El conte dels tres robinets

OFFICIUM LECTIONIS

El conte dels tres robinets

En 1940 va començar a publicar-se el full parroquial anomenat Aleluya. Va substituir La Hoja Parroquial que s’editava abans de la Guerra. Va haver-hi una època en què esta publicació setmanal incloïa textos en valencià. Entre 1948 i 1950 solien aparéixer uns versets del prolífic Josep Maria Bayarri, que anomenava ‘al·leluietes’; i també una secció poètica anònima titulada «Violes parroquials». [Gràcies a Alfons Vila sé que l'autor d'esta secció era Ramon Martínez Penadés, aleshores arxiprest de Pego; em diu que també hi participava Elies Borràs, natural de l'Olleria]. Els textos en prosa són més rars: algun fragment de sermó vicentí i poca cosa més. En el número 687, de 3 de gener de 1954, podem llegir el text següent, un exemple de narració religiosa popular amb intenció catequètica. Xavier Martí

—Mossén X., es coneix que «se li n’ha pujat el sant al cel», perquè no se'n recorda de l’Any Sant de la Mare de Déu.

—¿...?

—Puix a Quico no se li oblida, per açò ve a contar-li un conte per a Aleluya. Clar, si li pareix a vosté, perquè «l’amo abaixa per a on vol».

—Admirable es usted, sí. Cuente, tio Quico.

—Es tracta del conte dels tres robinets.

Va succeir una vegada que la Mare de Déu es presentà en el cel a son Fill. ¡Que bonica anava! Bella com ninguna, portava al cap una corona de fines maragdes, diamants, robins… i tota voltada de dotze estrelles de molta llum, i abillada amb un mantell de lluna. Un grapat d'angelets molt arriscats, amb aletes de filets d'or i sedes barrejades, li feen d’anda, on ella s'alçava plena d'esplendor. Però la Mare de Déu n'era trista, molt trista, cosa que gens li parava bé. Venia de pegar la volta al món, com bé a sovint sol fer.

—Senyora—li diu Jesús—, ¿què vos passa? ¿Trista l’Ama, la Regina? Doncs sense el somriure de l’albada deurà ésser trist el cel.

Nostra Dona res contestà. Adora amb gemecs de dolor. I tres robinets de sa bella corona li caigueren al damunt les mans.

—¿Què vos passa?, digau...

—¡Ai, Fill! ¿Voleu Vós que perda ma corona tres robinets tan bells?

—No mai, Mare santa. Ara l’àngel orfebre vos els retornarà...

—¡Com pot ser, si ja no són meus! —respon endolorida—. Tots tres robinets són les tres avemaries que cascun dia em resava X., que aleshores resta a tall de mort. ¡Ai, Fill!, i resta enemic Vostre: és en pecat mortal...

—I és el cas que no hi ha res a fer —diu Jesús—. ¿No ne sabeu com respongué al capellà, que hi anà a confessar-lo? Puix callant els seus pecats mortals... I aleshores ja ha perdut l’esme...

—¡Ai, cuitada de mi, que perd els robinets de ma corona i perd per sempre el fill que en mi esperava!... No, Fill. Em donàreu poder per a manar-vos. I ara vos mane, com a Fill, li trameteu una gràcia irresistible. Però prompte, abans que muiga...

—Ho maneu, Mare volguda...

I del cor santíssim de Jesús ixqué un raig encés, que ferí l'ànima del malalt. El malaurat obri els ulls de l'ànima, cerca Déu...i unes llàgrimes sangonoses plorà de penediment, mentres retia l'ànima a la divina justícia…

—Bé ne sou servida, Mare bona. Podeu tornar els robinets a vostra corona. Vostre fillet... s’ha salvat. ¡Oh, les tres avemaries a la meua Mare!

*  *  *

—¿Què li ha paregut el conte? Per això des de xicotet, sempre i cascun dia, li he resat les tres avemaries a la Mare de Déu.

Publicat en Cresol, 166 (2023, gener-març), p. 59.