Sant Jordi

Vicent Sorribes i Gramatge

Rector de Rocafort

(23 d’abril) 

Sant Jordi, segons fonamentada opinió, va nàixer a Diòspolis, anomenada pels jueus Lidda, situada en el camí de Joppe a Jerusalem. Va ésser soldat a Capadòcia i morí, probablement, en l'última persecució contra els cristians decretada per l'emperador Dioclecià, l’any 303. 

Taula central del Retaule del Centenar de la Ploma
(datat entre 1401 i 1405), que representa la batalla
del Puig, el 1237. Atribuït inicialment a Marçal
de Sax, i amb posterioritat a Miquel Alcanyís.
Londres: Victoria and Albert Museum.

Per l'ajut de sant Jordi, ens diu la tradició, Guillem d'Entença, oncle del rei en Jaume el Conqueridor, va obtindre una gran victòria contra el rei moro de València, Zeyan, la diada del 15 d'agost de 1237, en la planura del Puig. Zeyan, amb 40.000 soldats infants i 600 genets volgué atacar sobtosament la fortalesa de Guillem, defensada per 80 cavallers i 2.000 soldats, però se n'adonà Guillem de la maniobra i atacà primer; al fort de la lluita, s’aparegué sant Jordi i encoratjà els soldats de Guillem que, a tota ultrança, perseguiren l'exèrcit del rei moro i el varen fer recular del Puig fins al barranc del Carraixet. 

Al lloc on s’aparegué sant Jordi, fou col·locada una gran creu de fusta, creu que l'any 1574 fon substituïda per una de pedra cisellada, veritable joia d’art; també s'aixecà una xicoteta capella en honor del sant. 

Sant Jordi és el perfecte model de la noblesa, de l’heroisme i de la cavallerositat cristianes. 

Sant Vicent Ferrer, en parlar de les virtuts heroiques de sant Jordi, ens diu, en el sermó que predicà el dia 25 d'abril de 1413, a la plaça de la Seu de València: Baldament ésser Sant Jordi d'una bellesa extraordinària, «talment semblava Sant Miquel devallat del cel», no tenia gens de supèrbia: «Si algun cavaller ha fet algun bon colp, ¡com va per la ciutat! No cap en les carreres». Sant Jordi tanmateix «jamés no entrà en batalla, que no hagués victòria»; lloa després la seua puresa i virginitat: Monsenyor sant Jordi, «com entrava alguna ciutat per força d’armes, ell s’emparava de les dones, que, sots pena de mort, no gosàs tocar algú dona; venien a ell les dones dients: Senyor, siam guardades sots vostra guarda». Finalment ens conta la fi del sant amb estes paraules: «E Dacià féu portar falles de foc, e cremaven-lo, e ell deia: ¡Senyor, ajuda’m!», i pregava al senyor Jesucrist «que volgués ajudar als cavallers que en armes justes lo invocarien».(1) 

Al volt de la poderosa intercessió del sant, la imaginació popular ha creat no poques i extraordinàries llegendes. El Concili romà de l'any 596 essent pontífex Gelasi hagué de censurar «l'atribució que es feia al sant de fets apòcrifs». 

Sant Jordi és l'antic patró del Regne de València, molt celebrat encara en Alcoi i moltes poblacions valencianes. També és patró de Catalunya. 

Vicent Sorribes Gramatge: Eucologi valencià, pp. 437s.

(1) Corregim les cites del sermó de sant Vicent d’acord amb l’edició de M. Sanchis Guarner: Sermons de Quaresma, vol. II, València, Albatros, 1973, pp. 188-194.

---

Enllaços relacionats:

• J.M. Bausset: Sant Jordi (2015)
• Lluís de Manuel: La vergonyosa mistificació de Sant Jordi (2014)
• Confraria de Banyeres: Sant Jordi.

Dedicació de l'Església Catedral de València

Aniversari de la conquesta de València

(9 d’octubre)
Dedicació de l’Església Catedral

En prendre possessió el rei en Jaume de la ciutat de València, l'any 1238, manà purificar la mesquita major que hi havia, tot enderrocant-la poc després per tal d'aixecar un temple gran i cristià. Este temple gran, millor diríem magnífic, fon la catedral; així ho exigia la Fe d'aquell que no podia consentir que: «L’honor de nostre Senyor Jesucrist aquí dins fos menyspreada», i tot recordant que sobre el seu bres sonà com una vocació i un auguri (el rei va nàixer el dia de la Candelera): «il·lumina tots aquells qui jauen en tenebres i en ombres de mort. Eixarmeu els camins de la fe!» Com no voleu que la nostra Església Major siga magnífica si és filla de la Fe d'un rei i d’un poble, la Fe dels quals, és capaç, encara hui, de traspassar les muntanyes d'un lloc a l'altre, i esta Fe ha estat sempre l’essència de la nostra raó d’ésser i la propulsora de tots els nostres heroismes? «Tingau-nos per ben pagats de tot açò que ens ha donat Déu nostre Senyor». Alegrem-nos, valencians, d’este aniversari com a cristians i com a patriotes, ja que «sols els pobles que honren Pare i Mare han de viure llargament sobre la terra». La catedral és, doncs, l’Ésglésia mare de totes les esglésies de la diòcesi I l'ànima de la nostra vida religiosa. Sota la seua cúpula, han estat celebrats concilis i sínodes, i també les corts del Regne; els seus murs guarden despulles de sants, tresors d'or i trofeus de guerres, i per sobre tot s’hi sent el pàlpit dels nostres gloriosos sants i beats, de sant Vicent Ferrer, de sant Tomàs de Vilanova, del beat Joan de Ribera, dels papes valencians Calixte III i Alexandre VI, i és per tot això que la nostra catedral inclou un gran símbol religiós, polític i civilitzador.

[...]

La diada del 9 d'octubre (sant Dionís), és celebrada tradicionalment, des de fa set segles, com la festa civico-religiosa de primer ordre: la Fundació del Regne de València.

(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi valencià, València 1951, pp. 496s.)

Sant Rosari

Vicent Sorribes i Gramatge
Rector de Rocafort

Essent el costum de tot bon cristià resar, cada jorn, el Sant Rosari, en família; enlloc no ho estarà més ben posada esta devoció que entre les oracions amb les quals diàriament lloem a Déu, i la Verge Maria.

El Sant Rosari està format per tres parts, cadascuna de les quals és consagrada a honrar els cinc misteris principals de la vida de Jesús i la Verge Maria. Cada misteri està compost d'un Parenostre, 10 Avemaries i un Glòria al Pare. Són, doncs, 150 les Avemaries que hi cal resar. Estes 150 Avemaries ens fan recordança dels 150 Salms acabats amb Glòria Patri. Venint així a ser el Sant Rosari, un breu compendi del Breviari, per això se l'anomena el Salteri de la Verge.

Els papes i bisbes, tostemps, fan elogis extraordinaris d'esta pràctica d’oració universal de les famílies cristianes, recomanant-la amb paraules encomiàstiques i enriquint-la amb el guany de les majors indulgències.

El Sant Rosari és alhora, oració vocal i mental, i en traurem major profit si el resàvem meditant els misteris amb la doble intenció d'honorar la Verge i d'aconseguir la virtut que correspon al misteri que es resa. Convé, però, tindre en compte, que mai no és possible posar, a l'ensems, atenció al sentit literal de les oracions I al fet del misteri que contemplem. Ens és prou d'atendre a les unes o a l'altre.

(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi Valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 47s.)

Sant Àngel Custodi del Regne de València

El Sant Àngel Custodi, patró de València i del Regne
(Dominica dins l’Octava de Sant Pere i Sant Pau)

Per Mn. Vicent Sorribes i Gramatge, rector de Rocafort


Estimats lectors de Sicània,

Diu Horaci: «L’autor d'una obra d'art ha de ser constant amb ell mateix». Si teniu la gentilesa de llegir-me, si com els ocellets de l'estiu preneu la volada i veniu a picar a la vinya d’estos articles meus, un poc tenyits d’enyorança i bategants d'emoció, hi voreu que jo no sé fer «obra d’art», però que sí que puc nuar una garba de recordances nostrades on crec haver «estat constant amb mi mateix». I ara vull contar-vos com celebràvem, els valencians, la Festa del Sant Àngel Custodi.

