¿Per tots o per molts?

Contribució teològica a la pau

Ximo Garcia i Roca

L'odi i la violència, la discriminació i l'exclusió són virus mutants que es coven en les pràctiques socials, en els discursos culturals i en les fórmules i rituals litúrgics, que són eficaços productors de percepcions, mentalitats i imaginaris socials. Hi ha retòriques, pregàries i imatges que induïxen a l'odi i a la violència; i unes altres que són proveïdores de pau i reconciliació. Està demostrat que l'oració per «la conversió dels pèrfids jueus», que es recitava el Divendres Sant, va fer que ser jueu s'identificara com a amenaça, perillositat i traïció. La supressió de l'oració, per part de Joan XXIII, va col·laborar decididament a incorporar-los a la humanitat comuna. Per la mateixa raó, va ser decisiu que el Caudillo entrara a Madrid acompanyat del repic de campanes de les esglésies per a legitimar la guerra com una croada providencial. Diuen les cròniques que «era com l'entrada de Crist a Jerusalem». Quan la Missa de la 2 es transmet des de la catedral castrense de Madrid —una particularitat espanyola difícilment comprensible—, s'aconseguix rehabilitar com una cosa natural l'antiga aliança entre la creu i l'espasa.

Si la pau es cova també en els arsenals litúrgics, cal ser molt acurat en les cerimònies religioses o en els rituals sagrats i evitar tot el que afavorisca l'odi o promoga la violència, ja que res ni ningú pot situar-se fóra del compromís amb i per la pau. En la societat del rebuig i en la cultura del fonamentalisme, cal afrontar críticament els símbols patrioticoreligiosos i els llenguatges bèl·lics en la litúrgia, que no ajuden a la cultura de la pau. Recorde l'estupor que va viure aquella jove intel·ligent, que pocs dies després dels atemptats terroristes a Barcelona, assistia a l'eucaristia en memòria de sa mare; com que no era un consumidor habitual de la missa, va procurar entendre tot el que escoltava, inclosa la lectura ordinària de Josué 24,1-13, que deia així: «Vaig enviar a Moisés i Aaró per a castigar Egipte [...] vaig fer que el mar tornara sobre els egipcis, i el mar els va cobrir [...] els vaig exterminar i vaig sembrar el pànic entre vosaltres [...] Vos he donat un país que no havíeu cultivat, habiteu en ciutats que no havíeu construït». Amb la seua mirada mostrava que per a ella, el relat justificava la barbàrie que acabava de succeir.

Amb raó, el Concili Vaticà II va proposar adaptar la litúrgia a la cultura i idiosincràsia de cada poble, de manera que els fidels «puguen participar de manera plena, conscient i activa». No és suficient mantindre el ritual tradicional ni mantindre la literalitat d'una traducció si amb això s'adultera el sentit del text. En constatar que este propòsit conciliar no s'ha complit suficientment, el papa Francesc en el recent motu proprio «Magnum Principium» (3 de setembre de 2017) proposa que «es traduïsca al llenguatge propi d'un poble concret, allò que l'Església va voler comunicar a un altre per mitjà de la llengua llatina». Atendre a les realitats locals en diferents contextos culturals es constituïx en el gran principi que obliga a transferir a les Esglésies locals, les competències que eren pròpies de la Congregació vaticana.

En els últims anys, se sent amb insistència en alguns mitjans conservadors la necessitat de «reformar la reforma», la qual cosa significa per a ells, ignorar la reforma litúrgica conciliar i recuperar elements preconciliars, com —en paraules del mateix responsable de la Congregació per al Culte Diví— «ajuntar el polze i l'índex després de la consagració, fer la genuflexió abans de l'elevació, combregar de genolls, rebre la comunió en els llavis deixant-se nodrir com un xiquet (sic!) i tornar a celebrar la missa d'esquena al poble». I sobretot mantindre la literalitat dels textos com a expressió de fidelitat a la tradició. Es coneix l'enèrgica desautorització personal del papa Francesc i la crida a no utilitzar l'expressió «reforma de la reforma», que porta a equívocs.

En este clima de «reforma de la reforma», la fórmula de la consagració «la sang que serà escampada per vosaltres i per tots els hòmens» s'ha substituït per «vosaltres i per molts». Confesse que em sent molest i atordit cada vegada que sent la nova fórmula litúrgica; sóc incapaç de pronunciar-la i em sent objector de consciència. No hi ha raons bíbliques per a açò, ja que cap dels grans exegetes del Marc 24,14 (Lagrange (1928), Taylor (1979), Jeremias (1989) Harrington (1990) Mateos-Camacho (2008) i tants altres) posen en dubte el sentit inclusiu del «per molts», ni el seu caràcter de totalitat i universalitat, llevat que siga el «literalisme» que «és des del punt de vista tècnic inadmissible i fins i tot infantil». Qualsevol teoria de la traducció sap que les paraules no es corresponen mecànicament en les diferents llengües, com han advertit en este cas l'Església alemanya, l'anglesa i la italiana. Tampoc hi ha raons des de la fe del poble fidel; a qualsevol que se li pregunte «¿Creus que Crist va morir per alguns, per molts, o per tots els hòmens?» La resposta és inequívoca: va morir per tots.

¿Per què, doncs, la fórmula tradicional de la consagració s'ha fet restrictiva en la traducció castellana? No voldria vore en este fet la preferència d'una Església autoreferencial, que té el seu propi llenguatge i cultura enfront d'una Església en marxa que utilitza els materials culturals del seu temps. Em preocupa, abans de res, l'efecte col·lateral d'una fórmula que a força de repetir-la, enfortix els mecanismes d'exclusió i debilita la cultura de la pau que es construïx des de l'experiència d'una humanitat comuna. En establir «un nosaltres salvats, que hem merescut la sang de Crist» i els «altres —pocs o molts— que queden fora», es perd la representació d'un «nosaltres» universal, que ha sigut sempre la condició de la pau perpètua.

Si es renuncia a la universalització objectiva de la salvació, es perd l'element comú que ens constituïx com a humanitat davant de Déu. Cadascú quedarà lliure d'imaginar els qui queden exclosos ¿per raons morals, ètniques, polítiques, religioses? Conscientment o inconscientment, existiran «uns altres» que acabaran sent considerats una amenaça, un perill o un col·lectiu de segona classe. Mentre que uns tenen el privilegi per raó d'estar sentint la consagració, els altres quedaran condicionats a la seua elecció, a la manera com s'entra en un club de selectes. Estes classificacions acaben menyspreant als altres i no valorant la fe, la bondat, la solidaritat, els valors d'un món plural en les seues manifestacions, cosa que ha servit històricament per a justificar guerres, violències quotidianes i odis. És l'hora de trobar semblances —tots som estimats de Déu— allí on abans només hi havia diferències —uns són estimats i uns altres no. És el pas necessari per a deixar percebre's com a sers humans, amb idèntica dignitat, en un món on l'urgent és accentuar que no solament hi ha salvació per al 3% de la població cristiana. En el món catòlic encara hi ha un subconscient col·lectiu, segons el qual el no-salvat —els xiquets no batejats, o els indis abans de ser evangelitzats— no té l'estatut de persona humana. Qualsevol gest, paraula, formula que alimente esta creença trenca el compromís per la pau. I s'oposa al principi conciliar que establia «custodiar l'autèntica litúrgia adaptant-la amb saviesa a la idiosincràsia dels diversos pobles».

Publicat en Cresol, 142 (2018, gener-febrer), pp. 18s.