Ximo Garcia Roca
Teòleg i sociòleg
Sent una profunda tristesa davant dels destrellats verbals en l'espai públic, que es despleguen en retòriques sense sentit sobre la crisi de la societat actual, en crits desconcertants sobre les pèrdues dels jóvens, en desqualificacions inquietants sobre el govern socialista. Necessitem urgentment recrear l'ús públic de la raó i donar valor al silenci sensat.
No col·laborem en la construcció col·lectiva del discurs seré i decent quan s'equipara la protecció del linx ibèric amb la del xiquet no nascut, o es diu que el preservatiu només multiplica els problemes, o es parla de la dictadura dels innocents, o se sosté que la nostra pobra situació espiritual és un mal major que la tragèdia d'Haití, o es diu que l'Església està perseguida actualment a Espanya. Tot, paraules buides que comprometen hui la transmissió de la fe i la pertinença a la comunitat eclesial! Només s'aconseguix trivialitzar la paraula, banalitzar el patiment i perdre la finor del que és raonable.
L'espiritualitat de la quotidianitat necessita donar valor al silenci, unes vegades provocant-lo, altres vegades exigint-lo i sempre gaudint-lo com la condició mateixa de la paraula.
El silenci provocat
Un cronista, des de l'interior de la tragèdia d'Haití, relata que, rodejat de cadàvers sense soterrar, d'hospitals i col·legis desplomats, ha quedat impressionat pel silenci de les víctimes que han deixat d'esperar i ja no confien que ningú els atenga. En eixe context, un home encabotat a arrancar les bigues d'un edifici per a rescatar als que van quedar atrapats, es gira cap a la multitud que l'observa i es posa un dit a la boca demanant i ordenant silenci. L'home ha cregut escoltar una veu que li demana ajuda. Una veu que encara clama en el desert. El silenci provocat el connecta a la vida i d'esta manera rep motius per a continuar en la busca.
Amb esta imatge s'expressa l'actualitat d'un silenci que ens connecta amb una altra realitat; hi ha rumors de vida que caminen encapsulats i que només es perceben si es produïx silenci per a sintonitzar amb una altra ona. Hi ha sorolls que impedixen captar els signes de transcendència; són els sorolls que produïx el benestar com a valor suprem, la competitivitat com a mètode, la seguretat com a obsessió, el desig individual com a motor, el cultiu al cos com a distracció.
El valor d'este silenci convertix el sacerdot secular en tutor de silencis, algú que ajuda la comunitat a construir tallafocs per a insonoritzar-se davant de tant de soroll.
El silenci exigit
L'espiritualitat de la quotidianitat exigix també un tipus de silenci que produïxen l'absurditat i la pena; hi ha hecatombes, devastacions i abismes, com els viscuts estos dies a Haití, que et deixen sense paraules. En la vida diària, el sacerdot practica el silenci, quan acompanya calladament els pares davant de la mort prematura dels seus fills, o davant de la deterioració irreversible del cos. És el silenci davant d'allò que ferix i ofén.
L'existència del sacerdot està rodejada de paisatges de clamors i esgarros existencials com el desemparament, l'abandó, la marginalitat, la dominació, la pobresa, la soledat. Són silencis que ens evangelitzen.
Defendre el silenci consistix a no sucumbir davant dels mites i les ideologies. Valga com a exemple les paraules buides que davant del terratrémol d'Haití desvien l'atenció cap a la brutalitat de la naturalesa, davant de la qual res es pot fer, o recorren a una espècie de maledicció bíblica que desvia cap al cel la responsabilitat de la humanitat. Davant d'esta mitologia, el sacerdot exigix silenci perquè es puga percebre que la responsabilitat del mal i del patiment són exclusivament de la humanitat i de la seua història.
És el silenci, humitejat per les llàgrimes, que exigia Job en fer callar els seus amics; mentres Job es mantenia en silenci davant del femer per a parlar amb Déu, els seus amics el distreien amb falsos discursos, que invocaven Déu inútilment.
El silenci necessari
Hi ha un silenci que precedix la paraula i és la condició de la parla, la possibilitat de la conversa; si no hi ha silenci, no s'escolta l'altre. Sense el silenci acabem sent simples tertulians, parlem però no ens sentim.
És un silenci que assenyala cap a una altra realitat possible, com la veu d'un silenci tènue. És una modalitat de silenci que obri a la reciprocitat i a l'experiència espiritual d'una realitat que pot donar més de si. I esta esperança que bull en la realitat no ens porta a buscar situacions humanes extremes, com si es tractara d'un esport de risc, sinó a veure en la vida quotidiana la inquietud essencial de les coses i de les persones. Darrere de tot l'inanimat, hi ha una vida secreta; darrere de tota inquietud humana hi ha una aventura de l'absolut.
Este silenci ens situa tan lluny de la retòrica del que és elevat com de la ideologia del que és profund. Llavors, tot és comú però no trivial, com la vida mateixa. Hi ha una espiritualitat secular que s'alimenta simultàniament de silenci i paraula, de sorolls i recessos, de crits i invocacions. Esta connexió caracteritza l'espiritualitat del clero secular. Viu simultàniament en el carrer i en el temple, en la voràgine dels esdeveniments i en la soledat de sa casa. Parla de Déu callant i resa actuant. Inclús quan es veu obligat per raons vitals i psicològiques a retirar-se, ho fa per a tornar. És un silenci que connecta la realitat amb la "fonte que mana y corre aunque es de noche!" No necessitem abandonar el poble, ni el carrer, ni la comunitat, ni la universitat ni l'acadèmia, ja que en el lloc del perill està la salvació.
Editat com "El silenci en l'espiritualitat secular" en Cresol, 93 (2010, febrer), pp. 12-13.
Continguts relacionats:
- Sant Pau VI: Necessitat del silenci interior (1973)
- F. Xavier Martí: Sant Josep, mestre de silencis (2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada