Sant Jeroni i la Vulgata

Avel·lí Flors i Bonet

El papa sant Damas, d'origen hispànic (366-384), encarregà a sant Jeroni, un bon llatinista, la delicada missió de revisar les traduccions llatines de la Bíblia, algunes prou deficients, com la versió ‘africana’ i, sobretot la Vetus latina. Precisament Sant Agustí, que era un magnífic coneixedor de la llengua, es queixava sovint de les versions llatines de la Bíblia que tenia a l'abast. 

Sant Jeroni, per complir este encàrrec, marxà a Betlem (Palestina, 385) on disposà de les versions gregues que havia aplegat el savi Orígenes (anomenades Hèxaples, entre altres les d’Aquila, de Símmac, de Teodoció i dels Setanta). Per als originals hebreus, se serví de l'assessorament de rabins jueus que trobà a Betlem. La versió que en resultà no tingué, de moment, cap acollida oficial. Més avant, però, el papa sant Gregori el Gran (590-604) la feu servir, juntament amb la Vetus latina; i, finalment, la traducció de Jeroni acabà imposant-se per la seua qualitat. 

Durant el segle XIII, la universitat de París s'esforçà a recopilar, millorar i editar tot el treball de sant Jeroni, i és a partir d'ara que coneixem la seua versió amb el nom de Vulgata. El 1454 Gutemberg imprimí la Bíblia en llatí sobre el text fixat per la universitat de París. La reforma del concili de Trento, convocat i clausurat pel papa Pius IV (1559-1565), forçada també per l'humanisme creixent i la crítica dels estudiosos (sobretot protestants) portà l'Església catòlica a ressaltar la importància de la Bíblia per a la vida dels fidels. I així, el seu decret Tametsi decidí l'edició oficial de la Vulgata, que el papa Sixt V (1590) obligà a publicar, i, corregides les faltes que encara s’hi detectaren, el papa Climent VIII (1592) n’autoritzà la impressió que, per això, és coneguda com sixto-clementina.

(Missa d'Onze, 121, 2020, juliol-setembre)

Cap a un nosaltres cada vegada més gran

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 107a JORNADA MUNDIAL DEL MIGRANT I DEL REFUGIAT 2021

[26 de setembre de 2021] 

«Cap a un nosaltres cada vegada més gran»

Benvolguts germans i germanes:

En la carta encíclica Fratelli tutti vaig expressar una preocupació i un desig que encara ocupen un lloc important en el meu cor: «Passada la crisi sanitària, la pitjor reacció seria la de caure encara més en una febre consumista i en noves formes d'autopreservació egoista. Tant de bo que al final ja no hi haja "els altres", sinó només un "nosaltres"» (n. 35).

Per això he pensat dedicar el missatge per a la 107a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat a este tema: «cap a un nosaltres cada vegada més gran», volent així indicar un horitzó clar per al nostre camí comú en este món.

La història del «nosaltres»

Este horitzó és present en el mateix projecte creador de Déu: «Déu va crear el ser humà a imatge seua, el va crear a imatge de Déu, els va crear home i dona. Déu els va beneir dient: "Sigueu fecunds i multipliqueu-vos"» (Gn 1,27-28). Déu ens va crear home i dona, sers diferents i complementaris per a formar junts un nosaltres destinat a ser cada vegada més gran, amb el multiplicar-se de les generacions. Déu ens va crear a imatge seua, a imatge del seu ser u i tri, comunió en la diversitat.

I quan, a causa de la seua desobediència, el ser humà es va allunyar de Déu, Ell, en la seua misericòrdia, va voler oferir un camí de reconciliació, no als individus, sinó a un poble, a un nosaltres destinat a incloure tota la família humana, tots els pobles: «Este és el tabernacle on Déu habitarà entre els hòmens! Ells seran el seu poble i el seu Déu serà "Déu que és amb ells"» (Ap 21,3).

La història de la salvació veu, per tant, un nosaltres a l'inici i un nosaltres al final, i en el centre, el misteri de Crist, mort i ressuscitat per tal «que tots siguen un» (Jo 17,21). El temps present, no obstant això, ens mostra que el nosaltres volgut per Déu està trencat i fragmentat, ferit i desfigurat. I açò esdevé especialment en els moments de més crisi, com ara per la pandèmia. Els nacionalismes tancats i agressius (cf. Fratelli tutti, 11) i l'individualisme radical (cf. ibíd., 105) clevillen o dividixen el nosaltres, tant en el món com dins de l'Església. I el preu més elevat el paguen els qui més fàcilment poden convertir-se en els altres: els estrangers, els migrants, els marginats, que habiten les perifèries existencials.

En realitat, tots estem en la mateixa barca i estem cridats a comprometre'ns perquè no hi haja més murs que ens separen, que no hi haja més altres, sinó només un nosaltres, gran com tota la humanitat. Per això, aprofite l'ocasió d'esta Jornada per a fer una doble crida a caminar junts cap a un nosaltres cada vegada més gran, dirigint-me sobretot als fidels catòlics i després a tots els hòmens i dones del món.

Una Església cada vegada més catòlica

Per als membres de l'Església catòlica esta crida es traduïx en un compromís per ser cada vegada més fidels al seu ser catòlics, realitzant el que sant Pau recomanava a la comunitat d'Efes: «Un sol cos i un sol Esperit, com és també una de sola l'esperança que vos dona la vocació que heu rebut. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme» (Ef 4,4-5).

En efecte, la catolicitat de l'Església, la seua universalitat, és una realitat que demana ser acollida i viscuda en cada època, segons la voluntat i la gràcia del Senyor que ens va prometre estar sempre amb nosaltres, fins al final dels temps (cf. Mt 28,20). El seu Esperit ens fa capaços d'abraçar a tots per a crear comunió en la diversitat, harmonitzant les diferències sense mai imposar una uniformitat que despersonalitza. En l'encontre amb la diversitat dels estrangers, dels migrants, dels refugiats i en el diàleg intercultural que pot sorgir-ne, se'ns dona l'oportunitat de créixer com a Església, d'enriquir-nos mútuament. Per això, tot batejat, onsevulla que es trobe, és membre de ple dret de la comunitat eclesial local, membre de l'única Església, resident en l'única casa, component de l'única família.

Els fidels catòlics estan cridats a comprometre's, cadascú a partir de la comunitat en què viu, perquè l'Església siga sempre més inclusiva, seguint la missió que Jesucrist va encomanar als Apòstols: «Pel camí prediqueu dient: "El Regne del cel està prop." Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. Gratisho heu rebut, doneu-ho també gratis» (Mt 10,7-8).

Hui l'Església està cridada a eixir als carrers de les perifèries existencials per a curar qui està ferit i buscar qui està perdut, sense prejudicis o pors, sense proselitisme, però disposada a eixamplar l'espai de la seua tenda per a acollir a tots. Entre els habitants de les perifèries trobarem molts migrants i refugiats, desplaçats i víctimes del tràfic, als qui el Senyor vol que se'ls manifeste el seu amor i que se'ls anuncie la seua salvació. «Els fluxos migratoris contemporanis constituïxen una nova «frontera» missionera, una ocasió privilegiada per a anunciar Jesucrist i el seu Evangeli sense moure's del propi ambient, de donar un testimoniatge concret de la fe cristiana en la caritat i en el respecte profund per altres expressions religioses. L'encontre amb els migrants i refugiats d'altres confessions i religions és un terreny fèrtil per al desenvolupament d'un diàleg ecumènic i interreligiós sincer i enriquidor» (Discurs als Responsables Nacionals de la Pastoral de Migracions, 22 de setembre de 2017).

Un món cada vegada més inclusiu

A tots els hòmens i dones del món dirigisc la meua crida a caminar junts cap a un nosaltres cada vegada més gran, a recompondre la família humana, per a construir junts el nostre futur de justícia i de pau, assegurant que ningú quede exclòs.

El futur de les nostres societats és un futur «ple de color», enriquit per la diversitat i les relacions interculturals. Per això hem d'aprendre hui a viure junts, en harmonia i pau. M'és particularment estimada la imatge dels habitants de Jerusalem que escolten l'anunci de la salvació el dia del «baptisme» de l'Església, en Pentecosta, immediatament després del descens de l'Esperit Sant: «Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l'Àsia, de Frígia i de Pamfília, d'Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu» (Fets 2,9-11).

És l'ideal de la nova Jerusalem (cf. Is 60; Ap 21,3), on tots els pobles es troben units, en pau i concòrdia, celebrant la bondat de Déu i les meravelles de la creació. Però per a aconseguir este ideal, hem d'esforçar-nos tots per a enderrocar els murs que ens separen i construir ponts que afavorisquen la cultura de l'encontre, conscients de l'íntima interconnexió que hi ha entre nosaltres. En esta perspectiva, les migracions contemporànies ens brinden l'oportunitat de superar les nostres pors per a deixar-nos enriquir per la diversitat del do de cadascú. Llavors, si ho volem, podem transformar les fronteres en llocs privilegiats d'encontre, on pot florir el miracle d'un nosaltres cada vegada més gran.

Demane a tots els hòmens i dones del món que facen un bon ús dels dons que el Senyor ens ha confiat per a conservar i fer encara més bella la seua creació. «Un home de família noble havia d'anar-se'n a un país llunyà per a rebre-hi la dignitat reial i després tornar. Llavors va cridar deu dels seus servents i els confià la quantitat de deu mines, una per a cada un. I els va dir: "Negocieu-hi mentre no torne"» (Lc 19,12-13). ¡El Senyor ens demanarà comptes de les nostres accions! Però per tal que a la nostra casa comuna se li garantisca la cura adequada, hem de constituir-nos en un nosaltres cada vegada més gran, cada vegada més corresponsable, amb la ferma convicció que el bé que fem al món el fem a les generacions presents i futures. Es tracta d'un compromís personal i col·lectiu, que es fa càrrec de tots els germans i germanes que continuaran patint mentre tractem d'aconseguir un desenvolupament més sostenible, equilibrat i inclusiu. Un compromís que no fa distinció entre autòctons i estrangers, entre residents i hostes, perquè es tracta d'un tresor comú, de la cura del qual, així com dels beneficis del qual, ningú ha de quedar exclòs.

El somni comença

El profeta Joel va preanunciarel futur messiànic com un temps de somnis i de visions inspirades per l'Esperit: «Escamparé el meu esperit sobre tots: els vostres fills i les vostres filles profetitzaran, els vostres vells tindran somnis, i els vostres jóvens, visions» (3,1). Estem cridats a somiar junts. No hem de tindre por de somiar i de fer-ho junts com una sola humanitat, com a companys del mateix viatge, com a fills i filles d'esta mateixa terra que és la nostra casa comuna, tots germans i germanes (cf. Fratelli tutti, 8).

Oració

Pare sant i estimat,

el teu Fill Jesús ens va ensenyar

que hi ha una gran alegria en el cel

quan algú que estava perdut

és trobat,

quan algú que havia sigut exclòs, rebutjat o descartat

és acollit de nou en el nostre nosaltres,

que es torna així cada vegada més gran. 

 

Et preguem que concedisques a tots els deixebles de Jesús

i a totes les persones de bona voluntat

la gràcia de complir la teua voluntat en el món.

Beneïx cada gest d'acolliment i d'assistència

que situa novament qui està en l'exili

en el nosaltres de la comunitat i de l'Església,

perquè la nostra terra puga ser,

tal com Tu la vas crear,

la casa comuna de tots els germans i germanes. Amén.

Roma, Sant Joan del Laterà, 3 de maig de 2021,
Festa dels sants apòstols Felip i Jaume.

Francesc

[traducció al valencià de F. Xavier Martí]

El mal i el pecat fan el món més bell

Francesc Eiximenis

Heus ací que Déu té unes preferències estètiques: li agrada la diversitat, el contrast, la contraposició, l’antítesi. La idea és de sant Agustí, inspirada en el Siràcida. I aquesta estètica és salvífica perquè explica per què Déu ha permés el mal i el pecat, gràcies als quals (O felix culpa!) l’ha fet més bo i més bell. El framenor Francesc Eiximenis (Girona ca. 1330-Perpinyà 1409) va viure durant 25 anys a València, ciutat on va escriure gran part de la seua obra. En este fragment del Terç del Cristià, projecte de Summa Teològica en la nostra llengua per a laics, exposa la idea agustiniana de «manera simple e grossera» (entenedora); per això, a banda de citar autoritats, adoba l’exposició amb un exemple o narració didàctica: el de la copa trencada. F. Xavier Martí.

