Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris devoció popular. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris devoció popular. Mostrar tots els missatges

divendres, 11 de juny del 2021

El Cor immaculat de Maria

Directori sobre la pietat popular i la litúrgia


174. L'endemà de la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, l'Església celebra la memòria del Cor immaculat de Maria. La contigüitat de les dues celebracions és ja, en si mateixa, un signe litúrgic de la seua estreta relació: el mysterium del Cor del Salvador es projecta i reflectix en el Cor de la Mare que és també companya i deixebla. Així com la solemnitat del sagrat Cor celebra els misteris salvífics de Crist d'una manera sintètica i referint-los a la seua font –precisament el Cor-, la memòria del Cor immaculat de Maria és celebració resumida de l'associació "cordial" de la Mare a l'obra salvadora del Fill: de l'Encarnació a la Mort i Resurrecció, i al do de l'Esperit.

La devoció al Cor immaculat de Maria s'ha difós molt, després de les aparicions de la Mare de Déu a Fàtima, en 1917. Al cap de vint-i-cinc anys, en 1942, Pius XII consagrava l'Església i el gènere humà al Cor Immaculat de Maria, i en 1944 la festa del Cor Immaculat de Maria es va estendre a tota l'Església.

Les expressions de la pietat popular cap al Cor de Maria imiten, encara que salvant la infranquejable distància entre el Fill, Déu verdader, i la Mare, només criatura, les del Cor de Crist: la consagració de cadascun dels fidels, de les famílies, de les comunitats religioses, de les nacions; la reparació, realitzada sobretot mitjançant l'oració, la mortificació i les obres de misericòrdia; la pràctica dels cinc primers dissabtes de mes.

dijous, 10 de juny del 2021

Sagrat Cor de Jesús

Directori sobre la pietat popular i la litúrgia


166. [...] Entesa a la llum de la sagrada Escriptura, l'expressió "Cor de Crist" designa el misteri mateix de Crist, la totalitat del seu ser, la seua persona considerada en el nucli més íntim i essencial: Fill de Déu, saviesa increada, caritat infinita, principi de salvació i de santificació per a tota la humanitat. El "Cor de Crist" és Crist, Verb encarnat i salvador, intrínsecament oferit, en l'Esperit, amb amor infinit diví-humà cap al Pare i cap als hòmens els seus germans.

167. Com han recordat sovint els Pontífexs Romans, la devoció al Cor de Crist té un fonament sòlid en l'Escriptura. Jesús, que és un amb el Pare (cf. Jo 10, 30), convida els seus deixebles a viure en íntima comunió amb Ell, a assumir la seua persona i la seua paraula com a norma de conducta, i es presenta a si mateix com a mestre "mans i humil de cor" (Mt 11, 29). Es pot dir, en un cert sentit, que la devoció al Cor de Crist és la traducció en termes cultuals de la mirada que, segons les paraules profètiques i evangèliques, totes les generacions cristianes dirigiran a qui ha sigut travessat (cf. Jo 19, 37; Zc 12, 10), això és, al costat de Crist travessat per la llança, del qual va brollar sang i aigua (cf. Jo 19, 34), símbol del "sagrament admirable de tota l'Església".

El text de sant Joan que narra l'ostensió de les mans i del costat de Crist als deixebles (cf. Jo 20, 20) i la invitació dirigida per Crist a Tomàs, perquè estenguera la seua mà i la ficara en el seu costat (cf. Jo 20, 27), han tingut també un influx notable en l'origen i en el desenvolupament de la pietat eclesial al sagrat Cor.

168. Estos textos, i altres que presenten a Crist com a Corder pasqual, victoriós, encara que també immolat (cf. Ap 5, 6), van ser objecte d'assídua meditació per part dels Sants Pares, que van revelar les riqueses doctrinals i amb freqüència van convidar els fidels a penetrar en el misteri de Crist per la porta oberta del seu costat. Així sant Agustí: "L'entrada és accessible: Crist és la porta. També es va obrir per a tu quan el seu costat va ser obert per la llança. Recorda què va eixir d'allí; així mira per on pots entrar. Del costat del Senyor que penjava i moria en la Creu va eixir sang i aigua, quan va ser obert per la llança. En l'aigua està la teua purificació, en la sang la teua redempció".

diumenge, 23 de maig del 2021

Sant Crist de la Fe

Mossén Frederic Moscardó i Cervera

(Imatges venerables de la ciutat de València, Sicània, València 1957, pp. 55-62).


 Era el segle XVIIé quan arribaren a València els frares agustins de la reforma recoleta,(1) i el Beat Joan de Ribera,(2) arquebisbe aleshores de la nostra diòcesi, els recollí amb gran plaer i els suggerí la idea de fundar convent en la barriada del carrer de Morvedre, habitada en aquell temps per moriscs, per la conversió dels quals treballava sens treva el sant Arquebisbe.

No anem ara a relatar les dificultats que els frares hi trobaren, l'oposició dels moriscs, l'agressió de la que fón víctima fra Jeroni de Sant Llorenç, la idea d'establir-se en el carrer de Sant Vicent, i finalment la resolució de fundar el convent en el lloc primerament elegit, donant-li el títol de Santa Mònica, la mare d'aquell gran Doctor de la Gràcia.

El Beat Joan de Ribera havia encarregat una imatge de Jesús crucificat per a la Capella del Col·legi de Corpus Christi que acabava de fundar, però havent-ne adquirit una altra, la que li havien feta la regalà al convent de Santa Mònica. L'any 1604 va tindre lloc la lliurança d'aquesta imatge als frares recolets. En lluïda processó va ser traslladada des del Col·legi de Corpus Christi (Patriarca), acompanyada de l'il·lustre donant i les autoritats, el qual la lliurà o fra Jeroni de Sant Llorenç, que la va instal·lar en un altar lateral preparat a l'efecte.

Els moriscs anaren per curiositat a veure aquesta imatge, i era tanta la devoció que inspirava, que molts d'ells es convertiren de cor a la fe catòlica. És per açò que aquest Sant Crist va ser anomenat "de la Fe".

Esgotats tots els mitjans per assolir la conversió dels restants, i descobertes moltes conspiracions i tractes que ells tenien amb els africans per lliurar-los una altra vegada la nostra Pàtria, l'any 1609 van ser expulsats.

Aquesta disposició va causar tant de contentament als cristians vells, que els nous veïns que entraren a habitar la barriada del carrer de Morvedre, que havien deixat buida els fills de nissaga mahometana, en agraïment al Senyor prengueren tant d'entusiasme i devoció al Sant Crist de la Fe, que començaren de fer-li cada any grans festes, festes que encara continuen celebrant i són les més sorolloses i lluïdes de tota València, cridant l'atenció de la Ciutat i dels pobles del voltant.

Després del canvi de veïnat, dia 19 de març de 1662, va ser beneïda la primera pedra de l'actual església de Santa Mònica, la qual fón ampliada sis anys més tard. Aleshores el canonge de la Seu, Mossén Tomàs Corbí, volgué edificar una capella al Sant Crist de la Fe, i l'actual capella fón feta mercés a la generositat de l'esmentat canonge. Dia 4 d'octubre de 1671, fra Josep de Santa Mònica, definidor dels recolets, beneí la primera pedra, i el 27 d'agost de l'any següent tingué lloc la seua inauguració. Al dematí va ser la benedicció solemne, i de vesprada en lluïda processó hi foren traslladats el Santíssim Sagrament i la imatge del Sant Crist, puix que va ser destinada també per a capella de la Comunió. Amb aquest motiu el carrer de Morvedre va fer grans festejos populars.

El devotíssim canonge Corbí regalà també al Crist de la Fe dues llànties d'argent, i per al seu culte deixà una renda perpètua, nomenant administradors al prior del convent i al subsacrista de la Seu. Les despulles de l'esmentat canonge reberen sepultura en dita capella.

Més tard, com que les obres de l'església estaven aturades per manca de diners, l'arquebisbe Rocabertí donà autorització per emprar en les obres la renda del canonge Corbí, i l'any 1691 pogué ésser inaugurada l'actual església.

El primer centenari (1704) no es va poder celebrar, a causa de la guerra de Successió entre els Àustries i els Borbons; i el segon (1804) no fón gaire lluït, puix les circumstàncies per les quals passava Espanya no permetien altra cosa; Godoy havia signat una aliança amb Napoleó i açò ens obligava a lluitar contra Portugal i Anglaterra, per servir els interessos de qui tan mal ens ho havia de pagar després.

Del segon el tercer centenari esdevingueren canvis transcendentals: la desamortització de l'Església espanyola decretada pel govern i l'expulsió dels frares, la continuació del culte molt reduït i pobrament servit per capellans, i finalment la instal·lació de l'antiga parròquia del Salvador en aquesta església de Santa Mònica l'any 1902.

Per fi, en 1904, els veïns del carrer de Morvedre pogueren ja celebrar el tercer centenari amb tota la magnificència i esplendidesa que ells saben emprar. Els millors oradors sagrats desfilaren per la trona durant el solemne novenari, matí i tarda, puix que tots els nou dies hi hagué missa solemne amb sermó i orquestra, i de vesprada la funció religiosa. Cridaren l'atenció els balcons endomassats de tota la barriada, les garlandes, els focs artificials, la processó i tots els altres festejos populars.

El Sant Crist de la Fe va ser coronat solemnement per l'arquebisbe Dr. Melo l'any 1930, en la plaça de Santa Mònica atapeïda d'una gran gentada que amb gran fervor aclamava el Sant Crist com a Rei i Senyor. 

Per dissort aquella imatge original del Sant Crist de la Fe regalada pel Beat Joan de Ribera, va ser cremada pels comunistes en 1936; aquella és l'única imatge, de les dotze que ací relatem, que ha desaparegut; tan sols va quedar la que treuen en proceso cada any. Restablida la pau, l'escultor en Carmel Vicent n'ha fet una altra, còpia fidel de la desapareguda, i aquesta bellíssima imatge és la que ocupa el lloc de l'antiga.

La nova imatge, feta a despeses dels consorts En Salvador Guanter i Na Pura Ferrer, del carrer de Vora Séquia, va ser coronada per l'actual Sr. Arquebisbe l'any 1955;(3) i la capella fón notablement restaurada i embellida per la generositat de la família Martí Garcia, del carrer de Morvedre, sota la direcció i bon gust del rector Mossén Salvador Fons Burchés.(4)

Cada any el veïnat celebra grandioses i famoses festes cívico-religioses, les quals comencen el diumenge de Pentecostés o Pasqua Granada amb la missa de l'aurora, trons i músiques, i la cavalcada vespertina anomenada cós; durant tres dies concerts de música, castells, balls regionals, manifestacions folklòriques, dinars per als pobres, etc., i el tercer dia, o sia, el dimarts, és la festa principal, solemníssima missa amb sermó i la processó vespertina per tots els carrers de la barriada. Les festes acaben la vespra del Corpus amb esplendent funció religiosa i processó claustral, donant fi al novenari i a les Quaranta Hores.

(1) Vol dir "recol·lecta".

(2) Sant des de 1960.

(3) Marcel·lí Olaechea.

(4) Salvador Fons Burchés (Carcaixent 1898-València 1964) exercí la cura pastoral a Alzira i Planes. Entre 1929 i 1939 fou regent de Castelló (Ribera Alta). Després de la guerra fou nomenat regent del Salvador i Santa Mònica, i rector en 1942. «Fue enterrado en la misma parroquia de Santa Mónica, en cripta abierta en la parte izquierda del crucero, a los pies del altar de la Inmaculada» (BOAV, 11 (1965), pp. 41-43).

Per a saber més:

entrada destacada

Glòria

Glòria Els diumenges (excepte en Advent i Quaresma), en les solemnitats i en les festes, es canta o es recita l’himne: Glòria a Déu dalt del...