Els pobles tenen la seua història de la salvació

Josep Martínez i Rondan

Rector de Faura

Este text és un fragment de la Introducció del seu llibre L'església parroquial dels Sants Joans de Faura (Caixa Sagunt, Faura 1991, pp. 24s.).

Raó d'aquestes planes

L'amor troba moltes raons on descansar, puix ha estat l'amor a la Parròquia de Faura, als seus habitadors, que l'Església ens ha encomanat perquè la servim, que ens ha mogut i sostingut en aquesta dolça i feixuga faena d'acostar-nos a les arrels cristianes de la fe a casa nostra. Dolça, perquè la saviesa i el coneixement del passat són mel en l'ànima; pesada, puix que ser sagal del bon Pastor i trobador nodreixen i sobrepassen --feliç tibantor-- les nostres forces.

No hem sabut passar per esglésies i parròquies sense emoció. L'amor al passat, l'horitzó beatífic dels monuments cristians --aurores sense crepuscle de la fe que els construí--, i la veneració a la bona gent, germans en la vida i molt més en la joia del Redemptor, ens han fet pelegrins dels dies que el temps s'endugué, i ens han mogut a arreplegar les fulles que els anys escamparen a les senderes de la vida. Dèria inefable que tant ens ompli de goig, i ens ha fet admirar i escriure alguna troba als pobles del nostre humil ministeri.

Faura no s'hi podia quedar sense la nostra ofrena. Que som, l'Església, com un arbre de grosses branques on els ocellets s'hi ajoquen (Lc 13,19), de fruits uberosos, de fulles molt belles i arrels molt fondes. Sense arrels l'arbre cauria. I les arrels, com els temps que són passats, no s'hi veuen.

Els pobles tenen la seua història de la salvació. També Faura, i és de segles. Si la té, serà bo conéixer-la, no ens podem quedar parats, i la Sacra Pàgina ens invita a escriure, puix diu el salmista: «Que quede escrit per a les generacions que vindran, i el poble creat de nou lloarà Déu» (Salm 102,19). I també: «Conteu a les nacions la seua glòria, conteu a tots els pobles els prodigis del Senyor» (Salm 96,3). I en altre lloc: «Recorda't dels temps antics, vés pensant en cada generació, pregunta al teu pare...» (Deuteronomi 32,9a).

Si trobem, és complir la Sagrada Bíblia quan diu: «Parlaran del Senyor a les generacions que vindran, anunciaran els seus favors als qui naixeran després, i els diran: 'Déu ha fet això'» (Salm 22,31b-32), i llavors tots junts podrem cantar: «Déu nostre, evoquem el vostre amor enmig del temple. Recorreu les muralles de Sió; compteu les seues torres, mireu les seues fortificacions, resseguiu els seus merlets, i podreu dir després als vostres fills: 'Aquest és Déu, el nostre Déu per sempre més; ell és el nostre guia'» (Salm 48,10.13-15).

I davant la senzilla història de l'església de Faura, bé escaurien aquelles altres paraules: «Tot evocant el record dels temps antics, meditant les vostres proeses, considerant les obres de les vostres mans, estenc a vós els braços i us mire, Senyor...» (Salm 143,5). I Cassià encara diu: «Contar les gestes del Senyor és lloar Déu».

Si l'Església ha conservat els arxius de les seues comunitats, cal que els salvem estudiant-los i fent-los conéixer, per tal que sapiem el fonament de la nostra cristiandat i fem un poble cada dia més gojós del seu passat, tots fent camí envers el cel nou i la terra nova que ens han estat promesos. Ai, que totes les esglésies de la cristiandat tenen la seua història, els seus orígens cada dia més lluny de nosaltres, però falten lletraferits que l'escriguen, trobadors que la canten. Gran favor farien molts escrivint ni que fos només l'efemèride senzilla de la seua comunitat a manca d'arxius, o escorcollant-los a més si es conserven, a poc a poc, sense temença, que anant anant hom aprén a fer camí i és il·luminat i dolçament compensat.
[...]

Esglésies, fetes de pedra i de fe emocionada

Josep Martínez i Rondan

Rector de Faura

Este text és el començament de la Introducció del seu llibre L'església parroquial dels Sants Joans de Faura (Caixa Sagunt, Faura 1991).

Tot a l'Església és celestial. Tot vola cap a les crineres de la vida, perquè les altures han obert la seua sina i el cel ha vessat l'amor sobre les montanyes com la rosada de l'aurora. Tot a l'Església és inefable i humà, celestial i sentit, present i penúltim. És un goig que ens sobrepassa i ens transporta, és un amor que ens descansa i reanima, és una pau que el desig no alcança, és una flama, no crema i il·lumina. El goig ve al nostre encontre, el misteri envolta la nostra vida, i abraça el nostre fang, i a una altra taula ens convida. Sense crepuscles ni fosca, sense descans en l'alegria, en la joia d'aquell món que trobadors i profetes han cridat per als germans que el món desfavoria.

Quants signes d'humil victòria el cel assenyalen, d'on el batec del cor espera la redempció i pau sense fronteres. Ens emociona veure les montanyes i les valls, i els camins que hi porten buscant vida i llum, farcides de capelles i ermites, de monestirs i d'esglésies, fetes de pedra i de fe emocionada; i ens emociona veure els pobles d'Europa i tants altres del món, escampats en terres uberoses o entre les roques foscants de la serralada, a l'ombra d'esglésies i campanars, acaronats per la dolça veu de les torlanes, embolcallats per la salmòdia orant i ferventa, descansats els cors, davall les altes naus, del neguit sempre inquiet i amable de l'existència humana.

Trista condició de la consciència sense el goig present i latent, interior i intermitent del misteri que fuig i ens busca. I que bé expressen esglésies i ermites la força de l'amor que no vol morir, ans transcendir-se, i alcançar l'abraç sense espines que el mateix amor delera.

Quin bé de l'esperit, quin tresor cultural, quina escola d'art, quina herència tan gloriosa, quin casal de caritat l'Església de Jesucrist al llarg dels segles. Ha pogut més el deler encés, la força de l'amor, la compassió del Crucificat, que les ombres i pecats de la mateixa Església, de nosaltres mateixos, de vegades covards i poregosos, de vegades còmodes i ressagats. Quan l'Amor ens fereix d'amor les ombres ens il·luminen i la gràcia regna allà on triomfaren les febleses dels mortals.

Monuments escrits d'història passada, arxius fecunds, senders que es perden en temps llunyans. I la vida feta imatge, el missatge fet escultura, les icones, sagramentals de la fe, cridant a les portes de l'ànima; retaules, misteris, pintures, capelles, portalades, muralletes ornades amb sants fets de pedra i silenci. Orfebreria, ornaments, instruments músics, apoteosi cridant les promeses de la fe, el descans fecund de la caritat. Campanes, campanes estenent un dosser de místiques flors per damunt de la gràcia de viure i d'esperar, dient a tots, transcendint el bronze, que entrem dins de nosaltres, que mirem amunt, que tinguem la humilitat de deixar-nos estar perquè millor escoltem, ni que siga per uns instants, la remor que ve de l'eternitat.

I la caritat, el que no es veu, allò que els pobres han menjat, allò que l'Evangeli ha furtat, movent els cors, a tantes persones acabalades, unes creients i generoses, altres poderoses i egoistes. Hospitals, casals de pobres i desemparats, confraries de pietat i caritat, ajudant-se quan malalts o pobres els seus confrares; soterrant els nàufrags que la mar tornava a la platja, o els desconeguts pelegrins d'una sobtada mort, trobats per l'horta. Altres temps, altres barrets, altres mentalitats, provisionals com les nostres, millorables, des de la sinceritat.
[...]