Missatge per a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (Lleó XVI, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA LX JORNADA MUNDIAL DE LES COMUNICACIONS SOCIALS

Custodiar veus i rostres humans

[Versió en PDF]

Benvolguts germans i germanes,

El rostre i la veu són trets únics, distintius, de cada persona; manifesten la seua identitat irrepetible i són l’element constitutiu de qualsevol encontre. Els antics ho sabien bé. Així, per a definir la persona humana, els antics grecs empraren la paraula «rostre» (prósōpon), que etimològicament indica ‘allò que és a la vista, el lloc de la presència i de la relació’. El terme llatí persona (de per-sonare), en canvi, inclou el so; no qualsevol so, sinó la veu inconfusible d’algú.

El rostre i la veu són sagrats. Ens han estat donats per Déu, que ens ha creat a la seua imatge i semblança, i ens ha cridat a la vida amb la Paraula que Ell mateix ens ha adreçat. La Paraula va ressonar primer al llarg dels segles en les veus dels profetes, i després es va fer carn en la plenitud dels temps. Esta Paraula —esta comunicació que Déu fa d’ell mateix— l’hem poguda escoltar i vore directament (cf. 1Jo 1,1-3), perquè es va fer conéixer en la veu i en el rostre de Jesús, Fill de Déu.

Des del moment de la seua creació, Déu ha volgut el ser humà com a interlocutor seu i, com diu sant Gregori de Nissa [1], ha imprés en el seu rostre un reflex de l’amor diví, per tal que puga viure plenament la humanitat per mitjà de l’amor. Per tant, custodiar rostres i veus humanes significa conservar este segell, este reflex indeleble de l’amor de Déu. No som una espècie feta d’algoritmes bioquímics definits per anticipat. Cada u de nosaltres té una vocació insubstituïble i inimitable que sorgix de la vida i que es manifesta precisament en la comunicació amb els altres.

La tecnologia digital, quan no complim esta custòdia, corre el risc de modificar radicalment alguns dels pilars fonamentals de la civilització humana, que a vegades donem per descomptats. Simulant veus i rostres humans, saviesa i coneiximent, consciència i responsabilitat, empatia i amistat, els sistemes coneguts com intel·ligència artificial no només interferixen en els ecosistemes informatius, sinó que també assalten l’àmbit més profund de la comunicació: el de la relació entre les persones.

El repte, per tant, no és tecnològic sinó antropològic. Custodiar els rostres i les veus significa, en última instància, cuidar-nos nosaltres mateixos. Acollir amb valentia, determinació i discerniment les oportunitats que oferixen la tecnologia digital i la intel·ligència artificial no significa ocultar-nos els punts crítics, les opacitats, els riscos.

No renunciar al pensament propi

Des de fa temps hi ha múltiples proves del fet que algoritmes dissenyats per a maximitzar la implicació en les xarxes socials —rendible per a les plataformes— premien emocions ràpides i, en canvi, penalitzen expressions humanes que necessiten temps, com l’esforç per comprendre i la reflexió. En tancar grups de persones en bombolles de consens fàcil i d’indignació fàcil, estos algoritmes debiliten la capacitat d’escolta i de pensament crític i augmenten la polarització social.

A això cal sumar una confiança ingènuament acrítica en la intel·ligència artificial com a «amiga» omniscient, dispensadora de qualsevol informació, arxiu de qualsevol memòria, «oracle» de qualsevol consell. Tot això pot desgastar encara més la nostra capacitat de pensar de manera analítica i creativa, de comprendre els significats, de distingir entre sintaxi i semàntica.

Encara que la IA pot proporcionar suport i assistència en la gestió de tasques comunicatives, eludir l’esforç de pensar per nosaltres mateixos i conformar-nos amb una recopilació estadística artificial, a la llarga, corre el risc d’erosionar les nostres capacitats cognitives, emocionals i comunicatives.

En els darrers anys, els sistemes d’intel·ligència artificial estan assumint cada vegada més el control de la producció de textos, música i vídeos. Gran part de la indústria creativa humana corre així el risc de ser desmantellada i substituïda per l’etiqueta «Powered by AI», i convertirà les persones en simples consumidors passius de pensaments no pensats, de productes anònims, sense autoria, sense amor. Mentrestant les obres mestres del geni humà en el camp de la música, l’art i la literatura es reduïxen a un simple camp d’entrenament per a les màquines.

Però la qüestió que ens importa no és el que la màquina arriba o arribarà a fer, sinó què podem o podrem fer nosaltres, creixent en humanitat i coneiximent, amb un ús savi d’instruments tan poderosos al nostre servici. Des de sempre, el ser humà s’ha vist temptat d’apropiar-se del fruit del coneiximent sense l’esforç que comporten el compromís, la investigació i la responsabilitat personal. No obstant això, renunciar al procés creatiu i cedir a les màquines les nostres funcions mentals i la nostra imaginació significa enterrar els talents que hem rebut per a créixer com a persones en relació amb Déu i amb els altres. Significa ocultar el nostre rostre i silenciar la nostra veu.

Ser o fingir: simulació de les relacions i de la realitat

A mesura que ens desplacem pels nostres fluxos d’informacions (feeds), cada vegada és més difícil saber si estem interactuant amb altres sers humans o amb bots o virtual influencers. Les intervencions opaques d’estos agents automatitzats influïxen en els debats públics i en les decisions de les persones. En particular, els chatbots basats en grans models lingüístics (LLM) es mostren sorprenentment eficaços en la persuasió oculta, per mitjà una optimització contínua de la interacció personalitzada. L’estructura dialògica i adaptativa, mimètica, d’estos models lingüístics és capaç d’imitar els sentiments humans i de simular així una relació. Esta antropomorfització, que fins i tot pot resultar divertida, és alhora enganyosa, sobretot per a les persones més vulnerables. Perquè els chatbots excessivament «afectuosos», a més d’estar sempre presents i disponibles, es poden convertir en arquitectes ocults dels nostres estats emocionals i, d’esta manera, assaltar i ocupar l’esfera de la intimitat de les persones.

La tecnologia que s’aprofita de la nostra necessitat de relacionar-nos no només pot tindre conseqüències doloroses per al destí de les persones, sinó que també pot danyar el teixit social, cultural i polític de les societats. Això passa quan substituïm les relacions amb els altres per relacions amb IA entrenades per a catalogar els nostres pensaments i, per tant, per a construir al nostre voltant un món d’espills, on tot està fet «a la nostra imatge i semblança». D’esta manera, ens privem de la possibilitat de trobar l’altre, que sempre és diferent de nosaltres i amb qui podem i hem d’aprendre a relacionar-nos. Sense l’acceptació de l’alteritat no pot haver-hi ni relació ni amistat.

Un altre gran repte que plantegen estos sistemes emergents és el de la parcialitat (en anglés bias), que porta a adquirir i transmetre una percepció distorsionada de la realitat. Els models de la IA estan modelats per la visió del món dels qui els construïxen i, alhora, poden imposar formes de pensar que repliquen els estereotips i els prejudicis presents en les dades de les quals s’alimenten. La falta de transparència en el disseny dels algoritmes, juntament amb una representació social inadequada de les dades, tendixen a mantindre’ns atrapats en xarxes que manipulen els nostres pensaments i perpetuen i aprofundixen les desigualtats i les injustícies socials existents.

El risc és gran. El poder de la simulació és tan gran que la intel·ligència artificial també pot enganyar-nos amb la fabricació de «realitats» paral·leles, apropiant-se dels nostres rostres i de les nostres veus. Estem immersos en una multidimensionalitat en què cada vegada és més difícil distingir la realitat de la ficció.

A això cal afegir el problema de la falta de precisió. Els sistemes que fan passar una probabilitat estadística per coneiximent ens oferixen, en realitat, com a molt, aproximacions a la veritat, que a vegades són autèntiques «al·lucinacions». La falta de verificació de les fonts, juntament amb la crisi del periodisme de camp —que implica un treball continu de recopilació i verificació d’informació en els llocs on passen els esdeveniments—, pot afavorir un terreny encara més fèrtil per a la desinformació, i provocar una sensació creixent de desconfiança, desconcert i inseguretat.

Una possible aliança

Darrere d’esta enorme força invisible que ens involucra a tots, hi ha només un grapat d’empreses, aquelles els fundadors de les quals han estat recentment presentats com els creadors de la «persona de l’any 2025», és a dir, els arquitectes de la intel·ligència artificial. Això suscita una preocupació important pel control de l’oligopoli dels sistemes algorítmics i de la intel·ligència artificial capaços d’orientar subtilment els comportaments i fins i tot de reescriure la història de la humanitat —inclosa la història de l’Església— sovint sense que ens n’adonem realment.

El repte que ens espera no és frenar la innovació digital, sinó guiar-la, i ser conscients del seu caràcter ambivalent. Correspon a cada u de nosaltres alçar la veu en defensa de les persones humanes a fi que estos instruments puguen ser realment integrats per nosaltres com a aliats.

Esta aliança és possible, però ha de fonamentar-se en tres pilars: responsabilitat, cooperació i educació.

