Degà de la Seu de València
Quan parle en castellà, en referir-me a Maria, dic sempre "la Virgen María" o "la Santísima Virgen María", inclús “nuestra Madre”, però no dic mai "la Madre de Dios”. Sona fins i tot un poc dur. Esta expressió, en llengua castellana, tan sols té cabuda en el llenguatge tècnic, quan teològicament ens referim a la maternitat divinal de Maria, però mai en el llenguatge familiar i col·loquial. En canvi, si parle en valencià, jo no diria "la Verge Maria" o "la Regina "; esta manera de parlar amb unes expressions com eixes queda reservada per als poetes. En el llenguatge col·loquial valencià, en referir-nos a la Santíssima Verge Maria, diem senzillament la “Mare de Déu". I abans de fer referència a qualsevol invocació de la Santíssima Verge, hi afegim el títol de “Mare de Déu”, I així diem: la Mare de Déu del Carme, la Mare de Déu d’Agost, la Mare de Déu dels Desemparats. Parlant en valencià, Maria és sempre i abans de res la “Mare de Déu". I què vol dir això? Doncs senzillament que el nostre idioma s'ha ordit en contacte directe amb la més pura i noble tradició mariana forjada a Grècia. Per la mar, a través de la Mediterrània, ha arribat fins a nosaltres la influència teològica de Grècia i la seua perfecta manera de parlar sobre Maria. Perquè els pares reunits el concili d’Efes van definir que la Santíssima Verge és la Mare de Déu, la “Theotokos”, i eixa expressió, l'hem rebuda directament de Grècia i l'hem traduïda literalment. Des de la forma grega “Theotokos” diem en valencià “Mare de Déu".
El valencià és una preciosa llengua per a parlar de Maria. I comprovarem immediatament que açò és així en la mesura que recordem la precisió, l'elegància i la devoció amb què els autors més clàssics de la nostra llengua han escrit sobre la Santíssima Verge Maria, sobre la Mare de Déu.
M'imagine que els hòmens i les dones creients se sentiran plens de goig en poder comprovar fins a quin punt la millor part de la nostra cultura valenciana arranca i es nodrix de la devoció a la Mare de Déu.
«Maria en la devoció i en la cultura valenciana», en Recull d'humanisme cristià, Saó, València 1999, pp. 81s.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada