Honori Pasqual i Martí
PrevereEl nou paradigma científic es manifesta en tots els àmbits de la vida, però on fa estralls és en el pensament conservador. El que era vàlid fa unes dècades, ara és caduc i anacrònic. El progrés accelerat en l'adquisició de nous coneiximents ha esdevingut una autèntica revolució científica que afecta tots els vessants de la vida, especialment en la consciència de la interrelació entre el món físic i la vida humana, entre un estil de consum i la pervivència del planeta Terra. El que abans eren compartiments estancs, ara tot està interconnectat i relacionat.
Esta nova visió científica posa en entredit tot el pensament tradicional, però on es manifesta de forma devastadora és en la teologia. El coneixement teològic, ja per si deutor d'un passat i, a més a més, controlat per institucions jerarquitzades, acusa de forma irrebatible les aportacions del nou paradigma científic. Tant és així que els grans conceptes que sustenten la teologia oficial (pecat original, creació, culpa, oració de petició, imatges de Déu, encarnació, resurrecció...) es veuen sotragats per la incorporació del nou paradigma. L'esquema teista proppassat i la visió de la realitat ancorada en dos pisos (l'un per a Déu, l'altre per als humans) esdevenen reptes que els balbuceigs dels pocs teòlegs que s'hi dediquen han de traspassar per a harmonitzar les distintes aportacions. 
La crisi generalitzada en la praxi religiosa, on s'han incorporat els nous coneiximents, en són una prova evident de tot plegat. Es tracta d'un persistent exercici de desconstruir i reconstituir el nou llenguatge. Tot i això, tota crisi duu embrionàriament una nova oportunitat. Com freqüentment insistix el teòleg José Antonio Pagola, la crisi és la crida a fer nàixer una església menys poderosa però més evangèlica, menys nombrosa però més entregada a fer un món més humà, tal com ho vol Déu i Jesús de Natzaret ens ho ensenyà.
Una conseqüència positiva de tot plegat és el despertar de l'espiritualitat en totes les seues manifestacions. El buit de la religió institucionalitzada i els canvis sobtats es veuen reemplaçats pel conreu d'una qualitat humana profunda i per la sensibilitat d'allò que és essencial, per la dimensió profunda de la realitat diària. Açò, i no altres conceptes evasius, definix l'espiritualitat.
L'espiritualitat va agafada de la mà de la bondat, perquè aquella afecta la forma de pensar i actuar, el comportament basat en l'ètica universal que defensa els drets i valors humans. L'espiritualitat de tradició cristiana —com afirma el bisbe Spong— desvela que la realitat divina no rau en un déu que castiga a uns i premia a uns altres, sinó en la profunditat del nostre ser que ens impulsa a viure plenament, compartir l'amor i obrir la vida a la transcendència.
És possible que estes reflexions semblen allunyades del comportament estàndard de la gent i que són pròpies de persones ocioses i elitistes. Tot depén de la nostra mirada. És innegable l'estil competitiu, individualista i hedonista que propugna la societat de mercat. Però igualment és innegable el desvetlament d'una consciència humanista, ecologista i inclusiva de tots els pobles de la terra. L'evident interrelació de tot el que succeïx i la globalització del futur humà, ens dóna una corresponsabilitat universal que mai no hem tingut. Com a conseqüència es desperta la necessitat d'una ètica universal i d'una educació que esperone la sensibilitat envers la bellesa d'allò que és humanitari, sostenidor de la vida, guaridor de les relacions humanes i admirador de l'univers.
Sant Pau en la carta que escrigué a les cristianes i cristians de Filipos els amonesta perquè s'interessen per tot allò que és veritable, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que siga virtuós i digne d'elogi. Educar la sensibilitat en tot allò que ens transporte a saber capir i assaborir la dimensió profunda i bella de la vida és una tasca noble i contrastable amb una visió merament materialista. És l'hora, doncs, de superar reduccionismes confessionals i acollir, compartir i col·laborar en totes les ofertes que afinen els sentits i eleven l'esperit.
Cal agermanar-nos en tots els programes i iniciatives de les institucions públiques que fomenten sensibilitat envers la bellesa i fan acréixer una espiritualitat laica que sense renegar de cap religió, les transcendix totes: exposicions d'art en les seues variades vessants, concerts de música, recitals de poesia, treballs manuals, belles arts, firetes, tallers de dansa, dibuix, convivència, rutes culturals, cultura als barris, coneixença de barris emblemàtics (marítim, del Carme, Ciutat Fallera...), celebració del Dia Mundial de la Pau, excursions per a conéixer el nostre entorn paisatgístic, treball en equip, etc.
El que ens agermana i ens fa més feliços és la Bellesa de la creació, la Bondat del ser humà i l'Espiritualitat de compartir la vida, l'amor i els valors humans.
