La unitat de Déu

Francesc de Pertusa

El 6 de desembre de 1440 el valencià Francesc de Pertusa, teòleg laic, acabava el Memorial de la fe catòlica, una obra enciclopèdica, resum de la teologia del segle XV. Com que es tracta d’un text de difícil lectura i interpretació, per la modalitat de llengua i per la subtilitat del seu pensament, ens ha costat trobar un fragment mitjanament entenedor. Valga el que seguix com a exemple del seu esforç per a penetrar la ciència teològica del seu temps. Xavier Martí.

[Il.lustració: Lletra P miniada en el full 8 recto del manuscrit 1796 de la Biblioteca Nacional, amb el text del Memorial de Francesc de Pertusa.]

Provat és per la gràcia divinal prou bastantment e clara que Déu és etern e ell és creador universal de tot quant és. Ara resta a provar la seua unitat essencial. E per provar-la, faç esta raó. Si eren dos déus, convendria que cascú d’ells fos omnipotent. Posem que u d’ells és ·a· i l’altre ·b·. E dic així: puix ·a· e ·b· són omnipotents, cascú d’ells, pel seu simple poder, pot produir tota cosa possible o impedir que sia produïda o anihilar-la si és produïda. E si ·a· vol produir en esser alguna cosa de les dites possibles, no és necessari que ·b·, que també és omnipotent, vullga així mateix que aquella cosa sia produïda, ans pot voler que no sia, ja que la volentat de ·b·, contingentment, pot voler que aquella cosa sia o no sia, així com la volentat de ·a·, e no necessària. E, si vol que la dita cosa no sia, s’ha de seguir que no serà. E, així, pareix que si dos coses són omnipotents, cascuna d’elles pot fer que l’altra siga impotent. E, com que Déu no pot esser fet impotent, se seguix que ninguna d’elles podria esser Déu.

E, si es diu que entre elles dos hi ha pacte de no contradir-se en res, l’una a l’altra, dic que possiblement ho podrien fer i, per consegüent, idem ut prius [igual que abans]. Encara ab tot això, ninguna d’elles podria ser omnipotent. E açò perquè no és possible que hi haja dues causes totals d’un mateix efecte, e que sien entre si essencialment distintes, car seria contradicció. E, per consegüent, ninguna d’elles podria esser causa total de l’efecte de l’altra, i, per consegüent, no podria ser omnipotent. Ítem més: com que a Déu, per la preeminència, li és propi senyorejar tot quant és, cascuna d’elles hauria de ser superior e sotmesa a l’altra [en tot]. E, com que açò implicaria manifesta contradicció, igitur [per tant] etc.

Ítem més: impossible cosa és que hi haja molts béns sobirans, ja que ninguna cosa sobirana tolera igualtat en la seua espècie o naturalesa si és sobirana, ja que és contradicció ser sobirana i no sobirana alhora. E, ja que Déu és sobirà bé e sobirana perfecció, per consegüent no pot esser sinó un sol. E, per aquesta manera mateixa, pot esser arguït [de sobirana magnitud], e de tota altra perfecció. Hi ha, doncs, un Déu tantum [només] e no més.

E, per tal, tenim in Deuteronomio, VI^o [Dt 6,4] [...] Et c^o XXXVII^o [Dt 32,39] [...] E lo Apòstol, Ad efesios, I^o [Ef 4,5] [...] E d’aquesta unitat de Déu han parlat, així mateix, los antics filòsofs, et primo [i primer] Plató, en lo Timeo, diu que un és lo món, car segons un exemplar ha sigut format, és a dir, Déu. E Aristòtil, en la fi del XII^o capítol de la seua Metafísica, parlant del príncep de tot lo univers, conclou que un sol és lo príncep, és a dir, Déu. E Avicena, en lo cinqué de la Metafísica, diu que és impossible que aquell, al qual és necessari esser, sia comparat a altre necessari esser, apel·lant a aquell Déu. Per totes les quals raons e autoritats, se conclou, de necessitat, esser un sol Déu tantum, e no més.

(«Capítol que prova la unitat de Déu». Text molt adaptat.)

