Cors ardents, peus en camí

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 97a JORNADA MUNDIAL DE LES MISSIONS

22 d'octubre de 2023

Cors ardents, peus en camí (cf. Lc 24,13-35)

Benvolguts germans i germanes:

Per a la Jornada Mundial de les Missions d'enguany he triat un tema que s'inspira en el relat dels deixebles d'Emaús, en l'evangeli de Lluc (cf. 24,13-35): «Cors ardents, peus en camí». Aquells dos deixebles estaven confosos i desil·lusionats, però l'encontre amb Crist en la Paraula i en el Pa partit va encendre el seu entusiasme per a tornar a posar-se en camí cap a Jerusalem i anunciar que el Senyor havia ressuscitat verdaderament. En el relat evangèlic, percebem la transformació dels deixebles a partir d'algunes imatges suggestives: els cors que s'abrasixen quan Jesús explica les Escriptures, els ulls oberts en reconéixer-lo i, com a culminació, els peus que es posen en camí. Meditant sobre estos tres aspectes, que tracen l'itinerari dels deixebles missioners, podem renovar el nostre zel per l'evangelització en el món actual.

1. Cors que s'abrasien «mentres [...] ens obria el sentit de les Escriptures». En la missió, la Paraula de Déu il·lumina i transforma el cor.

Al llarg del camí que va de Jerusalem a Emaús, els cors dels dos deixebles estaven tristos —com es reflectia en els seus rostres— a causa de la mort de Jesús, en qui havien cregut (cf. v. 17). Davant del fracàs del Mestre crucificat, la seua esperança que Ell fora el Messies s'havia afonat (cf. v. 21).

Llavors, «mentres conversaven i discutien, Jesús mateix va arribar al seu costat i es va posar a caminar amb ells» (v. 15). Com a l'inici de la vocació dels deixebles, també ara, en el moment del seu desconcert, el Senyor pren la iniciativa d'acostar-se als seus i de caminar amb ells. En la seua gran misericòrdia, Ell mai es cansa d'estar amb nosaltres; fins i tot a pesar dels nostres defectes, dubtes, debilitats, quan la tristesa i el pessimisme ens induïsquen a ser «durs d'enteniment» (v. 25), gent de poca fe.

Hui com en aquell temps, el Senyor ressuscitat és pròxim als seus deixebles missioners i camina amb ells, especialment quan se senten perduts, desanimats, acoquinats davant del misteri de la iniquitat que els envolta i els vol sufocar. Per això, «¡no ens deixem robar l'esperança!» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 86). El Senyor és més gran que els nostres problemes, sobretot quan els trobem en anunciar l'Evangeli al món, perquè esta missió, després de tot, és seua i nosaltres som simplement els seus humils col·laboradors, "servents inútils" (cf. Lc 17,10).

Vullc expressar la meua proximitat en Crist a tots els missioners i les missioneres del món, en particular a aquells que travessen un moment difícil. El Senyor ressuscitat, benvolguts germans i germanes, està sempre amb vosaltres i veu la vostra generositat i els vostres sacrificis per la missió d'evangelització en llocs llunyans. No resplandix el sol cada dia de la vida, però recordem sempre les paraules del Senyor Jesús als seus amics abans de la passió: «En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món» (Jo 16,33).

Després d'haver escoltat els dos deixebles en el camí d'Emaús, Jesús ressuscitat «començant pels llibres de Moisés i continuant amb tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell» (Lc 24,27). I els cors dels deixebles es van encendre, tal com després es confiarien l'u a l'altre: «¿No és veritat que els nostres cors s'abrasien dins de nosaltres mentres ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» (v. 32). Jesús, efectivament, és la Paraula vivent, l'única que pot abrasir, il·luminar i transformar el cor.

D'esta manera comprenem millor l'afirmació de sant Jeroni: «Ignorar les Escriptures és ignorar a Crist» (Comentari al profeta Isaïes, Pròleg). «Si el Senyor no ens introduïx, és impossible comprendre en profunditat la Sagrada Escriptura, però el contrari també és cert: sense la Sagrada Escriptura, els esdeveniments de la missió de Jesús i de la seua Església en el món ens resulten indesxifrables» (Carta ap. M.P. Aperuit illis, 1). Per això, el coneiximent de l'Escriptura és important per a la vida del cristià, i encara més per a l'anunci de Crist i del seu Evangeli. En cas contrari, ¿què transmetríem als altres sinó les nostres pròpies idees i projectes? I un cor fred, ¿seria capaç d'encendre el cor dels altres?

Per tant, deixem-nos acompanyar sempre pel Senyor ressuscitat que ens obri el sentit de les Escriptures. Deixem que Ell encenga el nostre cor, ens il·lumine i ens transforme, de manera que pugam anunciar al món el seu misteri de salvació amb la força i la saviesa que venen del seu Esperit.

2. Ulls que «se'ls obriren i el reconegueren» en partir el pa. Jesús en l'Eucaristia és el cim i la font de la missió.

Els cors ardents per la Paraula de Déu van espentar els deixebles d'Emaús a demanar al misteriós viatger que es quedara amb ells a poqueta nit. I, al voltant de la taula, se'ls obriren els ulls i el reconegueren quan Ell va partir el pa. L'element decisiu que obri els ulls dels deixebles és la seqüència de les accions realitzades per Jesús: prendre el pa, beneir-lo, partir-lo i donar-los-el. Són gestos ordinaris d'un pare de família jueu, però que, duts a terme per Jesucrist amb la gràcia de l'Esperit Sant, renoven davant dels dos comensals el signe de la multiplicació dels pans i sobretot el de l'Eucaristia, sagrament del Sacrifici de la creu. Però precisament en el moment en què reconeixen a Jesús com a Aquell que partix el pa, «Ell va desaparéixer de la seua vista» (Lc 24,31). Este fet dona a entendre una realitat essencial de la nostra fe: Crist que partix el pa es convertix ara en el Pa partit, compartit amb els deixebles i, per tant, consumit per ells. Es va fer invisible, perquè ara ha entrat dins dels cors dels deixebles per a abrasir-los encara més, impulsant-los a reprendre el camí sense demora, per a comunicar a tots l'experiència única de l'encontre amb el Ressuscitat. Així, Crist ressuscitat és Aquell que partix el pa i alhora és el Pa partit per a nosaltres. I, per això, cada deixeble missioner està cridat a ser, com Jesús i en Ell, gràcies a l'acció de l'Esperit Sant, aquell que partix el pa i aquell que és pa partit per al món.

Sobre açò, cal recordar que un simple partir el pa material amb els famolencs en el nom de Crist és ja un acte cristià missioner. Amb major raó, partir el Pa eucarístic, que és Crist mateix, és l'acció missionera per excel·lència, perquè l'Eucaristia és font i cim de la vida i de la missió de l'Església.

Ho va recordar el papa Benet XVI: «No podem guardar per a nosaltres l'amor que celebrem en el Sagrament [de l'Eucaristia]. Este exigix per la seua naturalesa que siga comunicat a tots. El que el món necessita és l'amor de Déu, trobar a Crist i creure en Ell. Per això l'Eucaristia no és només font i cim de la vida de l'Església; ho és també de la seua missió: "Una Església autènticament eucarística és una Església missionera"» (exhort. ap. Sacramentum caritatis, 84).

Per a donar fruit hem d'estar units a Ell (cf. Jo 15,4-9). I esta unió es realitza a través de l'oració diària, en particular en l'adoració, estant en silenci davant de la presència del Senyor, que es queda amb nosaltres en l'Eucaristia. El deixeble missioner, cultivant amb amor esta comunió amb Crist, pot convertir-se en un místic en acció. Que el nostre cor anhele sempre la companyia de Jesús, sospirant la vehement petició dels dos d'Emaús, sobretot quan cau la nit: "¡Queda't amb nosaltres, Senyor!" (cf. Lc 24,29).

3. Peus que es posen en camí, amb l'alegria d'anunciar a Crist Ressuscitat. L'eterna joventut d'una Església sempre en eixida.

Després que se'ls obriren els ulls i reconegueren a Jesús «en partir el pa», els deixebles, sense demora, «s'alçaren de taula al moment i se'n tornaren a Jerusalem» (Lc 24,33). Este anar de pressa, per a compartir amb els altres l'alegria de l'encontre amb el Senyor, manifesta que «l'alegria de l'Evangeli ompli el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l'aïllament. Amb Jesucrist sempre naix i renaix l'alegria» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 1). No és possible trobar verdaderament a Jesús ressuscitat sense sentir-se impulsats pel desig de comunicar-lo a tots. Per tant, el primer i principal recurs de la missió el constituïxen aquells que han reconegut a Crist ressuscitat, en les Escriptures i en l'Eucaristia, que porten el seu foc en el cor i la seua llum en la mirada. Ells poden testimoniar la vida que no mor més, fins i tot en les situacions més difícils i en els moments més foscos.

La imatge dels "peus que es posen en camí" ens recorda una vegada més la validesa perenne de la missió ad gentes, la missió que el Senyor ressuscitat va donar a l'Església d'evangelitzar cada persona i cada poble fins als confins de la terra. Hui més que mai la humanitat, ferida per tantes injustícies, divisions i guerres, necessita la Bona Notícia de la pau i de la salvació en Crist. Per tant, aprofite esta ocasió per a reiterar que «tots tenen el dret de rebre l'Evangeli. Els cristians tenen el deure d'anunciar-lo sense excloure a ningú, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui compartix una alegria, assenyala un horitzó bell, oferix un banquet desitjable» (ibíd., 14). La conversió missionera continua sent l'objectiu principal que hem de proposar-nos com a individus i com a comunitats, perquè «l'eixida missionera és el paradigma de tota obra de l'Església» (ibíd., 15).

Com afirma l'apòstol Pau, «l'amor que Crist ens té ens obliga» (2 Co 5,14). Es tracta ací d'un doble amor, el que Crist té per nosaltres, que atrau, inspira i suscita el nostre amor per Ell. I este amor és el que fa que l'Església en eixida siga sempre jove, amb tots els seus membres en missió per a anunciar l'Evangeli de Crist, convençuts que «Ell ha mort per tots, per a que els qui viuen ja no visquen per a ells mateixos, sinó per a aquell que ha mort i ha ressuscitat per tots» (v. 15). Tots poden contribuir a este moviment missioner amb l'oració i l'acció, amb l'ofrena de diners i de sacrificis, i amb el testimoni propi. Les Obres Missioneres Pontifícies són l'instrument privilegiat per a afavorir esta cooperació missionera en l'àmbit espiritual i material. Per això la col·lecta de donacions de la Jornada Mundial de les Missions està dedicada a l'Obra Pontifícia de la Propagació de la Fe.

La urgència de l'acció missionera de l'Església suposa naturalment una cooperació missionera cada vegada més estreta de tots els seus membres a tots els nivells. Este és un objectiu essencial en l'itinerari sinodal que l'Església està recorrent amb les paraules clau comunió, participació i missió. Tal itinerari no és de cap manera un replegar-se de l'Església sobre ella mateixa, ni un procés de sondeig popular per a decidir, com es faria en un parlament, què és el que cal creure i practicar i què no, segons les preferències humanes. És més prompte un posar-se en camí, com els deixebles d'Emaús, escoltant el Senyor ressuscitat que sempre ix al nostre encontre per a obrir-nos el sentit de l'Escriptura i partir el Pa per a nosaltres, i així poder portar avant, amb la força de l'Esperit Sant, la seua missió en el món.

Com aquells dos deixebles «contaren als altres el que els havia passat pel camí» (Lc 24,35), també el nostre anunci serà una narració alegre de Crist el Senyor, de la seua vida, de la seua passió, mort i resurrecció, de les meravelles que el seu amor ha realitzat en les nostres vides.

Posem-nos de nou en camí també nosaltres, il·luminats per l'encontre amb el Ressuscitat i animats pel seu Esperit. Iscam amb els cors ardents, els ulls oberts, els peus en camí, per a abrasir altres cors amb la Paraula de Déu, obrir els ulls d'uns altres a Jesús Eucaristia, i convidar a tots a caminar junts pel camí de la pau i de la salvació que Déu, en Crist, ha donat a la humanitat.

Santa Maria del camí, Mare dels deixebles missioners de Crist i Reina de les missions, prega per nosaltres.

Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de gener de 2023, Solemnitat de l'Epifania del Senyor.

Francesc

[versió valenciana de F. Xavier Martí]

Lluís Lúcia i Lúcia

Lluís Lúcia Lúcia, un confiat en Déu
Una aproximació a la seua fe i espiritualitat

Vicent Comes Iglésia

Un periodista d’El Debate, Nicolás González Ruiz, feia al juny de 1935 un precís retrat de Lluís Lúcia en presentar-lo als seus lectors com un dirigent «seguro de sí mismo, confiado en Dios y bueno para todos». És difícil dir més en tan poques paraules quan es tracta d'abraçar les tres dimensions de qualsevol persona: la caracteriologia individual, l'actitud respecte de la transcendència i la projecció cap als altres. Tampoc és fàcil trobar tres qualificatius millors per a descriure qui era Lúcia: un home segur, confiat, bo. Una seguretat que procedia d'un caràcter enèrgic, impulsiu moltes vegades, sempre apassionat amb els projectes de tota classe que va impulsar al llarg de la seua vida. Una seguretat que tenia la seua arrel en una sòlida preparació intel·lectual i en una purificada maduresa humana. Una seguretat que estava en la base del fort liderat que va exercir sobre milers de seguidors. Quant a la bondat de Lúcia cal veure no sols com a estil personal (la seua «bonhomia»), sinó com a virtut cristiana que presidia les seues relacions amb amics i adversaris polítics. Una bondat que sorprenia a molts quan proclamava públicament que el respecte i el diàleg havien de ser les claus que desterraren l'odi i la violència de l'enverinada lluita política d'aquells anys. Una bondat que a vegades podia fins i tot adquirir tints d'escàndol, com quan va desvelar en Diario de Valencia que l'anticlerical i blasfem Félix Azzati —el cadàver del qual portaven eixe dia a la sepultura— havia sigut gran amic seu en els últims anys, amb qui havia compartit moltes hores de confidències íntimes. 

Però en este breu comentari volguera detindre'm a destacar de Lúcia la seua dimensió creient, que va determinar, va embolicar i va impregnar tot el seu ser i conducta. A ningú que s'haja acostat a la seua biografia se li escapa que l'activitat política per la qual Lúcia ha passat a la història té com a basament essencial la seua profunda fe cristiana, sent esta moltes vegades la verdadera clau perquè l'historiador entenga i explique les seues iniciatives polítiques. Sent un poc més precisos sobre Lúcia-creient, es podria dir que la confiança en Déu va ser sens dubte l'actitud que millor va caracteritzar el seu mode de viure la fe, tal com arribava a assenyalar el citat periodista González Ruiz. Ara bé, com era d'esperar d'una fe que s'encarna en la història concreta d'un home, és possible constatar una interessant evolució personal, que discorre de forma paral·lela a les diverses circumstàncies per què va travessar la seua vida. Encara que siga d'una forma esquemàtica, podem seguir eixa evolució a través de tres etapes principals. 

En una primera, Lluís Lúcia va entendre i vivenciar la seua fe a través dels esquemes i tarannà integristes: la veritat —es pensava— és única i íntegra, per la qual cosa no caben distincions ni matisos, sent tasca dels catòlics imposar-la en la societat. Deixant de costat les qüestions estrictament filosòfiques de l'integrisme, la cosa que ens interessa és eixa actitud intransigent, impositiva, sense transaccions amb una societat en ràpid canvi. Des d'eixa actitud, la fe es vivia més com a norma, voluntat disciplinada i acció que com a gràcia, caritat i confiança en la Providència. En el cas de Lúcia, esta etapa va abraçar els seus anys de joventut, i queda reflectida en els fogosos mítings carlins de 1910, en els quals quasi invitava a reactivar croades confessionals contra la descristianització de la societat i l'anticlericalisme dels blasquistes. En termes teològics, podria dir-se que la confiança en Déu estava molt atenuada en el jovençà Lúcia per l'actiu voluntarisme que corresponia als catòlics. Convençut d'estar en possessió de la veritat íntegra, no s'encobria de polemitzar agrament amb altres catòlics, arribant fins i tot a discutir públicament amb l'arquebisbe Guisasola al qual atribuïa certa parcialitat política en perjuí dels carlins (actitud que li va valdre una reprimenda del citat arquebisbe). Per als que compartien el tarannà integrista, no era infreqüent fer a la Jerarquia eclesiàstica sospitosa d'estar traint l'antiliberalisme tancat del Syllabus. Anys després, en el seu llibre En estas horas de transición, el mateix Lúcia contemplarà retrospectivament amb somriure benèvol la ingenuïtat i inconsciència que estaven darrere del seu comportament i el dels seus correligionaris. 

La segona fase podria situar-se després de la ruptura de Lúcia amb el carlisme, en 1919. Va ser l'ocasió per a obrir-se a una altra experiència religiosa i, en definitiva, a una altra concepció del que havia de ser la tasca del cristià en el món modern. Crec no equivocar-me si afirme que la seua integració en l'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes (ACNP) a partir de 1920 va suposar una profunda revisió de la seua fe i religiositat anteriors. En els Cercles d'Estudi de l'ACNP va madurar la relació entre fe i política, va aprendre a separar l'àmbit dels principis cristians (irrenunciables per a ell) de l'esfera ideològica i política (en què tot és discutible i opinable) i va acceptar que el magisteri eclesiàstic havia de ser en avant el guia permanent de la seua actuació social i política. Reflex del canvi produït en ell van ser, a partir de llavors, les seues crides a què el pluralisme polític dels catòlics estiguera sempre presidit per la tolerància en aquelles qüestions que foren secundàries, i per la col·laboració estreta quan el que es posara en joc foren els principis cristians. A més, lluny de les seues actituds inquisitorials d'antany, no menys importants van ser les seues exhortacions, ja en els anys republicans, que la caritat cristiana estiguera present en les relacions amb els adversaris polítics i que la lluita política quedara dignificada pel diàleg i el respecte a les persones: «La política no debe ser injuria, sino cordialidad. Y no debe ser insulto, sino educación», dirà en un discurs radiat la vespra de les eleccions de 1933. Així mateix, ja que a poc a poc reconeixerà a la societat civil el dret a organitzar-se de forma autònoma, va entendre que la missió dels catòlics consistia a participar activament en la vida política a fi d'aconseguir democràticament el poder i des d'ell legislar conforme als principis cristians. Per a valorar adequadament la modernitat d'estos plantejaments de Lúcia, qualsevol pot comprovar la sintonia que guarden amb el que molts anys després serà la constitució Gaudium et Spes, del Concili Vaticà II. 

Si l'anterior representa la projecció pública de la fe segons Lúcia, també la seua religiositat es va impregnar en els anys vint d'alguns principis que perduraran en l'etapa posterior. Entre altres aspectes que deixe de costat, m'interessa destacar sobretot el sentit sacrificial i corredemptor que interpretava la seua vida personal: les adversitats i fracassos de major o menor relleu no eren més que una prova de l'especial predilecció de Déu per ell i una privilegiada oportunitat per a unir-se al sacrifici de Jesús. Amb este esperit, els contratemps polítics dels anys republicans els va interpretar amb eixa perspectiva corredemptora pels molts pecats i omissions que ell mateix i els catòlics espanyols havien comés durant dècades de divisió i enfrontaments interns. Amb una visió providencialista de quant ocorria en la societat espanyola, la confiança en Déu era l'estímul personal per a continuar en la seua intensa activitat política, al mateix temps que el missatge que repetidament llançava als seus seguidors de la Dreta Regional perquè afrontaren com a penitència les adversitats del règim republicà. 

La tercera etapa en la fe i religiositat de Lúcia va estar molt marcada pels sentiments de marginació i injustícia que va experimentar en els anys de presó, tant en la republicana com en la franquista. És ara quan la característica d'home «confiat en Déu» apareix en tota la seua veritat. Encara que sempre va dir estar tranquil quan reflexionava a soles amb la seua consciència, l'experiència de la presó no va deixar de sentir-la com una espècie de «nit fosca» a l'estil de sant Joan de la Creu, en què sovint es va posar a prova la seua arrelada actitud de confiança. Per a un home acostumat a desenvolupar-se com a líder aclamat per masses de seguidors, es pot imaginar que la desesperança era la temptació més gran en la seua situació de pres i exclòs social. La va superar, no obstant això, aprofundint en el sentit corredemptor que té el patiment quan este és viscut cristianament. Si en el passat havia aprés en Tomás de Kempis eixe valor del patiment, la lectura en l'estiu de 1939 d'unes xicotetes obres de la mística francesa Elisabeth Leseur el va ensenyar a unir l'alegria al patiment, una alegria que únicament podia procedir de sentir-se totalment abandonat en mans de Déu («No saldré ni un minuto antes ni un minuto después de que Dios lo quiera», repetirà sovint en les seues cartes carceràries). No hi ha dubte que El Salterio de mis horas —del qual els lectors de Cresol han conegut un fragment en la revista número 50— va ser escrit davall la influència de Leseur, els pensaments de la qual van fer vivència pròpia en les nombroses hores de soledat i oració passades en la presó franquista. 

