Avel·lí Flors i Bonet
Al segle XVI apareixen les modernes nacions-estat que tracten d'independitzar-se de les potències del passat: el papat i el Sacre Imperi Romanogermànic. Es dona una profunda renovació cultural que ara anomenem «Renaixement». La invenció de la impremta permet estendre pertot els textos de l'antiguitat profana i religiosa. La Bíblia i els escrits dels Sants Pares de l'Església ajuden alguns a treballar per netejar l'Església d’excrescències que s’hi havien adherit al llarg dels segles.
Moltes institucions eclesiàstiques ja no responien a les esperances dels cristians del temps, i, a començament del segle, apareixen uns hòmens decidits a emprendre una reforma de l'Església. Lamentablement, per culpa d'incomprensions i violències recíproques, aquests intents de reforma provocaren una ruptura de l'Església d'Occident, i, a finals de segle, quedava fixada l’actual geografia de confessions religioses.
[Tres estats nació]
 |
| Papa Lleó X |
[Impremta i Humanisme]
En la renovació de les lletres, és fonamental la invenció, per Gutenberg, de la impremta, que revoluciona la transmissió del pensament. S’hi difonen els antics autors profans, i també els Pares de l’Església, els llibres de la Bíblia i els manuals de pietat. Hòmens del Renaixement per excel·lència, els humanistes s'inspiren en les fonts bíbliques i patrístiques. Maquiavel (1469-1527) escriu El príncep (1532) amb la intenció de millorar l’Església i els seus fidels. Tomàs More (1477-1535), autor d’Utopia (1516) fa una divertida crítica de la societat política i religiosa del seu temps. Erasme de Rotterdam (1469-1536), el príncep dels humanistes, escriu Elogi de la follia (1511), una àcida sàtira de totes les categories socials. I el nostre Lluís Vives (142-1540), oposat a Tomàs More en la defensa de la propietat privada, és l'home més lúcid, sobretot en la seua obra De veritate fidei christianae.
[Necessitat d'una reforma de l'Església]
Però l'Església oficial no respon a les crítiques i les esperances dels humanistes que parlen en nom dels cristians del seu temps. La preocupació per la salvació obsessiona la gent, acorralada entre un Déu totpoderós de caràcter arbitrari i l'amenaça de Satanàs que ve en l'Anticrist. És així com el Renaixement coincideix amb un increment de la fetilleria i la caça de bruixes, en què moriren pel foc prop de cent mil persones. El papa Juli II, amb voluntat d’afrontar la situació, convoca el concili V del Laterà (1512-1517), que elabora un pla de reforma sense resultats efectius. Pocs dies després de la clausura, el frare agustí Martí Luter publicava, a Wittenberg, les famoses 95 tesis contra les indulgències. Començava la reforma.
I, amb la reforma, tenim la ruptura dins de l'església d'Occident. Martí Luter, acusat davant la cúria de Roma, que li demana que es retracte, contesta (1520) amb tres opuscles: Crida a la noblesa cristiana de la nació alemanya, De la captivitat babilònica de l'Església i La llibertat del cristià. La butla pontifícia Exsurge Domine condemna 41 proposicions seues, i el 1521 Roma l’excomunica. Convocada la dieta de Worms, aquest es veu obligat a abandonar Alemanya i amagar-se; en l'exili tradueix la Bíblia a l'alemany. Immediatament es produeix, a Alemanya, l'escissió entre partidaris i detractors seus. Es declara una guerra atroç entre els pobres camperols i els senyors que els exploten (1524-1525). Luter es posiciona a favor dels senyors contra els camperols que defensa Tomàs Müntzer, el qual ataca violentament el reformador i anterior aliat, i aquest trenca amb Erasme de Rotterdam I es casa amb una monja; el 1529 publica Catecisme menor i Catecisme major.
Tot ha nascut d'una experiència personal: la consciència de pecat només superada per la sola fe en la misericòrdia de Déu. I, amb aquest principi original, Luter propaga altres punts del seu pensament: la inutilitat de les bones obres i el refús a tot allò que no es basa en l'Escriptura. Sosté també que l'home no pot meréixer la salvació, rebutja el culte als sants, les indulgències, els vots religiosos, els sagraments (tret del baptisme i la cena), el sacerdoci ministerial (només admet el sacerdoci dels laics) i només accepta com a Església una comunitat invisible que no s'ha d'organitzar visiblement ni ha de posseir béns.
[Altres reformadors]
Martí Luter té els seus deixebles: Melanchton (+1580), Bucer (+1551), Ecolampadi (+1531), Osiander (+1552) i, sobretot, Ulrich Zwingli (+1531), el gran reformador suís, deixeble d’Erasme, obsessionat per organitzar l'Església segons l'evangeli i alliberar el poble de dependències estrangeres. Amb el laic Joan Calví (+1564) la reforma esdevé francesa; amb la Institució de la religió cristiana, ofereix un resum del seu pensament reformista, i, en les Ordenances eclesiàstiques, estableix els trets de l'església de Ginebra, el model que intentaran imitar la majoria d'esglésies reformades.
Martí Luter té els seus deixebles: Melanchton (+1580), Bucer (+1551), Ecolampadi (+1531), Osiander (+1552) i, sobretot, Ulrich Zwingli (+1531), el gran reformador suís, deixeble d’Erasme, obsessionat per organitzar l'Església segons l'evangeli i alliberar el poble de dependències estrangeres. Amb el laic Joan Calví (+1564) la reforma esdevé francesa; amb la Institució de la religió cristiana, ofereix un resum del seu pensament reformista, i, en les Ordenances eclesiàstiques, estableix els trets de l'església de Ginebra, el model que intentaran imitar la majoria d'esglésies reformades.
[La Contrareforma]
L'Església catòlica (la jerarquia, papa i bisbes) es replega sobre si en el concili de Trento (1545-1563) plantejant-se els mateixos temes que Martí Luter, negant-se, però, a fer canvis que eren urgents. L'anomenada Contrareforma Catòlica acaba sent un immens desengany en distingir-se més com a antiprotestant que com a autènticament catòlica. Una nova oportunitat perduda. L'Església Catòlica, com que no vol trencar amb el llast del passat, marcat pel desig de poder terrenal, incrementa la crueltat de la inquisició contra els dissidents, que ella considerava ‘heretges’, i afavoreix el crim i la guerra entre nacions europees de sòlida tradició cristiana. La creu va davant dels dos exèrcits que lluitaran a mort, a vegades, després de celebrar, cada u pel seu compte, la missa corresponent impetrant la pròpia victòria contra els seus ‘enemics’.
L'Església catòlica (la jerarquia, papa i bisbes) es replega sobre si en el concili de Trento (1545-1563) plantejant-se els mateixos temes que Martí Luter, negant-se, però, a fer canvis que eren urgents. L'anomenada Contrareforma Catòlica acaba sent un immens desengany en distingir-se més com a antiprotestant que com a autènticament catòlica. Una nova oportunitat perduda. L'Església Catòlica, com que no vol trencar amb el llast del passat, marcat pel desig de poder terrenal, incrementa la crueltat de la inquisició contra els dissidents, que ella considerava ‘heretges’, i afavoreix el crim i la guerra entre nacions europees de sòlida tradició cristiana. La creu va davant dels dos exèrcits que lluitaran a mort, a vegades, després de celebrar, cada u pel seu compte, la missa corresponent impetrant la pròpia victòria contra els seus ‘enemics’.
[Les missions]
Les missions estrangeres, a l'Amèrica i a l’Àsia, no són coherents amb la tradició inculturadora del passat eclesiàstic. La mateixa missió que practica Francesc Xavier (1506-1552) a l’Índia ens produeix, ara, una certa decepció; un altre seria l'estil del també jesuïta Mateu Ricci (1552-1610) que s’avingué a fer-se xinés amb els xinesos. I a l'Amèrica, és frustrant l'evangelització dels nostres missioners, com testimonia el bisbe de Chiapas, l'andalús Bartolomé de las Casas (+1566) que descriví l'aberrant ‘evangelització’ dels territoris americans duta a terme per espanyols en la seua Brevísima relación de la destrucción de las Indias.
És cert que, amb el temps, molts missioners ‘perderen’ el temps aprenent les llengües vulgars d'aquells immensos països; la immensa majoria missionà aquells pobles servint-se de la llengua i les categories occidentals de pensament, i mostraren ben poc de respecte per les tradicions, arribant fins i tot a humiliar els nadius pels seus costums ancestrals. Aquells ‘indis’, per a fer-se cristians, i poder-se integrar en els nous estats (i esglésies), hagueren de sotmetre's a la nova cultura importada (espanyola, portuguesa, anglesa, francesa) en la majoria dels casos renunciant a la seua llengua i cultura. L'Església no seguí, en aquells temps tan importants per al seu futur, l'esperit de Pentecosta; al revés, foren els ‘indis’ els qui hagueren d’aprendre la llengua dels conquistadors (castellà, portugués, anglés o francés) per accedir a la nova fe i integrar-se en l'Església. És la Pentecosta al revés. Com havia fet l'Església de València, cap i casal nostre, ja des del nostre segle XVI. Quin despropòsit! ¿Com és possible que l'Església hagués perdut el seny que mostra Ramon Llull,amb el consentiment de la nostra Església, i els seus reis, obrint als segles XIII i XIV, escoles de llengües per preparar els futurs evangelitzadors?
No era res nou. Abans, l'Església ja havia practicat esta modalitat de ‘missió’ a Europa. Els occitans hagueren de fer-se francesos per integrar-se en el nou estat francés i en la seua Església. A la península Ibèrica, tant en temps de la dinastia dels Àustria com, sobretot, de la borbònica, valencians, catalans i mallorquins eren forçats a fer-se castellans de llengua si volien ser acceptats com a bons ciutadans dins de l'estat centralista.
_Brevisima_relaci%C3%B3n_de_la_destrucci%C3%B3n_de_las_Indias.png) |
| Brevísima relación de la destrucción de las Indias |
És cert que, amb el temps, molts missioners ‘perderen’ el temps aprenent les llengües vulgars d'aquells immensos països; la immensa majoria missionà aquells pobles servint-se de la llengua i les categories occidentals de pensament, i mostraren ben poc de respecte per les tradicions, arribant fins i tot a humiliar els nadius pels seus costums ancestrals. Aquells ‘indis’, per a fer-se cristians, i poder-se integrar en els nous estats (i esglésies), hagueren de sotmetre's a la nova cultura importada (espanyola, portuguesa, anglesa, francesa) en la majoria dels casos renunciant a la seua llengua i cultura. L'Església no seguí, en aquells temps tan importants per al seu futur, l'esperit de Pentecosta; al revés, foren els ‘indis’ els qui hagueren d’aprendre la llengua dels conquistadors (castellà, portugués, anglés o francés) per accedir a la nova fe i integrar-se en l'Església. És la Pentecosta al revés. Com havia fet l'Església de València, cap i casal nostre, ja des del nostre segle XVI. Quin despropòsit! ¿Com és possible que l'Església hagués perdut el seny que mostra Ramon Llull,amb el consentiment de la nostra Església, i els seus reis, obrint als segles XIII i XIV, escoles de llengües per preparar els futurs evangelitzadors?
No era res nou. Abans, l'Església ja havia practicat esta modalitat de ‘missió’ a Europa. Els occitans hagueren de fer-se francesos per integrar-se en el nou estat francés i en la seua Església. A la península Ibèrica, tant en temps de la dinastia dels Àustria com, sobretot, de la borbònica, valencians, catalans i mallorquins eren forçats a fer-se castellans de llengua si volien ser acceptats com a bons ciutadans dins de l'estat centralista.
[Recepció del concili de Trento]
Els concilis provincials tarraconenses s'interessaren en l'aplicació, a la mateixa província, de les constitucions i els decrets del concili de Trento. Especialment interessant és el capítol dedicat a la predicació i la catequesi en la llengua vulgar, regulades per les constitucions Et quia agnoscimus cum Apostolo (1591) i Cum ad nostrum pervenit auditum (1593). Esta disposició afectà molt especialment el bisbat de Tortosa, on es creà, cap a finals del segle XVI i, sobretot, a començaments del segle XVII, una singular polèmica a la vila de Castelló de la Plana.
Els concilis provincials tarraconenses s'interessaren en l'aplicació, a la mateixa província, de les constitucions i els decrets del concili de Trento. Especialment interessant és el capítol dedicat a la predicació i la catequesi en la llengua vulgar, regulades per les constitucions Et quia agnoscimus cum Apostolo (1591) i Cum ad nostrum pervenit auditum (1593). Esta disposició afectà molt especialment el bisbat de Tortosa, on es creà, cap a finals del segle XVI i, sobretot, a començaments del segle XVII, una singular polèmica a la vila de Castelló de la Plana.
Castelló de la Plana, febrer de 2020
Articles relacionats:
- L'Església de Castelló i la llengua pròpia (Avel·lí Flors i Bonet, dins Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 51-57).
- Pentecosta, llengua i Església (Avel·lí Flors, 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada