Presència de Crist en l’Eucaristia

Antoni J. Sanchis i Martínez (†)

Prevere

Recorde que esta secció tracta de rescatar textos religiosos en valencià escrits per valencians i que puguen servir-nos com a lectura espiritual. El fragment següent és del sacerdot Antoni J. Sanchis i Martínez (Alberic 1923-2009), gran col·leccioniste i defensor ferm de l’ús del valencià en la litúrgia. Després de formar-se en el Seminari de València, fou ordenat prevere en 1946. Es va llicenciar en Dret Canònic en la Universitat Pontifícia de Salamanca. Va exercir la cura pastoral a Xàbia, Alcàntera de Xúquer, Beneixida i Gavarda. També fou consiliari de la Joventut d’Acció Catòlica i prefecte de teòlegs al Seminari. Va fer missió a Buenos Aires en 1960. Entre 1962 i 1988, fou capellà de l’Hospital General de València. Ja jubilat, va regir la rectoria de Benimuslem. En 1998 va escriure un llibre autobiogràfic en valencià, del qual hem extret el següent text doctrinal. Doctrina segura i, a més, en valencià. F. Xavier Martí.

Es tracta d’una presència única. Eleva l’eucaristia per damunt de tots els sagraments i és la perfecció de la vida espiritual i el terme a què tendeixen tots els altres sagraments (Sant Tomàs d’Aquino, Summa theologica III, 73,3).

L’Església catòlica ha tributat i continua tributant el culte d’adoració que és degut al sagrament de l’Eucaristia, no sols durant la missa, sinó també fora de la seua celebració, conservant, amb el més gran respecte les hòsties consagrades, presentant-les als fidels perquè les veneren solemnement i portant-les en processó (Mysterium fidei, 56).

La santa reserva –el sagrari– estava destinada inicialment a guardar amb dignitat l’Eucaristia, perquè poguera ser portada als malalts i als absents fora de la missa. Per l’aprofundiment de la fe en la presència real del Crist en l’Eucaristia, l’Església adquirí consciència del sentit de l’adoració silenciosa del Senyor, present sota les espècies eucarístiques. Per això, el sagrari, ha de col·locar-se en un lloc digne, i ha de ser construït de tal manera que destaque i manifeste la veritat de la presència real del Crist en el sagrament de l’Eucaristia.

És molt convenient que el Crist haja volgut seguir present en la seua Església d’aquesta manera única. Ja que abandonava els seus sota la forma visible, volgué donar-nos la seua presència sacramental, perquè anava a oferir-se en la Creu per salvar-nos, i deixà el memorial de l’amor amb què ens estimà fins a la fi (Jn xxiii), fins al do de la seua vida.

L’Església i el món tenen una gran necessitat del culte eucarístic. Jesús ens espera en aquest sagrament de l’amor. No escatimen temps per anar a trobar-lo en l’adoració, en la contemplació plena de fe i oberta a les greus faltes i els delictes del món. Que la nostra personal adoració no falle.

La presència del veritable cos de Crist i de la veritable sang de Crist en aquest sagrament no es capta pels sentits, diu sant Tomàs, sinó únicament per la fe, la qual recolza sobre l’autoritat de Déu.

(«El misteri de l’Eucaristia, centre de la fe cristiana», en Despullament eclesiàstic d’un mossén septuagenari, Ajuntament d’Alberic, 1998, pp. 355-356).

Publicat en Cresol, 157 (2020).

Antoni Josep Sanchis i Martínez

Gaspar Navarro Fortuño

Prevere

Ramon Arnau i Antoni Sanchis
a la Glorieta d'Alberic

Era l'any 1941, exactament l'1 d'octubre, quan tres jóvens alberiquenys entràrem al Seminari Metropolità, carrer de Trinitaris 3 de València, amb la intenció de ser sacerdots. Érem n'Antoni Sanchis Martínez, en Ramon Arnau Garcia i un servidor. Recorde que la primavera anterior un grup de seminaristes acompanyats pel bisbe, encara seminarista, Rafael González Moralejo, van vindre a Alberic a parlar-nos als jóvens sobre el sacerdoci i la seua missió en l'Església i en el món. Orientats pel reverend en Francisco Mahiques Villagrasa, un bo i virtuós sacerdot, rector de Sant Llorenç, prenguérem la decisió que canviaria les nostres vides: arribar a ser sacerdots.

Quant als estudis al Seminari, els Superiors ens acoblaren en un curs especial d'ampliació que consistia principalment en Filosofia i Llatí, donat que aquell any entraren més de trenta batxillers i alguns amb carreres acabades.

