Sentit cristià del 9 d'Octubre

Ramon Arnau Garcia (†)

Degà de la Seu de València

Que el 9 d'octubre se celebra la festa de la Comunitat Valenciana, ho sap tothom. Que aquest dia la Senyera Reial fa visita a la Seu, és un fet conegut per grans i menuts. Que així ho hem commemorat des de segles, consta en la documentació de l'arxiu catedralici. Ara bé, que no tots els valencians poden donar raó del vertader motiu de tanta festa, tal vegada siga així. Vegem d’aclarir l'assumpte.

La guerra per conquerir València, la va concloure el rei Jaume I la vespra de sant Miquel. Per tant, el 28 de setembre fou subscrita la capitulació on es pactava la fi de la lluita armada. Així ho refereix el Llibre dels Fets, és a dir la crònica reial. Doncs, es pot sostindre amb trellat que el 9 d'Octubre la Comunitat Valenciana no commemora cap fet bèl·lic.

L’esmentada crònica deixa constància moltes vegades del sentit cristià del rei en la conquesta de València. Ens fa saber que el 28 d'octubre de 1236, estant en Lleida, va prometre a Déu, que si li donava València, dotaria la Seu. Més avant, quan el Rei es trobava ja en terres de València, ens donà a conéixer el vot que féu al Puig i davant de l'altar de la Mare de Déu: «Nos prometem aquí a Déu, e a aquest altar que és de la sua Mare, que nós no passarem Terol, ne el riu de Tortosa tro que València hajam presa. E enviarem per la regina, nostra muller, e per ma filla, que és ara regina de Castella, que vinguen, per so que entenats que major volentat hinc havem d'aturar e de conquerre aquest Regne, que sia a servici de Déu». La voluntat del rei apareix clara: vol conquerir el Regne de València per a servici de Déu.

El comportament del rei el dia 9 d'octubre, quan arriba a València, també queda detallat en la crònica, que diu: «E quam vim nostra Senyera sus en la torre descavalgam del cavall, e endresam-nos vers orient, ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Déu nos havia feita».

El 9 d'octubre, Jaume I dóna gràcies a Déu per haver-li donat el Regne de València; i perquè la seua acció de gràcies tingués continuïtat, el rei manà consagrar la mesquita en església cristiana, i aquell dia va nàixer el Regne cristià de València. Cada 9 d'octubre els valencians tornem a la Seu per donar gràcies a Déu. Aquest és el vertader sentit de la festa del 9 d'Octubre. I amb el nostre comportament imitem al rei quan besà terra per la gran mercé rebuda de Déu Nostre Senyor.

En la celebració del 9 d'Octubre, els valencians recordem que tal dia nasquérem poble i poble cristià. Tot aquell que no reconega aquest fet, suposa eixir-se'n de la història o fer-ne una altra que sempre serà arbitrària i postissa.

I València, per recordar el seu origen cristià, acudeix a la Seu portant la Senyera Reial que, en arribar a la porta és acollida per l'arquebisbe i el capítol dels canonges com si fóra el mateix rei. No hem d'oblidar que la Senyera és un símbol tant de València com del rei, i que, a l'hora de la veritat, no poden separar-se.

Ja dins del temple, tots plegats cantem el Te Deum, i donem gràcies a Déu en la nostra llengua valenciana. Res pot ser tan significatiu com ajuntar en unitat la Senyera, la Seu i la llengua valenciana. Tan sols així se significa la voluntat del rei, que constituí a València Regne independent i cristià.

Així ho reconeix el poble valencià des de fa ja molts segles. Vejam un moment com es reflecteix en la Consueta que el 1705 va escriure Teodor Herrera, beneficiat i mestre de cerimònies de la Seu. Amb profusió de detalls ens conta com es feia en aquell temps la processó cívica i religiosa portant la Senyera. Ens diu que assistien cent arcabussers, el clero de totes les parròquies de la ciutat, la Universitat, els prohoms, presidits pel racional que portava l'espasa de Jaume I, i que un macer era portador de l'Estendard Reial, vol dir la Senyera, i tancant la processó els jurats. Dins de la Seu, un canonge pronunciava en llengua valenciana el sermó dit de la conquesta. Com a curiositat, ens recorda la Consueta per què a la Senyera la fan pujar per la finestra, i és que tan sols en temps de guerra pot eixir i entrar per la porta.

Hui fem les coses d'una altra manera, però el resultat és el mateix, doncs tant abans com ara el 9 d'Octubre donem gràcies a Déu per ser el Regne cristià que va instituir el nostre rei Jaume I.

Publicat en Cresol

Dedicació de l'Església Catedral de València

Aniversari de la conquesta de València

(9 d’octubre)
Dedicació de l’Església Catedral

En prendre possessió el rei en Jaume de la ciutat de València, l'any 1238, manà purificar la mesquita major que hi havia, tot enderrocant-la poc després per tal d'aixecar un temple gran i cristià. Este temple gran, millor diríem magnífic, fon la catedral; així ho exigia la Fe d'aquell que no podia consentir que: «L’honor de nostre Senyor Jesucrist aquí dins fos menyspreada», i tot recordant que sobre el seu bres sonà com una vocació i un auguri (el rei va nàixer el dia de la Candelera): «il·lumina tots aquells qui jauen en tenebres i en ombres de mort. Eixarmeu els camins de la fe!» Com no voleu que la nostra Església Major siga magnífica si és filla de la Fe d'un rei i d’un poble, la Fe dels quals, és capaç, encara hui, de traspassar les muntanyes d'un lloc a l'altre, i esta Fe ha estat sempre l’essència de la nostra raó d’ésser i la propulsora de tots els nostres heroismes? «Tingau-nos per ben pagats de tot açò que ens ha donat Déu nostre Senyor». Alegrem-nos, valencians, d’este aniversari com a cristians i com a patriotes, ja que «sols els pobles que honren Pare i Mare han de viure llargament sobre la terra». La catedral és, doncs, l’Ésglésia mare de totes les esglésies de la diòcesi I l'ànima de la nostra vida religiosa. Sota la seua cúpula, han estat celebrats concilis i sínodes, i també les corts del Regne; els seus murs guarden despulles de sants, tresors d'or i trofeus de guerres, i per sobre tot s’hi sent el pàlpit dels nostres gloriosos sants i beats, de sant Vicent Ferrer, de sant Tomàs de Vilanova, del beat Joan de Ribera, dels papes valencians Calixte III i Alexandre VI, i és per tot això que la nostra catedral inclou un gran símbol religiós, polític i civilitzador.

[...]

La diada del 9 d'octubre (sant Dionís), és celebrada tradicionalment, des de fa set segles, com la festa civico-religiosa de primer ordre: la Fundació del Regne de València.

(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi valencià, València 1951, pp. 496s.)

Valencians, cristians, ciutadans

Josep Maria Cases i Deordal (†)

Bisbe de Sogorb-Castelló

Per a la publicació diocesana Hoja parroquial de 9 d'octubre de 1988, el bon bisbe Josep Maria Cases escrivia este editorial que reproduïm:

El 9 d'Octubre celebra l'entrada triomfal de Jaume I, el Conqueridor, a la ciutat musulmana de València. La crònica dels seus fets ressalta l'interés que tingué el rei perquè "sabessen los cristians que nostra era València ... i que metessen nostra senyera en la torre que és ara del Temple". I continua, emocionadament: "I, quan vérem nostra senyera dalt en la torre, descavalcàrem del cavall, i ens giràrem cap orient, i ploràrem amb els nostres ulls, i besàrem la terra per la gran mercé que Déu nos havia feta". Era el compliment del pla aprovat a Alcanyís de conquistar el regne musulmà de València per a la fe cristiana "a servici de Déu".

Així, amb aquesta conquesta terminava el regne musulmà de València, i se n'iniciava un altre de nou, netament orientat a Europa i fonamentat en la fe cristiana. La fe es troba íntimament vinculada a aquests fets d'armes que anomenem la conquista del regne de València. I des d'aleshores, la nostra col·lectivitat s'ha vist amerada de sentit religiós o, si més no, de sovintejades referències culturals cristianes. Per a constatar-ho, només cal escoltar com parla la nostra gent, per saber com està teixida, la llengua del poble, de referències a Déu, als sants, a l'església, a les festes religioses, etc.

Els catòlics valencians, en la festa del 9 d'Octubre, ens hem de preguntar: quina és la nostra missió dins d'aquesta realitat social que hui anomenem Comunitat Valenciana? La resposta és ben senzilla: els catòlics valencians som els més directes hereus de la conquista cristiana. València fou conquistada per tal de reinstaurar-hi la fe cristiana "a servici de Déu". Però la fe descansa sobre un poble concret. No pot haver-hi poble de Déu, com ha ensenyat el concili Vaticà II, si no tenim una comunitat humana que se sent poble diferenciat. En aquest sentit, els valencians, gràcies a Jaume I, vam nàixer com a poble diferenciat, fill d'Aragó i de Catalunya, però no un nou Aragó o una nova Catalunya. Els catòlics valencians d'ara hem de ser fidels al nostre fet diferencial. La conquista serví també per a dotar el nou estat d'una mateixa llengua que encara hui compartim amb les altres comunitats de l'antiga corona d'Aragó. Els actuals valencians no podem malbaratar aquesta gloriosa herència cultural; l'hem de valorar i fer servir en la vida de cada dia, i, també, en la celebració de la fe i en la transmissió d'aquesta als nostres fills.

De manera més específica, però, els actuals cristians valencians ens hem de sentir, dins la complexa societat valenciana, com a sal i llum dels nostres compatriotes. I això, oferint-los un triple servei: el de la veritat per no enganyar els altres amb falsejaments enganyosos; el de la justícia per promoure sempre i en tot lloc el naixement d'un home i d'una societat lliure; i, sobretot, el servei de l'amor per mostrar als germans l'amor mateix del Déu i pare de nostre Senyor Jesucrist. Si els cristians valencians prestàvem a la nostra societat aquest triple servei, mai no faríem nosa a la societat, sinó que hi seríem indispensables. I, a més, demostraríem allò que l'home d'ara s'entesta a posar en dubte: que Déu existeix i que el Crist ressuscitat viu en la seua església. Amb aquest desig us encoratge a viure el nostre 9 d'Octubre com a ciutadans de la Comunitat Valenciana i com a fidels del Senyor.

† Josep Maria, bisbe.

Font: Pentecosta, 116 (2021), p. 57.