De la ciència a la sapiència

Sant Vicent Ferrer

Vicent Ferrer, del qual m’estalvie la presentació per raons òbvies, catequitza en este fragment de sermó sobre la verdadera saviesa o sapiència. El predicador cita sant Agustí, però el tema apareix també en Bernat de Claravall (Sermons sobre el Càntic dels Càntics, 36) i en sant Bonaventura (Col·lacions sobre l’Hexaemeron). En parla igualment Francesc Eiximenis en el Primer del Crestià (cap. 334). Sant Vicent, igual que Eiximenis, manifesta certa animadversió als filòsofs clàssics i, en general, als nous corrents humanistes. Si tenim en compte el context social, el sermó censura aquells que adquirien saber per vanitat o per a promocionar-se i aconseguir poder. Ací ens quedem amb la bonica idea que la sapiència és «saber amb sabor» i el sabor el dóna la devoció, l’elevació de l’esperit i l’alta contemplació. I no s’ha d’oblidar que és un do de l’Esperit Sant. F. Xavier Martí.

Retaule de Sant Vicent Ferrer,
primera meitat del segle XVI.
Museu de Belles Arts de València.

Què vol dir, bona gent, sapiència? Tant com saborosa ciència, que vol dir tant com tenir devoció en la cosa que hom llig i entén. Per exemple, posem que algú tingués ciència per a entendre el Pater noster a la lletra, i que aquest tal dient: «Pare nostre, que esteu en el cel, siga santificat el vostre nom», s’escalfàs en si mateix i amb devoció pensàs i digués: «Oh, infeliç! Senyor, i ¿qui sóc jo, vermitxol,(1) pols i podrimer i home sotmés a misèria, que gose anomenar-vos pare? No sóc digne d’ésser servent ni esclau, ni mosso vostre, i vos dic pare. Oh, beneit sigueu vós, Senyor, qui no pels meus mèrits, mes per la vostra gran gràcia, m’haveu fet digne que sia vostre fill. Plaga a vós, Senyor, que em feu gràcia per tal que sia bon fill, agraït i plaent a vós». Açò, bona gent, s’anomena sapiència, quan la cosa que algú entén la convertix, per ardent i escalfada devoció i alta contemplació, en saborosa ciència.

Així mateix, jo tinc ferma fe i creença que hi ha un sol Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra. Aquesta coneixença que jo tinc d’aquest article és dita ciència. Mes quan jo, creient i confessant, m’inflame en devoció, pensant amb sabor d’esperit: «Oh, Senyor eternal i universal creador, beneït sigueu vós que a servei, ús i profit meu haveu creat cel i terra i tot el que hi ha, i a mi, inútil i miserable, haveu format entre aquestes coses i major que aquestes coses després dels àngels», llavors [aquesta ciència] és dita sapiència, ço és, saborosa ciència.

[...]

I aquesta sapiència és dita do i gràcia de l’Esperit Sant.

Mes diu l'autoritat al·legada [sant Agustí], que aquesta sapiència no és manifestada a molts, car molt pocs la tenen, i aquells que la tenen no la perden mai, ans diu, la fi de l'autoritat, que els acompanya la sapiència, i va i està amb ells fins a l’esguard de la majestat de Déu. Car la sapiència dura en aquest món i en l’altre, mes no ho fa la ciència, segons diu sant Pau: «Les profecies s’esvaniran, les llengües cessaran i la ciència desapareixerà», etc. (1Co 13,8) [...] El mateix premi tindran tant el pagés com el doctor, etc. Mes la sapiència, que està en la sobirana devoció i elevació d’esperit i alta contemplació, tostemps durarà i romandrà ací i allà.

I veus, bona gent, quina diferència hi ha entre ciència filosòfica i mundanal i sapiència. Car, de sapiència, no en tingueren els filòsofs; només tingueren ciència. Saberen i conegueren que hi ha una causa primera, ço és, Déu; mes no l’adoraren, ni el serviren ni li feren oració, ni tingueren en Ell devoció; així que tingueren ciència, mes no sapiència i, per açò, s’ha escrit d’ells [...] que, encara que els filòsofs conegueren Déu, no el glorificaren com a Déu, ni li feren gràcies, mes s’embolicaren en les seues vanes cogitacions, i el seu foll cor fon obscurit i enfosquit. I dient-se i reputant-se savis, foren fets bèsties i folls, car no tingueren devoció a Déu, a qui per ciència conegueren [Rm 1,21s]. I, per açò, molts d'ells, amb tota la seua ciència, tingueren mala, infamant i vergonyosa fi.

(«Sermó de Pentecosta», Arxiu de Textos Catalans Antics, IV (1985), pp. 306-308. Fragment adaptat).

(1) Cuc xicotet.

Nota. El text forma part d’un conjunt de 59 sermons predicats la majoria a Morvedre, la Plana, el Maestrat, Tortosa, Tarragona, Barcelona, etc., en la primavera del 1413. És el manuscrit 477 de la Biblioteca de Catalunya. Mossén Josep Perarnau va editar 10 sermons del susdit ms. Sobre el tema: en Internet trobareu un article interessant de Xavier Renedo: «Ciència, sapiència i curiositat (de sant Bernat a Eiximenis)» dins Mot so razo, 8 (2009), pp. 43-53. 

(Publicat en Cresol, 140 (2017, setembre-octubre), p. 59).