De la perfecta alegria

Traducció d'Eduard Soler i Estruch
(Castelló, la Ribera Alta 1912-Carcaixent 1999)

Fragment de les Floretes de Sant Francesc.

La floreta de la perfecta alegria, bella en Ia seva composició i profunda en el seu contingut, és en realitat la poetització de les Benaurances de Jesús: «Feliços els qui ploren..., els perseguits per la justicia... Alegreu-vos perquè d'ells és el Regne dels cels...» La lliçó, inspirada sobretot en sant Pau, de no ensuperbir-se, sino de gloriar-se en la creu del Senyor, la llegim repetides vegades en els escrits de sant Francesc. És la gracia que ell assenyala per damunt de totes les que Crist pot concedir als seus amics. [nota de Francesc Gamissans, OFM, en la seua edició de les Floretes de Sant Francesc d'Assís, La Formiga d'Or, Barcelona 1997, p. 41].

Capítol VIII

De la perfecta alegria

Un dia d'hivern, amb un fred que pela, el pare sant Francesc i fra Lleó, es dirigeixen des de Perusa a Santa Maria dels Àngels. Fra Lleó, que té més bona cama, va davant; Sant Francesc camina darrere. (1) De sobte, el crida:

—Fra Lleó, vols que et diga una cosa? Mira, en el supòsit que els frares menors donaren un altíssim exemple de santedat per tot l'ample de la terra i en foren, a més a més, uns models d'edificació, sàpies i pren bona nota que no está en això la perfecta alegria.

I segueixen fent camí... Un tros més avant, torna a dir-li sant Francesc: 

—Atén, fra Lleó. Mira, encara que els frares menors tornaren la vista als cecs, guariren als baldats, foragitaren els dimonis, tornaren als sords la facultat d'oir, els peus als coixos, als muts el parlar i, el que és més gros encara, ressuscitaren els morts de quatre dies abans, anota que en res de tot això està la perfecta alegria.

I continuen sense deturar-se, a presseta, a presseta, per vore d'espolsar-se el fred de damunt. De nou, torna el pare sant Francesc:

—Escolta, fra Lleó: si els frares menors saberen totes les llengües del món, i totes les ciències, i tota la Sagrada Escriptura i, encara més, saberen també profetitzar i revelar no tan sols l'esdevenidor, sinó els més amagats secrets de la consciència i de les ànimes, pren nota, fill meu, que en això no está la perfecta alegria.

Fra Lleó va fent camí sense obrir la boca. Al cap d'una estona torna el pare sant Francesc:

—Fra Lleó, ovelleta de Déu, mira: encara que els frares menors parlaren com els àngels i saberen com «l'aeiou» el curs dels estels, i la virtut de tota mena d'herbes... Encara que els hagueren revelat tots els tresors de la terra, i saberen també com són els ocells i els peixos, i tota mena d'animalets, i els hòmens, i els arbres, i les pedres, i les arrels i les aigües, sàpies, fra Lleó, fill meu, que tampoc no està en res d'això la perfecta alegria.

El fred, no cal dir, segueix apretant. I els dos frarets van fent camí sense deturar-se a res. Sant Francesc torna de nou:

—Creu-me, fra Lleó. T'ho dic com ho sent: encara que els frares menors saberen predicar tan rebé que amb la seua paraula convertiren a tots els infidels a la fe de Crist, anota que no està en res de tot això la perfecta alegria...

I segueixen caminant en silenci al llarg de més de dues milles, fins que, inesperadament, fra Lleó, que potser ha anat rosegant el que ha dit sant Francesc, li pregunta:

—Benaurat Pare: en nom de Déu et demane que em digues clar i ras, en què consisteix això de la perfecta alegria.

Sant Francesc, llavors, tot ell fet un ample somriure, li diu:

—És ben senzill, fra Lleó. Mira: si arribats a Santa Maria dels Àngels, arremullats per la pluja, tots dos tremolant de fred, bruts de fang i famolencs, toquem a la porta del convent i el porter, tot esguitós, ix per a dir-nos: «Qui sou vosaltres?» I nosaltres contestem: «Som dos frarets dels vostres». I ell replica: «Mentida segura. Vosaltres el que sou és... uns pocavergonyes que aneu per ahí embolicant a tots i fins robant les almoines dels pobrets. Aneu-vos-en i que us pegue l'aire...» I no ens obri; i ens fa passar la nit al ras, amb neu, aigua, fred i fam... Si llavors suportem amb paciència tanta injúria, tanta crueltat, tant de vituperi... sense murmurar, pensant amb humilitat i caritativament que aquell porter ens coneix molt bé, i que és Déu qui l'ha fet parlar en contra nostra... Fra Lleó, fill: pren nota que en açò està la perfecta alegria.

I si tornem a tocar i ens ix ell tot indignat i ens llança al carrer a bufetades, com a malandrins inoportuns dient-nos: «Arreeu-vos-la d'ací, lladres. Aneu-vos-en a l'hospital, que ací no us han de donar posada ni menjar.» Si llavors nosaltres suportem açò amb paciència, amb amor i fins amb alegria, llavors, ai, fra Lleó!... Llavors anota que en açò està la perfecta alegria!

És més, si espentats per la fam, pel fred i rigor de la nit tornem a tocar, i demanem que per l'amor de Déu ens òbriguen i ens deixen entrar, el porter fet un bou ens diu: «Xe, quina gent tan inoportuna! Espereu-vos i sabreu el que és bó!» I se n'ix cap a fora amb un bon garrot, ens agafa per la caputxa i ens llança a terra, ens fa rebolcar per la neu unflant-nos a garrotades, i tot açò ho sofrim amb paciència i fins amb un goig, pensant en les penes de Crist, que nosaltres devem patir pel seu amor... Anota, fra Lleó, anota que en açò està la perfecta alegria!

I ara escolta la conclusió. Mira, per dalt de totes les gràcies i els dons de l'Esperit Sant que Déu concedeix als seus elegits; per damunt d'aquestes coses està el véncer-se a si mateix i voluntàriament... I per amor a Crist patir penes, injúries, oprobis i menyspreus; perquè de tots els altres dons de Déu, en veritat et dic que no ens en podem gloriar, perquè no són nostres, sinó de Déu, que no debades diu l'Apòstol: «Què tens tu que no ho hages rebut de Déu?» I si d'Ell ho has rebut, per què gloriar-te com si fóra cosa teua?

Però en la creu de la tribulació i en l'aflicció sí que podem gloriar-nos, perquè tot aixó sí que és cosa nostra, i és per açò que diu l'Apòstol: «No vull gloriar-me sinó en la creu de Nostre Senyor Jesucrist», per al qual siga sempre l'honor i la glòria pels segles dels segles. Amén.

(Font: «De la perfecta alegria», en Acción Antoniana, 562 (1976, març), València.)

1. Sant Francesc i els seus companys caminaven de dos en dos, a la manera evangèlica. Dante es fa ressò en la Divina Comèdia (Ind. 23, 1-3) de l'espectacle, ja popular, dels framenors «caminant de dos en dos: un davant i l'altre darrere». [nota de Francesc Gamissans, OFM, en la seua edició de les Floretes de Sant Francesc d'Assís, La Formiga d'Or, Barcelona 1997, p. 39]

Floretes de Sant Francesc: dos fragments

Traducció d'Eduard Soler i Estruch
(Castelló, la Ribera Alta 1912-Carcaixent 1999)

Capítol I

Sant Francesc, semblança de Jesucrist

 

Fon sant Francesc, en tots els actes de la seua vida, un autèntic seguidor de Crist, al qui tractà d’imitar en tot i per tot. (1)

Igual que Crist escollí dotze apòstols que ho deixaren tot per a anar-se’n amb Ell, també sant Francesc escollí en principi, com a pilar del seu Orde, dotze seguidors que feren professió de la més estricta pobresa. 

Un dels dotze apòstols de Crist, com se sap, acabà penjant-se... Un dels dotze seguidors de sant Francesc, fra Joan de Capella, apostatà i va penjar-se també, la qual cosa deu servir-nos d’exemple d’humilitat i de temença, i perquè ens n’adonem ensems que ningú no pot ésser segur de perseverar, si no és amb l’ajuda de la gràcia de Déu. 

Admirables models de santedat i calzes reblits de l’Esperit Sant foren els dotze apòstols, i models de santedat foren també els dotze germans de sant Francesc, apòstols redivius, algun dels quals, com fra Gil, fon raptat, com Sant Pau, fins al tercer cel; un altre, fra Felip [Lungo], amb la llengua tocada amb una brasa de foc per un àngel, com el profeta Isaïes; un altre, fra Silvestre, igual que Moisés, parlava amb Déu com qui parla a un amic de tota la vida; fra Bernat, tan humil com ben enterat en totes les coses de la Santa Escriptura, igual que sant Joan l’Evangelista, s’hi remuntava com una àliga, amb tota l’extraordinària potència del seu enteniment, fins a l’altíssima llum de la Divina Saviesa... I un altre, darrerament, com fra Rufí, cavaller d’Assís, fon canonitzat en vida, tanta fon la seua santedat... (2)

I per aquest estil foren tots ells: animetes privilegiades, singularment santes, com ha de vore’s al llarg del que es diu en aquest llibre. 

Capítol X

De com fra Masseo va provar la virtut de sant Francesc

Sant Francesc i fra Masseo són al convent de la Porciúncula...

 

Fra Masseo [de Marignano] és un home sant, discret, trempat i amb molta gràcia per a parlar de les coses de Déu. (3)

Sant Francesc, no cal dir-ho, l’estima de veres. 

