Dijous i Dijous Sant

La nostra llengua: Dijous i Dijous Sant

Avel·lí Flors i Bonet

DIJOUS vol dir dia de Júpiter. O siga, que es tracta d'un dia que era especialment important per la memòria del déu dels déus en la mitologia romana. I no és debades perquè dijous cau enmig de la setmana. I també, per això, diem dijous tota a persona que sempre vol estar enmig.

Així com el castellà té allò de "Tres jueves hay en el año...", nosaltres també tenim uns dijous especials. Per exemple, tenim el dijous gras, que és immediatament anterior al Dimecres de Cendra; dijous de les comares, que és l'anterior; i dijous dels compares, que és l'anterior a este. I, és clar, el Dijous Sant dins de la Setmana Santa.

Entre les locucions més corrents sobre el dijous tenim: "estar, posar-se enmig com el dijous", que vol dir posar-se enmig d'un lloc de trànsit, on es fa nosa. Ja vam al·ludir fa poc a la setmana dels set dijous, que diuen a Vinaròs. A València com a Tortosa diuen: "Alabat sia el Corpus, que sempre cau en dijous", per a indicar estranyesa davant de coses rares o ridícules o poc probables. Finalment, entre les locucions tenim aquella que es diu a València: "fer cara de Dijous Sant i fets de carnestoltes", per a indicar que una persona és hipòcrita.

El dijous és considerat un dia mig de festa i és considerat popularment com molt favorable en sentit general. Abans els xiquets no feien escola els dijous de vesprada. En algunes cases els dijous se celebrava un bon berenar amb els criats. A Alzira diuen: ¿Quin dia porta galvana (peresa)?: el que partix la setmana". Entre els refranys que es referixen al dijous hi ha aquell que parla del dia que plou; diu així: "Si el dijous es pon amb capa, de tres dies no s'escapa"; vol dir que si es fa de nit dijous amb el cel ennuvolat, plourà abans del diumenge. Ara que s'anuncien pluges, a veure si tenim la sort de veure complida esta paraula. Finalment, dins d'aquella tirallonga de versos per a cada dia de la setmana: "el dijous, a comprar ous".

En fi, dijous fa cara de dia tranquil. Divendres, ja serà una altra cosa.

La Puríssima

La nostra llengua

La Puríssima

Avel·lí Flors i Bonet

Joan de Joanes, ca. 1537

Des del punt de vista de la llengua ben poca cosa podem comentar sobre la Puríssima. Cal pensar que el dogma catòlic de la Immaculada Concepció és un fet molt actual. Data de 1854. I un segle és poca cosa per crear modismes, refranys, etc., que tinguen interés per a un comentari lingüístic.

Potser val la pena que repetim ací que el nostre poble tradicionalment ha anomenat la Mare de Jesús la Mare de Déu. Cosa que és certament gloriosa, des de la perspectiva catòlica, perquè el nostre poble ha donat a la Mare de Jesús el títol teològicament més fonamental. Per ser Mare de Déu, Maria és Verge, és Immaculada, és Assumpta al cel, etc. Així sonà la primera vegada al curt Concili d'Efes, quan els pares conciliars, acabada la reunió (va durar només un dia) aclamaren Jesús com a Fill de Déu, Persona Divina, i, consegüentment, la seua Mare (una mare, quan engendra o dona a llum un fill, és realment mare de la seua Persona), Mare de Déu.

Així és com els altres títols li han anat venint com a conseqüència. La nostra llengua, en el seu procés popular, no s'ha mogut massa per assimilar els nous títols, que els guarda religiosament i els usa cultament. Així també diem la Verge, la Puríssima, la Immaculada Concepció,  l'Assumpta, i tota la tirallonga de Mare de Déu (de Lledó, de Gràcia, dels Desemparats, de la Salut, del  Socors, de la Llum, etc.).

Però històricament cal dir que la Puríssima té la seua llarga història. Encara que els textos bíblics no parlen directament d'aquest misteri de la fe catòlica, la creença en la Concepció Immaculada de la Mare de Déu s'estengué des d'Itàlia al segle X. El segle XI ja havia arribat a Anglaterra. Des del segle XIII ja és una creença estesa per tot el món catòlic, amb dos corrents: els defensors (franciscans) i els enemics (els dominicans). La història és massa llarga. Només ens referirem a algun cas relacionat amb la nostra història civil i religiosa.

El 1333 el rei Alfons el Liberal instituí la confraria de la Casa del Senyor Rei, encarregada de defensar la Concepció Immaculada de la Mare de Déu.  Els reis de la corona d'Aragó fan preceptiva la festa per decret reial del 1394. I més tard, en el segle XV, prohibeixen predicar en contra de la Puríssima. Els mateixos dominicans (enemics declarats, però al mateix temps inquisidors) són descartats en els processos on es tracta del tema de la Immaculada Concepció.  Els consellers de Barcelona envien cartes especials als concilis ecumènics de Constança i Basilea en defensa de la Concepció Immaculada de Maria. Però els Concilis aquells tenien massa faena. I van «aparcar» el tema. Un canonge de Vic publicà un llibre en defensa d'aquest misteri que es publicaria a Sevilla i a València.

Alguns certàmens literaris de València van ser dedicats a la Immaculada.  El 1530 la Universitat de València, a imitació d'altres universitats europees, feu jurament de defensar perpètuament el misteri. A partir del Concili de Trento, el 1545, els jesuïtes entren en joc en el tema i es converteixen en els defensors a ultrança de la Immaculada Concepció. Una forma més de posar-se en contra dels dominicans. I l'any 1618 la Universitat de Barcelona acordava de proclamar-se'n defensora.

Una volta definit el dogma, el 1854, per Pius IX, ja ningú discuteix, entre catòlics, la qüestió de si Maria va ser o no concebuda amb pecat original o sense. El poble catòlic ho creu. I la seua puresa és objecte de la seua esperança. I com tot estem prou bruts, començant per l'aire que respirem i acabant per la consciència moral, necessitem la Puríssima.

Potser per això la gent del nostre poble, quan entra en una casa diu encara "Ave Maria Puríssima". No sé si com un desig de puresa en les relacions. O com una manera de començar a xarrar. En tot cas, amb un "Ave Maria Puríssima" començaven els sermons.

La Mare de Déu

La nostra llengua...

La Mare de Déu

Avel·lí Flors i Bonet

Aquella dona que, segons la tradició cristiana, tingué com a fill Jesús de Natzaret, s'anomenava Maria. El seu fill, segons la mateixa tradició, a partir de la resurrecció va rebre diversos noms o títols: Messies, el Crist, el Senyor, etc. Sa mare també en rebria d'altres: la Mare de Déu, la Verge, la Senyora, etc. Es tracta de sobrenoms que s'afegiren als noms originals per indicar alguna categoria que la tradició de la fe cristiana els ha reconegut.

Però cada poble i cada llengua ha tingut les seues preferències. Així és com el castellà s'ha quedat amb un títol que indica la seua virginitat i l'anomena "la Virgen". E1 francés l'anomenarà "Notre Dame", l'italià "la Madonna", i el nostre poble s'ha estimat més anomenar-la "la Mare de Déu". I això és un encert molt gran, que és exclusiu de la nostra llengua perquè aquest títol és el més fonamental de la seua missió en el context de la fe cristiana. Per ser mare de Déu ha estat immaculada, verge, mare, plena de gràcia, assumpta al cel.

Per això, quan el castellà diu "la Virgen", nosaltres hem de dir "la Mare de Déu". Si traduïm "la Virgen" per "la Verge" fem una mala traducció. Els valencians no diem "la Verge dels Desemparats", sinó "la Mare de Déu dels Desemparats", "la Mare de Déu de Lledó", "la Mare de Déu de Gràcia", "la Mare de Déu Grossa de Borriana"... Sempre, doncs, "Mare de Déu". El nostre Poble és més partidari de la maternitat de Maria que de la seua virginitat, deixeble directe del concili d'Efes que l'any 431 definí i proclamà Maria com a "Mare de Déu".

[...]

I ara una anècdota que em contà un bon amic meu. Eren els anys més tancats del franquisme. Els anys quaranta. En un santuari català de la Mare de Déu es feu una concentració d'imatges marianes de tot Catalunya. En una esplanada hi havia una multitud que anava aplaudint cada volta que entrava una imatge de la Mare de Déu. Un devot per micròfon anunciava el títol de la imatge: en castellà, clar! "Virgen de Nuria, Virgen de la Cinta, Virgen de la Foncalda..." I quan ja van ser totes juntes, aquell home, ple d'emoció va soltar: "¡Madre de Dios, cuántas Madres de Dioses!" La va empastrar! Senzillament, va fer una mala traducció del català al castellà. Encara que parlava en castellà estava pensant mentalment en català: "Mare de Déu, quantes Mares de Déus!"

Ja veiem com és de perillosa una traducció directa sense tenir en compte que cada llengua té coses pròpies i intransferibles. Intraduïbles. [...] Cada llengua té les seues coses.

Quedem, per tant, que "Mare de Déu de Lledó" i no "Verge de Lledó", i quan no porta cap determinant al costat, simplement "la Mare de Déu" (amb article incorporat).

Francesc de Pertusa, teòleg laic del segle XV

Avel·lí Flors i Bonet

Arxiu de la seu de València en 1910

Segurament Francesc de Pertusa és un nom que no ens sona de res. La data segura que en tenim és que va escriure un llibre voluminós intitulat Memorial de la fe catòlica que, com consta en els cinc manuscrits que se'n conserven, «fon acabat lo present Memorial a glòria e lahor de nostre Senyor Déu Jhesuchrist per mi, Francesch de Pertusa, en la ciutat de València, en lo dia de sent Nicholau, en ora de matines, que·s contava a sis de deembre de any de la nativitat de nostre Senyor Déu Jhesuchrist mil quatre-cents quaranta…». La intenció de l'autor és ben clara al començament del llibre:

Per ço com tem que les rahons escampades per diversos libres que Déus, per gràcia sua e mijançant mon continuat e gran trebal m'a donades a trobar sobre la declaració e probació dels articles de la sancta fe christiana e catòlica no m’isquen de memòria, e los lochs hon són posades, per tal, a lahor e glòria de nostre Senyor Déu Jhesuchrist e de la sua gloriosa mare e verge, senyora, advocada nostra, madona sancta Maria, e a consolació de mon esperit, yo, Francesch de Pertusa, jatsessia indigne servent de Jhesuchrist, les he replegades totes en lo present Memorial...

Parlem d'una obra realment voluminosa, que dona per a mil dos-cents fulls DIN-A4 i resulta de complicada lectura i interpretació. Podem deduir que l'autor hi resumix els seus coneixements teològics aportant-hi totes les citacions bíbliques, patrístiques i teològiques que li són familiars amb el propòsit, segons ell, de provar o demostrar «per raons necessàries» cada un dels articles de la fe catòlica. En això es demostra deixeble de Ramon Llull (Mallorca 1232-1316), que es proposà, en els seus escrits, demostrar la fe cristiana per raons necessàries. Després de la seua mort, la memòria de Francesc de Pertusa que es conserva entre els valencians il·lustrats del segle XV és la d'un pensador difícil de seguir. Així, per exemple, Jaume Roig (València 1478), en el seu Espill o Llibre de les dones, recorda Francesc de Pertusa com un escriptor complicat d'entendre i, per això, del gust de les dones:

           Lo disputar

grans qüestions         en los sermons,

imperçeptibles,         no aprensibles

suptilitats                 —alietats

de Trinitat,               si en pecat

ffon conçebuda,       si fon remuda,

predestinar,              la fe provar,

dits d’en Pertusa,     d’en Llull sa musa,

d’Ocham, Aschot     llur vari tot—,

coses molt primes     ab suptils rimes

plau a les gents,        profit no gens

ne sol restar 

(versos 16154-16175)

Tot i que no tenim certesa de la identitat del nostre autor, per les dades que posseïm, ens atreviríem a avançar, amb alguna probabilitat, que Francesc de Pertusa era un laic, casat probablement amb Isabel de Bellvís, i avi del cavaller valencià Jaume del Bosch, el qual autentifica el manuscrit que, segons diu, va escriure el seu avi Francesc de Pertusa. Així ho testifica el full inicial verso del manuscrit 287 de la seu valentina, amb estes paraules:

Confesse, yo, frare Jaume del Bosch, cavaller de la reverent religió de Montesa, commanador de Onda, que lo present livre és scrit de la mà del magnífich en Francesch de Pertusa, donzell, avi meu, ço és, pare de ma mare, lo qual yo li viu scriure, e axí indubitablement se pot donar plena fe al desús dit, e fent testimoni de la present veritat, scrich la present testificació de la mia mà, huy disapte que contam a deu de setembre, en la ciutat de València, dins lo capítol de la Seu de aquella, del any mil quatre-cents noranta-set...

Francesc de Pertusa partix el seu Memorial de la fe catòlica en tres tractats. Segons ell,

En lo primer serà desmostrat Déus esser de necessitat e la sua essència esser una sola e simpla e aquella esser en trinitat de persones distinctes [...] En lo segon tractat demostraré la sancta incarnació del seu reverent Fill e tots los articles toquants a la sua altíssima humanitat. En lo terç tractat demostraré la general resurrecció de morts e lo juhí final, e la perpetual retribució o punició [...] per nostre Senyor Jhesuchrist.

Un exemple i un model per a nosaltres: un laic que sap molta teologia!

La unitat de Déu

Francesc de Pertusa

El 6 de desembre de 1440 el valencià Francesc de Pertusa, teòleg laic, acabava el Memorial de la fe catòlica, una obra enciclopèdica, resum de la teologia del segle XV. Com que es tracta d’un text de difícil lectura i interpretació, per la modalitat de llengua i per la subtilitat del seu pensament, ens ha costat trobar un fragment mitjanament entenedor. Valga el que seguix com a exemple del seu esforç per a penetrar la ciència teològica del seu temps. Xavier Martí.

[Il.lustració: Lletra P miniada en el full 8 recto del manuscrit 1796 de la Biblioteca Nacional, amb el text del Memorial de Francesc de Pertusa.]

Provat és per la gràcia divinal prou bastantment e clara que Déu és etern e ell és creador universal de tot quant és. Ara resta a provar la seua unitat essencial. E per provar-la, faç esta raó. Si eren dos déus, convendria que cascú d’ells fos omnipotent. Posem que u d’ells és ·a· i l’altre ·b·. E dic així: puix ·a· e ·b· són omnipotents, cascú d’ells, pel seu simple poder, pot produir tota cosa possible o impedir que sia produïda o anihilar-la si és produïda. E si ·a· vol produir en esser alguna cosa de les dites possibles, no és necessari que ·b·, que també és omnipotent, vullga així mateix que aquella cosa sia produïda, ans pot voler que no sia, ja que la volentat de ·b·, contingentment, pot voler que aquella cosa sia o no sia, així com la volentat de ·a·, e no necessària. E, si vol que la dita cosa no sia, s’ha de seguir que no serà. E, així, pareix que si dos coses són omnipotents, cascuna d’elles pot fer que l’altra siga impotent. E, com que Déu no pot esser fet impotent, se seguix que ninguna d’elles podria esser Déu.

E, si es diu que entre elles dos hi ha pacte de no contradir-se en res, l’una a l’altra, dic que possiblement ho podrien fer i, per consegüent, idem ut prius [igual que abans]. Encara ab tot això, ninguna d’elles podria ser omnipotent. E açò perquè no és possible que hi haja dues causes totals d’un mateix efecte, e que sien entre si essencialment distintes, car seria contradicció. E, per consegüent, ninguna d’elles podria esser causa total de l’efecte de l’altra, i, per consegüent, no podria ser omnipotent. Ítem més: com que a Déu, per la preeminència, li és propi senyorejar tot quant és, cascuna d’elles hauria de ser superior e sotmesa a l’altra [en tot]. E, com que açò implicaria manifesta contradicció, igitur [per tant] etc.

Ítem més: impossible cosa és que hi haja molts béns sobirans, ja que ninguna cosa sobirana tolera igualtat en la seua espècie o naturalesa si és sobirana, ja que és contradicció ser sobirana i no sobirana alhora. E, ja que Déu és sobirà bé e sobirana perfecció, per consegüent no pot esser sinó un sol. E, per aquesta manera mateixa, pot esser arguït [de sobirana magnitud], e de tota altra perfecció. Hi ha, doncs, un Déu tantum [només] e no més.

E, per tal, tenim in Deuteronomio, VI^o [Dt 6,4] [...] Et c^o XXXVII^o [Dt 32,39] [...] E lo Apòstol, Ad efesios, I^o [Ef 4,5] [...] E d’aquesta unitat de Déu han parlat, així mateix, los antics filòsofs, et primo [i primer] Plató, en lo Timeo, diu que un és lo món, car segons un exemplar ha sigut format, és a dir, Déu. E Aristòtil, en la fi del XII^o capítol de la seua Metafísica, parlant del príncep de tot lo univers, conclou que un sol és lo príncep, és a dir, Déu. E Avicena, en lo cinqué de la Metafísica, diu que és impossible que aquell, al qual és necessari esser, sia comparat a altre necessari esser, apel·lant a aquell Déu. Per totes les quals raons e autoritats, se conclou, de necessitat, esser un sol Déu tantum, e no més.

(«Capítol que prova la unitat de Déu». Text molt adaptat.)

Nota. Del Memorial de la fe catòlica hi ha quatre manuscrits: dos a la seu de València, un a la de Tortosa i un a la Biblioteca Nacional. Avel·lí Flors i Bonet en feu l’edició crítica en una tesi doctoral de 1983 dirigida per Antoni Ferrando. S’ha publicat el text entre 2009 i 2010 en la revista Pentecosta (núm. 65-72), editada per l’Associació Josep Climent de Castelló de la Plana. Consulteu l’article «Un teòleg laic del segle XV: Francesc de Pertusa i el seu Memorial de la fe catòlica», d’Avel·lí Flors, en Homenatge a Germà Colón Domènech (Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2014), pp. 27-51.

Abril

LA NOSTRA LLENGUA: ABRIL

Avel·lí Flors i Bonet

Abril és el mes que fa quatre de l'any actual. En la nostra llengua té la mateixa forma que en castellà i pràcticament igual a la de les altres llengües germanes. I és que totes són filles de l'aprilis-aprilis llatí, el segon mes de l'antic calendari romà. L'origen d'aquesta paraula té diverses explicacions. Segons els uns, ve d'una arrel indoeuropea que significa 'dos' i voldria dir el mes segon (l'any tradicionalment s'iniciava amb la primavera). Segons uns altres, 'abril', en la forma llatina aprilis, vindria del verb 'obrir', en llatí aperire. Sèneca deia «Ver aperire se coepit»: la primavera (=l'estiu) ha començat a obrir-se pas. Però sembla que l'origen s'hauria de reconéixer en una forma etrusca apru que el llatí li va amprar al grec afro, forma hipocorística (abreviació) d'Afrodita. Es tractaria, doncs, del mes dedicat a la deessa Afrodita, la deessa de l'amor. Un títol que es va guanyar a pols per les múltiples relacions sexuals que mantenia amb tota classe d'amics, els uns déus i els altres herois importants. Li pegava a tot. Els romans la van nacionalitzar i li donaren el nom de Venus, d'on deriva tota l'activitat venèria. Però la cosa tenia arrels més llunyanes. És la divinitat oriental Astarté, contra la qual cridaven els profetes de l'Antic Testament, encara que la gent continuava «a la marxa». Finalment (dins la nostra ignorància) tenim l'origen en la deessa Ixtar del panteó mesopotàmic.

I ara deixem ja la qüestió etimològica, que acabarem malament. La nostra cultura popular ha donat molta importància al mes d'abril. No cal recórrer per a això al castellà «En abril, aguas mil». Al Maestrat diuen, igual que per tot el País: A l'abril cada gota val per mil. L'aigua en abril és, doncs, especialment estimable. L'any serà bo segurament a conseqüència d'una bona ploguda per abril. A Alcoi diuen també: En abril no li toques l'arraïl; vol dir que no convé entrecavar i tocar les arrels al sembrat en abril. Uns altres refranys aconsellen de no llevar-se la roba durant aquest mes perquè igual es gira mal temps; tots acaben en 'fil', que rima amb 'abril': En abril no te lleves fil, Pel mes d'abril no et toques fil, Fins a quaranta (o setanta) d'abril no et lleves un fil. Finalment a Vinaròs diuen: Altes o baixes, per l'abril són les Pasqües (Pasqua sempre cau en aquest mes).

Hi ha la creença popular que els tres primers dies del mes d'abril solen ser dolents. I és que diuen que el mes de març li va furtar els tres primers dies i els fa roïns a posta, per amargar-lo. A Menorca hi ha el costum de convertir el primer dia d'abril en un altre dia dels Innocents, i es dediquen a enganyar-se els uns als altres. Qui es deixa enganyar sent que li diuen delicadament: Cara bèstia, cara bèstia!

Del mes d'abril tenim la forma substantiva 'abrilada', que significa temps primaveral; el verb 'abrilejar', que vol dir fer temps propi d'abril, segons aquella dita: Quan el març no marceja, l'abril abrileja; i també l'adjectiu 'abrilenc-abrilenca'.

Finalment, caldrà dir que 'Abril' és també un cognom poc corrent a la nostra terra. Recordem el pintor Salvador Abril, autor de marines i paisatges romàntics, i el defensor del Regne Abril Martorell, un altre que també va pintar molt.

Diumenge de Rams

LA NOSTRA LLENGUA: DIUMENGE DE RAMS

Avel·lí Flors i Bonet

Acabem la Setmana dels Dolors, o la Setmana de Passió, o la Setmana dels Rams, pròpiament amb el Diumenge de Rams. Tothom sap que el dia de Rams se celebra en l'Església catòlica l'entrada de Jesús a Jerusalem per celebrar la Pasqua de la salvació. Aleshores el poble cristià, seguint una tradició molt antiga que celebraven ja els cristians jueus a Jerusalem, del segle IV, fa una processó i el poble hi aporta els rams que són beneïts. Ara que va de baixa tot el ram de les processons, ja no és tan freqüent veure tals manifestacions populars, almenys pel nostre pacífic Castelló (1).

Fa poc que la gent vivia durant aquests dies un clima especialment devot. Ens hi ajudava el context: es tancaven les sales d'espectacles, la televisió, la ràdio es feia profundament piadosa, i només se sentien els responsoris de Vitoria a veus, el cant gregorià, i el sermó de les Set Paraules. Però això ha durat poc. La gent ara viu per a divertir-se. I espera amb candeletes els dies de Setmana Santa i Pasqua per fugir de casa i passar-se-la bé. I això d'ara no lliga amb allò d'abans. Ara precisament, que tot s'ha fet més accessible al poble, el poble es desentén de la seua fe. Un desengany més.

Amb la celebració del Dia de Rams s'inaugura la Setmana Santa, vuit dies en els quals es reviu la commemoració de la mort, sepultura i resurrecció del Nostre Senyor Jesucrist. És clar que sempre hi ha hagut gent que té pressa i anticipa la Pasqua als Rams. Així a Mallorca i Menorca diuen Fer Pasqua abans del Ram als que tenen relacions sexuals abans del matrimoni. I com ara això és la regla universal, haurem d'acceptar que la Pasqua s'ha anticipat, i que la resurrecció de la carn i la vida perdurable és un article de la fe anterior al «morí, fou sepultat i ressuscità d'entre els morts».

Ram és també un cognom que és comú en la nostra terra. Així un Ram ben famós és el cardenal de Tarragona que participa desgraciadament en el Compromís de Casp i deixà més tard la causa del papa Luna; en recompensa d'això Martí V el creà cardenal de la Seu Primada de Tarragona. Fa temps que un hotel de Morella porta el seu nom.

La forma femenina de 'ram' és 'rama', que en la nostra llengua s'ha de distingir de 'branca'. Una branca és cada una de les parts en què es divideix el tronc dels arbres. Una rama és el conjunt de ramificacions posteriors portadores de fulles. Així el Diumenge de Rams a les esglésies es porten rams o rames que són menuts, i als arbres (les oliveres, els llorers, etc.) es queden les branques perquè continuen fent rames per als altres anys.

Setmana Santa comença el Diumenge de Rams. És només el pòrtic del misteri, amb l'esclat de l'Hosanna al fill de l'home i la immersió en el clima gravós de la setmana gran. Els fidels tornen a casa amb els rams beneïts i alguns els posen al balcó (els qui en tenen). Aquests mateixos rams es cremaran el Dimecres de Cendra vinent per recordar-nos el misteri de la mort i la vida. Sembla allò de la cançó aquella: «quan creus que ja s'acaba torna a començar», com al País Valencià.

Els rams s'han posat tradicionalment a la porta dels establiments de vins. Per això aquell refrany: No poseu ram on no hi haja taverna; i aquell altre: El bon vi no necessita ram. També al País Valencià sol ser costum de la gent estrenar avui vestit. Per això se sent correntment açò: Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans. En fi, diguem que, per a variar, 'ram' ve del llatí 'ramus', que vol dir igual que el nostre 'ram'. I la família dels Ramos són també parents, passats per Castella, de la gran família dels Ram.

(1) Es referix a Castelló de la Plana.

La Mare de Déu dels Dolors

Avel·lí Flors i Bonet

Fa uns anys, quan es reformà el Calendari Litúrgic Romà, l'Església tingué molt d'interés a preservar la puresa de la Quaresma de tota forma devocional secundària. Una de les conseqüències d'això va ser el canvi de la festa de la Mare de Déu dels Dolors. Tradicionalment se celebrava el divendres abans del Diumenge de Rams, però a partir de la reforma va passar al 15 de setembre, al dia següent que se celebra la festa de l'Exaltació de la Santa Creu (el sant de les Maria Creu i companyia). Però la veritat és que el poble continua a la marxa. Divendres de la setmana tradicional dels Dolors (l'anterior a la Setmana Santa) les Dolors i les Doloretes preparen el seu sant i el celebren com poden. Dic com poden perquè això de ser divendres posa algunes limitacions als bons observants de l'abstinència.

No caldrà insistir massa que això de 'dolor' (una experiència universal compartida per tots els mortals juntament amb les animetes del purgatori i els dimonis de l'infern) ve del llatí dolor-doloris que té el mateix significat que en la nostra llengua. Una forma paral·lela del llatí, dolus-doli, va originar una forma concreta de dolor que ara en diem 'dol' (en castellá 'duelo'). Per la seua terminació en -or el dolor va unit freqüentment amb la paraula amor, i en l'experiència de cada dia ja se sap que no hi ha amor sense dolor. Uns refranys de la llengua ho diuen així: Qui té amors té dolors, i encara pitjor, Passen els amors i queden els dolors. Això ja no és tan clar, perquè si l'amor se'n va, caldria que desaparegueren tots. Però no, l'amor se'n va i el dolor es queda. Per a amargar-nos. Hi ha també aquella dita: Guerra, cacera i amors, per un plaer cent dolors. I així va tot. No hi ha solució. Ni amb pastilles.

La Mare de Déu dels Dolors es representa en una imatge terrible en què la Mare de Déu té el cor travessat per set espases com a símbol dels principals dolors que patí en la seua vida mortal. I encara em pareixen poques (les espases), perquè una mare com cal es passa la vida dolorosament. El part només és el començament del dolor. Però, s'ha de dir tot, el part és una bona inauguració de la fira. Quan veig les mares i els seus fills penjats al coll, i més encara quan es despengen del coll i estan impossibles, pense en la Mare de Déu dels Dolors, que continua alimentant la confraria de les seues devotes. Quina paciència! I tot s'ha de dir: ara ser mare és molt més dolorós que abans. Abans les mares simplificaven el problema amb unes formes dictatorials, certament poc democràtiques, però que simplificaven molt la seua faena i la feien eficaç. Però ara els fills de la democràcia són autèntics botxins de les mares i els pares. I ells i elles autèntics màrtirs de la paciència. No sé si serà per això que en la nostra llengua 'dolor' pot ser igualment masculí i femení: el dolor i la dolor.

Dolors, Maria Dolors, és el millor nom que pot dur una filla d'Eva. És filla del dolor, com els fills de Jacob. Amb clara vocació de continuar dolorosament el mateix camí que la seua mare. El refrany diu que Fill sense dolor, mare sense amor. Supose que ho diran pel part. Però el part continuat de l'educació fa inviable el part sense dolor. Tots som fills del dolor. Uns i altres podríem dur el seu nom. Però aquell que estima i té la gràcia de casar-se amb una Dolors ha fet la millor sort de la seua vida.

Divendres i Divendres Sant

Avel.lí Flors i Bonet

DIVENDRES vol dir dia de Venus. D'entrada sembla un dia prou divertit. Però no sé per què la tradició cristiana ha carregat el dia de Venus de fortes connotacions penitencials. Començant per la mort de Jesús, seguint pels diversos divendres penitencials, especialment en Quaresma, i acabant en una espècie de mala fama general que porta tot divendres.

Entre els divendres famosos cal citar el Divendres Sant i el Divendres de Pasqua, que ja sabem què volen dir. També hi ha Divendres de Passió, que també s'anomena Divendres de Dolors, quan fan el sant totes les Dolors i Doloretes. Que són molta gent si comptem tant les que duen aquest nom com les que pateixen o fan patir. Molta gent, ja dic.

També diuen Divendres de Dejuni el divendres que cal dejunar. Ara ja no cal, segons diuen. I fer divendres, vol dir la mateixa cosa, fer dejuni.

Entre les locucions tenim aquella de "fer cara de divendres", que vol dir fer cara trista o demacrada, fer mala cara, que ja n'hi ha prou. També hi ha coses de les quals podem dir que "són més llargues que un divendres sense pa". És clar que darrere de totes aquestes expressions hi ha la pràctica cristiana del dejuni o de l'abstinència. I, cal dir-ho també, un sentit minimalista de la penitència cristiana.

Entre els refranys sobre el divendres tenim aquell de "No hi ha cap setmana sense el seu divendres", que vol dir que no hi ha setmana que no tinguem algun disgust que ens amargue.

I per si algú té sort en divendres i no li passa res, el nostre refranyer, implacablement l'amenaça: "Qui riu en divendres plora en diumenge", o siga, que no n'hi ha remei: a patir! A Menorca diuen en aquest sentit: "Bon divendres, mal diumenge". I com divendres és el darrer dia sense cobrar, diuen a Alzira: "De divendres a dissabte tots els pobres van de capte". O siga, molt malament.

És clar, doncs, que divendres és el dia més mal considerat de la setmana. Al costat del dimarts, és clar! "No hi ha divendres sense dol ni dissabte sense sol". I tota la culpa diuen que la té Judes, que va nàixer un divendres. Per això de les persones amb mala sort en diuen que han nascut en divendres.

Hi ha moltes creences al voltant del divendres. Per exemple, que si un es talla els cabells en divendres, li ixen cabells blancs. També, que per posar aigua al vi el millor dia és el divendres: no s'hi coneix la barreja. No s'ha de batejar un xiquet mai en divendres, ni ha d'eixir sa mare a missa. Quantes desgracies en divendres!...

Teodor Úbeda i Gramage

TEODOR ÚBEDA GRAMATGE

BISBE D'EIVISSA (1970)

BISBE DE MALLORCA (1973-2003)

Avel·lí Flors i Bonet

El valencià Teodor Úbeda Gramatge, natural d'Ontinyent (la Vall d'Albaida, 1931) feu els estudis eclesiàstics al Seminari Metropolità de València. Ordenat prevere (1955) a la catedral de València, terminava els estudis per la llicenciatura de teologia a la Universitat de Sant Tomàs (o Angèlic) de Roma (1961-1963). Quan era vicari episcopal de l'arxidiòcesi de València, el papa Pau VI el nomenà bisbe d'Eivissa (1970), i, l'any següent, bisbe de Mallorca (1973), amb el significatiu lema 'Fer-se tot per a tots'; i, de fet, es dedicà en cos i ànima a l'aplicació, en la seua diòcesi, de les decisions del concili II del Vaticà.

Significativament, amb el bisbe Miquel Montcades de Menorca (1969-1977), publicà una declaració sobre la responsabilitat dels cristians en la promoció de la nostra llengua i cultura (1975), treballà decididament en l'aplicació de la normativa lingüística en la litúrgia i encoratjà i prologà les edicions en català, per a les illes Balears, d'un Nou Testament (1987) i de la versió illenca de la Bíblia catalana interconfessional [1994]. Orientà els fidels, amb diversos comunicats, en els moments de la transició democràtica, en el moment de l'aprovació de l'estat d'autonomia (1983), de les diverses eleccions polítiques, tot mantenint sempre la independència d'opcions i de partit.

Amb els altres bisbes de les illes Balears (Miquel Montcades i Antoni Deig per Menorca i per Eivissa) demanà a la cúria Romana la creació d'una nova província eclesiàstica de les illes Balears. Interessat per l'acció social de l'Església, creà la delegació diocesana d'Acció Social [1979]; fundà després la Sapiència (1976) que donaria lloc a la creació de l'Hospital de Nit (1981), i promogué el Projecte Home (1985). Propicià la federació de grups d'esplai (1978) i erigí, finalment, l'associació Justícia i Pau (1980).

Encoratjà la presència missionera de preveres, religiosos i seglars al Burundi i al Perú; fomentà l'ecumenisme atenent, sobretot religiosament, els turistes, singularment de les esglésies anglicana, luterana alemanya i sueca; contribuí poderosament a la inauguració de la sinagoga de Palma (1987). Rebé la Medalla d'Or de la comunitat autònoma de les Illes Balears (2002). L'any següent moria a Palma (2003), a setanta-dos anys. Fon enterrat a la capella de Sant Pere de la seu, al lloc on havia promogut la intervenció de l'artista Miquel Barceló. Simbòlicament, els veïns d'Ontinyent enviaren una poc de terra de la Serreta perquè fos sepultada amb el bisbe.

Amb ocasió dels vint-i-cinc anys del seu pontificat, el bisbat de Mallorca publicà un llibre miscel·lani sobre el seu treball pastoral, Don Teodor Úbeda, 25 anys bisbe (Mallorca, 1995), encapçalat per la felicitació que li trameté el papa Joan Pau II el 12 d'octubre de 1995, on podem trobar àmplia informació sobre el treball pastoral i humà que el bisbe Teodor Úbeda desplegà en esta terra germana de ses Illes. Nosaltres sempre el sentirem ben nostre. Per massa motius.

Publicat en Pentecosta, 116 (2021), pp. 80-81.

* * * * * * * *

Per a saber més (a cura de F. Xavier Martí)  

Publicacions del bisbe Úbeda

Celebraciones biblico-litúrgicas para preparar la primera comunión y la confirmación..., Valencia, Comercial Editora de Publicaciones, [1974]. Tres edicions.

Pastoral de las primeras comuniones, Valencia, edicep, 1975.

Catequesis y escuela,Valencia, edicep, 1977.

«L'almorsar de la llàgrima: revivido desde el recuerdo», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1979), p. [9].

«Fiestas: plenitud de la amistad», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1982), pp. [34-35].

«Cristo de la Agonía: la muerte y la fiesta», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1983), pp. [32-33].

Maria, mare i model: carta pastoral, [Palma de Mallorca], [s.n.], 1983.

María madre y modelo: carta pastoral de Teodoro Ubeda, Obispo de Mallorca, [Palma de Mallorca], [s.n.], 1983.

«La comparsa como amistad», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1984), p. [32-33].

«Olores y perfumes de la fiesta», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1985), pp. [48-49].

«Valor i límit del pronunciament ètic de la“Gaudium et Spes” en els problemes temporals», Revista catalana de teologia, XI-2 (1986), pp. 381-406.

Alberta Giménez: [homilía del Excelentísimo Sr. D. Teodoro Úbeda, Obispo de Mallorca, en acción de gracias por la proclamación de Venerable de la fundadora de la Congregación Pureza de María Stma. M. Alberta Giménez: 15 de mayo de 1986],[Barcelona, Congregación Pureza de María, 1986].

«La última subida», en Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía, 1986, pp.64-65.

«Pregón de Fiestas de Moros y Cristianos, en honor del Santísimo Cristo de la Agonía: Ontinyent, agosto de 1987, Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1988), pp. [66-74].

«Elogio de la amistad festera», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1989), pp. [111-112].

«Los cambios en las fiestas, Moros y Cristianos», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1990), pp. [28-29].

«Parlament del Excm. i Rdm. Sr. D. Teodor Úbeda Gramage, bisbe de Mallorca a l’acte inaugural del Congrés a la Sala Capitular de la Seu de Mallorca»,[en línia], Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 46 (1990), pp. 29-32.

«Entrevista con Monseñor Teodoro Úbeda, Obispo de Mallorca», Entre tots, 15 (1990), [en línia], pp. 22-25.

«L’Església com a consciència crítica de la societat», Estudis baleàrics, 49 (1994), pp. 9-14.

Entrevista en Saó, 179 (1994), pp. 709-713.

«10 años del II Congreso Nacional de la Fiesta de Moros y Cristianos», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1995), p. 144.

La misión evangelizadora requiere de los laicos y sacerdotes una formación y un acompañamiento adecuados: El Escorial, 24-25 de Mayo de 1997, Madrid, edice, [1997].

La família, transmissora i educadora de la fe: pautes d'educació cristiana per a les famílies davant el nou mil·lenni: carta pastoral dels Bisbes de les Illes Balears i Pitiüses, [Palma de Mallorca], Bisbat de Mallorca, 2000.

Pere-Joan Llabrés i Martorell, Nadal Trias i Orell i Santiago-Maria Amer i Pol (eds.): Sínode diocesà de Mallorca, 1998-1999: crònica, documents, decrets i constitucions sinodals / convocat pel bisbe Teodor Úbeda i Gramage, Mallorca, Bisbat de Mallorca, 2002.

Pere-Joan Llabrés i Martorell, Nadal Trias i Orell i Santiago-Maria Amer i Pol (eds.): Sínodo diocesano de Mallorca, 1998-1999: crónica, documentos, decretos y constituciones sinodiales / convocado por el obispo Teodoro Úbeda Gramage, Mallorca, Obispado de Mallorca, 2002.

Bibliografia sobre el bisbe Úbeda

Pere-Joan Llabrés i Bartomeu Bennàssar: «Església a Mallorca i poble de Mallorca», Mallorca, ara, 1987, pp. 167-184.

Don Teodor Úbeda: 25 anys bisbe, Palma de Mallorca, Bisbat de Mallorca, 1995.

Joan Guasp: Teodor Úbeda: atent a tots els batecs, Palma (Mallorca), Lleonard Muntaner, 2000.

Rafael Sanus Abad: «Teodor Úbeda, un obispo conciliar», [en línia], El País, 21 de maig de 2003.

Emili Marín: «Pere J. Llabrés: "El Vaticà II era el programa de don Teodor Úbeda"», en Saó, 273 (2003, juny), pp. 18-20.

Emili Marín: «Teodor Úbeda, un bisbe amic"», en Saó, 273 (2003, juny), p. 40.

En memòria de D. Teodor Úbeda, bisbe de Mallorca (1973-2003), [Palma de Mallorca], [Bisbat de Mallorca], 2003.

Josep Amengual i Pere Fullana: «L’Església de Mallorca i la contemporaneïtat», Quaderns d’Història Contemporània de les Balears, 39 (2003).

David Mira i Gramage: Teodor Úbeda: la fe i la paraula, Ontinyent, Associació de Veïns el Llombo, 2004.

D. Teodoro Úbeda Gramage, "un bisbe fester", [coordinación, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía], [Alicante], UNDEF, [2005].

Pere Fullana Puigserver: «L’Església mallorquina (1973-1979): el compromís dels catòlics amb el procés democratitzador», en Pelai Pagès i Blanch (dir.): La transició democràtica als Països Catalans: història i memòria, València, Universitat de València, 2005, pp. 151-162.

Miquel Alenyà: Teodor Úbeda Gramaje [sic] [en línia], 2010.

Joan Bestard: Teodor Úbeda, un bisbe ben arrelat a Mallorca (2010)

Josep Miquel Bausset: «L’Església accepta el dret d’autodeterminació dels pobles» [en línia], Vilaweb/Ontinyent, 29 de desembre de 2019.

Úbeda Gramage, Teodor [en línia], Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera.

Rafael Sanus i Abad

RAFAEL SANUS ABAD 

BISBE AUXILIAR DE VALÈNCIA (1988-2000)

HONOR PENTECOSTA 2001 

Avel·lí Flors i Bonet

Nascut a Alcoi (l'Alcoià, 1931), el jove Rafael Sanus cursà els estudis eclesiàstics al seminari metropolità de València, després d'haver completat els estudis de dret civil. Llicenciat en teologia per la universitat Gregoriana de Roma, s'ordenà prevere (1958). Durant molts anys fon professor a la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer de València, després d'exercir de director del col·legi de Sant Joan de Ribera, de Burjassot (l'Horta, 1960-1969), de rector del seminari metropolità de València (1969-1976), de rector de col·legi-seminari del Corpus Christi de València (1985-1989) i després de ser ordenat bisbe auxiliar, primer de l'arquebisbe mallorquí de València Miquel Roca Cabanelles (1988), i, després, de l'arquebisbe Agustí Garcia-Gasco, el qual el condemnaria a l'ostracisme. 

El bisbe Rafael Sanus era un home lliure, dialogant, amable i afable, que sabia escoltar i aconsellar amb seny i prudència. La majoria del clero valencià el tenia pel seu pare espiritual. Allunyat de postures intransigents i actituds fonamentalistes, va ser un bisbe que, en paraules de Rafa Roca (periodista del consell de redacció de la revista Saó) era una referència obligada per a tots els qui ens estimem una església valenciana. Fon rector del seminari major de València i col·laborador de les revistes Saó i Cresol, que defensen la necessitat de fer valenciana l'església del País Valencià. 

Home d'una gran noblesa i bonhomia, destacava per la necessitat d'aconseguir la independència entre l'església i l'estat. I així, en un article (2005) escrivia: "L'estat confessional no solament no constitueix un ideal per a l'església, sinó que fàcilment esdevé un obstacle". I per això, en sintonia amb allò que havia defensat el cardenal Vicent Enrique i Tarancon, demanava que l'església fes "un esforç per canviar la mentalitat i assumir les conseqüències de l'aconfessionalitat de l'estat". La postura del bisbe Sanus era valenta i plenament evangèlica, i es preguntava així: "Què passaria si l'església renunciava a l'ajuda econòmica de l'estat? Res: que estaria més a prop de la primera de les benaurances i guanyaria en llibertat". I continuava: "Si l'església vol ser lliure, ha de tallar els llaços que la lliguen a l'estat". 

Amb un llenguatge senzill i pròxim, i gens autoritari, el bisbe Sanus sabia transmetre l'Evangeli amb una veu lliure. Era conscient que el document Dignitatis humanae sobre la llibertat religiosa, del concili II del Vaticà, havia de provocar en l'església un gir de 180º en la seua relació amb la societat civil, plural i democràtica; i creia fermament que calia "despertar els bisbes espanyols, embolcallats en el núvol del nacionalcatolicisme, del seu somni dogmàtic". Per a Rafael Sanus, el document conciliar sobre la llibertat humana contenia el nucli essencial de l'antropologia moderna: la dignitat de la persona humana, fonamentada en la llibertat. I és que, per a ell, el problema de l'església, no era la moral sexual, ni la bioètica, ni la defensa de la vida, sinó despertar la set de Déu que tenen els hòmens del nostre temps". 

Rafael Sanus patia per la situació de l'església, perquè "alguns bisbes parlen amb una arrogància i seguretat i amb un to autoritari que produeixen al·lèrgia en aquells que els escolten. Sembla que sempre parlen contra algú! No és eixe l'estil de Jesús en la paràbola de l'ovella perduda!"

Lamentablement, Rafael Sanus, per la seua llibertat evangèlica, va haver de dimitir, després de huit anys de "relació tempestuosa amb l'arquebisbe Garcia-Gasco, encara que ell no va revelar els detalls d'esta desavinença". La seua dimissió, com ell explicava en privat, va ser deguda al fet que havia de triar "entre la fe i el bisbat; i decidí quedar-se amb la fe". Mentrestant hagué de patir humiliacions i injustícies, com recordava el periodista Alfons Garcia. L'any 2000, després de Nadal, l'any que va dimitir, va rebre la notificació que havia de deixar el col·legi-seminari del Corpus Christi, on vivia feia més de vint anys. Una altra humiliació que patí fon l'any 2002 quan el PP valencià, amb Eduardo Zaplana al capdavant, rebutjà la candidatura del bisbe per al Consell Valencià de Cultura en una llista de consens. Bisbe del diàleg i la solidaritat, el bisbe Rafael Sanus fon un home del poble que sofrí injustament moltíssim. 

I, naturalment, Rafel Sanus defensà clarament la celebració de la litúrgia en la llengua del poble. En el seu últim article públic (Saó, 2001), demanava a l'arquebisbe Osoro que reunís els bisbes de les diòcesis valencianes per aprovar el missal valencià, tot demanant-li, també, que no seguís l'exemple d'indiferència envers la llengua del poble de l'etapa de (l'indigne madrileny) Agustín Garcia-Gasco (i, caldria afegir, de l'indigne mallorquí Miguel Roca Cabanelles). 

Rafel Sanus fon un home ple de bondat que somiava una església valenciana oberta a l'esperança, que fes possible un camí de diàleg i d'entesa. Somiava una església allunyada de la crispació, de la connivència amb un partit polític concret i de la confrontació sistemàtica amb la societat. Passats tants anys després de la seua mort, ja deu ser hora que l'arquebisbat de València protagonitzàs un homenatge a aquest bon pastor que fon fidel a la seua conciència, i que sabé acollir i encoratjar molts preveres en moments difícils; com seria també interessant que, encara que no fos més que a títol pòstum, la Generalitat Valenciana li atorgàs la més alta distinció per haver estat un servidor fidel i prudent, home i conseller comprensiu, amic dels seus amics, fidel servidor de l'Evangeli i dels hòmens. 

En aquell context tumultuós que hagué de patir, la nostra associació Josep Climent decidí proclamar el bon bisbe Rafael Sanus Abat Honor Pentecosta 2001. Amb esta ocasió, vingué a Castelló i presidí la Missa de les Onze del dia de Pentecosta, a la cocatedral de Santa Maria, on pronuncià una preciosa homilia.

Publicat en Pentecosta, 116 (2021), pp. 66-67.

* * * * * * * *

Per a saber més (a cura de F. Xavier Martí)  

Publicacions del bisbe Sanus

- Positivismo y ciencia positiva en el siglo XIX español, Burjasot, Colegio Mayor de San Juan de Ribera, 1962.

- «Algunos aspectos de la apologética española en la segunda mitad del siglo XIX», Almena, 1963, pp. 11-32.

- «Teodor Úbeda, un obispo conciliar», [en línia], El País, 21 de maig de 2003.

- «Decadencia y futuro», [en línia], El País, 21 de desembre de 2003, p. 16.

- «El fet de creure», fragments d'una entrevista en Cresol (2004)

- «La Iglesia en un estado aconfesional», [en línia], conferencia pronunciada el 14 de febrero de 2005 en el Club Encuentro Manuel Broseta de Valencia.

- «La Iglesia en un Estado aconfesional», [en línia], El País, 14 de març de 2005, p. 4.

Bibliografia sobre el bisbe Sanus

- Un home lliure, València, Saó, 2002.

- Pere FULLANA: «L’Església i la por a la llibertat», [en línia], 27 de febrer de 2005.

- Emili MARÍN: «Ha mort un bisbe», [ en línia], Levante-EMV, 15 de maig de 2010.

- Sal·lus HERRERO: «Don Rafael Sanus», [en línia], Levante-EMV, 17 de maig de 2010.

