El desafiament de la unitat dins de l'Església catòlica

Martín Gelabert Ballester, OP

L'Església catòlica, al llarg de la seua història, ha hagut de fer front a dificultats i problemes que semblaven qüestionar el seu mateix ser. Davant d'eixos desafiaments els fidels en particular, i l'Església com a institució, s'han vist obligats a prendre postura, i a trobar respostes per a aclarir la confusió que podien plantejar els qüestionaments, o per a situar-se més adequadament, de manera que, en la mesura que siga possible, s'evitaren els malentesos que semblaven derivar-se d'una mala comprensió del missatge cristià.

La Reforma protestant va suposar un desafiament seriós per a l'Església catòlicoromana perquè, d'una banda, la protesta de Luter plantejava una pregunta decisiva a les institucions eclesials, la de si elles transmetien i vivien fidelment el missatge cristià. D'altra banda, una vegada consolidada la Reforma, a uns i a altres, catòlics i reformats, se'ls plantejava la pregunta de si eixa ruptura no era el principal obstacle perquè el món creguera, perquè la ruptura és un signe evident que no es complixen les paraules de Crist, al qual totes les Esglésies apel·len per a mantindre la seua separació: «que tots siguen u» Evidentment, els cristians no som u. Som molts, estem dividits, i la unió sembla complexa i difícil. Si prenem de deveres les paraules que el quart Evangeli posa en boca de Jesús en forma d'oració al Pare: «que tots siguen u, perquè el món crega» (Jo 17,21-22), la conclusió que sembla imposar-se és que la condició perquè el món crega no es complix, i com no es complix, la transmissió de la fe es troba dificultada.

Hui el desafiament que la separació entre cristians suposa de cara a la transmissió de la fe, s'ha radicalitzat més, si cap, perquè la separació ja no es dona només entre uns grups i uns altres, suposadament cohesionats dins del mateix grup, sinó que afecta l'interior mateix d'algun grup, com sembla ser el cas dins de l'Església catòlica. Algunes persones, apel·lant a la fidelitat a «la catolicitat», qüestionen la persona, la doctrina i l'autoritat del garant de la unitat catòlica, el Pontífex Romà. Això suposa un escàndol seriós per a molts catòlics de bona voluntat, i és un dels majors desafiaments a què s'ha d'enfrontar hui l'Església catòlica romana. La gravetat de l'assumpte es multiplica quan són aquells que haurien d'estar més units al Papa, els que més obertament el critiquen.

Una manera de desactivar, almenys en part, este possible escàndol, seria recordar que les tensions són una cosa tan antiga com l'Església mateixa. El Nou Testament conta que Pau «es va enfrontar» a Pere (Ga 2,11). La qüestió objecte de divisió era si els no jueus convertits al cristianisme havien d'observar les lleis jueves. És possible que també hi haguera discrepàncies entre altres dos grans líders del cristianisme primitiu, Pere (més liberal) i Jaume (més aferrat al judaisme).

Les ruptures que posteriorment s'han donat van començar sent enfrontaments o tensions que no van saber o van poder resoldre. Com que no es van resoldre, es van formar «Esglésies» separades, i cadascuna es considerava la «verdadera» i acusava les altres de desviació de la veritat. Els períodes postconciliars han sigut moments propicis per a les ruptures perquè, d'alguna manera, tot Concili introduïx maneres de comprensió que molesten els qui s'aferren a comprensions literals i arcaiques. Després del Vaticà I, alguns bisbes van considerar que la proclamació de la infal·libilitat pontifícia era contrària a la tradició catòlica. Després del Vaticà II, un bisbe va considerar que els pronunciaments ecumènics i litúrgics del concili eren una clara desqualificació de la tradició. Ací, a Espanya, les crítiques al cardenal Tarancón eren moneda freqüent entre molts catòlics.

El que està passant ara amb Francesc és quasi una repetició del que va passar amb Joan XXIII quan va convocar el Concili. Amb una diferència: llavors no hi havia les que hui es coneixen com a «xarxes socials», i les desqualificacions no es propagaven amb la facilitat amb què ara ho fan. Però les crítiques a Joan XXIII van ser de bon calibre, també per part d'aquells que més obediència havien de manifestar-li, fins al punt que el famós cardenal Ottaviani, en l'escut episcopal del qual es podia llegir «Semper ídem», va encapçalar l'oposició eclesial a moltes de les reformes del Vaticà II.

Són possibles respostes diferents sense trencar la comunió. U sol jutjar a partir de les dades que té i de les experiències viscudes. Els diferents llocs de missió i les necessitats diverses dels fidels i comunitats cristianes, provoquen respostes divergents, però la divergència no està en l'Evangeli, sinó en la situació a què l'Evangeli ha de respondre. Hi ha diferències que són manifestació de la riquesa de l'Evangeli i de la seua capacitat d'adaptació a situacions diverses.

La comunió es trenca no pels desacords, sinó quan del desacord es passa a l'insult i a la desqualificació personal, quan en compte de buscar algun element de bondat en la postura de l'altre, es considera que, fins i tot les coses bones que puga dir o fer, amaguen les pitjors intencions. La comunió es trenca quan no hi ha un esforç seriós per a comprendre el que l'altre diu, quan ens quedem en la superfície o en una paraula o frase separada del seu context, i ací veem recapitulats tots els mals.

Hi ha altres desafiaments que hui se li plantegen a l'Església. En cite només un, que ha afectat seriosament la seua credibilitat: l'escàndol dels abusos i agressions sexuals. També en este escàndol convindria guardar les formes i no engrandir-lo innecessàriament. Sens dubte les víctimes són les primeres perjudicades. Però també han resultat perjudicats molts sacerdots entregats i innocents, avergonyits pels fets, i dolguts (com reconeix el Papa) per «la sospita» que la maldat d'uns pocs és la punta de l'iceberg de la maldat de tots. Este és un tema sobre el qual hi hauria molt a dir i moltes consideracions a fer. Esperem que les mesures que s'han pres eviten que tornen a donar-se tals delictes, i confiem que ningú aprofite que les aigües venen tèrboles per a pescar el que no hi ha.

Publicat en Cresol (2019) 152, Unió Apostòlica de València, pp. 12-13.

Resurrecció de Crist

Resurrecció de Crist, un producte mal venut

Martín Gelabert Ballester, OP

1. Vendre la resurrecció

Teòlegs i exegetes parlen del «criteri de dificultat» com un signe de la veracitat dels relats evangèlics. Difícilment la primitiva Església s'hauria molestat a inventar un material susceptible de deixar-la en una posició difícil o afeblida en les disputes amb els oponents. Posats a inventar dites o paraules de Jesús, l'últim que se li ocorreria a un admirador del Mestre seria dir coses que el deixaren malparat. Este criteri de dificultat podria aplicar-se als primers relats de la resurrecció de Crist. Els autors d'estos relats sembla que no tenen cap interéƒs a «vendre el producte»; expliquen una experiència amb una ingenuïtat i unes maneres que fan difícil la seua comprensió i la seua acceptació; açò prova que no busquen enganyar, perquè si buscaren enganyar s'expressarien d'una altra manera. Pense en tres detalls:

1. Les primeres testimonis de la resurrecció són dones. Però les dones, en aquella societat, són mals testimoniatges. Cap bon advocat presentaria una dona com a testimoni del seu defensat. Els bons testimonis en un judici són els hòmens (per cert: «testimoni» i «testicle» tenen la mateixa arrel). No és estrany que Cels, un apologeta anticristià del segle II, per a desprestigiar el fet de la resurrecció, afirmara que esta fe es basa en el testimoniatge d'unes dones histèriques. Sant Pau, que narra com es predicava la resurrecció en els moments posteriors als que es referixen els evangelistes, solament cita hòmens com a testimonis.

2. Una altra dada estranya: un dels problemes que tenien els primers cristians era afirmar que «l'home» Jesús havia ressuscitat. Per a deixar clar que no es tractava d'un fantasma, els evangelis insistixen en els trets que definixen la corporalitat i la humanitat: Jesús es deixa tocar, mostra les seues nafres, menja peix. Però el fet sorprenent és que, al costat d'estes dades que reforcen la «carn» del ressuscitat, ens expliquen unes altres que semblen contradir-les: travessa portes, sembla un fantasma, desapareix de la vista quan intenten retenir-lo; en els qui el veuen sorgixen dubtes, preguntes, pors. La segona sèrie de dades resulta contradictòria amb la primera. Per a ressaltar la corporalitat del ressuscitat, haguera sigut millor oblidar que alguns el van confondre amb un fantasma.

3. Posats a vendre la resurrecció i a fer-la interessant per a nosaltres, seria més lògic dir amb sant Pau: en la seua resurrecció hem ressuscitat tots. Però esta és una dada posterior al primer anunci. El primer anunci es referix només a Jesús: la seua resurrecció sembla que no té rellevància immediata i directa per a nosaltres. En el fons, el primer anunci no ens aporta res. És un anunci gratuït, que no tracta de convéncer pel que aporta, sinó que val per si mateix. Els que expliquen així la resurrecció són uns mals venedors. Sant Pau sap vendre millor el producte. Per això insistix que la resurrecció de Crist té incidència directa en tots i cadascun dels creients.

2. Creure en la resurrecció

Havent dit l'anterior, em sembla que és important insistir que la resurrecció de Crist no és un miracle destinat a justificar la fe, sinó un miracle objecte de fe. Potser per açò no siga fàcil «vendre-la». Perquè més que presentar proves, el que cal fer és anunciar-la com una gran esperança. Els qui acullen l'anunci comprendran el seu sentit i el seu valor. Els qui no l’acullen seguiran «cecs», perquè els ulls de la carn no poden veure a Jesús ressuscitat. Solament poden veure’l «els ulls de la fe».

La resurrecció no és històrica en el mateix sentit en què ho és la mort de Jesús, però té repercussions històriques. Alguna cosa extraordinària va haver d'ocórrer perquè es desencadenara la fe pasqual. I eixa cosa extraordinària és confessada com la resurrecció de Jesús. Tomás d'Aquino és ben conscient de les dificultats que es plantegen per a creure en la resurrecció de Crist. Açò fa que la seua fe siga més meritòria, més adulta i més madura. Però també oferix una sèrie d'arguments a favor de la resurrecció. En referir-se a estos arguments afirma: «encara que cada u dels arguments en particular no fora suficient per a provar la resurrecció de Crist, no obstant això, presos tots conjuntament declaren de manera perfecta la seua resurrecció, sobretot pel testimoniatge de l'Escriptura, les paraules dels àngels, i l'afirmació de Crist confirmada amb miracles».

Esta convergència de probabilitats a la qual es referix Tomás d'Aquino podria completar-se amb altres signes o petjades. Per exemple: les dones com a primers testimonis, la tomba buida, les trobades «misterioses» amb els apòstols, el seu canvi radical i el seu compromís després de Pasqua, el seu martiri per defensar eixa veritat; i el naixement i creixement vivent de l'Església primitiva. La convergència de tals signes fa possible presentar la resurrecció com a explicació plausible d'eixa «cosa» extraordinària que va desencadenar la fe pasqual. Sense oblidar mai que no estem davant de proves irrefutables, sinó davant d’un anunci creïble, que només pot acceptar-se amb fe en el Déu vivent que intervé en la història de Jesús.

Publicat en Cresol, 137 (2017, març-abril), pp. 12s.

Justícia i veritat, obra de Déu

Martín Gelabert Ballester, OP

La crisi sanitària que hem patit ha provocat una crisi econòmica. Moltes persones han perdut els seus mitjans de subsistència. Cert, el Govern d'Espanya ha pres alguna mesura destinada a pal·liar esta crisi econòmica, com la implantació d'un salari bàsic universal. Cal donar la benvinguda a estes mesures, però sense oblidar que no poden ser permanents, perquè llavors convertirien moltes persones en «dependents permanents», i estes dependències solen afavorir l'aparició de governs totalitaris. El que cal fer és crear llocs de treball. El treball és un dret, que dignifica la persona i procura estabilitat social.

La paraula de Déu ens recorda que la justícia i la veritat són l'obra de les mans de Déu (salm 110), d'un Déu que actua i es fa present a través d'aquells sers humans que treballen per la justícia i viuen en la veritat. A vegades u té la impressió que els nostres polítics no estan molt interessats ni en la justícia ni en la veritat, sinó que es mouen per altres criteris menys confessables, com la manera de mantindre's en el poder o d'aconseguir-lo. La política necessita un cert poder, un poder controlat i contrapesat per altres instàncies de poder (poder executiu, legislatiu i judicial), però el criteri de la política no és el poder. El criteri és la busca de justícia i benestar per als ciutadans. Si este fora el criteri que guiara als nostres polítics ens evitaríem espectacles vergonyosos, en forma d'insults i desqualificacions mútues. És normal que hi haja diferents maneres de gestionar els assumptes econòmics i socials. Però si tots ens guiem pel criteri superior del bé i de la veritat, llavors estes maneres diferents no creen enemics, sinó col·laboradors. I on no és possible la col·laboració, sempre és possible el respecte mutu. Si el criteri és la cerca del poder, llavors apareixen enemics irreconciliables, perquè el poder que té un, impedix que el tinga l'altre, que també ambiciona tindre'l.

L'Església com a tal no té com a missió oferir solucions concretes als problemes socioeconòmics i polítics, la seua missió no és gestionar la ciutat ni oferir programes alternatius. Però el seu missatge té incidència en la manera de buscar solucions i de gestionar els programes. Ella, des de la humilitat i el diàleg, pot oferir llums i criteris. I en molts casos, a través de les seues institucions de caritat, també oferix solucions, precisament en aquells llocs i a aquelles persones que no solen interessar als polítics. Per a l'Església la justícia és una de les herències més sagrades de la religió. Jo afegiria: per a tots els sers humans, la justícia és una de les herències més sagrades de la cultura. Per això, la justícia es convertix en lloc privilegiat per a la trobada de la fe amb tota cultura que es pree de tal. Hi ha dos aspectes de la reflexió cristiana que tenen a vore amb la justícia, interpel·len a tota cultura i mostren la capacitat humanitzadora de l'Evangeli a tota persona de bona voluntat.

El primer troba el seu fonament en la doctrina cristiana de la creació. Davant del repte de construir un món més humà i, per tant, més just, la Revelació cristiana ens recorda que Déu ha entregat la terra i quant hi conté a «tots» els sers humans i que, per tant, allí on els béns no són accessibles a tots, no es complix la voluntat de Déu. S'amplia així el concepte de justícia, que entén que cal donar a cadascú allò seu, però entén este «seu» en clau individualista. Per contra, la Revelació afirma la clau social i universal del que correspon a cadascú. De manera que la presència de pobres entre nosaltres és la prova palpable de la nostra injustícia i de la nostra llunyania de l'Evangeli.

L'altre aspecte que convé destacar té el seu fonament en allò més original de la predicació de Jesús: el manament de l'amor. El concepte d’«allò seu» és el dret que cal atorgar a cadascú i que està en l'origen de la justícia. En este donar a cadascú allò seu, l'accent no està posat en les intencions (ni de qui dona ni de qui rep), sinó en el dret de qui rep. Esta és la força, però també el límit de la virtut de la justícia. D'ací el perill que una justícia aplicada rígidament resulte inhumana, com indicava la màxima de Ciceró: "summum ius, summa iniuria". Precisament Jesús contesta esta actitud, posada de manifest en les paraules: «ull per ull, dent per dent» (Mt 5,38). Tant en els seu temps com en l’actual, molts models de justícia s'inspiren ací. De manera que en nom d'una presumpta justícia (històrica o de classe, per exemple), tal vegada s'aniquila el proïsme, se'l mata, se'l priva de la llibertat, se'l despulla dels drets humans elementals.

Queda així manifest que la justícia sola, si no es deixa impregnar per l'amor, no és suficient per a l'assoliment d'una autèntica humanitat. En obrir la vida humana a l'amor, l'Evangeli eleva tota justícia i ens obri a la gratuïtat i a la misericòrdia com a autèntica dimensió de l'humà. Hi ha obligacions que cap codi de justícia pot prescriure. Cap codi ha arribat a persuadir un pare perquè estime els seus fills, ni a cap marit perquè mostre afecte a la seua dona. Els tribunals de justícia poden obligar a proporcionar el pa del cos, però no poden obligar a ningú a donar el pa de l'amor. En este sentit, el samarità misericordiós (Lc 10,29-37) representa la consciència de la humanitat, perquè va més enllà de tota justícia, elevant-la des de l'amor. En esta línia afirma el Vaticà II: «No hi ha llei humana que puga garantir la dignitat personal i la llibertat de l'home amb la seguretat que comunica l'Evangeli de Crist».

Editat en Cresol, 156 (2020, juliol-setembre), pp. 8 i 9.