Cruïlla

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

En el pòrtic de la nova etapa diocesana, que s'inicia amb el nou arquebisbe de València, és important discernir la cruïlla, realment existent, que va portar a Francesc, al començament del seu ministeri, a advertir a l'Església italiana que «resulta inútil buscar solucions en conservadorismes i fonamentalismes, en la restauració de conductes i formes superades que ni tan sols culturalment tenen capacitat de ser significatives» (Florència 2015).

La cruïlla s'ha representat, de manera paradigmàtica, en l'últim mes d'octubre en dos escenaris contraposats. El Congrés de Madrid, convocat per la Fundación CEU San Pablo amb motiu dels noranta-cinc anys de Joseph Ratzinger-Benet XVI, en el qual es deixava entreveure que «la fe busca entendre»; i la Trobada de Roma, convocada per la Comunitat de Sant’Egidio, entre líders i creients de diverses religions amb humanistes laics amb el lema «El crit de la pau: religions i cultures en diàleg».

El Congrés de Madrid orientava la búsqueda cap a la recuperació del pensament de Joseph Ratzinger-Benet XVI per a véncer la que consideren la patologia més gran, el relativisme «causat pel Concili Vaticà II», recuperar el Catecisme de l'Església Catòlica, «que va ser el regal més gran que ens va fer Benet XVI, i renunciar a les vel·leïtats del diàleg «que dissol la fe». La Trobada de Roma, per contra, s'orientava a la consecució de la pau, urgits per la guerra d'Ucraïna, a través de la trobada i coneiximent de països i cultures, el compromís comú de les religions i l'humanisme ateu, el diàleg, l'audàcia i la creativitat que reclama Francesc per a recrear el projecte de Déu.

Donat el caràcter emblemàtic de totes dos posicions presentem els seus punts neuràlgics. En el Congrés de Madrid, el teòleg alemany Ralph Weimann, especialista en el pensament de Joseph Ratzinger i en l'actualitat capellà militar, va afirmar que «el diàleg és la quinta essència del relativisme», el més oposat a la fe, ja que suposa «col·locar-se al mateix nivell que l'altre», cosa que «mai podrà fer la fe sense quedar reduïda a opinions». «Relativisme, diu amb seguretat germànica, és el contrari d'absolut i, per tant, l'oposat a la fe; és el contrari de la Veritat i, per tant, l'oposat a Jesucrist que és la Veritat. Sense absolut i sense veritat es destruïx el depòsit de la fe». Esta deriva, segons el teòleg alemany, comença amb el Vaticà II, ja que amb el Concili «van entrar en la teologia el progrés que substituïa la fe, la praxi a la veritat i les opinions als dogmes». La prova de la seua radicalitat evangèlica, segons ell, és que després d'aquelles afirmacions podria «ser perseguit per dir la veritat». D'un colp de ploma el teòleg alemany destruïa l'herència de Joan XXIII, Pau VI i Francesc, que van apostar pel diàleg i l'escolta, perquè fins i tot «les persones que poden ser qüestionades pels seus errors, tenen alguna cosa a aportar que no ha de perdre's» (EG 236).

Per si algú no s'havia adonat de la radicalitat evangèlica de la proposta, va oferir el conte d'Andersen «El rei nu», qui envanit i vanitós només acceptava aduladors que no li deien la veritat, fins que un xiquet, sense importar-li l’opinió imposada ni la por al poder, va exclamar «El rei està nu!» Per si algú no havia percebut l'analogia, va postil·lar amb indissimulada complicitat amb el públic: «Vorem què passa amb mi després d'esta conferència».

Confiem que el xiquet alemany torne pacíficament a la seua capellania militar i continue trobant millors motius per a la dissidència.

El cardenal Müller, cessat per Francesc al capdavant de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, clausurava el Congrés desqualificant a qui convertix en temes de l'Església «el canvi climàtic, les polítiques de medi ambient, les polítiques migratòries, els llocs de poder per als laics». El gran error del Concili va ser reconéixer els signes dels temps, que ell diu opinions i esperit del temps, com a fonts de revelació al costat de la Bíblia i de la Tradició. I va fer seua la carta que sant Jeroni va escriure a sant Agustí amb motiu de la seua victòria sobre el pelagianisme: «Els catòlics t'alaben i glorifiquen com el nou fundador de la seua antiga Fe, però hi ha un senyal major de la teua victòria, és la repugnància que els falsos mestres alberguen contra els profetes com tu; ells també em perseguixen amb el mateix odi i, encara que no puguen matar-nos, no els falta voluntat per a fer-ho». El cardenal va postil·lar amb l'aquiescència del públic que «esta carta té hui una rabiosa actualitat».

En la Trobada celebrada els dies 23 i 24 d'octubre entre religions i humanistes laics sobre el paper de les religions en el context de la guerra d'Ucraïna, el fundador de la Comunitat de Sant’Egidio, Andrea Riccardi, afirmava en la conferència inaugural que les religions «són organismes vius que recullen els anhels de comunitats arrelades en la terra, que estan prop del dolor, de l'alegria i de la suor de les persones». Diàleg i escolta són hui l'estructura fonamental de les tradicions religioses, que viuen en la història comuna. S'espera de les religions un compromís inequívoc amb els valors universals (Emmanuel Macron), creen una única família humana amb un destí comú (Sergio Mattarella), accepten la visió de l'altre mitjançant el coneiximent mutu, el diàleg obert i l'escolta de les seues raons (Andrea Riccardi). Correspon a les religions cultivar i mantindre viu el somni de la pau. «Els qui estan assaciats no saben somiar; els qui tenen por temen els somnis i les visions; sacietat i por porten a multiplicar les defenses, a protegir els espais, a enfortir les identitats, a atacar arbitràriament, a provocar guerres sense fi». Somiar no és fantasiejar sobre una pau perfecta sinó reduir i erradicar les guerres concretes i les injustícies manifestes. «Hem de viure sempre en la frontera de la pau, ja que és una realitat imperfecta, buscada i mai posseïda». Una pau i una justícia que no permet la neutralitat, si amb ella es legitima la llei del més fort i la destrucció de les persones més fràgils.

Clausurava la trobada el cardenal Matteo Zuppi, arquebisbe de Bolonya i president de la Conferència Episcopal Italiana, amb una crida a crear xarxes a favor de la pau, ja que ens concernix a tots i «és massa important per a deixar-la en mans d'uns pocs. El diàleg és el camí de la pau».

Als qui celebren este moment diocesà com un moment de gràcia, als qui buscaran nous camins evangèlics i als qui dubten a trobar-los, als uns i als altres suggerim amb el poeta Ángel Valente que

«nadie os ate en el siempre

o en el nunca

para que cada nuevo día

amanezcáis

dispuestos a hallar nuevos caminos

y a inventarlos».

Publicat en Cresol, 166 (2022, gener-març), pp. 22-23.

Missatge per a la 55a Jornada Mundial de la Pau

MISSATGE DEL SANT PARE

FRANCESC

PER A LA CELEBRACIÓ DE LA

55a JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 DE GENER DE 2022

Diàleg entre generacions, educació i treball:

instruments per a construir una pau duradora

 

1. «¡Que bonics són, per les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau!» (Is 52,7).

Les paraules del profeta Isaïes expressen el consol, el sospir d’alleujament d’un poble exiliat, esgotat per la violència i els abusos, exposat a la indignitat i la mort. El profeta Baruc es preguntava sobre això: «¿Com és, Israel, que vius en un país enemic, que et fas vell en una terra estrangera? ¿Per què et tenen per impur com si fores un cadàver? ¿Per què et posen entre els qui baixen al país dels morts?» (3,10-11). Per a este poble, l’arribada del missatger de la pau significava l’esperança d’un renaiximent de les runes de la història, el començament d’un futur prometedor.

Encara hui, el camí de la pau, que sant Pau VI va anomenar amb el nou nom de desenvolupament integral,[1] roman desafortunadament allunyat de la vida real de molts hòmens i dones i, per tant, de la família humana, que està totalment interconnectada. A pesar dels nombrosos esforços encaminats a un diàleg constructiu entre les nacions, el soroll ensordidor de les guerres i els conflictes s’amplifica, mentre es propaguen malalties de proporcions pandèmiques, s’agreugen els efectes del canvi climàtic i de la degradació del medi ambient, empitjora la tragèdia de la fam i la set, i seguix dominant un model econòmic que es basa més en l’individualisme que en el compartir solidari. Com en el temps dels antics profetes, el clamor dels pobres i de la terra[2] seguix alçant-se hui, implorant justícia i pau.

En cada època, la pau és tant un do que ve del cel com el fruit d’un compromís compartit. Hi ha, en efecte, una “arquitectura” de la pau, en què intervenen les diverses institucions de la societat, i hi ha una “artesania” de la pau que ens involucra a tots.[3] Tothom pot col·laborar en la construcció d’un món més pacífic: partint del propi cor i de les relacions en la família, en la societat i amb el medi ambient, fins a les relacions entre els pobles i entre els Estats.

Ací m’agradaria proposar tres camins per a construir una pau duradora. En primer lloc, el diàleg entre les generacions, com a base per a la realització de projectes compartits. En segon lloc, l’educació, com a factor de llibertat, responsabilitat i desenvolupament. I, finalment, el treball per a una plena realització de la dignitat humana. Ests tres elements són essencials per a «la gestació d’un pacte social»,[4] sense el qual tot projecte de pau és insubstancial.

2. Diàleg entre generacions per a construir la pau

En un món encara tenallat per les urpes de la pandèmia, que ha causat massa problemes, «alguns miren de fugir de la realitat refugiant-se en mons privats, i altres l’afronten amb violència destructiva; però, entre la indiferència egoista i la protesta violenta, sempre hi ha una opció possible: el diàleg. El diàleg entre les generacions».[5]

Tot diàleg sincer, encara que no estiga exempt d’una dialèctica justa i positiva, requerix sempre una confiança bàsica entre els interlocutors. Hem de recuperar esta confiança mútua. L’actual crisi sanitària ha augmentat en tots la sensació de solitud i el replegament sobre un mateix. La solitud de les persones grans va acompanyada en els jóvens d’un sentiment d’impotència i de la falta d’una idea comuna de futur. Esta crisi és certament dolorosa. Però també pot fer emergir el millor de les persones. De fet, durant la pandèmia hem vist generosos exemples de compassió, col·laboració i solidaritat arreu del món.

Dialogar significa escoltar-se, confrontar-se, posar-se d’acord i caminar junts. Fomentar tot això entre les generacions significa llaurar la dura i estèril terra del conflicte i l’exclusió per a cultivar-hi les llavors d’una pau duradora i compartida.

Encara que el desenvolupament tecnològic i econòmic haja dividit sovint les generacions, les crisis contemporànies revelen la urgència que s’alien. D’una banda, els jóvens necessiten l’experiència existencial, sapiencial i espiritual de la gent gran; de l’altra, els majors necessita el suport, l’afecte, la creativitat i el dinamisme dels jóvens.

Els grans reptes socials i els processos de construcció de la pau no poden prescindir del diàleg entre els dipositaris de la memòria ―els majors― i els continuadors de la història ―els jóvens―; tampoc poden prescindir de la voluntat de cadascú de nosaltres de donar cabuda a l’altre, de no pretendre ocupar tot l’escenari perseguint els propis interessos immediats com si no hi haguera passat ni futur. La crisi global que vivim ens mostra que l'encontre i el diàleg entre generacions és la força propulsora d’una política sana, que no s’acontenta amb administrar la situació existent «amb pegats o solucions ràpides»,[6] sinó que s’oferix com a forma eminent d’amor a l’altre,[7] a la recerca de projectes compartits i sostenibles.

Si sabem practicar este diàleg intergeneracional enmig de les dificultats, «podrem estar ben arrelats en el present, i des d’ací freqüentar el passat i el futur: freqüentar el passat, per a aprendre de la història i per a curar les ferides que a vegades ens condicionen; freqüentar el futur, per a alimentar l’entusiasme, fer germinar somnis, suscitar profecies, fer florir esperances. D’esta manera, units, podrem aprendre els uns dels altres».[8] Sense arrels, ¿com podrien els arbres créixer i donar fruit?

Només cal pensar en la qüestió de la cura de la nostra casa comuna. De fet, el mateix medi ambient «és un préstec que cada generació rep i ha de transmetre a la generació següent».[9] Per això, hem d’apreciar i encoratjar els nombrosos jóvens que s’esforcen per un món més just i atent a la salvaguarda de la creació, confiada a la nostra cura. Ho fan amb preocupació i entusiasme i, sobretot, amb sentit de responsabilitat davant de l’urgent canvi de rumb[10] que ens imposen les dificultats derivades de la crisi ètica i sòcioambiental actual.[11]

D’altra banda, l’oportunitat de construir junts camins cap a la pau no pot prescindir de l’educació i el treball, llocs i contextos privilegiats per al diàleg intergeneracional. És l’educació la que proporciona la gramàtica per al diàleg entre les generacions, i és en l’experiència del treball on hòmens i dones de diferents generacions es troben ajudant-se mútuament, intercanviant coneiximents, experiències i habilitats per al bé comú.

3. La instrucció i l’educació com a motors de la pau

El pressupost per a la instrucció i l’educació, considerades com una despesa més que com una inversió, ha disminuït significativament a nivell mundial en els últims anys. No obstant això, constituïxen els principals vectors d’un desenvolupament humà integral: fan la persona més lliure i responsable, i són indispensables per a la defensa i la promoció de la pau. En altres paraules, la instrucció i l’educació són les bases d’una societat cohesionada, civil, capaç de generar esperança, riquesa i progrés.

Les despeses militars, en canvi, han augmentat i superen el nivell registrat al final de la “guerra freda”, i semblen destinades a créixer de manera exorbitant.[12]

Per tant, és oportú i urgent que tots els qui tenen responsabilitats de govern elaboren polítiques econòmiques que prevegen un canvi en la relació entre les inversions públiques destinades a l’educació i els fons reservats als armaments. D’altra banda, la recerca d’un procés real de desarmament internacional no pot sinó causar grans beneficis al desenvolupament de pobles i nacions, alliberant recursos financers que s’utilitzen de manera més apropiada per a la salut, l’escola, les infraestructures i la cura del territori, entre altres.

M’agradaria que la inversió en l’educació estiguera acompanyada per un compromís més consistent orientat a promoure la cultura de la protecció.[13] Esta cultura, davant les fractures de la societat i la inèrcia de les institucions, pot convertir-se en el llenguatge comú que trenque les barreres i construïsca ponts. «Un país creix quan les seues diverses riqueses culturals dialoguen de manera constructiva: la cultura popular, la universitària, la juvenil, l’artística, la tecnològica, la cultura econòmica, la cultura de la família i dels mitjans de comunicació».[14] Per tant, cal forjar un nou paradigma cultural a través d’«un pacte educatiu global per a i amb les generacions més jóvens, que involucre en la formació de persones madures a les famílies, comunitats, escoles i universitats, institucions, religions, governants, a tota la humanitat».[15] Un pacte que promoga l’educació en l’ecologia integral segons un model cultural de pau, de desenvolupament i de sostenibilitat, centrat en la fraternitat i en l’aliança entre el ser humà i el seu entorn.[16]

Invertir en la instrucció i en l’educació de les generacions jóvens és el camí principal que les conduïx, per mitjà d’una preparació específica, a ocupar de manera profitosa un lloc adequat en el món del treball.[17]

4. Promoure i assegurar el treball construix la pau

El treball és un factor indispensable per a construir i mantindre la pau; és expressió d’un mateix i dels dons propis, però també és compromís, esforç, col·laboració amb altres, perquè es treballa sempre amb o per algú. En esta perspectiva marcadament social, el treball és el lloc on aprenem a oferir la nostra contribució per un món més habitable i bonic.

La situació del món del treball, que ja estava afrontant múltiples desafiaments, s’ha vist agreujada per la pandèmia de Covid-19. Milions d’activitats econòmiques i productives han fet fallida; els treballadors precaris són cada vegada més vulnerables; molts d’aquells que desenvolupen servicis essencials es mantenen encara més ocults a la consciència pública i política; la instrucció a distància ha provocat en molts casos una regressió en l’aprenentatge i en els programes educatius. Així mateix, els jóvens que s’incorporen al mercat professional i els adults que han caigut en la desocupació afronten actualment perspectives dramàtiques.

L’impacte de la crisi sobre l’economia informal, que sovint afecta els treballadors migrants, ha estat particularment devastador. A molts d’ells les lleis nacionals no els reconeixen, és com si no existiren. Tant ells com les seues famílies viuen en condicions molt precàries, exposats a diverses formes d’esclavitud i privats d’un sistema d’assistència social que els protegisca. A això s’agrega que actualment només un terç de la població mundial en edat laboral gaudix d’un sistema de seguretat social, o pot beneficiar-se’n només de manera restringida. La violència i la criminalitat organitzada augmenten en molts països, sufocant la llibertat i la dignitat de les persones, enverinant l’economia i impedint que es fomente el bé comú. La resposta a esta situació només pot vindre a través d’una oferta més gran de les oportunitats de treball digne.

El treball, en efecte, és la base sobre la qual es construïxen en tota comunitat la justícia i la solidaritat. Per això, «no ha de buscar-se que el progrés tecnològic reemplace cada vegada més el treball humà, amb la qual cosa la humanitat es faria mal a ella mateixa. El treball és una necessitat, part del sentit de la vida en esta terra, camí de maduració, de desenvolupament humà i de realització personal».[18] Hem d’unir les idees i els esforços per a crear les condicions i inventar solucions, per tal que tot ser humà en edat de treballar tinga l’oportunitat de contribuir amb el seu propi treball a la vida de la família i de la societat.

És més urgent que mai que es promoguen arreu del món condicions laborals decents i dignes, orientades al bé comú i a la cura de la creació. Cal assegurar i sostenir la llibertat de les iniciatives empresarials i, alhora, impulsar una responsabilitat social renovada, per tal que el benefici no siga l’únic principi rector.

En esta perspectiva cal estimular, acollir i sostindre les iniciatives que insten a les empreses al respecte dels drets humans fonamentals de les treballadores i els treballadors, sensibilitzant en este sentit no només les institucions, sinó també els consumidors, la societat civil i les realitats empresarials. Estes darreres, com més conscients són de la seua funció social, més es convertixen en llocs en els quals s’exercita la dignitat humana, participant així alhora en la construcció de la pau. En este aspecte la política està cridada a exercir un rol actiu, promovent un just equilibri entre la llibertat econòmica i la justícia social. I tots aquells que actuen en este camp, començant pels treballadors i els empresaris catòlics, poden trobar orientacions segures en la doctrina social de l’Església.

Benvolguts germans i germanes: mentre intentem unir els esforços per a eixir de la pandèmia, voldria renovar el meu agraïment a tots els qui s’han compromés i continuen dedicant-se amb generositat i responsabilitat a garantir la instrucció, la seguretat i la tutela dels drets, per a oferir l’atenció mèdica, per a facilitar la trobada entre familiars i malalts, per a brindar ajuda econòmica a les persones indigents o que han perdut el treball. Assegure el meu record en la pregària per totes les víctimes i les seues famílies.

Faig una crida als governants i a tots els qui tenen responsabilitats polítiques i socials, als pastors i als animadors de les comunitats eclesials, així com també a tots els hòmens i dones de bona voluntat per tal que continuem avançant junts amb valentia i creativitat per estos tres camins: el diàleg entre les generacions, l’educació i el treball. Que siguen cada vegada més nombrosos els qui, sense fer soroll, amb humilitat i perseverança, es convertisquen cada dia en artesans de pau. I que sempre els precedisca i acompanye la benedicció del Déu de la pau.

Vaticà, 8 de desembre de 2021

FRANCESC

(Versió de F. Xavier Martí)

____________________

[1] Cf. Carta enc. Populorum progressio (26 de març de 1967), 76ss.

[2] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 49.

[3] Cf. Carta enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020), 231.

[4] Ibíd., 218.

[5] Ibíd., 199.

[6] Ibíd., 179.

[7] Cf. ibíd., 180.

[8] Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 de març de 2019), 199.

[9] Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 159.

[10] Cf.ibíd., 163; 202.

[11] Cf.ibíd., 139.

[12] Cf.Missatge als participants en el 4t Fòrum de París sobre la pau, 11-13 de novembre de 2021.

[13] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 231; Missatge per a la LIV Jornada Mundial de la Pau. La cultura de la cura com a camí de pau (8 de desembre de 2020).

[14] Carta enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020), 199.

[15] Videomissatge amb motiu de la Trobada “Global Compact on Education. Together to Look Beyond” (15 d’octubre de 2020).

[16] Cf. Videomissatge amb motiu de la Cimera virtual d’alt nivell sobre reptes climàtics (12 de desembre de 2020).

[17] Cf.S. Joan Pau II, Carta enc. Laborem exercens (14 de setembre de 1981), 18.

[18] Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 128.