Adoro te devote

 Un dels cinc himnes que sant Tomàs d'Aquino (1225-1274) va compondre al Santíssim Sagrament, per encàrrec del papa Urbà IV (1261-1264), quan el Papa va establir la solemnitat del Corpus Christi en 1264. L'atribució és dubtosa perquè la primera notícia que en tenim és de 50 anys després de la mort del Doctor Angèlic.

L'himne es va incorporar al Missal Romà de 1570, per voluntat del papa Pius V. En l'actual es troba com a oració d'acció de gràcies després de missa.

S'esmenta en el Catecisme de l'Església Catòlica (núm. 1381).

El 13 de desembre de 1849, el papa Pius IX va concedir indulgència parcial al fidel que devotament recita este himne.

Vos presentem la versió en llatí i la versió en valencià de mossén Sorribes.

VERSIÓ ORIGINAL

Adóro te devóte, latens Déitas,
Quae sub his figúris vere látitas:
Tibi se cor meum totum súbiicit,
Quia te contémplans totum déficit. 

 

Visus, tactus, gustus in te fállitur,
Sed audítu solo tuto créditur.
Credo quidquid dixit Dei Fílius:
Nil hoc verbo Veritátis vérius. 

 

In cruce latebat sola Déitas,
At hic latet simul et humánitas;
Ambo tamen credens atque cónfitens,
Peto quod petivit latro paenitens.

Plagas, sicut Thomas, non intúeor;
Deum tamen meum te confíteor.
Fac me tibi semper magis crédere,
In te spem habére, te dilígere. 

 

O memoriále mortis Dómini!
Panis vivus, vitam praestans hómini!
Praesta meae menti de te vívere
Et te illi semper dulce sápere. 

 

Pie pellicáne, Iesu Dómine,
Me immúndum munda tuo sánguine.
Cuius una stilla salvum fácere
Totum mundum quit ab omni scélere. 

 

Iesu, quem velátum nunc aspício,
Oro fiat illud quod tam sítio;
Ut te reveláta cernens fácie,
Visu sim beátus tuae glóriae.

Amen

EN VALENCIÀ

Devot a Vós adore, Deïtat latent,
sota d'estos signes verament present.
El meu cor, per vostre, tot ell s'oferix
perquè, contemplant-vos, tot ell defallix. 

 

A gust, vista i tacte amagats resteu,
però, amb sòls l'oïda, segur l'home creu,
crec tot ço que el vostre Verb ens ha parlat,
cap paraula d'altri no és més veritat. 

 

En Creu que era oculta sols la Deïtat,
ara ací és oculta fins la humanitat;
però ambdues coses confesse creient,
i us pregue allò que el lladre pregà penitent.

No us veig les ferides, tal com Sant Tomàs,
Déu, però, us confesse, no veent-les pas;
feu que jo en Vós sempre tinga fe major,
més ferma esperança, més ardent amor. 

 

Oh do! que ens recorda la mort del Senyor!
Pa vivent que vida dóna al viador,
feu que sempre visca de Vós el meu cor,
feu que taste sempre la vostra dolçor. 

 

Pelicà benigne, oh Jesús, del fang
dels pecats renteu-me amb la vostra sang;
que una gota sola d'ella pot salvar
tot el món de quanta culpa mala hi ha. 

 

Jesús, a quí esguarde ara sota un vel
pregue complir puga mon fervent anhel;
que, a faç nua, un dia, veent-vos a Vós,
benaurat em faça veure-us gloriós.

Amén

(Vicent SORRIBES: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, p. 657).