Temps era temps en què quan arribava el dissabte dins l’octava de Sant Pere i Sant Pau, la nostra ciutat encesa de llum, flamejava com un canelobre d'or. En fer-se boqueta nit, quan el sol de posta untava el paisatge amb una llum de mel, les campanes de la nostra València, amb son plor de ferro, piquelorejaven l’anunci de la Festa. El ramat d'estrelles amb sa celístia il·luminava els carrers de terra que les dones valencianes acabaven d’arruixar; les Senyeres de les quatre barres onejaven en els palaus gòtics i els balcons de les cases; la Fe dels nostres avantpassats alegrava els cors valencians i un ambient de germanor embolcallava hòmens i dones en la tendra tendror de la Terra.

A trenc d'alba del dia següent una brunzidissa produïda per la remor de veus humanes travessava carrers i places, i feia via cap a la Casa de la Ciutat. Els pobles veïns, corpresos per la mateixa Fe, resseguint els senders de l’horta perfumada, el sòl de la qual semblava una catifa d'un palau d'Orient, i s'unien als germans de la ciutat. València tota endiumenjada semblava un poble bíblic que pressentia l'alegria de viure en pau i gràcia de Déu. Arribats que eren a la Casa de la Ciutat, segons els manaments publicats pels Honorables Capítols de la Seu i del Consell, els quals «per solemnització de la festa havien convidat els honrats hòmens ciutatans, qui a honor i glòria del Sant Àngel i de la ciutat els placia de venir de bon matí a la Casa de la Ciutat». Tot seguit eixien —de la Casa Ajuntament— dos jóvens de setze anys, vestits d'àngels que portaven a la mà dreta «vergues argentades» simbolitzant els Verguers dels Jurats; amb passes solemnials venien darrere divuit xiquets òrfens de la Casa de Sant Vicent Ferrer, vestits d’àngels, amb túniques de bonics i variants colors i enlairant cada u, un Estendard de la Ciutat, els quals cantaven:

Àngel Custodi, del Déu infinit,

guardeu la ciutat de dia i de nit 

per tal que no entre el mal enemic.

Avançava el seguici de la processó devotament i piadosament, i ara seguien «sis hòmens sonadors» que binos —de dos en dos— tocaven llurs instruments tan suaument i dolça, com si els instruments estiguessen embolcallats en velluts i ses notes anaren a adormir-se en un jaç d'arena.

Darrere del sonadors venia un jove abillat d'àngel cavalcant a sobre d'un formós cavall de llarga cua, el qual anava guarnit a l'estil valencià, amb fre i estreps d'or. Este jove —de 18 anys— era el Gonfanoner i portava una pavesina amb les armes i escut de la ciutat, la qual era sostinguda per una corretja que tot devallant del coll anava a terminar al costat esquerre. Darrerament es feia palesa la figura representativa del Sant Àngel Custodi, ricament drapat amb túnica i guants vermells i una sobrevesta brodada amb rica pedreria i ajustada al cos en sèptuple tancadura, el qual era també portador d'un títol que deia: «Este és el gran Àngel de la dita Ciutat de València».

En arribar la processó a la Seu eixia a rebre-la «la Creu Major, amb els beneficiats, canonges i pabordes presidits pel bisbe amb totes les capes que en la dita església són», entrava la processó a la Seu i àngels i sonadors cantaven ses melodies. L'Àngel Custodi es col·locava amb gran reverència i amor a la cadira episcopal, situada vers el faristol —al lloc mateix on es contava l’epístola. L'Àngel de la pavesina es col·locava a la dreta de l'Àngel Custodi i tot seguit començava la Santa Missa i el divinal Ofici. «Era costum, per honor i reverència del Sant Àngel, encomanar el sermó a un noble i gran mestre de Teologia (1). La Seu era plena de sol, els llums de l'altar i de les llànties l’omplien d’una flamarada agafadissa, però un vent suau refrigera la Casa del Senyor.

(1) Esta festa es celebrava a València abans del segle XV. Tal com li havem descrit té el seu origen en l'any 1446. Tenia —la Festa— ofici i missa pròpia distint del de hui. La missa i ofici d'hores d’ara foren aprovats pel papa Sixt V (XII Kalendas mai, ço és, el 20 d’abril de 1587; cardenal Garafa). Arxiu de la Catedral, R. 37, núm. 24.

Vicent SORRIBES GRAMATGE: «El Sant Àngel Custodi, patró de València i del Regne», Sicània, 12 (1959), València, p. 4.

---

Article relacionat:

• Josep Miquel BAUSSET: «L'Àngel Custodi del Regne de València»

La Santíssima Mare de Déu del Puig

La Santíssima Mare de Déu del Puig
(1 de setembre)

Vicent Sorribes i Gramatge
Rector de Rocafort

Una piadosa tradició ens conta que la imatge de la Verge dels Àngels, del Puig, fon esculpida per mà d'àngels d'una pedra del sepulcre de la Verge Maria Mare de Crist; i traslladada de Getsemaní al Puig pels mateixos àngels que la varen afaiçonar. A les acaballes del segle VI, el bisbe de València, Eutropi, col·locava, a la Cambra del Puig, la imatge de la Santíssima Verge Maria. 

L'any 712 durant la invasió del Regne pels àrabs, els Monjos de Sant Basili l’amagaren sota una campana i hi romangué 525 anys. De llavors ençà el Puig ha estat l’estoig de tota la grandesa dels valencians; amb molta de raó és anomenat «La Covadonga Valenciana». 

Sota els peus de la Verge del Puig, s'agenollà el nostre rei en Jaume I, i hi jurà no deixar el setge de València fins que la morisma no fos allunyada de la ciutat. A la seua poderosa intercessió atribuí el rei en Jaume la conquesta de València i el primer que féu, conquerida València, fon posar a mans de la Verge, les claus de la ciutat. A Ella pregà sant Pere Nolasc per tal que València fos ben aviat cristiana; als seus peus s’agenollaren el rei de Castella Alfons el Savi, gendre del Conqueridor, i també la reina Violant, Pere III d'Aragó, el Gran, i Jaume II net del rei en Jaume. 

Pere de Castella vingué al Puig, en pelegrinatge per veure la Nostra Mare, i altre tant féu Ferran d'Aragó l'any 1415. El rei Felip II manà que la imatge fóra traslladada a la seu de València, per tal que, rebera les pregàries de tots, durant uns dies. El rei en Felip III, va vindre al Puig a casar-se, amb Margarida d'Àustria, i al Puig vingueren els pontífexs Calixt III, Alexandre VI i el papa Pere Lluna. Era costum del Patriarca l'arquebisbe de València, B. Joan de Ribera, traslladar-se a peu, de València el Puig per visitar-la, tots els dissabtes, i als seus peus morí el gran valencià fra Joan Gilabert Jofré. En sentir-se malalt, este fill de València, de França estant amb Vicent li digué: el meu traspàs és prop: me'n vaig al Puig, allí m'espera la Verge per rebre el meu esperit i lliurar-lo a son Fill. I en arribar i veure sa Mareta, la seu ànima se’n pujà al Cel. 

Puig de València, el teu nom es paraula de llum, la teua història no n’és prou coneguda. Ets joiell de glòria! 

«En el Puig amanegué 

de l'Orient la clara Aurora

de València protectora

Mare de qui el Món sosté».

(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 475s.)

