Mare de Déu

Ramon Arnau i Garcia (†)
Degà de la Seu de València

Quan parle en castellà, en referir-me a Maria, dic sempre "la Virgen María" o "la Santísima Virgen María", inclús “nuestra Madre”, però no dic mai "la Madre de Dios”. Sona fins i tot un poc dur. Esta expressió, en llengua castellana, tan sols té cabuda en el llenguatge tècnic, quan teològicament ens referim a la maternitat divinal de Maria, però mai en el llenguatge familiar i col·loquial. En canvi, si parle en valencià, jo no diria "la Verge Maria" o "la Regina "; esta manera de parlar amb unes expressions com eixes queda reservada per als poetes. En el llenguatge col·loquial valencià, en referir-nos a la Santíssima Verge Maria, diem senzillament la “Mare de Déu". I abans de fer referència a qualsevol invocació de la Santíssima Verge, hi afegim el títol de “Mare de Déu”, I així diem: la Mare de Déu del Carme, la Mare de Déu d’Agost, la Mare de Déu dels Desemparats. Parlant en valencià, Maria és sempre i abans de res la “Mare de Déu". I què vol dir això? Doncs senzillament que el nostre idioma s'ha ordit en contacte directe amb la més pura i noble tradició mariana forjada a Grècia. Per la mar, a través de la Mediterrània, ha arribat fins a nosaltres la influència teològica de Grècia i la seua perfecta manera de parlar sobre Maria. Perquè els pares reunits el concili d’Efes van definir que la Santíssima Verge és la Mare de Déu, la “Theotokos”, i eixa expressió, l'hem rebuda directament de Grècia i l'hem traduïda literalment. Des de la forma grega “Theotokos” diem en valencià “Mare de Déu". 

El valencià és una preciosa llengua per a parlar de Maria. I comprovarem immediatament que açò és així en la mesura que recordem la precisió, l'elegància i la devoció amb què els autors més clàssics de la nostra llengua han escrit sobre la Santíssima Verge Maria, sobre la Mare de Déu. 

M'imagine que els hòmens i les dones creients se sentiran plens de goig en poder comprovar fins a quin punt la millor part de la nostra cultura valenciana arranca i es nodrix de la devoció a la Mare de Déu.

«Maria en la devoció i en la cultura valenciana», en Recull d'humanisme cristià, Saó, València 1999, pp. 81s.

Sentit cristià del 9 d'Octubre

Ramon Arnau Garcia (†)

Degà de la Seu de València

Que el 9 d'octubre se celebra la festa de la Comunitat Valenciana, ho sap tothom. Que aquest dia la Senyera Reial fa visita a la Seu, és un fet conegut per grans i menuts. Que així ho hem commemorat des de segles, consta en la documentació de l'arxiu catedralici. Ara bé, que no tots els valencians poden donar raó del vertader motiu de tanta festa, tal vegada siga així. Vegem d’aclarir l'assumpte.

La guerra per conquerir València, la va concloure el rei Jaume I la vespra de sant Miquel. Per tant, el 28 de setembre fou subscrita la capitulació on es pactava la fi de la lluita armada. Així ho refereix el Llibre dels Fets, és a dir la crònica reial. Doncs, es pot sostindre amb trellat que el 9 d'Octubre la Comunitat Valenciana no commemora cap fet bèl·lic.

L’esmentada crònica deixa constància moltes vegades del sentit cristià del rei en la conquesta de València. Ens fa saber que el 28 d'octubre de 1236, estant en Lleida, va prometre a Déu, que si li donava València, dotaria la Seu. Més avant, quan el Rei es trobava ja en terres de València, ens donà a conéixer el vot que féu al Puig i davant de l'altar de la Mare de Déu: «Nos prometem aquí a Déu, e a aquest altar que és de la sua Mare, que nós no passarem Terol, ne el riu de Tortosa tro que València hajam presa. E enviarem per la regina, nostra muller, e per ma filla, que és ara regina de Castella, que vinguen, per so que entenats que major volentat hinc havem d'aturar e de conquerre aquest Regne, que sia a servici de Déu». La voluntat del rei apareix clara: vol conquerir el Regne de València per a servici de Déu.

El comportament del rei el dia 9 d'octubre, quan arriba a València, també queda detallat en la crònica, que diu: «E quam vim nostra Senyera sus en la torre descavalgam del cavall, e endresam-nos vers orient, ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Déu nos havia feita».

El 9 d'octubre, Jaume I dóna gràcies a Déu per haver-li donat el Regne de València; i perquè la seua acció de gràcies tingués continuïtat, el rei manà consagrar la mesquita en església cristiana, i aquell dia va nàixer el Regne cristià de València. Cada 9 d'octubre els valencians tornem a la Seu per donar gràcies a Déu. Aquest és el vertader sentit de la festa del 9 d'Octubre. I amb el nostre comportament imitem al rei quan besà terra per la gran mercé rebuda de Déu Nostre Senyor.

En la celebració del 9 d'Octubre, els valencians recordem que tal dia nasquérem poble i poble cristià. Tot aquell que no reconega aquest fet, suposa eixir-se'n de la història o fer-ne una altra que sempre serà arbitrària i postissa.

I València, per recordar el seu origen cristià, acudeix a la Seu portant la Senyera Reial que, en arribar a la porta és acollida per l'arquebisbe i el capítol dels canonges com si fóra el mateix rei. No hem d'oblidar que la Senyera és un símbol tant de València com del rei, i que, a l'hora de la veritat, no poden separar-se.

Ja dins del temple, tots plegats cantem el Te Deum, i donem gràcies a Déu en la nostra llengua valenciana. Res pot ser tan significatiu com ajuntar en unitat la Senyera, la Seu i la llengua valenciana. Tan sols així se significa la voluntat del rei, que constituí a València Regne independent i cristià.

Així ho reconeix el poble valencià des de fa ja molts segles. Vejam un moment com es reflecteix en la Consueta que el 1705 va escriure Teodor Herrera, beneficiat i mestre de cerimònies de la Seu. Amb profusió de detalls ens conta com es feia en aquell temps la processó cívica i religiosa portant la Senyera. Ens diu que assistien cent arcabussers, el clero de totes les parròquies de la ciutat, la Universitat, els prohoms, presidits pel racional que portava l'espasa de Jaume I, i que un macer era portador de l'Estendard Reial, vol dir la Senyera, i tancant la processó els jurats. Dins de la Seu, un canonge pronunciava en llengua valenciana el sermó dit de la conquesta. Com a curiositat, ens recorda la Consueta per què a la Senyera la fan pujar per la finestra, i és que tan sols en temps de guerra pot eixir i entrar per la porta.

Hui fem les coses d'una altra manera, però el resultat és el mateix, doncs tant abans com ara el 9 d'Octubre donem gràcies a Déu per ser el Regne cristià que va instituir el nostre rei Jaume I.

Publicat en Cresol

La Mare de Déu dels Desemparats a la diòcesi de Terol

Ramon Arnau i Garcia (†)

Degà de la Seu de València

Aquest estiu, com ho faig cada any quan arriba la calina d'agost, m'he refugiat a Bronchales. Es tracta d'un poble menut de la província de Terol. Durant l'hivern, 414 veïns; a l'estiu, ple de gent i de vida. Uns deu mil valencians adoptem al poblet com a casa nostra.

El reclam del seu excel·lent clima, 24° de màxima i 14° de mínima; la seua notable altitud, 1.500 metres a la mateixa porta de l'església; les moltes fons que hi ha per tota la rodalia; i els meravellosos pinars, amb milers i milers de pins, fan de Bronchales un lloc d'ensomni per passar la calidesa.

Com ja he dit, la major part de quants estiuegen en aquest poblet som valencians, i, com no podia ser d'altra manera, a l'església hi ha un altar dedicat a la Mare de Déu dels Desemparats. Per a comprovar fins a quin punt la presència dels valencians s'ha identificat amb la gent del poble hem de tindre present que l'últim dia de les festes locals adquireix un ambient netament valencià, ja que se celebra la nostra festa. Al matí, despertà amb volteig de campanes; al migdia, la missa solemne a la Mare de Déu dels Desemparats; i a la vesprada, la processó a l'estil valencià, vull dir, amb ciris i banda de música. I en aquests actes ens trobem tots, els del poble i els forasters, els de Bronchales i els de València. Tant és així, que en l'últim acte de les festes, tots junts canten primer l'himne a Bronchales i després el nostre regional.

La impressió que rep el valencià, quan aplega a Bronchales, és molt plaent, en adonar-se que la devoció a la Mare de Déu dels Desemparats està tan arrelada al poble, fins a formar part de la vida de la comunitat cristiana parroquial.

Si aquest és un fet —fins a un cert punt normal— donat el gran nombre de valencians que ací hi som, prou més curiosa em va resultar una altra experiència mariana a Terol. Aquest cas concret va donar-se a la Seu.

Em vaig desplaçar de Bronchales a Terol, tan sols per poder vore, amb l'atenció que es mereix, el sostre mossàrab de la catedral. Quan arribí, els canonges —per cert, molt pocs— es trobaven cantat la missa conventual. Com que era dissabte, celebraven la de la Mare de Déu, i en acabar entonaren la Salve Regina, que els clergues cantaren amb el poble. En tot açò res em cridà l'atenció. La sorpresa arribà després. Quan el celebrant entonà el verset per a l'oració i va dir: Ora pro nobis, Mater Desertorum. Jo em quedí un poc torbat. ¿És possible que haja dit això que a mi m'ha paregut sentir? Sí, ho era. Acabava d'invocar la Mare de Déu dels Desemparats. I després, el degà de la Seu em digué el perquè. Des de fa anys, tal volta alguns segles, la Mare de Déu dels Desemparats era la patrona dels beneficiats. Quan aquests van desaparéixer de la Seu, el capítol féu propi el patronatge i el culte a la nostra Mare de Déu, a qui cada dissabte saluden amb la Salve i li tenen dedicat un preciós altar a la Seu. Ara es comprén per què he parlat de la presència de la Mare de Déu dels Desemparats a Terol. Perquè en un poble i a la Seu està present d'una manera molt fonamental.

I, per acabar aquesta curta reflexió, una recomanació. Quan pugau, i procureu que siga prompte, aneu a Terol per visitar el meravellós sostre de la Seu. Pense que es tracta d'un exemplar únic. Es pot dir —més encara, cal dir— que és una vertadera joia de l'ornamentació. Tan sols per poder contemplar la bellesa de les moltes figures amb el seu colorit brillant dins dels vuit panells, separats per altres tantes bigues, allà dalt en el cel de la Catedral, fa que Terol haja de ser visitat.

Publicat en Cresol, 21 (2001, novembre).

Recordant la Pacem in terris

Ramon Arnau i Garcia (†)
Degà de la Seu de València

 El passat 11 d'abril [del 2003] es compliren els quaranta anys de la publicació pel papa Joan XXIII de l'encíclica Pacem in terris. A un fet de tanta repercussió, no sols dins de l'Església sinó en el món sencer, bé que s'ho val dedicar-li una reflexió encara que siga curta.

Sens dubte, el glossador més qualificat a l'hora de recordar l'esdeveniment de la Pacem in terris ha sigut Joan Pau II, en dedicar-li enguany el missatge de la Jornada de la Pau. Però aquest comportament tan lloable no ens priva a nosaltres de procurar fer la nostra pròpia reflexió.

Qui llegix amb una certa atenció l'encíclica de Joan XXIII, arriba prest a la conclusió de trobar-se davant d'un escrit amb forta càrrega profètica, obert als diversos aspectes de la vida, ja que el seu ensenyament afecta tant el dret privat com el públic, així també com els plantejaments econòmics i les relacions internacionals. I dins d'esta problemàtica plural, la persona és la consideració fonamental que hi servix de suport. Una elemental enquesta sobre el lèxic del Papa en el seu escrit donaria com a resultat que el mot que més empra l'encíclica és persona. Data valuosa i significativa per a comprendre la intenció de l'escrit, que ens presenta totes les qüestions al voltant de la persona.