Al mateix temps, l'experiència de proscrit va provocar en Lúcia una nova espiritualitat, més vertical i intimista, més atenta a donar resposta al dolor i a cultivar valors com el sacrifici, l'amor al sofriment i l'abnegació preocupada per la transformació de la societat. Un inevitable desengany dels afanys polítics anteriors està en la base de la seua nova espiritualitat, cultivada en les llargues estones d'oració passejant per les galeries de la presó. Va ser eixa robusta espiritualitat la que en definitiva va impedir que quedaren empremtes d'odi o de ressentiment cap als responsables de la seua situació («no saben algunos cuánto mal me están haciendo», es queixava en una ocasió), als qui repetides vegades va expressar el seu perdó de cristià. 

Si sovint ens hem lamentat molts de l'oblit en què ha romàs la figura política de Lluís Lúcia, este breu comentari sobre la seua faceta d'home de fe i d'espiritualitat pot servir per a evidenciar la riquesa que en este aspecte guarda també la seua biografia. Tal vegada en este cas, només els creients tenim la responsabilitat que el seu valuós testimoni no quede igualment relegat i oblidat.

Publicat en Cresol, 52 (2004 desembre-2005 gener), pp. 23s.

Sentit cristià del 9 d'Octubre

Ramon Arnau Garcia (†)

Degà de la Seu de València

Que el 9 d'octubre se celebra la festa de la Comunitat Valenciana, ho sap tothom. Que aquest dia la Senyera Reial fa visita a la Seu, és un fet conegut per grans i menuts. Que així ho hem commemorat des de segles, consta en la documentació de l'arxiu catedralici. Ara bé, que no tots els valencians poden donar raó del vertader motiu de tanta festa, tal vegada siga així. Vegem d’aclarir l'assumpte.

La guerra per conquerir València, la va concloure el rei Jaume I la vespra de sant Miquel. Per tant, el 28 de setembre fou subscrita la capitulació on es pactava la fi de la lluita armada. Així ho refereix el Llibre dels Fets, és a dir la crònica reial. Doncs, es pot sostindre amb trellat que el 9 d'Octubre la Comunitat Valenciana no commemora cap fet bèl·lic.

L’esmentada crònica deixa constància moltes vegades del sentit cristià del rei en la conquesta de València. Ens fa saber que el 28 d'octubre de 1236, estant en Lleida, va prometre a Déu, que si li donava València, dotaria la Seu. Més avant, quan el Rei es trobava ja en terres de València, ens donà a conéixer el vot que féu al Puig i davant de l'altar de la Mare de Déu: «Nos prometem aquí a Déu, e a aquest altar que és de la sua Mare, que nós no passarem Terol, ne el riu de Tortosa tro que València hajam presa. E enviarem per la regina, nostra muller, e per ma filla, que és ara regina de Castella, que vinguen, per so que entenats que major volentat hinc havem d'aturar e de conquerre aquest Regne, que sia a servici de Déu». La voluntat del rei apareix clara: vol conquerir el Regne de València per a servici de Déu.

El comportament del rei el dia 9 d'octubre, quan arriba a València, també queda detallat en la crònica, que diu: «E quam vim nostra Senyera sus en la torre descavalgam del cavall, e endresam-nos vers orient, ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Déu nos havia feita».

El 9 d'octubre, Jaume I dóna gràcies a Déu per haver-li donat el Regne de València; i perquè la seua acció de gràcies tingués continuïtat, el rei manà consagrar la mesquita en església cristiana, i aquell dia va nàixer el Regne cristià de València. Cada 9 d'octubre els valencians tornem a la Seu per donar gràcies a Déu. Aquest és el vertader sentit de la festa del 9 d'Octubre. I amb el nostre comportament imitem al rei quan besà terra per la gran mercé rebuda de Déu Nostre Senyor.

En la celebració del 9 d'Octubre, els valencians recordem que tal dia nasquérem poble i poble cristià. Tot aquell que no reconega aquest fet, suposa eixir-se'n de la història o fer-ne una altra que sempre serà arbitrària i postissa.

I València, per recordar el seu origen cristià, acudeix a la Seu portant la Senyera Reial que, en arribar a la porta és acollida per l'arquebisbe i el capítol dels canonges com si fóra el mateix rei. No hem d'oblidar que la Senyera és un símbol tant de València com del rei, i que, a l'hora de la veritat, no poden separar-se.

Ja dins del temple, tots plegats cantem el Te Deum, i donem gràcies a Déu en la nostra llengua valenciana. Res pot ser tan significatiu com ajuntar en unitat la Senyera, la Seu i la llengua valenciana. Tan sols així se significa la voluntat del rei, que constituí a València Regne independent i cristià.

Així ho reconeix el poble valencià des de fa ja molts segles. Vejam un moment com es reflecteix en la Consueta que el 1705 va escriure Teodor Herrera, beneficiat i mestre de cerimònies de la Seu. Amb profusió de detalls ens conta com es feia en aquell temps la processó cívica i religiosa portant la Senyera. Ens diu que assistien cent arcabussers, el clero de totes les parròquies de la ciutat, la Universitat, els prohoms, presidits pel racional que portava l'espasa de Jaume I, i que un macer era portador de l'Estendard Reial, vol dir la Senyera, i tancant la processó els jurats. Dins de la Seu, un canonge pronunciava en llengua valenciana el sermó dit de la conquesta. Com a curiositat, ens recorda la Consueta per què a la Senyera la fan pujar per la finestra, i és que tan sols en temps de guerra pot eixir i entrar per la porta.

Hui fem les coses d'una altra manera, però el resultat és el mateix, doncs tant abans com ara el 9 d'Octubre donem gràcies a Déu per ser el Regne cristià que va instituir el nostre rei Jaume I.

Publicat en Cresol

Dedicació de l'Església Catedral de València

Aniversari de la conquesta de València

(9 d’octubre)
Dedicació de l’Església Catedral

En prendre possessió el rei en Jaume de la ciutat de València, l'any 1238, manà purificar la mesquita major que hi havia, tot enderrocant-la poc després per tal d'aixecar un temple gran i cristià. Este temple gran, millor diríem magnífic, fon la catedral; així ho exigia la Fe d'aquell que no podia consentir que: «L’honor de nostre Senyor Jesucrist aquí dins fos menyspreada», i tot recordant que sobre el seu bres sonà com una vocació i un auguri (el rei va nàixer el dia de la Candelera): «il·lumina tots aquells qui jauen en tenebres i en ombres de mort. Eixarmeu els camins de la fe!» Com no voleu que la nostra Església Major siga magnífica si és filla de la Fe d'un rei i d’un poble, la Fe dels quals, és capaç, encara hui, de traspassar les muntanyes d'un lloc a l'altre, i esta Fe ha estat sempre l’essència de la nostra raó d’ésser i la propulsora de tots els nostres heroismes? «Tingau-nos per ben pagats de tot açò que ens ha donat Déu nostre Senyor». Alegrem-nos, valencians, d’este aniversari com a cristians i com a patriotes, ja que «sols els pobles que honren Pare i Mare han de viure llargament sobre la terra». La catedral és, doncs, l’Ésglésia mare de totes les esglésies de la diòcesi I l'ànima de la nostra vida religiosa. Sota la seua cúpula, han estat celebrats concilis i sínodes, i també les corts del Regne; els seus murs guarden despulles de sants, tresors d'or i trofeus de guerres, i per sobre tot s’hi sent el pàlpit dels nostres gloriosos sants i beats, de sant Vicent Ferrer, de sant Tomàs de Vilanova, del beat Joan de Ribera, dels papes valencians Calixte III i Alexandre VI, i és per tot això que la nostra catedral inclou un gran símbol religiós, polític i civilitzador.

[...]

La diada del 9 d'octubre (sant Dionís), és celebrada tradicionalment, des de fa set segles, com la festa civico-religiosa de primer ordre: la Fundació del Regne de València.

(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi valencià, València 1951, pp. 496s.)

Laudate Deum

EXHORTACIÓ APOSTÒLICA

LAUDATE DEUM

DEL SANT PARE
FRANCESC

A TOTES LAS PERSONES DE BONA VOLUNTAT
SOBRE LA CRISI CLIMÀTICA

1. «Alabeu a Déu per tota criatura». Esta era la invitació que feia sant Francesc d'Assís amb la seua vida, amb els seus càntics, amb els seus gestos. Així recollia la proposta dels salms de la Bíblia i reproduïa la sensibilitat de Jesús davant de les criatures del seu Pare: «Mireu com creixen els lliris dels camps: no treballen ni filen, però vos assegure que ni Salomó, amb tota la seua magnificència, es vestia com cap d'ells» (Mt 6, 28-29). «¿No es venen cinc ocells per pocs diners? I no obstant això, Déu no n'oblida ni un» (Lc 12, 6). ¡Com no admirar esta tendresa de Jesús davant de totes les criatures que ens acompanyen en el camí!

2. Han passat ja huit anys des que vaig publicar la carta encíclica Laudato si', quan vaig voler compartir amb tots vosaltres, germanes i germans del nostre planeta sofrent, les meues més sentides preocupacions sobre la cura de la casa comuna. Però amb el pas del temps advertisc que les nostres reaccions no són suficients, i mentrestant el món que ens acull va afonant-se i potser acostant-se a un punt de fallida. Més enllà d'esta possibilitat, és indubtable que l'impacte del canvi climàtic perjudicarà de manera creixent les vides i les famílies de moltes persones. Sentirem els seus efectes en els àmbits de la salut, l'ocupació, l'accés als recursos, l'habitatge, les migracions forçades, etc.

3. És un problema social global que està íntimament relacionat amb la dignitat de la vida humana. Els bisbes dels Estats Units han expressat molt bé el sentit social de la nostra preocupació pel canvi climàtic, que va més enllà d'un plantejament merament ecològic, perquè «la nostra cura per l'altre i la nostra cura de la terra estan íntimament unides. El canvi climàtic és un dels principals desafiaments que la societat i la comunitat mundial han d'afrontar. Els efectes del canvi climàtic són suportats per les persones més vulnerables, siga a casa o siga a tot el món». [1] En poques paraules ho han dit també els bisbes en el Sínode per a l'Amazònia: «Els atemptats contra la naturalesa tenen conseqüències contra la vida dels pobles». [2] I per a expressar de manera contundent que ja no es tracta d'una qüestió secundària o ideològica sinó d'un drama que ens danya a tots, els bisbes africans han afirmat que el canvi climàtic posa de manifest «un exemple impactant de pecat estructural». [3]

4. La reflexió i la informació que podem recollir d'estos últims huit anys, ens permet precisar i completar el que podíem afirmar temps arrere. Per esta raó, i perquè la situació es torna més imperiosa encara, he volgut compartir amb vosaltres estes pàgines.

1. La crisi climàtica global

5. Per més que es pretenguen negar, amagar, dissimular o relativitzar, els signes del canvi climàtic estan ací, cada vegada més evidents. Ningú pot ignorar que en els últims anys hem sigut testimonis de fenòmens extrems, períodes freqüents de calor inusual, sequera i altres laments de la terra que són només algunes expressions palpables d'una malaltia silenciosa que ens afecta a tots. És veritat que no cal atribuir de manera habitual cada catàstrofe concreta al canvi climàtic global. No obstant això, sí que és verificable que determinats canvis en el clima provocats per la humanitat augmenten notablement la probabilitat de fenòmens extrems cada vegada més freqüents i intensos. Per això sabem que cada vegada que augmente la temperatura global en 0,5 graus centígrads, augmentaran també la intensitat i la freqüència de pluges fortes i inundacions en algunes zones, sequeres importants en unes altres, calors extremes en unes certes regions i grans nevades en unes altres. [4] Si fins ara podíem tindre onades de calor algunes vegades a l'any, ¿què passarà amb un augment de la temperatura global d'1,5 graus centígrads, del qual estem prop? Eixes onades de calor seran molt més freqüents i més intenses. Si arriba a superar els 2 graus, es fondrien totalment els casquets glacials de Groenlàndia i de bona part de l'Antàrtida, [5] amb enormes i gravíssimes conseqüències per a tots.

Resistències i confusions

6. En els últims anys no han faltat persones que han volgut burlar-se d'esta constatació. Esmenten suposades dades científicament sòlides, com el fet que el planeta sempre va tindre i tindrà períodes de refredament i de calfament. Obliden esmentar una altra dada rellevant: que el que estem verificant ara és una inusual acceleració del calfament, amb una velocitat tal que basta una sola generació —no segles ni mil·lennis— per a constatar-la. L'augment del nivell de la mar i el desglaç de les glaceres poden ser fàcilment percebuts per una persona al llarg de la seua vida, i probablement en pocs anys moltes poblacions hauran de traslladar les seues llars a causa d'estos fets.

7. Per a ridiculitzar als qui parlen del calfament global, s'acudix al fet que solen verificar-se també freds extrems. S'oblida que este i altres símptomes extraordinaris no són més que diverses expressions alternatives de la mateixa causa: el desajustament global que provoca el calfament del planeta. Tant les sequeres com les inundacions, tant els llacs que s'assequen com les poblacions arrasades per sismes submarins o inundacions, tenen en definitiva el mateix origen. D'altra banda, si parlem d'un fenomen global, no podem confondre'l amb esdeveniments transitoris i canviants, que s'expliquen en bona part per factors locals.

8. La falta d'informació porta a confondre les grans projeccions climàtiques que suposen períodes llargs —parlem almenys de dècades— amb les previsions meteorològiques que com a màxim poden abastar algunes setmanes. Quan parlem del canvi climàtic ens referim a una realitat global —amb constants variacions locals— que persistix durant diverses dècades.

9. Amb la pretensió de simplificar la realitat, no falten els qui responsabilitzen els pobres perquè tenen molts fills, i fins i tot pretenen resoldre el problema mutilant les dones dels països menys desenvolupats. Com sempre, sembla que la culpa és dels pobres. Però la realitat és que un baix percentatge dels més rics del planeta contamina més que el 50% més pobre de tota la població mundial, i que l'emissió per càpita dels països més rics és molt superior a la dels més pobres. [6] ¿Com oblidar que Àfrica, que alberga més de la meitat dels més pobres del planeta, és responsable d'una mínima part de les emissions històriques?

10. També sol dir-se que els esforços per mitigar el canvi climàtic, reduint l'ús de combustibles fòssils i desenvolupant formes d'energia més netes, provocarà una reducció de l'ocupació. El que ocorre és que milions de persones perden el treball a causa de les diverses conseqüències del canvi climàtic: tant l'augment del nivell de la mar com les sequeres i molts altres fenòmens que afecten el planeta, han deixat molta gent a la deriva. D'altra banda, la transició cap a formes renovables d'energia, ben gestionada, així com tots els esforços d'adaptació als danys del canvi climàtic, són capaços de generar innombrables llocs de treball en sectors diversos. Açò demana que els polítics i empresaris se n'ocupen des d'ara mateix.

Les causes humanes

11. Ja no es pot dubtar de l'origen humà —"antròpic"— del canvi climàtic. Vegem per què. La concentració de gasos d'efecte d'hivernacle en l'atmosfera, que provoquen el calfament de la terra, es va mantindre estable fins al segle XIX, per davall de les 300 parts per milió en volum. Però a mitjans d'eixe segle, en coincidència amb el desenvolupament industrial, van començar a créixer les emissions. En els últims cinquanta anys l'augment es va accelerar notablement, com ho ha certificat l'observatori de Mauna Loa, que pren mesures diàries de diòxid de carboni des de l'any 1958. Quan vaig escriure la Laudato si', es va arribar al màxim de la història —400 parts per milió— fins a arribar el juny de 2023 a les 423 parts per milió. [7] Més del 42% del total de les emissions netes a partir de l'any 1850 es van produir després de 1990. [8]

12. Al mateix temps verifiquem que en els últims cinquanta anys la temperatura ha augmentat amb una velocitat inèdita, sense precedents en els últims dos mil anys. En este període la tendència ha sigut d'un calfament de 0,15 graus centígrads per dècada, el doble de l'ocorregut en els últims cent cinquanta anys. Des de 1850 fins hui la temperatura global ha augmentat 1,1 graus centígrads, fenomen que s'amplifica en les àrees polars. A este ritme, és possible que en deu anys arribem al límit màxim global desitjable d'1,5 graus centígrads. [9] L'augment no s'ha donat només en la superfície terrestre, sinó també en uns quants quilòmetres cap amunt en l'atmosfera, en la superfície dels oceans i fins i tot en profunditats de centenars de metres. Així s'ha incrementat a més l'acidificació de les mars i s'han reduït els nivells d'oxigen. Les glaceres retrocedixen, disminuïx la cobertura nevosa i puja constantment el nivell de la mar. [10]

13. No és possible ocultar la coincidència d'estos fenòmens climàtics globals amb el creiximent accelerat de l'emissió de gasos d'efecte d'hivernacle, sobretot des de mitjan segle XX. Una aclaparadora majoria de científics especialitzats en clima sostenen esta correlació i només un ínfim percentatge d'ells intenta negar esta evidència. Lamentablement, la crisi climàtica no és precisament un assumpte que interesse els grans poders econòmics, preocupats pel rèdit més gran possible amb el menor cost i en el termini més curt possible.

14. Em veig obligat a fer estes precisions, que poden semblar òbvies, a causa de certes opinions despectives i poc racionals que trobe fins i tot dins de l'Església catòlica. Però ja no podem dubtar que la raó de la inusual velocitat d'estos perillosos canvis és un fet inocultable: els enormes canvis relacionats amb la desbocada intervenció humana sobre la naturalesa en els dos últims segles. Els elements d'origen natural que solen provocar calfament, com les erupcions volcàniques i altres, són insuficients per a explicar la proporció i la velocitat dels canvis de les últimes dècades. [11] L'evolució de les temperatures mitjanes superficials no se sosté sense l'efecte de l'augment dels gasos d'efecte d'hivernacle.

Danys i riscos

15. Algunes manifestacions d'esta crisi climàtica ja són irreversibles almenys per centenars d'anys, com l'augment de la temperatura global dels oceans, l'acidificació i la reducció de l'oxigen. Les aigües oceàniques tenen una inèrcia tèrmica i es requerixen segles per a normalitzar la temperatura i la salinitat, cosa que afecta la supervivència de moltes espècies. Este és un signe entre tants que les altres criatures d'este món han deixat de ser companys de camí per a convertir-se en les nostres víctimes.

16. El mateix cal dir del procés que porta a la disminució del gel continental. El desglaç dels pols no podrà revertir-se per centenars d'anys. Pel que fa al clima, hi ha factors que continuen avant durant molt de temps, independentment dels fets que els hagen desencadenat. Per esta raó, ja no podem detindre l'enorme mal que hem causat. Només som a temps d'evitar danys encara més dramàtics.

17. Alguns diagnòstics apocalíptics solen semblar poc racionals o insuficientment fundats. Açò no hauria de portar-nos a ignorar que la possibilitat d'arribar a un punt crític és real. Xicotets canvis poden provocar canvis majors, imprevistos i potser ja irreversibles, a causa dels factors d'inèrcia. Així s'acabarà desencadenant una cascada d'esdeveniments que es precipiten com una bola de neu. En un cas així sempre s'arribarà tard, perquè cap intervenció podrà detindre el procés ja iniciat. D'allí no es torna. No podem afirmar amb certesa que en les condicions actuals açò haja de succeir. Sí que és segur que no deixa de ser una possibilitat si tenim en compte fenòmens ja en curs que "sensibilitzen" el clima, com la disminució dels gels, les modificacions de fluxos oceànics, la desforestació en les selves tropicals, el desglaç del permafrost a Rússia, etc. [12]

18. Per consegüent, urgix una mirada més àmplia que no solament ens permeta admirar-nos per les meravelles del progrés; també és urgent parar atenció a altres efectes que probablement ni tan sols podien imaginar-se un segle arrere. Només se'ns demana una mica de responsabilitat davant de l'herència que deixarem després del nostre pas per este món.

19. Finalment, podem agregar que la pandèmia de la COVID-19 ha constatat l'estreta relació de la vida humana amb la d'altres sers vivents i amb el medi ambient. Però especialment ha confirmat que el que ocorre en qualsevol lloc del món té repercussions en tot el planeta. Això em permet repetir dos conviccions en les quals insistisc fins al cansament: "tot està connectat" i "ningú se salva a soles".

2. El paradigma tecnocràtic creixent

20. En Laudato si' vaig oferir un breu explicació el paradigma tecnocràtic que està darrere del procés actual de degradació del medi ambient. És «una manera d'entendre la vida i l'acció humana que s'ha desviat i que contradiu la realitat fins a danyar-la». [13] En el fons consistix a pensar «com si la realitat, el bé i la veritat brollaren espontàniament del mateix poder tecnològic i econòmic». [14] Com a lògica conseqüència, «d'ací es passa fàcilment a la idea d'un creiximent infinit o il·limitat, que ha entusiasmat tant a economistes, els teòrics de les finances i de la tecnologia». [15]

21. Durant els últims anys hem pogut confirmar este diagnòstic alhora que hem assistit a un nou avanç d'este paradigma. La intel·ligència artificial i les últimes novetats tecnològiques partixen de la idea d'un ser humà sense cap límit, les capacitats i les possibilitats del qual podrien ser ampliades fins a l'infinit gràcies a la tecnologia. Així, el paradigma tecnocràtic es retroalimenta monstruosament.

22. Sens dubte no són il·limitats els recursos naturals que necessita la tecnologia, com el liti, el silici i tants altres, però el problema més gran és la ideologia que subjau a una obsessió: acréixer més enllà de l'imaginable el poder humà, per al qual la realitat no humana és un mer recurs al seu servici. Tot el que existix deixa de ser un do que s'agraïx, es valora i es cuida, i es convertix en un esclau, en víctima de qualsevol capritx de la ment humana i les seues capacitats.

23. Provoca aborronament advertir que les capacitats ampliades per la tecnologia «donen als qui tenen el coneiximent i, sobretot, el poder econòmic per a utilitzar-lo, un domini impressionant sobre el conjunt de la humanitat i del món sencer. Mai la humanitat ha tingut tant de poder sobre si mateixa i res garantix que vaja a usar-lo bé, sobretot si es considera la manera com ho està fent [...]. ¿En mans de qui està i pot arribar a estar tant de poder? És tremendament arriscat que residisca en una part menuda de la humanitat». [16]

Repensar el nostre ús del poder

24. No tot augment de poder és un progrés per a la humanitat. Basta pensar en les tecnologies "admirables" que van ser utilitzades per a delmar poblacions, llançar bombes atòmiques, aniquilar ètnies. Hi va haver moments històrics on l'admiració davant del progrés no deixava vore l'horror dels seus efectes. Però este risc està sempre present, perquè «l'immens creiximent tecnològic no ha estat acompanyat d'un desenvolupament del ser humà en responsabilitat, valors, consciència [...]. Està nu i exposat enfront del seu propi poder, que continua creixent, sense tindre els elements per a controlar-lo. Pot disposar de mecanismes superficials, però podem sostindre que li falta una ètica sòlida, una cultura i una espiritualitat que realment el limiten i el continguen en un lúcida abnegació». [17] No és estrany que un poder tan gran en estes mans siga capaç d'arrasar amb la vida, mentres la matriu de pensament pròpia del paradigma tecnocràtic ens tapa els ulls i no ens permet advertir este problema gravíssim de la humanitat actual.

25. En contra d'este paradigma tecnocràtic diem que el món que ens rodeja no és un objecte d'aprofitament, d'ús desenfrenat, d'ambició il·limitada. Ni tan sols podem dir que la naturalesa és un mer "marc" on desenvolupem la nostra vida i els nostres projectes, perquè «estem inclosos en ella, en som part i estem interpenetrats», [18] de manera que «el món no es contempla des de fora sinó des de dins». [19]

26. Açò mateix exclou la idea que el ser humà siga un estrany, un factor extern només capaç de danyar l'ambient. Ha de ser considerat com a part de la naturalesa. La vida humana, la intel·ligència i la llibertat integren la naturalesa que enriquix el nostre planeta i són part de les seues forces internes i del seu equilibri.

27. Per això un ambient sa també és producte de la interacció del ser humà amb el medi ambient, com ocorre en les cultures indígenes i com ha ocorregut durant segles en diferents regions de la terra. Els grups humans moltes vegades han "creat" ambient, [20] l'han remodelat d'alguna manera sense destruir-lo ni posar-lo en perill. El gran problema actual és que el paradigma tecnocràtic ha destrossat esta sana i harmònica relació. De totes maneres, la indispensable superació d'eixe paradigma tan nociu i destructiu no es trobarà en una negació del ser humà, sinó que inclou la interacció dels sistemes naturals «amb els sistemes socials». [21]

28. Hem de repensar entre tots la qüestió del poder humà, quin és el seu sentit, quins són els seus límits. Perquè el nostre poder ha augmentat frenèticament en poques dècades. Hem fet impressionants i sorprenents progressos tecnològics, i no advertim que al mateix temps ens convertim en sers altament perillosos, capaços de posar en risc la vida de moltes criatures i la nostra pròpia supervivència. Cal repetir hui la ironia de Soloviov: «Un segle tan avançat que era també l'últim». [22] Fa falta lucidesa i honestedat per a reconéixer a temps que el nostre poder i el progrés que generem es giren contra nosaltres mateixos. [23]

L'agulló ètic

29. La decadència ètica del poder real es disfressa gràcies al màrqueting i la informació falsa, mecanismes útils en mans dels qui tenen majors recursos per a incidir en l'opinió pública a través d'ells. Amb l'ajuda d'estos mecanismes, quan es pensa iniciar un projecte amb un fort impacte ambiental i alts efectes contaminants, s'il·lusiona els pobladors de la zona parlant del progrés local que podrà generar-se o de les possibilitats econòmiques, laborals i de promoció humana que això significarà per als seus fills. Però en realitat no sembla interessar-los de veritat el futur d'estes persones, perquè no se'ls diu amb claredat que darrere d'eixe projecte quedaran una terra arrasada; unes condicions molt més desfavorables per a viure i prosperar; una regió desolada, menys habitable, sense vida i sense l'alegria de la convivència i de l'esperança; a més del mal global que acaba perjudicant a molts més.

30. Basta pensar en l'efímer entusiasme dels diners que es reben a canvi de depositar en un lloc residus nuclears. La casa que s'ha pogut comprar amb eixos diners es convertix en una tomba a causa de les malalties que s'han desencadenat. I no parle mogut per una imaginació desbordada sinó a partir de coses que hem viscut. Podrà dir-se que es tracta d'un exemple extrem, però no es pot parlar ací de danys "menors", perquè és precisament la sumatòria de molts danys que es consideren tolerables el que acaba portant-nos a la situació en què ara ens trobem.

31. Esta situació no guarda relació només amb la física o la biologia, sinó també amb l'economia i la nostra manera de concebre-la. La lògica del màxim benefici amb el menor cost, disfressada de racionalitat, de progrés i de promeses il·lusòries, torna impossible qualsevol preocupació sincera per la casa comuna i qualsevol inquietud per a promoure els descartats de la societat. En els últims anys hem pogut advertir que, atordits i extasiats enfront de les promeses de tants falsos profetes, a vegades els mateixos pobres cauen en l'engany d'un món que no es construïx per a ells.

32. Creixen els plantejaments equivocats entorn de l'anomenada "meritocràcia", convertida en un "merescut" poder humà al qual tot ha de sotmetre's, en un domini dels qui van nàixer en millors condicions de desenvolupament. Una cosa és un plantejament sa del valor de l'esforç, el desenvolupament de les pròpies capacitats i un lloable esperit d'iniciativa, però, si no es busca una igualtat d'oportunitats real, la meritocràcia es convertix fàcilment en una pantalla que consolida més encara els privilegis d'uns pocs amb major poder. Dins d'esta lògica perversa, ¿què els importa el mal a la casa comuna si ells se senten segurs davall de la suposada armadura dels recursos econòmics que han obtingut amb la seua capacitat i amb el seu esforç?

33. En la pròpia consciència, i davant del rostre dels fills que pagaran el mal de les seues accions, apareix la pregunta pel sentit: ¿quin sentit té la meua vida, quin sentit té el meu pas per esta terra, quin sentit tenen, en definitiva, el meu treball i el meu esforç?

3. La debilitat de la política internacional

34. Si bé «la història dona mostres d'estar tornant arrere [...] cada generació ha de fer seues les lluites i les conquistes de les generacions passades i portar-les a metes més altes encara. És el camí. El bé, com també l'amor, la justícia i la solidaritat, no es guanyen una vegada per sempre; han de ser conquistats cada dia». [24] Per tal que hi haja avanços sòlids i duradors, em permet insistir que «han de ser afavorits els acords multilaterals entre els Estats». [25]

35. No s'ha de confondre el multilateralisme amb una autoritat mundial concentrada en una persona o en una elit amb poder excessiu: «Quan es parla de la possibilitat d'alguna forma d'autoritat mundial regulada pel dret no necessàriament s'ha de pensar en una autoritat personal». [26] Parlem sobretot d'«organitzacions mundials més eficaces, dotades d'autoritat per a assegurar el bé comú mundial, l'erradicació de la fam i la misèria, i la defensa certa dels drets humans elementals». [27] La qüestió és que han d'estar dotades d'autoritat real de manera que es puga "assegurar" el compliment d'alguns objectius irrenunciables. D'esta manera es donarà lloc a un multilateralisme que no depenga de les circumstàncies polítiques canviants o dels interessos d'uns pocs, i que tinga una eficàcia estable.

36. Continua sent lamentable que les crisis mundials siguen desaprofitades quan haurien de ser l'ocasió per a provocar canvis saludables. [28] És el que va ocórrer en la crisi financera de 2007-2008 i ha tornat a ocórrer en la crisi de la COVID-19. Perquè «les estratègies concretes que s'han desenvolupat posteriorment en el món s'han orientat a més individualisme, a més desintegració, a més llibertat per als realmentt poderosos, que sempre troben la manera d'eixir indemnes». [29]

Reconfigurar el multilateralisme

37. Més que salvar el vell multilateralisme, sembla que el desafiament actual està en el fet de reconfigurar-lo i recrear-lo tenint en compte la nova situació mundial. Vos convide a reconéixer que «tantes agrupacions i organitzacions de la societat civil ajuden a pal·liar les debilitats de la Comunitat internacional, la seua falta de coordinació en situacions complexes, la seua falta d'atenció als drets humans». [30] Per exemple, el procés d'Ottawa contra l'ús, producció i manufactura de les mines antipersones és un exemple que mostra com la societat civil amb les seues organitzacions és capaç de crear dinàmiques eficients que les Nacions Unides no aconseguixen. D'esta manera, s'aplica el principi de subsidiarietat també a la relació mundial-local.

38. A mitjà termini, la globalització afavorix intercanvis culturals espontanis, major coneiximent recíproc i formes d'integració dels pobles que acaben provocant un multilateralisme "des de baix" i no simplement decidit per les elits del poder. Les exigències que brollen des de baix a tot el món, on lluitadors dels més diversos països s'ajuden i s'acompanyen, poden acabar pressionant els poders fàctics. És d'esperar que açò ocórrega respecte a la crisi climàtica. Per això reitere que «si els ciutadans no controlen al poder polític —nacional, regional i municipal—, tampoc és possible un control dels danys ambientals». [31]

39. La cultura postmoderna ha generat una nova sensibilitat cap als qui són més dèbils i menys dotats de poder. Açò està relacionat amb la meua insistència, en la carta encíclica Fratelli tutti, en el primat de la persona humana i la defensa de la seua dignitat més enllà de tota circumstància. És una altra manera de convidar al multilateralisme amb vista a resoldre els problemes reals de la humanitat, procurant abans de res el respecte a la dignitat de les persones de manera que l'ètica prevalga per damunt de les conveniències locals o circumstancials.

40. No es tracta de reemplaçar la política, perquè, d'altra banda, les potències emergents es tornen cada vegada més rellevants i de fet són capaces d'obtindre resultats importants en la resolució de problemes concrets, com algunes d'elles han demostrat en la pandèmia. Precisament el fet que les respostes als problemes puguen vindre de qualsevol país, encara que siga menut, acaba presentant el multilateralisme com un camí inevitable.

41. La vella diplomàcia, també en crisi, continua mostrant la seua importància i la seua necessitat. Encara no ha aconseguit generar un model de diplomàcia multilateral que responga a la nova configuració del món, però, si sap reconfigurar-se, ha de ser part de la solució, perquè l'experiència de segles tampoc pot ser rebutjada.

42. El món es torna tan multipolar i alhora tan complex que cal un marc diferent de cooperació efectiva. No basta pensar en els equilibris de poder sinó també en la necessitat de donar resposta als nous desafiaments i de reaccionar amb mecanismes globals davant dels reptes ambientals, sanitaris, culturals i socials, especialment per a consolidar el respecte als drets humans més elementals, als drets socials i a la cura de la casa comuna. Es tracta d'establir regles globals i eficients que permeten "assegurar" esta tutela mundial.

43. Tot açò suposa generar un nou procediment de presa de decisions i de legitimació d'eixes decisions, perquè el que es va establir fa moltes dècades és suficient ni sembla eficaç. En este marc, són necessaris espais de conversa, de consulta, d'arbitratge, de resolució de conflictes i de supervisió i, en definitiva, una forma de major "democratització" en l'àmbit global a fi que s'expressen i incorporen les diverses situacions. Ja no ens servirà sostindre institucions per a preservar els drets dels més forts sense cuidar els de tots.

4. Les conferències sobre el clima: avanços i fracassos

44. Des de fa dècades, representants de més de 190 països es reunixen periòdicament per a tractar la qüestió climàtica. La Conferència de Rio de Janeiro de 1992 va portar a l'adopció de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), un tractat que va entrar en vigor quan es van aconseguir les necessàries ratificacions dels països signants en 1994. Estos Estats es reunixen cada any en la Conferència de les Parts (COP), màxim organisme per a la presa de decisions. Algunes han sigut un fracàs, com la de Copenhaguen (2009), mentre unes altres van permetre fer passos importants, com la COP3 de Kyoto (1997). El seu valuós Protocol és el que va posar com a objectiu reduir les emissions complexives de gasos d'efecte d'hivernacle un 5% respecte a 1990. El termini era l'any 2012, però evidentment no es va complir.

45. Totes les parts es comprometien, a més, a implementar programes d'adaptació per a reduir els efectes del canvi climàtic ja en curs. Es preveia també una ajuda per a cobrir els costos d'estes mesures als països en vies de desenvolupament. El Protocol en realitat va entrar en vigor en 2005.

46. Posteriorment, s'ha proposat un mecanisme relatiu a les pèrdues i els danys (loss and damage) causats pel canvi climàtic, que reconeix com a principals responsables els països més rics i procura compensar els danys i les pèrdues que el canvi climàtic produïx als països més vulnerables. No es tracta ja de finançar l'"adaptació" d'estos països sinó de compensar-los pels danys ja patits. Esta qüestió va ser objecte d'importants discussions en diverses COP.

47. La COP21 de París (2015) va ser un altre moment significatiu, perquè va generar un acord que va involucrar a tots. Pot considerar-se un nou començament, tenint en compte l'incompliment dels objectius plantejats en l'etapa anterior. L'acord va entrar en vigor el 4 de novembre de 2016. Si bé és un acord vinculant, no totes les prescripcions són obligacions en sentit estricte i algunes d'elles donen lloc a una àmplia discrecionalitat. D'altra banda, fins i tot per a les obligacions incomplides no es preveuen estrictament sancions ni hi ha instruments eficaços per a garantir el seu compliment. Preveu també formes de flexibilitat per a països en vies de desenvolupament.

48. L'Acord de París presenta un gran objectiu a llarg termini: mantindre l'augment de les temperatures mitjanes globals per davall dels 2 graus respecte als nivells preindustrials, intentant fins i tot baixar als 1,5 graus. Encara s'està treballant per a consolidar pràctiques concretes de monitoratge i facilitar criteris generals que permeten comparar els objectius dels diferents països. Açò dificulta una valoració més objectiva (quantitativa) dels resultats reals.

49. Després d'algunes Conferències amb escassos resultats, i la decepció de la COP25 de Madrid (2019), s'esperava revertir esta inèrcia en la COP26 de Glasgow (2021). Bàsicament, el seu resultat va ser rellançar l'Acord de París posat en dubte pels condicionaments i efectes de la pandèmia. D'altra banda, van abundar les "exhortacions", de les quals no es podia esperar una impacte efectiu. Les propostes tendents a assegurar una transició ràpida i efectiva cap a formes alternatives d'energia menys contaminants no van poder avançar.

50. La COP27 de Sharm El Sheikh (2022) va estar des de l'inici amenaçada per la situació que va crear la invasió d'Ucraïna, que va causar una important crisi econòmica i energètica. L'ús del carbó ha augmentat i tots han volgut assegurar-se'n l'aprovisionament. Els països en vies de desenvolupament consideraven una prioritat urgent accedir a l'energia i a les possibilitats de desenvolupament. Va haver-hi un clar sincerament en reconéixer que de fet els combustibles fòssils proveïxen encara el 80% de l'energia mundial i que el seu ús continua en augment.

51. La Conferència egípcia va ser un exemple més de la dificultat de les negociacions. Podria dir-se que va produir almenys un avanç en la consolidació del sistema de finançament per "les pèrdues i els danys" als països més afectats pels desastres climàtics. Açò semblava donar nova veu i major participació als països en vies de desenvolupament. Però fins i tot en esta qüestió molts punts van quedar imprecisos, sobretot la responsabilitat concreta dels països que han de contribuir.

52. Hui podem continuar afirmant que «els acords han tingut un baix nivell d'implementació perquè no s'han establit mecanismes adequats de control, de revisió periòdica i de sanció dels incompliments. Els principis enunciats continuen reclamant camins eficaços i àgils d'execució pràctica». [32] També que «les negociacions internacionals no poden avançar significativament a causa de les posicions dels països que privilegien els seus interessos nacionals sobre el bé comú global. Els qui patiran les conseqüències que nosaltres intentem dissimular recordaran esta falta de consciència i de responsabilitat». [33]

5. ¿Què s'espera de la COP28 de Dubai?

53. La Unió dels Emirats Àrabs allotjaran la pròxima Conferència de les Parts (COP28). És un país del Golf Pèrsic que es caracteritza per ser un gran exportador d'energies fòssils, si bé ha fet importants inversions en energies renovables. Mentrestant, les empreses de gas i petroli ambicionen nous projectes allí per a ampliar més encara la producció. Dir que no hi ha res a esperar seria un acte suïcida, perquè implicaria exposar a tota la humanitat, especialment els més pobres, als pitjors impactes del canvi climàtic.

54. Si confiem en la capacitat del ser humà de transcendir els seus xicotets interessos i de pensar en gran, no podem deixar de somiar que esta COP28 done lloc a una marcada acceleració de la transició energètica, amb compromisos efectius i susceptibles d'un monitoratge permanent. Esta Convenció pot ser un punt d'inflexió, que mostre que tot el que s'ha fet des de 1992 anava de deveres i va valdre la pena, o serà una gran decepció i posarà en risc les coses bones que s'hagen pogut aconseguir fins ara.

55. A pesar de tantes negociacions i acords, les emissions globals han continuat creixent. És veritat que es pot afirmar que sense estos acords haurien crescut encara més. Però en altres temes relacionats amb el medi ambient, quan va haver-hi voluntat, es van obtindre resultats molt significatius, com va ocórrer amb la protecció de la capa d'ozó. En canvi, la transició necessària cap a energies netes com l'eòlica i la solar, abandonant els combustibles fòssils, no té la velocitat que caldria. Per consegüent, el que s'està fent corre el risc de ser interpretat només com un joc per a distraure.

56. Hem de superar la lògica d'aparéixer com a sers sensibles i alhora no tindre la valentia de produir canvis substancials. Sabem que, a este ritme, només en pocs anys superarem el límit màxim desitjable d'1,5 graus centígrads i en poc temps més podríem arribar als 3 graus, amb un alt risc d'arribar a un punt crític. Encara que no s'arribara a este punt de no retorn, la veritat és que les conseqüències serien desastroses i haurien de prendre's mesures de manera precipitada, amb costos enormes i amb gravíssimes i intolerables conseqüències econòmiques i socials. Si les mesures que prenem ara tenen costos, estos seran molts més greus com més esperarem.

