Homilia de Lleó XIV en l'inici del seu pontificat

CELEBRACIÓ EUCARÍSTICA

PER A L'INICI DEL MINISTERI PETRÍ DEL BISBE DE ROMA LLEÓ XIV 

HOMILIA DEL SANT PARE LLEÓ XIV

Piazza San Pietro

Diumenge, 18 de maig de 2025

¡Benvolguts germans cardenals,

germans en l'episcopat i en el sacerdoci,

autoritats i membres del Cos Diplomàtic!

¡Una salutació als pelegrins vinguts en ocasió del Jubileu de les Confraries!

Germans i germanes, vos salude a tots, amb el cor ple d'agraïment, a l'inici del ministeri que m'ha estat confiat. Escrivia sant Agustí: «Ens vau fer per a vós, [Senyor], i el nostre cor està inquiet fins que repose en vós» (Les confessions, 1, 1.1).

En els últims dies, hem viscut un temps especialment intens. La mort del papa Francesc ha omplit de tristesa el nostre cor i, en aquelles hores difícils, ens hem sentit com les multituds de les quals l'Evangeli diu que eren «com ovelles sense pastor» (Mt 9,36). Precisament el dia de Pasqua vam rebre la seua última benedicció i, a la llum de la Resurrecció, hem afrontat este moment amb la certesa que el Senyor mai abandona el seu poble, el reunix quan està dispers i «el custodia com un pastor el seu ramat» (Jr 31,10).

Amb este esperit de fe, el Col·legi dels Cardenals es va reunir per al conclave; arribant d'històries i camins diferents, posàrem en mans de Déu el desig d'elegir el nou successor de Pere, el bisbe de Roma, un pastor capaç de custodiar el ric patrimoni de la fe cristiana i, alhora, de mirar lluny, per anar a l'encontre de les preguntes, de les inquietuds i dels desafiaments de hui. Acompanyats per la vostra pregària, hem advertit l'obra de l'Esperit Sant, que ha sabut acordar els diversos instruments musicals i ha fet vibrar les cordes del nostre cor en una sola melodia.

He estat escollit sense cap mèrit i, amb por i tremolor, vinc a vosaltres com un germà que vol fer-se servent de la vostra fe i de la vostra alegria, caminant amb vosaltres pel camí de l'amor de Déu, que ens vol tots units en una sola família.

Amor i unitat: estes són les dos dimensions de la missió que Jesús va confiar a Pere.

Ens ho narra el passatge de l'Evangeli que ens porta al llac de Tiberíades, el mateix on Jesús havia començat la missió rebuda del Pare: «pescar» la humanitat per a salvar-la de les aigües del mal i de la mort. Passant per la vora d'aquell llac, havia cridat a Pere i els altres primers deixebles a ser com Ell «pescadors d'hòmens»; i ara, després de la resurrecció, els toca precisament portar avant esta missió, llançar sempre i novament la xàrcia per a immergir en les aigües del món l'esperança de l'Evangeli, navegar en el mar de la vida per a que tots i totes puguen trobar-se en l'abraçada de Déu.

¿Com pot Pere dur a terme esta tasca? L'Evangeli ens diu que només és possible perquè ha experimentat en la seua vida l'amor infinit i incondicional de Déu, fins i tot en l'hora del fracàs i del rebuig. Per això, quan és Jesús qui es dirigix a Pere, l'Evangeli utilitza el verb grec agapao, que es referix a l'amor que Déu té per nosaltres, a l'oferiment sense reserves i sense càlculs, diferent de l'usat per a la resposta de Pere, que, en canvi, descriu l'amor d'amistat, que ens intercanviem entre nosaltres.

Quan Jesús pregunta a Pere: «Simó, fill de Joan, ¿m'estimes?» (Jo 21,16), es referix, per tant, a l'amor del Pare. És com si Jesús li diguera: només si has conegut i experimentat este amor de Déu, que no minva mai, podràs pasturar els meus corders; només en l'amor de Déu Pare podràs estimar els teus germans amb un “més”, és a dir, oferint la vida pels teus germans.

A Pere, per tant, se li encomana la tasca d'«estimar més» i de donar la seua vida pel ramat. El ministeri de Pere està marcat precisament per este amor oblatiu, perquè l'Església de Roma presidix en la caritat i la seua verdadera autoritat és la caritat de Crist. Mai no es tracta de capturar els altres amb l'opressió, amb la propaganda religiosa o amb els mitjans del poder, sinó que es tracta sempre i només d'amar com va fer Jesús.

Ell —afirma el mateix Apòstol Pere— «és la pedra, que ha estat descartada per vosaltres, constructors, i que s'ha convertit en la pedra cantonera» (Fets 4,11). I si la pedra és Crist, Pere ha de pasturar el ramat sense cedir mai a la temptació de ser un cap solitari o un cap situat per damunt dels altres, fent-se amo de les persones que li són confiades (cf. 1Pe 5,3); al contrari, a ell se li demana servir la fe dels germans, caminant junt amb ells: tots, en efecte, estem constituïts «pedres vives» (1Pe 2,5), cridats pel nostre baptisme a construir l'edifici de Déu en la comunió fraterna, en l'harmonia de l'Esperit, en la convivència de les diversitats. Com afirma sant Agustí: «L'Església consta de tots aquells que estan en concòrdia amb els germans i que estimen el proïsme» (Sermó 359, 9).

Açò, germans i germanes, vullc que siga el nostre primer gran desig: una Església unida, signe d'unitat i de comunió, que esdevinga ferment per a un món reconciliat.

En el nostre temps encara veem massa discòrdia, massa ferides causades per l'odi, la violència, els prejudicis, la por al diferent, per un paradigma econòmic que explota els recursos de la Terra i margina els més pobres. I nosaltres volem ser, dins d'esta massa, un poc de rent d'unitat, de comunió, de fraternitat. Nosaltres volem dir al món, amb humilitat i amb alegria: mireu a Crist! Acosteu-vos a Ell! Acolliu la seua Paraula que il·lumina i consola! Escolteu la seua proposta d'amor per a convertir-vos en la seua única família: en l'únic Crist som u. I este és el camí que hem de fer junts, entre nosaltres, però també amb les Esglésies cristianes germanes, amb aquells que recorren altres camins religiosos, amb aquells que cultiven la inquietud de la recerca de Déu, amb totes les dones i els hòmens de bona voluntat, per a construir un món nou en què regne la pau.

Este és l'esperit missioner que ens ha d'animar, sense tancar-nos en el nostre grupet ni sentir-nos superiors al món; estem cridats a oferir a tots l'amor de Déu, a fi que es realitze esta unitat que no anul·la les diferències, sinó que valora la història personal de cada u i la cultura social i religiosa de cada poble.

¡Germans, germanes, esta és l'hora de l'amor! La caritat de Déu que ens fa germans entre nosaltres és el cor de l'Evangeli i, amb el meu predecessor Lleó XIII, hui podem preguntar-nos: si este criteri «prevalguera en el món, ¿no cessaria immediatament tota discrepància i tornaria potser la pau?» (Carta enc. Rerum novarum, 21).

Amb la llum i la força de l'Esperit Sant, construïm una Església fundada en l'amor de Déu i signe d'unitat, una Església missionera, que obre els braços al món, que anuncia la Paraula, que es deixa inquietar per la història, i que es convertix en rent de concòrdia per a la humanitat.

Junts, com a únic poble, com a germans tots, caminem a l'encontre de Déu i estimem-nos mútuament entre nosaltres.

(Versió de F. X. Martí)

L'Evangeli sí que diu!

Josep Espasa Signes

Prevere (Dénia 1914-1980)

Avui l'home creient —cristià i no cristià— qüestiona l'Església i, per consegüent, qüestiona igualment la fe, sobre les noves situacions, els problemes i els treballs de la humanitat. Qüestiona l’Esglesia sobre la guerra i la fam, sobre la violència instituïda i la violència contra la injustícia establerta, sobre el poder i l'opressió. L'home d'avui —i el cristià amb més força— pregunta a l'Església quina és la paraula, quin és el judici de l'Evangeli i de la fe sobre aquestes situacions horroroses, que semblen traficar amb la por, la fam i la misèria d'una gran part de la humanitat. No contestar aquestes preguntes equivaldria a reconèixer que els homes de l'Església no hi tenim res a dir, perquè de fet no ho diem! Equival a confessar públicament que l'Evangeli no té res a dir al món actual i que, per tant, ja no serveix per a res. En aquestes circumstàncies, callar és donar la raó als poderosos. Tanmateix l'Evangeli sí que diu!, la fe sí que diu!...

Josep Espasa: Què cal creure?, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 1976.

Els pobles tenen la seua història de la salvació

Josep Martínez i Rondan

Rector de Faura

Este text és un fragment de la Introducció del seu llibre L'església parroquial dels Sants Joans de Faura (Caixa Sagunt, Faura 1991, pp. 24s.).

Raó d'aquestes planes

L'amor troba moltes raons on descansar, puix ha estat l'amor a la Parròquia de Faura, als seus habitadors, que l'Església ens ha encomanat perquè la servim, que ens ha mogut i sostingut en aquesta dolça i feixuga faena d'acostar-nos a les arrels cristianes de la fe a casa nostra. Dolça, perquè la saviesa i el coneixement del passat són mel en l'ànima; pesada, puix que ser sagal del bon Pastor i trobador nodreixen i sobrepassen --feliç tibantor-- les nostres forces.

No hem sabut passar per esglésies i parròquies sense emoció. L'amor al passat, l'horitzó beatífic dels monuments cristians --aurores sense crepuscle de la fe que els construí--, i la veneració a la bona gent, germans en la vida i molt més en la joia del Redemptor, ens han fet pelegrins dels dies que el temps s'endugué, i ens han mogut a arreplegar les fulles que els anys escamparen a les senderes de la vida. Dèria inefable que tant ens ompli de goig, i ens ha fet admirar i escriure alguna troba als pobles del nostre humil ministeri.

Faura no s'hi podia quedar sense la nostra ofrena. Que som, l'Església, com un arbre de grosses branques on els ocellets s'hi ajoquen (Lc 13,19), de fruits uberosos, de fulles molt belles i arrels molt fondes. Sense arrels l'arbre cauria. I les arrels, com els temps que són passats, no s'hi veuen.

Els pobles tenen la seua història de la salvació. També Faura, i és de segles. Si la té, serà bo conéixer-la, no ens podem quedar parats, i la Sacra Pàgina ens invita a escriure, puix diu el salmista: «Que quede escrit per a les generacions que vindran, i el poble creat de nou lloarà Déu» (Salm 102,19). I també: «Conteu a les nacions la seua glòria, conteu a tots els pobles els prodigis del Senyor» (Salm 96,3). I en altre lloc: «Recorda't dels temps antics, vés pensant en cada generació, pregunta al teu pare...» (Deuteronomi 32,9a).

Si trobem, és complir la Sagrada Bíblia quan diu: «Parlaran del Senyor a les generacions que vindran, anunciaran els seus favors als qui naixeran després, i els diran: 'Déu ha fet això'» (Salm 22,31b-32), i llavors tots junts podrem cantar: «Déu nostre, evoquem el vostre amor enmig del temple. Recorreu les muralles de Sió; compteu les seues torres, mireu les seues fortificacions, resseguiu els seus merlets, i podreu dir després als vostres fills: 'Aquest és Déu, el nostre Déu per sempre més; ell és el nostre guia'» (Salm 48,10.13-15).

I davant la senzilla història de l'església de Faura, bé escaurien aquelles altres paraules: «Tot evocant el record dels temps antics, meditant les vostres proeses, considerant les obres de les vostres mans, estenc a vós els braços i us mire, Senyor...» (Salm 143,5). I Cassià encara diu: «Contar les gestes del Senyor és lloar Déu».

Si l'Església ha conservat els arxius de les seues comunitats, cal que els salvem estudiant-los i fent-los conéixer, per tal que sapiem el fonament de la nostra cristiandat i fem un poble cada dia més gojós del seu passat, tots fent camí envers el cel nou i la terra nova que ens han estat promesos. Ai, que totes les esglésies de la cristiandat tenen la seua història, els seus orígens cada dia més lluny de nosaltres, però falten lletraferits que l'escriguen, trobadors que la canten. Gran favor farien molts escrivint ni que fos només l'efemèride senzilla de la seua comunitat a manca d'arxius, o escorcollant-los a més si es conserven, a poc a poc, sense temença, que anant anant hom aprén a fer camí i és il·luminat i dolçament compensat.
[...]

Esglésies, fetes de pedra i de fe emocionada

Josep Martínez i Rondan

Rector de Faura

Este text és el començament de la Introducció del seu llibre L'església parroquial dels Sants Joans de Faura (Caixa Sagunt, Faura 1991).

Tot a l'Església és celestial. Tot vola cap a les crineres de la vida, perquè les altures han obert la seua sina i el cel ha vessat l'amor sobre les montanyes com la rosada de l'aurora. Tot a l'Església és inefable i humà, celestial i sentit, present i penúltim. És un goig que ens sobrepassa i ens transporta, és un amor que ens descansa i reanima, és una pau que el desig no alcança, és una flama, no crema i il·lumina. El goig ve al nostre encontre, el misteri envolta la nostra vida, i abraça el nostre fang, i a una altra taula ens convida. Sense crepuscles ni fosca, sense descans en l'alegria, en la joia d'aquell món que trobadors i profetes han cridat per als germans que el món desfavoria.

Quants signes d'humil victòria el cel assenyalen, d'on el batec del cor espera la redempció i pau sense fronteres. Ens emociona veure les montanyes i les valls, i els camins que hi porten buscant vida i llum, farcides de capelles i ermites, de monestirs i d'esglésies, fetes de pedra i de fe emocionada; i ens emociona veure els pobles d'Europa i tants altres del món, escampats en terres uberoses o entre les roques foscants de la serralada, a l'ombra d'esglésies i campanars, acaronats per la dolça veu de les torlanes, embolcallats per la salmòdia orant i ferventa, descansats els cors, davall les altes naus, del neguit sempre inquiet i amable de l'existència humana.

Trista condició de la consciència sense el goig present i latent, interior i intermitent del misteri que fuig i ens busca. I que bé expressen esglésies i ermites la força de l'amor que no vol morir, ans transcendir-se, i alcançar l'abraç sense espines que el mateix amor delera.

Quin bé de l'esperit, quin tresor cultural, quina escola d'art, quina herència tan gloriosa, quin casal de caritat l'Església de Jesucrist al llarg dels segles. Ha pogut més el deler encés, la força de l'amor, la compassió del Crucificat, que les ombres i pecats de la mateixa Església, de nosaltres mateixos, de vegades covards i poregosos, de vegades còmodes i ressagats. Quan l'Amor ens fereix d'amor les ombres ens il·luminen i la gràcia regna allà on triomfaren les febleses dels mortals.

Monuments escrits d'història passada, arxius fecunds, senders que es perden en temps llunyans. I la vida feta imatge, el missatge fet escultura, les icones, sagramentals de la fe, cridant a les portes de l'ànima; retaules, misteris, pintures, capelles, portalades, muralletes ornades amb sants fets de pedra i silenci. Orfebreria, ornaments, instruments músics, apoteosi cridant les promeses de la fe, el descans fecund de la caritat. Campanes, campanes estenent un dosser de místiques flors per damunt de la gràcia de viure i d'esperar, dient a tots, transcendint el bronze, que entrem dins de nosaltres, que mirem amunt, que tinguem la humilitat de deixar-nos estar perquè millor escoltem, ni que siga per uns instants, la remor que ve de l'eternitat.

I la caritat, el que no es veu, allò que els pobres han menjat, allò que l'Evangeli ha furtat, movent els cors, a tantes persones acabalades, unes creients i generoses, altres poderoses i egoistes. Hospitals, casals de pobres i desemparats, confraries de pietat i caritat, ajudant-se quan malalts o pobres els seus confrares; soterrant els nàufrags que la mar tornava a la platja, o els desconeguts pelegrins d'una sobtada mort, trobats per l'horta. Altres temps, altres barrets, altres mentalitats, provisionals com les nostres, millorables, des de la sinceritat.
[...]