Nota. Del Memorial de la fe catòlica hi ha quatre manuscrits: dos a la seu de València, un a la de Tortosa i un a la Biblioteca Nacional. Avel·lí Flors i Bonet en feu l’edició crítica en una tesi doctoral de 1983 dirigida per Antoni Ferrando. S’ha publicat el text entre 2009 i 2010 en la revista Pentecosta (núm. 65-72), editada per l’Associació Josep Climent de Castelló de la Plana. Consulteu l’article «Un teòleg laic del segle XV: Francesc de Pertusa i el seu Memorial de la fe catòlica», d’Avel·lí Flors, en Homenatge a Germà Colón Domènech (Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2014), pp. 27-51.

El Déu de la llibertat

Josep Miquel Bausset

Monjo de Montserrat

De tant en tant s'afirma que l'Església ha estat una desgràcia per al nostre món. Hi han hagut filòsofs, científics i pensadors, que han negat la validesa i la necessitat de l'Església, degut, en bona part, als despropòsits i bestieses que els mateixos cristians hem fet al llarg de la història: inquisicions, pederàstia, el cas Galileu... La campanya sobre l'existència o la no existència de Déu, present als carrers per mitjà dels anuncis als autobusos a Londres, Barcelona, Madrid, amb el seu eslògan "probablement Déu no existeix..." també ha posat el dit a la nafra sobre aquest tema.

Certament que, tal com deia el P. Josep Ma Soler, abat de Montserrat, "els cristians no creiem en un Déu sense entranyes, que condemna sense misericòrdia". Nosaltres no creiem en un Déu que espia o treu la llibertat de l'home. El Déu de Jesús que l'Església anuncia, és un Déu que és Pare de tendresa, de consol, de llibertat i d'esperança. El Déu en qui creiem no és un Déu "opiaci", que ens abstreu de la realitat o que aliena la nostra consciència, sinó que és un Déu que ens desvetla, per tal de viure compromesos en la lluita a favor de la justícia, de l'alliberament i de la dignitat dels hòmens i de les dones, i dels pobles. El Déu en qui creiem els cristians, no és un Déu que ens embena els ulls i ens fa viure en la nebulosa, sinó que il·lumina el nostre cor i empeny la nostra solidaritat a favor dels més desvalguts. El Déu dels cristians no és el Déu de les prohibicions, de les amenaces, de la por! El Déu de Jesús és el Déu compassiu i ple de bondat, amic de la vida, que acull, que estima i que cura aquells que tenen el cor ple de ferides.

El Déu en què creiem els cristians és el Déu del bisbe Òscar Romero, assassinat pels paramilitars d'El Salvador per la seua defensa dels pobres i dels desvalguts. És el Déu del bisbe Hélder Câmara, enfrontat a la dictadura brasilera i defensor de la llibertat i dels marginats de les faveles. És el Déu del bisbe Pere Casaldàliga, veu profètica de l'Església a favor dels desheretats i oprimits de la terra. És el Déu del pastor Dietrich Bonhoeffer, empresonat i assassinat pels nazis, pel seu compromís cívic i cristià. És el Déu de Samuel Ruiz, bisbe emèrit de Chiapas, ànima dels acords de pau entre la guerrilla zapatista i el govern mexicà i defensor dels drets dels indígenes. És el Déu de José Luis Azcona, bisbe de Marajó, al Brasil, amenaçat de mort per la seua defensa dels Drets Humans i per la crítica a les màfies que trafiquen amb dones i amb xiquets per explotar-los sexualment. És el Déu del bisbe auxiliar de Buenos Aires, Enrique Eguía Seguí, que ha denunciat amb valentia la corrupció institucionalitzada que existeix a l'Argentina. És el Déu del bisbe Añoveros que va saber enfrontar-se a la dictadura franquista. És el Déu del capellà de Xàbia Antoni Llidó, assassinat pel règim dictatorial de Pinochet, pel seu compromís amb els pobres de Xile. És el Déu del P. Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, que l'endemà del terratrémol d'Haití se'n va anar a aquell país amb un carregament d'ajuda solidària. És el Déu de tants i tants laics cristians, capellans i religioses que acullen els malalts de sida, drogoaddictes, o gent que viu al carrer sense mitjans de subsistència. L'Església ha de ser, sobretot, el conjunt d'hòmens i de dones que treballen per la pau, per la justícia, per la defensa dels Drets humans i dels més desvalguts, i per l'alliberament dels pobles oprimits.

Sovint, els cristians no sempre transparentem ni donem a conéixer el veritable rostre de Déu! Desgraciadament, moltes vegades els cristians, amb la nostra vida, amb els nostres actes o les nostres paraules, prostituïm i amaguem l'autèntica imatge de Déu, i presentem un ídol que no és el Déu de Jesús, el Déu Abbà, Pare de tendresa, de llibertat, de consol i de misericòrdia. Tots els cristians hauríem d'aprendre a ser un reflex, en l'Església i en el món, de l'amabilitat i la bondat d'un Déu que estima els hòmens i les dones amb passió. I l'Església hauria de saber transmetre, amb delicadesa, llibertat i respecte, sense crispacions ni imposicions, la imatge d'un Déu que en paraules del teòleg José Antonio Pagola no és un "Déu vigilant de la Llei, atent a les ofenses, que castiga cadascú com es mereix i no concedeix el seu perdó, si abans no s'han complert escrupolosament unes condicions". Aquest no és el Déu dels cristians!! "Quan Déu és captat (i d'això en tenim molta culpa els cristians) com un poder absolut que governa i s'imposa per la força de la seua Llei, emergeix una religió (que no és la nostra!) rígida pel rigor, els mèrits i els càstigs. Déu no aterreix pel seu poder i la seua grandesa, sinó que sedueix per la seua bondat i proximitat".

I és que el nostre Déu allibera de pors generades per un mal concepte de religió, fa créixer la llibertat, no la servitud i ens encoratja a l'amor i al perdó, no al ressentiment ni a la venjança. Per això la nostra fe ha de fer impossible la confrontació entre Déu i l'home. Com deia el professor Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, "pensar en un Déu policia, en un Déu enemic de la vida, és una aberració". La preocupació del nostre Déu és la d'alliberar-nos de tot el que ens deshumanitza i ens fa patir. I és que el Déu de Jesús no ve a destruir les persones, sinó el mal que està a l'arrel de tot i envileix la vida. Desgraciadament no és la fe la que posa en qüestió la credibilitat de l'Església, sinó l'actuació dels cristians que amaguem, desfigurem o prostituïm el missatge d'alliberament de l'Evangeli.

Com deia el P. Josep Ma Soler, abat de Montserrat, "alguns creuen que Déu i la persona humana són incompatibles, i per això arriben a negar Déu. Com si Déu anul·lara la llibertat humana, oprimira la consciència i empetitira la personalitat del creient". I continuava el P. Josep Ma Soler: "Déu no és enemic de l'home i per això no té cap sentit contraposar el Creador a la criatura".

En un fòrum sobre Religió i Pau, el teòleg Leonardo Boff li va preguntar al Dalai Lama: "Quina és la millor religió?" El Dalai Lama, somrient, li respongué: "Aquella que et fa millor" Boff continuà: "I què és allò que em fa millor?" El Dalai Lama li digué: "Allò que et fa més sensible, més compassiu, més humà, més responsable". Si la nostra Església no ens ajuda a ser així, sí que no tindrà cap sentit la seua existència!

Vicent Ferrer mort fa uns mesos a Anantapur deia: "Déu és al cor del món". Tant de bo que els cristians sapiguem oferir a la nostra societat la imatge d'un Déu Pare de tots, que estima i ens ensenya a estimar, que perdona, i ens urgeix a perdonar. I tant de bo que els cristians, amb les nostres paraules i els nostres actes, sapiguem fer de l'Església una mare que estima i una llar que acull tothom, i no una madrastra que renya, condemna i exclou aquells que se li acosten, o una presó que esclavitza i anul·la la llibertat dels hòmens. I és que, com diu un proverbi xinés, "fa més soroll un arbre que cau, que un bosc que creix". I algunes declaracions o actuacions dels cristians, certament, fan un soroll que desprestigia l'Església. Però és molt més important l'actuació de tants i tants cristians que, en silenci, treballen per la dignitat de les persones i per la lluita contra la pobresa i a favor de la pau.

Editat en Cresol, 93 (2010, febrer), pp. 10 i 11.