L'exercici del Primat

Consideracions per a una nova forma d'exercir el Primat 

Ramon Arnau Garcia (†)

Degà de la Seu de València

El pròxim dia 22 de febrer, l'Església celebrarà un any més la festa de la Càtedra de l'apòstol Sant Pere, circumstància sempre bona per obrir una reflexió devota, seriosa i teològica al voltant de tan significativa celebració. Molts són els aspectes que es podrien prendre en consideració, i a fi de desenvolupar-ne tan sols un amb cert rigor metodològic, preguntaré si és possible una nova manera d'exercir el primat. Buscant ser el més rigorós possible en l'exposició, començaré proposant el vertader sentit eclesial de la dita festa, per a posar després de manifest diverses concepcions eclesials hagudes al llarg del temps i a la fi poder exposar el nostre pensament, sempre fidel al magisteri de l'Església, del qual haurem de partir.

Molts segles abans que a l'absis de les basíliques romanes hi haguera un moble digne, anomenat càtedra, on seia el papa al celebrar la litúrgia, ja existia la festa de la Càtedra de Sant Pere a Roma, puix apareix en el calendari de Furius Dionysius Philocalus, dit per tant el Filocalià o també la Cronografia del 354, encara que la seua data podria retardar-se fins al 312 (1). La sola comprovació d'este fet ens permet sostindre que amb la festa de la Càtedra de Sant Pere no s'honorava un moble, una relíquia, sinó que es posava de manifest una categoria teològica al voltant de la càtedra i de l'episcopat. Dit de manera directa, amb la festa de la Càtedra de Sant Pere a Roma el que se celebrava és el bisbat del sant a la Ciutat. I signe del seu bisbat era reconeguda la càtedra, que hui és admesa pels teòlegs, a partir dels Sants Pares, com a signe de la successió apostòlica.

En els segles passats, el Papa començava a ser reconegut bisbe de Roma des del moment de seure a la càtedra. Així ho expressen la litúrgia i la teologia al formular que el Papa mitjançant l'entronització rep en l'Església la potestat per a regir el poble de Déu. En l'Edat Mitjana, i a conseqüència del corporativisme que tant teòlegs com canonistes feien recaure sobre el col·legi cardenalici, eren els purpurats qui entronitzaven al Papa. Per a comprendre esta afirmació en tot el seu sentit, cal tenir en compte que el Papa, fins al segle XI, per regla general, va ser elegit entre els diaques, i era ordenat directament bisbe. Dins del ritu d'ordenació tenia lloc l'entronització, que li conferia la potestat sobre l'Església.

Ara bé, la manera com s'ha comprés l'exercici de la potestat papal ha tingut en el pensament catòlic variants molt significatives que convé recordar. En concret, mentre el papa Gregori VII defensava l'absolutisme més rigorós, fins a proposar que l'autoritat de l'emperador depén directament de la del Papa (així en el famós Dictatus papae), els grans canonistes, com ara el cardenal Humbert de Silvacàndida (segle XI), i els també cardenals Enric de Susa (segle XIII) o Joan Lemoine (segle XIV) sostenen que el Papa compartix amb els cardenals la suprema potestat en l'Església. El mateix va ensenyar, i fins i tot com a dogma de fe, el nostre sant Vicent Ferrer.

No hi ha hagut al llarg de la història una manera única d'entendre la potestat papal, encara que tots l'han afirmat sempre. Potser hi haja algú que sospite que amb aquesta afirmació es tracta tan sols d'una conclusió merament històrica i, per tant, sense valor hui, després de la definició dogmàtica del concili Vaticà I. Per veure si l'objecció té valor, res millor que analitzar les formulacions doctrinals del concili i desenvolupar-les amb la doctrina del Vaticà II. Fent-ho així ningú tindrà dubte de moure's sobre el terreny ferm de la fidelitat al magisteri de l'Església. 

En la constitució dogmàtica Pastor Aeternus, el concili Vaticà I, quan exposa la raó del primat de Pere i els seus successors, ensenya que Jesucrist li va conferir una potestat plena i universal sobre totes les esglésies particulars, sobre tots els pastors i els fidels. No hi ha cap autoritat sobre la del Papa, inclosa la del concili general. Ara bé, davant d'esta doctrina conciliar es pot preguntar ¿pot el papa exercir aquesta suprema potestat en l'Església de forma aïllada? I per a poder respondre amb precisió res millor que tindre present la doctrina del Vaticà I quan fonamenta el magisteri infal·lible del papa, acte de suprema potestat en l'Església. Ens fa saber que ni a Pere ni als seus successors se'ls conferix l'Esperit Sant perquè revelen una doctrina nova, sinó perquè referenden la fe de l'Església fent-li saber que allò que creu es conté en la revelació transmesa pels Apòstols.

En lògica coherència amb la doctrina del Vaticà I, es pot i cal dir que el magisteri del Papa i, per tant, la seua potestat, té com a raó d'ésser la vida de l'Església. Des de l'Església s'entén amb tota la seua grandesa sobrenatural la potestat i el magisteri del Papa.

Un punt ens queda per aclarir. El Vaticà I ensenya que el Papa exerceix el seu suprem magisteri des de si mateix i no pel consens de l'Església (ex sese, non autem ex consensu Ecclesiae) ¿I què vol dir ex sese? ¿Que omet a tots? ¿Que tant al regir com a l'ensenyar prescindix de l'Església? No. Tots dos concilis Vaticans ens permeten formular aquesta negació. El Vaticà I proposa la funció primordial del Papa com a principi de la unitat de l'Església, mentre el Vaticà II ens dóna la llum necessària per a comprendre amb perfecció l'expressió ex sese del Vaticà I. A la llum de la doctrina del Vaticà II, cal dir que el papa actua ex sese des del moment que és el cap de la comunitat eclesial (LG 18, 22 i ChD 2 i 4). I en la mePapa, des de la seua raó de ser, des de l'ex sese, està sempre unit al cos de l'Església, i des d’aquesta unió la regeix i és infal·lible.

Fins ací la doctrina de fe. Ara bé, de fet, i en la vida de l'Església ¿com s'ha de posar de manifest esta unió? Pense que la resposta és ben fàcil amb el concurs de la categoria teològica de la comunió. Tan sols mitjançant la comunió eclesial s'entenen perfectament tant el magisteri del Papa sobre tota l'Església com l'obediència que li deu l'Església. Però la comunió, que acaba sent una realitat sobrenatural, necessita tindre un signe d'expressió visible, que per a mi, ara com ara, no hi ha altre com el sínode dels bisbes. Els bisbes, cada bisbe, representa la fe de cada una de les esglésies particulars i tots plegats, juntament amb el Papa, la fe de l'Església. 

Tan sols una precisió, per acabar. Ens movem, com no pot ésser d'altra manera, dins de categories teològiques i no polítiques. Per tant, el sínode dels bisbes no es pot entendre a l'estil d'una assemblea política i profana, sinó com l'expressió de la fe del cos de l'Església, que és en últim terme el suport de la fe dels Apòstols (també açò ha sigut proposat pel Vaticà II). En el sínode l'Església confessa la seua fe i presenta els problemes de la seua vida, que són sempre situacions nascudes de la necessitat d'encarnar-se en el món i d'invitar-lo a la conversió. I en comunió amb aquesta Església, a la qual escolta, el Papa, per ser el seu cap, li diu l'última i definitiva paraula.

Hui, gràcies a Déu, tots tenim consciència de viure formant part d'una comunitat de persones, i ens esforcem per superar en la convivència tant les postures dictatorials com l'individualisme salvatge. També l'Església, tota l'Església, que és comunitat de fe i gràcia, ha de viure el diàleg, el fruit més madur de la comunió en l'Esperit.

(1) Donat l'estil de pura divulgació d'aquest escrit, hi mancarà qualsevol nota erudita. Qui vulga pot veure el meu estudi: «La càtedra signo de la plenitud episcopal», en Anales Valentinos, 33 (1991-1992), pp. 17-48; i el meu llibre San Vicente Ferrer y las eclesiologías del cisma, València 1987.

Publicat en Cresol, 34 (2003, febrer), p. 11.