Jornada contra la Fam en el Món

Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València

(Carta setmanal: 7 de febrer de 2025)

El pròxim 8 de febrer se celebra la Jornada de Lluita contra la Fam en el Món que cada any organitza Mans Unides. Esta associació de fidels ens convida, amb les seues campanyes i amb esta jornada, a no oblidar les desigualtats que existixen en el món i que tenen com a conseqüència que milions de persones que habiten en el nostre planeta no tinguen les condicions mínimes per a viure dignament. Amb esta carta vull convidar a totes les parròquies i comunitats cristianes que vos sumeu a esta celebració que ens oferix una oportunitat de compartir els nostres béns amb els més necessitats.

Les dades sobre la fam i la falta d’altres condicions mínimes per a viure dignament no ens poden deixar indiferents: la inseguretat alimentària moderada o greu afecta el 29% de la població mundial. A Àfrica esta xifra quasi duplica la mitjana mundial, i arriba al 58%. En un planeta que produïx prou aliments per a tots, ens costa fer-nos a la idea que un percentatge tan gran d’éssers humans visquen sense tindre la certesa de quan menjarà la pròxima vegada. Estem davant milions d’històries marcades per la privació, la incertesa i la lluita diària per sobreviure. Hem de tindre en compte, a més, que esta pobresa tendix a concentrar-se en el continent africà, de manera que es calcula que per a l’any 2030 la fam es concentrarà a Àfrica, tant en xifres relatives com absolutes.

El treball de Mans unides per a eliminar la fam no es limita a distribuir aliments, sinó que tendix també a lluitar contra les causes que la provoquen. En 2023 es van realitzar 530 projectes en 51 països, dels quals 151 tenien a veure amb l’educació, 119 amb l’alimentació i mitjans de vida, 85 amb la salut, 26 amb distribució d’aigua, 81 amb la lluita perquè les dones tinguen unes condicions de vida digna, 73 amb la promoció dels drets humans i 15 per a lluitar contra el canvi climàtic. La lluita contra la fam en el món exigix un treball perquè es donen les condicions de tota mena que permeten erradicar esta xacra que hauria de sacsejar la consciència de totes les persones de bona voluntat. L’objectiu últim és que la prosperitat en la qual viuen els països més desenrotllats arribe a tots. Es tracta de treballar per a construir un escenari global on el creixement siga per a tots. Per a això cal invertir les dinàmiques de l’economia, que provoquen que els béns i oportunitats d’esta terra queden concentrats en unes poques mans i que milions d’éssers humans no puguen eixir de la misèria.

El lema per a la campanya d’enguany (Compartir és la nostra major riquesa) ens recorda que poder ajudar amb els nostres béns als qui no tenen el mínim necessari per a viure dignament, és un gest que enriquix a qui el realitza, una oportunitat que Déu ens oferix per a viure el mandat de l’amor, una gràcia que ens permet ser més germans de tots. Que en este any jubilar no oblidem que els cristians estem cridats a ser sembradors d’esperança també per a les persones que no tenen el mínim per a viure amb una certa dignitat.

† Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.

Epifania i Baptisme de Jesús

Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València

(Carta setmanal: 7 de gener de 2025)

Amb la solemnitat de l’Epifania del Senyor, que celebrem el dia 6 de gener i la festa del Baptisme de Jesús, acaba el temps litúrgic de Nadal. En el relat de l’arribada dels Mags a la casa en la qual van trobar el Xiquet amb sa mare Maria, sant Mateu ens narra quina va ser la reacció d’estos personatges: “es postraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seues arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra” (Mt 2, 11). En el Xiquet van trobar el Déu a qui buscaven, van reconéixer la seua grandesa adorant-lo i van manifestar la seua gratitud oferint-li regals. Van viure eixa trobada amb el sentiment d’una religiositat autèntica, que és la d’aquells que saben que la primera obligació de tot ésser humà és lloar, beneir, adorar, glorificar i donar gràcies a Déu per la seua immensa glòria.

Possiblement en la nostra vivència de la fe s’ha enfosquit la consciència que, com a criatures que som, tenim una obligació essencial envers Déu: el deure de prestar-li l’homenatge del nostre reconeixement i de la nostra gratitud. Hui hem perdut el sentit de l’adoració. En molts casos això pot deure’s a una actitud d’orgull i d’autosuficiència. L’home de hui se sent més gran i poderós del que segurament és en realitat; es resistix a reconéixer que és un ser xicotet perquè ho considera una humiliació; en definitiva, s’adora tant a si mateix que ha perdut la capacitat d’adorar a Déu.

Hi ha una altra característica en la religiositat de hui. El desig d’una major autenticitat ha conduït a molts a prescindir de qualsevol norma o llei en la pràctica religiosa. Es viu una oposició entre l’amor a Déu i els deures envers Ell. Es pensa que una religió que té unes normes no conduïx a un autèntic amor a Déu. Hi ha moltes persones que reconeixen que són creients, però que oren o participen en l’Eucaristia quan tenen una necessitat, o quan els seus sentiments interiors les impulsen a buscar un moment de pau que els permeta afrontar els seus problemes. Actualment molts batejats no tenen consciència que el diumenge és el dia del Senyor, o no saben que participar en l’Eucaristia dominical és un deure envers Déu. Este mode de viure la fe no posa a Déu en el centre, sinó que naix d’un cor que únicament pensa en si mateix. 

La relació autèntica amb Déu no oposa amor i obediència a la seua voluntat. El compliment de la voluntat de Déu és la primera manifestació d’un amor autèntic cap a Ell. És el que Jesús va viure en la seua vida pública, que va començar a partir del seu baptisme al Jordà. Ell, que és el “Fill estimat” del Pare, es va oblidar totalment de si mateix i va centrar totalment la seua vida a obeir al Pare. Este és el camí que hem de recórrer tots els que, pel baptisme hem sigut fets fills de Déu i que expressem cada vegada que resem el Parenostre. En les tres primeres peticions manifestem el nostre desig que el nom “de Déu” siga santificat, que vinga “el seu” regne i que es faça “la seua” voluntat. Només en un segon moment li exposem les nostres necessitats, perquè la fe ens porta a estimar a Déu més que a nosaltres mateixos. Qui de veritat estima a Déu, en l’oració pensa primer en Ell i s’oblida de si mateix, i troba la seua alegria en el compliment de la seua llei.

† Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.