diumenge, 30 de juliol del 2023

Pregàries ignasianes

Ànima de Crist

Ànima de Crist, santifiqueu-me.
Cos de Crist, salveu-me.
Sang de Crist, embriagueu-me.
Aigua del costat de Crist, llaveu-me.
Passió de Crist, conforteu-me.
O bon Jesús, oïu-me!
Dins les vostres ferides, amagueu-me.
No permeteu que em separe de Vós.
De l’enemic maligne, defeneu-me.
A l’hora de la mort, crideu-me.
I feu-me anar a Vós
per a que amb els vostres sants vos alabe
pels segles dels segles. Amén.

Pregària tradicional cristiana que sant Ignasi de Loiola recomana en els Exercicis Espirituals.

Atent a la crida

Vos demane, Senyor Jesús,
que en sentir la vostra veu,
no em faça el sord,
sinó que estiga preparat
per a posar en acció la vostra voluntat.

Inspirada en els Exercicis Espirituals de sant Ignasi de Loiola.

Coneiximent de Jesús

Vos demane, Jesús, que per a mi vos heu fet home,
que vos conega internament, com un amic a un amic,
perquè així vos estime més i vos seguisca.

Inspirada en els Exercicis Espirituals de sant Ignasi de Loiola.



Crist davant de mi

Imaginant a Crist,
Nostre Senyor,
davant i clavat en creu
fer un col.loqui:
considerant com de Creador s'ha fet home,
i de vida eterna s'ha fet mort temporal,
i així ha mort pels meus pecats.

I també mirant a mi mateix
el que he fet per Crist,
el que faig per Crist,
el que he de fer per Crist.
I veent-lo d'esta manera,
penjat en la creu
discórrer pel que se m'oferisca.

El col.loqui es fa pròpiament parlant,
aixi com un amic parla amb un altre,
o un servent al seu senyor,
bé demanant alguna gràcia,
bé culpant-se d'alguna malifeta,
bé comunicant les seues coses
i demanant consell.

I acabar amb un Parenostre.

Sant Ignasi de Loiola: Exercicis Espirituals.

Etern Senyor

Etern Senyor de totes les coses,
jo faig la meua oblació amb el vostre favor i ajuda,
davant de la vostra infinita bondat,
i davant de la vostra Mare gloriosa,
i de tots els sants i santes de la cort celestial,
que jo vulcl i desitge, i és la meua determinació deliberada,
sempre que siga en major servici i alabança vostra,
d’imitar-vos a passar tota mena d’injúries i vituperis,
i tota pobresa així actual com espiritual,
sempre que la vostra Santíssima Majestat
em vulga elegir i rebre en tal vida i estat.

Sant Ignasi de Loiola: Exercicis Espirituals.



Preneu, Senyor

Preneu, Senyor, i rebeu
tota la meua llibertat,
la meua memòria,
el meu enteniment
i tota la meua voluntat,
tot el que sóc i posseïsc;
Vós m'ho donàreu,
a Vós, Senyor, ho torne;
tot és vostre,
disposeu-ne segons tota la vostra entera voluntat,
doneu-me el vostre amor i gràcia,
que això em basta.

Sant Ignasi de Loiola: Exercicis Espirituals.

Senyor Jesús

Senyor Jesús,
davant de Vòs i de la vostra Mare
i de tots els germans, els sants,
amb l'ajuda de la vostra gràcia,
ben conscient del que faig,
i amb tot el cor i tota la meua ànima,
em compromet a seguir-vos,
fins i tot si m'han de prendre per boig
o he de perdre el meu prestigi,
en pobresa evangèlica
I, si és el vostre desig,
en pobresa de vida consagrada.

Adaptació dels Exercicis Espirituals de sant Ignasi de Loiola.

Tota la vida

Vós demane, Déu meu,
la vostra gràcia i la vostra ajuda,
per tal que totes les meues intencions, pensaments i accions
estiguen orientades únicament al vostre servici i a la vostra alabança.

Inspirat en els Exercicis Espirituals de sant Ignasi de Loiola.

dimecres, 26 de juliol del 2023

A la beata Adelfa Soro

Pregària per a demanar una gràcia per la intercessió de la beata Adelfa Soro

Adelfa del Rosari Soro i Bo (1887-1936) i les seues companyes màrtirs foren beatificades el 28 d'octubre de 2007. A fi que els valencians que preguen en valencià puguen demanar també la seua intercessió, oferim la traducció de la pregària.

Déu totpoderós i etern,
que concedíreu a la germana beata Adelfa Soro
la gràcia de morir per Crist
i l'honor dels Altars,
ajudeu-nos en la debilitat a fi que,
així com ella i les seues companyes
no van dubtar a donar la vida per Vós,
també nosaltres ens mantinguem ferms i fermes
en la confessió del vostre Nom
i en la vivència de la Fe.
Amén.

Beata Adelfa Soro

Francesc Xavier Martí i Juan

Beata Adelfa (del Rosari) Soro i Bo (Castelló de la Ribera 1887, març 6 - Barcelona 1936, juliol 27), religiosa dominica de l'Anunciata, màrtir.

Adelfa Soro i Bo era filla de Rafael Soro i Bo i de Dionisia Bo i Rubio. Son pare, que era músic, va voler que aprenguera a tocar el piano, però ella al·legava que no tenia aptituds. Sembla que tenia bona veu i més tard, en la Congregació, va ser professora de piano.