Adoro te devote, cant gregorià:

Una versió interessant:

El capellà de les Roques

Ofrenes: EI Capellà de les Roques

Rescatem el següent text sobre el capellà de les Roques, aparegut en la primera pàgina del diari Las Provincias, el dia 16 de febrer de 1914. Ens sorprén l'alt grau de correcció ortogràfica del text. Només hem corregit l'accentuació i les errades d'impremta. Francesc Bosch era beneficiat de la parroquial de Sant Miquel i Sant Sebastià, capellà de l'excel·lemtíssim Ajuntament de València i de la brigada de bombers; també fou capellà de la casa natalícia de Sant Vicent Ferrer. Va morir el 4 de febrer de 1914 a València; tenia 81 anys.

Tota València el coneixia i l'estimava i per això, en l'hora fatal, per tota la ciutat es repetia la lamentació: «¡El Capellà de les Roques ha mort!»

El bo, el digne, el cultíssim mossén Francesc Bosch i Puig, era en València una institució. Els seus cognoms, ben valencians, havien desaparegut per la força del nom popular, per aquell patriarcal nom de «Capellà de les Roques», que'l poble li havia imposat i per el qual fins els infants el coneixien. I aquest nom anava unit a una tradició netament valenciana, a dos de les més populars i típiques festes de València: Corpus i Sant Vicent Ferrer, festes que feien sentir en valencià i parlar nostra dolça llengua a tota la ciutat.

En la festa del Corpus, d'on li provenia a mossén Bosch el nom de «Capellà de les Roques», representava aquest un important paper. 

Jo recorde que en la meua infantesa era la cavalcada de Corpus lo que més me cridava l'atenció d'aquella festa. Eixia dos vegades: la vespra i el dia de Corpus; i el meu goig més gran era vore-la, en els dos dies, quatre, cinc, sis vegades o més, corrent i travessant carrers per eixir-li al davant. El meu esperit contemplatiu es delitava mirant el pas de les banderoles dels nanos, de les dansetes, amb els seus colors virolats i la seua alegria de panderetes i cascavells, els tres Reis d'Orient amb els seus patges -aquell patge negre que feia perilloses cabrioles damunt del cavall sense caure mai—, de la Mare de Déu de la burreta i de Sant Josep i dels personatges històrics... Però hi havia en la cavalcada de Corpus dos moments en què, pel contrast, s'emportaven tota la meua atenció. L'un, era de repugnància i d'odi: el pas de la «degolla». L'atre, era de placidesa i simpatia: el pas del «Capellà de les Roques».

A lloms d'un cavall blanc amb guarniments grocs, la figura patriarcal de mossén Bosch, vestida amb els hàbits negres, passava, deixant al seu pas una estela de simpatia i de bondat. D'un tros lluny, la gent ja l'anunciava amb contentament i beneplàcit: ¡El «Capellà de les Roques»! ¡El «Capellà de les Roques»! I ell, amb aquella seua mirada bondadosa, amb aquell gest patriarcal i amb el somrís sempre a flor de llavi, tot lo qual imprimia en el seu rostre una aurèola de claror i de dolça paternitat, responia a d'aquelles mostres de cordialitat del poble, a d'aquelles veus que repetien el seu nom popular, saludant amorosament amb el bonet i escampant entre les gents pròdigues i paternals bendicions.

L'home noble i cultíssim, el sacerdot digne i exemplar ha mort, però el record del «Capellà de les Roques», viurà sempre entre nosatres, la seua memòria serà eterna entre'l poble valencià amant de les seues coses i de les seues tradicions.

I quan passe'l temps, en la pàtria mateixa o lluny d'ella, el nom del «Capellà de les Roques», ens evocarà records amables d'atres èpoques: Sant Vicent Ferrer, els altars, els milacres, els sermons en valencià, el pouet de Sant Vicent, festa de Corpus, les Roques, la cavalcada... I vorem passar la figura patriarcal del «Capellà de les Roques» a lloms del seu cavall blanc, amb guarniments grocs, escampant entre les gents, pròdigues i paternals bendicions, i deixant al seu pas una estela de simpatia i de bondat...

¡El «Capellà de les Roques» no ha mort! 

EUGÉNIC

Enllaç a la versió digital de l'original.