Els tres hem sigut molt bons amics, En Ramon i jo férem tres cursos de filosofia i n'Antoni sols un, perquè tenia el batxillerat acabat i passà a estudiar Teologia. Així doncs, n'Antoni va ser ordenat en juny de 1946, jo en juny de 1948 i en Ramon a principis de 1949. [...]

Sempre tots tres hem mantingut bona i fraternal relació, tot i que n'Antoni i en Ramon seguiren altres camins sacerdotals. Jo sempre he estat dedicat plenament a la vida parroquial: primer com a vicari a Dénia i Catarroja, i després com a rector a Navarrés, Massarrojos, Alcoi i València. En tots els llocs he viscut el sacerdoci amb alegria juntament amb les diferents comunitats.

A vegades hem coincidit n'Antoni i jo, com en la Missió Popular de Buenos Aires en l'any 1960, en les dos missions de València (1949 i 1955), en la del Nervión (1953), en la de Palma de Mallorca (1962) i en altres.

[...]

El dia 6 de setembre [de 2009] vora les 19 hores va morir a la residència "La Milagrosa" d'Alberic el company n'Antoni Sanchis Martínez a vuitanta-sis anys d'edat i seixanta-tres de sacerdoci. El dia 8 de setembre tenia lloc la missa exequial que va celebrar el nostre arquebisbe en Carlos Osoro, acompanyat pel bisbe emèrit En Rafael Sanus i uns trenta sacerdots.

Guarde un grat record de n'Antoni, unit al meu afecte personal. Unes tres setmanes abans del seu decés, el vaig visitar i, veent-lo tan bé, no preveia un final tan ràpid. Com que no em va ser possible assistir al funeral, vaig oferir una eucaristia per ell a l'altar del Sagrari de la Immaculada de la catedral.

Sobre n'Antoni Sanchis diré que al Seminari va ser sempre un alumne avantatjat amb notes brillants. Bon company i amic de tots, sociable en grau summe i fins i tot bo per a contar acudits que feien riure a tots. Va ser ordenat capellà per don Marcelino Olaechea el 23 de juny de 1946 i va celebrar la primera missa a la parròquia de Sant Llorenç quatre dies després. Tenia aleshores vint-i-tres anys.

La seua primera destinació va ser la de vicari de la parròquia de Xàbia. Allí va estar fins a la meitat d'octubre de 1948, perquè havia d'anar a Salamanca per a estudiar la llicenciatura en Dret Canònic. De la seua estada a Xàbia recorde que era en 1947, quan em faltava un any per a ser ordenat sacerdot, que n'Antoni em convidà a passar uns dies a sa casa per tal de visitar la població i conéixer la seua forma sacerdotal d'actuar en la pastoral. En 1948, recentment ordenat i sent jo vicari de l'Assumpció a Dénia, mantinguérem una bona amistat i compartirem la nostra missió.

N'Antoni, després d'acabar els seus estudis a Salamanca el 1951, fou nomenat rector de la parròquia d'Alcàntera de Xúquer i feu la seua entrada acompanyat per D. Vicente Benavent com a arxipreste i un bon grup d'amics. Hi va permanéixer treballant en la pastoral i les obres materials, entre elles l'altar major, fins al 1957, que passà a ser consiliari diocesà dels Jóvens d'Acció Catòlica i, més tard, prefecte de teòlegs al Seminari.

També al Seminari va ser nomenat delegat diocesà en orde a les vocacions (suscitar i tenir-ne cura) així com encarregat de la seua economia. En aquell moment es duien a terme les obres del nou Seminari, la capacitat del qual era de mil alumnes.

En 1962, sense ometre este quefer que a poc a poc va deixant-se, l'anomenaren capellà de l'Hospital Provincial amb l'atenció religiosa i espiritual deis malalts, missió que exercí durant vint-i-sis anys.

Al ser jubilat de l'hospital fou nomenat rector de la parròquia de Benimuslem. Des d'aleshores l'hem vist a Alberic com una persona activa i inquieta pel quefer pastoral i per la cultura. Fou requerit per fer prèdiques en diverses parròquies. Els darrers anys de la seua vida va estar vinculat a la parròquia de Sant Llorenç, on celebrava l'Eucaristia cada dia.

He tingut la gran sort de ser amic des de xiquet d'estos bons sacerdots. Que el Senyor, a qui van servir els tinga en l'alegria dels justos en el Cel.

Font: "D. Antoni Sanchis i D. Ramón Arnau, paisans i molt amics meus", en Cresol, 93 (2010, febrer), pp. 52-53.

Articles relacionats:

• Jesús Huguet: Antoni Sanchis Martínez: Adéu, mossén (2009)
• Antoni Sanchis: Presència de Crist en l'Eucaristia (1998)