La devoció valenciana a sant Roc

La devoció valenciana a sant Roc

Vicent Sorribes i Gramatge
Rector de Rocafort

Si veníeu a València, i principalment als pobles del seu antic i gloriós regne, toparíeu amb un fet que segurament cridaria la vostra atenció: hi trobaríeu el nom de Roc gran nombre de vegades. Al llarg de la meva vida sacerdotal he comprovat a bastament que són moltíssimes les persones que s'anomenen Roc; la devoció al sant de Montpeller és coneguda arreu de les nostres terres; hi ha molts pobles que li dediquen una festa sorollosa; d'altres n'és el Patró; encara conserven molts la seva vella ermita, i al bell mig dels enforcalls dels camins entre els casalicis que la devoció popular ha aixecat als sants de major veneració, abunden els de la imatge de sant Roc, en les artístiques i acolorides rajoles de Manises. No sabem, ni ens ho diuen tampoc els seus hagiògrafs, que sant Roc passés mai per la nostra terra. Baldament haver nascut en un lloc que avui es diu francés, sant Roc, segons com es miri, és ben bé nostre —Montpeller, al volt de la seva naixença pertanyia al senyoriu d’en Jaume, rei de Mallorca, el qual l'havia heretat del seu pare, el nostre rei en Jaume el Conqueridor—. El cert és que la multipresència del sant a València és un fet evident, i aquest fet ha colpit la meva curiositat i m'ha esperonat per escriure aquest modest treball.

Quina ha estat la gènesi de la devoció valenciana a sant Roc? Per quina raó fonamental sant Roc té una vivència multisecular a través del temps i de l'espai, en la tradició religiosa valenciana? Heus ací l'esbós de la meva tasca. Prou i tot sabem que sant Roc és considerat pel món catòlic com advocat especial contra la pesta; amb tot i això, d'altres en són i tenen una missió especial envers la dissortada humanitat; tanmateix el seu culte i devoció són escassament populars a la nostra ciutat i regne. Ens interessa, doncs, donar a conéixer i esbrinar l'epifania d'aquesta devoció a la zona de la nostra capital i gran part de l'antic regne valencià. Vicissituds que hi tingueren lloc fins al segle XIX. [...]

DE LES EPIDÈMIES SOFERTES EN ELS SEGLES XIV AL XVI I ORIGEN DE LA DEVOCIÓ VALENCIANA A SANT ROC

[…]

Hem dit que aquesta epidèmia [la de 1489-1490] mereixia esment especial perquè aleshores fou quan es donà a conèixer a València la poderosa intercessió de sant Roc envers els dissortats empestats. Conta el P. Teixidor, dominic, que els Pares Carmelites, en aquesta ocasió, tingueren molt de compte el fet escaigut en el seu «convent gran» de París, on moriren divuit religiosos. «Per suggerència d'un Pare Lector de Teologia, posaren una imatge de sant Roc a l'església del convent parisenc, on es va ordenar que tots els diumenges, principalment el següent a la festa de l'Assumpció de la Verge, es celebrés missa solemne amb sermó en honor del sant». [...] Així les coses, els religiosos carmelitans del convent del Carme de València resolgueren, plens de fe, dedicar una capella a sant Roc i a l'ensems fundaren una confraria sota la invocació de nostra Dona Santa Maria, sant Sebastià i sant Roc. [...]

Segons el P. Teixidor, la capella es va construir entrant per la porteria a mà esquerra, al lloc que fou l'església vella […]

Terrible fou la pesta, a la ciutat de València, del 22 de juliol fins a mitjans de 1559. Per aquests temps torna a haver-hi notícies concretes de la Confraria de Sant Roc, que seguia desenvolupant-se amb tota normalitat. El 22 de gener de 1561, l'abat del monestir de Sant Sebastià, situat extramurs de la capital, dóna unes lletres tot recordant que l'esmentada confraria esta agregada a la de Sant Sebastià i també a una de les set esglésies de Roma, per la qual cosa disfruta d'un «imponderable tresor d'indulgències».

[…]

El 15 de juliol de 1606 tornen les cròniques a donar noves de la Confraria de Sant Roc. En aquesta data, davant l'escrivà Antoni Garcés s'estengué una escriptura de concòrdia entre el convent del Carme i l'església de Santa Creu, en el territori jurisdiccional de la qual estava enclavat el monestir. Anys més tard, amb motiu de l'amortització (segle XIX), fou enderrocat el temple de Santa Creu, i la parròquia passa a ocupar l'església del cenobi carmelita, on encara continua. Tot recordant l'escriptura de 1606, els clergues de Santa Creu varen permetre que els religiosos celebraren, tots els anys, les processons de la Verge del Carme i Sant Roc. [...] Cal fer esment que aleshores aquesta processó era una de les anomenades «particulars», per a distingir-les de les «generals», molt més importants. 

LA GRAN EPIDÈMIA DE 1647-48 I L'AUGMENT DE LA DEVOCIÓ A SANT ROC

L'any 1647 fou molt dissortat per a la ciutat de València. […] 

El P. Gavaldà, en donar notícies sobre aquesta epidèmia, fa esment de les manifestacions religioses que hi hagueren […]

No ens diu el P. Gavaldà res de sant Roc, però l'erudit Orellana, atent sempre a totes les minuciositats locals de la història valenciana, afirma que la processó «particular» de sant Roc es va convertir en processó «general» per acord municipal en 1649, és a dir, poc després d'acabada la pesta que hem descrit, la qual cosa representa una manifestació de gratitud envers el sant. Més encara: per un altre document tan autèntic com és el «Llibre del Cerimonial» de l'Ajuntament —manuscrit del 1696, on es detalla minuciosament l'ordre que calla guardar en tan important processó de Sant Roc—, fa constar al marge «que la festa fou votada el 6 d'agost de 1650», això és, en data pròxima a l'acabament de l’epidèmia. Aquesta nota marginal corrobora la nostra afirmació: agraïment de tot el poble de València al gloriós sant Roc. 

[…]

VICISSITUDS DE LA DEVOCIÓ VALENCIANA A SANT ROC FINS ALS NOSTRES DIES
[…]

Mentrestant continuava celebrant-se amb gran devoció la processó a Sant Roc. […] 

No solament se celebraven a València aquestes festes a sant Roc que podem anomenar solemnes, sinó que també s'hi celebraven altres més senzilles, als barris valencians, en honor de sant Roc. […] 

En l'actualitat, la devoció a sant Roc continua viva al fons dels cors dels valencians. Ho palesen unes estampes litografiades, tamany foli, d’en Tomàs Rocafort i d'Antoni Pasqual (aquest últim no solia editar més que aquells treballs que tingueren molta venda), que encara existeixen avui a les cambres de moltes llars dels pobles valencians. També ho demostren les festes populars i de barris valencians, les ermites a ell dedicades, el patronatge de moltes ciutats i el fet d'ésser el titular d'algunes parròquies de la capital i regne.

Hi ha un treball del folklorista Josep Bodria que esmenta una vintena de carrers valencians que celebraven festes populars en la diada de Sant Roc; molts d'ells tenien imatge i la col.locaven en una fornícula construïda «ad hoc». Cal recordar la del carrer de Gràcia —avui Músic Peiró— i la imatge del carrer Manyans, amb corona, bordó i carbassa d'argent cisellat.

El tenen per patró els pobles següents: Burjassot, Dénia, Callosa de Segura, Castalla, Onda. Per titular de parròquia: [la] Font de la Figuera, Font d'Aiòder [les Fonts d'Aiòder], Lloc Nou [Llocnou] de Sant Jeroni, Oliva, Torrexiva [Torre-xiva], Benialí, Polinyà del Xúquer, Alcoi i Benicalap (València). Hi havia ermites a Carcaixent [la hi ha], Aiora, Castellfabib, Sinarques, Gandia, Bocairent, Burjassot, Museros, Sot de Xera, Callosa d'en Sarrià, Onda, Caudiel. Festes a Burjassot, Serra, Callosa d'en Sarrià, Planes, Alfafara, Llíber, Pobla de Tornesa [la Pobla Tornesa], Serra d'En Garceran [la Serra d'en Galceran], Teresa de Cofrentes. 

La processó a Sant Roc deixa de celebrar-se a València al voltant de l'any 1830. La confraria no ens ha estat possible escatir quan desaparegué; encara es conserva, però, la taula pintada davant la qual les processons feien estació. Aquesta taula es troba a la parròquia de Santa Creu de València, la qual avui ocupa el mateix lloc de l'antic convent dels carmelites i àdhuc el mateix temple. La taula ha estat posteriorment retocada. 

Rocafort, desembre de 1955.

VICENT SORRIBES, PREV.

Vicent SORRIBES GRAMATGE: «La devoció valenciana a sant Roc», Analecta Sacra Tarraconensia, XXVIII (1956), Balmesiana, Barcelona, pp. 321-337.

Ermita de Sant Roc de Ternils, en el terme municipal de Carcaixent 

Adoro te devote

 Un dels cinc himnes que sant Tomàs d'Aquino (1225-1274) va compondre al Santíssim Sagrament, per encàrrec del papa Urbà IV (1261-1264), quan el Papa va establir la solemnitat del Corpus Christi en 1264. L'atribució és dubtosa perquè la primera notícia que en tenim és de 50 anys després de la mort del Doctor Angèlic.

L'himne es va incorporar al Missal Romà de 1570, per voluntat del papa Pius V. En l'actual es troba com a oració d'acció de gràcies després de missa.

S'esmenta en el Catecisme de l'Església Catòlica (núm. 1381).

El 13 de desembre de 1849, el papa Pius IX va concedir indulgència parcial al fidel que devotament recita este himne.

Vos presentem la versió en llatí i la versió en valencià de mossén Sorribes.

VERSIÓ ORIGINAL

Adóro te devóte, latens Déitas,
Quae sub his figúris vere látitas:
Tibi se cor meum totum súbiicit,
Quia te contémplans totum déficit. 

 

Visus, tactus, gustus in te fállitur,
Sed audítu solo tuto créditur.
Credo quidquid dixit Dei Fílius:
Nil hoc verbo Veritátis vérius. 

 

In cruce latebat sola Déitas,
At hic latet simul et humánitas;
Ambo tamen credens atque cónfitens,
Peto quod petivit latro paenitens.

Plagas, sicut Thomas, non intúeor;
Deum tamen meum te confíteor.
Fac me tibi semper magis crédere,
In te spem habére, te dilígere. 

 

O memoriále mortis Dómini!
Panis vivus, vitam praestans hómini!
Praesta meae menti de te vívere
Et te illi semper dulce sápere. 

 

Pie pellicáne, Iesu Dómine,
Me immúndum munda tuo sánguine.
Cuius una stilla salvum fácere
Totum mundum quit ab omni scélere. 

 

Iesu, quem velátum nunc aspício,
Oro fiat illud quod tam sítio;
Ut te reveláta cernens fácie,
Visu sim beátus tuae glóriae.

Amen

EN VALENCIÀ

Devot a Vós adore, Deïtat latent,
sota d'estos signes verament present.
El meu cor, per vostre, tot ell s'oferix
perquè, contemplant-vos, tot ell defallix. 

 

A gust, vista i tacte amagats resteu,
però, amb sòls l'oïda, segur l'home creu,
crec tot ço que el vostre Verb ens ha parlat,
cap paraula d'altri no és més veritat. 

 

En Creu que era oculta sols la Deïtat,
ara ací és oculta fins la humanitat;
però ambdues coses confesse creient,
i us pregue allò que el lladre pregà penitent.

No us veig les ferides, tal com Sant Tomàs,
Déu, però, us confesse, no veent-les pas;
feu que jo en Vós sempre tinga fe major,
més ferma esperança, més ardent amor. 

 

Oh do! que ens recorda la mort del Senyor!
Pa vivent que vida dóna al viador,
feu que sempre visca de Vós el meu cor,
feu que taste sempre la vostra dolçor. 

 

Pelicà benigne, oh Jesús, del fang
dels pecats renteu-me amb la vostra sang;
que una gota sola d'ella pot salvar
tot el món de quanta culpa mala hi ha. 

 

Jesús, a quí esguarde ara sota un vel
pregue complir puga mon fervent anhel;
que, a faç nua, un dia, veent-vos a Vós,
benaurat em faça veure-us gloriós.

Amén

(Vicent SORRIBES: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, p. 657).

Adoro te devote, cant gregorià:

Una versió interessant:

Veni, Creator Spiritus

 U dels himnes usats més amplament a l'Església, Veni, Creator Spiritus, és atribuït a Ràban Maur (776-856). És emprat en Vespres, Pentecosta, Dedicació d'una Església, Confirmació i Ordes Sagrades, i sempre que l'Esperit Sant és solemnement invocat. Es concedix indulgència parcial al fidel que el recita. Es concedix indulgència plenària si és recitat el dia de Cap d'Any o en la solemnitat de Pentecosta.

Himne en llatí

Veni Creátor Spíritus,

mentes tuórum vísita:

imple supérna grátia,

quae tu creásti, péctora.

Qui díceris Paráclitus,

altissimi donum Dei,

fons vivus, ignis, cáritas,

et spiritális únctio.

Tu septifórmis múnere,

dígitus patérnae déxterae,

Tu rite promíssum Patris,

sermóne ditans gúttura.

Accénde lumen sénsibus,

infúnde amórem córdibus,

infírma nostri córporis,

virtúte firmans pérpeti.

Hostem repéllas lóngius,

pacémque dones prótinus;

ductóre sic te praevio,

vitémus omne nóxium.

Per te sciámus da Patrem,

noscámus atque Fílium;

teque utriúsque Spíritum

credámus omni témpore.

Deo Patri sit glória,

et Fílio, qui a mórtuis

surréxit, ac Paráclito

in saeculórum sáecula.

Amen.

Versió de mossén Sorribes

Esperit Creador, vine

a visitar tes ànimes;

els cors que formares, ompli’ls

de ta sobirana gràcia.

Tu, qui ets do del Déu altíssim

i t'anomenes Paràclet;

que ets foc, caritat, font viva

i unció d’ànimes cristianes.

Tu, que tens set dons diversos,

dit de la dreta del Pare;

Tu, que segons la promesa

dones riquesa al llenguatge.

Nostres sentits il·lumina,

ton amor siga amb nosaltres,

reforçant nostre cor feble

amb ta fortalesa santa.

El nostre enemic allunya,

i envia'ns prompte ta calma;

i servint-nos Tu de guia

evitem tota acció mala.

Fes-nos gaudir i conéixer

el Fill i son etern Pare;

fes que sempre pugam creure

en Tu, Esperit d'un i l’altre.

Tinga el Déu Pare sa glòria,

tinga el Déu Fill sa lloança,

per tots els segles de segles,

juntament amb el Paràclet.

Amén.

Font: Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 123-124 i 653.

Veni, Sancte Spiritus

Presentem cinc versions del Veni, Sancte Spiritus, la seqüència gregoriana del dia de Pentecosta; la versió llatina i quatre versions en valencià: les dos de mossén Sorribes, la del Llibre del Poble de Déu i la d'Amunt el cor. La segona de l'Eucologi de mossén Sorribes és quasi idèntica a la del Llibre del Poble de Déu. Entre les lectures del dia de Pentecosta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua han posat una seqüencia que és una versió del Veni, Creator Spiritus, i no del Veni, Sancte Spiritus.

Veni, Sancte Spiritus, coneguda com la Seqüència Daurada, és comunament considerada una de les obres mestres de la poesia sagrada escrita en llatí. La seua bellesa i profunditat han estat alabades per molts. L'himne ha estat atribuït a tres autors diferents, al rei Robert II el Piadós de França (970-1031), al papa Innocenci III (1161-1216), i a Stephen Langton (+ 1228), arquebisbe de Canterbury (este últim és l’autor més probable).

1. Versió en llatí

Veni, Sancte Spíritus,
et emitte caelitus
lucis tuae rádium.

Veni, pater páuperum,
veni, dator múnerum,
veni, lumen córdium.

Consolator óptime,
dulcis hospes ánimae,
dulce refrigérium.

In labore réquies,
in aestu tempéries,
in fletu solátium.

O lux beatíssima,
reple cordis íntima
tuorum fidélium.

Sine tuo númine
nihil est in hómine,
nihil est innóxium.

Lava quod est sórdidum,
riga quod est áridum,
sana quod est sáucium.

Flecte quod est rígidum,
fove quod est frígidum,
rege quod est dévium.

Da tuis fidélibus
in te confidéntibus
sacrum septenárium.

Da virtutis méritum,
da salutis éxitum,
da perenne gáudium.

Amen. Alleluia.

