Fe i cultura

Ramon Arnau i Garcia (†)

Degà de la Seu de València

Hi ha casos en què la proposta d'un amic, que ens incita a mamprendre un determinat treball, coincidix plenament amb la forta preocupació personal que en el mateix moment ens preocupa. Dic açò, perquè l'afanyat director de Cresol, m'ha demanat escriure sobre els valors que trobem en la nostra història, en les nostres institucions heretades dels avantpassats, urgits per la necessitat d'haver d'evangelitzar hui en dia. I he de confessar que esta qüestió ha sigut un dels punts que en les meditacions de l'estiu, tingudes en el silenci de les altes i precioses pinedes de Bronchales, més m'ha preocupat, fins a considerar-la assumpte fonamental de l'ocupació del teòleg. Precisar la fidelitat a la tradició i obrir-se a les actuals formes de la cultura és, sens dubte, un punt apremiant. En establir la necessària relació de la fe amb la cultura de cada moment i en no hipotecar el sobrenatural amb cap categoria cultural determinada, consistix, a la meua manera de veure, a hores d'ara, la grandea i el risc del quefer teològic.

I hem de començar establint una distinció tan simple com fonamental, però que no sempre s'ha tingut en compte. Es tracta de precisar la diferència que hi ha entre la fe i la teologia, i traure la corresponent conclusió. La fe, com un do rebut debades, com demana la benaurança evangèlica, ha de ser conservada des d'un cor net en la integritat inicial. Creure en el misteri de Déu, acceptar la divinitat de Jesucrist i la seua obra redemptora, adorar la presència real en l'Eucaristia, fer nostres totes i cadascuna de les veritats de fe, tothom ho ha rebut gratis de la bondat divina, i no li és permés alterar-ho. Hi ha tan sols un Déu que ens ha revelat el seu misteri i, per tant, hi ha tan sols una fe. Així ho ensenya l'apòstol Pau en la seua carta als cristians d'Efes.

Ara bé, l'Església, des del primer moment de la seua existència històrica, com ho testifica sant Pere, ha hagut de donar raó de la seua fe, i en funció de la urgència apostòlica de conceptualitzar humanament les veritats divines, s'ha vist en la imperiosa necessitat de recórrer als conceptes humans, i formular les proposicions teològiques. Però els conceptes humans de què se servixen els teòlegs no són sempre coincidents, d'ací que hi haja pluralitat de teologies. El pluralisme teològic ha estat sempre vigent en l'Església, i deu seguir estant-ho. Tan sols un punt de referència. En el segle XIII sant Bonaventura i sant Tomàs explicaven teologia a París i ni la seua problemàtica ni el seu mètode eren els mateixos. Els dos creien en Déu, els dos eren teòlegs cristians, i cadascú expressava la idèntica fe per camins intel·lectuals diversos.

Aquesta primera precisió, que massa voltes ha sigut oblidada per alguns dignataris de l'Església, obliga a concloure que no hi ha una teologia única.

I el nostre temps, a mida que vulga ésser fidel al manament missional rebut de Jesucrist, haurà de fer la seua teologia a fi de donar raó de la fe. I ací comença el greu problema. Formulem-lo amb esta pregunta ¿com predicar la fe única als homes de hui des de categories culturals que o no tenen ja vigència o resulten difícilment comprensibles? Prendre consciència d'aquesta problemàtica no és cosa nova. El papa sant Joan XXIII en el discurs d'obertura del concili Vaticà II va distingir amb tanta claredat com força entre el depòsit de la fe i el mode com s'anuncia el seu contingut.

Aplicar aquesta distinció té una vigència tal que acaba convertint-se en principi fonamental per a plantejar l'actual comportament pastoral. El teòleg, conscient de la responsabilitat d'anunciar la fe per tal de promoure la conversió en l'home actual, es veu obligat a canviar el llenguatge cultural que abans havia servit de vestidura a la fe, i és en este moment quan pot sentir la pitjor de les angoixes, puix advertix que la cultura ha sigut hipostasiada de tal manera amb la fe, que al prescindir d'ella té la sensació d'estar arrossegant al mateix temps la fe. I és que en el component fe i cultura, tal com el vivim les diverses confessions cristianes, allò que en gran part ens separa a una de les altres és el que és estrictament cultural. Una cultura feta des de la fe, però on l'element estrictament de fe és mínim. Un exemple servirà per a corroborar-ho. El comportament divers de l'arquebisbe de València, quan a la Seu acaba la missa estacional, i el de l'arquebisbe de Canterbury en idèntic moment. L'un i l'altre han celebrat la missa amb semblant ritual pontifical. L'un i l'altre en acabar la missa es revestixen [amb] els hàbits morats. Fins ara tot igual. La radical diferència entre els dos prelats radicarà que el de València eixirà de la Seu a soles o, com a molt, acompanyat pels canonges. En canvi, al de Canterbury a l'escalinata del presbiteri l'esperarà la seua muller, adornada de pells i de joies. Tinc per a mi que este fet de valor cultural i sociològic, puix no té res a veure directament amb la fe, ens separa els catòlics i els anglicans més que les qüestions estrictament de fe. I una cosa similar ocorre en totes, o almenys en quasi totes, les esglésies separades.

¿Que fer davant de tota esta difícil situació? Pense que imitar els nostres avantpassats. Ells foren hòmens de fe intrèpida que els va moure a dialogar amb la pròpia cultura. Així nosaltres, imitant-los en la solidesa de la fe, hem d'atrevir-nos coratjosament a dialogar amb el món de hui. Adoptar aquesta actitud, aquest estil podríem dir, equival a haver aprés la lliçó fonamental que ens donaren, al ser fidels a la fe i a la pròpia cultura. I açò és el que tant l'Església com el món ens està demanant als teòlegs, entenent aquest terme amb una amplitud que permet adscriure en ell també als pastoralistes. El pastor de hui ha de ser fidel als d'ahir, però, pense, no tant fent materialment el que ells van fer, sinó imitant l'esperit evangèlic que els va dominar. Tan sols així, quan els pastors de hui sentim la doble urgència de ser fidels a les nostres arrels cristianes, i al mateix temps ens sentim impulsats a conéixer amb rigor el món cultural de hui, podrem intentar, com ho feren els teòlegs d'altre temps, anunciar l'Evangeli amb claredat i rigor. Tasca verament difícil, encara que il·lusionant, que ens invita a tots, i que per a portar-la endavant requerix total fidelitat a la fe i a la tradició i un gran esforç per sintonitzar sense por amb el món de hui.

Font: «El valor de la història davant l'evangelització», Cresol, 41 (2003, octubre), pp. 12s.