Cruïlla

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

En el pòrtic de la nova etapa diocesana, que s'inicia amb el nou arquebisbe de València, és important discernir la cruïlla, realment existent, que va portar a Francesc, al començament del seu ministeri, a advertir a l'Església italiana que «resulta inútil buscar solucions en conservadorismes i fonamentalismes, en la restauració de conductes i formes superades que ni tan sols culturalment tenen capacitat de ser significatives» (Florència 2015).

La cruïlla s'ha representat, de manera paradigmàtica, en l'últim mes d'octubre en dos escenaris contraposats. El Congrés de Madrid, convocat per la Fundación CEU San Pablo amb motiu dels noranta-cinc anys de Joseph Ratzinger-Benet XVI, en el qual es deixava entreveure que «la fe busca entendre»; i la Trobada de Roma, convocada per la Comunitat de Sant’Egidio, entre líders i creients de diverses religions amb humanistes laics amb el lema «El crit de la pau: religions i cultures en diàleg».

El Congrés de Madrid orientava la búsqueda cap a la recuperació del pensament de Joseph Ratzinger-Benet XVI per a véncer la que consideren la patologia més gran, el relativisme «causat pel Concili Vaticà II», recuperar el Catecisme de l'Església Catòlica, «que va ser el regal més gran que ens va fer Benet XVI, i renunciar a les vel·leïtats del diàleg «que dissol la fe». La Trobada de Roma, per contra, s'orientava a la consecució de la pau, urgits per la guerra d'Ucraïna, a través de la trobada i coneiximent de països i cultures, el compromís comú de les religions i l'humanisme ateu, el diàleg, l'audàcia i la creativitat que reclama Francesc per a recrear el projecte de Déu.

Donat el caràcter emblemàtic de totes dos posicions presentem els seus punts neuràlgics. En el Congrés de Madrid, el teòleg alemany Ralph Weimann, especialista en el pensament de Joseph Ratzinger i en l'actualitat capellà militar, va afirmar que «el diàleg és la quinta essència del relativisme», el més oposat a la fe, ja que suposa «col·locar-se al mateix nivell que l'altre», cosa que «mai podrà fer la fe sense quedar reduïda a opinions». «Relativisme, diu amb seguretat germànica, és el contrari d'absolut i, per tant, l'oposat a la fe; és el contrari de la Veritat i, per tant, l'oposat a Jesucrist que és la Veritat. Sense absolut i sense veritat es destruïx el depòsit de la fe». Esta deriva, segons el teòleg alemany, comença amb el Vaticà II, ja que amb el Concili «van entrar en la teologia el progrés que substituïa la fe, la praxi a la veritat i les opinions als dogmes». La prova de la seua radicalitat evangèlica, segons ell, és que després d'aquelles afirmacions podria «ser perseguit per dir la veritat». D'un colp de ploma el teòleg alemany destruïa l'herència de Joan XXIII, Pau VI i Francesc, que van apostar pel diàleg i l'escolta, perquè fins i tot «les persones que poden ser qüestionades pels seus errors, tenen alguna cosa a aportar que no ha de perdre's» (EG 236).

Per si algú no s'havia adonat de la radicalitat evangèlica de la proposta, va oferir el conte d'Andersen «El rei nu», qui envanit i vanitós només acceptava aduladors que no li deien la veritat, fins que un xiquet, sense importar-li l’opinió imposada ni la por al poder, va exclamar «El rei està nu!» Per si algú no havia percebut l'analogia, va postil·lar amb indissimulada complicitat amb el públic: «Vorem què passa amb mi després d'esta conferència».

Confiem que el xiquet alemany torne pacíficament a la seua capellania militar i continue trobant millors motius per a la dissidència.

El cardenal Müller, cessat per Francesc al capdavant de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, clausurava el Congrés desqualificant a qui convertix en temes de l'Església «el canvi climàtic, les polítiques de medi ambient, les polítiques migratòries, els llocs de poder per als laics». El gran error del Concili va ser reconéixer els signes dels temps, que ell diu opinions i esperit del temps, com a fonts de revelació al costat de la Bíblia i de la Tradició. I va fer seua la carta que sant Jeroni va escriure a sant Agustí amb motiu de la seua victòria sobre el pelagianisme: «Els catòlics t'alaben i glorifiquen com el nou fundador de la seua antiga Fe, però hi ha un senyal major de la teua victòria, és la repugnància que els falsos mestres alberguen contra els profetes com tu; ells també em perseguixen amb el mateix odi i, encara que no puguen matar-nos, no els falta voluntat per a fer-ho». El cardenal va postil·lar amb l'aquiescència del públic que «esta carta té hui una rabiosa actualitat».

En la Trobada celebrada els dies 23 i 24 d'octubre entre religions i humanistes laics sobre el paper de les religions en el context de la guerra d'Ucraïna, el fundador de la Comunitat de Sant’Egidio, Andrea Riccardi, afirmava en la conferència inaugural que les religions «són organismes vius que recullen els anhels de comunitats arrelades en la terra, que estan prop del dolor, de l'alegria i de la suor de les persones». Diàleg i escolta són hui l'estructura fonamental de les tradicions religioses, que viuen en la història comuna. S'espera de les religions un compromís inequívoc amb els valors universals (Emmanuel Macron), creen una única família humana amb un destí comú (Sergio Mattarella), accepten la visió de l'altre mitjançant el coneiximent mutu, el diàleg obert i l'escolta de les seues raons (Andrea Riccardi). Correspon a les religions cultivar i mantindre viu el somni de la pau. «Els qui estan assaciats no saben somiar; els qui tenen por temen els somnis i les visions; sacietat i por porten a multiplicar les defenses, a protegir els espais, a enfortir les identitats, a atacar arbitràriament, a provocar guerres sense fi». Somiar no és fantasiejar sobre una pau perfecta sinó reduir i erradicar les guerres concretes i les injustícies manifestes. «Hem de viure sempre en la frontera de la pau, ja que és una realitat imperfecta, buscada i mai posseïda». Una pau i una justícia que no permet la neutralitat, si amb ella es legitima la llei del més fort i la destrucció de les persones més fràgils.

Clausurava la trobada el cardenal Matteo Zuppi, arquebisbe de Bolonya i president de la Conferència Episcopal Italiana, amb una crida a crear xarxes a favor de la pau, ja que ens concernix a tots i «és massa important per a deixar-la en mans d'uns pocs. El diàleg és el camí de la pau».

Als qui celebren este moment diocesà com un moment de gràcia, als qui buscaran nous camins evangèlics i als qui dubten a trobar-los, als uns i als altres suggerim amb el poeta Ángel Valente que

«nadie os ate en el siempre

o en el nunca

para que cada nuevo día

amanezcáis

dispuestos a hallar nuevos caminos

y a inventarlos».

Publicat en Cresol, 166 (2022, gener-març), pp. 22-23.

L'art de viure

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

Quan les nostres paraules i sabers ja no servixen per a entendre la realitat, i els esquemes del passat no permeten relacionar-nos amb el nostre futur, resulta urgent buscar vies alternatives per a explorar la veritat, la bellesa, la bondat i la justícia. En el camí recorregut hem aprés que la raó sense cor porta a l'abisme, que l'autonomia sense comunitat porta a l'autodestrucció, que l'amor sense passió és inhumà. L'orfandat de la raó, de l'autonomia i de l'amor configura actualment el nou territori de l'art.

Vivim alhora la duresa d'un desert, que només oferix fràgils senyals en situació de comiat; i la immensitat d'un oceà que ens dissol en una realitat misteriosa i infinita, plena d'estímuls i de vida. «La del desert i la de l'oceà són les dos grans metàfores, irreconciliables entre si, de la condició humana», afirma Josep M. Esquirol en La resistència íntima (2015). En el desert es viu el silenci, es patix l'explosió nihilista i es busca protecció; en l'oceà, per contra, es gaudix la immensitat, que, com diu Pascal, a vegades ens calma i unes altres ens espanta, s'experimenta la totalitat, que ens desborda, i se sent el murmuri de fons que necessita altres paraules i altres registres.

En este escenari complex fa acte de presència l'art de viure com a lloc on es regeneren els dos sentiments –carència i plenitud‒, les dos experiències –aïllament i comunió‒, les dos brúixoles –silenci i solidaritat. Maldestrament es creu que a mesura que les catàstrofes –deserts– s'han anat instal·lant irreversiblement en les nostres vides no necessitem l'art, fins i tot es pensa que és ridícul invocar-lo davant de la magnitud dels perills que viu la humanitat, quan en realitat, l'art de viure és part de la solució, ja que sempre àmplia el que és possible. És un art que s'expressa en novel·la, poesia, cinema, música, pintura, arquitectura, escultura, però s'alimenta i s'enfortix en l'art de viure.

¿Què és l'art de viure? És, en primer lloc, una ampliació dels contorns de l'ànima humana, que anima tot ofici, il·lumina tota ciència i orienta tota política. Reacciona davant de la dictadura de les necessitats que imposa què necessitem i com ho satisfem. El gran dictador és el capital, que crea la necessitat de canviar de cotxe cada cinc anys, de viatjar cada any, d'acumular sabates, de disposar de somnífers i ansiolítics. L'obsessió per l'èxit, el rendiment i l'eficàcia ens roba l'art de viureles víctimes del qual són la gratuïtat, la donació i la contemplació. La set de possessió i de consum oculta les nostres aspiracions verdaderes i els nostres problemes verdaders. Com més ens envaïx i ens oprimix la lògica de la possessió, major és la necessitat de pau interior, relaxació, reflexió, busca d'una altra vida. Les nostres aspiracions sempre estan més enllà de nosaltres i dels nostres cossos. I així construïm el paradís, l'alliberament, el futur, el benestar, la globalització, la seguretat, la pàtria... Alguns eren somnis de rics per a rics, satisfets per a satisfets. I es va alçar una veu en el desert que clamava per un somni oceànic: el paradís no seria pensat ni imaginat pels poderosos sinó pels famolencs, els descartats, els pacífics als qui va anomenar benaurats.