2. Mossén Sorribes A

Veniu, oh Esperit Sant,
raigs de vostra virtut
porteu del cel estant,
amb dons de la salut.

Veniu, Sol d'indigents,
veniu, llum de les gents,
dolç consol del sofrit,
amic del nostre cor.

Repòs ple de dolçor
i llum de l'esperit,
oreig del dia ardent,
del plor alleujament.

Benaurada llum del cel,
ompli el cor del teu fidel,
de la llum de vostra amor.

Sense el teu gran ben voler,
res en l'home no ha d'haver,
que no siga freturer.

Renta ço que és maculat,
rega ço que és assecat,
i guarix la infermetat.

Vincla al dur i al que és dolent,
i abrusa amb ton foc ardent,
al qui va desgarriat.

Dona als teus súbdits fidels
el teu septiforme do
i per purs i sants anhels
dona’ns de virtuts guardó.

Dona’ns el pa sens recel
i a tots per mèrits el cel.

Amén. Al·leluia.

Font: Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 344 i 345.

3 i 4. Mossén Sorribes B i Llibre del Poble de Déu

Veniu, oh Sant Esperit,

des del cel al nostre pit

amb un raig de llum divina.

Pare de pobres, veniu,

dau-nos els dons que teniu,

oh Sol que el cor il·lumina.

Vós sou el Consolador,

de l'ànima Habitador,

i dolcíssim refrigeri.

En els treballs sou confort,

en les penes sou conhort,

en la calor sou temperi.

Oh Divina Claredat,

visiteu la intimitat

del cor que ja vos ansia. (1)

Res tindrà l'home si Vós

no li dau vostre socors (2)

divinal, que bé li sia.

Tot lo que no és net renteu;

tot lo que és marcit regueu; (3)

cureu tota malaltia.

Tot lo indòmit endolciu;

tot lo fred, encalentiu;

regiu lo que s'esgarria. (4)

Dau als fidels confiats

dels vostres dons esperats

la sacrosanta Setena;

el mèrit de la virtut,

el camí de la salut,

la joia immortal i plena.

Amén. Al·leluia.

Fonts: Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, p. 669; Pere RIUTORT MESTRE: Llibre del Poble de Déu, Gorg, València 1975, pp. 457 i 458.

(1) "us ansia" en el LPD.

(2) "socós" en Sorribes.

(3) "tot lo que ja és sec" en LPD.

(4) "el qui" en LPD.

5. Amunt el cor

Vine, oh Sant Espirit,

des del cel al nostre pit

ab un raig de llum divina.

Vine, Pare d’indigents,

dona’ns els dons que tens,

oh Sol que el cor allumena.

Eres tu, Consolador,

de l’ànima Habitador

i dolcíssim refrigeri;

en els treballs, el confort,

en les penes, el conhort

i en la calor, la saonada.

Oh divina Claritat:

visita l’intimitat

del cor que tant t'ansia.

L’home no seria res

si de Tu no haguera obtingut

l’ajuda que li calia.

Llava lo que no està net,

calfa tot lo que està fret,

cura tota malaltia.

Lo indòmit, domestica-ho,

tot lo que està sec, aigua-ho,

i rig lo que se desvia.

Als teus fidels benamats

dels teus dons tan esperats

dona’ls la Santa Setena,

el mèrit de la virtut,

el camí de la salut

i la joya eterna i plena.

Amén. Aleluya.

Font: Leccionari en llengua valenciana per als dumenges i festes del Senyor, Amunt el cor, Valéncia 1980, pp. 217 i 218.

Mare dels valencians

Mossén Vicent Sorribes i Gramatge
Rector de Rocafort

Mare dels valencians, reina i patrona,
gemma de les muntanyes i dels cels,
València vos ofrena sa corona,
feta llum de la terra: flors i estels.

Per vós, Mare, l'esclat de poesia
en mi es fa carn i fruita en prec fidel.
Mes, ai!, que això sols jo assolir podia
lluint, ànima endins, el ver estel.
Que mai ma santa Mare no fon Lia
sinó la bella i dolça na Raquel.

Reina de les nostres vides
alletades per ton pit,
reina de les exquisides
flames del nostre esperit.
Emmantella, oh Verge santa,
este poble que és sagrat,
que t'estima i que te canta
amb son cor d'enamorat.

València hui vos corona
amb poesia d'amor.
Rebeu la meua, Madona,
feta amb espurnes del cor.

Font: «Corona Poética en loor de Nuestra Señora de los Desamparados», Levante, Valencia 1952, maig 10.

Mare de Déu dels Desemparats

Vicent Sorribes i Gramatge

Patrona principal de la ciutat de València

En el bell començament del segle XV, fra Joan Gelabert Jofré, fundà a València un hospital sota el títol de «Santa Maria dels Innocents», per tal d'acollir els folls que escampats per la ciutat, en orri, jeien pels carrers i feien grans estralls. Poc després sorgí la Confraria sota el mateix títol i amb la imatge que hui és patrona de València. La Confraria es traslladà a una capella de la plaça de la Seu, donada pel Capítol, a espatles de Sant Antoni Abat. La devoció s'estén arreu de tot el poble valencià, i en acabar les obres de la capella de hui, la Verge és proclamada canònicament patrona de València. En 1701, el Capítol féu l'altra imatge que ix a les processons; en l'any 1923 fon coronada la primitiva imatge, i recentment, amb motiu del XXV Aniversari de la Coronació, la diada del 21 d’abril de 1948, el pontífex Pius XII, a instància del nostre arquebisbe, excel·lentíssim senyor Marcel·lí Olaechea Loizaga, concedí la Capella de la Verge el títol de Basílica Menor. El 26 d'abril de 1950 la capella fon consagrada per l’arquebisbe de la diòcesi.

Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, p. 445.

Plaça i basílica de la Mare de Déu dels Desemparats (València 1915)

Sant Vicent Ferrer, confessor

Patró del Regne de València

Vicent Sorribes i Gramatge
Rector de Rocafort

És sant Vicent Ferrer la major glòria de València. Va nàixer probablement el 23 de giner de l'any 1350 i rebé l'hàbit de l'ordre de Sant Domènec la diada de la Candelera de l'any 1367. La fortitud atlètica del seu esperit valencià fon un dels signes de major eurítmia espiritual que hom puga imaginar; els trets més característics del sant: els sermons i miracles. Predicava tres o quatre vegades tots els dies; dejunava tot l'any; a pa i aigua, una vegada la setmana. ¡Gran taumaturg i el més gran dels predicadors de la seua època! 

Féu tants de miracles com sermons predicà; en la seua butla de canonització se'n compten vuit-cents seixanta, perfectament comprovats. 

Convertí moros i jueus; posava pau a les lluites aferrissades entre els parlaments i els reis, en un temps de grans juristes i en esta terra famosíssima per la saviesa de les lleis. En una època de greus dificultats i de seculars conseqüències, serví a la Ciutat i el Regne amb esperit de sacrifici, havent d'intervindre en resolucions decisives. 

Predicà sempre en valencià, la nostra gloriosa llengua, per ell consagrada al servici de Déu i de la Pàtria. Dels seus llavis, encisats per l'amor de Déu, vessà el cant més solemne, el poema més sublim que aleshores fon cantat. Morí a la ciutat de Vannes (França) als 70 anys, com un cigne després d'haver cantat. Fon canonitzat pel papa Calixt III. A la Seu de València i al Col·legi del Patriarca hi ha relíquies del gran sant valencià, i quatre grossos còdexs originals en valencià dels seus sermons. 

La diada de Sant Vicent Ferrer és festa de precepte en tot el Regne de València; per bé que en el calendari està marcada per al cinc d'abril, tradicionalment se celebra el dilluns de la setmana següent de la de Pasqua. El sermó es fa sempre en valencià, com esta manat.

(Eucologi Valencià, Lletres Valencianes, València 1951, p. 431)

Oració a sant Vicent Ferrer

Mossén Vicent Sorribes i Gramatge

Rector de Rocafort

El passat 9 d’abril [de 2018] les quatre diòcesis valencianes començaren la celebració de l’Any Jubilar Vicentí, amb motiu del 6é centenari de la mort de sant Vicent Ferrer, patró principal de la Comunitat Valenciana i de la diòcesi d’Oriola-Alacant. Els nostres pastors, en un comunicat conjunt, han manifestat, entre altres coses, que és «una oportunitat perquè tot el poble de Déu conega amb major profunditat la figura de Sant Vicent Ferrer». Per això, esta secció es dedicarà durant el jubileu vicentí a la recuperació de textos de i sobre el nostre insigne patró. L’oració següent es troba en l’Eucologi Valencià, publicat a València en 1951 per mossén Vicent Sorribes i Gramatge, rector de Rocafort. No s’indica l’autor, però tot fa pensar que el text és del mateix mossén Sorribes (València 1903-Quart de Poblet 1986). F. Xavier Martí.

 Gloriosíssim sant Vicent, patró de València, lliri puríssim collit a l'hort de la nostra terra, evangelitzador de la santa paraula de Déu i perfecte deixeble del dolcíssim Jesús. Vós, que tempràreu la llengua de la nostra parla amb el foc de l'amor a Déu, la qual com espasa de dos talls la posàreu al servici de la caritat divina i arreplegàreu, arreu d'Europa, les ovelles esgarriades de la pleta del Senyor, predicant a la bona gent: «Tenim una fraternitat humana en este món, tant els fidels com els infidels poden ésser anomenats germans», digneu-vos intercedir per nosaltres davant deDéu.

Pregueu pels germans dissortats a la Mare de Déu dels Desemparats per tal que la seua mirada ens embolcalle en l'esperança de dies millors.

Mestre de l'evidència racional posada a mida de les intel·ligències populars, il·lumineu els nostres cors! Mireu elvostre poble! Compadiu-vos dels vostres germans!

Veniu, de bell nou, a València, a fi que els qui us anomenen germà major, tinguen el conhort d’heretar el vostre esperit «en el cor i en la paraula».

Veniu, amigable componedor de plets i poseu pau a les aferrissades lluites socials que trasbalsen la vostra Ciutat. Doneu-nos la pau ila caritat cristianes en esta hora mancada del sant temor de Déu.

Veniu, àngel apocalíptic del Senyor, i feu sonar la trompeta del Judici de Déu, per tal que el seu ressò desperte l'esperit d'aquells que jauen ensopits en el pecat de l’egoisme. Emmudixca Satanàs, pare de la mentida.

Veniu i ensenyeu als ministres del Senyor l'eficàcia sobrenatural del vostre apostolat realista, doneu-los el do de la predicació queVós tan meravellosament sabéreu emprar, feu-los hòmens de vida interior, i que nodrixquen son esperit en l'aliment substanciós de la Santa Bíblia.

Veniu i ensenyeu als pares valencians el goig que hi ha de fer de les seues llars «una llar vicentina», talment com fon la de la vostra família. Doneu als nostres jóvens l’amor a la virtut de la puresa i emmeneu-los pels camins de la caritat i la pràctica de les virtuts cristianes.

Veniu i allunyeu de nosaltres tota mena de vicis, mitjançant l’exemple de la vostra vida tota consagrada a Déu.

Veniu i ensenyeu-nos de dir moltes vegades amb Vós: «Senyor, Déu Jesucrist, misericòrdia».

Veniu finalment i abrandeu-nos en foc del vostre esperit, per tal que abrusats en l'amor a Déu i a la nostra Mare dels Desemparats, tots plegats pugam anomenar-vos germà i per la vostra protecció, fruir de la benaurança eterna. Amén.

(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi Valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 153s.)

Nota. L’Eucologi Valencià també du un «Himne Vicentí» (p. 691), uns «Goigs a Sant Vicent Ferrer» (p. 692) i els textos propis del dia precedits d’una semblança del sant (pp. 431-433).

Publicat en Cresol, 143 (2018 març-abril), p. 55.

Stabat Mater

Josep d'Orga i Pinyana

Versió interessant de la ben coneguda seqüència de la Mare de Déu dels Dolors. En l'Eucologi valencià de mossén Sorribes (pp. 484-486 i 641s.) hi ha una versió ben reeixida que s'ha reeditat adaptada en l'Oracional Valencià (pp. 234-236). Hem trobat esta versió huitcentista de Josep d'Orga (1800-1881), impressor i escriptor de la Renaixença valenciana vinculat a Lo Rat Penat, i col·laborador del Calendari llemosí de Constantí Llombart. També l'hem adaptada un poc al valencià actual.

Plany a la Mare de Déu

Imitació llemosina

Stabat Mater dolorosa

Estava vora la creu plorant la Mare de Déu, on era son Fill clavat. L'ànima seua gemia. Ai! El seu sant cor sentia d'acer agut traspassat! Mare meua, ¡a quina pena l'etern Pare vos condemna! ¡A vore patir al Fill! Tremolosa ho mireu, i és en va que li pregueu que el salve del perill. ¿On és l'home que no plora, vore a la Verge en eixa hora i al seu Fill amb el turment? ¿Pot algú ço contemplar, i a Jesús vore expirar per salvar-nos, innocent? Els pecats de l'home ingrat, després d'haver-lo assotat, l'enclavaren escarnit. I ja l'heu vist, congoixada i de pesar esglaiada, retre al Pare l'esperit. Mare meua, font d'amor! Feu que senta eixe dolor i que en les penes vos plore. Feu que el meu cor s'enardisca i a Jesucrist beneïsca i al sepulcre l'acompanye.

Santa Mare, que les llagues de Jesucrist facen plagues en tots els cors penedits. S'ha dignat per nós morir; sapiau, doncs, que en el patir vostres dolors són oïts. Feu que on estigueu plorant jo us estiga aconsolant. Per ben feliç em tindré! Si esteu al peu de la creu, allí llavors em tindreu, vostres ulls eixugaré. Verge de les vèrgens, pura, en els dolors i amargura, concediu-me aquest favor. Feu que sa Passió i sa Mort em servisca de confort en el pesar i dolor. Feu que les llagues aflamen, que cremen i no s'apaguen en el cor i en el meu si. Siau-nos emparadora, siau-nos la defensora el jorn últim del juí. Feu-nos de la creu custodis, i que siam meritoris que Déu ens tinga en memòria. I que, quan muira el cos, done a l'ànima repòs amb la seua santa glòria.

Joseph de Orga

Font: Constantí LLOMBART: Lo Rat-penat: calendari llemosí corresponent al present any 1878..., València 1877, pp. 54s.

---

Podeu seguir així:

V/ Pregueu per nosaltres, Verge dolorosa.

R/ Perquè ens fem dignes de les promeses de Jesucrist.

Oració de la missa del Divendres de Passió

Oh Déu, en la passió del qual, segons la profecia de Simeó, una espasa traspassà l'ànima dolcíssima de la gloriosa Verge i Mare Maria, concediu propici, que els qui recordem amb veneració la seua transfixió i passió, pels gloriosos mèrits i pregàries de tots els Sants que fidelment estigueren el peu de la creu, aconseguim el fruit sortós de la vostra passió. Vós, que viviu i regneu pels segles dels segles.

 

Font: Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi Valencià, Lletres Valencianes, València 1951, p. 483.

  

Lauda, Sion, Salvatorem

Lauda, Sion, Salvatorem

Seqüència de la solemnitat de Corpus Christi. Actualment és opcional. Oferim una de les versions que apareix en l'Eucologi de mossén Sorribes.

Sió, lloa el Salvador,

lloa el guia i el pastor

amb devotes melodies.

Sense mida, immensament

alaba'l, que a bastament

tanmateix no el lloaries.

Argument especial

de lloança, el pa vital

a tothom avui s'imposa:

aquell pa que fon donat

als germans d'apostolat

com dubtar-ho ningú gosa.

Siga el cant harmoniós,

siga el cor ben fervorós,

l'alegria siga plena,

celebrant aquella nit

del misteri instituït

en la taula de la cena.

En la taula del nou Rei,

Pasqua nova, nova llei;

la vella Pasqua s'acaba;

lo novell trau lo gastat,

l'ombra fuig de veritat,

dins la llum la nit mancava.

