De la mateixa edat que sant Basili el Gran, fon este bisbe de Nacianz, a la Capadòcia. Home contemplatiu, solitari i irresolut, gustava de viure apartat de la vida mundana. A la mort de Basili (379), fon proclamat bisbe de Constantinoble, tot i que, després l'abandonaria justificant-ne la decisió amb la seua coneguda Apologia de la fuga; autor també de dos discursos contra l'emperador Julià (conegut com l'Apòstata, 331-363), d'una irritadíssima violència, que arriba a qualificar de "porc que es rebolca en el fang" (Avel·lí Flors).
Fragments d'un sermó seu en alabança del seu amic íntim, sant Basili el Gran, amb ocasió de la seua mort, l'any 379:
[...] Ens havíem reunit a Atenes com si, eixits d'una mateixa font, la nostra pàtria, ens haguérem convertit en rius que, moguts per l'afany de saber, cercàvem dominis distints; ara, però, confluíem novament en un sol riu, com si fora per un acord mutu: de fet era Déu qui així ho disposava. En aquell temps jo acompanyava el meu gran Basili no només per veneració sinó també perquè m'adonava de la fermesa del seu caràcter i de com les seues paraules eren sempre oportunes; provava, a més, de convéncer els altres que pensaren com jo, vull dir els altres, que eren més jóvens, i per casualitat no coneixien Basili ... Només ell, dels qui hi havia a Atenes, sobrepassava el nivell normal: tots el créiem digne d'un honor superior al que correspondria a un principiant. Això fou l'inici de la nostra amistat, d'ací eixí l'espurna de la nostra comunió, aixi vam estimar-nos l'un a l'altre.
I així va passar el temps que fins mútuament vam confessar-nos que la filosofia era allò que volíem els dos; des d'aleshores en tot vam viure en comú; vivíem sota el mateix sostre, menjàvem junts, érem una sola cosa i miràvem les mateixes coses, ens féem créixer amb més seguretat i amb més fervor el nostre desig. Les esperances que ens conduïen eren idèntiques: les del saber, cosa que a voltes ocasiona moltes gelosies, però no vam tenir-nos mai cap enveja. Ens esperonava el zel de la ciència; però, si hi havia una cosa en què pugnàvem, no era veure qui se n'enduria la palma; ben al contrari, volíem sempre cedir-la a l'altre.
Ens semblava com si els dos tinguérem només una ànima que ens sostinguera els dos cossos. I, si bé és cert que no hem de creure els qui sostenen l'omnipotència de les coses, a nosaltres, però, cal que ens cregueu: estàvem l'un al costat de l'altre, és més, l'un dins de l'altre. Els dos ens havíem proposat una mateixa tasca: la virtut, viure segons les esperances futures, viure ja abans de marxar del món com si ja haguérem emigrat d'ací. És això que miràvem, i hi adreçàvem l'actuació. És que ens portava així una espècie de manament, i ens afinàvem mútuament la virtut. Si no fos exagerat dir-ho, ens érem l'un per l'altre una norma, com un regle amb el qual es comprova allò que és recte i allò que no ho és [...]
(Sermó 43 In laudem Basilii Magni, 15, 16-17.19-21)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada