L'amistat espiritual

Sant Elred de Rievall (1110-1167)
Abat cistercenc

Educat a la cort d'Escòcia, ingressà al monestir cistercenc de Rievall, d'on va ser abat els últims vint anys de la seua vida. El seu ensenyament, pensat sobretot per als monjos, és una invitació a fomentar l'amistat amb Déu. Del seu tractat sobre l'amistat espiritual (De spiritali amicitia), escrit entre 1158 i 1163, vos oferim alguns fragments.

«L'amistat és l'expressió més sagrada de la caritat. De l'amor».

[Començament del tractat]

«1. ELRED: Ací estem tu (Ivo) i jo, i confie que també Crist es trobe amb nosaltres. Ara ningú ens molesta, ningú pot interrompre els nostres col·loquis amistosos; cap veu ni tumult arriba a esta agradable solitud. Així, doncs, caríssim: obri el teu cor i murmura el que vulgues a les oïdes del teu amic; no siguem ingrats a este lloc, temps i oci.

2. Ja que, fa uns moments, quan em trobava envoltat de molts germans, i tots parlaven alhora preguntant, discutint, interessant-se cada u per temes de les Escriptures, dels costums, vicis o virtuts, tu eres l'únic a callar. De vegades alçaves el cap, disposat a dir alguna cosa; però semblava que la paraula se t’apagava en els llavis i tornaves a inclinar el cap en silenci. Altres vegades t'apartaves una estona de nosaltres i tornaves poc desprès amb la tristesa en el rostre. Tot això em feia comprendre que per a expressar els pensaments de la teua ment et desagradava el públic i preferies la intimitat. 

3. IVO: Així és en efecte, i m'alegre molt en comprovar que et preocupes del teu fill, i que l’esperit de caritat t'ha obert el meu esperit i les aspiracions de la meua ànima».

[...]

14. [ELRED:] L'amistat és, per tant, la glòria dels rics, la pàtria dels desterrats, la riquesa dels pobres, la medicina dels malalts, la vida dels morts, la gràcia dels sans, la força dels dèbils i el premi dels forts. «Tan gran és l’honor, el record, l’alabança i el desig» [Ciceró: De amicitia 23] que acompanya els amics, que es considera que la seua vida és digna d’alabança i la seua mort preciosa. Hi ha una cosa que supera tot açò: l'amistat és un escaló pròxim a la perfecció, que consisteix en l'amor i coneiximent de Déu; de manera que l'home, amic de l'home, es fa amic de Déu, segons allò del Salvador en l’Evangeli: «Ja no vos dic servents, sinó amics» (Jo 15,15). 

15. VALTER: Et confesse que m'has commogut tant amb les teues paraules, i de tal manera has encés en la meua ànima el desig de l'amistat, que em creuria privat de la vida si seguira mancant dels nombrosos fruits d’este gran bé (De spiritali amicitia, II).

[...]

«Hi ha quatre elements que em semblen especialment propis de l'amistat: la dilecció, l'afecte, la confiança i l'elegància. La dilecció s'expressa amb els favors dictats per la benvolença; l'afecte, amb aquella delectació que naix del més íntim de nosaltres mateixos; la confiança, amb la manifestació, sense temor ni sospita, de tots els secrets i pensaments; l'elegància, amb la compartició delicada i amable de tots els esdeveniments de la vida —els joiosos i els tristos—, de tots els nostres propòsits —els nocius i els útils—, i de tot el que podem ensenyar o aprendre» (De spiritali amicitia, III, 51).

[...]

«Despús-ahir, passejant pels claustres del monestir, em sentia envoltat pels meus estimats germans i, com en un paradís de delícies, admirava les fulles, les flors i els fruits de cadascun d’aquells arbres, sense trobar-ne cap, entre tants com n’hi havia, que jo no estimara i del qual no em creguera estimat. Això em va produir un goig immens, superior a totes les satisfaccions d’este món. Sentia que el meu esperit fluïa cap a ells i que tots els seus afectes confluïen cap a mi, fins a poder dir amb el profeta: Com és, de bo i agradable, viure tots junts els germans! (Sl 133, 1)» (De spiritali amicitia, III, 82).

[...]

«És així com tot elevant-se d’este amor sant pel qual un estima el seu amic a aquell amor pel qual un estima el Crist, s’assaborix amb el goig de la plenitud el fruit espiritual de l’amistat. La plenitud d’esta felicitat l’esperem per al temps futur, quan el temor que ara sentim els uns pels altres desapareixerà i s’esvaniran totes les contrarietats que ara hem de sofrir els uns pels altres; quan, destruït l’agulló de la mort i la mort mateixa, agulló les punxades del qual són la causa de les nostres afliccions, assolirem finalment la seguretat i gaudirem per tota l’eternitat d’aquell bé suprem. Aleshores, esta amistat a la qual, ací baix, podem admetre tan sols un nombre reduït de persones, es farà extensiva a tothom, i de tothom a Déu mateix, quan Ell, Déu, ho serà tot en tots» (De spiritali amicitia, III, 134).

---

Per a ampliar:

• Josep ALEGRE, abat de Poblet: Sant Elred de Rievaulx, abat; commemoració dels 900 anys del seu naixement (homilia predicada el 12 de gener de 2010).
• Lluís SOLÀ, monjo: El dolç secret de l'amistat: notes sobre amistat i vida monàstica (8 de maig de 2005).

Com una sola ànima que sosté dos cossos

SANT GREGORI DE NAZIANZ

De la mateixa edat que sant Basili el Gran, fon este bisbe de Nacianz, a la Capadòcia. Home contemplatiu, solitari i irresolut, gustava de viure apartat de la vida mundana. A la mort de Basili (379), fon proclamat bisbe de Constantinoble, tot i que, després l'abandonaria justificant-ne la decisió amb la seua coneguda Apologia de la fuga; autor també de dos discursos contra l'emperador Julià (conegut com l'Apòstata, 331-363), d'una irritadíssima violència, que arriba a qualificar de "porc que es rebolca en el fang" (Avel·lí Flors).

Fragments d'un sermó seu en alabança del seu amic íntim, sant Basili el Gran, amb ocasió de la seua mort, l'any 379:

[...] Ens havíem reunit a Atenes com si, eixits d'una mateixa font, la nostra pàtria, ens haguérem convertit en rius que, moguts per l'afany de saber, cercàvem dominis distints; ara, però, confluíem novament en un sol riu, com si fora per un acord mutu: de fet era Déu qui així ho disposava. En aquell temps jo acompanyava el meu gran Basili no només per veneració sinó també perquè m'adonava de la fermesa del seu caràcter i de com les seues paraules eren sempre oportunes; provava, a més, de convéncer els altres que pensaren com jo, vull dir els altres, que eren més jóvens, i per casualitat no coneixien Basili ... Només ell, dels qui hi havia a Atenes, sobrepassava el nivell normal: tots el créiem digne d'un honor superior al que correspondria a un principiant. Això fou l'inici de la nostra amistat, d'ací eixí l'espurna de la nostra comunió, aixi vam estimar-nos l'un a l'altre.

I així va passar el temps que fins mútuament vam confessar-nos que la filosofia era allò que volíem els dos; des d'aleshores en tot vam viure en comú; vivíem sota el mateix sostre, menjàvem junts, érem una sola cosa i miràvem les mateixes coses, ens féem créixer amb més seguretat i amb més fervor el nostre desig. Les esperances que ens conduïen eren idèntiques: les del saber, cosa que a voltes ocasiona moltes gelosies, però no vam tenir-nos mai cap enveja. Ens esperonava el zel de la ciència; però, si hi havia una cosa en què pugnàvem, no era veure qui se n'enduria la palma; ben al contrari, volíem sempre cedir-la a l'altre.

Ens semblava com si els dos tinguérem només una ànima que ens sostinguera els dos cossos. I, si bé és cert que no hem de creure els qui sostenen l'omnipotència de les coses, a nosaltres, però, cal que ens cregueu: estàvem l'un al costat de l'altre, és més, l'un dins de l'altre. Els dos ens havíem proposat una mateixa tasca: la virtut, viure segons les esperances futures, viure ja abans de marxar del món com si ja haguérem emigrat d'ací. És això que miràvem, i hi adreçàvem l'actuació. És que ens portava així una espècie de manament, i ens afinàvem mútuament la virtut. Si no fos exagerat dir-ho, ens érem l'un per l'altre una norma, com un regle amb el qual es comprova allò que és recte i allò que no ho és [...]

(Sermó 43 In laudem Basilii Magni, 15, 16-17.19-21)