Lo que en cena feu Jesús,

dispongué que en férem ús,

que fos fet en sa memòria;

nosaltres, adoctrinats,

fem del pa i vi consagrats

hòstia propiciatòria.

Ha de creure el cristià

que en carn se trasmuda el pa

i el vi en sang preciosa.

Lo que no comprens ni veus

t'ho confirmarà, si ho creus,

cegament, la fe animosa.

Sota espècies diferents

que són signes i accidents

hi ha carn i sang sagrada,

bevenda i manteniment;

conté a Crist íntegrament

cada espècie separada.

El qui el rep no el rep partit,

separat ni dividit,

mes sancer: l'Eucaristia

presa per mil o per u

és igual que cadascú:

ni sumida, minvaria.

La prenen bons i dolents

però amb sorts ben diferents,

sort de mort o sort de vida:

per als bons és bona sort;

per als dolents és dissort,

dissort gran i sense mida.

Si és romput el sagrament

no vacil·les: tin esment

que tant hi ha sota un fragment

com dins l'hòstia no rompuda;

ací res no s'ha perdut;

és el signe lo romput;

Jesucrist, que és contingut,

rompent l'hòstia, no s'hi muda.

Vet ací el pa angelitzant

fet menjar de vianant:

la vianda dels fills, ¿quan

l'han llançada als cans les mares?

En símbols prefigurat:

Isaac sacrificat,

anyell pasqual degollat,

maina dada als nostres pares.

Oh Pa ver, oh Bon Pastor,

bon Jesús, dau-nos perdó,

aliment, defensió

i l'eterna visió

de la pàtria venturosa.

Vós que amb menjars immortals

pastureu ací els mortals

feu dels vostres comensals

cohereus celestials

de la ciutat gloriosa!

Amén. Al·leluia.

(Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 658-663).

L'Eucaristia

Vicent Sorribes i Gramatge (1903-1986)

Rector de Rocafort

El sagrament de l’Eucaristia és sagrament de vius; sagraments de vius vol dir que per a rebre’ls s'ha d'estar en gràcia de Déu. Més que sagrament de vius, escauria anomenar l’Eucaristia sagrament de Vida, perquè en rebre la comunió es col·loca Jesús en el centre de l'ànima. «Jo sóc el pa viu devallat del Cel. D’este pa, si algú en menja, haurà vida eternament. I el pa que jo vos donaré, la carn meua és per la vida del món». (Joan, VI-51-52). 

Punt prodigiós d'intercessió és este sagrament, on assolix màxima plenitud l'atansament de Déu a l’home; plagué, doncs, a la bondat divina per tal de comunicar-se amb l'home i com si volgués donar més relleu a les paraules del salm CXLIV: «Les misericòrdies d’Ell (Déu) sobrepassen tota altra manifestació del seu poder», instituir este sagrament, meravella de l’amor de tot un Déu fet home. «Baldament els hagués estimat tantíssim durant la vida a la fi d'ella els estimà molt més.» (Joan, XIII-1). «Dilecció major ningú no té que la d'aquell que oferix sa vida pels propis amics». (Joan, XV-13). 

La missió del Crist, germà, era finida en la terra, però calia abastar l’home per tal que no es perdés, no deixar-lo orfe. «No vos deixaré orfes», havia dit la nit de la Cena; però amb tot i això, havia de morir, perquè era l'autor del Nou Testament, i l'eficàcia d'un testament «mai no és definitiva mentre viu el testador». (Hebr. IX-17). 

Com podia abandonar-nos? Si no ho consentia el seu amor sens límits? La Saviesa divina trobà un mitjà d’ésser entre nosaltres per segles de segles: «Qui —Jesús— la vigília de la passió prengué el pa en ses santes i venerables mans i els ulls aixecats el cel, a Vós, oh Déu Pare Omnipotent, donant-vos gràcies, el beneí, partí i el donà els seus deixebles dient: «Teniu i mengeu-ne tots. Car este és el meu Cos». I com es vullga que la paraula de Déu, com bé diuen els teòlegs, és abans que tot «operativa» i fa allò que diu, sota el vel de les espècies eucarístiques resta Jesucrist vivent, amb cos i ànima. «Poderós com és en el Cel». Misteri de fe s'anomena este Sagrament Santíssim de la Fe, la qual segons sant Pau és «Substància de les coses que s'esperen i motivació raonable de les que no es veuen». (Hebr. XI-1). La litúrgia popular amb un profund instint teològic, l’anomena Santíssim Sagrament. Què més? Reflexiona ¡oh cristià!, diu el Crisòstom amb eloqüència sobirana, el present que se't fa en la institució de l’Eucaristia. «Aquell qui, sols de contemplar-lo, als Àngels produïx esgarrifances, que ells no gosen fitar a plaer per la fulguració de la seua resplendor, és el qui esdevé aliment nostre, i amb Ell ens unim i ens tornem un mateix cos, una mateixa carn… Quin pastor hi ha que pasture les ovelles amb la seua pròpia sang? I què dic pastor? No reparen moltes mares en nodrir a pits mercenaris els seus fills tantost passades les angúnies del deslliurar? Això és el que Jesús no consentí, sinó que, abrandat d'amor, ens pastura amb la seua sang pròpia i en tot ens fa una mateixa cosa amb Ell». (Homl. 60. pobl. Antioch. (Del Breviari Romà.)) 

Si espigolem el perquè de la institució d’este Sagrament hi veurem que, abans de tot, i potser, sols per això, que resta Jesús en el Sagrament de l'amor no sols per a ésser adorat sinó principalíssimament per ésser la Vida de l'ànima cristiana. «Qui menja de la meua carn i beu de la meua sang, resta en Mi i Jo en ell». (Joan, VI-48-49). O més: «Com m'ha enviat el Pare vivent i jo vixc del Pare, també així el que em menja, ell viurà per mi». El sentit d’estes paraules és el següent: «Així com jo per ésser enviat del Pare, qui és font de la vida, vixc del Pare, participe de la mateixa vida, així el creient qui em rep; per menjar la meua carn viurà amb la meua pròpia vida». (Comt. de S. Joan, L. Murillo, pàg. 287). (1) Germà, no devalla, doncs, Jesús a les nostres ànimes com a un sepulcre on són reduïdes a impotència ses eficàcies divinals, ni tampoc perquè les espècies eucarístiques hagen de confondre's amb les grolleries de la carn de l’home; és l'espiritualitat tota de Jesús la que ha de regnar, amb plenitud sobirana, dins dels qui s'alimenten amb el Cos diví, per tal que s’esdevinga a nosaltres aquella intimació adreçada pel propi Sant Pau als Colossencs, (III-3). «Vostra vida és reclosa amb Crist en Déu». Cal, en resum, tindré com a objectiu pels qui reben la comunió: Viure'n del Crist, fent seues aquelles altres paraules de l'esmentat apòstol. «Més que jo en mi mateix, és el Crist qui viu en mi». (Gal. XI-20). Però això la litúrgia, en ser-nos presentat el Crist abans de rebre'l com aliment sacratíssim, posa, en llavis del sacerdot aquelles santes paraules, la lluïssor de les quals sobrepassa la mesura de la humana intel·ligència. «El Cos del Nostre Senyor Jesucrist, siga custòdia de la teua ànima en ordre a la vida eterna». (Ex Miss.) L’Eucaristia és doncs, la més gran de les obres divines, «el prodigi de l’Eterna bondat».

