Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mare de Déu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mare de Déu. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 d’abril del 2026

Ave, Maris Stella

Fèlix Senent i Belenguer

El doctor Fèlix Senent Belenguer (València 1867-1936) va escriure en valencià la següent versió de l'Ave, Maris Stella, amb motiu de la Coronació canònica de la Mare de Déu dels Desemparats. I és una de les poques peces dignes d'aquella corona literària oferta per Lo Rat Penat. Almenys ací resta constància que el doctor Senent havia estudiat preceptiva literària al Seminari.

Ave, Maris Stella

Déu et salve, Estel del Mar,
de Déu Fill la Mare pura;
sempre Verge singular,
del cel porta i formosura.

Ave, et diu amb llavi sant
de Gabriel la cortesia:
dona'ns pau, Verge Maria,
mudant d'Eva el trist plany.

Romp els vincles dels culpats,
als ceguets tots allumena
i desterra les maldats
i als humans tos béns ofrena.

Mostra't sempre nostra Mare;
Déu acull quan Tu li pregues;
com a Fill te'l donà el Pare
per remei de nostres penes.

Singular verge escollida,
entre tots, mansa i humil,
llest de culpes de la vida,
feu-me cast, suau i senzill.

Si me dones vida pura,
per camí segur em dus,
perquè trobe la ventura
de gojar del teu Jesús.

Sia al Pare llau notòria,
i a Déu Crist el summe honor,
a l'Esprit Sant donem glòria 
i als Tres junts únic amor.

Amén.

(Corona oferta per la societat Lo Rat Penat a la Mare de Déu dels Desamparats ab motiu de la seua canònica coronació: 12 maig 1923, València 1923, p. 42).

dimecres, 9 d’abril del 2025

Sancta Maria, succurre miseris

Sancta Maria, succurre miseris


Pregària composta pel bisbe Fulbert de Chartres (ca. 951-ca. 1029); apareix en el seu
Sermo IX, De Annuntiatione Dominica. L'oració apareix en el Breviari Romà en motiu de diverses festivitats marianes. Hi ha concedida indulgència parcial als qui la resen. Tomás Luis de Vitoria va compondre un motet «in festo Sanctae Mariae ad Nivem» en el segle XVI. També n'hi ha un altre de Juan García de Salazar (1639-1710) i uns altres més.
Vos presentem una versió en valencià actual, l'original en llatí i, per últim, la versió valenciana del Llibre d'hores de Morella.

Versió actual

SANTA MARIA,
socorreu els pobres,
ajudeu els porucs,
i conforteu els que ploren.
Dona, pregueu pel poble,
intercediu pel clero
i pel devot llinatge de les dones: (1)
que senten la vostra ajuda
tots els qui celebren
esta santa commemoració.
Amén.

(1) Altres traduïxen: "i per les dones consagrades".


Versió original en llatí

SANCTA MARIA,
succurre miseris,
iuva pusillanimes,
refove flebiles,
ora pro populo,
interveni pro clero,
intercede pro devoto femineo sexu:
sentiant omnes tuum iuvamen,
quicumque celebrant
tuam sanctam commemorationem.

Versió de Morella, darreria del segle XIV

SANCTA MARIA piadosa,
socorre als mesquins
e ajuda als paoruchs
e conforta los devenguts.
Dona, pregats per lo poble,
e fets pregària per clerecia,
e pregats encara per lo devot linatge de les fembres;
e, dona, si us plau, senten la vostra ajuda
tots cells qui honren e colen
la vostra commemoració.

(Llibre d'hores, Barcino, Barcelona 1960, p. 70).


dissabte, 7 de desembre del 2024

La Puríssima

La nostra llengua

La Puríssima

Avel·lí Flors i Bonet

Joan de Joanes, ca. 1537
Des del punt de vista de la llengua ben poca cosa podem comentar sobre la Puríssima. Cal pensar que el dogma catòlic de la Immaculada Concepció és un fet molt actual. Data de 1854. I un segle és poca cosa per crear modismes, refranys, etc., que tinguen interés per a un comentari lingüístic.
Potser val la pena que repetim ací que el nostre poble tradicionalment ha anomenat la Mare de Jesús la Mare de Déu. Cosa que és certament gloriosa, des de la perspectiva catòlica, perquè el nostre poble ha donat a la Mare de Jesús el títol teològicament més fonamental. Per ser Mare de Déu, Maria és Verge, és Immaculada, és Assumpta al cel, etc. Així sonà la primera vegada al curt Concili d'Efes, quan els pares conciliars, acabada la reunió (va durar només un dia) aclamaren Jesús com a Fill de Déu, Persona Divina, i, consegüentment, la seua Mare (una mare, quan engendra o dona a llum un fill, és realment mare de la seua Persona), Mare de Déu.
Així és com els altres títols li han anat venint com a conseqüència. La nostra llengua, en el seu procés popular, no s'ha mogut massa per assimilar els nous títols, que els guarda religiosament i els usa cultament. Així també diem la Verge, la Puríssima, la Immaculada Concepció,  l'Assumpta, i tota la tirallonga de Mare de Déu (de Lledó, de Gràcia, dels Desemparats, de la Salut, del  Socors, de la Llum, etc.).
Però històricament cal dir que la Puríssima té la seua llarga història. Encara que els textos bíblics no parlen directament d'aquest misteri de la fe catòlica, la creença en la Concepció Immaculada de la Mare de Déu s'estengué des d'Itàlia al segle X. El segle XI ja havia arribat a Anglaterra. Des del segle XIII ja és una creença estesa per tot el món catòlic, amb dos corrents: els defensors (franciscans) i els enemics (els dominicans). La història és massa llarga. Només ens referirem a algun cas relacionat amb la nostra història civil i religiosa.
El 1333 el rei Alfons el Liberal instituí la confraria de la Casa del Senyor Rei, encarregada de defensar la Concepció Immaculada de la Mare de Déu.  Els reis de la corona d'Aragó fan preceptiva la festa per decret reial del 1394. I més tard, en el segle XV, prohibeixen predicar en contra de la Puríssima. Els mateixos dominicans (enemics declarats, però al mateix temps inquisidors) són descartats en els processos on es tracta del tema de la Immaculada Concepció.  Els consellers de Barcelona envien cartes especials als concilis ecumènics de Constança i Basilea en defensa de la Concepció Immaculada de Maria. Però els Concilis aquells tenien massa faena. I van «aparcar» el tema. Un canonge de Vic publicà un llibre en defensa d'aquest misteri que es publicaria a Sevilla i a València.
Alguns certàmens literaris de València van ser dedicats a la Immaculada.  El 1530 la Universitat de València, a imitació d'altres universitats europees, feu jurament de defensar perpètuament el misteri. A partir del Concili de Trento, el 1545, els jesuïtes entren en joc en el tema i es converteixen en els defensors a ultrança de la Immaculada Concepció. Una forma més de posar-se en contra dels dominicans. I l'any 1618 la Universitat de Barcelona acordava de proclamar-se'n defensora.
Una volta definit el dogma, el 1854, per Pius IX, ja ningú discuteix, entre catòlics, la qüestió de si Maria va ser o no concebuda amb pecat original o sense. El poble catòlic ho creu. I la seua puresa és objecte de la seua esperança. I com tot estem prou bruts, començant per l'aire que respirem i acabant per la consciència moral, necessitem la Puríssima.
Potser per això la gent del nostre poble, quan entra en una casa diu encara "Ave Maria Puríssima". No sé si com un desig de puresa en les relacions. O com una manera de començar a xarrar. En tot cas, amb un "Ave Maria Puríssima" començaven els sermons.

dissabte, 30 de novembre del 2024

La Mare de Déu

La nostra llengua...

La Mare de Déu

Avel·lí Flors i Bonet

Aquella dona que, segons la tradició cristiana, tingué com a fill Jesús de Natzaret, s'anomenava Maria. El seu fill, segons la mateixa tradició, a partir de la resurrecció va rebre diversos noms o títols: Messies, el Crist, el Senyor, etc. Sa mare també en rebria d'altres: la Mare de Déu, la Verge, la Senyora, etc. Es tracta de sobrenoms que s'afegiren als noms originals per indicar alguna categoria que la tradició de la fe cristiana els ha reconegut.
Però cada poble i cada llengua ha tingut les seues preferències. Així és com el castellà s'ha quedat amb un títol que indica la seua virginitat i l'anomena "la Virgen". E1 francés l'anomenarà "Notre Dame", l'italià "la Madonna", i el nostre poble s'ha estimat més anomenar-la "la Mare de Déu". I això és un encert molt gran, que és exclusiu de la nostra llengua perquè aquest títol és el més fonamental de la seua missió en el context de la fe cristiana. Per ser mare de Déu ha estat immaculada, verge, mare, plena de gràcia, assumpta al cel.
Per això, quan el castellà diu "la Virgen", nosaltres hem de dir "la Mare de Déu". Si traduïm "la Virgen" per "la Verge" fem una mala traducció. Els valencians no diem "la Verge dels Desemparats", sinó "la Mare de Déu dels Desemparats", "la Mare de Déu de Lledó", "la Mare de Déu de Gràcia", "la Mare de Déu Grossa de Borriana"... Sempre, doncs, "Mare de Déu". El nostre Poble és més partidari de la maternitat de Maria que de la seua virginitat, deixeble directe del concili d'Efes que l'any 431 definí i proclamà Maria com a "Mare de Déu".
[...]
I ara una anècdota que em contà un bon amic meu. Eren els anys més tancats del franquisme. Els anys quaranta. En un santuari català de la Mare de Déu es feu una concentració d'imatges marianes de tot Catalunya. En una esplanada hi havia una multitud que anava aplaudint cada volta que entrava una imatge de la Mare de Déu. Un devot per micròfon anunciava el títol de la imatge: en castellà, clar! "Virgen de Nuria, Virgen de la Cinta, Virgen de la Foncalda..." I quan ja van ser totes juntes, aquell home, ple d'emoció va soltar: "¡Madre de Dios, cuántas Madres de Dioses!" La va empastrar! Senzillament, va fer una mala traducció del català al castellà. Encara que parlava en castellà estava pensant mentalment en català: "Mare de Déu, quantes Mares de Déus!"
Ja veiem com és de perillosa una traducció directa sense tenir en compte que cada llengua té coses pròpies i intransferibles. Intraduïbles. [...] Cada llengua té les seues coses.
Quedem, per tant, que "Mare de Déu de Lledó" i no "Verge de Lledó", i quan no porta cap determinant al costat, simplement "la Mare de Déu" (amb article incorporat).

diumenge, 31 de desembre del 2023

Mare de Déu

Ramon Arnau i Garcia (†)
Degà de la Seu de València

Quan parle en castellà, en referir-me a Maria, dic sempre "la Virgen María" o "la Santísima Virgen María", inclús “nuestra Madre”, però no dic mai "la Madre de Dios”. Sona fins i tot un poc dur. Esta expressió, en llengua castellana, tan sols té cabuda en el llenguatge tècnic, quan teològicament ens referim a la maternitat divinal de Maria, però mai en el llenguatge familiar i col·loquial. En canvi, si parle en valencià, jo no diria "la Verge Maria" o "la Regina "; esta manera de parlar amb unes expressions com eixes queda reservada per als poetes. En el llenguatge col·loquial valencià, en referir-nos a la Santíssima Verge Maria, diem senzillament la “Mare de Déu". I abans de fer referència a qualsevol invocació de la Santíssima Verge, hi afegim el títol de “Mare de Déu”, I així diem: la Mare de Déu del Carme, la Mare de Déu d’Agost, la Mare de Déu dels Desemparats. Parlant en valencià, Maria és sempre i abans de res la “Mare de Déu". I què vol dir això? Doncs senzillament que el nostre idioma s'ha ordit en contacte directe amb la més pura i noble tradició mariana forjada a Grècia. Per la mar, a través de la Mediterrània, ha arribat fins a nosaltres la influència teològica de Grècia i la seua perfecta manera de parlar sobre Maria. Perquè els pares reunits el concili d’Efes van definir que la Santíssima Verge és la Mare de Déu, la “Theotokos”, i eixa expressió, l'hem rebuda directament de Grècia i l'hem traduïda literalment. Des de la forma grega “Theotokos” diem en valencià “Mare de Déu". 

El valencià és una preciosa llengua per a parlar de Maria. I comprovarem immediatament que açò és així en la mesura que recordem la precisió, l'elegància i la devoció amb què els autors més clàssics de la nostra llengua han escrit sobre la Santíssima Verge Maria, sobre la Mare de Déu. 

M'imagine que els hòmens i les dones creients se sentiran plens de goig en poder comprovar fins a quin punt la millor part de la nostra cultura valenciana arranca i es nodrix de la devoció a la Mare de Déu.

«Maria en la devoció i en la cultura valenciana», en Recull d'humanisme cristià, Saó, València 1999, pp. 81s.

dimecres, 13 de desembre del 2023

Quem terra, pontus

Este himne, que s'atribuïx a sant Venanci Fortunat (530-609), bisbe de Peiteu [Poitiers], ha estat una part important de les devocions a la Santíssima Mare de Déu des del començament de l'Edat Mitjana. Hui s'empra diàriament en l'Ofici Parve de la Mare de Déu com a himne de l'Ofici de Lectura i també com a himne de laudes del divendres. En la Litúrgia de les Hores es troba en el comú de la Santíssima Mare de Déu com a himne de l'Ofici de Lectura.

Hi ha una segona part de l'himne, "O gloriosa domina", que s'empra en les laudes, mentre que esta primera part es resa en les matines. En total, són trenta-sis versos. Les dues parts conclouen amb la doxologia dels himnes marians: "Iesu, tibi sit gloria...".

Vos presentem l'original en llatí, la versió valenciana del Llibre d'hores de Morella i, per últim, una versió en valencià actual.

Quem terra, puntus

QUEM terra, pontus, áethera (1)
colunt, adórant, práedicant,
trinam regéntem máchinam
claustrum Maríae báiulat. 
 
Cui Luna, Sol, et ómnia
desérviunt per témpora,
perfúsa caeli grátia,
gestant puéllae víscera. 
 
Beáta Mater, múnere,
cuius supérnus ártifex,
mundum pugíllo cóntinens,
ventris sub arca clausus est 
 
Beáta caeli núntio,
fecúnda Sancto Spíritu,
desiderátus géntibus,
cuius per alvum fusus est. 
 
Iesu, tibi sit glória,
qui natus es de Vírgine,
cum Patre, et almo Spíritu,
in sempitérna sáecula. Amen.

(1) En el Breviari Romà modificat pel papa Urbà VIII, "aethera" és substituït per "sidera".

Venantius Fortunatus, attr.: In laudem sanctae Mariae, Patrologia Latina 88, 281.

Esta és la forma estàndard de l'himne, tal com és emprat en la litúrgia. Hi ha, però, una altra estrofa que cau entre la segona i la tercera estrofa. I és de la manera següent: Mirántur ergo sáecula,/ quod ángelus fert sémina,/ quod aure virgo cóncipit/ et corde credens párturit.


Morella, darreria del segle XIV


AQUELL lo qual la terra e l'aer
e tots los cels adoren e preÿquen,
e aquell qui governa aquestes tres coses,
en la claustra de Maria és entrat. 
 
Aquell qui la luna e lo sol e totes coses 
servexen per temps,
tramés la gràcia del cel, (10)
comprén les entràmenes d'una infanta.

Beneyta és mare, per aytal,
dejús l'archa del ventre de la qual,
lo sobiran mestre, qui té tot lo món
en son poder, és enserrat e clos. 
 
Beneyta és, que aquell qui era tant desitjat
de totes les gents per lo missatge dels cels
és preÿcada del Sant Esperit, (11)
per lo seu ventre és tramés.

Glòria sia a tu, Senyor,
qui és nat de la Verge,
ab lo Pare e ab lo Sant Esperit,
ara e tots temps.

(10) Incomprensió del llatí "Perfusa coeli gratia", 'per gràcia del cel'. [nota de Germà Colon, curador]
(11) "Foecunda Sancto Spiritu" és traduït per preÿcada del Sant Esperit. [nota de Germà Colon, curador]

Llibre d'hores, Barcino, Barcelona 1960, pp. 64s.

Versió en valencià actual

A QUI terra. mar i cel
veneren, adoren i alaben,
i governa estes tres coses,
en la claustra de Maria és entrat. 
 
A qui la Lluna i el Sol i tota cosa
servixen en el seu temps,
per gràcia del cel és portat
en les entràmenes d'una infanta.

Beneïda sou, Mare, per aital;
davall l'arca del vostre ventre
és clos el sobirà mestre,
que té tot el món en poder seu. 
 
Beneïda sou; pel missatge del cel,
fecunda del Sant Esperit,
el desitjat de tots els pobles
pel vostre ventre és tramés.

Glòria sia a Vós, Senyor,
qui sou nat de la Verge,
amb el Pare i el Sant Esperit,
ara i en tot temps.

 

dijous, 30 de març del 2023

Stabat Mater

Josep d'Orga i Pinyana

Versió interessant de la ben coneguda seqüència de la Mare de Déu dels Dolors. En l'Eucologi valencià de mossén Sorribes (pp. 484-486 i 641s.) hi ha una versió ben reeixida que s'ha reeditat adaptada en l'Oracional Valencià (pp. 234-236). Hem trobat esta versió huitcentista de Josep d'Orga (1800-1881), impressor i escriptor de la Renaixença valenciana vinculat a Lo Rat Penat, i col·laborador del Calendari llemosí de Constantí Llombart. També l'hem adaptada un poc al valencià actual.

Plany a la Mare de Déu
Imitació llemosina

Stabat Mater dolorosa
Estava vora la creu
plorant la Mare de Déu,
on era son Fill clavat.

L'ànima seua gemia.
Ai! El seu sant cor sentia
d'acer agut traspassat!

Mare meua, ¡a quina pena
l'etern Pare vos condemna!
¡A vore patir al Fill!

Tremolosa ho mireu,
i és en va que li pregueu
que el salve del perill.

¿On és l'home que no plora,
vore a la Verge en eixa hora
i al seu Fill amb el turment?

¿Pot algú ço contemplar,
i a Jesús vore expirar
per salvar-nos, innocent?

Els pecats de l'home ingrat,
després d'haver-lo assotat,
l'enclavaren escarnit.

I ja l'heu vist, congoixada
i de pesar esglaiada,
retre al Pare l'esperit.

Mare meua, font d'amor!
Feu que senta eixe dolor
i que en les penes vos plore.

Feu que el meu cor s'enardisca
i a Jesucrist beneïsca
i al sepulcre l'acompanye.
Santa Mare, que les llagues
de Jesucrist facen plagues
en tots els cors penedits.

S'ha dignat per nós morir;
sapiau, doncs, que en el patir
vostres dolors són oïts.

Feu que on estigueu plorant
jo us estiga aconsolant.
Per ben feliç em tindré!

Si esteu al peu de la creu,
allí llavors em tindreu,
vostres ulls eixugaré.

Verge de les vèrgens, pura,
en els dolors i amargura,
concediu-me aquest favor.

Feu que sa Passió i sa Mort
em servisca de confort
en el pesar i dolor.

Feu que les llagues aflamen,
que cremen i no s'apaguen
en el cor i en el meu si.

Siau-nos emparadora,
siau-nos la defensora
el jorn últim del juí.

Feu-nos de la creu custodis,
i que siam meritoris
que Déu ens tinga en memòria.

I que, quan muira el cos,
done a l'ànima repòs
amb la seua santa glòria.

La Mare de Déu dels Dolors

Avel·lí Flors i Bonet

Fa uns anys, quan es reformà el Calendari Litúrgic Romà, l'Església tingué molt d'interés a preservar la puresa de la Quaresma de tota forma devocional secundària. Una de les conseqüències d'això va ser el canvi de la festa de la Mare de Déu dels Dolors. Tradicionalment se celebrava el divendres abans del Diumenge de Rams, però a partir de la reforma va passar al 15 de setembre, al dia següent que se celebra la festa de l'Exaltació de la Santa Creu (el sant de les Maria Creu i companyia). Però la veritat és que el poble continua a la marxa. Divendres de la setmana tradicional dels Dolors (l'anterior a la Setmana Santa) les Dolors i les Doloretes preparen el seu sant i el celebren com poden. Dic com poden perquè això de ser divendres posa algunes limitacions als bons observants de l'abstinència.
No caldrà insistir massa que això de 'dolor' (una experiència universal compartida per tots els mortals juntament amb les animetes del purgatori i els dimonis de l'infern) ve del llatí dolor-doloris que té el mateix significat que en la nostra llengua. Una forma paral·lela del llatí, dolus-doli, va originar una forma concreta de dolor que ara en diem 'dol' (en castellá 'duelo'). Per la seua terminació en -or el dolor va unit freqüentment amb la paraula amor, i en l'experiència de cada dia ja se sap que no hi ha amor sense dolor. Uns refranys de la llengua ho diuen així: Qui té amors té dolors, i encara pitjor, Passen els amors i queden els dolors. Això ja no és tan clar, perquè si l'amor se'n va, caldria que desaparegueren tots. Però no, l'amor se'n va i el dolor es queda. Per a amargar-nos. Hi ha també aquella dita: Guerra, cacera i amors, per un plaer cent dolors. I així va tot. No hi ha solució. Ni amb pastilles.
La Mare de Déu dels Dolors es representa en una imatge terrible en què la Mare de Déu té el cor travessat per set espases com a símbol dels principals dolors que patí en la seua vida mortal. I encara em pareixen poques (les espases), perquè una mare com cal es passa la vida dolorosament. El part només és el començament del dolor. Però, s'ha de dir tot, el part és una bona inauguració de la fira. Quan veig les mares i els seus fills penjats al coll, i més encara quan es despengen del coll i estan impossibles, pense en la Mare de Déu dels Dolors, que continua alimentant la confraria de les seues devotes. Quina paciència! I tot s'ha de dir: ara ser mare és molt més dolorós que abans. Abans les mares simplificaven el problema amb unes formes dictatorials, certament poc democràtiques, però que simplificaven molt la seua faena i la feien eficaç. Però ara els fills de la democràcia són autèntics botxins de les mares i els pares. I ells i elles autèntics màrtirs de la paciència. No sé si serà per això que en la nostra llengua 'dolor' pot ser igualment masculí i femení: el dolor i la dolor.
Dolors, Maria Dolors, és el millor nom que pot dur una filla d'Eva. És filla del dolor, com els fills de Jacob. Amb clara vocació de continuar dolorosament el mateix camí que la seua mare. El refrany diu que Fill sense dolor, mare sense amor. Supose que ho diran pel part. Però el part continuat de l'educació fa inviable el part sense dolor. Tots som fills del dolor. Uns i altres podríem dur el seu nom. Però aquell que estima i té la gràcia de casar-se amb una Dolors ha fet la millor sort de la seua vida.

Divendres i Divendres Sant

Avel.lí Flors i Bonet


DIVENDRES vol dir dia de Venus. D'entrada sembla un dia prou divertit. Però no sé per què la tradició cristiana ha carregat el dia de Venus de fortes connotacions penitencials. Començant per la mort de Jesús, seguint pels diversos divendres penitencials, especialment en Quaresma, i acabant en una espècie de mala fama general que porta tot divendres.
Entre els divendres famosos cal citar el Divendres Sant i el Divendres de Pasqua, que ja sabem què volen dir. També hi ha Divendres de Passió, que també s'anomena Divendres de Dolors, quan fan el sant totes les Dolors i Doloretes. Que són molta gent si comptem tant les que duen aquest nom com les que pateixen o fan patir. Molta gent, ja dic.
També diuen Divendres de Dejuni el divendres que cal dejunar. Ara ja no cal, segons diuen. I fer divendres, vol dir la mateixa cosa, fer dejuni.
Entre les locucions tenim aquella de "fer cara de divendres", que vol dir fer cara trista o demacrada, fer mala cara, que ja n'hi ha prou. També hi ha coses de les quals podem dir que "són més llargues que un divendres sense pa". És clar que darrere de totes aquestes expressions hi ha la pràctica cristiana del dejuni o de l'abstinència. I, cal dir-ho també, un sentit minimalista de la penitència cristiana.
Entre els refranys sobre el divendres tenim aquell de "No hi ha cap setmana sense el seu divendres", que vol dir que no hi ha setmana que no tinguem algun disgust que ens amargue.
I per si algú té sort en divendres i no li passa res, el nostre refranyer, implacablement l'amenaça: "Qui riu en divendres plora en diumenge", o siga, que no n'hi ha remei: a patir! A Menorca diuen en aquest sentit: "Bon divendres, mal diumenge". I com divendres és el darrer dia sense cobrar, diuen a Alzira: "De divendres a dissabte tots els pobres van de capte". O siga, molt malament.
És clar, doncs, que divendres és el dia més mal considerat de la setmana. Al costat del dimarts, és clar! "No hi ha divendres sense dol ni dissabte sense sol". I tota la culpa diuen que la té Judes, que va nàixer un divendres. Per això de les persones amb mala sort en diuen que han nascut en divendres.
Hi ha moltes creences al voltant del divendres. Per exemple, que si un es talla els cabells en divendres, li ixen cabells blancs. També, que per posar aigua al vi el millor dia és el divendres: no s'hi coneix la barreja. No s'ha de batejar un xiquet mai en divendres, ni ha d'eixir sa mare a missa. Quantes desgracies en divendres!...

dilluns, 20 de març del 2023

El conte dels tres robinets

OFFICIUM LECTIONIS

El conte dels tres robinets

En 1940 va començar a publicar-se el full parroquial anomenat Aleluya. Va substituir La Hoja Parroquial que s’editava abans de la Guerra. Va haver-hi una època en què esta publicació setmanal incloïa textos en valencià. Entre 1948 i 1950 solien aparéixer uns versets del prolífic Josep Maria Bayarri, que anomenava ‘al·leluietes’; i també una secció poètica anònima titulada «Violes parroquials». [Gràcies a Alfons Vila sé que l'autor d'esta secció era Ramon Martínez Penadés, aleshores arxiprest de Pego; em diu que també hi participava Elies Borràs, natural de l'Olleria]. Els textos en prosa són més rars: algun fragment de sermó vicentí i poca cosa més. En el número 687, de 3 de gener de 1954, podem llegir el text següent, un exemple de narració religiosa popular amb intenció catequètica. Xavier Martí

—Mossén X., es coneix que «se li n’ha pujat el sant al cel», perquè no se'n recorda de l’Any Sant de la Mare de Déu.
—¿...?
—Puix a Quico no se li oblida, per açò ve a contar-li un conte per a Aleluya. Clar, si li pareix a vosté, perquè «l’amo abaixa per a on vol».
—Admirable es usted, sí. Cuente, tio Quico.
—Es tracta del conte dels tres robinets.

Va succeir una vegada que la Mare de Déu es presentà en el cel a son Fill. ¡Que bonica anava! Bella com ninguna, portava al cap una corona de fines maragdes, diamants, robins… i tota voltada de dotze estrelles de molta llum, i abillada amb un mantell de lluna. Un grapat d'angelets molt arriscats, amb aletes de filets d'or i sedes barrejades, li feen d’anda, on ella s'alçava plena d'esplendor. Però la Mare de Déu n'era trista, molt trista, cosa que gens li parava bé. Venia de pegar la volta al món, com bé a sovint sol fer.
—Senyora—li diu Jesús—, ¿què vos passa? ¿Trista l’Ama, la Regina? Doncs sense el somriure de l’albada deurà ésser trist el cel.
Nostra Dona res contestà. Adora amb gemecs de dolor. I tres robinets de sa bella corona li caigueren al damunt les mans.
—¿Què vos passa?, digau...
—¡Ai, Fill! ¿Voleu Vós que perda ma corona tres robinets tan bells?
—No mai, Mare santa. Ara l’àngel orfebre vos els retornarà...
—¡Com pot ser, si ja no són meus! —respon endolorida—. Tots tres robinets són les tres avemaries que cascun dia em resava X., que aleshores resta a tall de mort. ¡Ai, Fill!, i resta enemic Vostre: és en pecat mortal...
—I és el cas que no hi ha res a fer —diu Jesús—. ¿No ne sabeu com respongué al capellà, que hi anà a confessar-lo? Puix callant els seus pecats mortals... I aleshores ja ha perdut l’esme...
—¡Ai, cuitada de mi, que perd els robinets de ma corona i perd per sempre el fill que en mi esperava!... No, Fill. Em donàreu poder per a manar-vos. I ara vos mane, com a Fill, li trameteu una gràcia irresistible. Però prompte, abans que muiga...
—Ho maneu, Mare volguda...
I del cor santíssim de Jesús ixqué un raig encés, que ferí l'ànima del malalt. El malaurat obri els ulls de l'ànima, cerca Déu...i unes llàgrimes sangonoses plorà de penediment, mentres retia l'ànima a la divina justícia…
—Bé ne sou servida, Mare bona. Podeu tornar els robinets a vostra corona. Vostre fillet... s’ha salvat. ¡Oh, les tres avemaries a la meua Mare!

*  *  *

—¿Què li ha paregut el conte? Per això des de xicotet, sempre i cascun dia, li he resat les tres avemaries a la Mare de Déu.

Publicat en Cresol, 166 (2023, gener-març), p. 59.

dilluns, 15 d’agost del 2022

Maria Assumpta al cel

Antoni López Quiles
Prevere

 Bon dia en la celebració de la victòria de la humanitat: Maria Assumpta al cel, coronada per la Santíssima Trinitat. Ho representa molt bé el Misteri d'Elx; no deixeu d'anar, que impressiona. 

Maria és la donzella del llibre de l'Apocalipsi, perseguida per la serp primordial perquè porta en el seu ventre el xiquet que regnarà en tot el món. Sant Miquel lluitarà al costat de la donzella per a defendre al qui serà l'Aliança definitiva entre Déu i els hòmens.

La Primera Aliança era la que Déu li entregà a Moisés: la llei, escrita en dos taules de pedra que Israel guardava en una Arca Sagrada; el rei David saltà i ballà davant d'ella. Posteriorment, la cosina de Maria, Isabel, estava esperant un fill, Joan, que saltà en el seu ventre quan notà la presència de Jesús, la nova Aliança. L'evangelista usa el mateix verb que l'Antic Testament aplica a David. L'Arca, en David, contenia la llei vella, els manaments de Déu; Maria és portadora, Arca de l'Aliança, de Jesús, la nova llei. Recordeu: "Vos done un Nou Manament", el manament únic de l'amor. 

En ella, i per Ell, es complixen totalment les Escriptures. El seu destí és el nostre: la glòria del cel.

Per a saber més: 

divendres, 14 de gener del 2022

Unes bodes a Canà de Galilea


Papa Francesc

Àngelus (Plaça de Sant Pere. Diumenge, 20 de gener de 2019)

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Diumenge passat, amb la festa del Baptisme del Senyor, vam començar el camí del temps litúrgic anomenat «ordinari»: el temps per a seguir a Jesús en la seua vida pública, en la missió per la qual el Pare el va enviar al món. En l'Evangeli de hui (cf. Jo 2, 1-11) trobem el relat del primer dels miracles de Jesús. El primer d'estos signes miraculosos té lloc al llogaret de Canà, a Galilea, durant la festa d'un casament. No és casual que al començament de la vida pública de Jesús hi haja una cerimònia nupcial, perquè en ell Déu s'ha casat amb la humanitat: esta és la bona notícia, encara que els que l'han convidat encara no saben que a la seua taula està assentat el Fill de Déu i que el verdader nóvio és ell. De fet, tot el misteri del símbol de Canà es basa en la presència d'este espòs diví, Jesús, que comença a revelar-se. Jesús es manifesta com l'espòs del poble de Déu, anunciat pels profetes, i ens revela la profunditat de la relació que ens unix a ell: és una nova Aliança d'amor.

En el context de l'Aliança, es comprén plenament el significat del símbol del vi, que està en el centre d'este miracle. Just quan la festa està en el seu apogeu, el vi s'acaba; la Mare de Déu s'adona i li diu a Jesús: «No tenen vi» (v. 3). ¡Perquè hauria sigut lleig seguir la festa amb aigua! Un paperot per a eixa gent. La Mare de Déu s'adona i com que és mare, va immediatament a on Jesús. Les escriptures, especialment els Profetes, indicaven el vi com un element típic del banquet messiànic (cf. Amós 9, 13-14; Joel 2, 24; Isaïes 25, 6). L'aigua és necessària per a viure, però el vi expressa l'abundància del banquet i l'alegria de la festa. Una festa sense vi? No sé... Transformant en vi l'aigua de l'àmfora que s'usa «per a les purificacions dels jueus» (v. 6) —era el costum: abans d'entrar a la casa, purificar-se—, Jesús oferix un símbol eloqüent: transforma la Llei de Moisés en Evangeli, portador d'alegria.

I després, vegem a Maria: les paraules que Maria dirigix als servents venen a coronar el marc conjugal de Canà: «Feu tot allò que ell vos diga» (v. 5). També hui la Mare de Déu ens diu a tots: «Feu tot allò que ell vos diga». Estes paraules són una valuosa herència que la nostra Mare ens ha deixat. I els servidors obeïxen a Canà. «Els diu Jesús: "Ompliu d'aigua eixes gerres". I les van omplir fins a dalt. "Ara traeu-ne i porteu-ne al majordom.". Ells li'n van portar» (vv. 7-8). En este matrimoni, realment s'estipula una Nova Aliança i la nova missió es confia als servents del Senyor, és a dir, a tota l'Església: «Feu tot allò que ell vos diga». Servir el Senyor significa escoltar i posar en pràctica la seua paraula. És la recomanació simple i essencial de la Mare de Jesús, és el programa de vida del cristià.

M'agradaria destacar una experiència que segurament molts de nosaltres hem tingut en la vida. Quan estem en situacions difícils, quan ocorren problemes que no sabem com resoldre, quan sovint sentim ansietat i angoixa, quan ens falta l'alegria, aneu a la Mare de Déu i digueu: «No tenim vi. El vi s'ha acabat: mira com estic, mira el meu cor, mira la meua ànima». Digueu-li-ho a la mare. I anirà a Jesús per a dir: «Mira este, mira esta: no té vi».

I després, tornarà a nosaltres i ens dirà: «Feu tot allò que ell diga». Per a cada u de nosaltres, extraure de la gerra és equivalent a confiar en la Paraula i els Sagraments per a experimentar la gràcia de Déu en la nostra vida. Aleshores nosaltres també, com el mestre de taula que va tastar l'aigua convertida en vi, podem exclamar: «tu has guardat fins ara el vi millor» (v. 10). Jesús sempre ens sorprén. Parlem amb la Mare per a que parle amb el Fill, i Ell ens sorprendrà.

Que ella, la Verge Santa ens ajude a seguir la seua invitació: «Feu tot allò que ell vos diga», per a que pugam obrir-nos plenament a Jesús, reconeixent en la vida de cada dia els senyals de la seua presència vivificant.

Àngelus (Diumenge, 17 de gener de 2016)

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

L'Evangeli d'este diumenge presenta l'esdeveniment prodigiós succeït a Canà, un poble de Galilea, durant la festa d'unes bodes en què també van participar Maria i Jesús, amb els seus primers deixebles (cf. Jo 2, 1-11). La Mare diu al Fill que falta vi i Jesús, després de respondre que encara no ha arribat la seua hora, no obstant això, acull la seua petició i dona als nóvios el millor vi de tota la festa. L'evangelista subratlla que «D'esta manera començà Jesús els seus signes a Canà de Galilea. Així manifestà la seua glòria, i els seus deixebles cregueren en ell» (Jo 2, 11).

Els miracles, per tant, són signes extraordinaris que acompanyen la predicació de la Bona Notícia i tenen la finalitat de suscitar o reforçar la fe en Jesús. En el miracle dut a terme a Canà, podem vore un acte de benevolència per part de Jesús cap als nóvios, un signe de la benedicció de Déu sobre el matrimoni. L'amor entre l'home i la dona és, per tant, una bona manera per a viure l'Evangeli, és a dir, per a dirigir-se amb alegria pel camí de la santedat.

Però el miracle de Canà no té a vore només amb els esposos. Cada persona humana està cridada a trobar al Senyor en la seua vida. La fe cristiana és un do que rebem amb el Baptisme i que ens permet trobar a Déu. La fe travessa temps d'alegria i de dolor, de llum i de foscor, com en tota autèntica experiència d'amor. El relat de la boda de Canà ens convida a redescobrir que Jesús no es presenta a nosaltres com un jutge preparat per a condemnar les nostres culpes, ni com un comandant que ens imposa seguir cegament les seues ordes; es manifesta com a Salvador de la humanitat, com a germà, com el nostre germà major, Fill del Pare: es presenta com Aquell que respon a les esperances i a les promeses d'alegria que habiten en el cor de cada u de nosaltres.

Aleshores podem preguntar-nos: ¿verdaderament conec d'esta manera el Senyor? ¿El sent pròxim a mi, en la meua vida? Li estic responent en l'amplitud d'eixe amor esponsal que Ell em manifesta cada dia, a tots, a cada ser humà? Es tracta d'adonar-se que Jesús ens busca i ens convida a fer-li espai en l'íntim del nostre cor. I en este camí de fe amb Ell no estem sols: hem rebut el do de la Sang de Crist. Les grans àmfores de pedra que Jesús fa emplenar d'aigua per a convertir-les en vi (Jo 2, 7) són signe del pas de l'antiga a la nova aliança: en compte de l'aigua usada per a la purificació ritual, hem rebut la Sang de Jesús, escampada de manera sacramental en l'Eucaristia i de manera cruenta en la Passió i en la Creu. Els Sagraments, que deriven del Misteri pasqual, infonen en nosaltres la força sobrenatural i ens permeten assaborir la misericòrdia infinita de Déu.

Que la Mare de Déu, model de meditació de les paraules i dels gestos del Senyor, ens ajude a redescobrir amb fe la bellesa i la riquesa de l'Eucaristia i dels altres Sagraments, que fan present l'amor fidel de Déu per nosaltres. Així podrem enamorar-nos cada vegada més del Senyor Jesús, el nostre Espòs, i anar al seu encontre amb els llums encesos de la nostra fe alegre, convertint-nos així en els seus testimonis en el món.

divendres, 11 de juny del 2021

El Cor immaculat de Maria

Directori sobre la pietat popular i la litúrgia


174. L'endemà de la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, l'Església celebra la memòria del Cor immaculat de Maria. La contigüitat de les dues celebracions és ja, en si mateixa, un signe litúrgic de la seua estreta relació: el mysterium del Cor del Salvador es projecta i reflectix en el Cor de la Mare que és també companya i deixebla. Així com la solemnitat del sagrat Cor celebra els misteris salvífics de Crist d'una manera sintètica i referint-los a la seua font –precisament el Cor-, la memòria del Cor immaculat de Maria és celebració resumida de l'associació "cordial" de la Mare a l'obra salvadora del Fill: de l'Encarnació a la Mort i Resurrecció, i al do de l'Esperit.

La devoció al Cor immaculat de Maria s'ha difós molt, després de les aparicions de la Mare de Déu a Fàtima, en 1917. Al cap de vint-i-cinc anys, en 1942, Pius XII consagrava l'Església i el gènere humà al Cor Immaculat de Maria, i en 1944 la festa del Cor Immaculat de Maria es va estendre a tota l'Església.

Les expressions de la pietat popular cap al Cor de Maria imiten, encara que salvant la infranquejable distància entre el Fill, Déu verdader, i la Mare, només criatura, les del Cor de Crist: la consagració de cadascun dels fidels, de les famílies, de les comunitats religioses, de les nacions; la reparació, realitzada sobretot mitjançant l'oració, la mortificació i les obres de misericòrdia; la pràctica dels cinc primers dissabtes de mes.

entrada destacada

Misssatge per a Jornada Mundial dels Avis i de les Persones Grans (Lleó XIV, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV PER A LA VI JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I DE LES PERSONES GRANS [Festa dels Sants Joaquim i Anna, 26 de juliol...