Vicent Artur Moreno
Universitat de València
Bàsicament, els humans som verbívors. Consumidors de paraules, de signes, d'emocions que ens arriben a través de llengües, escrits, músiques, escultures, representacions pictòriques, postes de Sol... I també som productors de tots aquests llenguatges que ens ajuden a entendre'ns i a expressar-nos com a homínids. Ens desenvolupem en grans praderies d'estímuls culturals, d'ecosistemes comunicacionals. Des del principi dels temps ens comuniquem a base de llenguatges que fa que produïm cultura. La cultura humana. Millor dit... la Cultura Humana.
Què ens fa humans? Sens dubte, la capacitat de comunicar-nos a través de la paraula i a modificar el medi d'una manera global. Aquesta segona fase es relacionaria amb la cultura. I no podem oblidar la rialla, que encara que la compartim amb algun altre mamífer, no deixa de ser una manera de demostrar que tenim dents. En un principi la rialla és una demostració «pacífica» de la nostra potencial violència. Però potser un dels elements que ens fa més humans és la capacitat de cuidar algú del grup quan aquest ja no és útil per al col·lectiu.
Us heu preguntat mai quan vam començar a comunicar-nos? Quan vam començar a construir llenguatges? Si el llenguatge s'ha consolidat com a part essencial de la nostra espècie és perquè devia proporcionar-nos algun avantatge a l'hora de sobreviure. La veritat és que el viatge que plantegen aquestes qüestions són fascinants i obliguen a agafar una imaginària torxa per tal de caminar per un dels passadissos més màgics del nostre passat: el de la història dels nostres ancestres.
Ara la flama oscil·la a dos pams del nostre cap. Mirem a costat i costat mentre fem el viatge invers que els nostres avantpassats han fet des de fa uns dos milions d'anys. Des de quan parlem? Des de quan pensem? Des de quan som humans? I corruptes? Encara que ens semble mentida, per a començar a veure una mica de llum dins del túnel, haurem d'assolir la postura de Superman... Perplexos? Sorpresos? No... Ara m'explique. Vull que recordeu el moment en què l'inofensiu Clark Kent es transforma dins d'una cabina de telèfons en Superman i apareix alçant la mà, tancant el puny i... amb els calçotets per fora, enlairant-se...(Excursus: actualment, Superman tindria molt difícil la seua missió perquè han desaparegut les cabines de telèfons del traçat urbà de les ciutats occidentals).
Bàsicament, els humans som verbívors. Consumidors de paraules, de signes, d'emocions que ens arriben a través de llengües, escrits, músiques, escultures, representacions pictòriques, postes de Sol... I també som productors de tots aquests llenguatges que ens ajuden a entendre'ns i a expressar-nos com a homínids. Ens desenvolupem en grans praderies d'estímuls culturals, d'ecosistemes comunicacionals. Des del principi dels temps ens comuniquem a base de llenguatges que fa que produïm cultura. La cultura humana. Millor dit... la Cultura Humana.
Què ens fa humans? Sens dubte, la capacitat de comunicar-nos a través de la paraula i a modificar el medi d'una manera global. Aquesta segona fase es relacionaria amb la cultura. I no podem oblidar la rialla, que encara que la compartim amb algun altre mamífer, no deixa de ser una manera de demostrar que tenim dents. En un principi la rialla és una demostració «pacífica» de la nostra potencial violència. Però potser un dels elements que ens fa més humans és la capacitat de cuidar algú del grup quan aquest ja no és útil per al col·lectiu.
Us heu preguntat mai quan vam començar a comunicar-nos? Quan vam començar a construir llenguatges? Si el llenguatge s'ha consolidat com a part essencial de la nostra espècie és perquè devia proporcionar-nos algun avantatge a l'hora de sobreviure. La veritat és que el viatge que plantegen aquestes qüestions són fascinants i obliguen a agafar una imaginària torxa per tal de caminar per un dels passadissos més màgics del nostre passat: el de la història dels nostres ancestres.
Ara la flama oscil·la a dos pams del nostre cap. Mirem a costat i costat mentre fem el viatge invers que els nostres avantpassats han fet des de fa uns dos milions d'anys. Des de quan parlem? Des de quan pensem? Des de quan som humans? I corruptes? Encara que ens semble mentida, per a començar a veure una mica de llum dins del túnel, haurem d'assolir la postura de Superman... Perplexos? Sorpresos? No... Ara m'explique. Vull que recordeu el moment en què l'inofensiu Clark Kent es transforma dins d'una cabina de telèfons en Superman i apareix alçant la mà, tancant el puny i... amb els calçotets per fora, enlairant-se...(Excursus: actualment, Superman tindria molt difícil la seua missió perquè han desaparegut les cabines de telèfons del traçat urbà de les ciutats occidentals).
Teniu la imatge ara? Heu adoptat la postura de Superman? Perquè a partir d'aquests moments la necessitarem. Amb la màgia que ens permet l'escriptura i la lectura ens traslladem a Sud-àfrica, on des de fa uns vint anys un equip de paleontòlegs busquen els nostres ancestres. Els orígens. De tot: dels humans, de la cultura, del llenguatge, de la transcendència... En setembre de 2013, Tucker i Hunter arribaren a una galeria molt estreta a 50 quilòmetres de Johannesburg. Era coneguda entre els espeleòlegs com el passadís de Superman, perquè la major part de la gent només pot passar-la en posició horitzontal, amb un braç enganxat al cos i l'altre estirat cap avant. Per això, van haver de contractar paleoantropòlegs i paleontòlegs dones. Això volia dir: «paleoantropòlogues i paleontòlogues». Aquest equip de científics havia començat un llarg viatge en l'aventura de l'hominització. Què trobarien més enllà del passadís? Quants centenars de milers d'anys aquesta formació geològica havia guardat secrets sobre el més pregon dels nostres orígens? No venim del mico. No, senyor. És el que té parlar des de la ignorància. Compartim avantpassats amb els ximpanzés, els bonobos, els goril·les, els orangutans...
Per a entendre un poc la importància de la investigació, cal que recordem d'on venim: vam deixar de ser germans dels orangutans fa uns 15 milions d'anys. I dels goril·les, en fa uns 11. Vam trencar palletes amb els ximpanzés i els bonobos fa uns 8. El gènere HOMO és com un gran riu on es fan bifurcacions contínues des de fa més de dos milions d'anys. Enmig queden Heildelbergensis, Neandertals...
Tornem a fer companyia a les xicotes que amb moltes dificultats estan passant aquell estret passadís. Al final del túnel, trobaren un avenc on hi havia moltíssims ossos esparsos. I tots semblaven humans. N'eren uns quinze. Les restes havien arribat fins a aquella cambra no perquè havien estat arrossegats per un corrent d'aigua, ni perquè havien estat atrapats dins la cova, ja que els cossos s'havien acumulat al llarg de segles. Ni vivien a la cova, ja que no hi havia sòl d'ocupació. La inexistència de senyals de dents demostrava que tampoc no havien estat devorats per feres. La hipòtesi més probable és que les restes homínides van ser traslladades allí deliberadament per altres homo. Una vegada morts, els vius els portaven a l'avenc. Per cuidar-los en la vida que –potser– havien iniciat en un altre plànol. Potser el principi de nosaltres: la consciència, la comunicació, el llenguatge, la transcendència...
Les restes trobades a Naledi indicaven una certa idea de transcendència en un moment en què els paleoantropòlegs pensaven que no existia. Possiblement, fa uns 50.000 anys.
No està del tot clar en quin moment vam començar a crear paraules. I amb elles, les emocions... O a l'inrevés. Per alguns antropòlegs, aquest moment va ser el primer segon on començà a crear-se la «cultura» humana. Hi ha paleontòlegs que creuen que fa uns dos milions d'anys ja existia una mena de llenguatge rudimentari. I n'hi ha d'altres que situen la «revolució comunicativa» centenars de milers d'anys després, en ple Paleolític Superior. No ho sabrem mai, perquè no hi ha «enregistraments sonors» ni «imatges d'arxiu» per a contrastar-ho.
El llenguatge és una possessió humana: és allò que ens distingix de les rates i dels ximpanzés. Els «per què?» existeixen al cervell lingüístic de la gent, enlloc més. I la seua transformació en fonemes forma les llengües. Unes 7.000 arreu del món, diuen els que ho entenen. N'hi ha algunes que han desaparegut ara mateix, mentre hem estat llegint aquest article. Alguna altra, només la parlen dos. I estan barallats (i és cert).
Una llengua no és una molèstia. És una manera d'explicar el món que la conforma, d'interpretar-lo, d'assumir-lo i fer-lo evolucionar. Quan una cultura es degrada, el col·lectiu humà també ho fa. Quan desapareix una llengua, desapareix una manera d'entendre el món. I perdem tots. Com quan cau un arbre mil·lenari enmig d'un bosc. Tot el conjunt d'arbres se'n ressent.
Una llengua és un joc: d'endevinalles, d'interpretacions, de creacions... és un brou calent que provoca que els que hi som a dins, tinguem més vitamines. Ningú no parla una llengua per a fer la guitza, per a emprenyar, per a posar res en evidència. Prohibir una llengua sí que és un acte de prepotència, d'arrogància, de complex de superioritat. Prohibir una llengua és prohibir la persona que la parla, és un acte de xenofòbia cultural, de racisme.
Publicat en Cresol, 147 (2018, novembre-desembre), pp. 14-15.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada