Adoro te devote

 Un dels cinc himnes que sant Tomàs d'Aquino (1225-1274) va compondre al Santíssim Sagrament, per encàrrec del papa Urbà IV (1261-1264), quan el Papa va establir la solemnitat del Corpus Christi en 1264. L'atribució és dubtosa perquè la primera notícia que en tenim és de 50 anys després de la mort del Doctor Angèlic.

L'himne es va incorporar al Missal Romà de 1570, per voluntat del papa Pius V. En l'actual es troba com a oració d'acció de gràcies després de missa.

S'esmenta en el Catecisme de l'Església Catòlica (núm. 1381).

El 13 de desembre de 1849, el papa Pius IX va concedir indulgència parcial al fidel que devotament recita este himne.

Vos presentem la versió en llatí i la versió en valencià de mossén Sorribes.

VERSIÓ ORIGINAL

Adóro te devóte, latens Déitas,
Quae sub his figúris vere látitas:
Tibi se cor meum totum súbiicit,
Quia te contémplans totum déficit. 

 

Visus, tactus, gustus in te fállitur,
Sed audítu solo tuto créditur.
Credo quidquid dixit Dei Fílius:
Nil hoc verbo Veritátis vérius. 

 

In cruce latebat sola Déitas,
At hic latet simul et humánitas;
Ambo tamen credens atque cónfitens,
Peto quod petivit latro paenitens.

Plagas, sicut Thomas, non intúeor;
Deum tamen meum te confíteor.
Fac me tibi semper magis crédere,
In te spem habére, te dilígere. 

 

O memoriále mortis Dómini!
Panis vivus, vitam praestans hómini!
Praesta meae menti de te vívere
Et te illi semper dulce sápere. 

 

Pie pellicáne, Iesu Dómine,
Me immúndum munda tuo sánguine.
Cuius una stilla salvum fácere
Totum mundum quit ab omni scélere. 

 

Iesu, quem velátum nunc aspício,
Oro fiat illud quod tam sítio;
Ut te reveláta cernens fácie,
Visu sim beátus tuae glóriae.

Amen

EN VALENCIÀ

Devot a Vós adore, Deïtat latent,
sota d'estos signes verament present.
El meu cor, per vostre, tot ell s'oferix
perquè, contemplant-vos, tot ell defallix. 

 

A gust, vista i tacte amagats resteu,
però, amb sòls l'oïda, segur l'home creu,
crec tot ço que el vostre Verb ens ha parlat,
cap paraula d'altri no és més veritat. 

 

En Creu que era oculta sols la Deïtat,
ara ací és oculta fins la humanitat;
però ambdues coses confesse creient,
i us pregue allò que el lladre pregà penitent.

No us veig les ferides, tal com Sant Tomàs,
Déu, però, us confesse, no veent-les pas;
feu que jo en Vós sempre tinga fe major,
més ferma esperança, més ardent amor. 

 

Oh do! que ens recorda la mort del Senyor!
Pa vivent que vida dóna al viador,
feu que sempre visca de Vós el meu cor,
feu que taste sempre la vostra dolçor. 

 

Pelicà benigne, oh Jesús, del fang
dels pecats renteu-me amb la vostra sang;
que una gota sola d'ella pot salvar
tot el món de quanta culpa mala hi ha. 

 

Jesús, a quí esguarde ara sota un vel
pregue complir puga mon fervent anhel;
que, a faç nua, un dia, veent-vos a Vós,
benaurat em faça veure-us gloriós.

Amén

(Vicent SORRIBES: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, p. 657).

Adoro te devote, cant gregorià:

Una versió interessant:

Sant Pasqual Bailon

17 de maig

Patró de la diòcesi de Sogorb-Castelló, patró de Vila-real i del Genovés, patró de les obres i congressos eucarístics.

Festa a la diòcesi de Sogorb-Castelló, mem. obligatòria a les diòcesis de València, Oriola-Alacant, Tarassona i Sigüenza-Guadalajara, mem. lliure a la resta.

(Imatge: Sant Pasqual Bailon en èxtasi, de J. Jacint d'Espinosa, 1661)

Va nàixer el 16 de maig de 1540, dia de Pentecosta, a Torrehermosa (Aragó), i va morir a Vila-Real el 17 de maig de 1592, també dia de Pentecosta. Els seus pares eren molt pobres i, des de molt menut, el van enviar a treballar. A 18 anys va fer la petició d'entrada al convent de Santa Maria de Loreto dels Franciscans reformats, però va ser rebutjat. La fama de la seua santedat i d'alguns prodigis que havia realitzat li van obrir més tard les portes del convent, on va fer els vots el 2 de febrer de 1564, com a "germà laic", perquè no se sentia digne d'aspirar al sacerdoci.

Pasqual Bailon, illetrat, va passar els anys de la seua vida religiosa exercint l'humil ofici de porter, però se'l considera "el teòleg" de l'Eucaristia, no només per les disputes que va sostenir amb els calvinistes de França, durant un viatge que va fer a París, sinó també pels escrits que va deixar, i que són una espècie de compendi dels grans tractats sobre este tema. A més de les dissertacions, l'Eucaristia va ser el centre de la seua intensa vida espiritual, per la qual cosa el papa Lleó XIII el va proclamar patró de les obres eucarístiques i, més tard. patró dels congressos eucarístics internacionals.

Va morir jove, a l'edat de 53 anys. Vint-i-sis anys després, el 29 d'octubre de 1618, va ser proclamat beat. Va ser canonitzat per Alexandre VIII el 1690. Lleó XIII el va nomenar patró de les associacions i congressos eucarístics pel breu apostòlic Providentissimus de 28 de novembre de 1897.

• Oracions a sant Pasqual Bailon.
• Enric BENAVENT, bisbe de Tortosa: Sant Pasqual Bailon (2015)
• Joan Antoni REIG, bisbe valencià: ¡Gloriós sant Pasqual! (1996)
• Enric DOBÓN: El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual, San Pascual, 273 (1989, juliol-agost), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11.
• Enric DOBÓN: El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual (II), San Pascual, 274 (1989, setembre-octubre), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11.
• Esther ESPEJO del PINO: Art barroc a Badalona: Sant Pasqual Bailon
• Sant Pasqual i Llorens Poy: inspiració i devoció (2017)

---

Enllaços externs:

• J.M. Bauset: Sant Pasqual (2015)

Homilia "in Coena Domini" (1964)

Santa Missa "in Cœna Domini" 

Homilia de Sa Santedat Pau VI 

Basílica de Sant Joan del Laterà 

Dijous Sant, 26 de març de 1964

Nós mateix hem volgut celebrar este ritu "in cœna Domini" perquè hem sigut sol·licitats per la invitació, per l'impuls de la recent Constitució del Concili Ecumènic sobre la Sagrada Litúrgia, decididament dirigida a acostar les estructures jeràrquiques i comunitàries de l'Església el més possible a l'exercici del culte, a la celebració, a la comprensió, al goig dels misteris sagrats, continguts en l'oració sacramental i oficial de l'Església. Si tot sacerdot, com a cap d'una comunitat de fidels, si tot bisbe, conscient de ser el centre operant i santificador d'una Església, desitja, podent-ho, celebrar personalment la santa missa de Dijous Sant, dia memorable en què la santa missa va ser celebrada per primera vegada i instituïda pel mateix Crist perquè ho fora després pels elegits per a exercir el seu sacerdoci, el Papa, content de tindre esta oportunitat, ¿no hauria de realitzar ell mateix el ritu en la commemoració anual, que evoca el seu origen, medita la seua típica institució, exalta amb senzillesa però amb tota la possible i inefable interioritat el seu santíssim significat, i adora l'oculta però certa presència de Crist santificador per a la nostra salvació?

Si volguérem justificar amb altres motius este propòsit nostre, no tindríem dificultats a trobar-ne molts i excel·lents; dos, per exemple, que poden contribuir a fer més piadosa i gojosa la nostra celebració present; Ens suggerix el primer el múltiple moviment, que fermenta en tantes formes diverses en el si de la nostra societat contemporània, i l'estimula, encara a pesar seu, a expressions uniformes primer i unitàries després; el pensament humà, la cultura, l'acció, la política, la vida social, l'econòmica també —per si mateix particular i que tendix a l'interés que distingix i oposa a cadascun dels interessats—, estan encaminats a una convergència unificadora; el progrés ho exigix i la pau es troba allí i de tot allò en té necessitat.

Però el misteri que nosaltres celebrem esta vesprada és un misteri d'unificació, d'unitat mística i humana; bé ho sabem; i encara que es realitza en una esfera diferent de la temporal, no prescindix, no ignora, no descura la comunitat humana en l'acte mateix que la suposa, la cultiva, la conforta, la sublima, quan este misteri, que justament anomenem comunió, ens posa en comunió inefable amb Crist, i mitjançant Ell en comunió amb Déu i en comunió amb els germans amb relacions diverses, segons siguen o no partíceps amb nosaltres de la taula que juntament ens unix, de la fe que unifica els nostres esperits, de la caritat que ens compagina en un sol cos, el Cos místic de Crist.

El segon motiu, que sí que fa referència, com déiem, a tot sacerdot, a tot bisbe, afecta principalment a Nós, a la nostra persona i a la nostra missió que Crist vol posar en el cor de la unitat de tota l'Església catòlica, i ennoblir-la amb un títol, imposat per un Pare, des de l'albada de la història eclesiàstica, de «president de la caritat». Creiem que ens incumbix el gran i greu ofici de recapitular ací la història humana nugada com a la seua llum i salvació, al sacrifici de Crist, sacrifici que ací es reflectix i de manera incruenta es renova; ens toca atendre una taula a la qual estan convidats místicament tots els bisbes, tots els sacerdots, tots els fidels de la terra; ací se celebra la germanor de tots els fills de l'Església catòlica; ací està la font de la comunitat cristiana, convocada als seus principis constitutius transcendents i socorreguda per energies alimentades, no per interessos terrens, que són sempre de funcionament ambigu, ni per càlculs polítics, sempre d'efímera consistència, no per ambicions imperialistes o dictàmens coercitius, ni tan sols pel somni noble i ideal de la concòrdia universal, que pot, com a molt, intentar l'home, però que no sap realitzar ni conservar; per energies, diem, potenciades per un corrent superior, diví, pel corrent, per la urgència de la caritat, que Crist ens ha aconseguit de Déu i fa circular en nosaltres, per a ajudar-nos a «ser una sola cosa» com Ell ho és 'amb el Pare. 

Germans i fills meus, ni les paraules ni el temps són suficients per a dir-nos a nosaltres mateixos la plenitud d'este moment; esta és la celebració d'un i de molts, l'escola de l'amor superior dels uns envers els altres, la professió de l'estima mútua, l'aliança de la col·laboració recíproca, l'obstinació del servei gratuït, la raó de la tolerància sàvia, el precepte del perdó mutu, la font del goig per la fortuna dels altres, i del dolor per la desventura aliena, l'estímul per a preferir donar a rebre, la font de la verdadera amistat, l'art de governar servint i d'obeir estimant, la formació en les relacions corteses i sinceres amb les persones, la defensa del respecte i veneració a la personalitat, l'harmonia dels esperits lliures i dòcils, la comunió de les ànimes, la caritat. 

Llegíem, estos dies, unes tristes paraules d'un escrit contemporani, profeta del món sense amor i de l'egoisme proclamat llibertador: «Jo no vull comunió d'ànimes...» El cristianisme no és així, està en els antípodes. Nós voldríem construir, sota els auspicis de Crist, una comunió d'ànimes, la comunió més gran possible. 

Diguem, per tant, als nostres sacerdots, abans de res, les paraules sacrosantes del Dijous Sant: «Estimem-nos els uns als altres com Crist ens ha estimat». ¿Pot haver-hi un programa més gran, més senzill, més innovador de la nostra vida eclesiàstica? 

Diguem a vosaltres, fidels, que formeu un cor entorn d'este altar, i a tots vosaltres distribuïts en l'immens cercle de la santa Església de Déu, unes altres paraules igualment pronunciades per Crist el Dijous Sant; recordeu que este ha de ser el signe distintiu als ulls del món de la vostra qualitat de deixebles de Crist, l'amor mutu. «En açò tots coneixeran...». 

Direm a tots els qui puga arribar el ressò de la nostra celebració de la cena pasqual, en la fe de Crist i en la seua caritat, les paraules de l'apòstol Pere: «Complaeu-vos a ser germans» (1P 2,17). Per este motiu confirmem ací també el nostre propòsit al Senyor, de conduir a bon terme el Concili Ecumènic, com un gran esdeveniment de caritat en l'Església, donant a la col·legialitat episcopal el significat i el valor que Crist va pretendre conferir als seus apòstols en la comunió i en l'obsequi al primer d'ells, Pere, promovent tots els propòsits encaminats a augmentar en l'Església de Déu la caritat, la col·laboració, la confiança.

També amb este sentiment de caritat en el cor saludem des d'esta Basílica, cap i mare de totes les Esglésies, a tots els germans cristians, per desgràcia encara separats de nosaltres, però pretenent buscar la unitat volguda per Crist per a la seua única Església. Enviem la nostra salutació pasqual, la primera potser en ocasió tan sagrada com esta, a les Esglésies orientals ara separades de Nós, però a Nós molt lligades en la fe; salut i pau pasqual per al patriarca ecumènic Atenàgores, per Nós abraçat a Jerusalem en la festa llatina de l'Epifania; pau i salut als altres patriarques saludats per Nós, en la mateixa ocasió; pau i salut als altres jerarques d'aquelles antigues i venerables Esglésies, que han enviat els seus representants al Concili Ecumènic Vaticà; pau i salut també a tots els qui esperem trobar confiats un dia en l'abraçada de Crist. 

Salut i pau a tota l'Església anglicana, alhora que amb sincera caritat i amb la mateixa esperança desitgem poder un dia vore-la unida honrosament en l'únic i universal cleda de Crist.

Salut i pau a totes les altres comunitats cristianes procedents de la reforma del segle XVI, que les va separar de nosaltres. Que la virtut de la Pasqua de Crist indique el just i potser llarg camí per a renovar-nos en la perfecta comunió, alhora que ja busquem amb mútua estima i respecte com abreujar les distàncies i com practicar la caritat, que esperem un dia veritablement victoriosa.

Enviem també una salutació cordial, de reconeiximent, als creients en Déu de qualsevol confessió religiosa no cristiana, que van acollir amb festiva reverència la nostra peregrinació als Sants Llocs.

També pensem en estos moments en tota la humanitat, estimulats per la caritat d'Aquell que va estimar de tal forma el món que per ell va donar la seua vida. El nostre cor adquireix les dimensions del món; tant de bo adquirira les infinites del cor de Crist. I vosaltres, germans i fills i fidels, esteu ací presents, certament per a celebrar amb Nós el Dijous Sant, el dia de la caritat consumada i perpetuada de Crist per la nostra salvació.

Font. Traduït de l'italià per X. Martí.

La crossa del pastor

Bartomeu Cucala

Edició recent del Baculus clericalis

 La crossa és el bastó del pastor de la diòcesi, símbol de la seua autoritat. La denominació tradicional en valencià ‘crossa’ es va substituir a poc a poc pel cultisme ‘bàcul’. Una crossa (suport i no signe d’autoritat) per al clero baix volgué ser el Baculus clericalis de Bartomeu Cucala, editat a València per primera vegada en 1524. A pesar del gran èxit de l’obra, de l’autor només sabem que fou un prevere nascut a Sant Mateu i mestre en Teologia en la diòcesi de Tortosa. És un tractat de confessió que s'adreça, en primer lloc, als capellans de baixa formació, però també «a qualsevol fidel cristià, de qualsevol estament i condició que sia». He triat un fragment que tracta precisament de la dignitat dels pastors d’ànimes, comparable a la de Moisés, Elies i, especialment, la Verge gloriosa. F. Xavier Martí.

Edicions. La Diputació de Castelló ha reeditat recentment (2016) el Baculus clericalis a cura de Tomàs Martínez i Manel Sifre, amb el qual enceta la col·lecció CS32, l'objectiu de la qual és recuperar textos d'autors castellonencs de tots els temps. Només cinc anys després de la primera edició de 1524 (Joan Vinyau, València) es va traduir al castellà. A Barcelona es van fer tres edicions més en la llengua original (1548, 1552-1553 i 1561). En castellà trobem un total de 12 edicions.

De la dignitat que Nostre Senyor Déu ha comunicat al reverend sacerdot

Reverend sacerdot, vós i el penitent considereu quant és gran la dignitat al reverend sacerdot donada. D'ella parla sant Bernat: [...] «Oh reverend sacerdot, si contempleu l'altura del cel, més alt sou vós; si la discreció dels àngels, més discret sou; si la gentilea del sol i de la lluna, més gentil; si la potència dels senyors temporals, més poderós sou vós; sols a una persona sou inferior, que és Déu, eternal senyor vostre». (1)

Recordeu-vos que si Moisés feu baixar el mannà del cel, amb el qual sacià el poble judaic, vós, reverend sacerdot, feu baixar el mannà divinal Jesucrist en vostres mans davall els accidents en el sagrament de l'altar. I si Elies feu baixar el foc del cel, vós, reverend sacerdot, feu baixar Déu del cel en el sagrament de l'altar. I per ço diu sant Gregori: [...] «Oh gran dignitat al reverend sacerdot donada, que aquell mateix Déu que estigué en el ventre virginal de la Mare té cada dia en ses mans gloriós i immortal».(2) [...] Vol dir el mateix sant Gregori: «Oh misteri tot divinal, oh misteri sagrat i celestial, per vós, el Pare, el Fill, l’Esperit Sant obren que, en un instant, aquell mateix Déu que en el cel regna és en les vostres mans davall els accidents en el sant sagrament de l’altar. D’açò s'espanta el cel, es meravella la terra, l’home tremola, l'infern tem i tremola el diable, els àngels en el cel el veneren». I també diu sant Bernat [...] —estes paraules de sant Bernat, si bé les noteu, reverend sacerdot, són divines: «Oh venerable santedat de mans del reverend sacerdot. Oh exercici benaventurat, oh goig verdader, el sacerdot tracta el fill de Déu. ¿Qui mai ha vist tal dignitat a un pecador donada? ¿Qui mai semblant gràcia ha oït a ningú ésser comunicada? Que aquell que ha creat al sacerdot, si és permés dir-ho, ha donat a ell que cree a ell (ço és, que per ell sia i estiga en el sant sagrament de l'altar)». (3)

D’on deien els doctors teòlegs que no hi hagué dona, ni hi haurà, que tanta dignitat haja tingut com la Verge gloriosa, perquè ha pogut tenir i ha tingut Jesucrist en son ventre virginal. Per on canta sant Bernat: Virgo Maria virginitate placuit humilitate concepit. (4) Ella, dites huit paraules (Ecce ancilla Domini. Fiat mihi secundum verbum tuum [Lc 1,38]), concebé sols una vegada Jesucrist en son ventre virginal. Vós, reverend sacerdot, dites cinc paraules (Hoc est enim corpus meum), tenint intenció deguda de consagrar i l’hòstia —o hòsties— present, cada dia teniu Déu en vostres mans. La Verge, nostra senyora, estant verge, el Verb divinal creador del cel i de la terra donà al món per salvador. Vós, reverend sacerdot, per la consagració divina, el mateix Verb divinal creador del cel i de la terra, immortal i impassible el tracteu.

La Verge, nostra senyora, les llaors de la qual llengua humana no pot explicar, nat el Fill, amb la llet virginal l'alletava, amb les mans el tractava, amb els braços virginals el portava i, finalment, la glòria dels benaventurats criava. Vós, reverend sacerdot, el menjar celestial en el forn de l'arbre de la creu cuit amb foc d'amor (Quia maiorem charitatem nemo habet [Jo 15,13]) amb la boca el preneu i sumiu; i no sols açò, emperò a vós és donat el poder de donar-lo als altres.

I per ço, de vós puc dir el que està prima Petri, secundo: Vos estis genus electum, regale sacerdotium, gens sancta [Vosaltres sou llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, 1P 2,9]. Et Basílicus diu en favor vostre: O miraculum, o mira Dei benevolentia, qui sursum sedet ad Dei Patris dexteram, in manibus hominis continetur in sacramento altaris [Oh meravella, oh admirable benevolència de Déu: qui seu dalt a la dreta de Déu Pare, també cap en les mans d’un home en el sagrament de l’altar]. (5) I per ço és mester que, mirant vostra dignitat, vos dispongueu per a tan alt sagrament.

Bartomeu CUCALA: Baculus clericalis, 2016, pp. 75-77; fragment adaptat.

(1) No és de sant Bernat, sinó del Pseudo-Agustí: Sermo 384.1 (PL 39.1689) o Casiodor: Comment. in Epist. B. Pauli Ap. ad Hebr. 7, 26

(2) També s’atribuïx a sant Agustí (in PS. 77).

(3) Atribució dubtosa.

(4) La cita exacta és «Et si placuit ex virginitate, tamen ex humilitate concepit» [Encara que agradà a Déu per la virginitat, concebé per la seua humilitat] (Sant Bernat de Claravall: De laudibus Virginis Matris, super verba Evangelii: “Missus est Angelus Gabriel, etc.”, Homilia I. PL 183, 59).

(5) També s’atribuïx a sant Joan Crisòstom: De dignitate sacerdotii, liber III, cap. 3.

Lauda, Sion, Salvatorem

Lauda, Sion, Salvatorem

Seqüència de la solemnitat de Corpus Christi. Actualment és opcional. Oferim una de les versions que apareix en l'Eucologi de mossén Sorribes.

Sió, lloa el Salvador,

lloa el guia i el pastor

amb devotes melodies.

Sense mida, immensament

alaba'l, que a bastament

tanmateix no el lloaries.

Argument especial

de lloança, el pa vital

a tothom avui s'imposa:

aquell pa que fon donat

als germans d'apostolat

com dubtar-ho ningú gosa.

Siga el cant harmoniós,

siga el cor ben fervorós,

l'alegria siga plena,

celebrant aquella nit

del misteri instituït

en la taula de la cena.

En la taula del nou Rei,

Pasqua nova, nova llei;

la vella Pasqua s'acaba;

lo novell trau lo gastat,

l'ombra fuig de veritat,

dins la llum la nit mancava.

Lo que en cena feu Jesús,

dispongué que en férem ús,

que fos fet en sa memòria;

nosaltres, adoctrinats,

fem del pa i vi consagrats

hòstia propiciatòria.

Ha de creure el cristià

que en carn se trasmuda el pa

i el vi en sang preciosa.

Lo que no comprens ni veus

t'ho confirmarà, si ho creus,

cegament, la fe animosa.

Sota espècies diferents

que són signes i accidents

hi ha carn i sang sagrada,

bevenda i manteniment;

conté a Crist íntegrament

cada espècie separada.

El qui el rep no el rep partit,

separat ni dividit,

mes sancer: l'Eucaristia

presa per mil o per u

és igual que cadascú:

ni sumida, minvaria.

La prenen bons i dolents

però amb sorts ben diferents,

sort de mort o sort de vida:

per als bons és bona sort;

per als dolents és dissort,

dissort gran i sense mida.

Si és romput el sagrament

no vacil·les: tin esment

que tant hi ha sota un fragment

com dins l'hòstia no rompuda;

ací res no s'ha perdut;

és el signe lo romput;

Jesucrist, que és contingut,

rompent l'hòstia, no s'hi muda.

Vet ací el pa angelitzant

fet menjar de vianant:

la vianda dels fills, ¿quan

l'han llançada als cans les mares?

En símbols prefigurat:

Isaac sacrificat,

anyell pasqual degollat,

maina dada als nostres pares.

Oh Pa ver, oh Bon Pastor,

bon Jesús, dau-nos perdó,

aliment, defensió

i l'eterna visió

de la pàtria venturosa.

Vós que amb menjars immortals

pastureu ací els mortals

feu dels vostres comensals

cohereus celestials

de la ciutat gloriosa!

Amén. Al·leluia.

(Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 658-663).

¿Per tots o per molts?

Contribució teològica a la pau

Ximo Garcia i Roca

L'odi i la violència, la discriminació i l'exclusió són virus mutants que es coven en les pràctiques socials, en els discursos culturals i en les fórmules i rituals litúrgics, que són eficaços productors de percepcions, mentalitats i imaginaris socials. Hi ha retòriques, pregàries i imatges que induïxen a l'odi i a la violència; i unes altres que són proveïdores de pau i reconciliació. Està demostrat que l'oració per «la conversió dels pèrfids jueus», que es recitava el Divendres Sant, va fer que ser jueu s'identificara com a amenaça, perillositat i traïció. La supressió de l'oració, per part de Joan XXIII, va col·laborar decididament a incorporar-los a la humanitat comuna. Per la mateixa raó, va ser decisiu que el Caudillo entrara a Madrid acompanyat del repic de campanes de les esglésies per a legitimar la guerra com una croada providencial. Diuen les cròniques que «era com l'entrada de Crist a Jerusalem». Quan la Missa de la 2 es transmet des de la catedral castrense de Madrid —una particularitat espanyola difícilment comprensible—, s'aconseguix rehabilitar com una cosa natural l'antiga aliança entre la creu i l'espasa.

Si la pau es cova també en els arsenals litúrgics, cal ser molt acurat en les cerimònies religioses o en els rituals sagrats i evitar tot el que afavorisca l'odi o promoga la violència, ja que res ni ningú pot situar-se fóra del compromís amb i per la pau. En la societat del rebuig i en la cultura del fonamentalisme, cal afrontar críticament els símbols patrioticoreligiosos i els llenguatges bèl·lics en la litúrgia, que no ajuden a la cultura de la pau. Recorde l'estupor que va viure aquella jove intel·ligent, que pocs dies després dels atemptats terroristes a Barcelona, assistia a l'eucaristia en memòria de sa mare; com que no era un consumidor habitual de la missa, va procurar entendre tot el que escoltava, inclosa la lectura ordinària de Josué 24,1-13, que deia així: «Vaig enviar a Moisés i Aaró per a castigar Egipte [...] vaig fer que el mar tornara sobre els egipcis, i el mar els va cobrir [...] els vaig exterminar i vaig sembrar el pànic entre vosaltres [...] Vos he donat un país que no havíeu cultivat, habiteu en ciutats que no havíeu construït». Amb la seua mirada mostrava que per a ella, el relat justificava la barbàrie que acabava de succeir.

Amb raó, el Concili Vaticà II va proposar adaptar la litúrgia a la cultura i idiosincràsia de cada poble, de manera que els fidels «puguen participar de manera plena, conscient i activa». No és suficient mantindre el ritual tradicional ni mantindre la literalitat d'una traducció si amb això s'adultera el sentit del text. En constatar que este propòsit conciliar no s'ha complit suficientment, el papa Francesc en el recent motu proprio «Magnum Principium» (3 de setembre de 2017) proposa que «es traduïsca al llenguatge propi d'un poble concret, allò que l'Església va voler comunicar a un altre per mitjà de la llengua llatina». Atendre a les realitats locals en diferents contextos culturals es constituïx en el gran principi que obliga a transferir a les Esglésies locals, les competències que eren pròpies de la Congregació vaticana.

En els últims anys, se sent amb insistència en alguns mitjans conservadors la necessitat de «reformar la reforma», la qual cosa significa per a ells, ignorar la reforma litúrgica conciliar i recuperar elements preconciliars, com —en paraules del mateix responsable de la Congregació per al Culte Diví— «ajuntar el polze i l'índex després de la consagració, fer la genuflexió abans de l'elevació, combregar de genolls, rebre la comunió en els llavis deixant-se nodrir com un xiquet (sic!) i tornar a celebrar la missa d'esquena al poble». I sobretot mantindre la literalitat dels textos com a expressió de fidelitat a la tradició. Es coneix l'enèrgica desautorització personal del papa Francesc i la crida a no utilitzar l'expressió «reforma de la reforma», que porta a equívocs.

En este clima de «reforma de la reforma», la fórmula de la consagració «la sang que serà escampada per vosaltres i per tots els hòmens» s'ha substituït per «vosaltres i per molts». Confesse que em sent molest i atordit cada vegada que sent la nova fórmula litúrgica; sóc incapaç de pronunciar-la i em sent objector de consciència. No hi ha raons bíbliques per a açò, ja que cap dels grans exegetes del Marc 24,14 (Lagrange (1928), Taylor (1979), Jeremias (1989) Harrington (1990) Mateos-Camacho (2008) i tants altres) posen en dubte el sentit inclusiu del «per molts», ni el seu caràcter de totalitat i universalitat, llevat que siga el «literalisme» que «és des del punt de vista tècnic inadmissible i fins i tot infantil». Qualsevol teoria de la traducció sap que les paraules no es corresponen mecànicament en les diferents llengües, com han advertit en este cas l'Església alemanya, l'anglesa i la italiana. Tampoc hi ha raons des de la fe del poble fidel; a qualsevol que se li pregunte «¿Creus que Crist va morir per alguns, per molts, o per tots els hòmens?» La resposta és inequívoca: va morir per tots.

¿Per què, doncs, la fórmula tradicional de la consagració s'ha fet restrictiva en la traducció castellana? No voldria vore en este fet la preferència d'una Església autoreferencial, que té el seu propi llenguatge i cultura enfront d'una Església en marxa que utilitza els materials culturals del seu temps. Em preocupa, abans de res, l'efecte col·lateral d'una fórmula que a força de repetir-la, enfortix els mecanismes d'exclusió i debilita la cultura de la pau que es construïx des de l'experiència d'una humanitat comuna. En establir «un nosaltres salvats, que hem merescut la sang de Crist» i els «altres —pocs o molts— que queden fora», es perd la representació d'un «nosaltres» universal, que ha sigut sempre la condició de la pau perpètua.

Si es renuncia a la universalització objectiva de la salvació, es perd l'element comú que ens constituïx com a humanitat davant de Déu. Cadascú quedarà lliure d'imaginar els qui queden exclosos ¿per raons morals, ètniques, polítiques, religioses? Conscientment o inconscientment, existiran «uns altres» que acabaran sent considerats una amenaça, un perill o un col·lectiu de segona classe. Mentre que uns tenen el privilegi per raó d'estar sentint la consagració, els altres quedaran condicionats a la seua elecció, a la manera com s'entra en un club de selectes. Estes classificacions acaben menyspreant als altres i no valorant la fe, la bondat, la solidaritat, els valors d'un món plural en les seues manifestacions, cosa que ha servit històricament per a justificar guerres, violències quotidianes i odis. És l'hora de trobar semblances —tots som estimats de Déu— allí on abans només hi havia diferències —uns són estimats i uns altres no. És el pas necessari per a deixar percebre's com a sers humans, amb idèntica dignitat, en un món on l'urgent és accentuar que no solament hi ha salvació per al 3% de la població cristiana. En el món catòlic encara hi ha un subconscient col·lectiu, segons el qual el no-salvat —els xiquets no batejats, o els indis abans de ser evangelitzats— no té l'estatut de persona humana. Qualsevol gest, paraula, formula que alimente esta creença trenca el compromís per la pau. I s'oposa al principi conciliar que establia «custodiar l'autèntica litúrgia adaptant-la amb saviesa a la idiosincràsia dels diversos pobles».

