd., 139.
[12] Cf.Missatge als participants en el 4t Fòrum de París sobre la pau, 11-13 de novembre de 2021.
[13] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 231; Missatge per a la LIV Jornada Mundial de la Pau. La cultura de la cura com a camí de pau (8 de desembre de 2020).
[14] Carta enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020), 199.
[15] Videomissatge amb motiu de la Trobada “Global Compact on Education. Together to Look Beyond” (15 d’octubre de 2020).
[16] Cf. Videomissatge amb motiu de la Cimera virtual d’alt nivell sobre reptes climàtics (12 de desembre de 2020).
[17] Cf.S. Joan Pau II, Carta enc. Laborem exercens (14 de setembre de 1981), 18.
[18] Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 128.