Un dia que Sant Francesc tornava d’un bosquet on s’havia retirat per a fer oració, s’hi topeta amb fra Masseo. Aquest, volent assabentar-se fins a on ratlla la humilitat del pare sant Francesc, fent-se un poc el boig i amb un to esguitoset s’encara amb ell per a dir-li: 

—I per què a tu? Per què a tu? Per què precisament a tu? 

Sant Francesc resta tot sorprés. En refer-se un poc li diu: 

Escolta’m, fra Masseo: què és el que vols dir amb això de «per què a tu?, per què a tu?, per què a tu?». 

Fra Masseo, tot i aquell aire diplomàtic que li és consubstancial, no pot amagar que les paraules del sant l’inquieten prou i exclama amb un poc de desfici: 

—Vull dir que, a quin sant va tot el món a buscar-te, per què la gent vol vore’t i escoltar-te i obeir-te? Tens un cos menut i escafinyat; una cara que no és res de l’altre dijous... De noble, d’allò que en diuen «estirp noble», jo crec que tens ben poca cosa. I si és de coneixements científics…, tu voràs! Per què, doncs, peguen tots darrere de tu? Vinga, a vore si m’ho expliques...

Sant Francesc se’l resta mirant... Un ample somriure li va omplint a poc a poc tota la cara... Alça els ulls al cel i posa el pensament en Déu i li dona gràcies. I, llavors, amb l’esperit tot amerat de fervor s’encara amb fra Masseo i li diu:

—Com que vols saber per què a mi? Dius que vols saber per què precisament a mi! Vols saber per què tot el món ve darrere de mi... Mira, fra Masseo, T’ho diré… La cosa és ben clara, voràs: Els ulls de Déu, massa que ho saps, veuen perfectament tot el que de bo i de roí hi ha escampat per tot arreu. I com aquests ulls santíssims no han trobat entre tots els pecadors haguts arreu del món a cap altre que ho siga més que jo, ni més vil, ni més baix ni més malvat... I com per a dur a bon cap l’obra meravellosa que porta entre mans, no ha pogut trobar sobre la terra una altra criatura tan dolenta…, per això i res més que per això Déu m’ha escollit a mi, fra Masseo! Te n’adones ja, fra Masseo? D’aquesta forma destacarà millor la noblesa d’Ell, la grandesa, la fortalesa, la bellesa i la saviesa que al món ha d’infondre-li... D’aquesta manera se n’adonarà també tothom que tota virtut, el mateix que tots els béns, procedeixen d’Ell i de ningú més; que ningú es pot gloriar davant d’Ell i, si es gloria, s’hi gloriarà en el Senyor, al qui en definitiva pertany tota glòria, ara i sempre, i pels segles dels segles. 

Fra Masseo, en escoltar aquesta resposta tan humil i fervorosament dita, no pot menys d’admirar la santa humilitat del nostre pare sant Francesc... 

En honor de Crist. Amén.

(Font: «Les Floretes de Sant Francesc», en Del Colegio, nº 76 (1999-2000), Colegio San Antonio de Padua, Carcaixent).

l. La conformitat de sant Francesc amb Crist descrita amb minuciositat en aquest primer capítol, és una constant de tota la primitiva literatura franciscana. Més tard arriba a la culminació en l'extensa obra de Bartomeu de Pisa: De la conformitat de la vida del benaurat Francesc amb la vida del Senyor Jesús (segle XIV). [nota de Francesc Gamissans, OFM, en la seua edició de les Floretes de Sant Francesc d'Assís, La Formiga d'Or, Barcelona 1997, p. 21].

2. Son onze els primers companys del Pobrissó d'Assís que anaren ajuntant-se entre el 1208 i 1209, abans de l'aprovació pontifícia de la forma de vida o Regla: Bernat de Quintavalle, Pere Cattani, Gil d'Assís, Sabbatino, Morico, Joan de la Capella, Felip Longo, Joan de sant Constanzo, Bàrbar, Bernat de Vigilanzio i Àngel Tancredi. Les fonts més antigues inclouen sant Francesc entre els dotze perquè ell mai no hauria gosat ocupar el lloc de Crist entre els seus cavallers de la taula rodona. [nota de Francesc Gamissans, OFM, en la seua edició de les Floretes de Sant Francesc d'Assís, La Formiga d'Or, Barcelona 1997, p. 22].

3. Fra Masseo de Marignano ha estat una de les figures més populars i benvolents de les primeres fraternitats franciscanes. Va ingressar a l'orde el 1211. Ben plantat, de gest obert i airós, era estimat de sant Francesc per la seva parla agradable, per la prudència en les obres i també, val a dir-ho, per la robustesa física quan es tractava de protegir el sant de la indiscreció de la gent en els llocs de recés o en els moments d'èxtasi amb Déu. Justament perquè fra Masseo fou dotat de qualitats purament humanes, li fou necessari lluitar tota la vida per assolir la veritable humilitat. Morí nonagenari l'any 1280. [nota de Francesc Gamissans, OFM, en la seua edició de les Floretes de Sant Francesc d'Assís, La Formiga d'Or, Barcelona 1997, p. 44].