Recordar les mateixes paraules del Papa serà prou per a adonar-se del que he dit, si hi ha encara algun dubte. Amb tota claredat i precisió escriu: «En tota convivència humana ben organitzada i fecunda s'ha de col·locar com a fonament el principi que tot ser humà és persona, és a dir, una natura dotada d'intel·ligència i de voluntat lliure; i, per tant, d'eixa mateixa naturalesa directament naixen al mateix temps drets i deures que, per ser universals i inviolables, són també absolutament inalienables». Joan XXIII, partint dels conceptes més clàssics, i si es vol més tradicionals, proposa la persona des de la seua capacitat intel·lectual i lliure. L'home ha sigut creat per buscar la veritat i viure en llibertat.

Davant d'un món amenaçat pels conceptes absolutistes, fets a la vegada comportaments polítics, com eren els formulats tant pel feixisme com pel marxisme, proposar el reconeixement de l'home com a persona intel·ligent i lliure, equivalia a adoptar una actitud que bé pot ser considerada revolucionària, en quant va contra corrent; i, si ho diem amb paraules cristianes, haurem d'anomenar-la profètica, puix obri camins nous en la comprensió de l'home i, en conseqüència, també de la política.

Quan l'home, seguint l'ensenyament de Joan XXIII, s'adona de la repercussió que per a ell té ser lliure i capaç de buscar la veritat, reconeix l'estructura fonamental de la seua naturalesa, que li permet portar endavant la pròpia vida amb dimensió personal.

Si haguérem de resumir en una sola expressió la motivació de Joan XXIII en escriure la Pacem in terris, hauríem de dir que, seguint la millor tradició del pensament cristià, va mostrar creure en Déu i també en l'home. I esta és, sens dubte, la gran lliçó que hui ens dona el bon papa Joan, que creguem al mateix temps en Déu i en l'home i, en conseqüència, amb tal ensenyament haurem de procurar que Déu siga pròxim als hòmens; i els hòmens, des de tots els punts de vista (personals, socials, polítics i econòmics) ens realitzem mirant Déu. Joan XIII ens dóna el fonament d'allò que hui i sempre hem de reconéixer com humanisme cristià.

Publicat en Cresol, 37 (2003, juny), p. 18.

L'exercici del Primat

Consideracions per a una nova forma d'exercir el Primat 

Ramon Arnau Garcia (†)

Degà de la Seu de València

El pròxim dia 22 de febrer, l'Església celebrarà un any més la festa de la Càtedra de l'apòstol Sant Pere, circumstància sempre bona per obrir una reflexió devota, seriosa i teològica al voltant de tan significativa celebració. Molts són els aspectes que es podrien prendre en consideració, i a fi de desenvolupar-ne tan sols un amb cert rigor metodològic, preguntaré si és possible una nova manera d'exercir el primat. Buscant ser el més rigorós possible en l'exposició, començaré proposant el vertader sentit eclesial de la dita festa, per a posar després de manifest diverses concepcions eclesials hagudes al llarg del temps i a la fi poder exposar el nostre pensament, sempre fidel al magisteri de l'Església, del qual haurem de partir.

Molts segles abans que a l'absis de les basíliques romanes hi haguera un moble digne, anomenat càtedra, on seia el papa al celebrar la litúrgia, ja existia la festa de la Càtedra de Sant Pere a Roma, puix apareix en el calendari de Furius Dionysius Philocalus, dit per tant el Filocalià o també la Cronografia del 354, encara que la seua data podria retardar-se fins al 312 (1). La sola comprovació d'este fet ens permet sostindre que amb la festa de la Càtedra de Sant Pere no s'honorava un moble, una relíquia, sinó que es posava de manifest una categoria teològica al voltant de la càtedra i de l'episcopat. Dit de manera directa, amb la festa de la Càtedra de Sant Pere a Roma el que se celebrava és el bisbat del sant a la Ciutat. I signe del seu bisbat era reconeguda la càtedra, que hui és admesa pels teòlegs, a partir dels Sants Pares, com a signe de la successió apostòlica.

En els segles passats, el Papa començava a ser reconegut bisbe de Roma des del moment de seure a la càtedra. Així ho expressen la litúrgia i la teologia al formular que el Papa mitjançant l'entronització rep en l'Església la potestat per a regir el poble de Déu. En l'Edat Mitjana, i a conseqüència del corporativisme que tant teòlegs com canonistes feien recaure sobre el col·legi cardenalici, eren els purpurats qui entronitzaven al Papa. Per a comprendre esta afirmació en tot el seu sentit, cal tenir en compte que el Papa, fins al segle XI, per regla general, va ser elegit entre els diaques, i era ordenat directament bisbe. Dins del ritu d'ordenació tenia lloc l'entronització, que li conferia la potestat sobre l'Església.

Ara bé, la manera com s'ha comprés l'exercici de la potestat papal ha tingut en el pensament catòlic variants molt significatives que convé recordar. En concret, mentre el papa Gregori VII defensava l'absolutisme més rigorós, fins a proposar que l'autoritat de l'emperador depén directament de la del Papa (així en el famós Dictatus papae), els grans canonistes, com ara el cardenal Humbert de Silvacàndida (segle XI), i els també cardenals Enric de Susa (segle XIII) o Joan Lemoine (segle XIV) sostenen que el Papa compartix amb els cardenals la suprema potestat en l'Església. El mateix va ensenyar, i fins i tot com a dogma de fe, el nostre sant Vicent Ferrer.

No hi ha hagut al llarg de la història una manera única d'entendre la potestat papal, encara que tots l'han afirmat sempre. Potser hi haja algú que sospite que amb aquesta afirmació es tracta tan sols d'una conclusió merament històrica i, per tant, sense valor hui, després de la definició dogmàtica del concili Vaticà I. Per veure si l'objecció té valor, res millor que analitzar les formulacions doctrinals del concili i desenvolupar-les amb la doctrina del Vaticà II. Fent-ho així ningú tindrà dubte de moure's sobre el terreny ferm de la fidelitat al magisteri de l'Església. 

En la constitució dogmàtica Pastor Aeternus, el concili Vaticà I, quan exposa la raó del primat de Pere i els seus successors, ensenya que Jesucrist li va conferir una potestat plena i universal sobre totes les esglésies particulars, sobre tots els pastors i els fidels. No hi ha cap autoritat sobre la del Papa, inclosa la del concili general. Ara bé, davant d'esta doctrina conciliar es pot preguntar ¿pot el papa exercir aquesta suprema potestat en l'Església de forma aïllada? I per a poder respondre amb precisió res millor que tindre present la doctrina del Vaticà I quan fonamenta el magisteri infal·lible del papa, acte de suprema potestat en l'Església. Ens fa saber que ni a Pere ni als seus successors se'ls conferix l'Esperit Sant perquè revelen una doctrina nova, sinó perquè referenden la fe de l'Església fent-li saber que allò que creu es conté en la revelació transmesa pels Apòstols.

En lògica coherència amb la doctrina del Vaticà I, es pot i cal dir que el magisteri del Papa i, per tant, la seua potestat, té com a raó d'ésser la vida de l'Església. Des de l'Església s'entén amb tota la seua grandesa sobrenatural la potestat i el magisteri del Papa.

Un punt ens queda per aclarir. El Vaticà I ensenya que el Papa exerceix el seu suprem magisteri des de si mateix i no pel consens de l'Església (ex sese, non autem ex consensu Ecclesiae) ¿I què vol dir ex sese? ¿Que omet a tots? ¿Que tant al regir com a l'ensenyar prescindix de l'Església? No. Tots dos concilis Vaticans ens permeten formular aquesta negació. El Vaticà I proposa la funció primordial del Papa com a principi de la unitat de l'Església, mentre el Vaticà II ens dóna la llum necessària per a comprendre amb perfecció l'expressió ex sese del Vaticà I. A la llum de la doctrina del Vaticà II, cal dir que el papa actua ex sese des del moment que és el cap de la comunitat eclesial (LG 18, 22 i ChD 2 i 4). I en la mePapa, des de la seua raó de ser, des de l'ex sese, està sempre unit al cos de l'Església, i des d’aquesta unió la regeix i és infal·lible.

Fins ací la doctrina de fe. Ara bé, de fet, i en la vida de l'Església ¿com s'ha de posar de manifest esta unió? Pense que la resposta és ben fàcil amb el concurs de la categoria teològica de la comunió. Tan sols mitjançant la comunió eclesial s'entenen perfectament tant el magisteri del Papa sobre tota l'Església com l'obediència que li deu l'Església. Però la comunió, que acaba sent una realitat sobrenatural, necessita tindre un signe d'expressió visible, que per a mi, ara com ara, no hi ha altre com el sínode dels bisbes. Els bisbes, cada bisbe, representa la fe de cada una de les esglésies particulars i tots plegats, juntament amb el Papa, la fe de l'Església. 

Tan sols una precisió, per acabar. Ens movem, com no pot ésser d'altra manera, dins de categories teològiques i no polítiques. Per tant, el sínode dels bisbes no es pot entendre a l'estil d'una assemblea política i profana, sinó com l'expressió de la fe del cos de l'Església, que és en últim terme el suport de la fe dels Apòstols (també açò ha sigut proposat pel Vaticà II). En el sínode l'Església confessa la seua fe i presenta els problemes de la seua vida, que són sempre situacions nascudes de la necessitat d'encarnar-se en el món i d'invitar-lo a la conversió. I en comunió amb aquesta Església, a la qual escolta, el Papa, per ser el seu cap, li diu l'última i definitiva paraula.

Hui, gràcies a Déu, tots tenim consciència de viure formant part d'una comunitat de persones, i ens esforcem per superar en la convivència tant les postures dictatorials com l'individualisme salvatge. També l'Església, tota l'Església, que és comunitat de fe i gràcia, ha de viure el diàleg, el fruit més madur de la comunió en l'Esperit.

(1) Donat l'estil de pura divulgació d'aquest escrit, hi mancarà qualsevol nota erudita. Qui vulga pot veure el meu estudi: «La càtedra signo de la plenitud episcopal», en Anales Valentinos, 33 (1991-1992), pp. 17-48; i el meu llibre San Vicente Ferrer y las eclesiologías del cisma, València 1987.

Publicat en Cresol, 34 (2003, febrer), p. 11.

Informe que presenta al ple de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Ramon Arnau Garcia (†)

President de la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL

Degà de la Seu de València

Al ser elegit membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'arquebisbe de València, D. Agustín García-Gasco i Vicente, em va suggerir la conveniència de preparar una traducció dels textos litúrgics al valencià, amb la finalitat de demanar de Roma la pertinent autorització per al seu ús en la tres diòcesis de València, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, ja que les diòcesis de les Illes ja tenen adaptat el missal català.

La proposta em va paréixer bé, ja que podria servir per a superar la diversitat d'opcions que s'havien donat fins ara entre els valencians. A més a més, la meua presència en l'AVL adquiria un sentit ple a partir del preàmbul de la Llei de Creació de l'AVL, que reproduïx el dictamen del Consell Valencià de Cultura, on hi ha una crida a l'Església perquè adopte el valencià.

Vaig presentar la proposta al Ple de l'Acadèmia, que ho va acceptar i va constituir la Comissió de Textos Religiosos, que presidisc. La Comissió va aprovar tots els textos per consens en un model de valencià fidel a la tradició litúrgica valenciana, digne lingüísticament, integrador de diverses sensibilitats i acostat a la llengua viva, seguint així fidelment els criteris de la instrucció papal Liturgiam Authenticam.

Acabada la primera part del treball, consistent en els formularis de tots els diumenges de l'any més les solemnitats, va ser presentada al Ple de l'Acadèmia, i vaig tindre l'alegria de constatar que tot el Ple va aprovar el treball, amb una sola abstenció.

Des que vam començar a traduir, l'arquebisbe, sempre que hem parlat d'este assumpte, i això ha sigut amb relativa freqüència, m'ha estimulat a continuar treballant. Per això m'ha sorprés que en l'última reunió dels Bisbes de la Província Eclesiàstica, el passat dia 28 de juny a Alacant, es posposara el nomenament de la comissió que, segons les normes de l'Església, havia d'assumir o revisar el text preparat per l'Acadèmia.

Reunida la Comissió de Texts Religiosos de l'AVL en sessió ordinària el passat dia 5 de juliol, va acordar per unanimitat sol·licitar a la Presidenta de l'AVL que encarregara als servicis jurídics de l'AVL un dictamen en defensa de les competències exclusives de l'AVL en matèria de normativa del valencià i de reiteració dels criteris a partir dels quals ha treballat la Comissió de Texts Religiosos (criteris procedents de la instrucció papal Liturgiam Authenticam) a fi que remetera el citat dictamen als bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina.

La notícia de la decisió dels bisbes de posposar l'estudi de la nostra proposta de versió, em va dur a escriure a l'arquebisbe una carta sol·licitant-li una entrevista. Em va rebre el dimarts dia 6 del present mes de juliol. En l'entrevista li vaig manifestar la meua decepció per aquella decisió i li vaig expressar el meu pessimisme davant la possibilitat que algun dia València tinguera un missal propi. L'arquebisbe em contestà amb les precisions següents:

a) reconeixia i agraïa el treball que s'havia fet;

b) em demanava que l'Acadèmia continuara traduint els textos litúrgics;

c) em precisava que, si no s'havien iniciat els tràmits per a la definitiva aprovació del text, havia sigut per una mera raó conjuntural que aconsellava retardar l'aprovació inicial dels bisbes;

d) més encara, em va insinuar la possibilitat que l'Acadèmia preparara la traducció al valencià del text del catecisme.

Crec que tenia el deure moral d'informar al Ple de l'AVL sobre tot este procés, a fi de deixar constància de l'encàrrec de la versió i de justificar la continuació del treball de la Comissió de Texts Religiosos. Després del comunicat de premsa de la Junta de Govern a propòsit de la decisió dels bisbes valencians, vaig expressar la meua enhorabona a la Presidenta per la iniciativa i pel to constructiu adoptat. Ara vull aprofitar este informe per a agrair a tots els acadèmics el suport que he tingut de tots ells i per deixar constància de la determinació unànime de la Comissió de Texts Religiosos, si eixa és també la voluntat de Ple, de fer tot el possible per acabar la tasca iniciada. La història no ens perdonaria que no haguérem fet tot el que estava en les nostres mans. Perquè una de les competències de l'AVL és precisament fomentar l'ús normal del valencià.

València, 23 de juliol de 2004

Ramon Arnau,

president de la CTR de l'AVL

Monsenyor Ramon Arnau i Garcia

Gaspar Navarro Fortuño

Prevere

Ramon Arnau

Era l'any 1941, exactament l'1 d'octubre, quan tres jóvens alberiquenys entràrem al Seminari Metropolità, carrer de Trinitaris 3 de València, amb la intenció de ser sacerdots. Érem n'Antoni Sanchis Martínez, en Ramon Arnau Garcia i un servidor. Recorde que la primavera anterior un grup de seminaristes acompanyats pel bisbe, encara seminarista, Rafael González Moralejo, van vindre a Alberic a parlar-nos als jóvens sobre el sacerdoci i la seua missió en l'Església i en el món. Orientats pel reverend en Francisco Mahiques Villagrasa, un bo i virtuós sacerdot, rector de Sant Llorenç, prenguérem la decisió que canviaria les nostres vides: arribar a ser sacerdots.

Quant als estudis al Seminari, els Superiors ens acoblaren en un curs especial d'ampliació que consistia principalment en Filosofia i Llatí, donat que aquell any entraren més de trenta batxillers i alguns amb carreres acabades.

Els tres hem sigut molt bons amics, En Ramon i jo férem tres cursos de filosofia i n'Antoni sols un, perquè tenia el batxillerat acabat i passà a estudiar Teologia. Així doncs, n'Antoni va ser ordenat en juny de 1946, jo en juny de 1948 i en Ramon a principis de 1949. La raó per la qual en Ramon va ser ordenat posteriorment a mi va ser la seua malaltia. Durant la convalescència d ́un curs sencer, m'encarregava de portar-li els apunts de classe i comunicar-li tot el que es desenrotllava en les classes. En Ramon va fer el curs sencer estudiant a Alberic, la qual cosa el va obligar a exercitar tant la seua intel·ligència com la força de voluntat per a dur endavant els estudis.

[...]

En Ramon, ja ordenat, es quedà com a professor i prefecte al Seminari de Montcada; feia poc que s'havien traslladat els seminaristes des del carrer de Trinitaris a este edifici nou, obra que amb gran interés va dur endavant l'arquebisbe Olaechea. Tres anys més tard va ser enviat a Munic, on va estudiar la llicenciatura i el doctorat en Sagrada Teologia. Des d'aleshores passà a ser professor dels alumnes dels últims cursos i, més tard, al constituir-se la Facultat de Teologia de Sant Vicent Ferrer, catedràtic d'esta.

Amb el temps en Ramon va ser membre del Consell del Presbiteri, canonge i degà de la catedral i consultor d'entitats nacionals de l'Església. També va ser membre de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i acadèmic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. En tots els llocs el van saber apreciar i valorar en gran manera.

Recorde que en la primavera de 1999 el papa Joan Pau II li va atorgar el nomenament de Protonotari Apostòlic Supernumerari, amb la qual cosa se li concedia el títol de "monsenyor". La senzillesa d'en Ramon mai li va permetre fer-ne ús.

[...]

L'estiu del 2008 em vaig assabentar que en Ramon havia passat, de la residència sacerdotal situada a l'antic Seminari, a la de Quart de Poblet. Una greu malaltia anava minant la seua salut. Vaig anar a visitar-lo i parlàrem de mil coses, i en comentar, per la meua part amb prudència, sobre la seua malaltia, el vaig trobar seré i animat, i acceptant des de la fe el que el bon Déu li havia enviat. Va ser per a mi un testimoni de pau i valentia enfront d'un final pròxim.

El 29 de novembre [de 2008] assistírem al funeral a la catedral, concelebrat per don Agustín García-Gasco, bisbes auxiliars i un gran nombre de sacerdots, juntament amb els familiars i amics d'Alberic.

[...]

He tingut la gran sort de ser amic des de xiquet d'estos bons sacerdots. Que el Senyor, a qui van servir els tinga en l'alegria dels justos en el Cel.

Font: "D. Antoni Sanchis i D. Ramón Arnau, paisans i molt amics meus", en Cresol, 93 (2010, febrer), pp. 52-53.

En el 50é aniversari de l'Eucologi-Missal de mossén Sorribes

Ramon Arnau Garcia (†)

Degà de la Seu de València

El 30 de juny de l'any 1951 s'acabà d'imprimir l'Eucologi-Missal valencià de mossén Vicent Sorribes, rector de Rocafort. Amb gran criteri pastoral el va subtitular El llibre del bon cristià. Enguany es complixen, per tant, els cinquanta anys de l'edició, i pareix oportú i més que just dedicar-li un record.

L'obra, com el seu mateix nom indica, comprén diverses parts. En la primera, després d'una introducció en què recull les oracions fonamentals del cristià, presenta les que ell anomena «Oracions litúrgiques» que van des de l'ofici dit llavors 'hora de prima', equivalent a l'oració del matí, a la d'acció de gràcies per a després de la confessió. La segona part, que mossén Sorribes titula «Sant Rosari i devocions diverses», és tan ampla que comença amb el sant Rosari i acaba parlant de la butla per als difunts. En la tercera part, sens dubte la més important, ens oferix el Missal Romà, amb les misses dels diumenges, les de les festes del santoral i, per últim, les de difunts; finix esta tercera part amb el ritual dels sagraments que apareix a la lletra tant en valencià com en llatí. La quarta i última part conté un himnari musical.

Hui, quan som molts els valencians que estem preocupats per oferir al poble fidel de les diòcesis valentines un missal en la nostra llengua, hem de reconéixer que la tasca que va emprendre en solitari mossén Sorribes és mereixedora de tot encomi, i, en just homenatge, hem d'admetre que haurem de partir del seu Eucologi-Missal per a establir de manera definitiva el missal i el ritual que tots desitgem.

L'obra de mossén Sorribes, tan discutida en aquell temps difícil, té sense dubte un valor objectiu, però també està necessitada de revisió, per poder ser adaptada de manera eficient a la vida litúrgica i pastoral de les actuals comunitats cristianes. I açò per dos motius. El primer, perquè el missal de mossén Sorribes està construït sobre l'antic del Concili de Trento, que, com tots sabem, va estar vigent fins al Concili Vaticà II (1962-1965). En conseqüència, el missal de mossén Sorribes haurà de ser adaptat al nou missal i a les noves rúbriques.

La segona raó és d'un altre estil. Es tracta de reconsiderar certes preferències lèxiques que va utilitzar mossén Sorribes, que potser no són les més convenients. Tot seguit en posaré un exemple. En la consagració del vi, mossén Sorribes usa la forma següent: «la qual [la sang] per a vosaltres i per a molts serà vessada en remissió dels pecats». Davant d'esta redacció, cal preguntar-se: la paraula 'vessada' ¿és la més apropiada en un missal valencià? Hem de reconéixer que vessar és una paraula genuïnament valenciana, encara usada a l'Horta de València en frases com «l'aigua de la séquia ve a vessar». Però este verb i, en concret, el participi 'vessat' ha caigut en desús en la major part de les terres valencianes. Ara bé, ¿era vessar el verb usat pels nostres clàssics i pels llibres rituals valencians més antics per a descriure el concepte teològic que conté el terme neotestamentari? Això últim és una qüestió discutible, que caldria aclarir amb l'ajuda de la crítica textual i la filologia.

Però, en tot cas, el fet evident és que els nostres clàssics i els nostres rituals antics i moderns han usat sistemàticament, en este context, la frase «sang escampada». Vegem-ne alguns exemples. La nostra sor Isabel de Villena posa en boca d'Adam, al capítol CCXXXIX del seu Vita Christi (1497), estes expressives paraules: «Servents e catius vostres som, comprats per aquell inestimable preu de la sanch de aquest Senyor, Fill vostre, exit de les pròpies entràmenes vostres, la qual sanch a instància e pregàries vostres se és escampada». Abans, al capítol LVIII, ens havia dit: «O senyora Maria, vos sóu aquella que aveu trobada gràcia davant lo Senyor e per lo mijà vostre la dita gràcia és stada per lo món escampada sobre los fills de Adan». Per a Isabel de Villena tant la sang com la gràcia són escampades amb efecte de santificació per a l'home.

El ritual de l'Església Metropolitana de València de l'any 1514 diu literalment: «Scampant tota la sua preciosa sanch en preu de nostra redempció». El text ja no pot ser més clar. El 1531, Andreu Martí Pineda va publicar una composició poètica titulada: Contemplació en honor y reverèntia de les set vegades que.l nostre redemptor Jesús escampà la sua preciosíssima sanch ab les propietats de cascuna feta. Els exemples, sempre en el mateix sentit, es podrien multiplicar. Bastaria consultar la Bibliografía de la Lengua Valenciana, de Josep Ribelles Comín, per poder arreplegar-ne una bona quantitat.

Es tracta, per tant, d'una constant teològica litúrgica i literària valenciana. Pense que tots els textos fins ací aportats parlen amb claredat i, si la nostra intenció és fer un missal valencià, des de les entràmenes del valencià (com diria la gran Isabel de Villena), és deure nostre, esforçar-nos per buscar i trobar les paraules més adequades i, si és possible, les més clàssiques. És també una manera de demostrar la preocupació i la sensibilitat de l'Església per inculturar la litúrgia, per fer una litúrgia arrelada al nostre poble i a la nostra cultura.

Acabe esta reflexió reiterant el meu homenatge de gratitud a mossén Sorribes. Estic convençut que el seu compromís amb la fe i amb la cultura valenciana haurà trobat davant Déu Nostre Senyor la gràcia accidental de què ens parla sant Tomàs d'Aquino.

Publicat en Cresol, 22 (2001, desembre), p. 18.

---

Article relacionat

• Josep Miquel BAUSSET: L'Eucologi de mossèn Vicent Sorribes (2016)

Fe i cultura

Ramon Arnau i Garcia (†)

Degà de la Seu de València

Hi ha casos en què la proposta d'un amic, que ens incita a mamprendre un determinat treball, coincidix plenament amb la forta preocupació personal que en el mateix moment ens preocupa. Dic açò, perquè l'afanyat director de Cresol, m'ha demanat escriure sobre els valors que trobem en la nostra història, en les nostres institucions heretades dels avantpassats, urgits per la necessitat d'haver d'evangelitzar hui en dia. I he de confessar que esta qüestió ha sigut un dels punts que en les meditacions de l'estiu, tingudes en el silenci de les altes i precioses pinedes de Bronchales, més m'ha preocupat, fins a considerar-la assumpte fonamental de l'ocupació del teòleg. Precisar la fidelitat a la tradició i obrir-se a les actuals formes de la cultura és, sens dubte, un punt apremiant. En establir la necessària relació de la fe amb la cultura de cada moment i en no hipotecar el sobrenatural amb cap categoria cultural determinada, consistix, a la meua manera de veure, a hores d'ara, la grandea i el risc del quefer teològic.

I hem de començar establint una distinció tan simple com fonamental, però que no sempre s'ha tingut en compte. Es tracta de precisar la diferència que hi ha entre la fe i la teologia, i traure la corresponent conclusió. La fe, com un do rebut debades, com demana la benaurança evangèlica, ha de ser conservada des d'un cor net en la integritat inicial. Creure en el misteri de Déu, acceptar la divinitat de Jesucrist i la seua obra redemptora, adorar la presència real en l'Eucaristia, fer nostres totes i cadascuna de les veritats de fe, tothom ho ha rebut gratis de la bondat divina, i no li és permés alterar-ho. Hi ha tan sols un Déu que ens ha revelat el seu misteri i, per tant, hi ha tan sols una fe. Així ho ensenya l'apòstol Pau en la seua carta als cristians d'Efes.

Ara bé, l'Església, des del primer moment de la seua existència històrica, com ho testifica sant Pere, ha hagut de donar raó de la seua fe, i en funció de la urgència apostòlica de conceptualitzar humanament les veritats divines, s'ha vist en la imperiosa necessitat de recórrer als conceptes humans, i formular les proposicions teològiques. Però els conceptes humans de què se servixen els teòlegs no són sempre coincidents, d'ací que hi haja pluralitat de teologies. El pluralisme teològic ha estat sempre vigent en l'Església, i deu seguir estant-ho. Tan sols un punt de referència. En el segle XIII sant Bonaventura i sant Tomàs explicaven teologia a París i ni la seua problemàtica ni el seu mètode eren els mateixos. Els dos creien en Déu, els dos eren teòlegs cristians, i cadascú expressava la idèntica fe per camins intel·lectuals diversos.

Aquesta primera precisió, que massa voltes ha sigut oblidada per alguns dignataris de l'Església, obliga a concloure que no hi ha una teologia única.

I el nostre temps, a mida que vulga ésser fidel al manament missional rebut de Jesucrist, haurà de fer la seua teologia a fi de donar raó de la fe. I ací comença el greu problema. Formulem-lo amb esta pregunta ¿com predicar la fe única als homes de hui des de categories culturals que o no tenen ja vigència o resulten difícilment comprensibles? Prendre consciència d'aquesta problemàtica no és cosa nova. El papa sant Joan XXIII en el discurs d'obertura del concili Vaticà II va distingir amb tanta claredat com força entre el depòsit de la fe i el mode com s'anuncia el seu contingut.

Aplicar aquesta distinció té una vigència tal que acaba convertint-se en principi fonamental per a plantejar l'actual comportament pastoral. El teòleg, conscient de la responsabilitat d'anunciar la fe per tal de promoure la conversió en l'home actual, es veu obligat a canviar el llenguatge cultural que abans havia servit de vestidura a la fe, i és en este moment quan pot sentir la pitjor de les angoixes, puix advertix que la cultura ha sigut hipostasiada de tal manera amb la fe, que al prescindir d'ella té la sensació d'estar arrossegant al mateix temps la fe. I és que en el component fe i cultura, tal com el vivim les diverses confessions cristianes, allò que en gran part ens separa a una de les altres és el que és estrictament cultural. Una cultura feta des de la fe, però on l'element estrictament de fe és mínim. Un exemple servirà per a corroborar-ho. El comportament divers de l'arquebisbe de València, quan a la Seu acaba la missa estacional, i el de l'arquebisbe de Canterbury en idèntic moment. L'un i l'altre han celebrat la missa amb semblant ritual pontifical. L'un i l'altre en acabar la missa es revestixen [amb] els hàbits morats. Fins ara tot igual. La radical diferència entre els dos prelats radicarà que el de València eixirà de la Seu a soles o, com a molt, acompanyat pels canonges. En canvi, al de Canterbury a l'escalinata del presbiteri l'esperarà la seua muller, adornada de pells i de joies. Tinc per a mi que este fet de valor cultural i sociològic, puix no té res a veure directament amb la fe, ens separa els catòlics i els anglicans més que les qüestions estrictament de fe. I una cosa similar ocorre en totes, o almenys en quasi totes, les esglésies separades.

¿Que fer davant de tota esta difícil situació? Pense que imitar els nostres avantpassats. Ells foren hòmens de fe intrèpida que els va moure a dialogar amb la pròpia cultura. Així nosaltres, imitant-los en la solidesa de la fe, hem d'atrevir-nos coratjosament a dialogar amb el món de hui. Adoptar aquesta actitud, aquest estil podríem dir, equival a haver aprés la lliçó fonamental que ens donaren, al ser fidels a la fe i a la pròpia cultura. I açò és el que tant l'Església com el món ens està demanant als teòlegs, entenent aquest terme amb una amplitud que permet adscriure en ell també als pastoralistes. El pastor de hui ha de ser fidel als d'ahir, però, pense, no tant fent materialment el que ells van fer, sinó imitant l'esperit evangèlic que els va dominar. Tan sols així, quan els pastors de hui sentim la doble urgència de ser fidels a les nostres arrels cristianes, i al mateix temps ens sentim impulsats a conéixer amb rigor el món cultural de hui, podrem intentar, com ho feren els teòlegs d'altre temps, anunciar l'Evangeli amb claredat i rigor. Tasca verament difícil, encara que il·lusionant, que ens invita a tots, i que per a portar-la endavant requerix total fidelitat a la fe i a la tradició i un gran esforç per sintonitzar sense por amb el món de hui.

Font: «El valor de la història davant l'evangelització», Cresol, 41 (2003, octubre), pp. 12s.

La teologia recorda Ortega

Ramon Arnau i Garcia (†)

Degà de la Seu de València

El passat dia 18 de l'actual mes d'octubre [del 2005] s'han complit els cinquanta anys de la mort de José Ortega y Gasset. El millor de la intel·lectualitat i la premsa a Espanya han commemorat esta data, i també la teologia ha d'alçar la seua veu, sense que jo m'arrogue la representació de ningú, per a meditar sobre l'ocasió perduda, que ha suposat l'oblit de tan gran intel·lectual per a elaborar un pensament cristià modern en l'Església.

Per desgràcia, en compte d'escoltar-lo, els dits intel·lectuals cristians d'ahir van clamar contra Ortega. No és este el moment de repetir què ocorria entorn del 1945. Qui desitge informar-se pot recórrer al llibre de Julián Marías: Ortega y tres antípodas. Un ejemplo de intriga intelectual. El meu propòsit de hui és molt distint. Intente, amb brevetat, insinuar els punts del pensament d'Ortega que es presten per a una formulació teològica moderna i atraient. Però abans desitge recordar unes paraules del mateix Ortega, perquè tan cert és reconéixer que no va abordar directament la reflexió sobre Déu, com admetre que sempre va ser respectuós amb els principis transcendents. Un sol text ens podrà servir per a comprovar-ho.

En El hombre y la gente escriu: «Aparte de señalarnos el cielo todos esos cambios útiles –climas, horas, días, años, milenios–, útiles pero triviales, nos señala, por lo visto, con su nocturna presencia patética, donde tiemblan las estrellas, no se sabe por qué estremecidas, la existencia gigante del Universo, de sus leyes, de sus profundidades y la ausente presencia de alguien, de algún Ser prepotente que lo ha calculado, creado, ordenado, aderezado… Comprendemos muy bien a Heine cuando nos insinúa que las estrellas son pensamientos de oro que tiene la noche. Su parpadeo, a la vez, minúsculo en cada una e inmenso en la bóveda entera, nos es una permanente incitación a trascender desde el mundo que es nuestro contorno al radical Universo». Certament, Ortega no empra el terme Déu, però ningú pot dubtar que el seu plantejament ací exposat s'obri cap a la transcendència per mitjà d'un llenguatge que s'acosta al sublim. Es necessitava tindre gran dosi de sensibilitat espiritual per a escriure estes paraules.

Qui s'acosta al pensament d'Ortega a la recerca de pressuposts amb què elaborar una construcció teològica, els troba i molt útils. En primer lloc, la història com a situació en què està instal·lat i es realitza l'home, i a la història ha de recórrer no sols el teòleg sinó tot creient, perquè història és Jesucrist, el Verb Encarnat que es va fer carn i habità entre nosaltres. Premissa fonamental en Ortega és l'opció com a disposició perquè l'home realitze la seua vida, i en l'opció davant del bé i el mal, davant de la gràcia i el pecat, està col·locat l'home segons la doctrina cristiana. L'obertura a l'altre constituïx un principi fonamental en Ortega, i també en el cristianisme que té com a norma suprema la comunicació servicial amb l'altre per la caritat. I finalment, a Ortega cal vincular la revaloració del signe com a mitjà de comunicació de l'home, i en l'àrea del signe es desenvolupa tota la teologia sacramental.

Les possibilitats que al teòleg li oferix el pensament d'Ortega són moltes. En cas d'haver-se acostat en el seu dia els teòlegs a tal manera de pensar, hui la teologia espanyola podria oferir a l'Església una renovació en el plantejament de les veritats de fe, al mateix temps que deixaria oberta la capacitat de dialogar amb el món contemporani. Per què no ho van fer? Deixe la resposta en l'aire, però recorde un fet. Un arquebisbe de València, que Déu el tinga en la seua glòria, li va prohibir al meu íntim amic Eduardo Poveda defendre en la Universitat la seua tesi doctoral sobre Ortega. Amb el que he dit basta per a enjudiciar un moment, que desitge no torne mai més.

Cresol, 60 (2005)