L'art de viure, així mateix, regenera la dimensió intel·lectual perquè no obeïsca a la raó freda i calculadora sinó que camine sota la raó i la passió; necessita, com suggerix Edgar Morin en La via para el futuro de la humanidad (2011), de la meditació en el sentit occidental de reflexió profunda i serena, i en el sentit oriental de despullament interior i oblit de si mateix per a retrobar-se millor; és una raó que necessita la temprança del desert i els excessos de l'oceà, així com l'amabilitat i l'empatia, que penetra en els sentiments dels altres, necessita la raó de l'altre que es descobrix en el diàleg amb les persones que compartixen la nostra vida quotidiana, començant pels nostres veïns i prosseguint pels que neguen la nostra raó. Implica negar-se a reduir una realitat complexa a un sol dels seus elements. Reduir el proïsme a la seua ètnia, la seua raça, la seua religió, els seus errors, les seues culpes i el seu pitjor comportament ens encega sobre el que és ell i sobre nosaltres mateixos.

L'art de viure recupera la dimensió estètica que ens connecta amb el millor de nosaltres mateixos i amb els altres; ens proporciona l'ocasió de meravellar-nos amb eixe univers gegantesc i increïble en el qual hem sorgit i en el qual descobrim la menudesa del desert i la grandesa de l'oceà; regenera la nostra consciència de pertinença a la terra mitjançant l'emoció contemplativa de paisatges, mars, muntanyes, jardins. Però sobretot regenera la relació amb el nostre cos. La relaxació, les atencions, l'amistat, la bellesa, l'estima, l'afecte són components essencials de la corporalitat; no hi ha vida humana sense erotisme i sense sentiments; es pot reprimir, posposar, anul·lar o sacrificar la sexualitat –com a procreació i reproducció‒ per causes humanitàries, religioses, ascètiques o ideològiques, però no es pot renunciar a l'erotisme sense deixar de ser humans; una existència corporal és en si mateixa eròtica. I, com assenyala Octavio Paz en La llama doble, «el erotismo es ante todo y sobre todo sed de otredad». Recuperem el plaer de la mirada, l'oïda, l'olfacte, el tacte i el gust, en els objectes, en la decoració de la casa, en la qualitat artística del temple.

L'art de viure ha de regenerar la dimensió lúdica mitjançant la diversió, que com suggeria Pascal ens distrau i desvia del nostre destí mortal, propi del desert. Però eixes mateixes diversions ens proporcionen, també, el sentiment oceànic, que són portadores de plenitud humana, i no solament de desviació de l'essencial. Eixa altra faceta de la diversió, que porta en si l'art de viure, brolla per tot arreu i aspira a viure-la d'una altra forma i buscar a palpes la poesia de la vida. En este sentit, la poesia és un article de primera necessitat. Viure poèticament comporta innombrables felicitats fetes de comunions, admiracions, alegries i èxtasis. Viure poèticament és evitar l'estrés que provoquen les presses i les precipitacions, recuperar els nostres ritmes vitals i anar més a poc a poc. Es tracta de «viure la vida en compte de córrer darrere d'ella» i tindre la capacitat de riure's d'un mateix, i la llibertat de «fer el pallasso».

Obrir i tancar el dia recitant salms –pura poesia‒ i celebrar la memòria de Jesús –relats, doxologia i cants‒ és viure poèticament. I no puc imaginar els dies instal·lats en la impotència, ja que la poesia és sempre aventura d'absolut, que florix en l'amor, en l'amistat, en la comunió.

Publicat en Cresol, 149 (2019, març-abril), pp. 16 i 17.

¿Per tots o per molts?

Contribució teològica a la pau

Ximo Garcia i Roca

L'odi i la violència, la discriminació i l'exclusió són virus mutants que es coven en les pràctiques socials, en els discursos culturals i en les fórmules i rituals litúrgics, que són eficaços productors de percepcions, mentalitats i imaginaris socials. Hi ha retòriques, pregàries i imatges que induïxen a l'odi i a la violència; i unes altres que són proveïdores de pau i reconciliació. Està demostrat que l'oració per «la conversió dels pèrfids jueus», que es recitava el Divendres Sant, va fer que ser jueu s'identificara com a amenaça, perillositat i traïció. La supressió de l'oració, per part de Joan XXIII, va col·laborar decididament a incorporar-los a la humanitat comuna. Per la mateixa raó, va ser decisiu que el Caudillo entrara a Madrid acompanyat del repic de campanes de les esglésies per a legitimar la guerra com una croada providencial. Diuen les cròniques que «era com l'entrada de Crist a Jerusalem». Quan la Missa de la 2 es transmet des de la catedral castrense de Madrid —una particularitat espanyola difícilment comprensible—, s'aconseguix rehabilitar com una cosa natural l'antiga aliança entre la creu i l'espasa.

Si la pau es cova també en els arsenals litúrgics, cal ser molt acurat en les cerimònies religioses o en els rituals sagrats i evitar tot el que afavorisca l'odi o promoga la violència, ja que res ni ningú pot situar-se fóra del compromís amb i per la pau. En la societat del rebuig i en la cultura del fonamentalisme, cal afrontar críticament els símbols patrioticoreligiosos i els llenguatges bèl·lics en la litúrgia, que no ajuden a la cultura de la pau. Recorde l'estupor que va viure aquella jove intel·ligent, que pocs dies després dels atemptats terroristes a Barcelona, assistia a l'eucaristia en memòria de sa mare; com que no era un consumidor habitual de la missa, va procurar entendre tot el que escoltava, inclosa la lectura ordinària de Josué 24,1-13, que deia així: «Vaig enviar a Moisés i Aaró per a castigar Egipte [...] vaig fer que el mar tornara sobre els egipcis, i el mar els va cobrir [...] els vaig exterminar i vaig sembrar el pànic entre vosaltres [...] Vos he donat un país que no havíeu cultivat, habiteu en ciutats que no havíeu construït». Amb la seua mirada mostrava que per a ella, el relat justificava la barbàrie que acabava de succeir.

Amb raó, el Concili Vaticà II va proposar adaptar la litúrgia a la cultura i idiosincràsia de cada poble, de manera que els fidels «puguen participar de manera plena, conscient i activa». No és suficient mantindre el ritual tradicional ni mantindre la literalitat d'una traducció si amb això s'adultera el sentit del text. En constatar que este propòsit conciliar no s'ha complit suficientment, el papa Francesc en el recent motu proprio «Magnum Principium» (3 de setembre de 2017) proposa que «es traduïsca al llenguatge propi d'un poble concret, allò que l'Església va voler comunicar a un altre per mitjà de la llengua llatina». Atendre a les realitats locals en diferents contextos culturals es constituïx en el gran principi que obliga a transferir a les Esglésies locals, les competències que eren pròpies de la Congregació vaticana.

En els últims anys, se sent amb insistència en alguns mitjans conservadors la necessitat de «reformar la reforma», la qual cosa significa per a ells, ignorar la reforma litúrgica conciliar i recuperar elements preconciliars, com —en paraules del mateix responsable de la Congregació per al Culte Diví— «ajuntar el polze i l'índex després de la consagració, fer la genuflexió abans de l'elevació, combregar de genolls, rebre la comunió en els llavis deixant-se nodrir com un xiquet (sic!) i tornar a celebrar la missa d'esquena al poble». I sobretot mantindre la literalitat dels textos com a expressió de fidelitat a la tradició. Es coneix l'enèrgica desautorització personal del papa Francesc i la crida a no utilitzar l'expressió «reforma de la reforma», que porta a equívocs.

En este clima de «reforma de la reforma», la fórmula de la consagració «la sang que serà escampada per vosaltres i per tots els hòmens» s'ha substituït per «vosaltres i per molts». Confesse que em sent molest i atordit cada vegada que sent la nova fórmula litúrgica; sóc incapaç de pronunciar-la i em sent objector de consciència. No hi ha raons bíbliques per a açò, ja que cap dels grans exegetes del Marc 24,14 (Lagrange (1928), Taylor (1979), Jeremias (1989) Harrington (1990) Mateos-Camacho (2008) i tants altres) posen en dubte el sentit inclusiu del «per molts», ni el seu caràcter de totalitat i universalitat, llevat que siga el «literalisme» que «és des del punt de vista tècnic inadmissible i fins i tot infantil». Qualsevol teoria de la traducció sap que les paraules no es corresponen mecànicament en les diferents llengües, com han advertit en este cas l'Església alemanya, l'anglesa i la italiana. Tampoc hi ha raons des de la fe del poble fidel; a qualsevol que se li pregunte «¿Creus que Crist va morir per alguns, per molts, o per tots els hòmens?» La resposta és inequívoca: va morir per tots.

¿Per què, doncs, la fórmula tradicional de la consagració s'ha fet restrictiva en la traducció castellana? No voldria vore en este fet la preferència d'una Església autoreferencial, que té el seu propi llenguatge i cultura enfront d'una Església en marxa que utilitza els materials culturals del seu temps. Em preocupa, abans de res, l'efecte col·lateral d'una fórmula que a força de repetir-la, enfortix els mecanismes d'exclusió i debilita la cultura de la pau que es construïx des de l'experiència d'una humanitat comuna. En establir «un nosaltres salvats, que hem merescut la sang de Crist» i els «altres —pocs o molts— que queden fora», es perd la representació d'un «nosaltres» universal, que ha sigut sempre la condició de la pau perpètua.

Si es renuncia a la universalització objectiva de la salvació, es perd l'element comú que ens constituïx com a humanitat davant de Déu. Cadascú quedarà lliure d'imaginar els qui queden exclosos ¿per raons morals, ètniques, polítiques, religioses? Conscientment o inconscientment, existiran «uns altres» que acabaran sent considerats una amenaça, un perill o un col·lectiu de segona classe. Mentre que uns tenen el privilegi per raó d'estar sentint la consagració, els altres quedaran condicionats a la seua elecció, a la manera com s'entra en un club de selectes. Estes classificacions acaben menyspreant als altres i no valorant la fe, la bondat, la solidaritat, els valors d'un món plural en les seues manifestacions, cosa que ha servit històricament per a justificar guerres, violències quotidianes i odis. És l'hora de trobar semblances —tots som estimats de Déu— allí on abans només hi havia diferències —uns són estimats i uns altres no. És el pas necessari per a deixar percebre's com a sers humans, amb idèntica dignitat, en un món on l'urgent és accentuar que no solament hi ha salvació per al 3% de la població cristiana. En el món catòlic encara hi ha un subconscient col·lectiu, segons el qual el no-salvat —els xiquets no batejats, o els indis abans de ser evangelitzats— no té l'estatut de persona humana. Qualsevol gest, paraula, formula que alimente esta creença trenca el compromís per la pau. I s'oposa al principi conciliar que establia «custodiar l'autèntica litúrgia adaptant-la amb saviesa a la idiosincràsia dels diversos pobles».

Publicat en Cresol, 142 (2018, gener-febrer), pp. 18s.

Ajuda humanitària i acció política

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

La cultura cientificotècnica va ser el repte més gran del catolicisme en la segona meitat del segle XX; en l'actualitat, els reptes no procedixen primàriament de l'àmbit de la cultura, sinó que estan amagats en l'escenari de l'acció. Preocupa menys el conflicte entre civilitzacions que la construcció d'un món comú i comunicat; no preocupa tant el diàleg entre religions com les seues aportacions a una vida feliç, a una societat justa i a una terra saludable. L'eliminació del sofriment evitable canalitza les millors energies de la ciència, de la tècnica i de les savieses mundials, inclòs el catolicisme.

Les transformacions actuals de la política, que dissolen els actors únics, reconeixen la complexitat de la realitat i reclamen major participació social, desafien de nou la dimensió política de l'Evangeli, que gira entorn de la justícia, la pau i alliberament. Requerix, en primer lloc, desprendre's decididament de l'espiritualisme, que reduïx la salvació a un afer interior, i del dualisme, que es preocupa per un avenir únicament espiritual. Suposa, així mateix, que l'acció política no se situa fora, a dalt o darrere del catolicisme, sinó que recrea la relació fe i justícia, amor i dret, justícia i misericòrdia i en l'actualitat ajuda humanitària i racionalitat política; el samarità de l'evangeli no solament va tindre sentiments humanitaris sinó que va procurar portar el ferit a institucions sanitàries. Però sobretot traure les conseqüències derivades de «la política és l'expressió suprema de la caritat»; amb molta freqüència l'acció humanitària davant de drames humans i la gestió política de processos estructurals caminen per raïls contraris i infranquejables, com ha evidenciat la recent crisi dels migrants nàufrags al Mediterrani. A la política sense humanisme, li falta cor, i l'humanisme sense política no té raó. ¿Què de cor i quant de raó?

No ajuden a articular l'acció humanitària amb la política, aquells actors socials que des d'una suposada superioritat moral es pronuncien sobre el bo i el mal sense albergar cap mena de dubte. Mentre l'acció política és, per a ells, erràtica, ineficaç i lenta, l'acció altruista és sempre innocent, ajustada i immune a tota crítica. Tampoc ajuden els actors polítics quan creuen que per a afrontar el desafiament migratori «amb l'Estat n'hi ha prou» i ignoren que no hi ha obligació pública que no siga també social. Té més raó el papa Francesc en suggerir que cada parròquia, convent o comunitat religiosa a Europa aculla una família de refugiats, que qui rebutja la iniciativa social en la governació de les migracions.

No afavorixen la relació sinèrgica els qui desconeixen la racionalitat pròpia i autònoma de cada àmbit. Mentre l'acció humanitària requerix temps curts i intervenció ràpida, la política necessita temps mesurats i intervencions sotmeses a llei. No ha de sorprendre que ONG intenten salvar els nàufrags migrants, sense condicions ni reserves, però tampoc hauria d'escandalitzar que les Administracions públiques atenguen els efectes col·laterals. Per ventura, en rescatar els nàufrags, ¿no és raonable enviar el missatge que el mar no és Xauxa i no sempre hi haurà algú que t'espera? ¡Quantes persones hauran mort convençudes que algú les esperaria en alta mar! La presència de punts morts anònims al Mediterrani confirma esta presumpció. Ni una ni cent barques ni mil flotes de salvament són capaces de custodiar l'ample mar. Esta pràctica perversa és un efecte probable quan un salvament es convertix en espectacle televisat.

Cada vegada que el sector social desacredita arbitràriament el sector polític, o viceversa, es destruïxen les bases d'una societat decent. Sembla que alguns sectors necessiten l'afonament del sector públic perquè florisca el catolicisme. Esta dialèctica de suma zero –a més drets menys caritat, a més estat menys iniciativa social– és un repte al catolicisme realment existent, que no presagia cap futur per a ningú. ¿No seria més raonable i humà que la solidaritat fora incumbència alhora dels subjectes polítics que exercixen drets –solidaritat política–, i dels actors socials que creen relacions de proximitat –solidaritat social? ¡Tan difícil és imaginar que el rescat en alta mar corresponga a les flotes dels Estats com a exercici del dret de ciutadania mundial, i en arribar a la costa, associacions cíviques, organitzacions solidàries i confessions religioses responguen a les seues fams de comunicació i d'amistat, que no poden ser administrades en els Centres d'internament (CIES)!

Esta relació cooperant, no implica renunciar al debat cultural i a la lluita ideològica. Darrere de tota pràctica, hi ha una representació cultural; en este cas s'enfronten dos relats migratoris irracionals i injustos; la visió conservadora considera que les immigracions són un problema de seguretat que només exigix mesures de control i defensa de les fronteres, i que els immigrants són sers perillosos que venen a destruir el benestar i a pertorbar la Pau social. Qualsevol connivència del catolicisme amb este discurs, li farà perdre la qualitat evangèlica. Més subtil, però igualment denigrant, és certa visió progressista que reduïx els immigrants a la condició de víctimes, que no decidixen emigrar sinó que la patixen a causa de la pobresa, la violència o el canvi climàtic. En identificar-los com a víctimes se'ls expropia la seua decisió i subjectivitat i només requerixen generositat i assistència. En la meua llarga experiència he pogut confirmar que les persones immigrants ni són perilloses ni són víctimes; en la major part són persones amb coratge i creativitat, portadores de grans capacitats individuals i socials; a més d'immigrants són treballadors, llauradors, amants, pares, empresaris o socis del club del seu poble.

Quan s'ignora que la política es desplega en mediacions històriques i concretes que sempre són ambigües, complexes, provisionals i progressives, es nega que la política siga l'expressió suprema de la caritat. Tot el que no siga políticament possible, va en contra de la solidaritat real. Quan es proposa l'obertura indiscriminada de fronteres, es neutralitza l'acció, ja que mai serà real. Ho denuncien els bisbes africans quan advertixen que els grans perdedors en la migració africana és Àfrica en robar-los als seus països un potencial humà transformador. Si perden les comunitats d'origen, ¿qui guanya? Guanya la indústria migratòria que ha convertit l'acte de migrar en un mercat, en mans de comerciants i mercaders de sers humans; guanyen els països receptors que augmenten el capital humà sense costos previs; guanyen els països envellits que ni tan sols poden garantir el reemplaçament generacional. Guanyen els que cobriran les seues necessitats peremptòries com el treball agrícola, la construcció, l'assistència domèstica, o l'acompanyament a majors. La immigració és així el salconduit més gran del capitalisme més salvatge i l'últim pillatge al Sud. ¿A qui pot sorprendre que humanistes i polítics coincidisquen que «val més ajudar les persones a créixer en la seua cultura que provocar vindre a una Europa en plena decadència»?

¿És que haurem de patir perquè s'han salvat els nàufrags, s'ha aconseguit alhora el compromís de diversos estats europeus i, fins i tot, s'ha provocat la caiguda d'un ministre sens dubte xenòfob i despietat? Quan s'asserenen els politiquejos, potser no sorprén que un cristià li escriga alguna vegada a un polític reconeixent-li algun èxit en la seua gestió, sense ser acusat de col·laboracionista o de perdre la qualitat evangèlica.

Publicat en Cresol (2019) 152, Unió Apostòlica de València, pp. 14-15.

L'estètica pasqual

Estimar la justícia i les roses: l''estètica pasqual

Ximo Garcia i Roca

Sociòleg i teòleg

En l'interior de la primera guerra mundial, va haver-hi una veu, hereua de la tradició judeocristiana i del marxisme humanista, Ernst Bloch, que va proposar la necessitat de situar en l'interior del caminar dels pobles el que ell anomenava el potencial «cantor», una espècie d'energia que al costat de la dimensió profètica, curativa i organitzativa, permet «tirar avant». No és prou que existisca futur sinó que cal que siga bell i atractiu. Plantejava d'esta manera la necessitat de la bellesa en el caminar dels pobles. Quina aportació fa la bellesa a la humanització de la història? Per què invocar la bellesa, si amb la veritat i la justícia és suficient? Potser va ser Dostoievski qui, en la seua obra sobre L'idiota, l'enigmàtica figura del Crist, planteja la pregunta decisiva: «És veritat, príncep, que una vegada vas dir que el món serà salvat per la bellesa?... Quina bellesa salvarà el món?».

Tres traços tenen una profunda actualitat. En primer lloc, al·ludir a la bellesa és una forma d'indicar que alguna cosa apareix, es manifesta, es desvela. «Aparéixer» és la primera condició de la bellesa, que pertany al camp de l'òptica. La bellesa és el mode d'aparéixer de la bondat. Quan la bondat es fa patent, s'agermana amb la bellesa. «Si se calla el cantor, calla la vida —canta Mercedes Sosa—, porque la vida, la vida misma es todo un canto. [...] Si se calla el cantor muere la rosa. / De qué sirve la rosa sin el canto?/ Debe el canto ser luz sobre los campos / iluminando siempre a los de abajo». La bellesa té el mode de ser de la llum. Sense llum no hi ha bellesa. La bellesa conferix a la bondat i a la veritat, la seua potència i lluminositat. Quan es busca el bé el que es mostra és la bellesa. 