En primer lloc, la responsabilitat. Segons les funcions, esta es pot traduir en honestedat, transparència, valentia, capacitat de visió, deure de compartir coneiximents, dret a estar informat. Però, en general, no pot eludir ningú la seua responsabilitat davant del futur que estem construint.

Per a aquells que es troben en la cúspide de les plataformes online, això significa assegurar-se que les estratègies empresarials no estiguen guiades només pel criteri del màxim benefici, sinó també per una visió de futur que tinga en compte el bé comú, de la mateixa manera que cada u d’ells es preocupa pel benestar dels seus fills.

Als creadors i programadors de models d’IA se’ls demana transparència i responsabilitat social respecte als principis de planificació i als sistemes de moderació que hi ha a la base dels seus algoritmes i dels models dissenyats, amb la finalitat d’afavorir un consens informat per part dels usuaris.

La mateixa responsabilitat s’exigix també als legisladors nacionals i a les entitats reguladores supranacionals, a les quals correspon vetlar pel respecte de la dignitat humana. Una reglamentació adequada pot protegir les persones de crear vincles emocionals amb els chatbots i contindre la difusió de continguts falsos, manipuladors o confusos, preservant la integritat de la informació davant d’una simulació enganyosa d’ella mateixa.

Les agències de notícies i els mitjans de comunicació no poden permetre, al seu torn, que els algoritmes orientats a guanyar coste el que coste la batalla per uns segons més d’atenció, prevalguen sobre la fidelitat als seus valors professionals, orientats a la recerca de la veritat. La confiança del públic es guanya amb la precisió i la transparència, no amb la recerca de qualsevol classe d’implicació. Els continguts generats o manipulats per la IA s’han d’indicar i de distingir clarament dels continguts creats per persones. Cal protegir l’autoria i la propietat sobirana del treball dels periodistes i dels altres creadors de continguts. La informació és un bé públic. Un servici públic constructiu i significatiu no es fonamenta en l’opacitat, sinó en la transparència de les fonts, la inclusió de les parts implicades i un alt nivell de qualitat.

Tots estem cridats a cooperar. Cap sector no pot afrontar tot sol el repte de guiar la innovació digital ni la manera de governar la IA. Cal, per tant, crear mecanismes de protecció. Totes les parts interessades —des de la indústria tecnològica fins als legisladors, des de les empreses creatives fins al món acadèmic, des dels artistes fins als periodistes i els educadors— han d’implicar-se en la construcció i la implementació d’una ciutadania digital conscient i responsable.

A això mira l’educació: a augmentar les nostres capacitats personals de reflexió crítica; a avaluar la credibilitat de les fonts i els possibles interessos que hi ha darrere de la selecció d’informació que ens arriba; a comprendre els mecanismes psicològics que activen; i a permetre a les nostres famílies, comunitats i associacions elaborar criteris pràctics per a una cultura de la comunicació més sana i responsable.

Precisament per això és cada vegada més urgent introduir en tots els nivells del sistema educatiu també l’alfabetització en els mitjans de comunicació, en la informació i en la IA, que algunes institucions civils ja estan promovent. Com a catòlics, podem i hem de fer la nostra contribució per a que les persones, especialment jóvens, adquirixquen la capacitat de pensar críticament i cresquen en la llibertat de l’esperit. Esta alfabetització també s’hauria d’integrar en iniciatives més àmplies d’educació permanent, i arribar també a les persones grans i als membres marginats de la societat, que sovint se senten exclosos i impotents davant dels ràpids canvis tecnològics.

L’alfabetització en els mitjans de comunicació, en la informació i en la IA ajudarà a tots a no adaptar-se a la deriva antropomorfitzant d’estos sistemes, sinó a tractar-los com a eines; a utilitzar sempre una validació externa de les fonts —que podrien ser imprecises o errònies— proporcionades pels sistemes d’IA; a protegir la seua privacitat i les seues dades coneixent els paràmetres de seguretat i les opcions d’impugnació. És important educar i educar-se per a fer servir la IA de manera intencional i, en este context, cuidar la pròpia imatge (foto i àudio), el propi rostre i la pròpia veu, per a evitar que siguen utilitzats en la creació de continguts i comportaments nocius com estafes digitals, ciberassetjaments o deepfakes que violen la privacitat i la intimitat de les persones sense el seu consentiment. Igual que la revolució industrial exigia una alfabetització bàsica per tal que les persones pogueren reaccionar davant de les novetats, la revolució digital també requerix una alfabetització digital (al costat d’una formació humanística i cultural) per a comprendre com els algoritmes modelen la nostra percepció de la realitat, com funcionen els prejudicis de la IA, quins són els mecanismes que determinen l’aparició de determinats continguts en els nostres fluxos d’informació (feeds), quins són i com poden canviar els supòsits i models econòmics de l’economia de la IA.

Necessitem que el rostre i la veu tornen a expressar la persona. Necessitem custodiar el do de la comunicació com la veritat més profunda del ser humà, cap a la qual cal orientar també tota innovació tecnològica.

En proposar estes reflexions, done les gràcies a aquells que estan treballant pels objectius ací exposats i beneïxc de tot cor a tots els qui treballen pel bé comú amb els mitjans de comunicació.

Vaticà, 24 de gener de 2026, memòria de sant Francesc de Sales.

LLEÓ XIV PP.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

_________________

[1] «El fet d’haver estat creats a imatge de Déu significa que, en l’home, des del moment de la seua creació, li ha estat imprés un caràcter reial. […] Déu és amor i font d’amor; el Creador diví també ha posat este tret en el nostre rostre, a fi que, per mitjà de l’amor —reflex de l’amor diví—, el ser humà reconega i manifeste la dignitat de la seua naturalesa i la semblança amb el seu Creador» (cf. sant Gregori de Nissa, La creació de l’home: PG 44, 137).

Orientacions doctrinals sobre la pregària cristiana

Orientacions doctrinals sobre la pregària cristiana

Comissió Episcopal per a la Doctrina de la Fe

I. Situació espiritual i reptes pastorals

1. La set de Déu acompanya tots i cadascun dels sers humans durant l’existència. Així expressa sant Agustí esta experiència universal: «Ens vau fer per a vós, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que repose en vós».1 No obstant això, la cultura i la societat actuals, caracteritzades per una mentalitat secularitzada, dificulten el cultiu de l'espiritualitat i de tot el que porta a l’encontre amb Déu. El nostre ritme de vida, marcat per l'activisme, la competitivitat i el consumisme, genera buit, estrés, angoixa, frustració, i múltiples inquietuds que els mitjans que el món oferix per a aconseguir la felicitat no arriben a mitigar.

1 Sant Agustí, Confessions, I. 1: CCL 27, 1.

Continua en el següent PDF (Versió en valencià de F. Xavier Martí)

Fundació del convent de Castelló, la Ribera Alta, en 1590

Documentació sobre la fundació del convent de Sant Vicent Ferrer a Castelló (la Ribera Alta), en 1590

Transcripció de F. Xavier Martí

I

Los magnífichs Pere Calp, batle de la present vila nova de Castelló, Baltasar Monroig, justícia en lo present any de dita vila, Pere Morata, Berthomeu Cuquó, Juan Godes y Juan Franco, jurats en dit any de dita vila […]

Als quals així ajustats lo reverend pare frare Miguel de Herrera de la orde de Sent Domingo de la ciutat de València diu y se offerix fer y contruhir ab llicència de l’ordinari un monestir en la present vila si aquella li donava cascun any perpètuament cent lliures reals de València y lloch per a construhir dit monestir; y tots unànimes y concordes y ningú discrepant ni contradient dixeren y respongueren que tenen per bé y per honor y reverència de Nostre Senyor Déu y servici del culto diví que fassen y construhixquen dit monestir donant-los lloch competent per a fer y construhir aquell en la present vila y que per quant la present vila […] los gastos y despeses, que per ço moderant ço que el reverend pare frare Herrera diu y demana, digüen que tenen per bé y els plau que es donen y paguen als frares de dit monestir construhidor sixanta lliures cascuns anys per temps de deu anys del dia que dit monestir y convent construhidor tindrà mestre per a llegir arts o gramàtica y tenir mestre de llegir y scriure en avant contínuament contadors, de manera que passats los dits deu anys del mo[…] desús dit comportadors cesse dita renda de dites sixanta lliures ab que si per cas lo dit monestir no tingués o per temps vingués a faltar mestre de llegir y scriure y gramàtica conforme desús dit, en tal cas tot lo temps que faltara de haver-hi mestre cesse dita renda, com la intenció del present y general consell sia donar y pagar dites sixanta lliures cascun any per a obs de salari de dit mestre o mestres. Lloen y approven […]

Testes, los honorables Andreu Doménech y Batiste Calp, scrivents, de dita vila habitadors.

Castelló 1590, gener 2. Determinació del monestir de Sant Vicent orde de Sant Doménec. Arxiu Municipal de Castelló, sign, H-1/1, fol. 34.

II

[...] tots vehins y habitadors de la present vila nova de Castelló, ajustats y congregats en la abadia de dita vila [...] en presència del reverend frare pare Miguel de Herrera y frare Andrés Albero del orde de Sant Domingo del monestir de Sant Vicent de la present vila, digüen que renunciant et ante omnia qualsevols actes de donació per cessió de lloch assignat per a fer lo monestir de Sant Vicent ara de nou, havent tengut parlament y col·loqui del lloch y assiento hon se podria fer lo dit monestir, diugen [sic] que donen y asignen als dits pares presents y acceptants tres fanecades de terra en lo moreral de Gaspar Morata, major de dies, prop la casa de Miquel Monyós per a fer y construhir dit monestir, la qual cessió y assignació de lloch fan [...] Ab pacte que si per cas de temps no volguessen obrar o dexar lo monestir, en tal cas la terra eo lo valor de aquella sia, vinga o torne a la present vila y que dita terra no la puguen vendre, alienar ni transportar a persona alguna [...]

Castelló 1590, juliol 8. Consell general sobre Assignació de terra per a fer lo monestir. Arxiu Municipal de Castelló, sign, H-1/1, fol. 39.

III

[...] tots vehins y habitadors de la present vila nova de Castelló, ajustats y congregats ab so de trompeta per Antoni Fabià, verguer y trompeta públich de la dita vila, tocada en los llochs acostumats de la present vila segons verbalment feu relació dit Antoni Fabià haver convocat a consell general per a la present hora a tots los vehins y habitadors de dita vila; als quals així ajustats en presència dels reverends pare frare Miguel de Herrero, vicari de la orde i convent del gloriós pare Sent Vicent Ferrer de la present vila y del pare frare Juan Abiego de la dita orde, dix e proposà lo reverend pare Lupercio de Güete, mestre en Sacra Theologia de la maeixa orde, a tot lo present i general consell que per causa de les grans malalties que Déu Nostre Senyor omnipotent ha donat y dona, eo, los frares de dit convent han patit estos dies propassats, no y hagut los frares que convenia haver-hi en lo dit monestir ni tampoch fer lo que dit convent tenia obligació en servir a la vila conforme en los consells y determinacions passades, ço és, de amostrar y ensenyar als chichs; y com per la gràcia de Nostre Senyor Déu estan ja sans y bons y desigen los frares de dita orde passar avant en lo servici de Déu y culto diví, diu per ço que si són servits de que així com havia de dar y pagar la present vila dos-centes lliures reals de València per lo preu de tres fanecades de terra que foren extimades y concedides en lo moreral que era de Gaspar Morata, mercader, segons està continuat en la mà de la sala y relació de experts, que donen y paguen les dites y matexes dos-centes liures per a obs de comprar y pagar lo preu de la casa de Lluys Carbonell de la present vila situada en dita vila deffront casa Miquel Monyós en la qual casa de dit Carbonell entenen a ffer y construhir dit monestir, cancel·lant y anul·lant segons que ab lo present cancel·len i tenen per cancel·lat y anul·lat lo acte de determinació y consell sobre la terra de dit Gaspar Morata, major de dies, ab acte continuat en lo present llibre rebut per lo notari davall scrit a 8 de juliol propassat en la qual exposició y declaració dix lo dit proposant que fa ab llicència del senyor provincial de la dita orde etsiam diu que vol que dita donació y concessió de dites dos-centes lliures se faça y se haja de poder fer si per lo present consell se determina ab pacte que si per cas per temps volguessen fer en altra part dit monestir que dita casa sia vinga y torne a la present vila, etsiam ab pacte que no la puguen vendre, alienar ni transportat a persona alguna sinó que la dita casa se haja de fer dit monestir y que los que ha respecte de les sixanta lliures de dita moneda que la vila prometté pagar cascun any per temps de deu anys ab pacte rebut per dit y davall scrit notari continuat en lo present llibre a II de giner propassat ab los pactes en aquell contenguts se reste en sa força y valor, de tot lo qual desús dit se diu per lo dit frare Lupercio de Güete proposan que digüen y declaren tots son parer y voluntat.

E tots unànimes y concordes y nengú discrepant ni contradient prenint vots de cada hu a una veu dixeren y respongueren que tenen per bé que la present vila done y pague de rendes y comú de aquella les dites dos-centes lliures per a obs de comprar y pagar lo preu de la casa del magnífich Lluys Carbonell per a construhir dit monestir ab los pactes y condicions per lo dit reverend frare pare Lupercio de Güete declarats y del modo y manera que dit pare ha exposat y declarat, y si lo segons està dispost y ordenat en lo dit acte de consell rebut per lo dit y davall scrit notari a dos de gener propassat y present any lloen y approven ... lo present y general consell y les determinacions de aquell

Castelló 1590, desembre 18. Donatiu als frares. Arxiu Municipal de Castelló, sign, H-1/1, fol. 40.

IV

In Dei nomine. Amen. Noverint universi quod ego, Ludovicus Carbonell, agricultor, presentis vile nove Castellionis habitator, scienter et gratis et honore presentis publici instrumenti firmiter et perpetui valeturi et in aliquo non violandi seu revocando, vendo, concedo ac trado seu quasi trado vobis reverendis et fratribus Michaelli de Herrero, vicario conventus et monasterii Sancti Vincentii Ferrerii eiusdem ville, et Lupercio de Huete, magistro in Sacra Theologiae, et Ioanni Abiego [...] quandam domum meam ad edificandum et construendum dictum monasterium franquam et quitiam sitam et possitam in presenti villa confrontam cum domo Christoforis Penya, operarii ville, cum domo Michaellis Munyós vico in medio, et cum sequia dicte ville iam dictam [...]

Castelló 1590, desembre 18. Lluís Carbonell ven la casa als frares. Arxiu Municipal de Castelló, sign, H-1/1, fol. 42-43. Not.: Pere Carbonell.

Racional cristiana educació

Josep Climent i Avinent
Bisbe

Josep Climent i Avinent (Castelló de la Plana 1706-1781) és un dels grans representants de la Il·lustració valenciana. Fou nomenat bisbe de Barcelona en 1766. En 1775 renuncia a la mitra i es retira a Castelló, on va fundar un Col·legi d’Òrfens i una llibreria pública. Ací podeu llegir uns fragments d’un dels escassos textos que va publicar en la nostra llengua; es tracta de l’edicte per fer saber l’establiment de deu escoles públiques de primeres lletres a Barcelona. Com ha escrit Marc Adell, la seua «política» educativa ja recull els principis d’universalitat, obligatorietat i gratuïtat. F. Xavier Martí. 

Coneixent que el bé de l’Església i de l’Estat principalment depén de la racional cristiana educació de la joventut, estem persuadits que no hi ha establiments més útils ni més necessaris que els de les Escoles públiques, destinades per ensenyar als minyons les primeres lletres, i els rudiments de nostra sagrada Religió [...]. Mes, per la mateixa raó, ens causava el major dolor veure que en esta populosa Ciutat no hi ha al present altres escoles que les d'alguns mestres particulars que ensenyen als que poden satisfer-los el seu treball: de què prové que són innumerables els minyons pobres que van perduts per eixos carrers, i que, faltats d'instrucció en els seus primers anys, creixen, viuen i moren en la més deplorable ignorància de les veritats de nostra santa Fe i dels manaments de la Llei de Déu i de l'Església. 

[...] 

Desitjant, puix, aplicar el remei a este mal, que porta amb si la ruïna o mort espiritual de molts feligresos nostres, discorreguérem que ningun seria tan universal ni tan eficaç, com l'establiment d’algunes escoles públiques, en què graciosament s’ensenyàs a tots els minyons la doctrina cristiana, juntament amb les primeres lletres. [...] Però, si bé ens és sensible que molts feligresos nostres, dotats de bellíssims talents, no facen grans progressos en les ciències, i especialment en la Teologia, per a ser dignes ministres de la nostra Església; amb tot, és doblat nostre sentiment que alguns es condemnen, per faltar-los la ciència de la salut, que vingué a dar-nos nostre Diví Mestre Jesucrist. 

[...] 

I al mateix temps, no sols vos preguem i exhortem que hi envieu vostres fills; sinó que vos fem present que esteu en consciència obligats a fer-ho els que per vostra ignorància no sabeu, o per vostres ocupacions no podeu ensenyar-los la doctrina cristiana. Perquè la mateixa Llei natural i divina, que vos mana sustentar i vestir els cossos de vostres fills, vos obliga a alimentar les seues ànimes amb el menjar de la doctrina cristiana, i a adornar-les amb el bell robatge de les virtuts que els ensenyaran mestres virtuosos; i encara, si bé és mira, esta obligació és tant major que aquella quant és més excel·lent l'ànima que el cos de vostres fills, i quant és més preciosa la vida espiritual que la corporal. 

[...] 

No podem presumir, amats germans, que siau tan renitents (1) a la voluntat de Déu i tan cruels amb vostres fills, que pel vil interés de l’escàs jornal que ells poden guanyar des dels cinc als deu o dotze anys de la seua edat, vullau deixar perdre l’ocasió que se us presenta que sien racionals i virtuosos. Perquè, a més que, si saben llegir i escriure, podran acomodar-se millor en qualsevol ofici; llegint o explicant en vostres cases el catecisme, seran mestres vostres i de tota vostra família; seran ben educats, com unes petites centelles que encendran en esta Ciutat un sagrat foc; seran preciosos aromes que escamparan en ella la bona olor de Jesucrist; seran bona llavor, que produirà assaonats fruits de virtut; seran pares que criaran altres fills semblants a ells mateixos en modèstia, pietat i religió; seran vostre consol, la glòria d'esta ciutat i l'edificació de nostra Església. Vulla Déu beneir nostra recta intenció i fer-vos eternament feliços, com li preguem.

Dat en nostre Palau Espiscopal de Barcelona a 26 de juny de 1767.

(1) Que refusen obeir, que s'oposen persistenment.

(Fragment adaptat).

Nota. El text l’hem transcrit de Josep Climent i Avinent: antologia de textos (Consell Valencià de Cultura, València 2014), que inclou un estudi introductori de Marc A. Adell i Francesc Tort. Per a conéixer la vida i l’obra de l’il·lustrat són imprescindibles:

• TORT MITJANS, F.: El obispo de Barcelona, Josep Climent i Avinent, Balmes, Barcelona 1978.
• ADELL, Marc A.; FLORS, Agustí; MARCO, Francisco i ROSAS, Manuel (eds.): Josep Climent i Avinent (Castelló de la Plana, 1706-1781): tercer centenari del naixement del bisbe de Barcelona, Universitat Jaume I-Diputació de Castelló, 2011.
• ADELL i CUEVA, Marc A.: El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració, Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2017.
• CARCELLER DOLS, Josep Miquel: "L'ensenyament a Castelló en temps del bisbe Climent i d'Isabel Ferrer" en Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló de la Plana 2018, pp. 105-111).

Imatge superior: Retrat del bisbe Climent al paranimf de la Universitat de València, atribuït a Josep Vergara

(Editat en Cresol, 152 (2019), Unió Apostòlica de València, p. 55).

La unitat de Déu

Francesc de Pertusa

El 6 de desembre de 1440 el valencià Francesc de Pertusa, teòleg laic, acabava el Memorial de la fe catòlica, una obra enciclopèdica, resum de la teologia del segle XV. Com que es tracta d’un text de difícil lectura i interpretació, per la modalitat de llengua i per la subtilitat del seu pensament, ens ha costat trobar un fragment mitjanament entenedor. Valga el que seguix com a exemple del seu esforç per a penetrar la ciència teològica del seu temps. Xavier Martí.

[Il.lustració: Lletra P miniada en el full 8 recto del manuscrit 1796 de la Biblioteca Nacional, amb el text del Memorial de Francesc de Pertusa.]

Provat és per la gràcia divinal prou bastantment e clara que Déu és etern e ell és creador universal de tot quant és. Ara resta a provar la seua unitat essencial. E per provar-la, faç esta raó. Si eren dos déus, convendria que cascú d’ells fos omnipotent. Posem que u d’ells és ·a· i l’altre ·b·. E dic així: puix ·a· e ·b· són omnipotents, cascú d’ells, pel seu simple poder, pot produir tota cosa possible o impedir que sia produïda o anihilar-la si és produïda. E si ·a· vol produir en esser alguna cosa de les dites possibles, no és necessari que ·b·, que també és omnipotent, vullga així mateix que aquella cosa sia produïda, ans pot voler que no sia, ja que la volentat de ·b·, contingentment, pot voler que aquella cosa sia o no sia, així com la volentat de ·a·, e no necessària. E, si vol que la dita cosa no sia, s’ha de seguir que no serà. E, així, pareix que si dos coses són omnipotents, cascuna d’elles pot fer que l’altra siga impotent. E, com que Déu no pot esser fet impotent, se seguix que ninguna d’elles podria esser Déu.

E, si es diu que entre elles dos hi ha pacte de no contradir-se en res, l’una a l’altra, dic que possiblement ho podrien fer i, per consegüent, idem ut prius [igual que abans]. Encara ab tot això, ninguna d’elles podria ser omnipotent. E açò perquè no és possible que hi haja dues causes totals d’un mateix efecte, e que sien entre si essencialment distintes, car seria contradicció. E, per consegüent, ninguna d’elles podria esser causa total de l’efecte de l’altra, i, per consegüent, no podria ser omnipotent. Ítem més: com que a Déu, per la preeminència, li és propi senyorejar tot quant és, cascuna d’elles hauria de ser superior e sotmesa a l’altra [en tot]. E, com que açò implicaria manifesta contradicció, igitur [per tant] etc.

Ítem més: impossible cosa és que hi haja molts béns sobirans, ja que ninguna cosa sobirana tolera igualtat en la seua espècie o naturalesa si és sobirana, ja que és contradicció ser sobirana i no sobirana alhora. E, ja que Déu és sobirà bé e sobirana perfecció, per consegüent no pot esser sinó un sol. E, per aquesta manera mateixa, pot esser arguït [de sobirana magnitud], e de tota altra perfecció. Hi ha, doncs, un Déu tantum [només] e no més.

E, per tal, tenim in Deuteronomio, VI^o [Dt 6,4] [...] Et c^o XXXVII^o [Dt 32,39] [...] E lo Apòstol, Ad efesios, I^o [Ef 4,5] [...] E d’aquesta unitat de Déu han parlat, així mateix, los antics filòsofs, et primo [i primer] Plató, en lo Timeo, diu que un és lo món, car segons un exemplar ha sigut format, és a dir, Déu. E Aristòtil, en la fi del XII^o capítol de la seua Metafísica, parlant del príncep de tot lo univers, conclou que un sol és lo príncep, és a dir, Déu. E Avicena, en lo cinqué de la Metafísica, diu que és impossible que aquell, al qual és necessari esser, sia comparat a altre necessari esser, apel·lant a aquell Déu. Per totes les quals raons e autoritats, se conclou, de necessitat, esser un sol Déu tantum, e no més.

(«Capítol que prova la unitat de Déu». Text molt adaptat.)

Nota. Del Memorial de la fe catòlica hi ha quatre manuscrits: dos a la seu de València, un a la de Tortosa i un a la Biblioteca Nacional. Avel·lí Flors i Bonet en feu l’edició crítica en una tesi doctoral de 1983 dirigida per Antoni Ferrando. S’ha publicat el text entre 2009 i 2010 en la revista Pentecosta (núm. 65-72), editada per l’Associació Josep Climent de Castelló de la Plana. Consulteu l’article «Un teòleg laic del segle XV: Francesc de Pertusa i el seu Memorial de la fe catòlica», d’Avel·lí Flors, en Homenatge a Germà Colón Domènech (Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2014), pp. 27-51.

El camí de la paciència

Desitjós

Espill de la vida religiosa —més conegut com a Desitjós— és un tractat asceticomístic en forma de novel·la al·legòrica que s’ha d’atribuir a un frare franciscà, seguramentd’origen valencià. Es va editar per primera vegada l’any 1515. Fou el primer ‘bestseller’ literari en la nostra llengua: s’han trobat 130 edicions en 13 llengües diferents. El fragment següent és de la primera part, que narra el viatge del protagonista, Desitjós, en busca del cavaller Amor-de-Déu. El millor camí és el de Paciència, li diu Simplicitat d’acord amb la Sagrada Escriptura i «los antics filòsofs». El remat de la reflexió és meravellós: «I si no voleu sentir los treballs del camí començau a cantar, i cantant no sentireu tanta de penalitat». La música i el cant estan molt presents en tota l’obra. Xavier Martí.

Capítol xvii. Que mostra la senda per la qual deu caminar qualsevulla persona qui és desitjós d'amor de Déu

I en lo principi li pareixia a Desitjós lo camí ésser molt aspre i terrible —encara que fos curt— i molt pedrós i amb moltes espines. I digué a Simplicitat aquestes paraules:

—Simplicitat, molt estic meravellat d’aquest camí car en cert és molt aspre i dur, e açò en tanta de manera que no tenia cregut mai, car en cert jo estic tot espantat.

Respongué Simplicitat (1):

—No us meravelleu del camí com és tan mal, car per això li han posat nom Paciència (2), car si no fos així treballós i ple de pedres i espines no tinguera aquest nom. Ni la casa a on va fora tan preciosa, ni tan amagada, si lo camí fos bo i pla i tothom hi pogués venir a plaer. Emperò perquè lo camí és tan mal no hi venen ací sinó persones molt experimentades i provades, i no és meravella com sia un comú vulgar en castellà: que no hay atajo sin trabajo. I ja que vós haveu volgut prendre aquesta drecera, és menester tingau bon esforç i comporteu lo camí, puix dura molt poc, i pensau en lo fi per què caminau, car lo fi de la cosa mou i acostuma de fer moure lo caminant a fer i prosseguir aquell camí que ha començat amb molta alegria i consolació. ¿Com pensau, vós, trobar tal bé com és Amor-de-Déu sens molt treball i fatiga del cos? Certa cosa és que no, car bé us tindria jo per home de poc enteniment si tal creíeu. Car, si poc vos costava, així mateix en faríeu poc cas quan lo tindríeu, Amor-de-Déu. Per ço no us tedieu ni peneu, car la paga és molt gran i major que lo treball, i per ço vos deveu esforçar a caminar, car així em pareix que ho diga la Santa Escriptura, i no solament la Santa Escriptura mes encara los antics filòsofs. I així esforçant-vos a caminar per aquest començat Camí-de-Paciència, hajau per cert que vos reposareu en gran manera amb Amor-de-Déu i amb ell vos aconsolareu, i més lo amareu i major serà vostra consolació que si no haguésseu passat tant de treball i fatiga en cercar-lo. I si per ventura lo cor vos defallia, menjau d’aqueix fruit que us donà No-m’hi-dona-res (3) quan nos partírem de Casa-d’Humilitat (4), ço és, Confiança-en-Déu (5), i no temau de desmaiar-vos per qual ni quant treball sia en lo món ni puga ésser, car los qui en ell confien no poden perir en ninguna manera. I si no voleu sentir los treballs del camí començau a cantar, i cantant no sentireu tanta de penalitat.

En gran manera s’aconsolà Desitjós del parlar de Simplicitat i del seu bon conhort que li donave en camí, caminant, [...]

(Fragment adaptat)

(1): Quarta filla d’Humiliat. Acompanya Desitjós en el camí.

(2): Camí-de-Paciència: drecera que va directament de Casa-d’Humiliat a Casa-de-Caritat.

(3): Verge que Temor-de-Déu tramet a Desitjós per tal que li done complida raó d’Amor-de-Déu.

(4): Primer dels monestirs que hi ha en el desert.

(5): U dels dos fruits de l’arbre de Casa-d’Humilitat.

Nota: Espill de la vida religiosa es va editar per Joan Rosenbach a Barcelona en 1515. Recentment s’ha publicat l’edició crítica a cura d’August Bover i Font (Barcino, Barcelona 2023). Hi havia una edició molt assequible inclosa en Novel·les amoroses i morals (Edicions 62, Barcelona 1998).

Mare Ainés de Benigànim

Cada 21 de gener Benigànim acull milers de pelegrins de totes les comarques valencianes que acudixen per a honorar i venerar la beata Josepa Maria Ainés, nascuda en esta vila valldalbaidina el 9 de febrer de 1625. A dihuit anys, el 25 d’octubre de 1643, Josepa Teresa Albinyana i Gomar va ingressar al convent d’Agostines Descalces de la localitat. El 27 d’agost de 1645 professà amb el nom de Josepa de Santa Ainés, i allí va viure amb esperit d’humilitat i de santa ingenuïtat, un esperit que encara perdura entre les religioses de l’orde. Mor en olor de santedat el 21 de gener de 1696 en el susdit convent.

La seua fama de santedat i virtuts va traspassar ben prompte les parets del convent i els límits del poble, i fou no solament reconeguda pels fidels valencians, que majoritàriament no sabien de lletra —igual que ella—, sinó també pels clergues més il·lustrats del seu temps.

El 22 de maig de 1770 el papa Clement XIV la declara venerable i el papa Lleó XIII la beatifica el 26 de febrer de 1888. El procés, que es troba a la Biblioteca Apostòlica Vaticana té 8 volums (Roma 1825-1886). La devoció a la beata es va escampar especialment per les comarques més pròximes, de tal manera que ben bé podria considerar-se la patrona de les comarques centrals valencianes. La gran popularitat de la Mare Ainés va generar ben prompte estampetes i, amb el temps, productes de marxandatge com reliquiaris, medalles, escapularis, penjolls, beneiteres, botelles, botiges, etc.

(Fragment de l'article de F. Xavier Martí i Juan: "Castelló i la Mare Ainés de Benigànim", en El Síndic: revista d'estudis de Castelló, 2 (2023), Grup d'Intervenció Comunitària de Castelló, pp. 3-16). 

Enllaços:

• Oració a la Mare Ainés de Benigànim.
• F. Xavier Martí: La vanitat i la Mare Ainés de Benigànim.
• J.M. Bausset: La beata Agnés de Benigànim (2015)

La vanitat de la Mare Ainés de Benigànim

Els pares de l’Oratori de Sant Felip Neri de València van tindre una relació especial amb el convent de Benigànim (Pons 1998). I entre ells va destacar un prevere natural de Castelló [la Ribera Alta] que es deia Gaspar Tahuenga, que no s’ha de confondre amb el nebot homònim. L’oncle va nàixer en 1613 i amb només huit anys va marxar a València a estudiar. A pesar que no tenia grans recursos i gràcies a la seua aplicació, va arribar a ser doctor en Teologia i catedràtic de Filosofia de la universitat valenciana. Va ingressar en l’Oratori de Sant Felip Neri de València i des d’aleshores va portar una vida dedicada a l’estudi i a la pregària, encara que era requerit a sovint per a predicar. Se li atribuïx un opuscle titulat Modo facilisimo, y breve para tener Oracion mental, editat cap a l’any 1670. Va morir a València l’11 de desembre de 1680.

Com que els fenòmens místics extraordinaris sempre eren sospitosos, i més encara si els subjectes eren dones,la beata hagué de suportar l’examen d’esperit de diversos hòmens doctes i sants que enviaven les autoritats eclesiàstiques, com el franciscà Juan Mancebón, Jaime López i Jacinto Amaya. I també els oratorians Domingo Sarrió, Pedro Pantoix i Gaspar Tahuenga, que eren considerats «Varones esclarecidos por su elevado espiritu y sabiduria» (1).

Totes les fonts es referixen a l’encontre entre el venerable castellonenc Gaspar Tahuenga i la mare Ainés, ocorregut un dia de l’any 1675 en el convent de Benigànim. Vos presentem a continuació una narració d’aquell episodi elaborada a partir de les actes del procés i de les hagiografies disponibles. [F. Xavier Martí]

(1) Andrés, Carlos et al.: «Aprobación de los RR. PP. Presbíteros de la Congregación del Oratorio de San Felipe Neri de Valencia», en Thomas V. Tosca i Vicente Albiñana: Vida, virtudes, y milagros de la venerable madre sor Josepha María de Santa Inés, (en el siglo Josepha Albiñana) religiosa descalza de el exemplarissimo convento de la Purissima Concepcion de Nuestra Señora de la villa de Beniganim, Joseph Estevan Dolz, Valencia 1737, IV.

 

Jo, vanitat, pare? Enjamai he portat flocs

En aquell temps Gaspar Tahuenga, prevere de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri, home doctíssim i subjecte de gran doctrina, experiència i comprensió en matèries místiques, del qual se servien els prelats per a consultar-li els assumptes més greus, va ser enviat al convent de la Puríssima Concepció de Benigànim per l'il·lustríssim i reverendíssim senyor Lluís Alfons de los Cameros, arquebisbe llavors d’esta diòcesi, per haver-li arribat a l’oïda la gran fama de santedat i virtut de la venerable mare, per tal que el doctor Tahuenga examinara amb molta cura l’esperit d’aquella serventa de Déu. El prelat va pensar que algú nascut a Castelló de Xàtiva, com el pare Tahuenga, podria conversar perfectament amb la mare Ainés, qui en la seua vida no va parlar cap altra llengua que el valencià (1).

Era l’any 1675, en una sala del susdit convent, quan va parlar amb la venerable mare, i les primeres paraules que li va dir foren les següents: Mare Ainés, ¿com estem de vanitat? A la qual cosa va respondre la venerable mare: Jo, vanitat, pare? Enjamai he portat flocs. I amb esta resposta el pare i doctor Gaspar Tahuenga va restar tan summament meravellat de la seua innocència que va dir: Amb tanta simplicitat, que ignora què és vanitat, poc hauré d’examinar. Després d’un examen rigorós que va durar molts dies i d’haver oït una confessió general, va afirmar que la venerable mare Ainés era una ànima tan pura que tenia per cert no haver perduda jamai la gràcia baptismal, que el Dimoni no la podia enganyar, atesa la profundíssima humilitat, puritat i simplicitat en què es fonamentava l’esperit d’aquella serventa de Déu, de manera que es veia clarament ser l’Esperit de Déu qui la posseïa. En estos térmens va fer relació al senyor arquebisbe i va aprovar el seu esperit amb singulars expressions de gran virtut.

En moltes ocasions es referia el pare Tahuenga a les seues converses amb la mare Ainés i reconeixia que més haguera preferit un gram de la sapiència d’aquella santa illetrada que una tona de la seua ciència. Així ho contava el seu nebot d’igual nom, també prevere i doctor en Sagrada Teologia. Els seus germans de l’Oratori, com els doctors Fernández de Marmanillo i Vicent Tomàs Tosca, asseveraven que el susdit pare Tahuenga parlava molt a sovint de la virtut de la venerable mare Ainés, encomiant amb grans elogis el seu esperit, i que era l’ànima adornada de major virtut en aquell temps d’este Regne de València.

Sor Anna Maria de Sant Agustí, monja professa al monestir de la Puríssima Concepció, va confessar haver-ho sentit contar al pare Tahuenga en seguida que va succeir el cas. Sor Anna Maria deia també que la referida venerable Mare va creure en tot el curs de la seua vida que la vanitat consistia a no portar flocs, i de tal manera ho creia que pensava que ni ella ni cap de les altres religioses eren capaces de mostrar vanitat, perquè no podien portar flocs; i, per això, preguntant-li algunes vegades ella i altres religioses d’esta comunitat, tenint en compte el que va passar amb el pare Tahuenga, què era la vanitat, sempre responia l’esmentada venerable mare en la seua pròpia llengua: Filletes, donem gràcies al Senyor, que ens ha apartat del món, i que tenim açò: bastant Purgatori provaran aquelles que porten flocs, etc.

Molts anys després les religioses del monestir, com sor Caterina Maria de Sant Agustí i sor Anna Maria de Sant Roc, recordaven aquella conversa, per haver-ho sentit dir de les religioses ancianes d’aquell convent. De manera semblant donà testimoni Jaume Albert, sacerdot, doctor en Sagrada Teologia, beneficiat de la Seu de València i confessor de la serventa de Déu, que afig que «li va fer la mateixa pregunta a la venerable mare, qui li va donar la mateixa resposta».

(1) Vid. Casanova, Emili: «La beata Agnés de Benigànim (segle XVII) i la seua llengua», Almaig, 9, Ontinyent 1993, p. 53-55.

Fragment de l'article de F. Xavier Martí i Juan: "Castelló i la Mare Ainés de Benigànim", en El Síndic: revista d'estudis de Castelló, 2 (2023), Grup d'Intervenció Comunitària de Castelló, pp. 3-16. 

Anyell de Déu

F. Xavier Martí

L’anyell de Déu (agnus Dei) és Jesucrist. Crist és l’anyell pasqual que ha estat immolat (cfr. 1Cor 5,7). L’anyell que es sacrificava en el temps de la pasqua jueva és typos de Crist, anyell de la nova Pasqua. L’anticipa el profeta Isaïes: «Com els anyells portats a matar o les ovelles mentres les esquilen, ell callava i ni tan sols obria la boca» (Is 53,7).

És Joan Baptista qui, en vore Jesús, proclama: «Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món», segons l’evangeli de Joan (Jo 1,29). És, per tant, ací on es troba l’origen d’esta invocació que forma part de la litúrgia eucarística des del segle VII. Es proclama o es canta després de la pregària Ad pacem i abans de la comunió, mentre es fa la fracció del pa. També es diu al final de les lletanies dels sants o del rosari.

En valencià és qüestió si agnus s’ha de traduir per ‘anyell’ o per ‘corder’. El diminitiu d’agnus és agnellus, i este és l’ètim d’anyell. L’etimologia d’anyell no té a vore amb ‘any', encara que el seu primer significat siga «cria de l’ovella que no passa de l’any». 'Corder' és sinònim d’anyell, però es pot confondre amb 'cordeller', persona que fa cordes o en ven. A Castelló de la Plana hi ha una plaça que s’anomena Hort dels Corders, i fa referència als antics cordellers de la ciutat. Altres sinònims són: xai, be, marrec, anyí i borrec.

El corder o cabrit que sacrificaven els hebreus havia de ser d’un any; per això, cal traduir agnus per ‘anyell’, ‘corder’ o altres sinònims. En el missal en castellà empren ‘cordero’ i no ‘añojo’, que té un ètim semblant a anyell (agnuculus, diminutiu d’agnus); i deu ser perquè hi ha una tradició literària que prefereix el mot ‘cordero’.

En valencià, com podem observar en la versió de Guillem Anglés, es traduïx des de ben antic per ‘anyell’. Els escriptors valencians de tema religiós empren el mot 'anyell' per a referir-se a l’anyell pasqual: traducció de Bernat Oliver, Vicent Ferrer en els sermons, l’obra de Fenollar-Martines, Isabel de Villena, etc.. Es recupera la paraula en sentit genèric en la Renaixença. Xavier Casp també l’empra en el sentit bíblic en la seua poesia. També el preferix l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en la seua versió de textos religiosos. És cert que s’ha perdut en el valencià popular, però el «Corder de Déu» provoca somriures entre els fidels cristians i també entre els no cristians.

---

Guillem ANGLÉS: "Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon", dins Expositio de Ordine Misse, Ms. 169 de l’Arxiu Capitular de la Seu de València (entre 1345 i 1368), pp. 175-175 i 178.

Anyell de Déu, qui tols o perdonas los peccats dels hòmens del món, hajes mercé de nós.

Anyell de Déu, qui tols o perdones los peccats dels hòmens del món, hajes mercé de nós.

Anyell de Déu, qui tols los peccats dels hòmens del món, dona'ns per totstemps pau.

Constructio:

Agnus, sive Agne o Ayel, Dei, de Déu, qui, lo qual, tollis, tols o perdones, peccata, los peccats, mundi, del món, ço és, dels hòmens del món, miserere nobis, mercé hajes a nosaltres. Agnus Dei, etc., eodem modo construe. Agnus Dei, etc., dona nobis pacem, dona a nosaltres pau. Vel sic respice.

[...]
Constructio:
[...]

Agnus Dei, o Anyel de Déu, qui, lo qual en la ara de la creu coneguist lo Pare, miserere nobis, hajes mercé de nós; o Anyel de Déu, qui estant en la creu coneguist la Mare, miserere nobis, ajes mercé de nós; Anyel de Déu piedós, qui reemist lo món e Tu mateix offerist per nós a Déu lo Pare, dona nobis pacem, dona a nós pau. On emperamor d’açò, car Déus no dona pau sinó a aquells dels quals ha mercé, per tal diu dues vegades abans: “miserere nobis”, hajes mercé de nós, et en la darrera: “dona nobis pacem”, dona a nós pau.

En les misses verament de deffunts diem dues vegades: “dona eis requiem”, e la terça vegada diem “sempiternam”. Primerament lo prevere, desigant que les ànimes qui són en purgatori hajen repòs, prega et diu: Agnus Dei, etc., dona. Tu dona, eis, a aquells, [f. 125] requiem, repòs, ço és a dir, Tu, Ayel de Déu, qui per nós has escampada la tua Sanch, desliura les ànimes d’aquells qui són en purgatori. Secundo: Agnus Dei, etc., dona eis requiem, ço és a dir, Ayel de Déu, dóna a les ànimes d’aquells qui són en purgatori la tua benaventurada glòria. Tercio: Agnus Dei, etc., dona eis requiem sempiternam, ço és: Ayel de Déu, dona als còssors d’aquells la tua glòria, axí que en ànima et en cors sien desliurats de les penes en què són et en Tu eternalment hajen repòs.

Vid. Ramon ARNAU: El Missal del segle XIV (Publicat en Paraula (2004, juny 20), pp. 26-27).

---

Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi-Missal, Lletres Valencianes, València 1951, p. 316. (Invocacions a la víctima) El sacerdot diu per tres vegades, colpejant-se el pit, allò que digué Sant Joan Baptista, des de la ribera del Jordà, quan viu a Jesús: Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: tingau pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: tingau pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-nos la pau. En les misses de Réquiem es diu: Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-los el repòs. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-los el repòs. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-los el repòs sempitern.

Pere RIUTORT MESTRE: Llibre del Poble de Déu, Gorg, València 1975, p. 604. Mentrestant es canta o es recita Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món,  tingueu pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món,  doneu-nos la pau. Aquestes invocacions es poden repetir diverses vegades, si la fracció del pa s'allarga. La darrera vegada es diu:doneu-nos la pau. (Oracional valencià, pp. 81-82).

Ordinari de la missa en llengua valenciana, Amunt el cor, Valéncia 1978, p. 90. Mentrestant, se canta o se diu: Corder de Deu, que lleves el pecat del món, tin pietat de nosatres. Corder de Deu, que lleves el pecat del món, tin pietat de nosatres. Corder de Deu, que lleves el pecat del món, dona’ns la pau. Estes invocacions poden repetir-se més voltes si la fracció del pa s’allarga. Aixina i tot, l’última volta se diu: dona’ns la pau.

---

Agnus Dei, de Samuel Barber (1967)

El naiximent de Jesús

Sor Isabel de Villena

Com que s’acosta Nadal, acabarem l’Any de sor Isabel de Villena amb el capítol del naixement virginal de Jesús. És una escena coral. Allí es presenta sant Miquel i tota la cort celestial; els arcàngels inviten a Josep a cantar; i amb el cant arriba Jesús al món. Maria mira l’infant, l’adora, l’abraça, el besa; Jesús també la mira amb tendresa. És el primer diàleg, «sens mitjà de llengua». Però «al punt que hom naix comença de morir» (Pere March) i este pensament adolorix momentàniament a Maria. Però el plor del Jesuset, que té fred, reclama atenció immediata. Amb l’ajuda de les virtuts el bolcarà i li calfarà els peus amb les seues mans. És un fragment on apareixen les principals característiques de l’estil de l’abadessa. F. Xavier Martí.

Capítol lxv. Com el Senyor isqué del ventre virginal de sa mare i fon adorat i bolcat per aquella.

Venint la nit del diumenge en el qual el Fill de Déu s’havia de presentar al món, la Senyora s’agenollà [...]

I, venint sant Miquel, s’agenollà davant sa altesa, i cridà el gran secretari de sa senyoria, Gabriel nomenat, i el príncep Rafel, perquè els tres cantassen alegrant sa senyoria. I ans de començar demanaren de gràcia a sant Josep volgués fer la tenor; el qual es llevà molt prest i s’acostà a ells ab gran alegria, dient que era molt content d'ajudar-los a cantar, car tant era el goig que tenia en la seua ànima, que volguera rompre els lligams del cos i que el seu esperit cantàs i ballàs contínuament, festejant la Senyora i el prenyat. I així, ells quatre començaren el seu cant ab solemnitat [...].

I ab aquesta melodia, venint l’hora i temps pel Pare eternal ordenada, isqué el Senyor del ventre virginal de sa Mare sense donar-li ningun dolor, lleixant-la Verge i pura, segons David havia profetat [...]

I sant Miquel i els altres prínceps prengueren el Senyor prestament perquè no caigués en terra, i adoraren sa Majestat ab profunda reverència i el presentaren a la senyora Mare seua, qui ab goig infinit el mirava; la qual l’adorà ans de tocar-lo, reconeixent-lo ésser el seu Déu i Senyor, recordant-se primer de la reverència divina que de l’amor de mare, ab tot que sense terme l’amava. I, prenent-lo sa mercé de les mans dels àngels, ab sobirana prudència i reverència el posà en la seua falda, i l’abraçà i el besà estretament ab tendrea d’amor, com a Fill seu verdader i natural; i el Senyor fermà els seus amables ulls en la faç de la seua santíssima Mare, mostrant adelitar-se en aquella com a cosa a ell més cara que tota la resta del món. I, sense mitjà de llengua, l’ànima del Fill i de la Mare es parlaren de tan alts i secrets parlaments que no bastava enteniment angèlic a comprendre’ls; de què la Senyora fon recomplida d’alegria tanta que estimar ni recomptar no es pot.

I mirant i contemplant aquell petit cos, i veent la seua excel·lent bellea, conegué ésser aquell del qual David havia dit [...] [que] era el més bell de tots els fills dels hòmens. I mirant aquella divinal persona tan tendra i tan delicada, i recordant-se que era passible i mortal, sentí en si la senyora Mare tan excessiu dolor que tot el cor li travessà, i especialment com el sentí plorar de fred; i, acompanyant-lo en el seu plor ab sobirana pietat, l’embolcà ab summa diligència, ajudant-la les seues donzelles; car Diligència li donava els bolquers, Caritat els escalfava, Pobretat els estirava tant com podia perquè bastassen a cobrir els peuets del Senyor, i Pietat portava un drap que li fos posat damunt el cap. I, tenint-lo la Senyora així bolcadet, el Senyor lleixà el plorar, mostrant que havia pres plaer ab aquella robeta que l'estalviava del fred; i la Senyora, prenent gran plaer del seu repòs, li digué ab dolçor d’amor: [...] «Oh, meravellós Fill de Déu! Vós, qui per la vostra gran potència i magnificència cloeu tota la terra dins la vostra mà, ara, vida meua, sou calfat i recreat ab aquests pobrellets drapellets».

I prenia la Senyora els peuets del seu Fill, i els calfava ab les pròpies mans no havent altra manera de foc, i li deia: «Oh, amor meu! La gran caritat i amor que teniu a natura humana vos fa sentir tant de fred i pobrea de roba! Oh, Senyor meu! I coneguen açò els hòmens, i ho estimen, i vos amen de cor, puix tant els haveu amat».

Publicat en Cresol, 135 (2016), p. 59.

Enllaç relacionat:

• Verònica ZARAGOZA GÓMEZ: «L'escriptura al recer conventual: sobre l'autoritat avalada d'Isabel de Villena», Saó, 414 (2016 abril), pp. 20-22.

Sermó en el primer diumenge de l'Advent

Andreu Capella

Bisbe d'Urgell

El teòleg Andreu Capella (València 1529-Sanaüja, Segarra 1609) va ser, primer, jesuïta, i després cartoixà. Fou novici a Portaceli i profés a Escaladei. Fou prior en diverses cartoixes. Durant 21 anys va regir la mitra d’Urgell (1588-1609), on va aplicar amb entusiasme la reforma tridentina. Algunes obres seues en castellà foren traduïdes al llatí, francés, alemany i italià, i molt reeditades. Els Sermons dels diumenges i festes es publicaren en dos volums (1593-1594). És el primer sermonari en la nostra llengua que seguix les disposicions del concili de Trento. Capella empra una llengua literària de gran dignitat i, alhora, és fàcil i pla «per a que tots ho puguen entendre». F. Xavier Martí.

Comença hui l’Església santa nostra mare de celebrar el temps sant de l’Advent, que és com una vigília de la solemnitat de la Nativitat de nostre Senyor que naixqué en aquest món per a nostra salvació. Perquè conforme a la festa ha de ser la vigília, puix com esta festa i solemnitat de la Nativitat del Senyor sia tan principal, no es contenta nostra mare santa l’Església de senyalar-li un dia de vigília, sinó molts. […] 

[La litúrgia] no lleva l'Al·leluia, perquè si bé els sants pares que foren abans que Crist vingués al món, no tingueren el goig complit, l’esperança que tingueren de la seua vinguda els tenia alegres i consolats […] I esta esperança i desig que els Patriarques i Profetes i els altres justs i amics de Déu que foren abans de Crist tingueren de la seua vinguda al món, ens representa la santa Església en aquest temps de l’Advent. Ensenyant-nos que la vinguda de Crist nostre senyor fon abans molt temps revelada i promesa i esperada amb gran desig. Del qual parlant el gloriós sant Bernat, diu d’esta manera:

«Pensant jo moltes vegades l’ardor del desig dels sants pares que sospiraven per veure a Crist present en la nostra carn, reste compungit i confús en mi mateix, i a penes puc detenir les llàgrimes per la vergonya que tinc de veure la tebiesa i fluixedat dels nostres temps. Perquè ¿qui hi ha de nosaltres a qui cause tanta alegria l’haver-se-nos feta esta gràcia de venir Crist al món, quan encengué el desig dels Sants pares la sola promesa?». 

 

[...]

De dos vingudes principals de Crist nostre Senyor fa menció la Sagrada Escriptura. La primera en què vingué al món fent-se home per a salvar als hòmens. La segona en què vindrà amb la mateixa forma d'home que prengué per a judicar els vius i els morts, i donar a cada u segons les obres. La primera fon d'humilitat. De la qual parla el gloriós sant Pau, dient: «Desféu-se a si mateix prenint forma de servent». La segona serà de glòria i de majestat […] La primera vinguda fon de misericòrdia, convidant-nos amb la salut. La segona, de justícia per a castigar als que no s'hauran aprofitat de la salut amb què els convida. La primera fon per a ensenyar-nos el camí del cel. La segona serà per a llançar a l'infern als que no hauran volgut caminar pel camí del cel que ens ensenya. […]

No desmaieu, sinó amb gran confiança alceu els ulls al Cel, i confieu en aquell Senyor a qui haveu servit que és fidel i no desampara als seus, sinó que els ajuda en els majors treballs i en la major necessitat. Oh feliç la sort dels servents del Senyor que en aquell dia tan temerós que fins als àngels del cel causarà temor i espant, ells estaran plens de confiança. I quan els miserables pecadors aniran amb el cap baix plens de confusió i vergonya, ells començaran a alçar el cap i alegrar-se, perquè s’acostarà la seua redempció. A tots ens redimí Crist el nostre Redemptor, però el fruit d’aquesta redempció seua no el gosarem complidament fins al dia del judici, en el qual ressuscitant gloriosos gosarem de la glòria de l’ànima i del cos, que és la complida redempció, i cessaran tots els treballs i angoixes i es complirà el que diu el gloriós sant Joan: «Eixugarà Déu les llàgrimes dels ulls dels seus servents, i no hi haurà mort, ni plors, ni clamors, ni dolor ningú». Aquest és el fruit de la vinguda de Crist al món. Preparem-nos en aquest temps del sant Advent per a dignament celebrar aquesta santa solemnitat, per a saber agrair i estimar tan gran mercé i benefici, i per a alcançar el fruit d’ella, de gràcia i de glòria. Amén. 

(«Sermó en lo primer diumenge del Advent», Sermons dels diumenges, y festes principals del any..., Primera part, En lo castell de Sanahuja per Noel Baresson, 1593, fol. 1-8. Fragment adaptat).

Nota. Sobre les obres de Capella vid. Vicent PITARCH: Llengua i església durant el barroc valencià (València-Barcelona 2001, pp. 69-73); Enric MOLINÉ: «Els llibres del bisbe d’Urgell Andreu Capella», en Església d’Urgell, 200 (1991, abril-maig) i 204 (1991, octubre); «Andreu Capella, bisbe d’Urgell (1588-1609)», Ibídem, 226 (1994). No hi ha edicions modernes de les seues obres, però hi ha reproduccions digitals en Internet.

Publicat en Cresol, 141 (2017, novembre-desembre), p. 59.

Sants Bernat, Maria i Gràcia

Ahmet ibn al Mansur, fill del reietó de la Vall d’Alcalà, va nàixer a l’alqueria de Pintarrafes vora l’any 1135, en el terme castral de Carlet. Educat en la cort del rei Llop, de València, fou enviat com a ambaixador a Catalunya cap al 1156, però en passar pel monestir cistercenc de Poblet es convertí al cristianisme, es batejà amb el nom de Bernat i es va fer monjo del susdit monestir.

Cap a l’any 1181 fou enviat a la Ribera per tal de predicar l’Evangeli a la família. El pare ja havia faltat i el germà el va rebre a desgrat; les germanes Saida i Soraida, en canvi, reberen el bateig amb els noms de Maria i Gràcia. El germà els va perseguir i els va executar prop d’Alzira el 21 d’agost de 1181. 

Esta és la “història” que, des d’una perspectiva crítica, sempre ha despertat sospites d’autenticitat. El prevere Monzó deixà, en morir, unes notes d’arxiu que publica Farré, el qual n’afig un parell del fons pobletà. D’esta manera, segons Farré, és «altament probable un fonament real dels fets narrats per la tradició o llegenda medieval» (p. 53). 

L’any 1599 es van trobar les seues relíquies i des d’aleshores s’estén la devoció, especialment en els pobles de la Ribera. Així ho confirma mossén Bleda:

Son infinitos los milagros que el bendito santo obra de continuo en los enfermos del mal que se ha dicho, y todos los pueblos, y villas de aquella comarca, y ribera de Xucar acuden con devocion, a encomendarse a el, y en el dia de S. Bernardo Abad, en que celebran su fiesta, es muchisimo el concurso (Bleda, Jayme: Coronica de los moros de España, Felipe Mey, Valencia 1618, p. 826).

L’ordre del Císter celebra la seua festa litúrgica l’1 de juny, i la diòcesi de València el 23 de juliol. Al monestir de Poblet, per privilegi pontifici se celebra el 2 de setembre. A Alzira són coneguts com els Sants Patrons o com Sant Bernat i les Germanetes. Carlet li fa festa el primer diumenge de setembre i Benimodo, el 24 d’agost, segon dia de les festes patronals. Antigament el santoral el situava el 20 d’agost, el mateix dia de sant Bernat de Claravall.

(F. Xavier Martí)

• Vida de Sant Bernat d’Alzira (Pere Antoni Beuter, 1588)

Bibliografia recent:

• Llin Cháfer, Arturo: Testigos de la fe en Valencia, Iglesia en Valencia, València 1992, pp. 33-35.
• Fabra Pérez, Ángel: Bernardo, María y Gracia: hijos de Carlet, mártires de Alzira, Cofradía Santos Patronos Bernardo, María y Gracia, Carlet 1994.
• Farré i Lloreta, Benet: «Sant Bernat, monjo de Poblet i màrtir a Alzira, i les seves bases documentals», Analecta sacra tarraconensia: revista de ciències historicoeclesiàstiques, vol. 67, Barcelona 1994, pp. 45-53.
• Montagut Piera, Bernat: “Sant Bernat màrtir: aproximación a las fuentes literarias e iconográficas”, Al-Gezira, 8 (1994), Ajuntament d’Alzira, pp. 409-484.
• Montagud Piera, Bernardo: Sant Bernat Mártir: fuentes literarias e iconográficas, Comissió Falla Plaça Major, Alzira 1995.
• Farré i Lloreta, Benet: Sants Bernat, Maria i Gràcia, màrtirs d’Alzira, Ajuntament d’Alzira 1997.
• Olivares Estruch, María Amparo: Santos Bernardo, María y Gracia, Archicofradía de los Santos Patronos de Alzira Bernardo, María y Gracia, Alzira 1999.
• Martínez i Carboneres, J. Vicent: Homenatge de Benimodo a sant Bernat, màrtir, Benimodo 2001.
• Momparler Rosado, Antonio: Historia de los santos Bernardo, María y Gracia, Pontificia Archicofradía de los Santos Patronos de Alzira Bernardo, María y Gracia, Alzira 2001.
• Climent i Ferrando:, Vicent: D’una terra a la vora del Xúquer: personatges històrics de la Ribera. Segles XI-XVIII, Reclam, 2016, pp. 20s.

Enllaços externs:

• Goigs a llaor dels sants Bernat, Maria i Gràcia, màrtirs (1990)
• Josep ALEGRE: Sant Bernat, monjo de Poblet, Santa Maria i Santa Gràcia, màrtirs (2008)
• Josep ALEGRE: Sant Bernat, monjo de Poblet, Santa Maria i Santa Gràcia, màrtirs (2011)
• Josep Miquel BAUSSET: Els sants Bernat, Maria i Gràcia (23 de juliol del 2013).
• Josep Miquel BAUSSET: Els sants Bernat, Maria i Gràcia (23 de juliol del 2015).
• Rafel BARRUÈ: Sant Bernat, monjo de Poblet, Santa Maria i Santa Gràcia, màrtirs (2016)

Adés tribulacions, adés plaers

Sant Vicent Ferrer

A partir de la regla filosòfica Omne medium inter contraria naturaliter participat naturam extremorum (Allò que està enmig de contraris per naturalesa compatix la naturalesa dels extrems), que exemplifica amb els quatre elements i amb el parlar dels habitants de la Serrania de Terol, el predicador ens fa reflexionar sobre la condició humana, que participa del cel i de l’infern. Xavier Martí.

Sobre Efesis 3: Obsecro vos ne deficiatis in tribulacionibus... [Ef 3,13: Vos pregue que no defalliu en les tribulacions...].

En esta predicació present [...] jo vull declarar els béns, utilitats i profits que nosaltres tenim per les tribulacions, afanys, dolors i adversitats en aquest món [...] Sapieu que aquesta vida del món tota està entremesclada entre béns i mals, entre goigs i desplaers, entre prosperitats i adversitats [...] Mai fon home ni dona, ni serà, que en aquest món la seua vida fos tota pura en desplaers, ni tota pura en plaers; adés tribulacions, adés plaers, adés malaltia, adés sanitat, etc.

La raó es declara per una regla de filosofia que diu així: Omne medium inter contraria naturaliter participat naturam extremorum. Primo, en els elements. Veus que l’element de l’aigua està enmig de l’aire, que està damunt; i de la terra que està davall. Ara veureu com participa ab els extrems. Quines condicions té l’altre? És cald i humit, i la terra és freda i seca, i l’aigua pren una qualitat de la terra, ço és fredor, i de l’aire, humiditat. Veus com participa en ambdós. Açò és en els elements.

Però en les coses elementades és més clar. Un home és ací i està entre un munt de neu i altre de foc. Certa cosa és que la part que tindrà envers el foc s’escalfarà, i l’altra envers el gel s’enfredarà. Semblantment en persones humanals, en vosaltres de la Serrania, qui esteu enmig de Castella i de Catalunya, i per ço preneu algun vocable castellà i altre català. Així és declarada la nostra regla Omne medium inter contraria naturaliter participat naturam extremorum.

Ara bé ‒teologia‒la nostra vida és en el mig: damunt és la glòria, i davall és infern. Nosaltres estem enmig. Ara veurem com participem de l’u i de l’altre. Dalt en paraís, no hi ha sinó goigs i plaers, contínuament són en danses, en bodes [...] Veus quina és la vida dalt en el cel. I la vida d’infern és dolor [...] en tant que, així com desesperats, blasfemen contínuament Déu i cel i terra i pare i mare [...] Veus ací la nostra vida que està en aquest món: damunt, alegries [...], davall és infern ple de dolors. I, doncs, nosaltres, que estem enmig, participem en aquest món en alguns plaers, i açò ve de dalt, de paraís; i participem en malalties [...] i açò munta d’infern. Però tenim més dolors que plaers: a un plaer, deu tribulacions. Per què? Car més prop ens està infern que paraís, que paraís més de deu mil jornades ens és lluny. I d’ací a infern més poc hi ha [...] Veus el tema declarat, i soc en la matèria que us vull predicar [...]

(Sermó XCVIII del vol. IV de Sermons, a cura de Gret Schib, Barcino, Barcelona1977, pp. 63-65. Fragment adaptat).

Nota: Este sermó va ser pronunciat el 15 de setembre de 1414. Algun comentari podeu trobar en l’article de Josep E. Rubio: «Philosophia ancilla theologiae. Sant Vicent, intel·lectual i predicador popular», dins En el món de sant Vicent Ferrer, Denes, Paiporta 2008. pp. 159-168.

Imatge: Sant Vicent Ferrer, xilografia del segle XVIII (Biblioteca Valenciana).