Primer foli del Terç del Crist

El mal i el pecat fan el món més bell sense comparació, més que si cap mal ni pecat no fossen permesos per Déu; per tant, és convenient que, com a manifestació del saber i poder del Creador, Déu haja permés el mal i el pecat. Que de fet siga així, que el mal i el pecat fan el món més bell, ho posa sant Agustí en el llibre onzé de La Ciutat de Déu, on diu: «així com algun color i pintura posats en el seu lloc fan la imatge —o la cosa on s’han posat— més bella que no seria si no n’hi haguessen, així el mal i el pecat posats entre la totalitat de les criatures, en el seu lloc i amb allò que els pertany, fan el món més bell» (ll. XI, cap. XXIII). I, per això, diu sant Agustí mateix, en aquell mateix llibre, que nostre senyor Déu ha embellit tot el món, component-lo de diversos elements contraris, que, com més lluny estan en la seua natura, més bell fan el món (ll. XI, cap. XVIII).

Així ho declara l’Eclesiàstic, en el capítol XXXIII, quan parla de la bellesa de les obres de Déu: mira el contrast i la diversitat que hi ha en les obres de Déu i veuràs que «enfront del bé està el mal, enfront de la vida hi ha la mort, i enfront de l’home just hi ha el pecador» (Sir 33,14). I així és generalment en totes les obres de Déu, car a la bellesa de parlar correspon callar a vegades, i a la bellesa de la vigília correspon dormir després, i a la bellesa de la salut correspon que a vegades es patesquen malalties; car, com diu Aristòtil, dos contraris posats l’un al costat de l’altre llueixen més pel contrast. 

A més a més, Déu podria haver fet el món bo i bell sense haver permés cap mal. Diuen els sants, però, que molt major bellesa té hui el món pels grans béns que han estat fets per nostre senyor Déu a causa dels mals; que no la tindria si mai no hi hagués hagut cap mal. La raó és, segons diuen ells, que els susdits béns, que Déu trau dels mals que permet, són béns tan divins i preciosos que són, sense comparació, molt millors que la maldat d’aquells mals que Déu deixa fer.  

Tenim exemple d’açò en una copa feta per beure que s’ha trencat; car, si un mestre hàbil i agut la uneix amb preciosa lligadura de fil d’or i d’argent, val molt més trencada i reparada que si fos sencera i mai no s’hagués trencat. Així ocorre en la nostra qüestió: que val més el món amb la trencadura del mal i del pecat que sense tal trencadura; no per la trencadura en si mateixa, ans pels grans béns que Déu ha reunit per reparar la seua trencadura i pels grans béns que Déu trau a causa de la susdita trencadura. I, per raó d’açò i en aquest sentit, sant Gregori, en les paraules que posà en la benedicció del ciri pasqual, va dir: «Oh benaurada culpa, que aquest Redemptor has tingut!» És a dir, que benaurat és el pecador que a causa del seu pecat ha obtingut tan bella lligadura en la seua nafra i tan noble remei com ha estat la preciosa mort del Salvador. 

(Francesc EIXIMENIS: Terç del Cristià, 13; fragment adaptat)

Edicions recents de l’obra d’Eiximenis: Àngels e demonis, Quaderns Crema, Barcelona 2003; Llibres, mestres i sermons, Barcino, Barcelona 2005; Art de predicació al poble, Eumo, Vic 2009; Regiment de la cosa pública, Bromera, València 2009; Lo regiment de la cosa pública en el Dotzè del Crestià, Atenea, Madrid 2009; Contes i faules, AVL, València 2011. També hi ha edicions en castellà, anglés i francés.

[Editat en Cresol, 131 (2016), Unió Apostòlica de València, p. 59]

---

Per a saber més:

• Francesc Eiximenis (J.M. Bausset)

Paràboles del pare Pere de Dénia

El franciscà Pere Esteve i Puig (Dénia 1582 - València 1658) va recórrer l'antic regne de València predicant en valencià i arreplegant almoines per tal d'alliberar els Sants Llocs. Renuncià a un bisbat perquè preferia ser «predicador dels brivons». A Dénia va fundar l'ermitori de Jesús Pobre. Va participar en la Guerra de Catalunya. Se li atribuïxen diversos miracles. Ens ha llegat versos, sermons i diversos papers «literaris», en castellà i en valencià. De la prosa en valencià hem triat les següents paràboles i símils morals, de clara inspiració evangèlica en els temes i en l'estil. F. Xavier Martí.

Sobre la paràbola dels talents

Mireu, fillets: este món és com una venta, en què entren pobres i rics. Arriba el pobret, demana posada: demana per a sopar una qüerna i dos diners de formatge, i es gita a dormir damunt d'un banc. Arriba a la venta un ricàs amb molts criats, demana per al seu sopar pollastres i perdius; demana llits, palla i civada per a les mules, i també es gita. I al sendemà vénen els comptes. Arriba el pobret i, com prengué poc, prest li fa el compte l'hoste, de sis diners que deu, i passa avant. Veu el ricàs que el pobret se n'ha eixit tan barat; es pensa que ell també se n'eixirà barat. Li fa el compte l'hoste, molt gran. S'espanta i diu a l'hoste: «Senyor: com ha eixit aquell pobret tan barat i a mi em demaneu tan gran compte?» Li respon l'hoste: «Senyor: si vosté haguera pres poquet de la venta, com el pobret, poc compte haguera de donar; però vosté, com ha pres molt de la venta, molt compte ha de donar».

Sobre la paràbola del sembrador

Mireu, fillets: hi ha tres maneres de morters. Uns són de terra, que a penes els sentiu quan piquen; uns altres són de pedra, que ja els sentiu més; i uns altres són de coure, que fan molta remor. Els pobres piquen en el morter de terra; els ciutadans en el de pedra; els cavallers en el de coure. Puix, mireu: quan el pobre posa les salses en l'olla, ningú ho sent. Un poquet de remor més fan els ciutadans. Però, quan en casa del cavaller es posen les salses en l'olla, tot el veïnat ho sap, perquè senten el repiquet. Però, per al profit, són unes mateixes les espècies.

Sobre els famolencs del govern

Haveu vist un pobret ple de plagues, que està en un cara-sol, a on se'l mengen les mosques, i si arribeu en caritat a aüixar-les vos pega un crit, dient-vos que les deixeu. Demaneu-li per què. Vos dirà: «Perquè més val que estes que estan ja fartes s'estiguen, que no que vinguen altres famolenques».

Sobre la fugacitat de la vida

Haveu vist, quan plou, en un xarco, es fan unes bambolletes: unes duren menys i altres més; però a la fi totes acaben en breu.

Sobre els estudiants dolents

Estos són com les fotges de l'Albufera, que tot el dia estan en l'aigua i, quan se n'ixen, no trauen gota.

Sobre els virtuosos

Estos són com l'ametla: per fora aspra i dura i per dins dolça i profitosa.

Sobre els hipòcrites

Estos són com el préssec: de fora de bon color i bona cara, però per dins durs i amargs.

Contra els devots de monges

Estos són com els matxos d'almodí, que tot el dia estan lligats a les reixes, mirant la civada i no la poden menjar.

Contra els que volen representar més en els vestits

Estos són com l'ase, que es volgué vestir la pell del lleó, que en venir l'ocasió bramen i es donen a conéixer qui són.

Contra els administradors que beuen sang dels pobres

Estos són com els porcs de Vallivana, que arriba el ramat davall d'una carrasca i els grans es mengen les bellotes i no deixen menjar als xiquets, i així es moren de fam.

[Escrits valencians, selecció de textos lleugerament adaptats]

Bibliografia. Els Escrits valencians del pare Pere han estat editats recentment per Vicent Josep Escartí (València 2005). Fra Cristòfor Mercader va editar tots els escrits per primera vegada en 1677 amb una hagiografia i el sermó fúnebre de Bonaventura Guerau. Roc Chabàs també va editar una biografia en 1880. E. Oltra Perales escriu la biografia més recent, en 1997. Escartí edità en 2006 la vida que va escriure en valencià Leopold Ignasi Planells en 1760.

[Publicat en Cresol, 136 (2017), Unió Apostòlica de València, p. 63].

Més bibliografia: 

• «Recuerdos del P. Pedro Esteve», El archivo, 26 (Dénia 1886, octubre 28), pp. 202s.
• José VIVES CÍSCAR: «Retratos de alicantinos ilustres», El archivo, cuaderno XII (Dénia 1889, setembre), pp. 272-281.

Articles relacionats:

• Vicent Josep ESCARTÍ: «La traducción valenciana del siglo XVIII de la Vida de fray Pedro Esteve: una estrategia "franciscana" de difusión devota»
• Vicent Josep ESCARTÍ: «Pere Esteve (1582-1658): predicador i poeta», Fontanellana. Estudis sobre l'època i l'obra de Francesc Fontanella (1622-1638/85), a cura de Gabriel SANSANO i Pep VALSALOBRE, Girona, Documenta Universitaria, 2009, pp. 35-68.
• Vicent BAYDAL: «Fra Pere Esteve i els predicadors de Madrid», Vent d Cabylia, 2011.

L'exercici del Primat

Consideracions per a una nova forma d'exercir el Primat 

Ramon Arnau Garcia (†)

Degà de la Seu de València

El pròxim dia 22 de febrer, l'Església celebrarà un any més la festa de la Càtedra de l'apòstol Sant Pere, circumstància sempre bona per obrir una reflexió devota, seriosa i teològica al voltant de tan significativa celebració. Molts són els aspectes que es podrien prendre en consideració, i a fi de desenvolupar-ne tan sols un amb cert rigor metodològic, preguntaré si és possible una nova manera d'exercir el primat. Buscant ser el més rigorós possible en l'exposició, començaré proposant el vertader sentit eclesial de la dita festa, per a posar després de manifest diverses concepcions eclesials hagudes al llarg del temps i a la fi poder exposar el nostre pensament, sempre fidel al magisteri de l'Església, del qual haurem de partir.

Molts segles abans que a l'absis de les basíliques romanes hi haguera un moble digne, anomenat càtedra, on seia el papa al celebrar la litúrgia, ja existia la festa de la Càtedra de Sant Pere a Roma, puix apareix en el calendari de Furius Dionysius Philocalus, dit per tant el Filocalià o també la Cronografia del 354, encara que la seua data podria retardar-se fins al 312 (1). La sola comprovació d'este fet ens permet sostindre que amb la festa de la Càtedra de Sant Pere no s'honorava un moble, una relíquia, sinó que es posava de manifest una categoria teològica al voltant de la càtedra i de l'episcopat. Dit de manera directa, amb la festa de la Càtedra de Sant Pere a Roma el que se celebrava és el bisbat del sant a la Ciutat. I signe del seu bisbat era reconeguda la càtedra, que hui és admesa pels teòlegs, a partir dels Sants Pares, com a signe de la successió apostòlica.

En els segles passats, el Papa començava a ser reconegut bisbe de Roma des del moment de seure a la càtedra. Així ho expressen la litúrgia i la teologia al formular que el Papa mitjançant l'entronització rep en l'Església la potestat per a regir el poble de Déu. En l'Edat Mitjana, i a conseqüència del corporativisme que tant teòlegs com canonistes feien recaure sobre el col·legi cardenalici, eren els purpurats qui entronitzaven al Papa. Per a comprendre esta afirmació en tot el seu sentit, cal tenir en compte que el Papa, fins al segle XI, per regla general, va ser elegit entre els diaques, i era ordenat directament bisbe. Dins del ritu d'ordenació tenia lloc l'entronització, que li conferia la potestat sobre l'Església.

Ara bé, la manera com s'ha comprés l'exercici de la potestat papal ha tingut en el pensament catòlic variants molt significatives que convé recordar. En concret, mentre el papa Gregori VII defensava l'absolutisme més rigorós, fins a proposar que l'autoritat de l'emperador depén directament de la del Papa (així en el famós Dictatus papae), els grans canonistes, com ara el cardenal Humbert de Silvacàndida (segle XI), i els també cardenals Enric de Susa (segle XIII) o Joan Lemoine (segle XIV) sostenen que el Papa compartix amb els cardenals la suprema potestat en l'Església. El mateix va ensenyar, i fins i tot com a dogma de fe, el nostre sant Vicent Ferrer.

No hi ha hagut al llarg de la història una manera única d'entendre la potestat papal, encara que tots l'han afirmat sempre. Potser hi haja algú que sospite que amb aquesta afirmació es tracta tan sols d'una conclusió merament històrica i, per tant, sense valor hui, després de la definició dogmàtica del concili Vaticà I. Per veure si l'objecció té valor, res millor que analitzar les formulacions doctrinals del concili i desenvolupar-les amb la doctrina del Vaticà II. Fent-ho així ningú tindrà dubte de moure's sobre el terreny ferm de la fidelitat al magisteri de l'Església. 

En la constitució dogmàtica Pastor Aeternus, el concili Vaticà I, quan exposa la raó del primat de Pere i els seus successors, ensenya que Jesucrist li va conferir una potestat plena i universal sobre totes les esglésies particulars, sobre tots els pastors i els fidels. No hi ha cap autoritat sobre la del Papa, inclosa la del concili general. Ara bé, davant d'esta doctrina conciliar es pot preguntar ¿pot el papa exercir aquesta suprema potestat en l'Església de forma aïllada? I per a poder respondre amb precisió res millor que tindre present la doctrina del Vaticà I quan fonamenta el magisteri infal·lible del papa, acte de suprema potestat en l'Església. Ens fa saber que ni a Pere ni als seus successors se'ls conferix l'Esperit Sant perquè revelen una doctrina nova, sinó perquè referenden la fe de l'Església fent-li saber que allò que creu es conté en la revelació transmesa pels Apòstols.

En lògica coherència amb la doctrina del Vaticà I, es pot i cal dir que el magisteri del Papa i, per tant, la seua potestat, té com a raó d'ésser la vida de l'Església. Des de l'Església s'entén amb tota la seua grandesa sobrenatural la potestat i el magisteri del Papa.

Un punt ens queda per aclarir. El Vaticà I ensenya que el Papa exerceix el seu suprem magisteri des de si mateix i no pel consens de l'Església (ex sese, non autem ex consensu Ecclesiae) ¿I què vol dir ex sese? ¿Que omet a tots? ¿Que tant al regir com a l'ensenyar prescindix de l'Església? No. Tots dos concilis Vaticans ens permeten formular aquesta negació. El Vaticà I proposa la funció primordial del Papa com a principi de la unitat de l'Església, mentre el Vaticà II ens dóna la llum necessària per a comprendre amb perfecció l'expressió ex sese del Vaticà I. A la llum de la doctrina del Vaticà II, cal dir que el papa actua ex sese des del moment que és el cap de la comunitat eclesial (LG 18, 22 i ChD 2 i 4). I en la mePapa, des de la seua raó de ser, des de l'ex sese, està sempre unit al cos de l'Església, i des d’aquesta unió la regeix i és infal·lible.

Fins ací la doctrina de fe. Ara bé, de fet, i en la vida de l'Església ¿com s'ha de posar de manifest esta unió? Pense que la resposta és ben fàcil amb el concurs de la categoria teològica de la comunió. Tan sols mitjançant la comunió eclesial s'entenen perfectament tant el magisteri del Papa sobre tota l'Església com l'obediència que li deu l'Església. Però la comunió, que acaba sent una realitat sobrenatural, necessita tindre un signe d'expressió visible, que per a mi, ara com ara, no hi ha altre com el sínode dels bisbes. Els bisbes, cada bisbe, representa la fe de cada una de les esglésies particulars i tots plegats, juntament amb el Papa, la fe de l'Església. 

Tan sols una precisió, per acabar. Ens movem, com no pot ésser d'altra manera, dins de categories teològiques i no polítiques. Per tant, el sínode dels bisbes no es pot entendre a l'estil d'una assemblea política i profana, sinó com l'expressió de la fe del cos de l'Església, que és en últim terme el suport de la fe dels Apòstols (també açò ha sigut proposat pel Vaticà II). En el sínode l'Església confessa la seua fe i presenta els problemes de la seua vida, que són sempre situacions nascudes de la necessitat d'encarnar-se en el món i d'invitar-lo a la conversió. I en comunió amb aquesta Església, a la qual escolta, el Papa, per ser el seu cap, li diu l'última i definitiva paraula.

Hui, gràcies a Déu, tots tenim consciència de viure formant part d'una comunitat de persones, i ens esforcem per superar en la convivència tant les postures dictatorials com l'individualisme salvatge. També l'Església, tota l'Església, que és comunitat de fe i gràcia, ha de viure el diàleg, el fruit més madur de la comunió en l'Esperit.

(1) Donat l'estil de pura divulgació d'aquest escrit, hi mancarà qualsevol nota erudita. Qui vulga pot veure el meu estudi: «La càtedra signo de la plenitud episcopal», en Anales Valentinos, 33 (1991-1992), pp. 17-48; i el meu llibre San Vicente Ferrer y las eclesiologías del cisma, València 1987.

Publicat en Cresol, 34 (2003, febrer), p. 11.