En segon lloc, la bellesa atrau cap a si el desig amorós. Atrau i seduïx el desig de l'ànima humana. És una experiència d'encantament. La bellesa ens guanya per a ella mateixa, es fa valdre, ens veem atrapats per la seua plenitud de sentit. Només l'home interior pot passar d'una bellesa a l'altra, de la penúltima a l'última. Ens guanya abans d'examinar la pretensió de sentit. La reflexió arriba sempre tard al reconeixement de la bellesa. Ho reconeixia sant Agustí en pronunciar aquell lament: «Tard vos vaig estimar, oh bellesa tan antiga i tan nova, tard vos vaig estimar». 

L'espiritualitat incorpora l'experiència de la bellesa en dues direccions diferents. La bellesa es pot viure com un camí que va de la bellesa de les criatures a la Bellesa del Creador, del que és penúltim al que és Últim. El cos és el guia cap a l'ànima, el que és terrenal és el trampolí cap a l'eternitat, el que és històric és el pretext cap a una altra part. La bellesa és èxode, és remissió. Desitgem sempre una miqueta més, alguna cosa que potser ni tan sols sapiam concebre.

Una altra experiència de la bellesa, al contrari, li demana a l'ànima que ens permeta entendre la grandesa del cos, de forma que, com va veure Quevedo, arribe a ser «polvo enamorado». La bellesa va en direcció contrària al que postula la primera orientació: l'ànima és el guia cap al cos, on busca la seua residència en la terra; el ser humà desitja una satisfacció infinita, però que al mateix temps siga temporal, un ací i ara. Ja no és un procés ascendent sinó descendent. És en el descobriment de la dignitat del que és històric i mundà, on apareix la bellesa. El poeta Joan Maragall en el Cant espiritual ho deia admirablement:

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,

què més ens podeu dâ en una altra vida?

[...]

Amb quins altres sentits me'l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l'eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

El poeta dialoga amb el Senyor i li sol·licita per què no podria ser eterna esta vida, la vida plena d'impactes i goigs visuals. La tasca major del cristianisme és recuperar rigorosament la centralitat i la rellevància del transcendental de la bellesa: no basta testimoniar l'alteritat de Déu respecte al món; a una humanitat que ha descobert la mundanitat del món i ha situat en un horitzó terrenal l'emancipació, cal proposar-li el Déu en forma humana, l'escàndol al mateix temps atraient i inquietant de la humanitat de Déu: i açò significa redescobrir la clau estètica de tot el missatge cristià. «Només qui estima la revelació de l'infinit en forma finita és no solament un místic, sinó també un estètic», va dir Von Balthasar. Al místic li interessa només Déu, a l'estètic li interessa la forma humana de Déu, la dignitat de tot el que és històric i mundà. L'infinit en la finitud, la llunyania en la proximitat.

Des del misteri pasqual, la bellesa ja no és l'esplendor de la veritat, la manifestació del que és bo sinó l'amagar-se, just el que s'oposa al desvelament. Es tracta de l'estètica del rebutjat. Es buscava la bellesa en els núvols i s'havia domiciliat en els sense imatge, sense rostre, sense identitat. La bellesa de la pregunta és substituïda pel crit de la víctima. Allí està la paraula que ha sigut privada de la seua figura. La nit que la cobrix no és una nit d'estreles, sinó una nit de desolació profunda. Des de la creu, es mostra radicalment insuficient la construcció de la bellesa, basada en l'harmonia i en la llum de la forma. Hi ha alguna cosa tràgica en el misteri pasqual: allí la mort és mort, el desemparament és desemparament, la presència és absència i l'absència presència. Hi ha una bellesa que s'ha domiciliat en la foscor del crucificat, en el buit i en l'angoixa.

Hi ha una estètica pasqual que està més interessada en el fragment que en la totalitat, més en la parcialitat del condemnat a mort que en l'harmonia del Creador. No solament es justifica una teologia contracultural sinó una teologia feta des de la passió pels últims. Per això, el principi de l'espiritualitat no és l'admiració davant de les meravelles d'este món i d'esta història, sinó la indignació davant dels drames i la passió que pren cos en els últims, en les víctimes. Invita més al silenci i a l'acció que al discurs fàcil i a la incontinència verbal, eixa malaltia infantil de certs jerarques.

Publicat en Cresol, 45 (2004, març), pp. 6s.    

Nous començaments

Ximo Garcia i Roca

Sociòleg i teòleg

Els sers humans hem nascut per a començar; «no pinte el ser, pinte el trànsit —escrivia Montaigne— en el pòrtic de la modernitat, la meua ànima està sempre aprenent i posant-se a prova» (Assaigs, III,2) i així ho reconeix Hanna Arendt en La condició humana en afirmar que «cada persona és un inici i una nouvinguda al món, pot prendre iniciatives, convertir-se en precursora i començar alguna cosa nova». Començar de nou sembla un miracle allí on ens hem habituat simplement a perpetuar-nos en els costums i tancar-nos a la novetat. La màxima evangèlica «qui no nasca de nou no podrà entrar en el Regne del Cel» definix la condició humana.

El nostre temps ha recuperat esta consciència emergent i viu una metamorfosi en tots els escenaris socials, econòmics, culturals i polítics. Un dels motius de la seducció de Francesc és haver constatat el canvi d'època, haver recuperat un llenguatge fresc, entendre al cristià com una persona incompleta, proposar una nova espiritualitat ecològica, ecumènica i interreligiosa, amb un sorprenent i alliberador «qui sóc jo per a jutjar». Este començament requerix viure entre l'eixida d'un món caduc —«museu d'antiguitats», segons les seues paraules—, i l'entrada en una altra realitat complexa i incerta, sense límits precisos, ni agents de seguretat. Només ve precedit per una sacsejada interior i un tremolor exterior, semblant a l'alpinista, que perd peu en escalar un penya-segat. Hi ha qui considera inevitable la caiguda al precipici encara que arrastre darrere una àmplia cordada, uns altres s'agarren immòbils a la paret a l'espera que l'aigua torne al seu caixer, i un tercer grup s'acomoda i renúncia a l'escalada. Tot començament ve bloquejat i impedit per estratègies de cooptació, per la banalització del canvi i per la por al risc.

Quan la vellor devora la novetat

Hi ha els qui —no importa que siguen laics o religiosos, bisbes o cardenals— davant la sacsejada d'un nou començament, afronten la novetat amb esquemes mentals caducs; no poden deslliurar-se de categories abstractes i inamovibles per a mirar la realitat concreta i viva; interpreten la novetat des de la vellor (el que és vell), i coopten d'esta manera qualsevol significat innovador. La carta que quatre cardenals dirigixen a Francesc és un bon exemple d'esta estratègia grotesca. La misericòrdia, que Francesc proposa practicar amb els divorciats, se li exigix practicar-la amb ells, com a discrepants: «Sant Pare, estem confosos i demanem que exercisca amb nosaltres la misericòrdia» (¿des de quan l'han exercida amb els discrepants?). «El poble fidel camina escandalitzat» (¡com si els importara el sentir del poble!); fan valer una suposada autoritat del bisbe d'«origen diví» per a afirmar que «el bisbe té el dret diví a discutir lliurement» (¡com si algú no el tinguera!). D'esta manera, la misericòrdia, la col·legialitat i l'Església en camí —epicentres de la nova marxa—, queden mistificats. L'Evangeli ho denomina parany saduceu. No sorprén que Francesc no haja contestat la carta, com no ho va fer Crist amb els saduceus. Li basta afirmar que «davant dels mals i els problemes de l'Església és inútil buscar solucions en conservadorismes i fonamentalismes, en la restauració de conductes i formes superades que ni tan sols culturalment tenen capacitat de ser significatives».

Quan la novetat és declarada insignificant

Una altra actitud consistix a parapetar-se, buscar refugi o posar-se a cobert, fins que les aigües tornen al caixer; la fe es convertix en una paret monolítica, en un ciment ferm a què aferrar-se; es reivindica el «depòsit de la fe» per a immunitzar-se davant de la novetat. Intenten mostrar que el que diu Francesc no era el que deia Joan Pau II o Benet XVI. No importa si el que estos deien, ja estava dit a Trento; ara es tracta de deslegitimar l'hora actual. Fan tractats teològics o exhortacions pastorals en les quals Francesc és una guinda perfectament prescindible perquè, segons ells, fins i tot «manca de teologia». Una segona estratègia consistix a banalitzar el significat de Francesc en reduir-lo a gestos populistes; exemple d'esta estratègia és la revista Il mio Papa, sostinguda per la Universitat Catòlica de València, —una altra vegada València!— amb pretensió de competir amb Hola o amb Semana. A força de conéixer com vestix, resa, menja o calça s'instal·len en la superfície del canvi i es desactiva la seua perillositat. Enfront d'estes actituds Francesc afirma que no es tracta de fer reformes en l'Església sinó de declarar a l'Església en estat de reforma. Una de les poques lliçons de la història, que sembla tindre validesa universal, és que cap muralla protegix permanentment davant del vent de la història.

Quan el risc és viscut com una amenaça

Davant de la incertesa del començament, hi ha una actitud que dóna per inevitables els petits canvis, però no aspira a seguir endavant, ja que perillarien les conquistes aconseguides. L'estratègia consistix a limitar el canvi, ja que s'arrisca a perdre el que ja s'ha aconseguit. No s'oposen a la proposta de Francesc de des-clericalització, sempre que els seglars no vagen massa lluny i vulguen assumir un paper protagònic en la gestió de les parròquies; no els desagrada la proposta d'una Església en camí, sempre que no s'abandonen els espais propis i fitats; els sona bé que la dona assumisca més funcions en l'Església mentre no aspiren a accedir als ministeris ordenats. Per deslliurar-se d'esta actitud, Francesc convida a iniciar processos de canvi sense limitar els resultats, ja que el temps és superior a l'espai; com els recordava en la recent carta al G-20, els problemes a afrontar són molt complexos i difícils perquè estan interconnectats i no tenen solució immediata i totalment satisfactòria; així la immigració està connectada a la pobresa, a la guerra o al desastre natural. Però és possible engegar solucions progressives; per exemple, si volen reformar l'economia mundial —els suggerix, als dignataris mundials— comencen per la lliure circulació de les persones o per impedir que 30 milions muiguen de gana per falta de menjar i aigua. «Només cal que tinguen clar l'objectiu final: donar prioritat als pobres, als refugiats, als qui sofrixen, als desplaçats i exclosos».

Cap risc podrà detindre els verdaders combats del nostre segle: una nova governança de les institucions, la incorporació igualitària de la dona; els avanços científics orientats a véncer les malalties; la lluita alliberadora contra la pobresa i la mort injusta; la custòdia de la terra. Cada vegada que l'Església es detinga, entrarà en caiguda lliure, ja que es nega a sentir la veu de l'Esperit, que segons la promesa de Jesús «el temps vos dirà el que jo no vos he pogut dir». No s'és comunitat cristiana sinó que s'espera ser-ho.

Publicat en Cresol, 140 (2017, setembre-octubre), pp. 12s.

Temps d'aprenentatges

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

El canvi d'època, que proclama la fi de la modernitat, de les ideologies, del creiximent, de l'aigua, de l'aire net, així com l'emergència d'un món únic i interconnectat, ha trobat en la malaltia de la Covid-19 el seu drama i escenari. La representació es precipita quan un home devora una rata penada a vint mil milles de distància i s'activa un virus, que situa la humanitat en coma induït. Entra en escena no sols amb insospitats efectes socials, polítics i econòmics sinó amb la urgència d'escriure un nou guió, amb nous actors, valors i pràctiques. El coma induït suspén el temps de la cura; confina l'espai, minimitza les constants vitals i suspén la realitat quotidiana. S'espera del coma induït recuperar els cossos danyats i les vides ferides, produir condicions saludables de vida i projectar un futur amb menys riscos. Es confia que en acabar el confinament es deixen anar moltes coses, es potencien altres formes de convivència i es creen alternatives viables ¿Quina aportació pot fer el cristianisme com a memòria, comunió i profecia?

Memòria perillosa

Des dels seus orígens, el cristianisme ha desenvolupat el potencial de la memòria. Desconfià dels qui venen optimisme a força de negar el poder de la realitat. "N’eixirem" és el seu mantra; la humanitat superarà este malson per la força de les coses, la coerció i la disciplina social. Igualment desconfia dels qui postulen l'alliberament de la pandèmia mitjançant la destrucció apocalíptica de tot l'aconseguit i la transgressió del sistema. "Com més prompte emmalaltim tots, millor" és el seu mantra. Les dos propostes ignoren el sofriment i el cost en vides i morts. Ni els optimistes ni els desesperançats són portadors de sanació, sinó aquells que agermana la densitat de la tragèdia amb la responsabilitat personal, col·lectiva i institucional; la forçositat de la naturalesa amb la responsabilitat política. Els seus portadors són els ciutadans que s'apoderen dels seus riscos, les víctimes que ajuden les víctimes, els voluntaris que acompanyen persones vulnerables, els polítics que anteposen l'interés general, la societat civil solidària i els professionals de la salut, que amb rigor i coratge, actuen d'avantguarda en la lluita contra la malaltia.

Així mateix, hi ha una memòria que advertix que limitar les llibertats personals, els drets col·lectius, les conquestes socials i la sobirania dels pobles, mai va donar el resultat esperat, si no és per a reforçar-les i potenciar-les. En nom de l'emergència i de l'Estat d'alarma no han d'enquistar-se les mesures provisionals, com ha succeït amb la crisi dels refugiats que van encapsulats a les portes d'Europa; amb les crisis ecològiques, que s'han reduït a crisi climàtica; amb les crisis financeres les mesures de les quals han reforçat el capitalisme realment existent.

Comunitat confinada

La crisi actual és l'aprenentatge d'una comunitat global, que es descobrix fràgil i vulnerable davant d’una cosa real que afecta a tots; se sosté sobre tres eixos: la responsabilitat personal, que confia en el ciutadà lliure, autònom i racional, practica la solidaritat amb els dèbils i conrea els hàbits del cor; una comunió que ajorna les abraçades però no renúncia al somriure, i li basta mirar als ulls per a indicar que la teua sort m'importa. El cor no es toca només amb les mans, es creix també en distàncies curtes i llargues. La responsabilitat col·lectiva, que amplia la mirada d'un amb la mirada de l'altre i on no arriba el meu braç ho fa el teu; no perdria res l'Estat d'alarma si atenguera la crida dels qui en lloc de dirigir-se al ciutadà abstracte i sense història, el convocara amb les seues arrels, les seues tradicions, les seues identitats, els seus territoris. I la responsabilitat institucional que es desplega en lleis, obligacions i recursos públics; guanyaríem tots si arribem a considerar l'Estat com l'escut protector dels més vulnerables.

L'aprenentatge més gran d'esta crisi serà la consciència col·lectiva que només un "nosaltres" interdependent a escala planetària estarà en condicions de respondre èticament i políticament als desafiaments del món global. La immunitat no és l’autoconservació individual sinó la vinculació comunitària en un món compartit. L'espai del nosaltres se'ns oferix hui com un refugi i una trinxera. En ell no som simples espectadors sinó co-implicats. El virus no està enfront de nosaltres, sinó en nosaltres. La lògica immunitària impedix desistir de la culpa ni transferir-la a tercers, com succeïx cada vegada que els europeus culpen als xinesos, els espanyols als italians, els ajuntaments a les autonomies, estes als governs nacionals per a acabar inculpant a Europa.

Futur cautelat

Esta epidèmia valora simultàniament el poder de la intimitat i el poder de la connexió. Recordava el meu amic José Luis Villacañas, en Levante, que el poder de la intimitat, induïda per la necessitat de quedar-se a casa, podria fàcilment suggerir-nos que estem cansats de no saber on anem de veres, de no tindre un fi, d'acumular capital, accions, mèrits, poder, influència, reconeiximent, tensions. En posar-nos en quarantena i sobreviure en solitud algunes setmanes podrem descobrir que la felicitat adulta i madura no és acumular, sinó gastar la riquesa acumulada en el creiximent personal i en objectius socials.

Per part seua, el poder de la connexió ensenya que no es construïx el "nosaltres" sobre particularismes, populismes i transhumanisme. L'emergència de la COVID-19 ha sacsejat els dos majors símbols de la globalització: l'aglomeració i la mobilitat. El virus es va incubar en una megalòpolis, es trasllada preferentment per concentracions de persones i es venç aïllant-se a casa. Els desplaçaments, incessants, massius i ràpids, com a epicentre de la globalització, han estat igualment qüestionats "com si es tractara d'un cop de puny sobre la taula que afona un castell de naips". Les aglomeracions i les agitacions mostren que no sols són perilloses sinó també insostenibles. I en el seu lloc valorem l'adequada distància i la reclusió a casa. I, com que tota revolució tecnològica s'acompanya d'un canvi cultural, naix l'espai digital que no coneix l'aglomeració física ni requerix mobilitat. Hi ha proximitat sense lloc, com a mostra el teletreball, les conferències mundials sense estar a l'aula, el cirurgià que intervé amb les seues mans sense estar en el quiròfan, el Papa que impartix una benedicció sense apuntar-se a la finestra, els fidels que assistixen a l'eucaristia a través d'una pantalla.

El compromís comú incorpora agents formals i informals, religiosos i seculars, creients i ateus, comunitats i institucions. De manera que ha mostrat major qualitat cívica el president de la Conferència Episcopal Espanyola en felicitar el Govern per prendre mesures impopulars, que el president de Govern en silenciar l'Església i les confessions religioses en el seu llarg memorial d'agraïments.

Publicat en Cresol, 155 (2020), pp. 8 i 9.

Ús polític de la religió

Ximo Garcia i Roca

Sociòleg i teòleg

El nou Govern ha començat a fer camí envoltat de sorolls i rumors d'índole religiosa. Es conjuren, alhora, l'anunci de catàstrofes en vista del govern de progrés per part dels poders econòmics i ideològics, amb la invocació a Déu en vista de l'emergència nacional per part d'algun jerarca eclesiàstic, i el prejudici il·lustrat davant del sentiment religiós per part d'una certa esquerra.

Hi ha un abús de la catàstrofe que produïx por, paràlisi i impotència. En l'última dècada, les retallades socials i les limitacions de drets han anat precedits de mals auguris i pitjors presagis. «Si no renuncieu a conquistes consolidades, serà inevitable la crisi». «Si no vos apreteu el cinturó, el país acabarà al precipici». És comprensible que els canvis socials i polítics susciten alarma en vista de la pèrdua de poder, fins i tot que els fabricants apocalíptics siguen els poders econòmics amb les seues elits, que veuen soscavats els seus dominis. És exactament l'actitud contrària la que trobem en l'ús bíblic de l'apocalíptica, considerada com un crit de resistència dels qui anhelaven un canvi radical, un cant sanador de la impotència dels qui esperaven un futur alternatiu. Quan grups de catòlics s'ajunten als poders econòmics i polítics en el cultiu apocalíptic per l'arribada d'un govern de progrés i ignoren que són portadors de Bones Notícies, fan traïció al sentiment religiós i a la racionalitat social.

En sol·licitar de les comunitats i parròquies que supliquen a Déu que evite l'emergència nacional, fan de Déu un hoste conservador. ¿I si Déu estiguera allotjat als afores i fora un militant dels drets humans i un aliat de les vides danyades? La fe religiosa està més interessada a defendre la vida que a bastir tanques. Tot sembla indicar que Déu no va sentir les seues súpliques i pregàries perquè té una agenda diferent, aliada de la gestió democràtica, i creu que els assumptes humans es porten millor mitjançant decisions participatives. ¿No deu ser que camina compromés amb els processos civilitzatoris? ¿Algú amb bon criteri pot entendre que el rostre de l'Església tinga major afinitat amb els usos autoritaris i patriarcals dels Imperis i amb l'organització feudal de la convivència que amb el sistema democràtic?

En justa correspondència, caldria desitjar que la visió progressista superara els seus prejudicis seculars respecte a l'espiritualitat, atea o religiosa. És curiós que l'única referència que va haver-hi, en el debat d'investidura, per part de l'esquerra va ser per a contraposar la flexibilitat de la política a la rigidesa de la religió, «No som una religió!», «No som uns capellans!» afegia amb raó el diputat. ¿Qui li va donar motiu al diputat per a pensar que la religió és rigidesa i intolerància? Hi ha creients que no deixaren d'estar connectats als clams del temps i a les comunitats que viuen i lluiten, i d'esta manera impediren que la Fe fora un bloc monolític i inalterable que no coneix la vacil·lació, el dubte o la perplexitat. Tenia més raó Unamuno quan va dir que la fe coneix el dubte, que el diputat Rufián quan la fa inamovible. Les apel·lacions constants del papa Francesc a abandonar l'autoreferencialitat, col·locar-se en posició d'eixida i enderrocar tanques mentals i trinxeres socials o polítiques no han arribat a l'imaginari col·lectiu. En compte d'enfortir els bàndols irreconciliables, la Fe es valida hui promovent persones coimplicades i aliades en els autèntics combats del nostre segle: reduir les desigualtats i promoure la justícia, minimitzar el sofriment evitable i maximitzar el benestar de tots i de totes, erradicar la pobresa i véncer les malalties, emancipar la dona i respectar la Terra, sembrar de motius i de fraternitat els camins de la humanitat. Per a estos combats calen moviments socials i partits polítics, arguments científics i savieses mundials, alternatives comunitàries i servicis de proximitat, i també confiança en la bondat i bellesa de la fe cristiana.

Traducció de l'article "El uso político de la religión" (Levante-EMV, 2020, gener 14)

Intransigència i persistència

Ximo García Roca

Sociòleg i teòleg

Viure humanament i cristianament és moure's entre les metes ideals i l'acció concreta, entre la justícia perfecta i la injustícia evitable, entre els propòsits i els resultats. No existix decisió humana que no estiga travessada i amenaçada per estos dilemes; quan es trenca a favor dels ideals, naixen generacions d’intransigents, portadors de somnis i pensadors d'utopies; focalitzats a aconseguir institucions perfectes, obliden que els sers humans caminen a passos curts; descuiden els cansaments del cos i de l'esperit, tendixen a l'autoflagel·lació, viuen permanentment indignats, i practiquen el judici immisericorde per no aconseguir les metes ideals. Si el dilema es trenca a favor de les realitzacions concretes, naixen generacions de pragmàtics, persones mediocres que només aspiren a anar fent, sense ideals ni horitzons, possibilistes que es conformen amb el que hi ha, més gestors que entusiastes; ficats en l'acció concreta perden la visió llarga i només veuen el que els seus ulls distingixen. ¿Estarem condemnats a triar entre l'idealisme paralitzant i el pragmatisme mediocre? La crida a la conversió permet articular l'horitzó de la Pasqua amb els deserts de la vida, les ferides personals i les institucions mediocres.

Henri de Lubac

Cal afrontar esta paradoxa de manera que el compromís amb les alternatives ideals, no oblide els comportaments reals i factibles. Deia el gran teòleg Henri de Lubac que el ser humà és en si mateix un dilema vivent i que l'Evangeli està ple de paradoxes, començant per l'Encarnació, que és la Paradoxa suprema, on la idealitat i la corporalitat s'han reconciliat. Com més gran és la fe, més terreny guanyen els dilemes. I cada acció creient produïx una nova paradoxa, de manera que els creients vivim sempre d'inici en inici.

Viure la paradoxa és transformar la dicotomia en una tensió productiva que impedix traçar línies clares ni demarcacions excloents, en constant cerca de síntesi. Les antinòmies no desapareixen però ja no situen en la cruïlla d'haver de triar entre la intransigència de l'ideal i la persistència de l'acció concreta, sinó en la lògica del procés. Entre aconseguir un ideal i renunciar a ell, està sempre la baula que comença processos. La conversió quotidiana, i a primera vista insignificant, és una baula necessària per a sanar el cor i promoure alternatives factibles, i quan estes es produïxen se sanen les institucions i es transformen les estructures. Els dilemes no es resolen en una síntesi purament intel·lectual sinó en la menuda acció bona i creativa.

L'acció concreta mai es dirimix entre una visió clara del bé a realitzar i la certesa evident del mal a evitar, sinó mitjançant contradiccions, foscors, rectificacions i tantejos. No hi ha una acció bona que només siga bona ni una acció mala que només siga mala. Per l'experiència personal de sant Pau sabem que quan es creu fer el bé és el mal el que es fa. Segons la paràbola del judici final, els interessats no sabien el que feien, per a bé o per a mal. En aquell moment es van assabentar que les accions més simples d'alimentar, visitar, acollir, i cuidar afectaven a Déu mateix.

Viure el dilema és acceptar que el bé s'obri pas a través d'accions imperfectes, institucions mediocres i estructures nefastes. Hi ha un il·luminisme molt perillós que confon l'esperit amb el món ideal dels principis i de les institucions perfectes, quan realment camina amb persones imperfectes, institucions mediocres i vides danyades. Un excés d'idealisme situa a l'Esperit sense cos, sense història, sense raó. Un excés de pragmatisme ignora la crida permanent a la conversió.

Publicat en Cresol, 154, (2020, febrer-març), pp. 16-17.

Recrear la justícia

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

La pandèmia ha posat a prova les exigències de justícia i s'ha convertit en aprenentatge de pràctiques justes. Escrivia Júlia a son pare Joan de setanta-cinc anys mort de Covid-19: «Seguisc sense entendre com t'hem perdut, de manera injusta, complint el que se'ns demanava des dels centres sanitaris». «No et vam vore, no t'acariciàrem, no t'escoltàrem. Ens vam perdre perdre't», li diu Montserrat a l'amic de trenta-sis anys. «La teua marxa va ser com un esgarro en el pit, a traïció», diuen de Joan Antoni amb els seus cinquanta-un anys.

La justícia des de la rereguarda

En la pandèmia, les exigències de justícia han passat de ser declaracions ideals sobre la bondat i la rectitud a través de principis ètics i institucions perfectament justes, a ser exigències mínimes orientades a millorar simplement el comportament real de les institucions i les condicions en què es viu i es mor. Els partits polítics suspenen els seus programes de màxims, les organitzacions solidàries es limiten a repartir aliments, les Esglésies tanquen provisionalment els seus temples i la població s'acontenta a sobreviure al virus. La justícia deixa d'aspirar a una societat perfectament justa per a comprometre's per una societat simplement decent. El compromís amb la justícia va destronar la imaginació utòpica de les avantguardes i es va orientar a recollir les víctimes en la rereguarda.

Què es veu des de la rereguarda? S'observa que les mesures dissenyades per a sobreviure al virus, han estat dissenyades d'esquena a les persones despenjades dels dinamismes socials, als habitatges xicotets i insalubres, als habitants del carrer que no poden confinar-se, als assentaments urbans sense aigua ni llum, als camps d'internament per a refugiats, immigrants indocumentats i poblacions desplaçades. El confinament suposa que la casa és més segura que el carrer, que els estalvis arriben per a comprar màscares i gel desinfectant; que es pot garantir el futur de les famílies sense eixir a treballar cada dia.

En este context de naufragi col·lectiu, de la justícia s'espera que garantisca els mínims vitals a través del dret i dels béns públics. No és just anteposar els interessos econòmics, ni el dèficit pressupostari ni les exigències del mercat de treball a la garantia dels mínims requerits per una vida digna. Des de l'enfocament de la justícia, no es pregunta si hi haurà diners per a sostindre l'ingrés mínim sinó com es distribuiran els diners donada la centralitat del dret a protegir. Garantir este dret és prioritari a altres exigències legítimes. No es comprén que en lloc de celebrar estos mínims vitals com un desplegament de la caritat política, suscite en uns certs mitjans eclesiàstics retrets i reserves, fins a ser considerat una «coartada ideològica» (sic!).

Creditors i deutors

La justícia de mínims s'ocupa dels efectes immediats i posposa les causes que els produïxen, cosa que suposa un dèficit de justícia. D'esta manera, l'emergència sanitària ha emfatitzat els efectes visibles del virus i la gestió de les conseqüències mentre ignora la mercantilització i privatització dels servicis sanitaris, sotmesos a la llei del guany; la destrucció de la naturalesa i la falta de seguretat alimentària; la globalització de la producció, el consum i la mobilitat laboral induïda pel capital. L'enfocament de justícia intenta atendre els efectes sense descuidar les causes, cosa que demana temps llargs i resultats sostinguts.

Des de la rereguarda s'observa que la pandèmia ha creat grans desigualtats quant a la prevenció del contagi, a l'extensió de la malaltia, a les conseqüències individuals i familiars. Va entrar com un exèrcit vencedor en les residències de majors, en els camps de refugiats, en els centres d'internament d'immigrants, en els barris amuntegats, en les vivendes precàries, en els treballs informals, en les persones sense llar. Als qui hagen perdut l'ocupació, no hi haurà un treball esperant-los; a qui per falta d'ordinador haja perdut el ritme educatiu, l'espera la desigualtat escolar. Les desigualtats augmenten en temps de crisi: molts rics s'han fet més rics. Els pobres han augmentat només a Espanya en 700.000 persones, segons les dades d'Oxfam.

En l'enfocament de justícia tots som deutors. Mentre els creditors tendixen a buscar responsables cap a fora i davant de la mort en residències de majors, les famílies culpabilitzen els directors dels centres, estos a les administracions autonòmiques, i estes als governs centrals. L'enfocament de justícia no es conforma a ser només creditors, sinó que ens declara també deutors per haver depositat el pare en un Centre sense vigilància.

Vulnerabilitat i vulnerades

«Quedar vençut pel maleït virus. No pot ser! No te n'has pogut anar, encara no, i aixina no!» li deia un fill a son pare de seixanta-cinc anys. «Quedar vençut» és el crit de la impotència. «Aixina no!» és el crit de la injustícia. Al costat de la vulnerabilitat com un tret general i constitutiu del ser humà, fràgil i contingent, s'ha viscut l'experiència real de ser vulnerat, ferit i danyat per unes circumstàncies històriques. Si la vulnerabilitat requerix protecció i cura, el ser vulnerat -ferit i danyat- demana justícia reparativa, que interpel·la a un cert model de creiximent depredador i a un estil de vida sense vincles comunitaris. Si el primer jutja a Déu ‒per què ens va fer tan fràgils i mortals‒, el segon jutja els sers humans ‒per què hi ha persones que no mereixen ser plorades quan perden el valor per a la producció i el consum. A diferència d'altres pandèmies, Déu no ha sigut jutjat com a acusat, sinó que l'acusat ha sigut l'actual orde social, polític i econòmic que crea espais vulnerats per l'amuntegament poblacional, que mercantilitza els servicis públics, que reclou persones en centres inhòspits, que promou un cert darwinisme social desatenent persones per falta d'interés econòmic, per càrrega econòmica o per insignificança social.

Així ho ha entés Joan, que es considera en deute i li demana a son pare de huitanta anys que «perdone esta societat, per haver estat només els últims dies i no haver pogut donar-te la mà cap a eixe viatge final. També perdona els qui, d'una manera o d'una altra, van decidir no traslladar-te a la UCI de l'hospital 12 d'Octubre i haver-te deixat morir en una fosca habitació, aixina, sense més».

Publicat en Cresol, 156 (2020), pp. 10 i 11.

Paraules en acció

Ximo Garcia i Roca

Teòleg i sociòleg

La comunicació és el gran desafiament del nostre temps, que resulta determinant per a la transmissió de la fe i l'avenir de les nostres societats. Des de la cultura oral a l'escrita, des de les imatges rupestres fins als pergamins, des de la impremta a l'era digital, la comunicació ha sigut la verdadera pàtria dels sers humans a causa de la seua gran capacitat d'adaptació i acomodació. Fora de la comunicació no hi ha res, ja que fins i tot el silenci o el gest són formes de comunicar.

Després d'un llarg període en què la comunicació es va identificar amb els anomenats «mitjans de comunicació» –premsa, ràdio i televisió– assistim a una transformació inèdita i imprevisible en les formes de comunicar a causa, d'una banda de l'eclosió de les tecnologies informàtiques, amb la multitud de xarxes per on fluïx la informació cridada a desbordar els monopolis informatius i, conseqüentment, a democratitzar el seu poder; i d'altra banda a causa de l'anomenat gir lingüístic que va deixar d'estar preocupat només per descriure com són en veritat els fets per a ocupar-se de quines coses fer amb les paraules. Actualment, la comunicació es transforma en paraules-acció que creen realitats mitjançant els llenguatges adequats a allò que es desitja produir.

Estes dues revolucions resulten decisives per a la comunicació de la fe. Per la revolució tecnològica, han augmentat les maneres, formes i instruments per a la seua transmissió, així com els mètodes innovadors portats per les xarxes socials i el món digital. Esta mateixa setmana s'ha assajat un videojoc (Jesucrist Go) que busca personatges bíblics, sants i beats a la manera de Pokemon, a fi de formar equips d'evangelització. Estem en l’inici de l'era digital, que a canvi de captar jóvens, produirà una fe digital el peatge de la qual pot ser la insignificança. El màrqueting ajudarà a l'ús d'estos recursos amb les seues estratègies reeixides en àmbits mercantils.

El problema decisiu és saber què es vol aconseguir amb el llenguatge de la fe. Si es vol informar, servixen tots els canals tecnològics, des dels més convencionals –ràdios, televisions, periòdics, revistes– fins als més nous –blogs, llocs web, xarxes socials i aplicacions per a mòbils...; si, per contra, es vol transmetre la fe, cal esbrinar l'índole pròpia del llenguatge i de la comunicació de la fe. I, en lloc de rendir-se al màrqueting, cal que ens plantegem què es vol crear a través del llenguatge de la fe, cosa que serà decisiva per a determinar els llocs i mitjans adequats. Amb el llenguatge informatiu es pot dir veritat o mentir, es pot dominar o servir, es pot ocultar o desvelar la realitat.

El llenguatge essencial de la fe pertany al món de l'acció: «no feu el que vos diuen sinó el que fan». És acció comunicativa que requerix reciprocitat –parlar i escoltar–, i també la comunicació de la fe requerix el silenci per a acostar-se a l'essencial, sobretot en temps d'inflació de propagandes i missatges. El llenguatge de la fe solament és comunicació quan està fecundat per l'amor, ja que l'amor és la matriu de la fe. L'amor és la primera i última paraula que convertix el llenguatge de la fe en acció comunicativa. És una forma d'estimar. A la fe s'entra a través de l'amor pels altres i dels altres, que sent i pensa en contacte amb el rostre d'altres persones. Sense encontre personal no hi ha comunicació de la fe, encara que pot haver-hi informació, ensenyament i recerca. Ací residix el debat sobre la religió en l'escola.

Entre les diferents modalitats del llenguatge, la fe és primer que res invocació i invitació, acolliment i súplica, empara i contagi. A Déu no se l'anomena sinó que se li parla. No es coneix a Déu abans d'experimentar-lo com a empara i refugi. La comunicació és ineficaç si no s'acompanya de proximitat, cordialitat, franquesa. Un llenguatge abstracte i impersonal produïx clients, només la funció afectiva i existencial produïx creients. Després d'un llarg període, en què l'Església es comunicava amb un llenguatge abstracte i desarrelat, lluny dels sentiments quotidians i de les sensibilitats actuals, és hora de posar-se en la situació concreta i singular. Venim de l'«aïllament enfront de tota experiència», de la qual parlava Walter Benjamin, i anem, com proposa Francesc, a connectar les idees amb la realitat, ja que el contrari «origina idealismes i nominalisme ineficaços» (EG, núm. 231). I per esta raó advertix als bisbes d'Àsia: «No hem de tancar el discurs amb frases, lleis i regles, sinó reconéixer a Déu on es troba». En l'abstracció no hi ha lloc per a la compassió ni per a l'acolliment o l'empara, només existixen principis innegociables. Ningú té amor a l'homosexualitat ni al divorci, només es té a la persona en carn i os. La proposta de Francesc és inequívoca, la fe són paraules que «acullen amb afecte i tendresa» (HIM 19-03), fins i tot a risc que bisbes com el d'Alcalà l'acusen fal·laçment i obtusament de construir una «Església sense doctrina».

I en tercer lloc, la renovació de la comunicació en l'àmbit de la fe no consistix tant a emprar paraules que baix l'etiqueta d'innovadores només són productes de màrqueting, sinó recuperar la paraula-acció que resulta significativa per als nostres contemporanis. Més que les paraules del pare o de la mare o del professor s'espera d'ells un gest, una mirada, una carícia, una empara, una atenció des de la proximitat. L'abat Teodor, un dels pares del desert, es va negar a parlar amb un germà que havia anat a veure'l. «No vaig voler parlar-li, va dir, perquè es donava molta importància i es vanagloriava d'emprar paraules rares».

Recentment he viscut a Roma, amb motiu de la canonització d'Òscar Romero, el que és una comunicació cessant, que simplement informa, i una emergent que evoca, suscita i provoca. Era cessant, a la plaça de Sant Pere, la representació diplomàtica en temps de laïcisme excepte si es vol destacar l'espectacle; eren cessants els vestits medievals de bisbes i cardenals, que van deixar de ser significatius; era cessant la presència entorn de l'altar d’hòmens només, quan la meitat de les persones canonitzades eren dones; era cessant la participació litúrgica de governs còmplices, per acció o omissió, de l'assassinat de Romero, que solament es redimia pel cíngol ensangonat que portava cenyit Francesc.

Era emergent, per contra, el que va succeir en la vigília de la nit preparada per les comunitats del Salvador i presidida pel bisbe i el fil conductor de la qual eren textos evangèlics comentats amb paraules del mateix Romero i proclamats indistintament per jóvens i majors, hòmens i dones, laics i sacerdots. Acompanyats de cants i símbols se celebrava la seua condició de PROFETA mentre es presentaven les Escriptures i es cantava «No tengan miedo». Se celebrava el seu compromís amb els POBRES presentant unes sandàlies gastades, un menjar calent i una manta. En recordar-lo com a PASTOR s'oferia un bàcul de fusta mentre els pastors assistents –només dos bisbes– cantaven «con este pueblo no cuesta ser pastor», i l'assemblea posada en peus assenyalant els pastors responia «con este pastor no cuesta ser su pueblo». Després d'hora i mitja i caiguda la nit la multitud de persones cantant ROMERO VIVE es retiraven, després de deixar en l'altar una candela encesa; i s’emportaven un ciri a casa mentre cantaven «De Dios es la voluntad de que todos sus hijos sean felices».

No hi ha dubte que hi ha una informació cessant per insignificança i una comunicació emergent per significativa.

Publicat en Cresol, 147 (2018, novembre-desembre), pp. 12-13.

El silenci sensat

Ximo Garcia Roca

Teòleg i sociòleg

Sent una profunda tristesa davant dels destrellats verbals en l'espai públic, que es despleguen en retòriques sense sentit sobre la crisi de la societat actual, en crits desconcertants sobre les pèrdues dels jóvens, en desqualificacions inquietants sobre el govern socialista. Necessitem urgentment recrear l'ús públic de la raó i donar valor al silenci sensat.

No col·laborem en la construcció col·lectiva del discurs seré i decent quan s'equipara la protecció del linx ibèric amb la del xiquet no nascut, o es diu que el preservatiu només multiplica els problemes, o es parla de la dictadura dels innocents, o se sosté que la nostra pobra situació espiritual és un mal major que la tragèdia d'Haití, o es diu que l'Església està perseguida actualment a Espanya. Tot, paraules buides que comprometen hui la transmissió de la fe i la pertinença a la comunitat eclesial! Només s'aconseguix trivialitzar la paraula, banalitzar el patiment i perdre la finor del que és raonable.

L'espiritualitat de la quotidianitat necessita donar valor al silenci, unes vegades provocant-lo, altres vegades exigint-lo i sempre gaudint-lo com la condició mateixa de la paraula.

El silenci provocat

Un cronista, des de l'interior de la tragèdia d'Haití, relata que, rodejat de cadàvers sense soterrar, d'hospitals i col·legis desplomats, ha quedat impressionat pel silenci de les víctimes que han deixat d'esperar i ja no confien que ningú els atenga. En eixe context, un home encabotat a arrancar les bigues d'un edifici per a rescatar als que van quedar atrapats, es gira cap a la multitud que l'observa i es posa un dit a la boca demanant i ordenant silenci. L'home ha cregut escoltar una veu que li demana ajuda. Una veu que encara clama en el desert. El silenci provocat el connecta a la vida i d'esta manera rep motius per a continuar en la busca.

Amb esta imatge s'expressa l'actualitat d'un silenci que ens connecta amb una altra realitat; hi ha rumors de vida que caminen encapsulats i que només es perceben si es produïx silenci per a sintonitzar amb una altra ona. Hi ha sorolls que impedixen captar els signes de transcendència; són els sorolls que produïx el benestar com a valor suprem, la competitivitat com a mètode, la seguretat com a obsessió, el desig individual com a motor, el cultiu al cos com a distracció.

El valor d'este silenci convertix el sacerdot secular en tutor de silencis, algú que ajuda la comunitat a construir tallafocs per a insonoritzar-se davant de tant de soroll.

El silenci exigit

L'espiritualitat de la quotidianitat exigix també un tipus de silenci que produïxen l'absurditat i la pena; hi ha hecatombes, devastacions i abismes, com els viscuts estos dies a Haití, que et deixen sense paraules. En la vida diària, el sacerdot practica el silenci, quan acompanya calladament els pares davant de la mort prematura dels seus fills, o davant de la deterioració irreversible del cos. És el silenci davant d'allò que ferix i ofén.

L'existència del sacerdot està rodejada de paisatges de clamors i esgarros existencials com el desemparament, l'abandó, la marginalitat, la dominació, la pobresa, la soledat. Són silencis que ens evangelitzen.

Defendre el silenci consistix a no sucumbir davant dels mites i les ideologies. Valga com a exemple les paraules buides que davant del terratrémol d'Haití desvien l'atenció cap a la brutalitat de la naturalesa, davant de la qual res es pot fer, o recorren a una espècie de maledicció bíblica que desvia cap al cel la responsabilitat de la humanitat. Davant d'esta mitologia, el sacerdot exigix silenci perquè es puga percebre que la responsabilitat del mal i del patiment són exclusivament de la humanitat i de la seua història.

És el silenci, humitejat per les llàgrimes, que exigia Job en fer callar els seus amics; mentres Job es mantenia en silenci davant del femer per a parlar amb Déu, els seus amics el distreien amb falsos discursos, que invocaven Déu inútilment.

El silenci necessari


Hi ha un silenci que precedix la paraula i és la condició de la parla, la possibilitat de la conversa; si no hi ha silenci, no s'escolta l'altre. Sense el silenci acabem sent simples tertulians, parlem però no ens sentim.

És un silenci que assenyala cap a una altra realitat possible, com la veu d'un silenci tènue. És una modalitat de silenci que obri a la reciprocitat i a l'experiència espiritual d'una realitat que pot donar més de si. I esta esperança que bull en la realitat no ens porta a buscar situacions humanes extremes, com si es tractara d'un esport de risc, sinó a veure en la vida quotidiana la inquietud essencial de les coses i de les persones. Darrere de tot l'inanimat, hi ha una vida secreta; darrere de tota inquietud humana hi ha una aventura de l'absolut.

Este silenci ens situa tan lluny de la retòrica del que és elevat com de la ideologia del que és profund. Llavors, tot és comú però no trivial, com la vida mateixa. Hi ha una espiritualitat secular que s'alimenta simultàniament de silenci i paraula, de sorolls i recessos, de crits i invocacions. Esta connexió caracteritza l'espiritualitat del clero secular. Viu simultàniament en el carrer i en el temple, en la voràgine dels esdeveniments i en la soledat de sa casa. Parla de Déu callant i resa actuant. Inclús quan es veu obligat per raons vitals i psicològiques a retirar-se, ho fa per a tornar. És un silenci que connecta la realitat amb la "fonte que mana y corre aunque es de noche!" No necessitem abandonar el poble, ni el carrer, ni la comunitat, ni la universitat ni l'acadèmia, ja que en el lloc del perill està la salvació.

Editat com "El silenci en l'espiritualitat secular" en Cresol, 93 (2010, febrer), pp. 12-13.

---

Continguts relacionats:

• Sant Pau VI: Necessitat del silenci interior (1973)
• F. Xavier Martí: Sant Josep, mestre de silencis (2021)

Fugides parroquials

Ximo Garcia i Roca

Teòleg i sociòleg

El present de les parròquies està sotmés a les transformacions en les formes de viure junts, i a la capacitat personal i comunitària de vehicular en elles l'Esperit de Jesús. El seu futur depén, en gran manera, de plantar-li cara al confinament produït des de fora, i a les actituds sectàries que venen de dins, cosa que produïx la insignificança social, cultural i evangèlica.

El confinament

Vivim processos socials i històrics pels quals les parròquies deixen de ser el centre del poble i de la vida ciutadana, perquè ja no existixen centres; els rellotges del campanar van deixar de marcar les hores, perquè cadascú té el seu temps propi; els ciutadans van deixar d'identificar-se amb la seua parròquia, perquè la pertinença d'origen entra en conflicte amb les identitats de residència i d'aspiració.

Davant d'estos processos de confinament, podem assistir com es veu una pel·lícula o s'assistix a un espectacle musical; o sentir-nos afectats, posar en joc la seguretat pròpia, escoltar el clam de la realitat i sentir-nos ferits per ella. Ho ha expressat amb propietat Sloterdijk en la seua Crítica de la raó cínica (2003): “si les coses se'ns han acostat tant fins a cremar-nos, haurà de sorgir una crítica que expresse esta cremada. No és tant un assumpte de distància correcta com de proximitat correcta”. La gran transformació de la parròquia vindrà de passar de la distància correcta, que acaba sent un assumpte teòric i intel·lectual, a la proximitat correcta, que acaba sent un assumpte de corporalitat, inscrita i situada.

La proximitat no fa immunes, ni aïlla dels conflictes ni evita les imperfeccions. El pitjor que li pot succeir a la parròquia és considerar-se una institució perfecta, amb elits ideals i classes socials selectes; més aviat la parròquia de futur serà una realitat amb el clarobscur de vides imperfectes amb desacords i conflictes però implicades en el que es viu, en el que es creu, en el que se sap i es desitja.

La guetització

L'angoixa de quedar marginada pels actuals processos socials situa la parròquia davant del dilema de tancar-se en ella mateixa o obrir-se creativament i humilment a la presència de l'Esperit de Jesús; viure la parròquia com un gueto en situació terminal o en situació de trànsit. L'èxit del gueto depén de la fortalesa de les fites i de les tanques, que la convertixen en propietat privada, fitada enfront d'altres límits. Tancar-se, enclaustrar-se, establir ratlles roges resulta finalment il·lusori, com mostra la “guetització” que van patir les persones sobrants, les desnonades, o les heretges. Cap mur és capaç de defendre un grup humà.

El gueto més subtil es produïx quan se senten portadors d'una cultura estètica superior, d'una reflexió teològica subtil o d'un afany d'interioritat excloent. Ajuden a consolidar el gueto aquelles espiritualitats que per raons diverses es distancien de la vida parroquial amb la pretensió de viure una vida comunitària més intensa o celebrar una litúrgia més excelsa. Ho va advertir Henry de Lubac en Temptacions contra l'Església en dir que la parròquia "no és una acadèmia de savis, ni un cenacle d'intel·lectuals sublims, ni una assemblea de superhòmens, sinó que és tot el contrari: els coixos, els contrafets i els miserables de tota classe es donen cita a l'Església, i la legió dels mediocres, que se senten en ella com en la seua pròpia casa, són els que li imposen principalment el seu to. Així es complix la humanitat de Déu".

Altres mecanismes més bastos tampoc ajuden a superar el gueto. Ni les parròquies que criden la policia perquè els deslliure de captaires i de persones sense llar que pernocten en els atris dels temples, ja que sense ells la parròquia es convertix en un club d'entreteniment de minories socials vitalment insatisfetes. En els últims anys, s'està produint una fugida que destruïx la celebració del diumenge com el dia de la comunitat, en anteposar devocions privades, com la celebració d'un xicotet grup parroquial a la basílica de la Mare de Déu, a la participació festiva en el dia del Senyor.

La insignificança

Si el confinament o la guetització no ens salvaran de la insignificança, tampoc ho farà la mentalitat necrofílica que s'observa en certs ambients eclesiàstics que es preparen per a un final dolç i indolor. Em comentava una religiosa que la seua congregació ha decidit tancar les seues institucions per falta de vocacions i preparar-se per a ben morir; tan sols els falta decidir si fer-ho a través d'una eutanàsia activa o passiva.

Tampoc vindrà la significança per pujar als muscles del previsible ascens dels partits ultraconservadors. Se senten trompetes de satisfacció en àmbits eclesiàstics que creuen que per fi a través d'ells se sentirà la veu feta callar dels catòlics. ¿I si en lloc de l'Evangeli s'ocultaren interessos econòmics, socials i culturals? ¿I si en lloc de servir a la causa de l'Església, es posa l'Església al seu servici? Identificar la proposta evangèlica amb un únic partit polític, encara que intente dir-se partit catòlic, serà la mort de la parròquia per insignificança. Se n'allunyaran tan prompte com es pertorben els seus interessos o se'ls inquiete des de l'ètica comuna o els drets humans. Si un dia les parròquies ens convertim en agències de propostes polítiques en lloc d'implicar-se críticament i evangèlicament amb la realitat i enfrontar a cada persona amb la responsabilitat de decidir en un mapa d'opcions, no hi haurà futur per a elles, encara que només siga perquè quan dos diuen el mateix un dels dos sobra.

Publicat en Cresol, 148 (2019, gener-febrer), pp. 12-13.