Malgrat constar expressis verbis tot ço que dic, car jo altra cosa no faç que traduir els texts sagrats, caldrà repetir a l'home emmalaltit per la concupiscència allò, si fa no fa, que la Comunió és per a nodrir la vida cristiana? «Tinc jo per menjar uns altres aliments desconeguts per vosaltres». (Joan, IV-32). Sí, germà, l’Eucaristia és d'antuvi el sagrament de l'operació del Crist. Ell no hi resta present més que per treballar. Tots els sagraments fan invisiblement allò que signifiquen sensiblement i Ella és, repetixc, no un símbol de presència, com ho és una flor, una relíquia, una imatge, sinó un signe de nodriment, un aliment espiritual. Panis vivus. «Pa vivent». L’aliment exigix ésser rebut per ésser transformat en aquell qui el rep, mes ací l'aliment es diví i és ell qui ha de transformar, en la seua substància, el fidel que combrega. (S. Agustí). Finalment, com has vist, Ell és l'amor, l’amor fet aliment teu, deixa, doncs, entrar dins de tu este amor dominador, gelós, fort com la mort, i després que hages combregat, amb el Crist treballa com indòmit obrer, per tal de fer-te millor, ben bo, cristià de veres. Ultra açò que dic, cal donar gràcies; però no oblides que allò que interessa per sobre tot és donar-te a Crist; els compliments poden ser breus, no és l’hora més escaient de presentar el full de peticions com ho fan molts, atesa llur ideologia, estos sempre aprofiten els moments sublims i decisius de la comunió per obtenir mercés; t’ho torne a dir, els compliments poden ésser breus, recorda el que feia sant Francesc de Sales; allò que interessa és que la teua docilitat aleshores siga total i la pregària més escaient és ben bé la súplica de sant Tomàs d’Aquino: «Atorgueu al meu esperit viure de Vós». Praesta meae menti de Te vivere. 

Formar ànimes eucarístiques és el que vol el Crist, i tu deus dir-li sincerament: «Senyor, què voleu que faça?». Domine, quid vis me facere?, i et dirà: col·laborar amb Mi. Sigues meu més plenament. Este és el fruit que Jo cobege; vull fer créixer en tu la fam i set de justícia, donar-te apetit de les coses divines. In invisibilium amorem rapiamur. Sols açò és combregar bé i profitosament. Germà: obra lenta, com totes les d'educació és l’Eucaristia, però no oblides que el Crist vivent és amb tu i que tu pots cavar dins la teua ànima el buit saludable que la plenitud del Crist vindrà a omplir. ¡Senyor, el meu cor es lliura totalment a Vós! Tibi cor meum totum subjicit. 

(1) Lino Murillo SJ: San Juan, Barcelona, Gustavo Gili, 1908.

(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi Valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 17-20)

---

Articles relacionats:

• Ramon ARNAU GARCIA: «En el 50é aniversari de l'Eucologi-Missal de mossén Sorribes», Cresol, 22 (2001, desembre), p. 18.
• Josep Miquel BAUSSET: «L'Eucologi de mossèn Vicent Sorribes» (2016)

En el 50é aniversari de l'Eucologi-Missal de mossén Sorribes

Ramon Arnau Garcia (†)

Degà de la Seu de València

El 30 de juny de l'any 1951 s'acabà d'imprimir l'Eucologi-Missal valencià de mossén Vicent Sorribes, rector de Rocafort. Amb gran criteri pastoral el va subtitular El llibre del bon cristià. Enguany es complixen, per tant, els cinquanta anys de l'edició, i pareix oportú i més que just dedicar-li un record.

L'obra, com el seu mateix nom indica, comprén diverses parts. En la primera, després d'una introducció en què recull les oracions fonamentals del cristià, presenta les que ell anomena «Oracions litúrgiques» que van des de l'ofici dit llavors 'hora de prima', equivalent a l'oració del matí, a la d'acció de gràcies per a després de la confessió. La segona part, que mossén Sorribes titula «Sant Rosari i devocions diverses», és tan ampla que comença amb el sant Rosari i acaba parlant de la butla per als difunts. En la tercera part, sens dubte la més important, ens oferix el Missal Romà, amb les misses dels diumenges, les de les festes del santoral i, per últim, les de difunts; finix esta tercera part amb el ritual dels sagraments que apareix a la lletra tant en valencià com en llatí. La quarta i última part conté un himnari musical.

Hui, quan som molts els valencians que estem preocupats per oferir al poble fidel de les diòcesis valentines un missal en la nostra llengua, hem de reconéixer que la tasca que va emprendre en solitari mossén Sorribes és mereixedora de tot encomi, i, en just homenatge, hem d'admetre que haurem de partir del seu Eucologi-Missal per a establir de manera definitiva el missal i el ritual que tots desitgem.

L'obra de mossén Sorribes, tan discutida en aquell temps difícil, té sense dubte un valor objectiu, però també està necessitada de revisió, per poder ser adaptada de manera eficient a la vida litúrgica i pastoral de les actuals comunitats cristianes. I açò per dos motius. El primer, perquè el missal de mossén Sorribes està construït sobre l'antic del Concili de Trento, que, com tots sabem, va estar vigent fins al Concili Vaticà II (1962-1965). En conseqüència, el missal de mossén Sorribes haurà de ser adaptat al nou missal i a les noves rúbriques.

La segona raó és d'un altre estil. Es tracta de reconsiderar certes preferències lèxiques que va utilitzar mossén Sorribes, que potser no són les més convenients. Tot seguit en posaré un exemple. En la consagració del vi, mossén Sorribes usa la forma següent: «la qual [la sang] per a vosaltres i per a molts serà vessada en remissió dels pecats». Davant d'esta redacció, cal preguntar-se: la paraula 'vessada' ¿és la més apropiada en un missal valencià? Hem de reconéixer que vessar és una paraula genuïnament valenciana, encara usada a l'Horta de València en frases com «l'aigua de la séquia ve a vessar». Però este verb i, en concret, el participi 'vessat' ha caigut en desús en la major part de les terres valencianes. Ara bé, ¿era vessar el verb usat pels nostres clàssics i pels llibres rituals valencians més antics per a descriure el concepte teològic que conté el terme neotestamentari? Això últim és una qüestió discutible, que caldria aclarir amb l'ajuda de la crítica textual i la filologia.

Però, en tot cas, el fet evident és que els nostres clàssics i els nostres rituals antics i moderns han usat sistemàticament, en este context, la frase «sang escampada». Vegem-ne alguns exemples. La nostra sor Isabel de Villena posa en boca d'Adam, al capítol CCXXXIX del seu Vita Christi (1497), estes expressives paraules: «Servents e catius vostres som, comprats per aquell inestimable preu de la sanch de aquest Senyor, Fill vostre, exit de les pròpies entràmenes vostres, la qual sanch a instància e pregàries vostres se és escampada». Abans, al capítol LVIII, ens havia dit: «O senyora Maria, vos sóu aquella que aveu trobada gràcia davant lo Senyor e per lo mijà vostre la dita gràcia és stada per lo món escampada sobre los fills de Adan». Per a Isabel de Villena tant la sang com la gràcia són escampades amb efecte de santificació per a l'home.

El ritual de l'Església Metropolitana de València de l'any 1514 diu literalment: «Scampant tota la sua preciosa sanch en preu de nostra redempció». El text ja no pot ser més clar. El 1531, Andreu Martí Pineda va publicar una composició poètica titulada: Contemplació en honor y reverèntia de les set vegades que.l nostre redemptor Jesús escampà la sua preciosíssima sanch ab les propietats de cascuna feta. Els exemples, sempre en el mateix sentit, es podrien multiplicar. Bastaria consultar la Bibliografía de la Lengua Valenciana, de Josep Ribelles Comín, per poder arreplegar-ne una bona quantitat.

Es tracta, per tant, d'una constant teològica litúrgica i literària valenciana. Pense que tots els textos fins ací aportats parlen amb claredat i, si la nostra intenció és fer un missal valencià, des de les entràmenes del valencià (com diria la gran Isabel de Villena), és deure nostre, esforçar-nos per buscar i trobar les paraules més adequades i, si és possible, les més clàssiques. És també una manera de demostrar la preocupació i la sensibilitat de l'Església per inculturar la litúrgia, per fer una litúrgia arrelada al nostre poble i a la nostra cultura.

Acabe esta reflexió reiterant el meu homenatge de gratitud a mossén Sorribes. Estic convençut que el seu compromís amb la fe i amb la cultura valenciana haurà trobat davant Déu Nostre Senyor la gràcia accidental de què ens parla sant Tomàs d'Aquino.

Publicat en Cresol, 22 (2001, desembre), p. 18.

---

Article relacionat

• Josep Miquel BAUSSET: L'Eucologi de mossèn Vicent Sorribes (2016)