La unitat de Déu

Francesc de Pertusa

El 6 de desembre de 1440 el valencià Francesc de Pertusa, teòleg laic, acabava el Memorial de la fe catòlica, una obra enciclopèdica, resum de la teologia del segle XV. Com que es tracta d’un text de difícil lectura i interpretació, per la modalitat de llengua i per la subtilitat del seu pensament, ens ha costat trobar un fragment mitjanament entenedor. Valga el que seguix com a exemple del seu esforç per a penetrar la ciència teològica del seu temps. Xavier Martí.

[Il.lustració: Lletra P miniada en el full 8 recto del manuscrit 1796 de la Biblioteca Nacional, amb el text del Memorial de Francesc de Pertusa.]

Provat és per la gràcia divinal prou bastantment e clara que Déu és etern e ell és creador universal de tot quant és. Ara resta a provar la seua unitat essencial. E per provar-la, faç esta raó. Si eren dos déus, convendria que cascú d’ells fos omnipotent. Posem que u d’ells és ·a· i l’altre ·b·. E dic així: puix ·a· e ·b· són omnipotents, cascú d’ells, pel seu simple poder, pot produir tota cosa possible o impedir que sia produïda o anihilar-la si és produïda. E si ·a· vol produir en esser alguna cosa de les dites possibles, no és necessari que ·b·, que també és omnipotent, vullga així mateix que aquella cosa sia produïda, ans pot voler que no sia, ja que la volentat de ·b·, contingentment, pot voler que aquella cosa sia o no sia, així com la volentat de ·a·, e no necessària. E, si vol que la dita cosa no sia, s’ha de seguir que no serà. E, així, pareix que si dos coses són omnipotents, cascuna d’elles pot fer que l’altra siga impotent. E, com que Déu no pot esser fet impotent, se seguix que ninguna d’elles podria esser Déu.

E, si es diu que entre elles dos hi ha pacte de no contradir-se en res, l’una a l’altra, dic que possiblement ho podrien fer i, per consegüent, idem ut prius [igual que abans]. Encara ab tot això, ninguna d’elles podria ser omnipotent. E açò perquè no és possible que hi haja dues causes totals d’un mateix efecte, e que sien entre si essencialment distintes, car seria contradicció. E, per consegüent, ninguna d’elles podria esser causa total de l’efecte de l’altra, i, per consegüent, no podria ser omnipotent. Ítem més: com que a Déu, per la preeminència, li és propi senyorejar tot quant és, cascuna d’elles hauria de ser superior e sotmesa a l’altra [en tot]. E, com que açò implicaria manifesta contradicció, igitur [per tant] etc.

Ítem més: impossible cosa és que hi haja molts béns sobirans, ja que ninguna cosa sobirana tolera igualtat en la seua espècie o naturalesa si és sobirana, ja que és contradicció ser sobirana i no sobirana alhora. E, ja que Déu és sobirà bé e sobirana perfecció, per consegüent no pot esser sinó un sol. E, per aquesta manera mateixa, pot esser arguït [de sobirana magnitud], e de tota altra perfecció. Hi ha, doncs, un Déu tantum [només] e no més.

E, per tal, tenim in Deuteronomio, VI^o [Dt 6,4] [...] Et c^o XXXVII^o [Dt 32,39] [...] E lo Apòstol, Ad efesios, I^o [Ef 4,5] [...] E d’aquesta unitat de Déu han parlat, així mateix, los antics filòsofs, et primo [i primer] Plató, en lo Timeo, diu que un és lo món, car segons un exemplar ha sigut format, és a dir, Déu. E Aristòtil, en la fi del XII^o capítol de la seua Metafísica, parlant del príncep de tot lo univers, conclou que un sol és lo príncep, és a dir, Déu. E Avicena, en lo cinqué de la Metafísica, diu que és impossible que aquell, al qual és necessari esser, sia comparat a altre necessari esser, apel·lant a aquell Déu. Per totes les quals raons e autoritats, se conclou, de necessitat, esser un sol Déu tantum, e no més.

(«Capítol que prova la unitat de Déu». Text molt adaptat.)

Nota. Del Memorial de la fe catòlica hi ha quatre manuscrits: dos a la seu de València, un a la de Tortosa i un a la Biblioteca Nacional. Avel·lí Flors i Bonet en feu l’edició crítica en una tesi doctoral de 1983 dirigida per Antoni Ferrando. S’ha publicat el text entre 2009 i 2010 en la revista Pentecosta (núm. 65-72), editada per l’Associació Josep Climent de Castelló de la Plana. Consulteu l’article «Un teòleg laic del segle XV: Francesc de Pertusa i el seu Memorial de la fe catòlica», d’Avel·lí Flors, en Homenatge a Germà Colón Domènech (Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2014), pp. 27-51.