Anyell de Déu

F. Xavier Martí

L’anyell de Déu (agnus Dei) és Jesucrist. Crist és l’anyell pasqual que ha estat immolat (cfr. 1Cor 5,7). L’anyell que es sacrificava en el temps de la pasqua jueva és typos de Crist, anyell de la nova Pasqua. L’anticipa el profeta Isaïes: «Com els anyells portats a matar o les ovelles mentres les esquilen, ell callava i ni tan sols obria la boca» (Is 53,7).

És Joan Baptista qui, en vore Jesús, proclama: «Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món», segons l’evangeli de Joan (Jo 1,29). És, per tant, ací on es troba l’origen d’esta invocació que forma part de la litúrgia eucarística des del segle VII. Es proclama o es canta després de la pregària Ad pacem i abans de la comunió, mentre es fa la fracció del pa. També es diu al final de les lletanies dels sants o del rosari.

En valencià és qüestió si agnus s’ha de traduir per ‘anyell’ o per ‘corder’. El diminitiu d’agnus és agnellus, i este és l’ètim d’anyell. L’etimologia d’anyell no té a vore amb ‘any', encara que el seu primer significat siga «cria de l’ovella que no passa de l’any». 'Corder' és sinònim d’anyell, però es pot confondre amb 'cordeller', persona que fa cordes o en ven. A Castelló de la Plana hi ha una plaça que s’anomena Hort dels Corders, i fa referència als antics cordellers de la ciutat. Altres sinònims són: xai, be, marrec, anyí i borrec.

El corder o cabrit que sacrificaven els hebreus havia de ser d’un any; per això, cal traduir agnus per ‘anyell’, ‘corder’ o altres sinònims. En el missal en castellà empren ‘cordero’ i no ‘añojo’, que té un ètim semblant a anyell (agnuculus, diminutiu d’agnus); i deu ser perquè hi ha una tradició literària que prefereix el mot ‘cordero’.

En valencià, com podem observar en la versió de Guillem Anglés, es traduïx des de ben antic per ‘anyell’. Els escriptors valencians de tema religiós empren el mot 'anyell' per a referir-se a l’anyell pasqual: traducció de Bernat Oliver, Vicent Ferrer en els sermons, l’obra de Fenollar-Martines, Isabel de Villena, etc.. Es recupera la paraula en sentit genèric en la Renaixença. Xavier Casp també l’empra en el sentit bíblic en la seua poesia. També el preferix l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en la seua versió de textos religiosos. És cert que s’ha perdut en el valencià popular, però el «Corder de Déu» provoca somriures entre els fidels cristians i també entre els no cristians.

---

Guillem ANGLÉS: "Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon", dins Expositio de Ordine Misse, Ms. 169 de l’Arxiu Capitular de la Seu de València (entre 1345 i 1368), pp. 175-175 i 178.

Anyell de Déu, qui tols o perdonas los peccats dels hòmens del món, hajes mercé de nós.

Anyell de Déu, qui tols o perdones los peccats dels hòmens del món, hajes mercé de nós.

Anyell de Déu, qui tols los peccats dels hòmens del món, dona'ns per totstemps pau.

Constructio:

Agnus, sive Agne o Ayel, Dei, de Déu, qui, lo qual, tollis, tols o perdones, peccata, los peccats, mundi, del món, ço és, dels hòmens del món, miserere nobis, mercé hajes a nosaltres. Agnus Dei, etc., eodem modo construe. Agnus Dei, etc., dona nobis pacem, dona a nosaltres pau. Vel sic respice.

[...]
Constructio:
[...]

Agnus Dei, o Anyel de Déu, qui, lo qual en la ara de la creu coneguist lo Pare, miserere nobis, hajes mercé de nós; o Anyel de Déu, qui estant en la creu coneguist la Mare, miserere nobis, ajes mercé de nós; Anyel de Déu piedós, qui reemist lo món e Tu mateix offerist per nós a Déu lo Pare, dona nobis pacem, dona a nós pau. On emperamor d’açò, car Déus no dona pau sinó a aquells dels quals ha mercé, per tal diu dues vegades abans: “miserere nobis”, hajes mercé de nós, et en la darrera: “dona nobis pacem”, dona a nós pau.

En les misses verament de deffunts diem dues vegades: “dona eis requiem”, e la terça vegada diem “sempiternam”. Primerament lo prevere, desigant que les ànimes qui són en purgatori hajen repòs, prega et diu: Agnus Dei, etc., dona. Tu dona, eis, a aquells, [f. 125] requiem, repòs, ço és a dir, Tu, Ayel de Déu, qui per nós has escampada la tua Sanch, desliura les ànimes d’aquells qui són en purgatori. Secundo: Agnus Dei, etc., dona eis requiem, ço és a dir, Ayel de Déu, dóna a les ànimes d’aquells qui són en purgatori la tua benaventurada glòria. Tercio: Agnus Dei, etc., dona eis requiem sempiternam, ço és: Ayel de Déu, dona als còssors d’aquells la tua glòria, axí que en ànima et en cors sien desliurats de les penes en què són et en Tu eternalment hajen repòs.

Vid. Ramon ARNAU: El Missal del segle XIV (Publicat en Paraula (2004, juny 20), pp. 26-27).

---

Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi-Missal, Lletres Valencianes, València 1951, p. 316. (Invocacions a la víctima) El sacerdot diu per tres vegades, colpejant-se el pit, allò que digué Sant Joan Baptista, des de la ribera del Jordà, quan viu a Jesús: Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: tingau pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: tingau pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-nos la pau. En les misses de Réquiem es diu: Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-los el repòs. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-los el repòs. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-los el repòs sempitern.

Pere RIUTORT MESTRE: Llibre del Poble de Déu, Gorg, València 1975, p. 604. Mentrestant es canta o es recita Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món,  tingueu pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món,  doneu-nos la pau. Aquestes invocacions es poden repetir diverses vegades, si la fracció del pa s'allarga. La darrera vegada es diu:doneu-nos la pau. (Oracional valencià, pp. 81-82).

Ordinari de la missa en llengua valenciana, Amunt el cor, Valéncia 1978, p. 90. Mentrestant, se canta o se diu: Corder de Deu, que lleves el pecat del món, tin pietat de nosatres. Corder de Deu, que lleves el pecat del món, tin pietat de nosatres. Corder de Deu, que lleves el pecat del món, dona’ns la pau. Estes invocacions poden repetir-se més voltes si la fracció del pa s’allarga. Aixina i tot, l’última volta se diu: dona’ns la pau.

---

Agnus Dei, de Samuel Barber (1967)

El Parenostre (Guillem Anglés, segle XIV)

Guillem Anglés

   Vos presentem la glossa al Parenostre de la versió de la missa de Guillem Anglés, composta cap a mitjan segle XIV, probablement entre 1345 i 1368. Esta traducció i glossa és el primer testimoni històric del cànon de la missa propi de la Seu valentina, vigent fins al 1570. Guillem Anglés (València ca. 1300-1368) fou un dominic que estudià a Barcelona i fou el primer titular de la càtedra de Teologia instituïda per Ramon Gastó, bisbe de València, i va exercir-hi durant vint-i-tres anys. Teòleg de gran prestigi, va arribar a ser predicador general de l’orde i inquisidor de València. Els destinataris de la seua versió són els preveres del seu temps, que amb prou dificultat entenien el llatí. Xavier Martí.

Fem oració a Déu per tal com Ell ens ha amonestat pels seus manaments de salvació. I així, informats per la divinal institució, gosem dir a Ell l’oració del «Pater noster qui es in celis, etc.»: 

Constructio: 

Nós, amonestats i instruïts pels manaments de salutació (els quals ens porten a salut eternal) i, encara, nós som informats o instruïts per la divinal institució o ordenació, preguem Déu per nós mateix i pel poble i nós gosem dir (ardidament i amb gran fiança a Ell aquesta oració que es segueix):

Pare nostre, ço és, Tu, Senyor, ets Pare nostre per creació i per governació i per adopció.

El qual ets en els cels, ço és, en la celestial glòria o en els sants hòmens o en els cels corporals. 

El teu nom sia sanctificat, ço és, que així ens faces viure santament, que totes coses donen honor i glòria al teu nom.

El teu regne vinga, ço és, que el teu regne i la teua senyoria sia manifestada i declarada en els hòmens i que faces que jo, pecador, sia parçoner (1) de la celestial glòria i del regne de paradís, i que Déu regne en el meu cor i posseesca aquell, amén.

La teua voluntat sia feta així en el cel com en la terra, ço és, que la teua voluntat sia feta i complida en nós, qui som en la terra així com és feta i complida pels sants qui són i habiten en els cels. 

Tu dona hui a nosaltres el pa nostre quotidià, ço és, de tots dies, car Tu ets Pare nostre qui tot sols dones les coses a nós profitoses, ço és a saber, el pa corporal de la vida necessària i el pa espiritual, ço és, de la Paraula de Déu, i el Pa sacramental, ço és, el Cos preciós de Jesucrist. 

I tu deixa a nosaltres els nostres deutes així com nós els perdonem als nostres deutors, ço és, que tot greuge i tota ofensa que ens sia feta per nostres proïsmes que els ho perdonem, i açò no de boca tan solament sinó de cor, car en altra manera els nostres pecats no ens serien perdonats, sinó així com nós els perdonem a nostres proïsmes.

I no ens menes en temptació ço és, que no ens deixes esser vençuts ni sobrats per ninguna temptació.

Ans Tu deslliura nosaltres de mal, ço és, que ací en aquesta petició demanem en general que nostre senyor Déu ens deslliure de tot mal espiritual i temporal. Amén.

Aquesta dicció «Amén» és fi i conclusió afirmativa d’aquesta oració dominical.

(Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon, fragment adaptat)

(1) Partícip.

Nota. L’Expositio de Ordine Misse de Guillem Anglés és un còdex del segle XV, el Ms. 169, de l’Arxiu Capitular de la Seu de València, que inclou una traducció i una explicació glossada en valencià del Cànon de la missa: l’Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon. Antoni Ferrando i Xavier Serra ens van oferir en 2003 una edició filològica del text bilingüe de la missa, precedida d’un estudi sobre l’obra del dominicà (La traducció valenciana de la missa del segle XIV, Universitat de València - Arquebisbat de València, 2003). La Facultat de Teologia el va reeditar en 2007: Un cànon de la missa del segle XIV en romanç, estudi i edició de la versió de Guillem Anglés (ACV, Ms. 169). 

Vid. Ramon ARNAU: El Missal del segle XIV (Publicat en Paraula (2004, juny 20), pp. 26-27).