Per les víctimes d'abusos

José Manuel Marhuenda Salazar

Prevere

Preguem: Per les víctimes d'abusos. Preguem pels qui patixen a causa del mal rebut per part dels membres de la comunitat eclesial: perquè troben en la mateixa Església una resposta concreta al seu dolor i sofriment.

En aquell temps, un mestre de la Llei, per a provar a Jesús, es va alçar i li va fer esta pregunta:

— «Mestre, ¿què he de fer per a tindre l'herència de la vida eterna?»

Jesús li va dir:

— «¿Què hi ha escrit en la Llei? ¿Com ho lliges?»

Ell va contestar:

— «Ama el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i ama els altres com a tu mateix».

Jesús li diu:

— «Has respost bé: fes això i viuràs».

Ell, amb ganes de justificar-se, va preguntar a Jesús:

— «¿I qui són eixos altres que he d’estimar?»

Jesús va prosseguir:

— «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans de bandolers, que el despullaren, li pegaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el va vore, però va passar de llarg per l'altra part. Igualment un levita, quan va arribar al lloc, va passar de llarg per l'altra part.

Però un samarità que viatjava per aquella contornada, quan va arribar i el va vore, se'n va compadir, se li va acostar, li va embenar les ferides, després de curar-les amb oli i vi, el va pujar a la seua pròpia cavalcadura, el va dur a l'hostal i el va atendre. L'endemà, quan se n'anava, va donar dos monedes de plata a l'hostaler dient-li: "Ocupa't d'ell i, quan jo torne, et pagaré tot el que haja costat de més".

¿Qui d'eixos tres et pareix que va vore l'altre que hem d'estimar en l'home que havia caigut en mans de bandolers?»

Ell va respondre:

— «El qui es va compadir d’ell».

Jesús li va dir:

— «Ves, i tu fes igual». (Lc10, 25-37)

Al llarg del camí de la vida que anem recorrent, alguns sacerdots i persones consagrades de l'Església, desgraciadament, en comptes de fer-se companys de camí, d'acompanyar, s'aprofiten de la seua condició per a les seues satisfaccions personals, i van assaltant persones indefenses i febles, n'abusen, i es convertixen així en «bandolers» com els de la paràbola, perquè en la pràctica fan amb les víctimes el que hem escoltat: «el despullaren, li pegaren i se n'anaren deixant-lo mig mort».

Eixe acte menyspreable que és l'abús deixa «mig morta» la víctima indefensa, perquè és molt difícil que puga sanar al llarg de la seua vida, ja que les ferides produïdes solen ser molt profundes. I com que eixes ferides no acaben de cicatritzar, hi ha molts moments i circumstàncies en la vida en què es reobrin de nou i provoquen dolor nou.

No cal identificar eixos «bandolers» amb tota l'Església. Però durant molts anys, lamentablement, «s'ha tirat un vel» per a intentar salvaguardar la «institució església». Seguint amb la paràbola, podríem dir: «baixava pel mateix camí un sacerdot que el va vore, però va passar de llarg per l'altra part. Igualment un levita, quan va arribar al lloc, va passar de llarg per l'altra part». Ni el sacerdot ni el levita van ser els bandolers, però van passar de llarg i els «bandolers» van continuar les seues malifetes. En els casos d'abús massa vegades en el passat s'ha passat de llarg per l’altra part, s'ha mirat a un altre costat, s'ha donat l'esquena al problema i, el més greu, a les víctimes, sense denunciar la injustícia perpetrada pels «bandolers», més preocupats per salvaguardar la institució que per vore la realitat i posar per obra el manament de l'amor cap als qui han quedat «mig morts».

I quan les víctimes no es veuen protegides i emparades, se senten cada vegada més vulnerables.

Tristament, algunes fins i tot arriben a culpabilitzar-se i es tanquen més en si mateixes, i és molt difícil que s'òbriguen i conten el que els ha succeït.

Altres vegades intenten oblidar, però els és molt difícil. Necessiten tot un procés de sanació, que sol ser de molts anys, i l'Església ‒ja ho està fent‒ ha d'oferir l'acompanyament necessari; però no totes les víctimes es decidixen a seguir-lo, perquè la majoria s'han trobat amb «sacerdots» i «levites» que han passat de llarg davant de les seues ferides, i en desconfien.

Però, com que necessiten seguir eixe procés de curació, necessiten trobar-se amb el samarità: «Però un samarità que viatjava per aquella contornada, quan va arribar i el va vore, se'n va compadir, se li va acostar, li va embenar les ferides, després de curar-les amb oli i vi, el va pujar a la seua pròpia cavalcadura, el va dur a l'hostal i el va atendre. L'endemà, quan se n'anava, va donar dos monedes de plata a l'hostaler dient-li:"Ocupa't d'ell i, quan jo torne, et pagaré tot el que haja costat de més"».

Com indica la Congregació per a la Doctrina de la Fe en la carta Samaritanus prima, núm. 10: La paràbola del Bon Samarità indica quina ha de ser la relació amb el proïsme que patix, quines actituds cal evitar ‒indiferència, apatia, prejudici, por de tacar-se les mans, tancar-se en les seues pròpies preocupacions‒ i quines cal posar en pràctica ‒atenció, escolta, comprensió, compassió, discreció.

Els exegetes ens diuen que Jesús mateix és el samarità, Ell es compadix de totes les víctimes, Ell se'ls acosta amb entranyes de misericòrdia, les escolta, es posa en el seu lloc, perquè Ell també va ser víctima, va ser ultratjat, apallissat i despullat per a crucificar-lo. I ens porta a l’«hostal» que és l'Església, perquè en ella les víctimes puguen ser cuidades i sanades com mereixen.

Només sent una «Església samaritana», que s'acosta amb entranyes de misericòrdia a les víctimes abusades, només des de l'escolta, la delicadesa, la cura, el lliurament... es podran sanar eixes ferides profundes. Una «Església samaritana» acull la víctima pujant-la a la seua pròpia cavalcadura, cosa que suposa que la mateixa Església s'ha d'«abaixar», ha de xafar el camí i arreplegar el proïsme «apallissat i abandonat» pels qui n'han abusat.

Juntament amb este acompanyament personal, per a establir justícia i reparació a les víctimes, una altra tasca de l'«Església samaritana» és l'oració, que té també el poder de sanar i curar.

Jesús ens demana insistentment que preguem al Pare per allò que necessitem. Preguem per les víctimes, sempre en primer lloc, per la seua sanació i rehabilitació física, mental i espiritual. I preguem també pels qui han comés abusos, perquè l'oració té el poder de transformar eixos cors endurits com a pedres pel pecat, en cors de carn, perquè eixos «bandolers» de camins siguen conscients del gran mal irreparable que fan, paguen la seua condemna i demanen perdó i ajuda per a deixar de cometre els abusos.

El Papa ens demana, en la intenció d'oració del mes de març, que tinguem presents tantes i tantes víctimes que patixen a causa del mal rebut per part d'alguns membres de la comunitat eclesial: perquè troben en la mateixa Església una resposta concreta al seu dolor i sofriment. Esta oració per les víctimes hauríem de fer-la amb la mateixa intensitat i freqüència amb què la fem per altres temes eclesials, com les vocacions, per exemple.

Preguem, per tant, insistentment perquè les víctimes puguen trobar en l'«Església samaritana» la resposta concreta que busquen i necessiten al seu dolor i sofriment, perquè en l'Església i per l'Església han de sentir-se sanades, reconciliades i dignificades.

Publicat en Cresol, 166 (2023, gener-març), pp. 8 i 9.