- Martín SCHEUCH: «El obispo manco», [en línia], 21 d’abril de 2013.

- J.M. BAUSSET: Rafael Sanus: un bisbe del Vaticà II (2020)

- Més necrològiques.

Josep Maria Cases i Deordal

JOSEP MARIA CASES D'ORDAL

BISBE DE SOGORB-CASTELLÓ [1972-1996]

HONOR PENTECOSTA 1996 i 2019

Avel·lí Flors i Bonet

Josep Maria Cases d'Ordal naix a Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona, Catalunya, 1919). Feu els seus estudis eclesiàstics al seminari de Vic. Ordenat prevere a Roma [1943] i destinat a diverses parròquies, exercí durant anys el càrrec de director espiritual al seminari de Girona; i, finalment, el papa Pau VI el nomenà per a presidir la diòcesi de Sogorb-Castelló [1972].

Reestructurà el bisbat de Sogorb-Castelló en zones pastorals [1973] després d'un període de reflexió comunitària suscitada per les ponències del doctor Boulard, canonge pastoralista de París, i després d'escoltar el dictamen de la comissió que ell mateix creà per estudiar la reforma, dividí la diòcesi en quatre zones pastorals, al davant de les quals, hi instituí la figura del vicari episcopal territorial.

El bisbe Cases es caracteritzà per ser un home molt pròxim a la gent, especialment als més pobres i necessitats, amb particular dedicació als malalts. Home de profunda i sincera espiritualitat, primà en ell la dedicació prioritària a la pregària; en aquest sentit, abans de ser destinat al bisbat de Sogorb-Castelló, havia instituït [1969] els Grups d'Oració i d'Amistat que tingueren una discreta expansió a les diòcesis de Girona i de Castelló (i, també, a altres diòcesis de l'estat) d'acord amb l'estil modest del seu fundador. 

Profundament arrelat en la cultura del seu país, no desdenyà mai la llengua del poble en què predicava quan la situació ho permetia o aconsellava. En aquest sentit, seria favorable a l'adaptació dels textos catalans a la litúrgia en la versió del Llibre del Poble de Déu [1975] i tingueren discreta repercussió les seues declaracions sobre l'autonomia del País Valencià i la seua llengua, així com el sermó que dedicaria al rei Jaume I en la celebració del VII centenari de la seua mort [1976]. Al final del seu pontificat [1996] aprovà els tres catecismes valencians per a infants i facilità l'edició de la Bíblia Valenciana Interconfessional.

La presència d'un bisbe català, però, incomodava l'església espanyola. I la Roma del papa Joan Pau II, plegada davant la política conservadora de l'estat espanyol, en mans del partit popular [1996], forçà el seu cessament, amb l'excusa del compliment de la seua edat reglamentària de jubilació. Lamentablement, el seu successor, complint ordes politicoreligioses de dalt, entre altres mesures, posà tots els entrebancs possibles a l'obra del seu antecessor, prohibí l'ús dels catecismes que ell havia aprovat el seu antecessor i frenà l'expansió de la versió valenciana de la Bíblia Valenciana Interconfessional.

El bisbe Josep Maria Cases, jubilat, dedicà els seus darrers cinc anys de vida a l'espiritualitat, a la propagació dels seus Grups d'Oració i d'Amistat i a un humil servei a una comunitat de religioses clarisses a Fortià (Alt Empordà). Moria en la pau del Senyor a Figueres (Alt Empordà) un 21 d'abril de 2002 a huitanta-dos anys. El seu cos reposa ara a la cripta de la cocatedral de Castelló de la Plana, on foren sepultades les seues venerables restes, després d'una celebració multitudinària en què el poble de Castelló mostrà tota l'estima i admiració que sentia per ell, tant en vida com en mort.

Publicat en Pentecosta, 116 (2021), pp. 53-54.

* * * * * * * *

Per a saber més (a cura de F. Xavier Martí)  

Publicacions del bisbe Cases

- «Museo del Seminario Diocesano de Gerona», en Memoria de los Museos Arqueológicos Provinciales 1947, VIII. Madrid, Aldus, pp. 198-200.

- La muerte no se improvisa: esbozo biográfico de José María Camps Doménech, Gerona, D.C.P., 1959.

- Nuestros caminos, Madrid, Lux Mundi, 1961.

- i Álvaro CAPELLA RIERA: Hombres de caqui (Diario de un soldado en la paz), Madrid, Lux Mundi, 1962.

- Grupos de oración, Castelló de la Plana 1972.

- Carta pastoral: nuestra pastoral diocesana hoy, Segorbe 1973.

- Cuaresma y Año Santo en nuestra diócesis: exhortación pastoral, Segorbe, 1974.

- Grupos de oración y de amistad, Castelló de la Plana 1974 (2a edició).

- «Homilia en el VII centenari de la mort del rei Jaume I», Documents d'Església (1976, octubre)

- Grupos de oración y de amistad, Castelló de la Plana 1977.

- «L’ús de la nostra llengua a la litúrgia», Saó, 10 (1978), pp. 19-21.

- El valencià a la diòcesi de Sogorb-Castelló (1978)

- L'autonomia del País Valencià (1978)

- Maria orante: modelo y ayuda de orantes: exhortación pastoral, Segorbe 1988.

- «Valencians, cristians, ciutadans», Hoja parroquial, Diòcesi de Sogorb-Castelló, 1988, octubre 9.

- «La veu del nostre bisbe», Pentecosta, 5 (1994), p. 9.

- «Evocació de Jaume I», Pentecosta, 6 (1994), pp. 17-20.

- Entrevista en Saó, 176 (1994), pp. 486-491.

- Apuntes sobre el pontificado del obispo D. José Mª Cases (1971-1996), [Castellón de la Plana], Seminario Mater Dei, 1996.

- Pensamiento y testimonios, Fortià, Grupos de Oración y Amistad, 2007.

Arxius sonors

- Entrevista al bisbe Cases sobre la Mare de Déu del Lledó al Grau, [arxiu sonor], Radio Castellón Cadena SER, 1974, maig 18.

- Entrevista al bisbe Josep Maria Cases i Deordal, pel 75 aniversari de la fundació de la parròquia de la Trinitat, de Castelló [arxiu sonor], Radio Castellón Cadena SER, 1979, juny 16.

Bibliografia sobre el bisbe Cases

- Ritual de l’ordenació episcopal, Catedral de Girona, 6 de febrer del 1972, Girona, Ajuntament de Girona, 1972.

- Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, Generalitat de Catalunya, 1998, vol. I, p. 468.

- Pere SABORIT BADENES: «Un bisbe gironí a la Seu de Sogorb-Castelló: Josep Maria Cases Deordal (1972-1996), Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, [en línia], 52 (2011), pp. 861-866.

- J. M. BAUSSET: Centenari del bisbe Josep Maria Cases (2020)

- Manel CARCELLER: «"Som País Valencià", la històrica homilia del bisbe Cases al santuari del Lledó el 31 d'octubre del 1976», Nosaltres La Veu, [en línia], 2021, octubre 31.