El naiximent de Jesús

Sor Isabel de Villena

Com que s’acosta Nadal, acabarem l’Any de sor Isabel de Villena amb el capítol del naixement virginal de Jesús. És una escena coral. Allí es presenta sant Miquel i tota la cort celestial; els arcàngels inviten a Josep a cantar; i amb el cant arriba Jesús al món. Maria mira l’infant, l’adora, l’abraça, el besa; Jesús també la mira amb tendresa. És el primer diàleg, «sens mitjà de llengua». Però «al punt que hom naix comença de morir» (Pere March) i este pensament adolorix momentàniament a Maria. Però el plor del Jesuset, que té fred, reclama atenció immediata. Amb l’ajuda de les virtuts el bolcarà i li calfarà els peus amb les seues mans. És un fragment on apareixen les principals característiques de l’estil de l’abadessa. F. Xavier Martí.

Capítol lxv. Com el Senyor isqué del ventre virginal de sa mare i fon adorat i bolcat per aquella.

Venint la nit del diumenge en el qual el Fill de Déu s’havia de presentar al món, la Senyora s’agenollà [...]

I, venint sant Miquel, s’agenollà davant sa altesa, i cridà el gran secretari de sa senyoria, Gabriel nomenat, i el príncep Rafel, perquè els tres cantassen alegrant sa senyoria. I ans de començar demanaren de gràcia a sant Josep volgués fer la tenor; el qual es llevà molt prest i s’acostà a ells ab gran alegria, dient que era molt content d'ajudar-los a cantar, car tant era el goig que tenia en la seua ànima, que volguera rompre els lligams del cos i que el seu esperit cantàs i ballàs contínuament, festejant la Senyora i el prenyat. I així, ells quatre començaren el seu cant ab solemnitat [...].

I ab aquesta melodia, venint l’hora i temps pel Pare eternal ordenada, isqué el Senyor del ventre virginal de sa Mare sense donar-li ningun dolor, lleixant-la Verge i pura, segons David havia profetat [...]

I sant Miquel i els altres prínceps prengueren el Senyor prestament perquè no caigués en terra, i adoraren sa Majestat ab profunda reverència i el presentaren a la senyora Mare seua, qui ab goig infinit el mirava; la qual l’adorà ans de tocar-lo, reconeixent-lo ésser el seu Déu i Senyor, recordant-se primer de la reverència divina que de l’amor de mare, ab tot que sense terme l’amava. I, prenent-lo sa mercé de les mans dels àngels, ab sobirana prudència i reverència el posà en la seua falda, i l’abraçà i el besà estretament ab tendrea d’amor, com a Fill seu verdader i natural; i el Senyor fermà els seus amables ulls en la faç de la seua santíssima Mare, mostrant adelitar-se en aquella com a cosa a ell més cara que tota la resta del món. I, sense mitjà de llengua, l’ànima del Fill i de la Mare es parlaren de tan alts i secrets parlaments que no bastava enteniment angèlic a comprendre’ls; de què la Senyora fon recomplida d’alegria tanta que estimar ni recomptar no es pot.

I mirant i contemplant aquell petit cos, i veent la seua excel·lent bellea, conegué ésser aquell del qual David havia dit [...] [que] era el més bell de tots els fills dels hòmens. I mirant aquella divinal persona tan tendra i tan delicada, i recordant-se que era passible i mortal, sentí en si la senyora Mare tan excessiu dolor que tot el cor li travessà, i especialment com el sentí plorar de fred; i, acompanyant-lo en el seu plor ab sobirana pietat, l’embolcà ab summa diligència, ajudant-la les seues donzelles; car Diligència li donava els bolquers, Caritat els escalfava, Pobretat els estirava tant com podia perquè bastassen a cobrir els peuets del Senyor, i Pietat portava un drap que li fos posat damunt el cap. I, tenint-lo la Senyora així bolcadet, el Senyor lleixà el plorar, mostrant que havia pres plaer ab aquella robeta que l'estalviava del fred; i la Senyora, prenent gran plaer del seu repòs, li digué ab dolçor d’amor: [...] «Oh, meravellós Fill de Déu! Vós, qui per la vostra gran potència i magnificència cloeu tota la terra dins la vostra mà, ara, vida meua, sou calfat i recreat ab aquests pobrellets drapellets».

I prenia la Senyora els peuets del seu Fill, i els calfava ab les pròpies mans no havent altra manera de foc, i li deia: «Oh, amor meu! La gran caritat i amor que teniu a natura humana vos fa sentir tant de fred i pobrea de roba! Oh, Senyor meu! I coneguen açò els hòmens, i ho estimen, i vos amen de cor, puix tant els haveu amat».

Publicat en Cresol, 135 (2016), p. 59.

Enllaç relacionat:

• Verònica ZARAGOZA GÓMEZ: «L'escriptura al recer conventual: sobre l'autoritat avalada d'Isabel de Villena», Saó, 414 (2016 abril), pp. 20-22.