Bisbe d'Urgell
[...]
Així com l'art religiós, suprema expressió de l'art pròpiament cristià, té la seua única raó de ser en la Sagrada Litúrgia, així també han de tenir-la per nord els Congressos d'Art Cristià, si volen fer tasca profitosa; de manera que creiem fermament que aquesta que ara començareu és l'obra fonamental i de més transcendència. L'art religiós no es pot comprendre ni estimar en cap de les seues manifestacions, si no es comprén i s'estima degudament la sagrada Litúrgia; ni serà art ni serà res, si no va informat d'esperit genuïnament litúrgic.
Ab íntima satisfacció veiem que ho haveu comprés així i, per això, no trobem paraules prou expressives per encoratjar-vos i lloar-vos.
¿Què més voldríem els prelats, sinó que els fidels entren de ple en el coneixement i estima dels sagrats ritus, i vinguen a participar activament dels divins misteris i a prendre part en l'oració pública, solemne i oficial de l'Església? L'aurèola d'art que fulgura en la Litúrgia Catòlica no és altra cosa sinó despertador i vehicle dels sentiments religiosos; sensibilització, encara que molt imperfecta, de misteris altíssims i incomprensibles que són objecte del culte extern que hem de donar a Déu Nostre Senyor.
A més, la vida religiosa, per ser vida, ha de ser quelcom més que la presència passiva i inconscient dels cristians en les funcions sagrades, en les quals tenen acció senyalada i pròpia no solament los clergues, sinó també els fidels. Si aquests, per ignorància o pel que sia, no s'hi associen sinó mecànicament, a més de resultar que els sagrats ritus, desconeguts en llur naturalesa i significació, són mirats com espectacle de valor purament extern, que ni enlaira l'esperit ni produeix altre efecte sinó delectació estètica o ensopiment, segons la forma més o menys artística que els acompanya: succeeix que fins aquells que a l'assistir a les funcions religioses eleven el cor a Déu, ho fan per compte propi, a la desbandada i quasibé divorciats dels ministres del culte; de manera que dintre el sagrat temple hi vibra un gran devessall de notes dissonants, que encara que llunyanament concorden en donar culte a la Divinitat, ho fan de manera molt imperfecta i poc intensa, puix essent forces aïllades, ni l'una ajuda a l'altra, com ho farien si hi hagués unitat, ni són animades tan plenament de la gràcia inherent als actes propis de l'Església com a cos orgànic.
El culte sagrat es dona ab gran esplendor en les nostres catedrals i a proporció de llur importància en totes les parròquies; però tots lamentem que el poble no se'n sap aprofitar com seria degut. Els prelats hem anat fent el possible per augmentar-lo i aconseguir que tant de bé sia eficaç per santificar les ànimes; però topem i hem de lluitar ab arrelats prejudicis i greus dificultats. Per això, ara ens alegrem en el més íntim de la nostra ànima al veure que les excitacions pontifícies i els nostres esforços troben ressò valuosíssim en la important entitat i força que aqueixa meritíssima Junta representa.
[...]
La Seu d'Urgell 28 de juny de 1914.
† Joan, Bisbe d'Urgell.
Editat en Revista montserratina, 11, (1914, novembre), pp. 496-498. Text adaptat.
Enllaç relacionat:
- Josep Miquel BAUSSET: Centenari del I Congrés Litúrgic de Montserrat,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada