Missatge per a la 55a Jornada Mundial de la Pau

MISSATGE DEL SANT PARE

FRANCESC

PER A LA CELEBRACIÓ DE LA

55a JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 DE GENER DE 2022

Diàleg entre generacions, educació i treball:

instruments per a construir una pau duradora

 

1. «¡Que bonics són, per les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau!» (Is 52,7).

Les paraules del profeta Isaïes expressen el consol, el sospir d’alleujament d’un poble exiliat, esgotat per la violència i els abusos, exposat a la indignitat i la mort. El profeta Baruc es preguntava sobre això: «¿Com és, Israel, que vius en un país enemic, que et fas vell en una terra estrangera? ¿Per què et tenen per impur com si fores un cadàver? ¿Per què et posen entre els qui baixen al país dels morts?» (3,10-11). Per a este poble, l’arribada del missatger de la pau significava l’esperança d’un renaiximent de les runes de la història, el començament d’un futur prometedor.

Encara hui, el camí de la pau, que sant Pau VI va anomenar amb el nou nom de desenvolupament integral,[1] roman desafortunadament allunyat de la vida real de molts hòmens i dones i, per tant, de la família humana, que està totalment interconnectada. A pesar dels nombrosos esforços encaminats a un diàleg constructiu entre les nacions, el soroll ensordidor de les guerres i els conflictes s’amplifica, mentre es propaguen malalties de proporcions pandèmiques, s’agreugen els efectes del canvi climàtic i de la degradació del medi ambient, empitjora la tragèdia de la fam i la set, i seguix dominant un model econòmic que es basa més en l’individualisme que en el compartir solidari. Com en el temps dels antics profetes, el clamor dels pobres i de la terra[2] seguix alçant-se hui, implorant justícia i pau.

En cada època, la pau és tant un do que ve del cel com el fruit d’un compromís compartit. Hi ha, en efecte, una “arquitectura” de la pau, en què intervenen les diverses institucions de la societat, i hi ha una “artesania” de la pau que ens involucra a tots.[3] Tothom pot col·laborar en la construcció d’un món més pacífic: partint del propi cor i de les relacions en la família, en la societat i amb el medi ambient, fins a les relacions entre els pobles i entre els Estats.

Ací m’agradaria proposar tres camins per a construir una pau duradora. En primer lloc, el diàleg entre les generacions, com a base per a la realització de projectes compartits. En segon lloc, l’educació, com a factor de llibertat, responsabilitat i desenvolupament. I, finalment, el treball per a una plena realització de la dignitat humana. Ests tres elements són essencials per a «la gestació d’un pacte social»,[4] sense el qual tot projecte de pau és insubstancial.

2. Diàleg entre generacions per a construir la pau

En un món encara tenallat per les urpes de la pandèmia, que ha causat massa problemes, «alguns miren de fugir de la realitat refugiant-se en mons privats, i altres l’afronten amb violència destructiva; però, entre la indiferència egoista i la protesta violenta, sempre hi ha una opció possible: el diàleg. El diàleg entre les generacions».[5]

Tot diàleg sincer, encara que no estiga exempt d’una dialèctica justa i positiva, requerix sempre una confiança bàsica entre els interlocutors. Hem de recuperar esta confiança mútua. L’actual crisi sanitària ha augmentat en tots la sensació de solitud i el replegament sobre un mateix. La solitud de les persones grans va acompanyada en els jóvens d’un sentiment d’impotència i de la falta d’una idea comuna de futur. Esta crisi és certament dolorosa. Però també pot fer emergir el millor de les persones. De fet, durant la pandèmia hem vist generosos exemples de compassió, col·laboració i solidaritat arreu del món.

Dialogar significa escoltar-se, confrontar-se, posar-se d’acord i caminar junts. Fomentar tot això entre les generacions significa llaurar la dura i estèril terra del conflicte i l’exclusió per a cultivar-hi les llavors d’una pau duradora i compartida.

Encara que el desenvolupament tecnològic i econòmic haja dividit sovint les generacions, les crisis contemporànies revelen la urgència que s’alien. D’una banda, els jóvens necessiten l’experiència existencial, sapiencial i espiritual de la gent gran; de l’altra, els majors necessita el suport, l’afecte, la creativitat i el dinamisme dels jóvens.

Els grans reptes socials i els processos de construcció de la pau no poden prescindir del diàleg entre els dipositaris de la memòria ―els majors― i els continuadors de la història ―els jóvens―; tampoc poden prescindir de la voluntat de cadascú de nosaltres de donar cabuda a l’altre, de no pretendre ocupar tot l’escenari perseguint els propis interessos immediats com si no hi haguera passat ni futur. La crisi global que vivim ens mostra que l'encontre i el diàleg entre generacions és la força propulsora d’una política sana, que no s’acontenta amb administrar la situació existent «amb pegats o solucions ràpides»,[6] sinó que s’oferix com a forma eminent d’amor a l’altre,[7] a la recerca de projectes compartits i sostenibles.

Si sabem practicar este diàleg intergeneracional enmig de les dificultats, «podrem estar ben arrelats en el present, i des d’ací freqüentar el passat i el futur: freqüentar el passat, per a aprendre de la història i per a curar les ferides que a vegades ens condicionen; freqüentar el futur, per a alimentar l’entusiasme, fer germinar somnis, suscitar profecies, fer florir esperances. D’esta manera, units, podrem aprendre els uns dels altres».[8] Sense arrels, ¿com podrien els arbres créixer i donar fruit?

Només cal pensar en la qüestió de la cura de la nostra casa comuna. De fet, el mateix medi ambient «és un préstec que cada generació rep i ha de transmetre a la generació següent».[9] Per això, hem d’apreciar i encoratjar els nombrosos jóvens que s’esforcen per un món més just i atent a la salvaguarda de la creació, confiada a la nostra cura. Ho fan amb preocupació i entusiasme i, sobretot, amb sentit de responsabilitat davant de l’urgent canvi de rumb[10] que ens imposen les dificultats derivades de la crisi ètica i sòcioambiental actual.[11]

D’altra banda, l’oportunitat de construir junts camins cap a la pau no pot prescindir de l’educació i el treball, llocs i contextos privilegiats per al diàleg intergeneracional. És l’educació la que proporciona la gramàtica per al diàleg entre les generacions, i és en l’experiència del treball on hòmens i dones de diferents generacions es troben ajudant-se mútuament, intercanviant coneiximents, experiències i habilitats per al bé comú.

3. La instrucció i l’educació com a motors de la pau

El pressupost per a la instrucció i l’educació, considerades com una despesa més que com una inversió, ha disminuït significativament a nivell mundial en els últims anys. No obstant això, constituïxen els principals vectors d’un desenvolupament humà integral: fan la persona més lliure i responsable, i són indispensables per a la defensa i la promoció de la pau. En altres paraules, la instrucció i l’educació són les bases d’una societat cohesionada, civil, capaç de generar esperança, riquesa i progrés.

Les despeses militars, en canvi, han augmentat i superen el nivell registrat al final de la “guerra freda”, i semblen destinades a créixer de manera exorbitant.[12]

Per tant, és oportú i urgent que tots els qui tenen responsabilitats de govern elaboren polítiques econòmiques que prevegen un canvi en la relació entre les inversions públiques destinades a l’educació i els fons reservats als armaments. D’altra banda, la recerca d’un procés real de desarmament internacional no pot sinó causar grans beneficis al desenvolupament de pobles i nacions, alliberant recursos financers que s’utilitzen de manera més apropiada per a la salut, l’escola, les infraestructures i la cura del territori, entre altres.

M’agradaria que la inversió en l’educació estiguera acompanyada per un compromís més consistent orientat a promoure la cultura de la protecció.[13] Esta cultura, davant les fractures de la societat i la inèrcia de les institucions, pot convertir-se en el llenguatge comú que trenque les barreres i construïsca ponts. «Un país creix quan les seues diverses riqueses culturals dialoguen de manera constructiva: la cultura popular, la universitària, la juvenil, l’artística, la tecnològica, la cultura econòmica, la cultura de la família i dels mitjans de comunicació».[14] Per tant, cal forjar un nou paradigma cultural a través d’«un pacte educatiu global per a i amb les generacions més jóvens, que involucre en la formació de persones madures a les famílies, comunitats, escoles i universitats, institucions, religions, governants, a tota la humanitat».[15] Un pacte que promoga l’educació en l’ecologia integral segons un model cultural de pau, de desenvolupament i de sostenibilitat, centrat en la fraternitat i en l’aliança entre el ser humà i el seu entorn.[16]

Invertir en la instrucció i en l’educació de les generacions jóvens és el camí principal que les conduïx, per mitjà d’una preparació específica, a ocupar de manera profitosa un lloc adequat en el món del treball.[17]

4. Promoure i assegurar el treball construix la pau

El treball és un factor indispensable per a construir i mantindre la pau; és expressió d’un mateix i dels dons propis, però també és compromís, esforç, col·laboració amb altres, perquè es treballa sempre amb o per algú. En esta perspectiva marcadament social, el treball és el lloc on aprenem a oferir la nostra contribució per un món més habitable i bonic.

La situació del món del treball, que ja estava afrontant múltiples desafiaments, s’ha vist agreujada per la pandèmia de Covid-19. Milions d’activitats econòmiques i productives han fet fallida; els treballadors precaris són cada vegada més vulnerables; molts d’aquells que desenvolupen servicis essencials es mantenen encara més ocults a la consciència pública i política; la instrucció a distància ha provocat en molts casos una regressió en l’aprenentatge i en els programes educatius. Així mateix, els jóvens que s’incorporen al mercat professional i els adults que han caigut en la desocupació afronten actualment perspectives dramàtiques.

L’impacte de la crisi sobre l’economia informal, que sovint afecta els treballadors migrants, ha estat particularment devastador. A molts d’ells les lleis nacionals no els reconeixen, és com si no existiren. Tant ells com les seues famílies viuen en condicions molt precàries, exposats a diverses formes d’esclavitud i privats d’un sistema d’assistència social que els protegisca. A això s’agrega que actualment només un terç de la població mundial en edat laboral gaudix d’un sistema de seguretat social, o pot beneficiar-se’n només de manera restringida. La violència i la criminalitat organitzada augmenten en molts països, sufocant la llibertat i la dignitat de les persones, enverinant l’economia i impedint que es fomente el bé comú. La resposta a esta situació només pot vindre a través d’una oferta més gran de les oportunitats de treball digne.

El treball, en efecte, és la base sobre la qual es construïxen en tota comunitat la justícia i la solidaritat. Per això, «no ha de buscar-se que el progrés tecnològic reemplace cada vegada més el treball humà, amb la qual cosa la humanitat es faria mal a ella mateixa. El treball és una necessitat, part del sentit de la vida en esta terra, camí de maduració, de desenvolupament humà i de realització personal».[18] Hem d’unir les idees i els esforços per a crear les condicions i inventar solucions, per tal que tot ser humà en edat de treballar tinga l’oportunitat de contribuir amb el seu propi treball a la vida de la família i de la societat.

És més urgent que mai que es promoguen arreu del món condicions laborals decents i dignes, orientades al bé comú i a la cura de la creació. Cal assegurar i sostenir la llibertat de les iniciatives empresarials i, alhora, impulsar una responsabilitat social renovada, per tal que el benefici no siga l’únic principi rector.

En esta perspectiva cal estimular, acollir i sostindre les iniciatives que insten a les empreses al respecte dels drets humans fonamentals de les treballadores i els treballadors, sensibilitzant en este sentit no només les institucions, sinó també els consumidors, la societat civil i les realitats empresarials. Estes darreres, com més conscients són de la seua funció social, més es convertixen en llocs en els quals s’exercita la dignitat humana, participant així alhora en la construcció de la pau. En este aspecte la política està cridada a exercir un rol actiu, promovent un just equilibri entre la llibertat econòmica i la justícia social. I tots aquells que actuen en este camp, començant pels treballadors i els empresaris catòlics, poden trobar orientacions segures en la doctrina social de l’Església.

Benvolguts germans i germanes: mentre intentem unir els esforços per a eixir de la pandèmia, voldria renovar el meu agraïment a tots els qui s’han compromés i continuen dedicant-se amb generositat i responsabilitat a garantir la instrucció, la seguretat i la tutela dels drets, per a oferir l’atenció mèdica, per a facilitar la trobada entre familiars i malalts, per a brindar ajuda econòmica a les persones indigents o que han perdut el treball. Assegure el meu record en la pregària per totes les víctimes i les seues famílies.

Faig una crida als governants i a tots els qui tenen responsabilitats polítiques i socials, als pastors i als animadors de les comunitats eclesials, així com també a tots els hòmens i dones de bona voluntat per tal que continuem avançant junts amb valentia i creativitat per estos tres camins: el diàleg entre les generacions, l’educació i el treball. Que siguen cada vegada més nombrosos els qui, sense fer soroll, amb humilitat i perseverança, es convertisquen cada dia en artesans de pau. I que sempre els precedisca i acompanye la benedicció del Déu de la pau.

Vaticà, 8 de desembre de 2021

FRANCESC

(Versió de F. Xavier Martí)

____________________

[1] Cf. Carta enc. Populorum progressio (26 de març de 1967), 76ss.

[2] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 49.

[3] Cf. Carta enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020), 231.

[4] Ibíd., 218.

[5] Ibíd., 199.

[6] Ibíd., 179.

[7] Cf. ibíd., 180.

[8] Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 de març de 2019), 199.

[9] Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 159.

[10] Cf.ibíd., 163; 202.

[11] Cf.ibíd., 139.

[12] Cf.Missatge als participants en el 4t Fòrum de París sobre la pau, 11-13 de novembre de 2021.

[13] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 231; Missatge per a la LIV Jornada Mundial de la Pau. La cultura de la cura com a camí de pau (8 de desembre de 2020).

[14] Carta enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020), 199.

[15] Videomissatge amb motiu de la Trobada “Global Compact on Education. Together to Look Beyond” (15 d’octubre de 2020).

[16] Cf. Videomissatge amb motiu de la Cimera virtual d’alt nivell sobre reptes climàtics (12 de desembre de 2020).

[17] Cf.S. Joan Pau II, Carta enc. Laborem exercens (14 de setembre de 1981), 18.

[18] Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 128.

La pregària més antiga per les autoritats de l'imperi

Avel·lí Flors i Bonet

La pregària cristiana més antiga per les autoritats de l'imperi

La Carta als Corintis de Climent, segurament (tercer papa) bisbe de Roma, a finals del segle I, conté una llarga pregària universal a favor dels cristians, de tots els hòmens i, significativament també, de les autoritats de l'Imperi que, en alguns casos, ja havien demostrat a bastament com eren contràries al cristianisme ja dins el segle I. Esta és la seua fórmula de pregària:

Concediu-nos, Senyor, la concòrdia i la pau

a nosaltres i a tots els habitants de la terra,

tal com la donàreu als nostres pares

quan invocaven el vostre nom en la fe i la veritat.

I, per això, feu-nos submisos al vostre nom totpoderós i santíssim,

així com als qui ens governen i ens dirigeixen a la terra.

Vós sou, Senyor, el qui heu donat el poder d'exercir la vostra autoritat

per la vostra força magnífica i inefable,

perquè, sabent que és de vós que han rebut la glòria i l'honor,

hi estiguem sotmesos allà on els vegem,

i no fem res en contra de la vostra voluntat.

Doneu-los salut, pau, concòrdia, estabilitat,

i que exercesquen sense contradicció la sobirania que els heu donat ...

(Carta als corintis LXI, 1-3)

De pobres, en teniu sempre amb vosaltres

«De pobres, en teniu sempre amb vosaltres» (Mc 14,7)

Missatge del papa Francesc

per a la V Jornada Mundial dels Pobres 2021

14 de novembre de 2021

1. «De pobres, en teniu sempre amb vosaltres» (Mc 14,7). Jesús va pronunciar estes paraules en el context d’un àpat a Betània, a casa d’un tal Simó, anomenat «el leprós», uns dies abans de la Pasqua. Segons narra l’evangelista, una dona va entrar amb una ampolleta d’alabastre plena d’un perfum molt valuós i la va buidar sobre el cap de Jesús. Este gest va suscitar una gran sorpresa i va provocar dos interpretacions diferents.

La primera va ser la indignació d’alguns dels presents, inclosos els deixebles, que, considerant el valor del perfum —uns 300 denaris, equivalents al salari anual d’un obrer— van pensar que hauria estat millor vendre’l i donar als pobres el que s’haguera recaptat. Segons l’Evangeli de Joan, va ser Judes qui es va fer intèrpret d’esta opinió: «¿Per què no venen este perfum per tres-cents denaris i donen els diners als pobres?» I l’evangelista assenyala: «Açò ho va dir no perquè s’interessara pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven» (12,5-6). No és casualitat que esta dura crítica isca de la boca del traïdor, és la prova que els qui no reconeixen els pobres traïxen l’ensenyament de Jesús i no poden ser els seus deixebles. Referent a això, recordem les paraules contundents d’Orígenes: «Judes semblava que es preocupava pels pobres […]. Si ara encara hi haguera algú que tinguera la bossa de l’Església i parlara a favor dels pobres com Judes, però després prenguera el que hi posaren a dins, aleshores que tinga la seua part com Judes» (Comentari a l’Evangeli de Mateu, XI, 9).

La segona interpretació la va donar Jesús i permet captar el sentit profund del gest realitzat per la dona. Ell va dir: «Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció» (Mc 14,6). Jesús sabia que la seua mort estava prop i va vore en este gest l’anticipació de la unció del seu cos sense vida abans de ser dipositat en el sepulcre. Esta visió va més enllà de qualsevol expectativa dels comensals. Jesús els recorda que el primer pobre és ell, el més pobre entre els pobres, perquè els representa a tots. I és també en nom dels pobres, de les persones soles, marginades i discriminades, que el Fill de Déu va acceptar el gest d’aquella dona. Ella, amb la seua sensibilitat femenina, va demostrar ser l’única que va comprendre l’estat d’ànim del Senyor. Esta dona anònima, destinada potser per això a representar tot l’univers femení que al llarg dels segles no tindrà veu i patirà violència, va inaugurar la significativa presència de les dones que participen en el moment culminant de la vida de Crist: la seua crucifixió, mort i sepultura, i la seua aparició com a Ressuscitat. Les dones, sovint discriminades i mantingudes al marge dels llocs de responsabilitat, en les pàgines dels Evangelis són, en canvi, protagonistes en la història de la revelació. I és eloqüent l’expressió final de Jesús, que va associar esta dona a la gran missió evangelitzadora: «En veritat vos dic que, quan l’evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran esta dona i explicaran açò que ha fet» (Mc 14,9).

2. Esta forta «empatia» entre Jesús i la dona, i la manera com ell va interpretar la seua unció, en contrast amb la visió escandalitzada de Judes i altres, obri un camí fecund de reflexió sobre el vincle inseparable que hi ha entre Jesús, els pobres i l’anunci de l’Evangeli.

El rostre de Déu que ell revela, de fet, és el d’un Pare per als pobres i pròxim als pobres. Tota l’obra de Jesús afirma que la pobresa no és fruit de la fatalitat, sinó un signe concret de la seua presència entre nosaltres. No el trobem quan i on voldríem, sinó que el reconeixem en la vida dels pobres, en el seu sofriment i indigència, en les condicions a vegades inhumanes en què es veuen obligats a viure. No em canse de repetir que els pobres són verdaders evangelitzadors perquè van ser els primers a ser evangelitzats i cridats a compartir la benaurança del Senyor i el seu Regne (cf. Mt 5,3).

Els pobres de qualsevol condició i de qualsevol latitud ens evangelitzen, perquè ens permeten redescobrir de manera sempre nova els trets més genuïns del rostre del Pare. «Ells tenen molt per a ensenyar-nos. A més de participar del sensus fidei, en els seus dolors coneixen el Crist sofrent. És necessari que tots ens deixem evangelitzar per ells. La nova evangelització és una invitació a reconéixer la força salvadora de les seues vides i a posar-los al bell mig del camí de l’Església. Som cridats a descobrir Crist en ells, a prestar-los la nostra veu en les seues causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells. El nostre compromís no consistix exclusivament en accions o en programes de promoció i assistència; allò que l’Esperit mobilitza no és un excés d’activisme, sinó abans que res una atenció posada en l’altre "considerant-lo com un amb si mateix”. Esta atenció amant és l’inici d’una verdadera preocupació per la seua persona, a partir de la qual vullc buscar efectivament el seu bé» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 198-199).

3. Jesús no sols està de part dels pobres, sinó que compartix amb ells la mateixa sort. Esta és una lliçó important també per als seus deixebles de tots els temps. Les seues paraules «de pobres, en teniu sempre amb vosaltres» també indiquen que la seua presència enmig nostre és constant, però que no ha de conduir-nos a una habitud que es convertisca en indiferència, sinó a involucrar-nos en una compartició de vida que no admet delegacions. Els pobres no són persones «externes» a la comunitat, sinó germans i germanes amb els quals compartir el sofriment per a alleujar el seu malestar i marginació, per a retornar-los la dignitat perduda i assegurar-los la necessària inclusió social. Per altra banda, és conegut que una obra de beneficència pressuposa un benefactor i un beneficiat, mentre que la compartició genera fraternitat. L’almoina és ocasional, mentre que la compartició és duradora. La primera corre el risc de gratificar qui la realitza i humiliar qui la rep; la segona reforça la solidaritat i fixa les bases necessàries per tal d’assolir la justícia. En definitiva, els creients, quan volen veure i palpar Jesús en persona, saben on dirigir-se, els pobres són sagrament de Crist, representen la seua persona i remeten a ell.

Tenim molts exemples de sants i santes que han fet de la compartició amb els pobres el seu projecte de vida. Pense, entre altres, en el pare Damià de Veuster, sant apòstol dels leprosos. Amb gran generositat va respondre a la crida d’anar a l’illa de Molokai, convertida en un gueto accessible només per als leprosos, per a viure i morir amb ells. Es va posar mans a l’obra i va fer tot el possible perquè la vida d’aquells pobres, malalts i marginats, reduïts a l’extrema degradació, fos digna de ser viscuda. Es va fer metge i infermer, sense prendre en consideració els riscos que corria, i en aquella «colònia de mort», com era anomenada l’illa, va portar-hi la llum de l’amor. La lepra el va afectar també a ell, signe d’una compartició total amb els germans i germanes pels quals havia donat la vida. El seu testimoni és molt actual en els nostres dies, marcats per la pandèmia de coronavirus. La gràcia de Déu actua certament en el cor de molts que, sense destacar, es desgasten pels més pobres en una concreta compartició.

4. Necessitem, per tant, adherir-nos amb plena convicció a la invitació del Senyor: «Convertiu-vos i creieu en la bona nova» (Mc 1,15). Esta conversió consistix, en primer lloc, a obrir el nostre cor per a reconéixer les múltiples expressions de la pobresa i manifestar el Regne de Déu mitjançant un estil de vida coherent amb la fe que professem. Sovint els pobres són considerats com persones separades, com una categoria que requerix un particular servici caritatiu. Seguir Jesús implica, en este sentit, un canvi de mentalitat, és a dir, acollir el repte de compartir i participar. Convertir-nos en els seus deixebles implica l’opció de no acumular tresors a la terra, que donen la il·lusió d’una seguretat en realitat fràgil i efímera. Per contra, requerix la disponibilitat per a alliberar-se de qualsevol vincle que impedisca assolir la verdadera felicitat i benaurança, per a reconéixer el que és durador i que no pot ser destruït per res ni per ningú (cf. Mt 6,19-20).

L’ensenyament de Jesús també en este cas va a contracorrent, perquè promet el que només els ulls de la fe poden vore i experimentar amb absoluta certesa: «I tot aquell qui pel meu nom haja deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna» (Mt 19,29). Si no s’escull convertir-se en pobres de les riqueses efímeres, del poder mundà i de la vanaglòria, mai no es podrà donar la vida per amor; es viurà una existència fragmentària, plena de bons propòsits, però ineficaç per a transformar el món. Es tracta, per tant, d’obrir-se amb decisió a la gràcia de Crist, que pot fer-nos testimonis de la seua caritat sense límits i retornar credibilitat a la nostra presència en el món.

5. L’Evangeli de Crist impulsa a estar especialment atents als pobres i demana reconéixer les múltiples formes de desorde moral i social que generen sempre noves formes de pobresa. Sembla que s’està imposant la idea que els pobres no sols són responsables de la seua condició, sinó que constituïxen una càrrega intolerable per a un sistema econòmic que posa en el centre els interessos d’algunes categories privilegiades. Un mercat que ignora o selecciona els principis ètics crea condicions inhumanes que s’abaten sobre les persones que ja viuen en condicions precàries. S’assistix així a la creació de trampes sempre noves d’indigència i exclusió, produïdes per actors econòmics i financers sense escrúpols, mancats de sentit humanitari i de responsabilitat social.

L’any passat, a més, es va afegir una altra plaga que va produir ulteriorment més pobres: la pandèmia, la qual continua tocant a les portes de milions de persones i, quan no porta amb ella mateixa el sofriment i la mort, és de totes maneres portadora de pobresa. Els pobres han augmentat desproporcionadament i, per desgràcia, continuaran augmentant en els pròxims mesos. Alguns països, a causa de la pandèmia, estan patint gravíssimes conseqüències, de manera que les persones més vulnerables estan privades dels béns de primera necessitat. Les llargues files enfront dels menjadors per als pobres són el signe tangible d’este deteriorament. Una mirada atenta exigix que es troben les solucions més adequades per a combatre el virus a escala mundial, sense apuntar a interessos partidistes. En particular, és urgent donar respostes concretes als qui patixen la desocupació, que colpeja dramàticament molts pares de família, dones i jóvens. La solidaritat social i la generositat de la qual moltes persones són capaces, gràcies a Déu, unides a projectes de promoció humana a llarg termini, estan aportant i aportaran una contribució molt important en esta conjuntura.

6. Això no obstant, resta obert l’interrogant, que no és obvi en absolut: ¿com és possible donar una solució tangible als milions de pobres que sovint només troben indiferència, o fins i tot enuig, com a resposta? ¿Quin camí de justícia s’ha de recórrer perquè se superen les desigualtats socials i es restablisca la dignitat humana, moltes vegades xafada? Un estil de vida individualista és còmplice en la generació de pobresa, i sovint descarrega damunt dels pobres tota la responsabilitat de la seua condició. Això no obstant, la pobresa no és fruit del destí sinó conseqüència de l’egoisme. Per tant, és decisiu donar vida a processos de desenvolupament en els quals es valoren les capacitats de tots, perquè la complementarietat de les competències i la diversitat de les funcions donen lloc a un recurs comú de participació. Hi ha moltes pobreses dels «rics» que podrien ser guarides per la riquesa dels «pobres», si només es trobaren i es conegueren! Ningú no és tan pobre que no puga donar un poc de si mateix en la reciprocitat. Els pobres no poden ser només els que reben; cal posar-los en condicions de poder donar, perquè saben bé com poden correspondre. ¡Quants exemples de compartició hi ha davant dels nostres ulls! Els pobres ens ensenyen sovint la solidaritat i la compartició. És cert, són persones a les quals els falta alguna cosa, sovint els falten moltes coses i fins i tot el més necessari, però no els falta tot, perquè conserven la dignitat de fills de Déu que res ni ningú els pot prendre.

7. Per això es requerix un enfocament diferent de la pobresa. És un repte que els governs i les institucions mundials han d’afrontar amb un model social previsor, capaç de respondre a les noves formes de pobresa que afecten el món i que marcaran les pròximes dècades de manera decisiva. Si es margina els pobres com si foren els culpables de la seua condició, aleshores el concepte mateix de democràcia es posa en crisi i tota política social es convertix en fracàs. Amb gran humilitat hauríem de confessar que pel que fa als pobres som sovint incompetents. Es parla d’ells en abstracte, ens parem en les estadístiques i es pensa a provocar commoció amb algun documental. La pobresa, per contra, hauria de suscitar una planificació creativa, que permeta augmentar la llibertat efectiva per a poder realitzar l’existència amb les capacitats pròpies de cada persona. Pensar que la llibertat es concedix i incrementa per la possessió de diners és una il·lusió de la qual cal allunyar-se. Servir eficaçment els pobres impulsa a l’acció i permet trobar els mitjans més adequats per a alçar i promoure esta part de la humanitat, massa vegades anònima i sense veu, però que té impresa en ella mateixa el rostre del Salvador que demana ajuda.

8. «De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres» (Mc 14,7). És una invitació a no perdre mai de vista l’oportunitat que se’ns oferix de fer el bé. En el fons es pot entrevore l’antic manament bíblic: «Quan en una de les ciutats del país que el Senyor, el teu Déu, et dona, hi haja un pobre entre els teus germans, no endurisques el cor, no tanques la mà al teu germà pobre. Obri-li la mà i presta-li generosament tot el que li faça falta. […] Dona-li generosament i no a contracor. Així el Senyor, el teu Déu, et beneirà en tots els teus treballs i en tot el que emprengues. Mai no faltaran pobres en el país» (Dt 15.7-8.10-11). L’apòstol Pau se situa en la mateixa línia quan exhorta els cristians de les seues comunitats a socórrer els pobres de la primera comunitat de Jerusalem i a fer-ho «no de mala gana ni per força, perquè Déu estima el qui dona amb alegria» (2Co 9,7). No es tracta d’alleugerir la nostra consciència donant alguna almoina, sinó més aviat de contrastar la cultura de la indiferència i la injustícia amb què tractem els pobres.

En este context també és bo recordar les paraules de sant Joan Crisòstom: «El qui és generós no ha de demanar comptes de la conducta, sinó només millorar la condició de pobresa i satisfer la necessitat. El pobre només té una defensa: la seua pobresa i la condició de necessitat en què es troba. No li demanes res més; però encara que fora l’home més malvat del món, si li falta l’aliment necessari, alliberem-lo de la fam. […] L’home misericordiós és un port per a qui està en necessitat: el port acull i allibera del perill a tots els nàufrags; siguen malvats, bons, o siguen com siguen aquells que es troben en perill, el port els protegix dins de la seua cala. Per tant, també tu, quan veges en terra un home que ha patit el naufragi de la pobresa, no jutges, no demanes comptes de la seua conducta, sinó allibera’l de la desgràcia» (Discursos sobre el pobre Llàtzer, II, 5).

9. És important que s’augmente la sensibilitat per a comprendre les necessitats dels pobres, sempre en moviment com ho són les condicions de vida. De fet, hui, a les zones econòmicament més desenvolupades del món, s’està menys disposat que en el passat a enfrontar-se a la pobresa. L’estat de relatiu benestar al qual s’està acostumat fa més difícil acceptar sacrificis i privacions. S’és capaç de tot, per tal de no perdre el que ha estat fruit d’una conquesta fàcil. Així, es cau en formes de rancúnia, de nerviosisme espasmòdic, de reivindicacions que porten a la por, a l’angoixa i, en alguns casos, a la violència. No és este el criteri sobre el qual construir el futur; amb tot, però, estes també són formes de pobresa de les quals no es pot apartar la mirada. Hem d’estar oberts a llegir els signes dels temps que expressen noves modalitats per a ser evangelitzadors en el món contemporani. L’ajuda immediata per a satisfer les necessitats dels pobres no ha d’impedir-nos ser previsors a l’hora de posar en pràctica nous signes de l’amor i de la caritat cristiana com a resposta a les noves formes de pobresa que experimenta la humanitat de hui.

Desitge que la Jornada Mundial dels Pobres, que arriba a la cinquena edició, arrele cada vegada més en les nostres Esglésies locals i s'òbriga a un moviment d’evangelització que en primera instància isca a l’encontre dels pobres, allí on estiguen. No podem esperar que toquen a la nostra porta, és urgent que anem nosaltres a trobar-los a sa casa, als hospitals i a les residències assistencials, als carrers i als racons foscos on a vegades s’amaguen, als centres de refugi i acolliment… És important entendre com se senten, què senten i quins desitjos tenen en el cor. Fem nostres les urgents paraules de Primo Mazzolari: «Voldria demanar-los que no em pregunten si hi ha pobres, qui són i quants són, perquè em fa por que estes preguntes no siguen una distracció o el pretext per apartar-se d’una indicació precisa de la consciència i del cor. […] Mai no he comptat els pobres, perquè no es poden comptar: als pobres se’ls abraça, no se’ls compta» (Adesso, n. 7, 15 d’abril de 1949). Els pobres estan enmig de nosaltres. Com en seria, d’evangèlic, que poguérem dir amb tota certesa: també nosaltres som pobres, perquè només així aconseguirem reconéixer-los realment i fer-los part de la nostra vida i instruments de salvació.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2021, memòria litúrgica de sant Antoni de Pàdua.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

Els papes Borja

Recuperem un text d'Avel·lí Flors publicat en la premsa valenciana amb motiu de la visita del papa Joan Pau II a València en 1982.

Els papes

Avel·lí Flors i Bonet

Ja estem de visita papal. El mot 'papa' és ja molt primitiu en l'Església i té, naturalment, un origen en el sentit de paternitat que el poble cristià atribueix als seus ministres, contra la voluntat del seu Senyor, que ens ensenyà de no dir «ningú Pare, perquè de Pare no en tenim cap mes que el Pare del cel». Però les coses humanes es mesclen amb les divines i arribem a curioses barreges. De moment tenim el Papa. A pesar de l'ús general actual de la paraula, en la nostra llengua no era corrent de donar al bisbe de Roma el nom de Papa, sinó el d'Apostoli, un nom molt més correcte lingüísticament i teològicament. Però ara això sonaria estrany.

Papa deriva del mot infantil llatí 'pappa' que ara els nens simplifiquen 'papa', adés accentuant la primera a adés la segona: papa o papà, segons els gustos. Si anàvem més lluny, ens trobaríem amb la curiosa coincidència que en arameu, la llengua que parlava Jesús de Natzaret, els infants anomenaven els seus pares dient-los 'abba', una paraula que l'evangeli posa alguna vegada en boca de Jesús en la seua relació amb el Pare. Els cristians van rebre aquesta preciosa herència i han aprés a anomenar Déu 'Abba', que és l'equivalent actual de 'papà', o siga, el nom de Pare però amb un matís d'afecte i tendresa. Podem pensar que del mot 'abba' ha derivat el d'abat, abadessa, etc., i que significa també 'pare' i 'mare'.

Calixt III

Però anem al Papa, ja que ara ha vingut ací. Abans va ser el Papa qui va anar des d'ací a Roma. Un d'ells governà l'Església amb el nom de Silvestre II i es deia Gerbert d'Orlhac. Però els més nostres són els dos valencians de la famosa família Borja: Calixt III i el seu nebot Alexandre VI. Mereixen una paraula aquells apostolis que van dur el nostre nom i la nostra llengua a la mateixa cort pontifícia. Els romans, esglaiats, deien «O Dio! La Chiesa in mani dei catalani!». I ells mateixos es proclamaven «Papa catalanus», sense manies.

Calixt III, abans Alfons de Borja, va ser conseller del rei Alfons el Magnànim, bisbe de València, cardenal i papa des de 1455 fins a 1558. Com a home de govern imposà els drets de la Santa Seu a Nàpols, organitzà una croada contra els turcs que recuperà Belgrad i Albània. Com a home d'Església feu revisar el procés contra Joana d'Arc i la declarà innocent. Sobretot va tirar per a casa nomenant cardenals dos nebots seus, un dels quals arribà a ser papa amb el nom d'Alexandre VI. Diguem-ne alguna cosa, que la mereix.

Alexandre VI

Alexandre VI es deia Roderic de Borja i es va dedicar a acumular títols. Tenia el mal de la titulitis. Per a la nostra desgràcia va legalitzar el matrimoni de Ferran i Isabel. I, quan fou nomenat Papa, després d'una intensa campanya electoral en 1492, es posà a fer política, i ho feu molt bé, com li reconeix la història: estengué els dominis de l'Església i continuà agranant per a casa, repartint entre els seus fills grans dignitats. Tenia temps per a tot, com a home de dones (en coneixem dues: Vanozza Cattanei i Giulia F'arnese, a part d'alguna incontrolada). De fills, controlats en deixà deu, d'incontrolats només ho sap el seu creador i redemptor; però els més famosos són Lucrècia i Cèsar Borja.

Afavorí els artistes al palau, reprimí l'heretgia i el fanatisme, i es va rodejar d'una cort fastuosa en la qual imposà la seua llengua, el català, que deia ell. Respecte a la política espanyola, assenyalà el límit entre les conquistes castellanes i portugueses a Amèrica. Per a morir-se d'una volta el van ajudar amb algun verí, perquè es veu que tenien por que, amb tan bona vida, durara massa anys. Era l'any 1503. Des d'aleshores ja no hem vist cap més valencià fent de papa. Per poc li toca a D. Vicent Enrique i Tarancon, però ara ja li ha passat l'edat. Segurament ja no en tindrem cap més. I és llàstima: un papa valencià podria arreglar algunes coses.

Personalment voldria algun dogma de fe més: el de la unitat de la llengua catalana i la repressió de l'heretgia contrària. Però jo crec que no ens hem merescut un papa tan favorable als nostres interessos. Joan Pau II ja té prou faena reprimint totes les desviacions i falses il·lusions que s'havien creat al voltant del Vaticà II. Potser una mala herència dels Borja. Jo crec que ara no fem més que traure les conseqüències d'aquell humanisme que Alexandre VI propagà amb tanta eufòria. Jo demanaria un papa a mig camí entre els Borja i els polacs.

Tot estem cridats a la santedat

PAPA FRANCESC: Àngelus. Plaça de Sant Pere, divendres, 1 de novembre de 2019.

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

La solemnitat de hui de Tots Sants ens recorda que tots estem cridats a la santedat. Els Sants i les Santes de tots els temps, que hui celebrem tots junts, no són simplement símbols, sers humans llunyans, inassolibles. Al contrari, són persones que han viscut amb els peus en terra; que han experimentat la fatiga quotidiana de l'existència amb els seus èxits i els seus fracassos, trobant en el Senyor la força de tornar a alçar-se sempre i continuar el camí. D'ací podem comprendre que la santedat és una meta que no es pot aconseguir només amb les nostres forces, sinó que és fruit de la gràcia de Déu i de la nostra lliure resposta a ella. Per tant, la santedat és un do i una crida. Com a gràcia de Déu, és a dir, do seu, és una cosa que no podem comprar ni canviar, sinó acollir, participant així en la mateixa vida divina per mitjà de l'Esperit Sant que habita en nosaltres des del dia del nostre Baptisme. La llavor de la santedat és precisament el Baptisme. Es tracta de madurar cada vegada més la consciència que estem empeltats en Crist, ja que el sarment està unit a la vinya i, per això, podem i hem de viure amb Ell i en Ell com a fills de Déu. Així que la santedat és viure en plena comunió amb Déu, ja ara, durant esta peregrinació terrenal.

Però la santedat, a més d'un do, és també una crida, és una vocació comuna de tots nosaltres cristians, dels deixebles de Crist; és el camí de plenitud que tot cristià està cridat a recórrer en la fe, procedint cap a la meta final: la comunió definitiva amb Déu en la vida eterna. La santedat es convertix així en resposta al do de Déu, perquè es manifesta com una assumpció de responsabilitat. Des d'este punt de vista, és important assumir un compromís quotidià de santificació en les condicions, en els deures i en les circumstàncies de la nostra vida, tractant de viure cada cosa amb amor, amb caritat.

Els sants que hui celebrem en la litúrgia són germans i germanes que van admetre en la seua vida la necessitat d'esta llum divina, i se li van abandonar amb confiança. I ara, enfront del tron de Déu (cf. Apocalipsi 7, 15), canten la seua glòria en l'eternitat. Estos constituïxen la "Ciutat santa", a la qual mirem amb esperança, com la nostra meta definitiva, mentre som pelegrins en esta "ciutat terrenal". Caminem cap a eixa "ciutat santa", on ens esperen eixos germans i germanes sants. És cert, nosaltres estem fatigats per la duresa del camí, però l'esperança ens dona la força per a continuar cap avant. Mirant la seua vida, estem incitats a imitar-los. Entre ells hi ha molts testimoniatges d'una santedat «de la porta del costat, d'aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu» (Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 7).

Germans i germanes, el record dels Sants ens induïx a elevar els ulls cap al Cel: no per a oblidar les realitats de la terra, sinó per a afrontar-les amb més valor, amb més esperança. Que ens acompanye, amb la seua intercessió maternal, Maria, la nostra Mare santíssima, senyal de consolació i d'esperança segura.

Solemnitat de Tots Sants

 Des del segle IV les esglésies d'Orient fan una solemne memòria de tots els sants màrtirs en el temps pasqual (Síria), o immediatament després de Pentecosta (Bizanci). La festa ve a ser com un esclat del triomf pasqual de Crist en els seus sants. A Roma era també una festa de tots els sants màrtirs, i se celebrava -a causa de la influència bizantina- el diumenge després de Pentecosta. Més tard fou traslladada al 13 de maig a causa de les Témpores. En aquest dia de l'any 609, Bonifaci IV va transformar el Panteó, o temple dedicat a tots els déus, en església cristiana, dedicant-la a Santa Maria i a tots els sants màrtirs. Els països celtes i francs celebraven el primer de novembre una festa dedicada a tots els sants. El 835, Lluís el Piadós la introduí a Roma, i en poc temps la festa es va estendre per tot l'Occident.

La litúrgia de hui respira pau i amor, serenitat i confiança. "Oh, que n'és, de gloriós, el reialme on els sants gaudixen amb Crist", canta una antífona de l'ofici diví. És una festa plena d'esperança, d'una esperança que, en la fe, ens unix a tots els sants del cel i ens fa endevinar el que serem en la consumació dels segles. 

"La ciutat de Déu s'obri maternalment a tots els seus fills que, victoriosos, arriben del llarg pelegrinatge... Allí serem rebuts no com estrangers, sinó com a conciutadans del sants i membres de la família de Déu, hereus de Déu i cohereus de Crist. No oblidem la benaurança que ens espera a la gloriosa ciutat de Déu. Allí hi ha tots els qui estimem. Impacients en el seu amor, ens esperen". 

[font: MCL, p. 1599]

Per a ampliar:

• Papa Francesc: Tots estem cridats a la santedat (2019)
• J.M. Bausset: La festa de Tots Sants (2014)

• La paraula del dia: Tots Sants (AVL)

Nosaltres no podem deixar d'anunciar el que hem vist i sentit

«Nosaltres no podem deixar d'anunciar

el que hem vist i sentit» (Fets 4,20)

Missatge del papa Francesc

per a la Jornada Mundial de les Missions 2021

24 d’octubre de 2021

Benvolguts germans i germanes,

Quan experimentem la força de l’amor de Déu, quan reconeixem la seua presència de Pare en la nostra vida personal i comunitària, no podem deixar d’anunciar i compartir allò que hem vist i sentit. La relació de Jesús amb els seus deixebles, la seua humanitat que se’ns revela en el misteri de l’encarnació, en el seu Evangeli i en la seua Pasqua ens fan vore fins a quin punt Déu estima la nostra humanitat i fa seus els nostres goigs i sofriments, els nostres desitjos i les nostres angoixes (cf. conc. ecum. Vat. II, Cons. Past. Gaudium et spes, 22). Tot en Crist ens recorda que el món en què vivim i la seua necessitat de redempció no li és aliena i ens convoca també a sentir-nos part activa d’esta missió: «Per tant, aneu a les eixides dels camins i convideu […] tot aquell que trobeu» (Mt 22,9). Ningú no n’és alié, ningú no pot sentir-se estrany o llunyà a este amor de compassió.

L'experiència dels apòstols

La història de l’evangelització comença amb una cerca apassionada del Senyor que crida i vol entaular amb cada persona, allí on siga, un diàleg d’amistat (cf. Jo 15,12-17). Els apòstols són els primers a adonar-se’n, fins i tot recorden el dia i l’hora en què van ser trobats: «Eren cap a les quatre de la vesprada» (Jo 1,39). L’amistat amb el Senyor, vore’l curar els malalts, menjar amb els pecadors, alimentar els famolencs, acostar-se als exclosos, tocar els impurs, identificar-se amb els necessitats, invitar a les benaurances, ensenyar d’una manera nova i plena d’autoritat, deixa una empremta inesborrable, capaç de suscitar l’admiració, i una alegria expansiva i gratuïta que no es pot contindre. Com deia el profeta Jeremies, esta experiència és el foc ardent de la seua presència activa en el nostre cor que ens impulsa a la missió, encara que a vegades comporte sacrificis i incomprensions (cf. 20,7-9). L’amor sempre està en moviment i ens posa en moviment per a compartir l’anunci més bonic i esperançador. «Hem trobat el Messies» (Jo 1,41).

Amb Jesús hem vist, sentit i palpat que les coses poden ser diferents. Ell va inaugurar, ja per a hui, els temps venidors recordant-nos una característica essencial del nostre ser humans, tantes vegades oblidada: «Hem estat fets per a la plenitud que només s’aconseguix en l’amor» (carta enc. Fratelli tutti, 68). Temps nous que susciten una fe capaç d’impulsar iniciatives i de forjar comunitats a partir d’hòmens i dones que aprenen a fer-se càrrec de la fragilitat pròpia i dels altres, promovent la fraternitat i l’amistat social (cf. ibíd, 67). La comunitat eclesial mostra la seua bellesa cada vegada que recorda amb gratitud que el Senyor ens va estimar abans (cf. 1Jo 4,19). Aquella «predilecció amorosa del Senyor ens sorprén, i l’admiració —per la seua naturalesa mateixa— no podem posseir-la per nosaltres mateixos ni imposar-la. […] Només així pot florir el miracle de la gratuïtat, el seu do gratuït. Tampoc el fervor missioner pot obtenir-se a conseqüència d’un raonament o d’un càlcul. Posar-se en “estat de missió” és un efecte de l’agraïment» (Missatge de les Obres Missionals Pontifícies, 21 maig 2020).

Malgrat això, els temps no eren fàcils; els primers cristians van començar la seua vida de fe en un ambient hostil i complicat. Històries de postergacions i tancaments s’entrecreuaven amb resistències internes i externes que semblaven contradir i fins i tot negar allò que havien vist i sentit; però això, lluny de ser una dificultat o obstacle que els portaraa replegar-se o abstreure’s, els va impulsar a transformar tots els inconvenients, contradiccions i dificultats en una oportunitat per a la missió. Els límits i impediments es van convertir també en un lloc privilegiat per a ungir-ho tot i a tots amb l’Esperit del Senyor. Res ni ningú podia quedar alié a aquell anunci alliberador.

Tenim el testimoni viu de tot això en els Fets dels Apòstols, llibre de capçalera dels deixebles missioners. És el llibre que recull com el perfum de l’Evangeli va anar calant al seu pas i suscitant l’alegria que només l’Esperit ens pot regalar. El llibre dels Fets dels Apòstols ens ensenya a viure les proves abraçant-nos a Crist, per a madurar la «convicció que Déu pot actuar en qualsevol circumstància, també enmig de fracassos aparents» i la certesa que «qui s’oferix i entrega a Déu per amor segurament serà fecund» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 279).

Així també nosaltres: tampoc és fàcil el moment actual de la nostra història. La situació de la pandèmia va evidenciar i va amplificar el dolor, la soledat, la pobresa i les injustícies que ja molts patien i va posar al descobert les nostres falses seguretats i les fragmentacions i polaritzacions que silenciosament ens ferixen. Els més fràgils i vulnerables van experimentar encara més la seua vulnerabilitat i fragilitat. Hem experimentat el desànim, el desencant, el cansament, i fins i tot l’amargura conformista i desesperançadora va poder apoderar-se de les nostres mirades. Però nosaltres «no ens anunciem a nosaltres mateixos: anunciem que Jesucrist és el Senyor, i proclamem que som els vostres servidors per amor de Jesús» (2Co 4,5). Per això sentim ressonar en les nostres comunitats i llars la Paraula de vida que es fa ressò en els nostres cors i ens diu: «No està ací: ha ressuscitat!» (Lc 24,6); Paraula d’esperança que trenca qualsevol determinisme i, per a aquells que es deixen tocar, regala la llibertat i l’audàcia necessàries per a alçar-se i buscar creativament totes les maneres possibles de viure la compassió, aquell «sacramental» de la proximitat de Déu amb nosaltres que no abandona ningú a la vora del camí. En este temps de pandèmia, davant la temptació d’emmascarar i justificar la indiferència i l’apatia en nom del sa distanciament social, urgix la missió de la compassió capaç de fer de la distància necessària un lloc d’encontre, de cura i de promoció. «El que hem vist i sentit» (Fets 4,20), la misericòrdia amb què hem estat tractats, es transforma en el punt de referència i de credibilitat que ens permet recuperar la passió compartida per a crear «una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns» (carta enc. Fratelli tutti, 36). És la seua Paraula la que quotidianament ens redimix i ens salva de les excuses que porten a tancar-nos en el més vil dels escepticismes: «res no importa, res no canviarà». I davant de la pregunta: «¿Per què m’he de privar de les meues seguretats, comoditats i plaers si no veuré cap resultat important?», la resposta és sempre la mateixa: «Jesucrist ha triomfat sobre el pecat i la mort i està ple de poder. Jesucrist viu verdaderament» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 275) i ens vol també vius, fraterns i capaços d’hostatjar i compartir esta esperança. En el context actual urgixen missioners d’esperança que, ungits pel Senyor, siguen capaços de recordar profèticament que ningú no se salva per ell mateix.

Igual que els apòstols i que els primers cristians, també nosaltres diem amb totes les nostres forces: «Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit» (Fets 4,20). Tot allò que hem rebut, tot allò que el Senyor ens ha anat concedint, ens ho ha regalat perquè ho posem en joc i ho regalem gratuïtament als altres. Com els apòstols que han vist, sentit i tocat la salvació de Jesús (cf. 1Jo 1,1-4), així nosaltres hui podem palpar la carn sofrent i gloriosa de Crist en la història de cada dia i animar-nos a compartir amb tots un destí d’esperança, aquella nota indiscutible que naix de saber-nos acompanyats pel Senyor. Els cristians no podem reservar el Senyor per a nosaltres mateixos: la missió evangelitzadora de l’Església expressa la seua implicació total i pública en la transformació del món i en la custòdia de la creació.

Una invitació a cada u de nosaltres

El lema de la Jornada Mundial de les Missions d’enguany, «Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit» (Fets 4,20), és una invitació a cada u de nosaltres a «fer-nos càrrec» i fer conéixer allò que tenim en el cor. Esta missió és i ha estat sempre la identitat de l’Església: «Ella existix per a evangelitzar» (sant Pau VI, exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 14). La nostra vida de fe es debilita, perd profecia i capacitat d’admiració i gratitud en l’aïllament personal o tancant-se en petits grups; per la seua dinàmica mateixa exigix una creixent obertura capaç d’arribar i abraçar a tothom. Els primers cristians, lluny de ser seduïts per a recloure’s en una elit, van ser atrets pel Senyor i per la vida nova que oferia pera anar entre la gent i testimoniar allò que havien vist i sentit: el Regne de Déu està prop. Ho van fer amb la generositat, la gratitud i la noblesa pròpies d’aquells que sembren sabent que uns altres menjaran el fruit de la seua entrega i sacrifici. Per això m’agrada pensar que «fins i tot els més dèbils, limitats i ferits poden ser missioners a la seua manera, perquè sempre s’ha de permetre que el bé es comunique, encara que convisca amb moltes fragilitats» (exhort, ap. postsin. Christus vivit, 239).

En la Jornada Mundial de les Missions, que se celebra cada any el penúltim diumenge d’octubre, recordem de manera agraïda totes aquelles persones que, amb el seu testimoniatge de vida, ens ajuden a renovar el nostre compromís baptismal de ser apòstols generosos i alegres de l’Evangeli. Recordem especialment els qui van ser capaços de posar-se en camí, deixar la seua terra i les seues llars per tal que l’Evangeli puga aconseguir sense demores i sense pors eixos racons de pobles i ciutats on moltes vides es troben assedegades de benedicció.

Contemplar el seu testimoniatge missioner ens anima a ser valents i a demanar amb insistència «a l’amo […] que envie segadors als seus sembrats» (Lc 10,2), perquè som conscients que la vocació a la missió no és una cosa del passat o un record romàntic d’altres temps. Hui Jesús necessita cors que siguen capaços de viure la seua vocació com una verdadera història d’amor, que els faça sortir a les perifèries del món i convertir-se en missatgers i instruments de compassió. I és una crida que ell ens fa a tots, encara que no de la mateixa manera. Recordem que hi ha perifèries que estan prop de nosaltres, al centre d’una ciutat, o en la nostra família. També hi ha un aspecte de l’obertura universal de l’amor que no és geogràfic sinó existencial. Sempre, però especialment en estos temps de pandèmia, és important ampliar la capacitat quotidiana d’eixamplar els nostres cercles, d’arribar a aquells que de manera espontània no els sentiríem part del «nostre món d’interessos», encara que estiguen prop de nosaltres (cf. carta enc. Fratelli tutti, 97). Viure la missió és aventurar-se a desenvolupar els mateixos sentiments de Crist Jesús i creure amb ell que qui estàal meu costat també és el meu germà i la meua germana. Que el seu amor de compassió desperte també en el nostre cor i ens torne a tots deixebles missioners.

Que Maria, la primera deixebla missionera, faça créixer en tots els batejats el desig de ser sal i llum a les nostres terres (cf. Mt 5,13-14).

Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de gener de 2021, solemnitat de l’Epifania del Senyor.

Francesc

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)