Publicat en Cresol, 142 (2018, gener-febrer), pp. 18s.

L'Eucaristia

Vicent Sorribes i Gramatge (1903-1986)

Rector de Rocafort

El sagrament de l’Eucaristia és sagrament de vius; sagraments de vius vol dir que per a rebre’ls s'ha d'estar en gràcia de Déu. Més que sagrament de vius, escauria anomenar l’Eucaristia sagrament de Vida, perquè en rebre la comunió es col·loca Jesús en el centre de l'ànima. «Jo sóc el pa viu devallat del Cel. D’este pa, si algú en menja, haurà vida eternament. I el pa que jo vos donaré, la carn meua és per la vida del món». (Joan, VI-51-52). 

Punt prodigiós d'intercessió és este sagrament, on assolix màxima plenitud l'atansament de Déu a l’home; plagué, doncs, a la bondat divina per tal de comunicar-se amb l'home i com si volgués donar més relleu a les paraules del salm CXLIV: «Les misericòrdies d’Ell (Déu) sobrepassen tota altra manifestació del seu poder», instituir este sagrament, meravella de l’amor de tot un Déu fet home. «Baldament els hagués estimat tantíssim durant la vida a la fi d'ella els estimà molt més.» (Joan, XIII-1). «Dilecció major ningú no té que la d'aquell que oferix sa vida pels propis amics». (Joan, XV-13). 

La missió del Crist, germà, era finida en la terra, però calia abastar l’home per tal que no es perdés, no deixar-lo orfe. «No vos deixaré orfes», havia dit la nit de la Cena; però amb tot i això, havia de morir, perquè era l'autor del Nou Testament, i l'eficàcia d'un testament «mai no és definitiva mentre viu el testador». (Hebr. IX-17). 

Com podia abandonar-nos? Si no ho consentia el seu amor sens límits? La Saviesa divina trobà un mitjà d’ésser entre nosaltres per segles de segles: «Qui —Jesús— la vigília de la passió prengué el pa en ses santes i venerables mans i els ulls aixecats el cel, a Vós, oh Déu Pare Omnipotent, donant-vos gràcies, el beneí, partí i el donà els seus deixebles dient: «Teniu i mengeu-ne tots. Car este és el meu Cos». I com es vullga que la paraula de Déu, com bé diuen els teòlegs, és abans que tot «operativa» i fa allò que diu, sota el vel de les espècies eucarístiques resta Jesucrist vivent, amb cos i ànima. «Poderós com és en el Cel». Misteri de fe s'anomena este Sagrament Santíssim de la Fe, la qual segons sant Pau és «Substància de les coses que s'esperen i motivació raonable de les que no es veuen». (Hebr. XI-1). La litúrgia popular amb un profund instint teològic, l’anomena Santíssim Sagrament. Què més? Reflexiona ¡oh cristià!, diu el Crisòstom amb eloqüència sobirana, el present que se't fa en la institució de l’Eucaristia. «Aquell qui, sols de contemplar-lo, als Àngels produïx esgarrifances, que ells no gosen fitar a plaer per la fulguració de la seua resplendor, és el qui esdevé aliment nostre, i amb Ell ens unim i ens tornem un mateix cos, una mateixa carn… Quin pastor hi ha que pasture les ovelles amb la seua pròpia sang? I què dic pastor? No reparen moltes mares en nodrir a pits mercenaris els seus fills tantost passades les angúnies del deslliurar? Això és el que Jesús no consentí, sinó que, abrandat d'amor, ens pastura amb la seua sang pròpia i en tot ens fa una mateixa cosa amb Ell». (Homl. 60. pobl. Antioch. (Del Breviari Romà.)) 

Si espigolem el perquè de la institució d’este Sagrament hi veurem que, abans de tot, i potser, sols per això, que resta Jesús en el Sagrament de l'amor no sols per a ésser adorat sinó principalíssimament per ésser la Vida de l'ànima cristiana. «Qui menja de la meua carn i beu de la meua sang, resta en Mi i Jo en ell». (Joan, VI-48-49). O més: «Com m'ha enviat el Pare vivent i jo vixc del Pare, també així el que em menja, ell viurà per mi». El sentit d’estes paraules és el següent: «Així com jo per ésser enviat del Pare, qui és font de la vida, vixc del Pare, participe de la mateixa vida, així el creient qui em rep; per menjar la meua carn viurà amb la meua pròpia vida». (Comt. de S. Joan, L. Murillo, pàg. 287). (1) Germà, no devalla, doncs, Jesús a les nostres ànimes com a un sepulcre on són reduïdes a impotència ses eficàcies divinals, ni tampoc perquè les espècies eucarístiques hagen de confondre's amb les grolleries de la carn de l’home; és l'espiritualitat tota de Jesús la que ha de regnar, amb plenitud sobirana, dins dels qui s'alimenten amb el Cos diví, per tal que s’esdevinga a nosaltres aquella intimació adreçada pel propi Sant Pau als Colossencs, (III-3). «Vostra vida és reclosa amb Crist en Déu». Cal, en resum, tindré com a objectiu pels qui reben la comunió: Viure'n del Crist, fent seues aquelles altres paraules de l'esmentat apòstol. «Més que jo en mi mateix, és el Crist qui viu en mi». (Gal. XI-20). Però això la litúrgia, en ser-nos presentat el Crist abans de rebre'l com aliment sacratíssim, posa, en llavis del sacerdot aquelles santes paraules, la lluïssor de les quals sobrepassa la mesura de la humana intel·ligència. «El Cos del Nostre Senyor Jesucrist, siga custòdia de la teua ànima en ordre a la vida eterna». (Ex Miss.) L’Eucaristia és doncs, la més gran de les obres divines, «el prodigi de l’Eterna bondat».

Malgrat constar expressis verbis tot ço que dic, car jo altra cosa no faç que traduir els texts sagrats, caldrà repetir a l'home emmalaltit per la concupiscència allò, si fa no fa, que la Comunió és per a nodrir la vida cristiana? «Tinc jo per menjar uns altres aliments desconeguts per vosaltres». (Joan, IV-32). Sí, germà, l’Eucaristia és d'antuvi el sagrament de l'operació del Crist. Ell no hi resta present més que per treballar. Tots els sagraments fan invisiblement allò que signifiquen sensiblement i Ella és, repetixc, no un símbol de presència, com ho és una flor, una relíquia, una imatge, sinó un signe de nodriment, un aliment espiritual. Panis vivus. «Pa vivent». L’aliment exigix ésser rebut per ésser transformat en aquell qui el rep, mes ací l'aliment es diví i és ell qui ha de transformar, en la seua substància, el fidel que combrega. (S. Agustí). Finalment, com has vist, Ell és l'amor, l’amor fet aliment teu, deixa, doncs, entrar dins de tu este amor dominador, gelós, fort com la mort, i després que hages combregat, amb el Crist treballa com indòmit obrer, per tal de fer-te millor, ben bo, cristià de veres. Ultra açò que dic, cal donar gràcies; però no oblides que allò que interessa per sobre tot és donar-te a Crist; els compliments poden ser breus, no és l’hora més escaient de presentar el full de peticions com ho fan molts, atesa llur ideologia, estos sempre aprofiten els moments sublims i decisius de la comunió per obtenir mercés; t’ho torne a dir, els compliments poden ésser breus, recorda el que feia sant Francesc de Sales; allò que interessa és que la teua docilitat aleshores siga total i la pregària més escaient és ben bé la súplica de sant Tomàs d’Aquino: «Atorgueu al meu esperit viure de Vós». Praesta meae menti de Te vivere. 

Formar ànimes eucarístiques és el que vol el Crist, i tu deus dir-li sincerament: «Senyor, què voleu que faça?». Domine, quid vis me facere?, i et dirà: col·laborar amb Mi. Sigues meu més plenament. Este és el fruit que Jo cobege; vull fer créixer en tu la fam i set de justícia, donar-te apetit de les coses divines. In invisibilium amorem rapiamur. Sols açò és combregar bé i profitosament. Germà: obra lenta, com totes les d'educació és l’Eucaristia, però no oblides que el Crist vivent és amb tu i que tu pots cavar dins la teua ànima el buit saludable que la plenitud del Crist vindrà a omplir. ¡Senyor, el meu cor es lliura totalment a Vós! Tibi cor meum totum subjicit. 

(1) Lino Murillo SJ: San Juan, Barcelona, Gustavo Gili, 1908.

(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi Valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 17-20)

---

Articles relacionats:

• Ramon ARNAU GARCIA: «En el 50é aniversari de l'Eucologi-Missal de mossén Sorribes», Cresol, 22 (2001, desembre), p. 18.
• Josep Miquel BAUSSET: «L'Eucologi de mossèn Vicent Sorribes» (2016)

Presència de Crist en l’Eucaristia

Antoni J. Sanchis i Martínez (†)

Prevere

Recorde que esta secció tracta de rescatar textos religiosos en valencià escrits per valencians i que puguen servir-nos com a lectura espiritual. El fragment següent és del sacerdot Antoni J. Sanchis i Martínez (Alberic 1923-2009), gran col·leccioniste i defensor ferm de l’ús del valencià en la litúrgia. Després de formar-se en el Seminari de València, fou ordenat prevere en 1946. Es va llicenciar en Dret Canònic en la Universitat Pontifícia de Salamanca. Va exercir la cura pastoral a Xàbia, Alcàntera de Xúquer, Beneixida i Gavarda. També fou consiliari de la Joventut d’Acció Catòlica i prefecte de teòlegs al Seminari. Va fer missió a Buenos Aires en 1960. Entre 1962 i 1988, fou capellà de l’Hospital General de València. Ja jubilat, va regir la rectoria de Benimuslem. En 1998 va escriure un llibre autobiogràfic en valencià, del qual hem extret el següent text doctrinal. Doctrina segura i, a més, en valencià. F. Xavier Martí.

Es tracta d’una presència única. Eleva l’eucaristia per damunt de tots els sagraments i és la perfecció de la vida espiritual i el terme a què tendeixen tots els altres sagraments (Sant Tomàs d’Aquino, Summa theologica III, 73,3).

L’Església catòlica ha tributat i continua tributant el culte d’adoració que és degut al sagrament de l’Eucaristia, no sols durant la missa, sinó també fora de la seua celebració, conservant, amb el més gran respecte les hòsties consagrades, presentant-les als fidels perquè les veneren solemnement i portant-les en processó (Mysterium fidei, 56).

La santa reserva –el sagrari– estava destinada inicialment a guardar amb dignitat l’Eucaristia, perquè poguera ser portada als malalts i als absents fora de la missa. Per l’aprofundiment de la fe en la presència real del Crist en l’Eucaristia, l’Església adquirí consciència del sentit de l’adoració silenciosa del Senyor, present sota les espècies eucarístiques. Per això, el sagrari, ha de col·locar-se en un lloc digne, i ha de ser construït de tal manera que destaque i manifeste la veritat de la presència real del Crist en el sagrament de l’Eucaristia.

És molt convenient que el Crist haja volgut seguir present en la seua Església d’aquesta manera única. Ja que abandonava els seus sota la forma visible, volgué donar-nos la seua presència sacramental, perquè anava a oferir-se en la Creu per salvar-nos, i deixà el memorial de l’amor amb què ens estimà fins a la fi (Jn xxiii), fins al do de la seua vida.

L’Església i el món tenen una gran necessitat del culte eucarístic. Jesús ens espera en aquest sagrament de l’amor. No escatimen temps per anar a trobar-lo en l’adoració, en la contemplació plena de fe i oberta a les greus faltes i els delictes del món. Que la nostra personal adoració no falle.

La presència del veritable cos de Crist i de la veritable sang de Crist en aquest sagrament no es capta pels sentits, diu sant Tomàs, sinó únicament per la fe, la qual recolza sobre l’autoritat de Déu.

(«El misteri de l’Eucaristia, centre de la fe cristiana», en Despullament eclesiàstic d’un mossén septuagenari, Ajuntament d’Alberic, 1998, pp. 355-356).

Publicat en Cresol, 157 (2020).

Programació religiosa en À Punt: entre la pandèmia i la normalitat

Francesc Aracil

President de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià

La realitat de la pandèmia ha donat lloc a situacions inèdites entre nosaltres. Una d'elles ha estat la retransmissió de la missa dominical en la programació d'À Punt, la televisió pública valenciana. Només declarar-se la situació de confinament general, la direcció de l'ens televisiu es va posar en contacte amb l'Arquebisbat de València per a dur a terme les retransmissions de la celebració eucarística, que s'han fet sempre, excepte un diumenge, des de la parròquia de l'Assumpció de Torrent.

Al poc de començar les emissions les esglésies evangèliques es van posar en contacte amb À Punt per tal de fer possible també una emissió de continguts propis d'estes confessions. Així doncs, el tercer diumenge de confinament s'emetia també, no ja un altre acte de culte, sinó un programa de continguts religiosos, «Déu en la de tots», que combinava entrevistes, comentaris bíblics i interpretacions musicals. La producció del programa ha anat sempre a càrrec de les esglésies evangèliques que el varen proposar. Cal dir que les emissions de contingut religiós en el matí del diumenge («La Santa Missa» i «Déu en la de tots») han obtingut generalment una audiència superior a la mitjana d'À Punt (unes 50.000 persones alguns diumenges). En la darrera sessió de la Comissió parlamentària de Radiotelevisió Valenciana i de l'Espai Audiovisual es va informar que les emissions es mantindrien mentre dure la situació d'anormalitat de la pandèmia; si bé «Déu en la de tots» s'ha deixat d'emetre pel fet que les esglésies evangèliques que el produïen no podien assumir el seu cost.

L'aparició de programes de contingut explícitament religiós en la graella d'À Punt ha donat lloc a la manifestació d'opinions favorables, però no n'han faltat de contràries. La invocació de la laïcitat de l'estat i dels mitjans públics ha servit per a justificar les posicions crítiques, ja que esta mena d'oferta televisiva religiosa, diuen, ja disposa de canals propis, privats, per la qual cosa no s'han de dedicar mitjans i recursos públics (la religió que se la pague cadascú, és un dels arguments). Altres veus s'hi han manifestat tolerants, però admeten esta mena de programes només mentre dure l'actual situació excepcional, i pensant a respondre a la recomanable reclusió dels espectadors de més edat, que sembla que són el grup seguidor majoritari d'esta programació.

És cert que ara mateix hi ha un buit legal sobre l'emissió de continguts religiosos confessionals en À Punt. En temps de l'extinta Canal 9 no s'havia plantejat una situació semblant pel fet que els únics espais religiosos que es transmetien eren els relacionats directament amb esdeveniments festius singulars. De fet l'única celebració que es retransmetia era la Missa d'Infants, des de València (en la festa de la Mare de Déu dels Desemparats). Però la situació d'ara és una altra cosa, el model televisiu valencià actual és diferent del seu antecessor i de fet s'ha de resoldre pròximament l'adopció d'un «marc de criteris» sobre el dret d'accés i pluralisme en els mitjans de comunicació públics per part del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació.

Això permetrà definir les coordenades de la presència que el fet religiós valencià tindrà en els mitjans de comunicació públics. En el debat que s'originarà s'exposaran, sens dubte, els diferents discursos possibles. Per un costat, el que veu la religió com un fenomen sospitós, responsable de tots o gran part dels mals de la humanitat, i que considera que és una realitat que cal, com a molt, tolerar si bé reclosa en l'àmbit de la privacitat. Per l'altre, el discurs que considera el fet religiós, en totes les seues variades expressions, com a formes de la vida espiritual, sapiencial i social de la humanitat, amb tota l'ambigüitat que acompanya tota realitat humana i que, per tant, no pot ser reduïda a la privacitat, ans reclama el seu espai en l'àmbit públic i en els mitjans de comunicació. Si es vol una televisió realment inclusiva, atenta a la diversitat social valenciana, que és també una diversitat religiosa i confessional, no s'hauria de deixar fora de l'àmbit comunicatiu televisiu el fet religiós, i especialment el fet religiós que s'expressa en valencià.

Per tant, seria bo per a la salut democràtica de la societat valenciana en la seua pluralitat que en la graella d'À Punt hi haguera lloc per a programes de contingut religiós. Una presència, això sí, dimensionada i proporcional en el conjunt de la programació televisiva, i corresponent a aquelles confessions arrelades al nostre territori i que s'expressen en valencià, inclosa la retransmissió de l'acte de culte catòlic de la missa. Això no atemptaria els drets reconeguts de llibertat d'expressió i llibertat religiosa, ni el caràcter aconfessional i laic de l'Estat i dels mitjans de comunicació públics. De fet, cadenes de televisió públiques espanyoles, estatals i autonòmiques, emeten programes de contingut religiós que inclouen la celebració eucarística, però també això passa a Europa, inclosa França, la gran campiona de la laïcitat.

I seria bo també per a la salut del valencià que, com tots sabem, no és òptima. Un dels espais socials on la normalització del valencià ha patit més entrebancs és l'àmbit eclesial, especialment la celebració de les misses i dels sagraments. Un dels primers àmbits on es va plantejar la introducció del valencià en els anys de la transició política va ser precisament l'eclesial. Cal fer saber a aquells que no la varen conéixer que, durant la tristament anomenada Batalla de València, un dels objectius dels bel·ligerants contra l'ús del valencià normatiu varen ser les misses en valencià que es feien en diverses esglésies de la ciutat de València. Esta primerenca efervescència litúrgica del valencià va ser possible arran de la publicació i difusió del Llibre del Poble de Déu, missal dominical i festiu, que duia els textos oficials de la missa, aprovats pels bisbes de totes les diòcesis valencianes.

La campanya en contra de qualsevol manifestació de valencià normatiu va fixar-se en les celebracions dominicals que es feien en valencià al Cap i Casal a mitjan anys 70 del segle passat. La campanya tingué èxit: els insults i agressions verbals, mai contestades per les autoritats eclesiàstiques del moment, varen crear una situació de por entre fidels i celebrants que provocà l'estroncament d'aquell inici de valencianització litúrgica. La politització de la qüestió lingüística durant dècades va tenir un efecte molt negatiu cap a l'ús del valencià en celebracions religioses, on ha persistit fins al dia de hui una actitud d'indiferència quan no d'obstaculització a qualsevol intent de canviar la situació, per part dels primers responsables: els bisbes. Així doncs, l'aplicació del valencià en la litúrgia i en tots els àmbits de la vida eclesial (que és un dels trets més evidents de l'aplicació del Concili Vaticà II en les diòcesis valencianes) és, a hores d'ara, una assignatura pendent.

Malgrat això, en algunes esglésies s'ha mantingut el culte catòlic fet en la nostra llengua. El fet que ara la televisió pública valenciana emeta misses en un valencià digne i normatiu és un fet positiu per a la salut del valencià. Molts valencians i valencianes hauran assistit per primera vegada en la seua vida (encara que fora per mitjans audiovisuals) a una missa celebrada en valencià, per la senzilla raó que en el seu poble o ciutat no se n'han celebrat mai o són un fet purament excepcional (el dia de sant Vicent Ferrer o d'alguna ocasió festiva especial). A més, la litúrgia demana l'ús d'un estàndard de la llengua elevat, però no elitista. Una celebració digna inclou també els cants, que si estan ben elegits, a banda de l'exigible qualitat musical, tenen un nivell literari i poètic indubtable. Tot això representa un accés popular a una forma dignificada i superior del valencià que té una indubtable capacitat empàtica i participativa, allunyada dels registres folkloritzants que han monopolitzat la presència pública del valencià durant tant de temps. Una forma de la llengua de la qual la immensa majoria del nostre poble ha estat exclòs.

Tots sabem que la televisió, com a mitjà, ha perdut presència social davant l'emergència i diversitat actual de plataformes mediàtiques, però encara és un mitjà potent i transversal i no podem menysvalorar la seua capacitat de penetració. L'existència d'À Punt es justifica des del dret democràtic dels valencians i valencianes a poder gaudir de mitjans públics en valencià. Però sobretot per ser un instrument a favor de l'ús i la dignificació de la nostra llengua. Les emissions de contingut religiós poden contribuir molt a una normalització del valencià més efectiva i sòlida en tota mena d'àmbits socials.

Publicat en Cresol, 157 (2020).

Articles relacionats:

• La Santa Missa en À Punt (Agustí Colomer, 2020)
• La Santa Missa en À Punt (Jordi Pardo, 2000)
• Laïcitat o laïcisme? (Jordi Bort, 2000)
• Déu també parla en valencià (Grup del Dissabte, 2000)
• La missa com a servici públic (Agustí Colomer i Ferràndiz, 2020)
• Déu també parla en valencià (Sergi Núñez de Arenas, 2020)
• La missa en valencià per À Punt (J. M. Bausset, 2020)
• À Punt i les misses en valencià (Lluís Mesa, 2020)

La Santa Missa en À Punt

Agustí Colomer Ferrándiz

Secretari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

El divendres, 20 de març [de 2020], els mitjans de comunicació publicaven la notícia que À Punt, la nostra televisió pública, retransmetria la missa en valencià durant la pandèmia. Dos dies després es va celebrar la primera eucaristia des de la parròquia de l’Assumpció de Torrent. Era el diumenge quart de Quaresma. Molts cristians valencians ens n’alegràrem. El goig fou encara més gran quan s’anuncià que la missa havia tingut una quota de pantalla («share») de 5,5% duplicant l’audiència de la cadena d’eixe diumenge (2,6%). L’estimació d’espectadors que havien vist l’eucaristia es xifrava en 36.000 persones. Hi havia més d’un motiu per a donar gràcies: per la sensibilitat d’À Punt a l’hora de proposar esta iniciativa; per la receptivitat de l’arquebisbat davant de la proposta i per la resposta excel·lent d’audiència que havia obtingut eixa primera missa.

Però l’acollida de la missa no fou un fet aïllat producte de la curiositat dels espectadors, sinó que, amb el pas de les setmanes, l’audiència anà consolidant-se. A la quinta setmana d’emissió de l’eucaristia la programació religiosa s’amplià amb el programa Déu en la de tots, del Consell de les Esglésies Evangèliques de la Comunitat Valenciana, que fou també ben rebut pel públic amb una quota de pantalla del 3,1% i una estimació de prop de 27.000 espectadors.

Allò que en principi semblava que tenia un caràcter temporal, amb la finalitat de donar servici als creients que no podien assistir a les celebracions comunitàries degut al confinament, s’anà ampliant temporalment. I el diumenge 21 de juny, el rector de l’Assumpció de Torrent anunciava la continuïtat de les emissions. Un motiu més per donar gràcies.

La justificació de la presència del fet religiós en la televisió pública

L’anunci inicial de la retransmissió de la missa suscità algunes protestes per part de sectors laïcistes, però la resposta positiva de l’audiència i el nombre de correus electrònics de felicitació remesos a la televisió (segons fonts fiables, n’arribaren un miler a favor per uns dos-cents en contra) mostraren l’encert de la decisió dels responsables televisius. La irrupció de la programació religiosa en el canal públic valencià ha tingut la virtut de suscitar reflexions públiques que justifiquen la presència del fet religiós en l’espai públic. En la recopilació que he pogut fer he trobat les següents per orde cronològic: Agustí Colomer («La Missa com a servici públic», Levante-EMV, 22 de març), Sergi Núñez («Déu també parla en valencià», Levante-EMV, 28 de març), Jordi Pardo («La Santa Missa en À Punt», Nosaltres La Veu, 22 de maig), Jordi Bort («Laïcitat i laïcisme», Mediterráneo, 26 de maig), Lluís Mesa («A Punt i les misses en valencià», Levante-EMV, 2 de juny), Andreu Yakubuv, («La cuestión religiosa en À Punt», Valencia Plaza, 10 de juny) i Josep Miquel Bausset («La missa en valencià per À Punt», Vilaweb, 10 de juny). També hi va haver un pronunciament públic en la web del Grup cristià del dissabte i un reportatge de Fernando Miñana sobre «El cura de la tele» (Valencia Plaza, 5 d’abril).

Al meu parer, un dels encerts més grans d’esta reflexió col·lectiva a favor de la programació religiosa en la televisió pública ‒i que, potser, haja influït en la decisió de perllongar-la en el temps‒ha sigut centrar la qüestió no en l’aspecte quantitatiu (l’audiència), sinó en altra mena de consideracions de caràcter qualitatiu. És evident que les bones dades d’audiència ajuden, però el punt principal que hem volgut subratllar és que l’actuació d’À Punt s’ajusta a una sèrie de criteris que responen a la vocació de servici d’una televisió pública.

Criteri jurídic. La Constitució Espanyola aposta per una laïcitat oberta. Quan s’invoca l’article 16.3 de la Constitució Espanyola, sovint es fa menció només de la primera frase («cap confessió tindrà caràcter estatal») per a extraure la conclusió que els poders públics s’han d’abstindre de qualsevol relació amb les religions. Tanmateix, si es continua llegint l’article, s’advertix que eixa afirmació ha d’entendre’s en correlació amb la resta del precepte on s’afirma que «els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions». La Constitució, per tant, anima els responsables polítics a considerar els diferents credos i a mantindre relacions de cooperació. És a dir, la Constitució espanyola, des de l’aconfessionalitat de l’Estat, té una percepció positiva del fet religiós, ja que convida els responsables públics a cooperar-hi. Eixe model ‒anomenat “de laïcitat oberta”‒, en el qual les creences religioses dels ciutadans poden ser tingudes en compte per les institucions públiques, és el que empara també la doctrina del Tribunal Constitucional.

Criteri social. La programació religiosa facilita la labor inclusiva a la qual està cridada la nostra televisió pública. Perquè els espectadors d’esta mena de programes són, en la majoria dels casos, gent amb dificultats per a participar en les celebracions religioses comunitàries. En alguns casos, per ser ancians, en altres per patir diversitats funcionals o bé per trobar-se en situació de malaltia. Que À Punt facilite a estos col·lectius l’accés a estos continguts és una labor de servici públic impagable. Eixa labor inclusiva es produïx també respecte a confessions minoritàries com és el cas de les esglésies evangèliques, que visibilitzen així la seua presència pública.

Criteri sociolingüístic. La presència del valencià en la vida religiosa és desgraciadament molt minoritària. À Punt fa una extraordinària labor de difusió de la llengua en un àmbit en el qual la presència del valencià és escassa. La retransmissió de la missa fa que molts catòlics i moltes parròquies vegen normal l’ús del valencià en les celebracions religioses. El model de llengua de les retransmissions (que seguix els criteris de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) combina perfectament la dignitat de la litúrgia i l’ús d’un valencià molt genuí i natural, amb el qual s’identifiquen els espectadors.

Criteri comparatiu. El que està fent ara la televisió publica valenciana no és altra cosa que fer el mateix que fan la resta de canals públics autonòmics oferint l’eucaristia dominical en gallec, basc o català. À Punt s’orienta en el mateix sentit que la programació de RTVE o de la mateixa Televisió Pública Francesa que, a més de retransmetre la missa (des del 9 d’octubre de l’any 1949), té a hores d’ara una ampla oferta de programació religiosa pluriconfessional.

Les xifres d’audiència

Pel que fa a l’audiència, la resposta de públic ha sigut positiva. En el moment en què escric este article (30 de juny) s’han retransmés quinze misses. La mitjana d’audiència d’estes quinze eucaristies se situa en un 3,8% (mentre que la mitjana de la cadena eixos diumenges ha sigut d’un 3,0%). Al principi, durant el període de confinament, les xifres eren més altes i després, com és natural, han baixat. No obstant això, des del diumenge de l’Ascensió, en què es començà a poder assistir a missa, en tres dels sis diumenges es continua superant la mitjana de la cadena. L’últim diumenge de què tenim dades (28 de juny) la missa assolí el 3,8% (0,6 punts per damunt de la mitjana de la cadena).

L’encert de l’elecció de la parròquia de l’Assumpció de Torrent

Crec que ha sigut un encert escollir esta parròquia per a retransmetre la missa. Per un conjunt de raons. La principal és, al meu parer, la qualitat de les homilies del mossén Jesús Corbí. En efecte, el rector de la parròquia té una capacitat d’empatia ben gran. Sap arribar al cor de la gent. Comenta la Paraula de Déu i l’acosta a la realitat quotidiana. I sovint fa servir exemples il·lustratius a partir d’anècdotes, contes o fets històrics. Però seria injust personalitzar només en ell els mèrits, perquè està al cap d’una parròquia ben viva que celebra la litúrgia amb una dignitat més que notable. El vicari, Jordi Cerdà, el diaca, Enric Roig, la dicció dels lectors, l’harmonia dels cants dirigits per Marcos Miquel, la bellesa de les casulles, l’ornament de les flors, la riquesa artística del temple... Tot això ens ajuda a viure l’eucaristia a tots els qui no podem participar directament en el banquet de l’Anyell.

Confiem que es consolide definitivament la retransmissió de la missa i la programació religiosa d’À Punt. Des de les planes de Cresol, revista que sempre ha estat sensible al diàleg fe-cultura, felicitem de nou els responsables de la nostra televisió pública per fer present en la nostra llengua una dimensió antropològica tan important per a la persona com ho és la religió.

Publicat en Cresol, 156 (2020), pp. 52-53.

Articles relacionats:

• Programació religiosa en À Punt: entre la pandèmia i la normalitat (Francesc Aracil, 2020)
• La Santa Missa en À Punt (Jordi Pardo, 2000)
• Laïcitat o laïcisme? (Jordi Bort, 2000)
• Déu també parla en valencià (Grup del Dissabte, 2000)
• La missa com a servici públic (Agustí Colomer i Ferràndiz, 2020)
• Déu també parla en valencià (Sergi Núñez de Arenas, 2020)
• La missa en valencià per À Punt (J. M. Bausset, 2020)
• À Punt i les misses en valencià (Lluís Mesa, 2020)

Catequesi sobre l'Eucaristia (Tortosa 1592)

Del ritual de la diòcesi de Tortosa de 1592, que llavors incloïa gran part de les comarques valencianoparlants del nord, rescatem alguns textos en llengua vulgar. Exemple d'admonició que ha de dir el sacerdot als que han de combregar "in die Coenae Domini" (Dijous Sant), o en dia de Pasqua, o en un altre dia, quan convinga, abans de la comunió. El ritual proposa, en primer lloc, un text de sant Ambrosi en llatí i, a continuació, inclou esta catequesi sobre l'Eucaristia en llengua vulgar treta del Catecisme de Trento.

Rituale seu Ordinarium dioecesis dertusensis, ad sacramenta Ecclesiae ministranda, Pere Patrici Mey, València 1592, pp. 33-36.

El viàtic en el ritual tortosí de 1847

Del ritual de la diòcesi de Tortosa de 1847, que llavors incloïa gran part de les comarques valencianoparlants del nord, rescatem els escassos textos en llengua vulgar. El capítol 31 és el ritual d'administració del viàtic als malalts laics en castellà (en realitat, en llatí i en castellà). El capitol 32, que podeu llegir a continuació, és "Idem ordo ministrandi sacrum Viaticum laicis lingua vernacula", és a dir, el mateix ritual en llengua vernacla.

 

 

Joan Baptista VIDAL: Rituale Sanctae Ecclesiae et Dioecesis Dertusensis..., Hereus de la Viuda de Pla, Barcelona 1847, pp. 118-128.