Provat és per la gràcia divinal prou bastantment e clara que Déu és etern e ell és creador universal de tot quant és. Ara resta a provar la seua unitat essencial. E per provar-la, faç esta raó. Si eren dos déus, convendria que cascú d’ells fos omnipotent. Posem que u d’ells és ·a· i l’altre ·b·. E dic així: puix ·a· e ·b· són omnipotents, cascú d’ells, pel seu simple poder, pot produir tota cosa possible o impedir que sia produïda o anihilar-la si és produïda. E si ·a· vol produir en esser alguna cosa de les dites possibles, no és necessari que ·b·, que també és omnipotent, vullga així mateix que aquella cosa sia produïda, ans pot voler que no sia, ja que la volentat de ·b·, contingentment, pot voler que aquella cosa sia o no sia, així com la volentat de ·a·, e no necessària. E, si vol que la dita cosa no sia, s’ha de seguir que no serà. E, així, pareix que si dos coses són omnipotents, cascuna d’elles pot fer que l’altra siga impotent. E, com que Déu no pot esser fet impotent, se seguix que ninguna d’elles podria esser Déu.
E, si es diu que entre elles dos hi ha pacte de no contradir-se en res, l’una a l’altra, dic que possiblement ho podrien fer i, per consegüent, idem ut prius [igual que abans]. Encara ab tot això, ninguna d’elles podria ser omnipotent. E açò perquè no és possible que hi haja dues causes totals d’un mateix efecte, e que sien entre si essencialment distintes, car seria contradicció. E, per consegüent, ninguna d’elles podria esser causa total de l’efecte de l’altra, i, per consegüent, no podria ser omnipotent. Ítem més: com que a Déu, per la preeminència, li és propi senyorejar tot quant és, cascuna d’elles hauria de ser superior e sotmesa a l’altra [en tot]. E, com que açò implicaria manifesta contradicció, igitur [per tant] etc.
Ítem més: impossible cosa és que hi haja molts béns sobirans, ja que ninguna cosa sobirana tolera igualtat en la seua espècie o naturalesa si és sobirana, ja que és contradicció ser sobirana i no sobirana alhora. E, ja que Déu és sobirà bé e sobirana perfecció, per consegüent no pot esser sinó un sol. E, per aquesta manera mateixa, pot esser arguït [de sobirana magnitud], e de tota altra perfecció. Hi ha, doncs, un Déu tantum [només] e no més.
E, per tal, tenim in Deuteronomio, VIo [Dt 6,4] [...] Et co XXXVIIo [Dt 32,39] [...] E lo Apòstol, Ad efesios, Io [Ef 4,5] [...] E d’aquesta unitat de Déu han parlat, així mateix, los antics filòsofs, et primo [i primer] Plató, en lo Timeo, diu que un és lo món, car segons un exemplar ha sigut format, és a dir, Déu. E Aristòtil, en la fi del XIIo capítol de la seua Metafísica, parlant del príncep de tot lo univers, conclou que un sol és lo príncep, és a dir, Déu. E Avicena, en lo cinqué de la Metafísica, diu que és impossible que aquell, al qual és necessari esser, sia comparat a altre necessari esser, apel·lant a aquell Déu. Per totes les quals raons e autoritats, se conclou, de necessitat, esser un sol Déu tantum, e no més.
(«Capítol que prova la unitat de Déu». Text molt adaptat.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada