Curial e Güelfa, humanisme i religió en un clàssic valencià

Abel Soler

Escrita pel 1445 a la Itàlia d'Alfons el Magnànim, per un cavaller educat a València, Enyego d'Àvalos, la novel·la de cavalleries i amors Curial e Güelfa conté una densa càrrega cultural. L'escriptor posseí una gran biblioteca, i fou mecenes i impulsor del moviment humanístic. El text commemora al·legòricament la conquesta de Nàpols per la Corona d'Aragó (Curial), beneïda el 1443 per l'Església (la Güelfa). S'hi poden rastrejar frases de la Bíblia, d'hagiografies, etc. El comiat del relat és, per exemple, el Nunc dimittis de Simeó. Molt més interessant és constatar-hi el ressò d'un conflicte entre dues concepcions del cristianisme vigents en el Quattrocento. Hi havia a Itàlia una voluntat de connectar les aspiracions ètiques i estètiques dels poderosos amb una Antiguitat clàssica idealitzada. Es rescataven les idees dels filòsofs antics sobre la «vida activa», la virtut derivada dels studia humanitatis, el pragmatisme del saber, el gaudi sensorial de la bellesa i l'amor... El programa era mal vist per una part del clergat —sobretot, el regular— defensor de la «vida contemplativa», la renúncia als plaers mundans, la resignació en la pobresa, la «demonització» de l'amor... 

Amb un refinat sentit de l'humor, l'escriptor presenta la nativitat de Curial com un passatge evangèlic, però l'infant abandona sa mare «fugint de la pobresa» (com un anti-Francesco) i s'acull a la vida cortesana. El jove ascendeix socialment seguint l'Ètica d'Aristòtil i una filosofia augustiniana administrada per un preceptor petrarquista. Preferir Agustí a Tomàs d'Aquino és un tret humanístic. Com també el fet de riure's dels franciscans exaltats. Se'ls expulsa de la cort o se'ls fa protagonitzar —en el cas d'un cavaller «Senglar», convertit en anacoreta— un sermó paròdic. Curial visita Jerusalem d'arrapa-i-fuig i, decebut amb la «solució religiosa» als seus mals, s'adreça a Atenes i al Parnàs. En la literatura clàssica i les arts liberals, és on trobarà el cavaller l'ambient propici per a la seua redempció anímica, proporcionada pels llibres. 

Després assistim a la provocació teològica d'una jove mora, Camar, admiradora de Cató d'Útica, que es converteix al cristianisme per amor de Curial just abans de suïcidar-se... El «martiri» de Camar de Tunis s'entrellaça paròdicament amb la Vida de Perpètua de Cartago, i el captiveri de Curial s'inspira en el de Paulí de Nola, un sant venerat a la cort de Nàpols. La novel·la fou escrita per a la colònia catalanòfona de la dita cort, integrada sobretot per valencians. Tanmateix, l'escriptor, que es deia «amatore de le Sacre Muse», decidiria no divulgar-la molt, pels aspectes compromesos que contenia. L'única còpia que ens ha arribat és un esborrany, portat segurament a Toledo per un germà de D'Àvalos. Aquest havia viscut abans a València i podia gaudir del text en la nostra llengua. És una llàstima que, a diferència del Tirant, el Curial haja sigut un clàssic tan poc estudiat i llegit, i tan escassament apreciat fins ara.

Publicat en Cresol (138), 2017 (maig-juny), p. 54.

Segle XVI: l'Europa dividida

Avel·lí Flors i Bonet

Al segle XVI apareixen les modernes nacions-estat que tracten d'independitzar-se de les potències del passat: el papat i el Sacre Imperi Romanogermànic. Es dona una profunda renovació cultural que ara anomenem «Renaixement». La invenció de la impremta permet estendre pertot els textos de l'antiguitat profana i religiosa. La Bíblia i els escrits dels Sants Pares de l'Església ajuden alguns a treballar per netejar l'Església d’excrescències que s’hi havien adherit al llarg dels segles.

Moltes institucions eclesiàstiques ja no responien a les esperances dels cristians del temps, i, a començament del segle, apareixen uns hòmens decidits a emprendre una reforma de l'Església. Lamentablement, per culpa d'incomprensions i violències recíproques, aquests intents de reforma provocaren una ruptura de l'Església d'Occident, i, a finals de segle, quedava fixada l’actual geografia de confessions religioses.

[Tres estats nació]

Papa Lleó X

En la conformació d’esta nova Europa, s’hi perfilen tres estats nació. El 1516 el rei Francesc I de França obté del papa Lleó X el poder d’elegir bisbes i abats. A Anglaterra, Enric VIII desfà el seu primer matrimoni i s'autonomena cap de l'església d'Anglaterra, i el rei Carles I de Castella i Aragó, esdevé emperador Carles V d’Alemanya (de l’imperi romanogermànic) després que els seus avis, els Reis Catòlics, haguessen implantat, als regnes hispànics, la inquisició per perseguir heretges, musulmans i jueus. Necessàriament tant de poder en mans de l’Església havia d'enfrontar el rei de França, Francesc I, i els papes Juli II i Lleó X. Juli II (1503-1513) acudeix a l'assalt de ciutats enemigues armat de casc i cuirassa i Lleó X ha d'enfrontar-se bèl·licament a francesos i espanyols en defensa dels seus drets territorials.

[Impremta i Humanisme]

En la renovació de les lletres, és fonamental la invenció, per Gutenberg, de la impremta, que revoluciona la transmissió del pensament. S’hi difonen els antics autors profans, i també els Pares de l’Església, els llibres de la Bíblia i els manuals de pietat. Hòmens del Renaixement per excel·lència, els humanistes s'inspiren en les fonts bíbliques i patrístiques. Maquiavel (1469-1527) escriu El príncep (1532) amb la intenció de millorar l’Església i els seus fidels. Tomàs More (1477-1535), autor d’Utopia (1516) fa una divertida crítica de la societat política i religiosa del seu temps. Erasme de Rotterdam (1469-1536), el príncep dels humanistes, escriu Elogi de la follia (1511), una àcida sàtira de totes les categories socials. I el nostre Lluís Vives (142-1540), oposat a Tomàs More en la defensa de la propietat privada, és l'home més lúcid, sobretot en la seua obra De veritate fidei christianae.

[Necessitat d'una reforma de l'Església]

Però l'Església oficial no respon a les crítiques i les esperances dels humanistes que parlen en nom dels cristians del seu temps. La preocupació per la salvació obsessiona la gent, acorralada entre un Déu totpoderós de caràcter arbitrari i l'amenaça de Satanàs que ve en l'Anticrist. És així com el Renaixement coincideix amb un increment de la fetilleria i la caça de bruixes, en què moriren pel foc prop de cent mil persones. El papa Juli II, amb voluntat d’afrontar la situació, convoca el concili V del Laterà (1512-1517), que elabora un pla de reforma sense resultats efectius. Pocs dies després de la clausura, el frare agustí Martí Luter publicava, a Wittenberg, les famoses 95 tesis contra les indulgències. Començava la reforma.

[La Reforma luterana]

I, amb la reforma, tenim la ruptura dins de l'església d'Occident. Martí Luter, acusat davant la cúria de Roma, que li demana que es retracte, contesta (1520) amb tres opuscles: Crida a la noblesa cristiana de la nació alemanya, De la captivitat babilònica de l'Església i La llibertat del cristià. La butla pontifícia Exsurge Domine condemna 41 proposicions seues, i el 1521 Roma l’excomunica. Convocada la dieta de Worms, aquest es veu obligat a abandonar Alemanya i amagar-se; en l'exili tradueix la Bíblia a l'alemany. Immediatament es produeix, a Alemanya, l'escissió entre partidaris i detractors seus. Es declara una guerra atroç entre els pobres camperols i els senyors que els exploten (1524-1525). Luter es posiciona a favor dels senyors contra els camperols que defensa Tomàs Müntzer, el qual ataca violentament el reformador i anterior aliat, i aquest trenca amb Erasme de Rotterdam I es casa amb una monja; el 1529 publica Catecisme menor i Catecisme major.

Tot ha nascut d'una experiència personal: la consciència de pecat només superada per la sola fe en la misericòrdia de Déu. I, amb aquest principi original, Luter propaga altres punts del seu pensament: la inutilitat de les bones obres i el refús a tot allò que no es basa en l'Escriptura. Sosté també que l'home no pot meréixer la salvació, rebutja el culte als sants, les indulgències, els vots religiosos, els sagraments (tret del baptisme i la cena), el sacerdoci ministerial (només admet el sacerdoci dels laics) i només accepta com a Església una comunitat invisible que no s'ha d'organitzar visiblement ni ha de posseir béns.

[Altres reformadors]

Martí Luter té els seus deixebles: Melanchton (+1580), Bucer (+1551), Ecolampadi (+1531), Osiander (+1552) i, sobretot, Ulrich Zwingli (+1531), el gran reformador suís, deixeble d’Erasme, obsessionat per organitzar l'Església segons l'evangeli i alliberar el poble de dependències estrangeres. Amb el laic Joan Calví (+1564) la reforma esdevé francesa; amb la Institució de la religió cristiana, ofereix un resum del seu pensament reformista, i, en les Ordenances eclesiàstiques, estableix els trets de l'església de Ginebra, el model que intentaran imitar la majoria d'esglésies reformades.

[La Contrareforma]

L'Església catòlica (la jerarquia, papa i bisbes) es replega sobre si en el concili de Trento (1545-1563) plantejant-se els mateixos temes que Martí Luter, negant-se, però, a fer canvis que eren urgents. L'anomenada Contrareforma Catòlica acaba sent un immens desengany en distingir-se més com a antiprotestant que com a autènticament catòlica. Una nova oportunitat perduda. L'Església Catòlica, com que no vol trencar amb el llast del passat, marcat pel desig de poder terrenal, incrementa la crueltat de la inquisició contra els dissidents, que ella considerava ‘heretges’, i afavoreix el crim i la guerra entre nacions europees de sòlida tradició cristiana. La creu va davant dels dos exèrcits que lluitaran a mort, a vegades, després de celebrar, cada u pel seu compte, la missa corresponent impetrant la pròpia victòria contra els seus ‘enemics’.

[Les missions]

Brevísima relación de la
destrucción de las Indias

Les missions estrangeres, a l'Amèrica i a l’Àsia, no són coherents amb la tradició inculturadora del passat eclesiàstic. La mateixa missió que practica Francesc Xavier (1506-1552) a l’Índia ens produeix, ara, una certa decepció; un altre seria l'estil del també jesuïta Mateu Ricci (1552-1610) que s’avingué a fer-se xinés amb els xinesos. I a l'Amèrica, és frustrant l'evangelització dels nostres missioners, com testimonia el bisbe de Chiapas, l'andalús Bartolomé de las Casas (+1566) que descriví l'aberrant ‘evangelització’ dels territoris americans duta a terme per espanyols en la seua Brevísima relación de la destrucción de las Indias.

És cert que, amb el temps, molts missioners ‘perderen’ el temps aprenent les llengües vulgars d'aquells immensos països; la immensa majoria missionà aquells pobles servint-se de la llengua i les categories occidentals de pensament, i mostraren ben poc de respecte per les tradicions, arribant fins i tot a humiliar els nadius pels seus costums ancestrals. Aquells ‘indis’, per a fer-se cristians, i poder-se integrar en els nous estats (i esglésies), hagueren de sotmetre's a la nova cultura importada (espanyola, portuguesa, anglesa, francesa) en la majoria dels casos renunciant a la seua llengua i cultura. L'Església no seguí, en aquells temps tan importants per al seu futur, l'esperit de Pentecosta; al revés, foren els ‘indis’ els qui hagueren d’aprendre la llengua dels conquistadors (castellà, portugués, anglés o francés) per accedir a la nova fe i integrar-se en l'Església. És la Pentecosta al revés. Com havia fet l'Església de València, cap i casal nostre, ja des del nostre segle XVI. Quin despropòsit! ¿Com és possible que l'Església hagués perdut el seny que mostra Ramon Llull,amb el consentiment de la nostra Església, i els seus reis, obrint als segles XIII i XIV, escoles de llengües per preparar els futurs evangelitzadors?

No era res nou. Abans, l'Església ja havia practicat esta modalitat de ‘missió’ a Europa. Els occitans hagueren de fer-se francesos per integrar-se en el nou estat francés i en la seua Església. A la península Ibèrica, tant en temps de la dinastia dels Àustria com, sobretot, de la borbònica, valencians, catalans i mallorquins eren forçats a fer-se castellans de llengua si volien ser acceptats com a bons ciutadans dins de l'estat centralista.

[Recepció del concili de Trento]

Els concilis provincials tarraconenses s'interessaren en l'aplicació, a la mateixa província, de les constitucions i els decrets del concili de Trento. Especialment interessant és el capítol dedicat a la predicació i la catequesi en la llengua vulgar, regulades per les constitucions Et quia agnoscimus cum Apostolo (1591) i Cum ad nostrum pervenit auditum (1593). Esta disposició afectà molt especialment el bisbat de Tortosa, on es creà, cap a finals del segle XVI i, sobretot, a començaments del segle XVII, una singular polèmica a la vila de Castelló de la Plana.

Castelló de la Plana, febrer de 2020

---

Articles relacionats:

• L'Església de Castelló i la llengua pròpia (Avel·lí Flors i Bonet, dins Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 51-57).
• Pentecosta, llengua i Església (Avel·lí Flors, 2018)

Segle XV: agonitza l'edat mitjana, naix l'Humanisme

 Avel·lí Flors i Bonet

No debades (sant) Vicent Ferrer (+1419) predicava oportunament i importunament que s'acabava el món i que venia l'Anticrist. Abans que ell, el gran metge Arnau de Vilanova (+1311) ja havia anunciat que aquest esdeveniment es donaria el 1378, l'any que, tristament, començaria el cisma d'Occident. En realitat és evident que s'acabava aquell món que sant Vicent volia que perduràs, és a dir, l'edat mitjana, plantejada com una societat religiosa unificada sota la figura del Papa, a la qual se sotmetien els pobles i els regnes. Al segle XV s’afona esta edificació tan mal concebuda. I així, si al segle XIV havia nascut l'esperit laic, al segle XV es produïa la revolució del laïcat contra la jerarquia i el naixement de l'Humanisme, que col·locaria l'home i el món en el centre del pensament i el sentiment de la societat baixmedieval.

L'angoixa davant la mort, la inquietud per la salvació i la pèrdua de confiança en la institució eclesialtransformen l'existència cristiana. L'experiència personal preval per damunt de la importància que tenia la jerarquia en la conducció de les consciències. Això explica, en part, la condemna de (santa) Joana d'Arc (1431) que tenia més confiança en les veus que sentia que en l'opinió de bisbes, monjos i teòlegs a sou d'anglesos i borgonyons. Aquesta nova actitud, però, té sentits oposats: des d'un increment de l'individualisme i la superstició fins a un autèntic aprofundiment en la vida de fe.

N'hi ha que viuen inquiets, a la recerca de tots els mitjans possibles per assegurar-se la salvació. El culte als sants i a les relíquies viu el seu punt àlgid. El rei de França Carles II distribueix, entre els seus, les costelles de sant Lluís IX (+1270), i aquests darrers les redistribueixen entre els seus. Es multiplica l'oferta d'indulgències que, a Flandes, es poden guanyar fins i tot com si es tractàs d'una loteria. La pietat es fa quantitativa: es multipliquen les misses, i els preveres, per guanyar-se la vida, opten acarnissadament per aconseguir un benifet i viuen dedicats, gairebé exclusivament, a repetir incansablement el ritual de la missa.

Els primers a promoure una autèntica reforma de l'Església són marginats i, fins i tot, són cremats a la foguera de la Inquisició, com Jan Hus (+1415) que, cansat de reclamar una Església pobra i evangèlica, acaba enfrontat amb el clergat txec i el (anti)papa Joan XXIII. També morirà pel foc de la inquisició, a instigació del papa valencià Alexandre VI, el severíssim reformador de Florència, el dominicà Jeroni Savonarola (+1498). La Imitació de Crist de Tomàs de Kempis es difon pertot, com un autèntic best-seller, i és traduïda a totes les llengües d'Europa. Miquel Peres ho fa al català (1482); i, més tard, encara ho tornaran a fer Pere Gil (1621) i Pere Bonaura (1698). En esta atmosfera de devoció es banyaran els hòmens del renaixement, com Erasme de Rotterdam i el mateix Martí Luter, entre altres.

[L'Església d'Orient]

Icona de la Trinitat
(Andrei Rubliov)

A esta visió més aviat pessimista de l'Església d'Occident, hauríem d'afegir una breu consideració de l'Església d'Orient, una mica més positiva. L'Església búlgara i la sèrbia oscil·len entre l'adhesió a Constantinoble o a Roma. El principat de Kíev ha de cedir el relleu a Moscou (1425) i, per a major desgràcia, cau Constantinoble, la segona Roma, davant les tropes otomanes (1453), i així es consolida la capitalitat de Moscou, convertida ara en la tercera Roma.

L'element més valuós de les esglésies d'Orient és l'espiritualitat. El sant mont Athos s'omple de monestirs i de monjos. Gregori Palamàs (1296-1359) fa la síntesi del monacat ortodox en l'hesicasme, teoria i pràctica de la contemplació i recerca del repòs en Déu. Moltes esglésies conserven mosaics, frescos i icones d'aquest període. Tots coneixem a bastament la icona de la Santa Trinitat pintada pel monjo rus Andrei Rublev (1411).

[L'Església a Castelló de la Plana]

Possiblement els fidels de Castelló que participaven de les celebracions litúrgiques (missa i sagraments), exercicis de pietat (processons i novenes) i representacions teatrals (de la Passió de l'Assumpció de Maria) a l'església de Santa Maria, no devien estar prou al corrent de les coses que passaven a l'Església en totes les nacions d'Europa, l'únic món que els era conegut. Estaven entretinguts rebent visites importants de religiosos (el frare Vicent Ferrer, el papa Benet XIII i Roderic de Borja, futur Alexandre VI) i civils (el rei Ferran d'Antequera, l'infant Alfons el Magnànim, l'infant Joan II, l'infant Ferran, i els reis Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella)

Per les dades que coneixem, la gent de Castelló estava interessada a reconstruir i fer més gran la vella església, adquiria una nova pila baptismal (la que encara conservem), completava les portades gòtiques amb la corresponent principal, dedicava capelles laterals a diversos sants i santes, i incorporava, al seu altar major, un bellíssim retaule, obra de Paolo da San Leocadio. 

Durant el segle XV, la vila de Castelló acull els primers jueus en un call, i moltes famílies musulmanes, procedents de diverses comarques de l'interior, en la seua moreria. Comencen a fer-se, en el mateix temple renovat i ampliat, les primeres representacions de la Passió del Senyor i de l'Assumpció de la verge Maria al cel. Santa Maria acull la celebració de solemnes exèquies que coneixem amb tota mena de detalls (entre altres, les de Martí el Jove, Martí l'Humà, Carles de Viana, Ferran d'Antequera, l'infant Joan d'Aragó). El temple s'omple d'imatges de sants i de santes, i s'incrementa el culte a les ermites de la vila, sobretot per les sovintejades processons de rogatives amb ocasió dels incessants brots de pesta negra. Els bisbes de Tortosa visiten l'església de Santa Maria (1429 i 1485) per vigilar-ne el culte i controlar la moralitat de clergues i laics. D'altra banda, el cementeri, prou deteriorat, demana una millora substancial, i, lamentablement, una ampliació substancial per acollir les despulles de milers de cossos dels que moren a causa de la pesta, sembla que dos terceres parts de la població.

[La Corona d'Aragó]

El pare Jofré defenent un boig (Sorolla)

Políticament, amb la mort del rei Martí l'Humà, extingida la dinastia dels comtes de Barcelona, els estats de la corona d'Aragó (també el regne de València) comencen a dependre de prínceps castellans. Eclesiàsticament, amb la mort de Benet XIII, es va extingint el fantasma del cisma i retorna, a la vella cristiandat, una pau relativa.

A València el mercedari pare Gilabert Jofré promou la primera institució que comença a tractar científicament i amb dignitat els afectats de malalties mentals. La seua obra va indissolublement unida a la confraria de Santa Maria dels Innocents, Folls i Desemparats (1414). Per iniciativa de Benet XIII se celebren, a Tortosa i Sant Mateu, en un clima de relativa tolerància, les segones disputes entre cristians i jueus.

El pensament i les lletres s'enriqueixen amb l'admirable aportació dels poetes Ausiàs March i Joan Roís de Corella, i dels novel·listes Jaume Roig, Joanot Martorell i sor Isabel de Villena. Un discret laic, Francesc de Pertusa escriu, a València, una autèntica enciclopèdia del saber teològic: El memorial de la fe catòlica (1440). Vivim el segle esplendorós de la ciutat (i el regne) de València, capital general dels territoris de l'antiga corona d'Aragó que, durant aquest segle, s'estén pels territoris de la península italiana, als regnes de Nàpols i Sicília, fins als límits grecs d'Atenes i Neopàtria, darreres conquistes de l'armada almogàver. Recordem que, des de 1335, Castelló (aleshores conegut com Castelló de Borriana) era cap de la governació dellà el riu Uixó, dins el regne de València.

Castelló de la Plana, 12 de gener de 2020

Un humanisme despert i en moviment

Jacques Maritain (1882-1973)

Filòsof

En un sentit, fins i tot, té raó, tindrà sempre raó enfront del cristià, perquè el cristià no serà mai a l'altura del cristianisme, i tindrà sempre la tendència a jaure massa prompte, com si poguera jaure allà on el seu Déu és clavat. La debilitat humana vol dormir; quan no és el dubte del vell estoic humanista, pren les veritats eternes per coixí. Si no es manté despert per una comunió dolorosa amb tots els qui sofrixen i els maleïts de la vida terrenal, el cristià corre el risc d'adormir-se sobre l'amor mateix que ha rebut.

Però el cristianisme és tot el contrari d'esta son. El cristianisme autèntic no admet el pessimisme d'inèrcia; és pessimista i profundament pessimista en el sentit que sap que la criatura ha estat treta del no-res, i que tot el que ve del no-res tendix a tornar al no-res; però el seu optimisme és molt més profund que el pessimisme perquè sap que la criatura ve de Déu i que tot el que ve de Déu tendix a Déu. Un humanisme realment cristià no immobilitza l'home, ni per al bé ni per al mal, en cap moment de la seua evolució; sap que l'home, tant en el seu ser social, com en el seu ser interior i espiritual, és només una eixida nocturna d'ell mateix i que abans d'assolir la seua forma definitiva —després del temps— haurà de passar per molts canvis i renovacions. Car hi ha una naturalesa humana immutable com a tal, però és precisament una naturalesa en moviment, la naturalesa d'un ser de carn i ossos a imatge de Déu, és a dir, admirablement progressiu en el bé i en el mal. I hi ha veritats eternes immutables, però que precisament obliguen la història a fer sorgir constantment nous climes, perquè puguen realitzar davall formes diverses les seues virtualitats en el temps i en les coses del temps.

Si bé és veritat que el mal i la infelicitat aniran lligades sempre a l'home, serà davall noves formes i dins d'unes noves perspectives; car fins i tot la mort canvia d'aspecte amb el temps. I el bé i l'alegria mostraran també fins al final noves dimensions. Si bé és cert que la llei del conflicte creador s'imposarà sempre a l'home, serà passant a formes superiors de pau activa i integració transfiguradora. Si bé és veritat que el cor de l'home sofrirà sempre l'angoixa de la felicitat, no és perquè l'home siga condemnat a estancar-se sempre ací baix en una vida estreta i miserable, sinó perquè la vida més plena i abundant serà sempre una cosa minúscula comparada amb les dimensions del seu cor.

Jacques MARITAIN: Humanisme integral, versió valenciana d'un fragment a partir de la traducció d'Isidre Molas (ed. 62, Barcelona 1966, pp. 57-58).

---

Per a ampliar:

• Hilari RAGUER: "Maritain i la guerra d'Espanya", en Qüestions de vida cristiana, 67 (1973), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 111-125.

Humanisme integral

Jacques Maritain (1882-1973)

Filòsof

Treballarien aleshores per a substituir el règim inhumà que agonitza per un nou règim de civilització que es caracteritzaria per un humanisme integral, i que seria una nova cristiandat, no ja sagrada, sinó laica o profana, tal com intentarem de mostrar-la en els estudis que seguixen.

Este nou humanisme, que no té una mesura comuna amb l'humanisme burgés, i que és molt més humà perquè no adora l'home, sinó que respecta realment i efectivament la dignitat humana i satisfà les exigències integrals de la persona, nosaltres el concebem orientat cap a una realització social-temporal d'esta atenció evangèlica a l'humà que no sols ha d'existir en l'ordre espiritual, sinó que ha d'encarnar-se també, i cap a l'ideal d'una comunitat fraterna. No demana als hòmens que se sacrifiquen al dinamisme o a l'imperialisme de la raça, de la classe o de la nació, sinó per una vida millor per als seus germans, i per al bé concret de la comunitat de les persones humanes; per a fer passar la humil veritat de l'amistat fraternal —al preu d'un esforç constantment difícil i d'una certa pobresa—, a l'orde del social i de les estructures de la vida comuna; un humanisme d'esta classe és capaç d'enaltir l'home en la comunió, i només així serà un humanisme heroic.

Jacques MARITAIN: Humanisme integral, versió valenciana d'un fragment a partir de la traducció d'Isidre Molas (ed. 62, Barcelona 1966, p. 25).

---

Per a ampliar:

• Hilari RAGUER: "Maritain i la guerra d'Espanya", dins Qüestions de vida cristiana, 67 (1973), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 111-125.