La Paraula s'ha fet carn i ja habita en nosaltres. Habita per la fe en els nostres cors, en la nostra memòria, habita en el nostre pensament, i devalla fins a la mateixa imaginació. Abans, ¿què podia pensar l'home sobre Déu, sense fabricar tal vegada un ídol en el seu cor?
Era inabastable i inaccessible, invisible i impensable totalment. Ara, en canvi ha volgut ser agafat, vist, pensat. De quina manera, ¿em pregunteu? Estant allitat al pesebre, assegut a la falda de la Verge, predicant a la muntanya, passant la nit en oració, suspés en la Creu, consumint-se en la mort, lliure entre els difunts i regnant al país dels morts, o també, ressuscitant el tercer dia i mostrant als apòstols el lloc dels claus, els senyals de la victòria i, finalment, pujant a vista d'ells, dalt del cel.
¿Quina d'estes coses no és pensada verdaderament, devotament i santament? En qualsevol que pense, pense en Déu i en totes elles ell és el meu Déu. He dit que meditar estes coses és saviesa i he tingut per prudència de recordar constantment la suavitat dels dolços fruits que va produir amb abundància l'espiga sacerdotal que Maria va recollir al cel i va escampar generosament sobre nosaltres. La va rebre sens dubte en el cel i per damunt dels àngels, ja que rebé la Paraula del mateix cor del Pare, tal com està escrit: els dies l’un a l'altre es transmeten la Paraula.
Sant Bernat: In nativitate B. Mariae, Sermó, 10-11, Sancti Bernardi Opera, V,
Roma 1966-1968, pp. 282s.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada