Ací em tens. Envia-m'hi

Missatge del sant pare Francesc

per a la Jornada Mundial de les Missions 2020

«Ací em tens. Envia-m’hi» (Is 6,8)

18 d’octubre de 2020

Benvolguts germans i germanes,

Done gràcies a Déu per la dedicació amb què es va viure en tota l’Església el Mes Missioner Extraordinari durant el passat mes d’octubre. Estic segur que va contribuir a estimular la conversió missionera de moltes comunitats gràcies al camí indicat pel tema: «Batejats i enviats: l’Església de Crist en missió en el món».

Enguany, marcat pels sofriments i desafiaments ocasionats per la pandèmia de la Covid-19, este camí missioner de tota l’Església continua a la llum de la paraula que trobem en el relat de la vocació del profeta Isaïes: «Ací em tens. Envia-m’hi» (Is 6,8). És la resposta sempre nova a la pregunta del Senyor: «Qui hi enviaré?» (ibíd.). Esta crida ve del cor de Déu, de la seua misericòrdia que interpel·la tant l’Església com la humanitat en l’actual crisi mundial. «De la mateixa manera que va passar als deixebles de l’Evangeli, ens va sorprendre una tempesta inesperada i furient. Ens vam adonar que estàvem en la mateixa barca, tots fràgils i desorientats; però, al mateix temps, importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots amb la necessitat de confortar-nos mútuament. En esta barca estem tots. Com aquells deixebles, que parlen amb una única veu i amb angoixa diuen: «Morirem» (cf. Mc 4,38), també nosaltres descobrim que no podem continuar cada u de nosaltres pel nostre compte, sinó només junts» (Meditació a la plaça de Sant Pere, 27 de març de 2020). Estem realment espantats, desorientats i atemorits. El dolor i la mort ens fan experimentar la nostra fragilitat humana, però al mateix temps tots som conscients que compartim un fort desig de vida i d’alliberament del mal. En este context, la crida a la missió, la invitació a eixir de nosaltres mateixos per amor de Déu i del proïsme, es presenta com una oportunitat per a compartir, servir i intercedir. La missió que Déu ens confia a cada u de nosaltres ens fa passar del jo temorós i tancat al jo retrobat i renovat pel do d’un mateix.

En el sacrifici de la creu, on es complix la missió de Jesús (cf. Jn 19,28-30), Déu revela que el seu amor és per a tots i cada u de nosaltres (cf. Jn 19,26-27). I ens demana la nostra disponibilitat personal per a ser enviats, perquè ell és Amor en un moviment perenne de missió, sempre eixint de si mateix per a donar vida. Per amor als hòmens, Déu Pare va enviar el seu Fill Jesús (cf. Jn. 3,16). Jesús és el missioner del Pare: la seua persona i la seua obra estan en total obediència a la voluntat del Pare (cf. Jn 4,34; 6,38; 8,12-30; He 10,5-10). Per part seua, Jesús, crucificat i ressuscitat per nosaltres, ens atrau en el seu moviment d’amor; amb el seu mateix Esperit, que anima l’Església, ens fa deixebles de Crist i ens envia en missió al món i a tots els pobles.

«La missió, l’“Església en eixida”, no és un programa, una intenció que s’aconseguix mitjançant un esforç de voluntat. És Crist qui trau l’Església d’ella mateixa» (Sin Él no podemos hacer nada, LEV-San Pablo, 2019, 16-17). Déu sempre ens estima primer i amb este amor ens troba i ens crida. La nostra vocació personal ve del fet que som fills i filles de Déu en l’Església, la seua família, germans i germanes en aquella caritat que Jesús ens testimonia. A pesar  d'això, però, tots tenim una dignitat humana fonamentada en la crida divina a ser fills de Déu, per a convertir-nos per mitjà del sagrament del baptisme i per la llibertat de la fe en allò que som des de sempre en el cor de Déu.

Haver rebut gratuïtament la vida constituïx ja una invitació implícita a entrar en la dinàmica de l’entrega d’un mateix: una llavor que madurarà en els batejats, com a resposta d’amor en el matrimoni i en la virginitat pel regne de Déu. La vida humana naix de l’amor de Déu, creix en l’amor i tendix vers l’amor. Ningú no està exclòs de l’amor de Déu, i en el sant sacrifici de Jesús, el Fill a la creu, Déu va véncer el pecat i la mort (cf. Rm 8,31-39). Per a Déu, el mal —fins i tot el pecat— es convertix en un desafiament per a estimar i estimar cada vegada més (cf. Mt 5,38-48; Lc 23,33-34). Per això, en el misteri pasqual, la misericòrdia divina cura la ferida original de la humanitat i s’escampa sobre tot l’univers. L’Església, sagrament universal de l’amor de Déu per al món, continua la missió de Jesús en la història i ens envia pertot arreu perquè, a través del nostre testimoniatge de fe i de l’anunci de l’Evangeli, Déu continue manifestant el seu amor i puga tocar i transformar cors, ments, cossos, societats i cultures, en tot lloc i temps.

La missió és una resposta lliure i conscient a la crida de Déu, però podem percebre-la només quan vivim una relació personal d’amor amb Jesús viu en la seua Església. Preguntem-nos: ¿Estem a punt per a rebre la presència de l’Esperit Sant en la nostra vida, per a escoltar la crida a la missió, tant en la vida del matrimoni com de la virginitat consagrada o del sacerdoci ordenat, com també en la vida ordinària de cada dia? ¿Estem disposats a ser enviats a qualsevol lloc per a donar testimoniatge de la nostra fe en Déu, Pare misericordiós, per a proclamar l’Evangeli de salvació de Jesucrist, per a compartir la vida divina de l’Esperit Sant en l’edificació de l’Església? ¿Estem a punt, com Maria, Mare de Jesús, per a posar-nos al servici de la voluntat de Déu sense condicions (cf. Lc 1,38)? Esta disponibilitat interior és molt important per a poder respondre a Déu: «Ací em teniu, Senyor. Envieu-m’hi» (cf. Is 6,8). I tot això no en abstracte, sinó en el hui de l’Església i de la història.

Comprendre el que Déu ens està dient en estos temps de pandèmia també es convertix en un desafiament per a la missió de l’Església. La malaltia, el sofriment, la por, l’aïllament ens interpel·len. Ens qüestiona la pobresa dels qui moren sols, dels desnonats, dels que perden el treball i el sou, dels qui no tenen llar ni menjar. Ara, que tenim l’obligació de mantindre la distància física i de romandre a casa, estem convidats a redescobrir que necessitem relacions socials, i també la relació comunitària amb Déu. Lluny d’augmentar la desconfiança i la indiferència, esta condició hauria de fer-nos més atents a la nostra manera de relacionar-nos amb els altres. I la pregària, mitjançant la qual Déu toca i mou el nostre cor, ens obria les necessitats d’amor, dignitat i llibertat dels nostres germans, així com a cuidar de tota la creació. La impossibilitat de reunir-nos com a Església per a celebrar l’Eucaristia ens ha fet compartir la condició de moltes comunitats cristianes que no poden celebrar la missa cada diumenge. En este context, la pregunta que Déu fa: «Qui hi enviaré?», es renova i espera la nostra resposta generosa i convençuda: «Ací em teniu. Envieu-m’hi» (Is 6,8). Déu continua buscant persones per a enviar al món i a cada pobre, per a testimoniar el seu amor, la seua salvació del pecat i de la mort, el seu alliberament del mal (cf. Mt 9,35-38; Lc 10,1-12).

La celebració de la Jornada Mundial de la Missió també significa reafirmar com la pregària, la reflexió i l’ajuda material de les vostres ofrenes són oportunitats per a participar activament en la missió de Jesús en la seua Església. La caritat, que s’expressa en la col·lecta de les celebracions litúrgiques del tercer diumenge d’octubre, té com a objectiu donar suport a la tasca missionera realitzada en nom meu per les Obres Missionals Pontifícies, per a fer front a les necessitats espirituals i materials dels pobles i les Esglésies de tot el món i per a la salvació de tots.

Que la Mare de Déu, estel de l’evangelització i consol dels afligits, deixebla missionera del seu fill Jesús, continue intercedint per nosaltres i sostenint-nos.

Roma, Sant Joan del Laterà, 31 de maig de 2020, solemnitat de Pentecosta.

Francesc

Missatge en PDF.