57. Considere imprescindible insistir que «buscar només un remei tècnic a cada problema mediambiental que sorgisca és aïllar coses que en la realitat estan entrellaçades i amagar els problemes verdaders i més profunds del sistema mundial». [34] És veritat que són necessaris els esforços d'adaptació enfront dels mals que són irreversibles a curt termini. També són positives algunes intervencions i avanços tecnològics que permeten absorbir o capturar els gasos emesos. Però correm el risc de quedar-nos tancats en la lògica de posar pegats, col·locar pedaços, lligar amb filferro, mentres per baix avança un procés de deterioració que continuem alimentant. Suposar que qualsevol problema futur podrà ser resolt amb noves intervencions tècniques és un pragmatisme homicida, com pegar-li patades a una bola de neu.

58. Acabem d'una vegada amb les burles irresponsables que presenten este tema com una cosa només ambiental, "verd", romàntic, sovint ridiculitzat pels interessos econòmics. Acceptem finalment que és un problema humà i social en molts sentits. Per això cal un acompanyament de tots. Solen cridar l'atenció en les Conferències sobre el clima les accions de grups que són criticats com a "radicals". Però en realitat ells cobrixen un buit de la societat sencera, que és la que hauria d'exercir una sana "pressió", perquè cada família hauria de pensar que està en joc el futur dels seus fills.

59. Si hi ha un interés sincer a aconseguir que la COP28 siga històrica, que ens honre i ennoblisca com a sers humans, llavors només cal esperar formes vinculants de transició energètica que tinguen tres característiques: que siguen eficients, que siguen obligatòries i que es puguen monitorar fàcilment. Tot açò per a aconseguir que s'inicie un nou procés que destaque per tres aspectes: que siga dràstic, que siga intens i que compte amb el compromís de tots. No és el que ha passat en el camí recorregut fins ara, i només amb eixe procés es podria recuperar la credibilitat de la política internacional, perquè únicament d'eixa manera concreta serà possible reduir notablement el diòxid de carboni i evitar a temps els pitjors mals.

60. Esperem que els qui intervinguen siguen estrategs capaços de pensar en el bé comú i en el futur dels seus fills, més que en interessos circumstancials d'alguns països o empreses. També, que mostren així la noblesa de la política i no la seua vergonya. Als poderosos m'atrevisc a repetir-los esta pregunta: «¿Per a què es vol preservar hui un poder que serà recordat per la seua incapacitat d'intervindre quan era urgent i necessari fer-ho?». [35]

6. Les motivacions espirituals

61. Als fidels catòlics no vullc deixar de recordar-los les motivacions que brollen de la pròpia fe. Exhorte els germans i germanes d'altres religions que facen el mateix, perquè sabem que la fe autèntica no sols dona forces al cor humà, sinó que transforma la vida sencera, transfigura els objectius personals, il·lumina la relació amb els altres i els llaços amb tota la creació.

A la llum de la fe

62. La Bíblia narra que «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo» ( Gn 1, 31). D'Ell és «la terra i tot el que conté» ( Dt 10,14). Per això, Ell ens diu: «La terra no es pot vendre definitivament, perquè tota la terra és meua, i per a mi vosaltres no sou més que uns forasters i uns hostes» (Lv 25, 23). Per tant, «esta responsabilitat davant d'una terra que és de Déu implica que el ser humà, dotat d'intel·ligència, respecte les lleis de la naturalesa i els delicats equilibris entre les criatures d'este món». [36]

63. D'altra banda, «el conjunt de l'univers, amb les seues múltiples relacions, mostra millor la inesgotable riquesa de Déu». Per consegüent, per a ser savis, «cal captar la varietat de les coses en les seues múltiples relacions». [37] En este camí de saviesa, no és irrellevant per a nosaltres que desapareguen tantes espècies, que la crisi climàtica pose en risc la vida de tantes criatures.

64. Jesús «podia convidar els altres a estar atents a la bellesa que hi ha en el món perquè ell mateix estava en contacte permanent amb la naturalesa i li prestava una atenció plena d'afecte i sorpresa. Quan recorria cada racó de la seua terra es detenia a contemplar la bellesa sembrada pel seu Pare, i convidava els seus deixebles a reconéixer en les coses un missatge diví». [38]

65. Al mateix temps, «les criatures d'este món ja no se'ns presenten com una realitat merament natural, perquè el Ressuscitat les embolca misteriosament i les orienta a un destí de plenitud. Les mateixes flors del camp i els ocells que ell va contemplar meravellat amb els seus ulls humans, ara estan plenes de la seua presència lluminosa». [39] Si «l'univers es desplega en Déu, que ho ompli tot, hi ha, per tant, mística en una fulla, en un camí, en la rosada, en el rostre del pobre». [40] El món canta un Amor infinit, ¿com no cuidar-lo?

Caminar en comunió i compromís

66. Déu ens ha unit a totes les seues criatures. No obstant això, el paradigma tecnocràtic ens pot aïllar del món que ens envolta, i ens enganya fent-nos oblidar que tot el món és una "zona de contacte". [41]

67. La cosmovisió judeocristiana defén el valor peculiar i central del ser humà enmig del concert meravellós de tots els sers, però hui ens veem obligats a reconéixer que només és possible sostindre un "antropocentrisme situat". És a dir, reconéixer que la vida humana és incomprensible i insostenible sense les altres criatures, perquè «tots els sers de l'univers estem units per llaços invisibles i conformem una espècie de família universal, una comunió sublim que ens mou a un respecte sagrat, afectuós i humil». [42]

68. Açò no és producte de la nostra voluntat, té un altre origen que està en l'arrel del nostre ser, ja que «Déu ens ha unit tan estretament al món que ens envolta, que la desertificació del sòl és com una malaltia per a cada u, i podem lamentar l'extinció d'una espècie com si fora una mutilació». [43] Així acabem amb la idea d'un ser humà autònom, totpoderós, il·limitat, i ens repensem a nosaltres mateixos per a entendre'ns d'una manera més humil i més rica.

69. Convide a cada u a acompanyar este camí de reconciliació amb el món que ens alberga, i a embellir-lo amb l'aportació personal, perquè el nostra afany té a vore amb la dignitat personal i amb els grans valors. A pesar de tot, no puc negar que cal ser sincers i reconéixer que les solucions més efectives no vindran només d'esforços individuals sinó abans de res de grans decisions en la política nacional i internacional.

70. No obstant això, tot suma, i evitar entre tots un augment d'una dècima de grau en la temperatura global ja pot ser suficient per a evitar alguns sofriments a moltes persones. Però el que importa és una mica menys quantitatiu: recordar que no hi ha canvis duradors sense canvis culturals, sense una maduració en la forma de vida i en les conviccions de les societats, i no hi ha canvis culturals sense canvis en les persones.

71. L'esforç de les famílies per contaminar menys, reduir els residus, consumir amb prudència, va creant una nova cultura. El sol fet de modificar els hàbits personals, familiars i comunitaris alimenta la preocupació per les responsabilitats incomplides dels sectors polítics i la indignació davant del desinterés dels poderosos. Advertim que, tot i que açò no produïx immediatament un efecte molt notable des del punt de vista quantitatiu, sí que col·labora per a gestar grans processos de transformació que operen des de les profunditats de la societat.

72. Si considerem que les emissions per càpita als Estats Units són al voltant del doble de les d'un habitant de la Xina i prop de set vegades més respecte a la mitjana dels països més pobres, [44] podem afirmar que un canvi generalitzat en l'estil de vida irresponsable lligat al model occidental tindria un impacte significatiu a llarg termini. Així, amb les indispensables decisions polítiques, estaríem en la senda de la cura mútua.

73. «Alabeu a Déu» és el nom d'esta carta. Perquè un ser humà que pretén ocupar el lloc de Déu es convertix en el pitjor perill per a si mateix.

Roma, Basílica de Sant Joan del Laterà, 4 d'octubre, festa de Sant Francesc d'Assís, de l'any 2023, onzé del meu Pontificat.

FRANCESC

[Traducció al valencià de F. Xavier Martí]

[1] Conferència dels Bisbes Catòlics dels Estats Units, Global Climate Change Background, 2019.

[2] Assemblea Especial del Sínode dels Bisbes per a la Regió Panamazónica, Document final, octubre 2019, 10: AAS 111 (2019), 1744.

[3] Simposi de les Conferències Episcopals d'Àfrica i Madagascar (Sceam), African climate dialogues communiqué, Nairobi, 17 octubre 2022.

[4] Cf. Intergovernmental Panell on Climate Change (IPCC), Climate Change 2021, The Physical Science Basis, Cambridge and Nova York 2021, B.2.2.

[5] Cf. Íd., Climate Change 2023, Synthesis Report, Summary for Policymakers, B.3.2. Per a l'Informe 2023 es fa referència a https://www.ipcc.ch/report/ar6/syr/downloads/report/ipcc_ar6_syr_spm.pdf.

[6] Cf. United Nations Environment Program, The Emissions Gap Report 2022: https://www.unep.org/resources/emissions-gap-report-2022.

[7] Cf. Oficina Nacional d'Administració Oceànica i Atmosfèrica, Earth System Research Laboratories, Global Monitoring Laboratory, “Trends in Atmospheric Carbon Dioxide”: https://www.gml.noaa.gov/ccgg/trends/

[8] Cf. IPCC, Climate Change 2023, Synthesis Report, Summary for Policymakers, A.1.3.

[9] Cf. ibíd., B.5.3.

[10] Estes dades de l'Intergovernmental Panell on Climate Change es basen en aproximadament 34.000 estudis; cf. IPCC, Synthesis Report of the Sixth Assessment Report (20/03/2023): AR6 Synthesis Report: Climate Change 2023.

[11] Cf. IPCC, Climate Change 2023, Synthesis Report, Summary for Policymakers, A.1.2.

[12] Cf. ibíd.

[13] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 101: AAS 107 (2015), 887.

[14] Ibíd., 105: AAS 107 (2015), 889.

[15] Ibíd., 106: AAS 107 (2015), 890.

[16] Ibíd., 104: AAS 107 (2015), 888-889.

[17] Ibíd., 105: AAS 107 (2015), 889.

[18] Ibíd., 139: AAS 107 (2015), 903.

[19] Ibíd., 220: AAS 107 (2015), 934.

[20] Cf. S. Sörlin – P. Warde, “Making the Environment Historical. An Introduction”, en Íd., Nature’s End: History and the Environment, Basingstoke – Nova York 2009, 1-23.

[21] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 139: AAS 107 (2015), 903.

[22] V. Soloviov, Los tres diálogos y el relato del anticristo, Madrid 2016, 195.

[23] Cf. S. Pau VI, Discurs a la FAO en el seu 25ᵒ aniversari (16 novembre 1970), 4: AAS 62 (1970), 833.

[24] Carta enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 11: AAS 112 (2020), 972.

[25] Ibíd., 174: AAS 112 (2020), 1030.

[26] Ibíd., 172: AAS 112 (2020), 1029.

[27] Ibíd.

[28] Cf. ibíd., 170: AAS 112 (2020), 1029.

[29] Ibíd.

[30] Ibíd., 175: AAS 112 (2020), 1031.

[31] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 179: AAS 107 (2015), 918.

[32] Ibíd., 167: AAS 107 (2015), 914.

[33] Ibíd., 169: AAS 107 (2015), 915.

[34] Ibíd., 111: AAS 107 (2015), 982.

[35] Ibíd., 57: AAS 107 (2015), 870.

[36] Ibíd., 68: AAS 107 (2015), 874.

[37] Ibíd., 86: AAS 107 (2015), 881.

[38] Ibíd., 97: AAS 107 (2015), 886.

[39] Ibíd., 100: AAS 107 (2015), 887.

[40] Ibíd., 223: AAS 107 (2015), 938.

[41] Cf. D.J. Haraway, When Species Meet, Minneapolis 2008, pàg. 205-249.

[42] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 89: AAS 107 (2015), 883.

[43] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 215: AAS 105 (2013), 1109.

[44] Cf. United Nations Environment Program, Emission Gap Report 2022: https://www.unep.org/resources/emissions-gap-report-2022.

El Rosari en valencià

August Monzon i Arazo
Prevere

El Centre Pare Tosca. Amics de l'Oratori té com a finalitat donar a conéixer l'herència espiritual i cultural de sant Felip Neri i de la seua obra, l'Oratori, especialment en les terres valencianes. Per això, es proposa contribuir a la fecundació mútua entre la fe cristiana i la nostra cultura. Recollint la invitació del papa Joan Pau II en la seua carta apostòlica Rosarium Virginis Mariae (2002), acaba de preparar una senzilla edició del Rosari en valencià en format de tríptic de butxaca.

Com afirma el Papa, el Rosari és un «tresor a recuperar», donat el seu caràcter popular i els extraordinaris valors contemplatius que conté, centrats en el Misteri salvador de Jesucrist i en el seu acompliment en Maria, Mare i Figura de l'Església. Dit açò, cal precisar, i explicar amb tota claredat al poble cristià, que, per la seua pròpia naturalesa, es tracta d'un «exercici devocional» i, per tant, ha d'ocupar en la vida de les comunitats i de cada fidel un lloc subordinat al de la litúrgia, oració pública de l'Església —del Christus totus: del Cap amb els seus membres.

Tots sabem com determinats sectors, alguns amb molta influència en l'Església i en la societat política, seguixen presentant el Rosari com a signe d'identitat catòlica i test inequívoc de devoció verdadera. Esta postura, que a voltes mereixeria ser qualificada de «rosariolatria», menysprea de fet el votum conciliar —desenvolupat pel papa Pau VI (constitució apostòlica Laudis canticum) i reafirmat per Joan Pau II (carta apostòlica Tertio millennio ineunte)— segons el qual la Litúrgia de les Hores hauria de passar, de ser considerada una obligació canònica de clergues i monjos, a viure's com l'oració laical per excel·lència: la celebració de la lloança divina com a vocació joiosa de tot el poble de Déu.

L'origen del Rosari, com resulta ben conegut, respon a una època —que ha durat molts segles!— en què els seglars amb prou faena podien participar en un Ofici diví que havia de cantar-se o recitar-se en llatí. La seua estructura mateixa n'és la prova. Els cinc salms de les Hores majors es transformaren en els cinc misteris, i les denes d'Avemaries volien traduir d'alguna manera les estrofes dels salms. Els versets bíblics de la introducció, els Parenostres, els Gloria Patri, les lletanies i antífones a la Mare de Déu es trobaven també, d'una forma o altra, al llarg de l'Ofici. Això explica que el primer nom del Rosari fóra el de «Salteri de la Mare de Déu».

Resulta realment penós que estes senzilles dades de la història i del magisteri pastoral, indispensables per a aconseguir una comprensió justa i equilibrada del Rosari, no es transmeten com caldria als fidels, i fins i tot en alguns ambients continuen adduint-se els «missatges» de les aparicions marianes com a argument decisiu i inapel·lable («hem de resar el Rosari perquè ho ha dit la Mare de Déu»). El Papa ha hagut de recordar, una vegada més, la doctrina ortodoxa: aquests missatges formen part de «revelacions» privades que no pertanyen al depòsit de la fe (Catecisme de l'Església Catòlica, n. 67) i no tenen, per tant, caràcter normatiu (RVM, n. 7, nota).

Tot això no vol dir, ni de bon tros, que el Rosari ja no tinga sentit hui, quan la Litúrgia de les Hores s'ha traduït a les llengües vernacles. Tal com el Papa indica (RVM, n. 13), pot molt bé servir per a preparar i perllongar l'oració litúrgica de l'Eucaristia i de les Hores i contribuir a fer factible l'exhortació de l'Apòstol: «pregueu sense interrupció» (1Tes 5,17). No es tracta, per tant, d'una alternativa a la Litúrgia de les Hores, sinó del seu (aconsellable) complement (RVM, n. 41). En igualtat de condicions, per tant, cal preferir la celebració de la Litúrgia de les Hores —la qual, en tot cas, ha de ser fomentada. Altrament, atemptaríem contra la naturalesa de l'oració cristiana, que és «pública i comunitària» (sant Cebrià de Cartago), i inclús contra els drets dels laics.

El Rosari acomplirà la seua finalitat en la mesura que inserisca els cristians, d'una manera cada vegada més viva, en el Misteri salvador del Crist. Aquest plantejament cristocèntric de la RVM, que ha sigut lloat darrerament per algun teòleg de confessió evangèlica, ha trobat un aprofundiment molt notable en els nous «misteris de llum» proposats —no imposats— pel Papa. Efectivament, l'estructura tradicional tripartida (goig-dolor-glòria) respon a la visió cristiana de l'home i és d'una gran bellesa i harmonia (omne trinum est perfectum), però, igual que els Símbols de la fe, depén d'una teologia més prompte «descendent» (polaritzada entorn de l'Encarnació i la Pasqua redemptora), que ha deixat en segon pla la vida de Jesús, «el Jesús històric», amb totes les conseqüències que això ha tingut en la configuració d'un cristianisme desencarnat, tendencialment herètic (monofisita). El Papa s'ha situat així en la línia oberta pel nou Catecisme, que, amb la seua exposició dels «misteris de la vida de Jesús» (nn. 512-570) ha recuperat una «cristologia narrativa» quasi oblidada (J. Ratzinger, citant K. Rahner).

D'altra banda, la incorporació d'estos «misteris de llum», el tipus dels quals és el de la Transfiguració (cf. RVM, n. 9), estretix oportunament els llaços de la nostra espiritualitat occidental amb la dels germans d'Orient (vegeu la carta pastoral Orientale lumen, de 1995). Per als oratorians de València, a més, hi ha un motiu providencial que ens els fa més pròxims: la Mare de Déu de la Llum, advocació que iconogràficament constituïx una variant de la del Roser, és patrona de la nostra fraternitat. Ara fa dos anys que ha sigut restaurat el llenç de Jeroni Jacint Espinosa (s. XVII), que, inserit en un vistós retaule rococó, obra d'Ignasi Vergara (s. XVIII), es conserva en depòsit en el cambril de la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats.

Els textos oracionals del Rosari en valencià són els que ens proporciona la nostra rica tradició litúrgica i devocional, més homogènia del que podria semblar a primer colp d'ull. Heus-ne ací les fonts: el Catecisme publicat per sant Joan de Ribera en 1571 (reeditat en 1897 i 1922), l'Eucologi valencià de Mn. Sorribes (1951), el Catecisme diocesà de 1952 i el Llibre del Poble de Déu de 1974. La normativa que s'ha aplicat és l'establida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ens plau poder presentar esta xicoteta edició el 7 d'octubre d'enguany, 2003, festa de la Mare de Déu del Roser i cloenda de l'Any Sant, al sendemà, justament, del centenari del naixement de Mn. Vicent Sorribes. Laus Deo!

Publicat en Cresol, 41 (2003, octubre), pp. 29s.

Sant Rosari

Vicent Sorribes i Gramatge
Rector de Rocafort

Essent el costum de tot bon cristià resar, cada jorn, el Sant Rosari, en família; enlloc no ho estarà més ben posada esta devoció que entre les oracions amb les quals diàriament lloem a Déu, i la Verge Maria.

El Sant Rosari està format per tres parts, cadascuna de les quals és consagrada a honrar els cinc misteris principals de la vida de Jesús i la Verge Maria. Cada misteri està compost d'un Parenostre, 10 Avemaries i un Glòria al Pare. Són, doncs, 150 les Avemaries que hi cal resar. Estes 150 Avemaries ens fan recordança dels 150 Salms acabats amb Glòria Patri. Venint així a ser el Sant Rosari, un breu compendi del Breviari, per això se l'anomena el Salteri de la Verge.

Els papes i bisbes, tostemps, fan elogis extraordinaris d'esta pràctica d’oració universal de les famílies cristianes, recomanant-la amb paraules encomiàstiques i enriquint-la amb el guany de les majors indulgències.

El Sant Rosari és alhora, oració vocal i mental, i en traurem major profit si el resàvem meditant els misteris amb la doble intenció d'honorar la Verge i d'aconseguir la virtut que correspon al misteri que es resa. Convé, però, tindre en compte, que mai no és possible posar, a l'ensems, atenció al sentit literal de les oracions I al fet del misteri que contemplem. Ens és prou d'atendre a les unes o a l'altre.

(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi Valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 47s.)