Des que van inaugurar el col·legi-asil de Sant Doménec al seu poble (1901) va acudir-hi per a completar la seua educació. Afavorida per la vida de pietat que es vivia a casa i seduïda per l'estil de vida de les religioses de Castelló, ingressà en la congregació de les Dominiques de l'Anunciata el 3 de març de l'any 1905; el 30 d'abril del mateix any vestix l'hàbit i comença el noviciat a Vic, on aprengué cant i piano; professà el 30 d'abril de 1907; a les comunitats de Sant Andreu de Palomar, Salt i Barcelona es dedicà especialment al magisteri musical.

Els testimonis de la causa de beatificació destaquen la seua intel·ligència desperta, el seu gust ben delicat i la seua competència en diversos aspectes culturals: ciències, literatura, dibuix, música i costura. També ens diuen que el seu tarannà alegre, dolç i delicat captivava les simpaties de les alumnes.

El 27 de juliol de 1936 fou detinguda, juntament amb les germanes Ramona Fossas, Teresa Prats, Otília Alonso i Maria Perramon, i una senyora seglar, al col·legi del carrer de Trafalgar de Barcelona i després totes foren afusellades prop de l'antiga església de Vallvidrera. Foren soterrades en un fossar comú del cementeri del Sud-oest. Al lloc del martiri, hui anomenat el Revolt de les Monges, hi ha un monument commemoratiu des de 1958. Es tracta d'una creu romànica sobre base piramidal amb el nom de les 5 germanes màrtirs.

El 9 de gener de 1958 es constituí a la capella gòtica del palau episcopal de Barcelona i sota la presidència del bisbe, doctor Modrego, el tribunal eclesiàstic encarregat d'investigar la fama de martiri de les religioses dominiques. El 27 de febrer de 1963 s'introduí la causa de beatificació; el vicepostulador de la causa lliurà el procés informatiu a la Sagrada Congregació de Ritus. El 19 de desembre de 2005 el papa Benet XVI va autoritzar la promulgació del Decret de Martiri d'Adelfa Soro i les seues companyes. Foren beatificades a Roma el 28 d'octubre del 2007 pel papa Benet XVI.

La seua festa se celebra el 6 de novembre.

Bibliografia:
  • SANABRE, Josep: Martirologio de la Iglesia en la diócesis de Barcelona durante la persecución religiosa (1936-1939), Librería Religiosa, Barcelona 1943, p. 262.
  • «Hermana Adelfa Soro Bo», Testis Fidelis: Boletín Informativo de la Causa de los Mártires Dominicos de la Provincia de Aragón, 13, (1963 desembre).
  • MONTERO MORENO, Antonio: Historia de la persecución religiosa en España (1936-1939), B.A.C., Madrid 1961, pp. 519s i 873.
  • Crónica de la Congregación de Hermanas Dominicas de la Anunciata, vol. IV, Madrid 1982, pp. 95-97.
  • DAMUNT, Josefa: Primicias de sangre, Impremta Ortega, Vic 1961, 136 pp.
  • D., J.: "Hermana Adelfa Soro Bo", Imán: órgano de la Comisión Ejecutiva "Pro Causa Padre Coll", 39 (1958, març), p. 3.
  • GALMÉS MAS, Lorenzo: Ejemplares en vida, heroicas en la muerte: páginas de historia para una reflexión religiosa, San Esteban, Salamanca 1994.
  • MARTÍ JUAN, Francesc Xavier: «Dones de Castelló», Castelló en Festes 2002, Ajuntament de Villanueva de Castellón 2002, pp. 24-30.
  • GONZÁLEZ, Mª Otilia: Testigos del amor: Mártires de Cristo de la Congregación de Hermanas Dominicas de la Anunciata, Dominicas de la Anunciata, Madrid 2005, 40 pp.

diumenge, 23 de juliol del 2023

Vida de Sant Bernat d'Alzira

Pere Antoni Beuter

1588

Heus ací la vida de sant Bernat i les germanes segons Beuter. Hem adaptat el text a l’ortografia actual i a la puntuació moderna.

I és lo martiri de sant Bernat d’Alzira que fon martiritzat en lo lloc on està hui la sua església prop d’Alzira. [...] I ha fet Déu per aquest gloriós sant molts miracles, i fa encara de cada dia.

Aquest sant benaventurat fon primer moro natural d’una pobla que està prop de Carlet que es deia Mont de Raphez (1). Aquest, anant a rescatar captius moros de poder de cristians, arribà a Poblet, monestir de sant Bernat prop la Tarragona; i, volent entendre la manera i forma de vida que feien allí los monges, informà’s de la fe cristiana; i, tocant-lo Déu en lo cor, volgué fer-se cristià i aturar-se allí; i de fet batejant-lo, li posaren nom Bernat i li donaren lo hàbit. Provà tan bé en la religió, que el feren bosser (2). Tenint aquest ofici, regí’s tan meravellosament en ell que per tota la terra se lloaven los pobres del bosser de Poblet.

Per esta fama de bondat se mogueren alguns maliciosos a tenir enveja a frare Bernat; i instigant i estimulant a l’abat que prengués compte al bosser que destruïa i dissipava los béns del monestir amb les almoines desllimitades que feia. Foren demanats los llibres de les dates i rebudes de la casa a frare Bernat. Frare Bernat respongué que no tenia llibres sinó que tenia una caixa en la qual posava tots los diners que li portaven i, quan era menester traure’n, d’ella els traïa. Per esta resposta volgué visitar lo abat primer tots los estoigs de casa; i, anant al graner, trobà’l ple de forment i dels grans necessaris per al monestir; anà aprés al celler del vi i trobà les botes grans plenes, quals mai s’eren vistes en Poblet. D’allí anà al de l’oli, i trobà’l de semblant manera: que estava proveït per a molt temps. Espantaren-se d’açò lo abat i los que amb ell anaven. I, anant a visitar la caixa de la moneda i veent-la plena, conegueren clarament que Déu tenia les mans en los negocis de frare Bernat. I per ço li tingueren d’allí avant molt gran respecte, i fon gran la reputació de frare Bernat.

Era’s seguit pocs dies havia un cas senyalat en un lloc prop de Poblet d’esta manera:

Anant frare Bernat per les granges i terres que responien al monestir, arribà en un lloc que lo hostaler era estat frare de Poblet i estava llavons malalt; aquest, en veure a frare Bernat que entrà a visitar-lo, s’alterà en tanta manera que lo bosser li hagué de demanar la causa e importunar-lo fins que la hi digué: descobrint-li amb llàgrimes i gemecs que era estat frare i, per descontentació de certes malenconies se n’era fugit, i s’era perdut de la manera que el trobava, hostaler i amb una dona de guany. Mas que, si lo abat li perdonava, ell voldria tornar a esmenar la vida. Quan açò hagué oït frare Bernat, prometé-li de negociar-ho per ell en lo monestir. I de fet partí per a Poblet i recaptà tot lo que volgué. Mas en lo temps que estigué en anar i tornar, morí lo malalt. I fon soterrat. Arribat, doncs, lo bosser demanà d’ell. I, sabent com era mort, feu un grandíssim plant; i, demanant on estava soterrat, dix que se’n volia portar lo cos, perquè era estat frare de Poblet. Lo vicari d’aquell lloc, que havia pres a son poder los béns del mort, respongué que rufià era estat aquell home i no frare. Adverant (3) lo bosser que era estat son frare. I per ço estant en contenció (4), dix a la fi fra Bernat que el dessoterrassen i, si el trobaven amb hàbits, coneixerien que ell deia veritat, que era estat son frare. I, si no el trobaven amb hàbits, restar-se-hia allí. Los que l’havien soterrat, sabent la cosa com era passada, que sens hàbits lo havien soterrat, rient-se, tingueren per cosa de burles aquella plàtica; mas, per cloure la qüestió, anaren a la fossa on lo havien soterrat, descobriren lo cos i trobaren-lo vestit amb hàbits de frare de Poblet. Espantaren-se’n tots i restaren amb grandíssima admiració d’aquest miracle i tingueren per santa persona al bosser de Poblet.

Per aquest miracle i lo que veren en Poblet de l’abundància de totes les provisions temporals que tenia a son càrrec, los frares lo tragueren d’aquella obediència i restituïren-lo al cor i que fes segons lo Esperit Sant lo inspiràs. Llavons ell demanà llicència per a anar si podria convertir a algú de sos parents. I he llegit que anà a Lleida a una tia sua mora gran senyora; i, donant-se-li a conéixer, contà-li lo discurs de la vida i la causa que l’havia mogut per a fer-se cristià. I en esta plàtica mesclà-hi tan bones raons, descobrint les coses desraonables i bestialitats que la secta de Mahoma tenia, i juntament encarint la raonable contextura de la santa fe i l’extremada bondat de la santa religió, que la tia i molts amb ella se convertiren [...].

Vingué aprés sant Bernat a Carlet i trobà que son pare era mort. I, convertint a dos germanes que trobà vives, no pogué convertir al germà, que era senyor de Carlet. Per ço, recelant-se que no se’n penedissen les germanes i per afalacs o temor no tornassen a voler ser mores, fugí-se’n amb elles a Guadassuar. I d’allí anà-se’n al lloc on està hui la sua església i ell fon martiritzat. I, deixant amagades ses germanes allí, ell anà a portar algunes viandes per a què se n’anassen devés Catalunya. [...]. Prenent, doncs, provisions sant Bernat per a ell i a ses germanes, tingueren-li esment los moros perquè ja es murmurava lo per què era vengut i, anant-lo seguint, trobaren-lo amb les germanes. I així arremetent a ell, clavaren-li un clau per lo front i mataren-lo. Aprés degollaren a ses germanes perquè no volgueren deixar de ser cristianes. D’esta manera morí lo gloriós sant Bernat i les santes germanes sues. En aquell lloc on les trobaren, aprés los cristians feren allí l’església que hui és, on estan los tres cossos sants soterrats. I fa Déu cada dia molts miracles.

(1) Pintarrafes.
(2) Tresorer del monestir.
(3) Declarant.
(4) Plet, contesa.

Pere Antoni BEUTER: Primera part de la història de València..., 1588, cap. XIX, fol XVII-XVIII.

Sants Bernat, Maria i Gràcia

Ahmet ibn al Mansur, fill del reietó de la Vall d’Alcalà, va nàixer a l’alqueria de Pintarrafes vora l’any 1135, en el terme castral de Carlet. Educat en la cort del rei Llop, de València, fou enviat com a ambaixador a Catalunya cap al 1156, però en passar pel monestir cistercenc de Poblet es convertí al cristianisme, es batejà amb el nom de Bernat i es va fer monjo del susdit monestir.

Cap a l’any 1181 fou enviat a la Ribera per tal de predicar l’Evangeli a la família. El pare ja havia faltat i el germà el va rebre a desgrat; les germanes Saida i Soraida, en canvi, reberen el bateig amb els noms de Maria i Gràcia. El germà els va perseguir i els va executar prop d’Alzira el 21 d’agost de 1181. 

Esta és la “història” que, des d’una perspectiva crítica, sempre ha despertat sospites d’autenticitat. El prevere Monzó deixà, en morir, unes notes d’arxiu que publica Farré, el qual n’afig un parell del fons pobletà. D’esta manera, segons Farré, és «altament probable un fonament real dels fets narrats per la tradició o llegenda medieval» (p. 53). 

L’any 1599 es van trobar les seues relíquies i des d’aleshores s’estén la devoció, especialment en els pobles de la Ribera. Així ho confirma mossén Bleda:

Son infinitos los milagros que el bendito santo obra de continuo en los enfermos del mal que se ha dicho, y todos los pueblos, y villas de aquella comarca, y ribera de Xucar acuden con devocion, a encomendarse a el, y en el dia de S. Bernardo Abad, en que celebran su fiesta, es muchisimo el concurso (Bleda, Jayme: Coronica de los moros de España, Felipe Mey, Valencia 1618, p. 826).

L’ordre del Císter celebra la seua festa litúrgica l’1 de juny, i la diòcesi de València el 23 de juliol. Al monestir de Poblet, per privilegi pontifici se celebra el 2 de setembre. A Alzira són coneguts com els Sants Patrons o com Sant Bernat i les Germanetes. Carlet li fa festa el primer diumenge de setembre i Benimodo, el 24 d’agost, segon dia de les festes patronals. Antigament el santoral el situava el 20 d’agost, el mateix dia de sant Bernat de Claravall.
(F. Xavier Martí)

Bibliografia recent:
  • Llin Cháfer, Arturo: Testigos de la fe en Valencia, Iglesia en Valencia, València 1992, pp. 33-35.
  • Fabra Pérez, Ángel: Bernardo, María y Gracia: hijos de Carlet, mártires de Alzira, Cofradía Santos Patronos Bernardo, María y Gracia, Carlet 1994.
  • Farré i Lloreta, Benet: «Sant Bernat, monjo de Poblet i màrtir a Alzira, i les seves bases documentals», Analecta sacra tarraconensia: revista de ciències historicoeclesiàstiques, vol. 67, Barcelona 1994, pp. 45-53.
  • Montagut Piera, Bernat: “Sant Bernat màrtir: aproximación a las fuentes literarias e iconográficas”, Al-Gezira, 8 (1994), Ajuntament d’Alzira, pp. 409-484.
  • Montagud Piera, Bernardo: Sant Bernat Mártir: fuentes literarias e iconográficas, Comissió Falla Plaça Major, Alzira 1995.
  • Farré i Lloreta, Benet: Sants Bernat, Maria i Gràcia, màrtirs d’Alzira, Ajuntament d’Alzira 1997.
  • Olivares Estruch, María Amparo: Santos Bernardo, María y Gracia, Archicofradía de los Santos Patronos de Alzira Bernardo, María y Gracia, Alzira 1999.
  • Martínez i Carboneres, J. Vicent: Homenatge de Benimodo a sant Bernat, màrtir, Benimodo 2001.
  • Momparler Rosado, Antonio: Historia de los santos Bernardo, María y Gracia, Pontificia Archicofradía de los Santos Patronos de Alzira Bernardo, María y Gracia, Alzira 2001.
  • Climent i Ferrando:, Vicent: D’una terra a la vora del Xúquer: personatges històrics de la Ribera. Segles XI-XVIII, Reclam, 2016, pp. 20s.
Enllaços externs:

diumenge, 9 de juliol del 2023

Beats Carmel Bolta i Francesc Pinazo

El 10 de juliol fem memòria dels màrtirs beats Carmel Volta, prevere, Francesc Pinazo, religiós de l'Orde dels Germans Menors, i companys. Lliurats fraudulentament per un traïdor, van patir tota classe de vexacions a causa de la seua fe i aconseguiren la palma del martiri amb una mort gloriosa a Damasc, Síria (1860)

Carmel Bolta i Banyuls
va nàixer al Real de Gandia en 1803 i va fer el noviciat al convent de Sant Francesc de València. Ordenat sacerdot en 1829, va ser predicador del convent de Sant Blai de Sogorb i en 1831, amb altres 23 companys, va passar a la Custòdia de Terra Santa. Després de visitar els santuaris principals va ser nomenat president de l'Hospici de Jaffa.

Durant deu anys va estar dedicat a l'ensenyament dels estudiants de l'orde de Jerusalem, i va ser durant eixe temps dos vegades superior de Damasc i rector dels catòlics de Sant Joan de la Muntanya. L'octubre de 1858, va ser nomenat rector dels catòlics de Damasc i professor d'àrab per als sacerdots jóvens i per a les escoles que sostenia la missió catòlica, càrrec que tenia quan va patir martiri el 10 de juliol de 1860 durant la persecució d'islamistes drusos.

D'altra banda, el beat Francesc Pinazo i Peñalver va nàixer al llogaret de Chopo (Alpuente), en 1802, i va ingressar en 1825 al convent franciscà de Chelva. Va fer el noviciat al convent de Sant Francesc de València i va professar la regla franciscana en 1832.

Va embarcar en 1843 cap a Terra Santa i el seu primer destí va ser Damasc, on va romandre sis anys, amb els càrrecs de cuiner i sastre. Va passar, després, a la comunitat de la Basílica del Sant Sepulcre, de Jerusalem, on va estar sis mesos i després va anar a Nicòsia (Xipre) on va prestar servicis en la parròquia llatina. Després va estar algun temps a Natzaret, Jaffa, Sant Joan de la Muntanya i, finalment, va ser destinat a Damasc on va patir martiri.

Carmel Bolta i Francesc Pinazo van ser beatificats, juntament amb altres set religiosos del seu orde i tres maronites seglars, pel papa Pius XI el 10 d'octubre de 1926, dins de les festes del VII centenari de la mort de sant Francesc d'Assís. 

El Real de Gandia celebra cada any la festa del seu patró. Al Real de Gandia «la devoció al beat Carmel és molt gran, molts devots l'invoquen en moments difícils de les seues vides, i hi ha constància que en moltíssims casos obtenen gràcies i resposta a les seues pregàries», segons el rector de la parròquia. Precisament, la Confraria del Beat Carmel Bolta va encarregar en 2010, amb motiu del 150 aniversari de la seua mort, una xicoteta talla que visita per setmanes els domicilis dels confrares. 

D’altra banda, el beat Francesc Pinazo és el titular d’una ermita de la seua aldea natal que fou rehabilitada pels juniors de la parròquia de l’Assumpció de Benaguasil.

Font: AVAN

Miracles en dones

Sor Isabel de Villena

Meravellosa elaboració literària de dos miracles fets en dones: la curació d'una dona amb hemorràgies i el retorn a la vida d'una xiqueta (Mt 9,18-26; Mc 5, 21-43; Lc 8,40-56). Segons l'abadessa, Jesús vol anar a casa de la xiqueta malalta perquè «la curació demanada havia d'ésser feta en dona, qui la sabria reconéixer i estimar i molt regraciar, en tant que la ferventíssima fe seua satisfaria a la poca i curta creença de son pare». En canvi, al final serà la mare la qui mostrarà més agraïment a Jesús: «prenia les mans del Senyor i besava aquelles molt estretament, i parlava-li de cor el que de boca exprimir no podia». En el capítol abunden els mots del camp semàntic del sentit del tacte. F. Xavier Martí.


Capítol CXV. COM EL SENYOR RESSUSCITÀ UNA DONZELLA,
FILLA DEL PRÍNCEP DE LA SINAGOGA.

Anant el Senyor per la terra predicant i obrant meravelles, la fama seua fon divulgada per tota la gent, i gran multitud de poble venia de totes aquelles partides per oir sa senyoria, car era la bellea del seu parlar tan excel·lent que donava infinit delit als oints.

I, estant sa Majestat un dia parlant i adoctrinant al poble, vingué un príncep molt cuitat, ab dolor que li travessava l'ànima, i, ficant el genoll davant sa senyoria, adorant la Majestat seua, li digué: «Domine, filia mea modo defuncta est: sed veni, impone manum tuam super eam et vivet». Volent dir: «Oh, Senyor! Jo só ací per suplicar vostra mercé vulla fer a mi una gran i assenyalada misericòrdia; ab tot no us ho haja servit, só cert, per la fama vostra, sou tan clement que no negueu pietat als tribulats i adolorats. Jo, Senyor, tinc una filla que ame carament; està en extrem de mort, no ha reparació per via humana si vostra senyoria no ve a ma casa i que la toque ab les vostres piadoses mans, i llavors jo só cert que ella cobrarà salut i vida per mitjà del vostre dolç tocament

I, veent el Senyor aquell príncep tan adolorat que no li pareixia res bastàs a guarir la seua filla sinó la presència seua, el volgué contentar d'anar ab ell a sa casa; car, ab tot el dit príncep mostràs poca fe en son parlar no creent que en altra manera pogués haver curació la filla tan amada sinó ab la presència corporal de sa senyoria, la devoció seua era tanta que meresqué obtenir el que demanava, especialment que la curació demanada havia d'ésser feta en dona, qui la sabria reconéixer i estimar i molt regraciar, en tant que la ferventíssima fe seua satisfaria a la poca i curta creença de son pare.

I, anant el Senyor pel camí, acompanyat dels deixebles seus, per fer la dita resurrecció, ocorregué a ell una altra dona ferventíssima, complida de molta fe, la qual per dotze anys era estada tribulada per una congoixosa malaltia. Aquesta cortesa dona, per reverència de sa divinal Majestat, no tenint-se per digna de venir-li davant, acostàs a sa clemència per la part de darrere, dient dins l'intrínsec del seu cor: «Si tetigero tantum vestimentum eius, salva ero». Volent dir: «Si jo puc tocar sols l'extrem de la seua vestidura, fe i creença tinc que tantost seré guarida.» I així fon de fet, car prestament es partí d'ella tot mal.

I el clement Senyor, volent manifestar el miracle a glòria del seu Pare, digué: «Quis est qui me tetigit?» Volent dir: «Qui és el que m'ha tocat?» I com tots s'excusassen dient que no sabien qui havia tocat sa senyoria, el principal de sos criats, qui havia nom Pere, per la gran amor i privadesa que tenia ab el Senyor gosava-li respondre en totes coses, i aquest li digué llavors: «Oh, Senyor!, ¿i no veeu quanta és la gent que us segueix, ens porten tan estrets que envides podem tocar el peu en terra? ¿I demana vostra mercé qui us ha tocat

I respongué el Senyor al seu amat criat, mirant-lo ab una franquesa de cara, vista la seua simplicitat, dient-li: «Oh, Pere, que no m'entens! Car no parle d'aqueix tocament que tu estimes, ans et dic veritat que algú m'ha tocat ab tant fervor de fe que ha fet eixir de mi virtut de meravellosa operació.»

I la dita dona, coneixent la faena seua ésser manifesta, ab fervor d'amor rompé tota la gent i, passant davant, es llançà als peus del Senyor ab moltíssim temor i vergonya, i recontà la causa de la seua vinguda i la gran malaltia que soferta havia per llong temps, i com havia despés tot ço del seu en metges i medicines, i ningun remei no havia trobat fins a la present jornada; i digué i afermà davant tota la gent com sols en tocar la falda de sa senyoria s'era sentida sanada i guarida, i que d'açò feia infinites gràcies a sa clemència.

I el Senyor, mirant ab gran plaer la seua ferventíssima devoció, li digué: «Confide, filia, fides tua te salvam fecit: vade in pace.» Volent dir: «Hages gran confiança, i sies certa, filla, que la teua ferma fe ha meritat obtinguesses allò per tu demanat. Vés-te'n en pau; i, així com la persona teua és guarida de tot mal, així l'ànima teua sia quítia i apartada de tot pecat, perquè pugues sentir aquella pau divina que llargament es comunica a l'ànima pura i neta de tota culpa.»

I, aturant-se la gent per veure i oir aquesta gran i singular obra del miraculós guariment de la dita dona, aplegà un missatge molt cuitat, dient al príncep de la sinagoga: «Oh, senyor! No us cal cuitar ni fatigar aqueix Senyor que feu venir per guarir vostra filla, car certament és del tot morta.»

I el dit príncep, perdent l'esperança de la vida de la filla que tant amava, començà a sentir nou dolor, qui li féu llançar abundància de llàgrimes. I el piadós Senyor, veent-lo així plorar, li digué: «Noli timere, crede tantum, et salva erit.» Volent dir: «Oh, príncep! No temeu, car, si vós haveu ferma fe, la filla vostra serà salva i guarida de tot mal.» I l'adolorat pare, sense poder tornar resposta, cuitava el pas per aplegar prest a la posada seua; i el clementíssim Senyor el seguia ab tota l'altra gent.

I, com entrassen per la casa, sentiren aquí el gran crit i plor, i les endetxadores que excitaven tot el món a piadós i dolorós plor. I, veent el Senyor la confusió de la diversitat de veus i de crits, els digué: «Nolite flere, non enim est mortua puella, sed dormit. Oh, gent de poca fe! Deixeu el plorar demesiat, car no és morta la donzella, ans dorm». I aquells qui eren estats a la fi de la dita donzella i sabien que realment era morta, el començaren a escarnir, traent-se joc del parlar de sa senyoria. I sa mercé, que els véu així mal devots i poc creients, no permeté que ningú entràs en la cambra on jaïa la morta, sinó sols el pare i la mare i tres deixebles de sa senyoria els més amats, ço és Pere, Jaume i Joan.

I, essent el Senyor dins la cambra, manà que fos tancada la porta, i, acostant-se al llit, prengué la mà de la donzella, dient-li: «Puella, surge», la qual es llevà molt prest, obeint a sa senyoria.

I el pare i la mare, meravellats i fora si mateixos per goig inestimable, es llançaren als peus del Senyor, regraciant a la clemència seua del tan singular benefici, dient el pare de la donzella: «Ara, Senyor, conec que totes coses vos són possibles, i só cert que vós sou aquell de qui David ha parlat, dient: ˝Ipse dixit, et facta sunt; ipse mandavit, et creata sunt˝, car a la voluntat vostra obeeixen totes les creatures per vós creades, i d'ací avant, Senyor, les gents que veuran i oiran les meravelloses obres vostres, admirats de tanta potència, diran: ˝Qualis est hic, quia venti et mare obediunt ei?˝ Volent dir: ˝Oh, quant és gran i omnipotent aquest Senyor, car el vent i la mar i totes coses l'obeeixen!˝»

I el Senyor, veent-los així confirmats en la vera creença i tan afectats i devots a sa senyoria, els manà que donassen a menjar a sa filleta i que s'alegren ab ella, i que no curen dir res d'esta faena a ningú. I la donzella, tota inflamada en l'amor del Senyor, es llançà als peus de sa clemència, regraciant a aquella infinitament el benefici que rebut havia, oferint a sa Majestat la vida que donat li havia, suplicant-lo tota fos despesa en el servir seu, car altre desig ella no tenia.

I la mare de la dita donzella, per sobres de goig, parlar no podia: prenia les mans del Senyor i besava aquelles molt estretament, i parlava-li de cor el que de boca exprimir no podia, regraciant-li de tot son poder la vida que a sa filla donada havia, la qual ella estimava més que la pròpia seua.

I, veent el Senyor que tant eren aconsolats i contents i tenien el que demanat havien, els donà la benedicció seua i partí d'aquí, lleixant-los molt alegres i aconsolats.

I la fama d'aquest miracle fon prestament divulgada per tota aquella terra, a gran glòria del Senyor, que fet l'havia.

Vita Christi. Capítol adaptat.

dilluns, 3 de juliol del 2023

El relat de Sodoma i Gomorra

Grant Hartley


El relat de Sodoma i Gomorra ens demana que reflexionem sobre la nostra falta d’hospitalitat


L'original d'este text es troba en el web Outreach: an LGBTQ Catholic Resource. Outreach es un recurs catòlic LGBTQ. Oferix notícies, assaigs, recursos i comunitat per a catòlics LGBTQ, les seues famílies i amics, i per als ministres de l'Església catòlica en tot el món.

Grant Hartley és un estudiant de teologia, orador i escriptor independent que viu a St. Louis. És coamfitrió del podcast «Life on Side B», que facilita converses entre minories cristianes i de gènere sobre la fe, la sexualitat i el gènere.

«La culpa de Sodoma, la teua germana, era esta: ella i les seues ciutats vivien en l’esplendor, l’abundor d’aliments i un plàcid benestar, però no ajudaven els pobres i indigents. S’enorgullien i feien el que jo deteste, i, quan ho vaig vore, les vaig fer desaparèixer» (Ez 16, 49-50).

Durant gran part dels meus primers anys de vida, tenia la impressió que la destrucció de Sodoma i Gomorra en Gènesi 19 era una expressió de la ira de Déu contra les persones com jo: els homosexuals. Era subtilment animat a sentir poc pels malvats habitants d'aquelles ciutats, mentres que interiorment m’hi veia en elles.

En conseqüència, sentia que mai podria fer saber a ningú el que estava experimentant. Em preguntava si Déu estava enfadat amb mi a causa d’uns sentiments que no podia controlar ni esborrar, per molt que ho intentara. Em preguntava si Déu em volia destruir.

No em venien al cap lliçons de vital importància del passatge, perquè havia malinterpretat que es tractava de persones homosexuals. Però una mirada més profunda al relat revela un missatge que tots nosaltres necessitem escoltar desesperadament.

Anys després d’eixir de l’armari a la universitat, he descobert quant ens ha d'ensenyar el relat sobre la justa ira de Déu cap a l'arrogància i la violència, i sobre la seua abundant hospitalitat cap a nosaltres a pesar de la nostra debilitat i fracàs.

Per a vore açò més clarament, el passatge ha de ser examinat en el seu context més ampli. El començament verdader d'este episodi es troba en el capítol 18, quan tres àngels en forma de tres hòmens s’apareixen a Abraham quan «descansava a l'entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta» (Gen 18, 1).

La resposta d'Abraham als àngels el revela com un amfitrió excepcional. Els porta aigua per a llavar-los els peus després del seu llarg viatge, i s'afanya a preparar un convit. Li diu a la seua dona, Sara, que prepare uns panets, fa matar un vedell tendre i porta llet i brullo.

A través dels àngels, Déu envia un missatge a la parella d'ancians: l'any vinent, per este temps, Sara haurà tingut un fill. Els dos lluiten per creure —Sara fins i tot no pot aguantar-se el riure i és suaument amonestada— però finalment accepten el missatge angelical. Just abans que els convidats se’n vagen, Déu revela a Abraham els seus plans per a destruir Sodoma i Gomorra, unes ciutats d'extrema maldat. Ací s'establix un contrast inicial entre l'hospitalitat d'Abraham i l’innominat «pecat de Sodoma».

Abraham està angoixat pel destí de les ciutats, on sap que el seu nebot Lot viu actualment; la seua cura per l'estranger s'estén als habitants de les ciutats de la vall.

«¿De veres que faràs desaparéixer tant el just com el culpable?», li diu a Déu. «Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De veres que els faràs desaparéixer? ¿No perdonaràs este lloc per amor d’aquells cinquanta? Mai de la vida no faràs una cosa així! ¿Exterminaràs el just amb el culpable? ¿Que el just i el culpable siguen tractats igual? (Gen 18, 23-25).

Déu es compromet graciosament a cedir pel bé de 50 persones justes. Però Abraham no es para ahí, negocia amb Déu fins que el nombre es redueix a només 10. No obstant això, el lector prompte descobrix que ni tan sols el número dràsticament reduït es complix.

Després, dos dels àngels viatgen directament a Sodoma per arescatar a Lot, que els saluda a la porta de la ciutat. Intentant ser un bon amfitrió, i conscient de com de perillosa podria ser la ciutat a la nit, Lot els insta a quedar-se a sa casa, millor que a la plaça de la ciutat.

També prepara un convit, però curiosament, l'únic aliment esmentat explícitament en el text és «pa sense rent», cosa que potser indica que el convit no era tan generós com el que oferia son tio Abraham.

Abans que ningú de la casa es gite, arriba una multitud. «Els hòmens de la ciutat, jóvens i vells, totes les persones fins a l'últim home» arriben a la porta principal i exigixen violar els convidats d’honor (Gen 19, 4-5). El fet que tots els hòmens de la ciutat facen esta demanda suggerix que no es tracta d'un grup d'hòmens homosexuals. ¿Quina classe de ciutat, en el món antic o en qualsevol moment i lloc, hauria tingut una població totalment gai?

L'èmfasi es posa clarament en la humiliació violenta, no en la intimitat o el plaer sexual. Els hòmens de Sodoma volen brutalitzar els àngels, no seduir-los. ¿Quina podria ser la motivació per a voler humiliar els àngels d'esta manera?

Lot, a pesar de tots els seus intents de ser un bon amfitrió, falla completament com a pare quan oferix als hòmens les seues pròpies filles jóvens. «Tinc dos filles encara vèrgens; vos les trauré perquè en feu el que vullgueu. Però no feu res a estos hòmens: són hostes que s’han acollit sota el meu sostre»(Gen 19, 8).

Lot lluita per ser hospitalari amb als convidats, però no aconseguix que sa casa siga segura per a les seues filles. Arribem a una major comprensió del caràcter i la motivació d'estos hòmens en la seua resposta a l'oferta de Lot. Es burlen d’ell per ser un estranger a la seua ciutat i amenacen de violar-lo. No es tracta d'hòmens gais que busquen passar una bona estona amb uns forasters. Esta és una multitud odiosa i violenta.

Els àngels dispersen miraculosament la multitud amb un flaix de llum enlluernador i ordenen a Lot que reunixca la família i fuja a primera hora del matí. Lot intenta reunir-los aquella nit, i només la dona i les filles volen anar amb ell. Però fins i tot després de fer-se dia, Lot no actua amb decisió. Graciosament, els àngels els agafen a tots per la mà i els arrosseguen a un lloc segur fora de la porta de la ciutat. Lot sembla bojament ambivalent sobre el fet d’anar-se’n, però Déu el rescata a ell i a la família de la destrucció.

Abans de partir, els àngels els manen que fugen a la muntanya sense mirar arrere, i en un ressò de la negociació d'Abraham amb Déu per a salvar Sodoma i Gomorra, Lot negocia amb els àngels que ell i la família puguen fugir a la ciutat pròxima de Sóar.

La comparació és sorprenent: Abraham negocia misericòrdia per als habitants de les ciutats i Lot negocia misericòrdia per a ell mateix. Abraham negocia que Déu cedixca mentres que Lot negocia que Déu facilite la seua fugida. Mentres fugen, l'esposa de Lot, potser identificant-se amb les ciutats malvades, es gira cap arrere una última vegada, i es convertix en una estàtua de sal.

L'episodi conclou tornant a Abraham:

«Abraham va anar de bon matí al lloc on havia estat davant de la presència del Senyor, va mirar cap a Sodoma i Gomorra i cap a la vall i va vore que pujava de la terra una fumaguera com si fora una carbonera. Així Déu, quan va destruir les ciutats de la vall, recordant-se d'Abraham, va traure a Lot de la catàstrofe, mentres destruïa les ciutats on Lot havia viscut» (Gen 19, 27-29).

Amb este context complet en ment, el significat de la destrucció de Sodoma i Gomorra es resumix, després de tot, en el profeta Ezequiel: «vivien en l’esplendor, l’abundor d’aliments i un plàcid benestar, però no ajudaven els pobres i indigents», inclosos els àngels, que haurien d'haver estat convidats d’honor. «S’enorgullien i feien el que jo deteste», arribant en una multitud violenta per a violar en grup els visitants. «Per tant, les vaig fer desaparèixer quan vaig vore» la falta d’hospitalitat i el menyspreu als convidats estrangers.

Com a seguidors de Crist, sabem que practicant l'hospitalitat, «gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van acollir àngels» (Heb 13, 2). Joan escriu: «Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres» (1 Jo 4, 19). De la mateixa manera, convidem uns altres a la nostra família perquè ens han convidat a la família de Déu. Jesús deixa clar que el que es fa per «un d’estos germans més petits» es fa en un sentit real per ell (Mt 25, 40).

La nostra fe exigix de nosaltres l’hospitalitat, especialment cap als pobres, els necessitats i els estrangers.

Si s’empra el relat de Sodoma i Gomorra per a suggerir la ira de Déu contra els homosexuals, és bastant fàcil obviar les seues demandes reals d'obrir les nostres carteres, cases i cors a les persones necessitades. ¿Quantes vegades els malentesos, potenciats per l'odi cap a l'altre, han portat a alguns a utilitzar este passatge per a sancionar tot el que va fer culpable Sodoma: tirar als xiquets de les seues llars, negar-se a servir a unes certes persones, discriminar en la vivenda i en el treball, trencar famílies i lluitar contra els drets civils?

Si algú estiguera intentant alliberar-se de les demandes radicals d'hospitalitat d'este passatge, tergiversar el relat per a centrar-se en els homosexuals seria una estratègia convenient.

Però a pesar de la importància d’este missatge, parar-nos ens mantindrà lluny de l'altre punt més profund del relat: l'hospitalitat graciosa de Déu cap a nosaltres. Òbviament, Déu no té cap obligació de negociar amb els sers humans, però permet que Abraham regatege amb ell per a salvar Sodoma i Gomorra. Quan ni tan sols troba un grapat, Déu es proposa salvar a Lot i la seua família de la destrucció. Quan Lot, que lluita com a amfitrió i fracassa com a pare, dubta en lloc d'emprendre una acció decisiva, Déu els arrossega a tots a un lloc segur, i fins i tot aguanta les queixes de Lot després d'este fet.

La crida de Déu per a que siguem hospitalaris amb els pobres, els necessitats i els estrangers està connectat naturalment a vore'ns a nosaltres mateixos com a estrangers pobres i necessitats als quals Déu mostra hospitalitat, a pesar de la nostra debilitat i fins i tot de la nostra resistència. «Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres» (1 Jo 4, 19).

Siguem hospitalaris amb als altres perquè Déu ens ha mostrat hospitalitat immensa. La nostra motivació per a obrir les nostres carteres, llars i cors als pobres, els necessitats i els estrangers no ha de ser simplement un sentiment de culpa. Oferim hospitalitat a partir d'una sobreabundància de riqueses que Déu ja ens ha donat.

Et convide a vore't en el relat de la destrucció de Sodoma i Gomorra. Et convide a vore't com un habitant de les ciutats, no perquè la narració tracte sobre alguna ira divina contra els gais, sinó perquè dins de tots nosaltres hi ha una propensió a la falta d’hospitalitat, a l'orgull, a la violència i a l'egoisme.

Però també et convide a vore't en Lot, un habitant de la ciutat que va ser salvat. Vos convide que considereu que fins i tot quan ens quedem curts amb les demandes d'hospitalitat, fins i tot quan fracassem en estimar els pobres i necessitats, Déu és misericordiós i hospitalari, disposat i capaç d'arrossegar-nos a un lloc segur i convidar-nos a la seua família.

(Font: The story of Sodom and Gomorrah asks us to consider our own inhospitality)

Traducció de F. Xavier Martí

entrada destacada

Mare de Déu del Lledó

Francesc Cantó i Blasco: « La aparició de Madona Sancta Maria, la Mare de Déu del Lledó », en Corona poética ofrecida por varios amantes de ...